Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

SORPRENENT IRAN

[del 27 de febrer a l’11 de març del 2009]

Era divendres, i encara ens quedava un dia per exhaurir el visat, però vam decidir no arriscar massa i creuar la frontera el mateix dia per si hi havia complicacions d’última hora i ens havíem de fer enrere. Així que afilant el dit de bon matí a la sortida de Dogubeyazit, una furgoneta ens va apropar els trenta kilòmetres que restaven fins a la frontera turco – iraní, evitant-nos així d’agafar un dolmus. Les zones frontereres sempre espanten una mica, i des del moment que posem els peus restem a l’expectativa del que pugui passar.

Del costat turc encara, ens demanen la documentació res més arribar, i com és d’esperar pregunten on coi para el país que surt imprès als nostres passaports amb boniques lletres daurades (no passen gaires andorrans per la frontera, potser l’últim va ser en Ferran pedalant amb la seva bicicleta, ànims Ferran i a veure si tornes a pedalar!!). Després de les pertinents declaracions i d’un parell de brometes fàcils, vam haver de caminar els cinc-cents metres fins a la veritable frontera, on de pas, l’Ona va aprofitar per fer un inesperat canvi de look a l’estil superwoman, tapant-se amb un mocador els cabells que tota la vida havien vist el sol i la pluja, el vent i la neu... (en definitiva, en aquells cinc-cents metres es va virginitzar). Allà ens vam trobar amb unes quinze persones esperant per rebre el passaport; de vegades més val ser un turista que un transfronterer! Un policia per nosaltres dos sols ens atén des de la seva caseta prefabricada, on després d’entrar les dades a l’ordinador estomaca d’un cop de tampó la pàgina setze dels nostres valuosos passaports. Ja està fet, ja hem sortit de Turquia.


Un angelet de cap a peus, convertida en tota una rèplica de la Verge Maria!

Caminant una mica més, ens espera una doble tanca d’uns cinc metres de llarg per tres d’alt, i al fons comencem a divisar uns retrats de dos barbuts que ens miren amb cara acusadora des de la paret de l’edifici principal (Jomeini i Jameini, els jodiendis del país vaja!). Apareix un policia vestit de verd, amb un barret en forma d’antena parabòlica que ens obre la tanca manualment lo suficient perquè hi puguem passar rascant amb les motxilles per tots costats. En veure’ns passar, el policia decideix parar-nos i demanar-nos a on anàvem, collons si era evident, “doncs a Iran, on vols que anem?!” li vam contestar; després d’aquesta replica va decidir fer-nos d’escolta fins a l’edifici (obrint-nos les portes i apalancant-nos a part de la resta de gent). Ja pensàvem que la cosa aniria per llarg i vam decidir anar mirant per aquí i per allà, i quan ja estàvem a punt de demanar els preus de les cafeteres i dels aspiradors que venien al dutty free iraní, el policia ens va cridar perquè li ensenyéssim els passaports. De pasta de moniato es va quedar en veure un passaport tan bonic com desconegut, i va decidir preguntar a la multitud a veure on i què carai era Andorra. Havíem fet bé de xerrar una estona a la cua amb el personal, així a l’uníson, la multitud li va contestar, “Andorra és un petit país que està entre França i Espanya, als Pirineus, o és que no ho sap senyor policia?!”. El policia, donat per satisfet, ens va segellar la pàgina al costat del visat amb un tampó de lletres il·legibles tot anunciant un “Welcome to Iran”. Amb el passaport encara a la boca, vam travessar la sala dels rajos x, sense ni que tant sols ens mirressin a la cara, i una porta més enllà, el primer canvista ens va atabalar ja amb la quantitat de monedes estrangeres que podíem canviar.


Arribada sota l’atenta mirada dels omnipresents Jomeini i Jameini, líders espirituals de la República Islàmica d’Iran.

Ens vam sentir una mica patètics quan després de fer cas a les experiències frontereres que l’Ozgur ens havia relatat i ocultar minuciosament pel·lícules, música i fotos en carpetes recòndites de l’ordinador, a més d’amagar pastilles anticonceptives i tampons per tot els forats de les motxilles, a la frontera no ens van tocar ni un pèl ni van mostrar el més mínim interès pel contingut del nostre equipatge. En aquell moment no sabíem dir si es tractava de que nosaltres portàvem una paranoia extremadament exagerada conseqüència d’una idea dibuixada pels mitjans que jutgen des d’una mirada massa occidental, o simplement que havíem tingut sort, i que normalment les coses són molt més rígides del que som capaços de percebre de bones a primeres. Després de dies a Iran, aquest és un dubte que sempre oscil·la (ara més cap aquí, ara més cap allà) dins nostre: enigmàtic Iran!

Un cop fora de l’edifici, vam veure una gran quantitat de camions esperant per creuar; cosa que a nosaltres no ens va costar fer més de mig hora, a ells potser els hi costarà un dia i hauran de dormir encara a la frontera, ja que és divendres, el dia festiu a Iran (i a tots els països islàmics – vaja, que el seu alà es va cansar dos dies abans que el nostre bon senyor)!


Alegria després de creuar la frontera.

Primera imatge que veiem en terres iranís: dos paios saltant un mur pocs centenars de metres després de la frontera, i carregant al menys dos-cents litres de gasolina en enormes barrils que anaven fent avançar per etapes (ara en carrego un cinc metres, i torno a buscar l’altre, i sant tornem-hi , amb tota la calma i patxoca del món, que avui és divendres i la frontera està sota mínims).

El poble fronterer, un lloc polsegós que tenia un aire de poble cowboy, potser per les cases estretes i altes que vorejaven la carretera, només amb la façana acabada i la resta a totxo pelat, com si es tractés d’un decorat, va ser l’escenari del nostre primer embolic amb la nova moneda: el rial iraní. Ja estàvem assabentats de que aquí tot i que s’utilitzen els bitllets amb valor escrit en rials, es parla sempre de tomans, i que aquests són el mateix però traient un zero (deu mil rials equivalen a mil tomans), però tot i això el caos mental es va apoderar de nosaltres a l’hora de negociar el preu del primer taxi (no hi ha transport públic!) cap al primer poble amb terminal de bus, Maku. Finalment un home es va oferir a compartir el mateix taxi (que va acabar omplint-se amb dues persones més: conductor, cinc passatgers i tot l’equipatge, ben ensardinats!), i veient el que els altres pagaven vam poder començar a establir l’ordre del valor de les coses, conflicte que ens perseguirà encara els següents dies.


Som milionaris (tant de feix: més d’1.000.000 de rials, és a dir 100.000 tomans, però menys de 100 euros, quina enganyifa!!).

Un cop a la terminal d’autobusos de Maku, la confusió va arribar a un estat exponencial quan en fer cas al caça clients d’una agència vam comprar un bitllet d’autobús que sortiria a les sis del vespre, havent d’esperar tres hores allà plantats i arribar al destí casi a mitja nit (aquest ens va confirmar que el pròxim en sortir ho feia a aquesta hora i que no n’hi havia cap més aviat!). Dos joves germans molt simpàtics ens van informar que n’hi havia un que sortia en menys de mig hora, i que podíem bescanviar els nostres tiquets. Entre el canvi d’hora (que encara no havíem assumit), els nervis d’un país nou i la negació per part de l’agència a tornar-nos els diners, el Gorka es va exaltar i va amenaçar en que si ens obligaven a pujar amb l’últim bus, li calaria foc! Total, que al cap de dos segons ja carregàvem les motxilles per marxar!

La següent sorpresa no va trigar gaire en arribar (i és que Iran, país tan desconegut com increïble, és una sorpresa darrere l’altra: cap de les idees que un es va fent pot confirmar-se del tot, perquè al moment següent una idea contrària sembla definir a la perfecció el que s’observa). El cas és que durant el llarg trajecte de bus, els dos nois que ens havien ajudat es van mostrar molt encuriosits, i van bolcar-se a fer-nos preguntes. L’Ona no va tardar gaire en adormir-se, i la confiança dels joves amb el Gorka creixia per moments, fins al punt que quan l’home que seia a prop va baixar del bus, i ja semblava que hi havia via lliure, es van apropar al seu costat per ensenyar-li, tot cofois, vídeos pornogràfics que tenien al mòbil. El Gorka ja no sabia on posar-se, i faltaria poc perquè l’únic que desitgés fos fondre’s i desaparèixer, ja que un dels dos nois li va fer arribar un paper on hi havia escrit: I love semen inside!! (se li ha de reconèixer l’eloqüència, al xicot!). Si és que tanta repressió porta a la incontinència i obsessió sexual: però si ens acabàvem de conèixer i estàvem en un bus ple de gent! Així, de sobte, sense petonets ni preliminars... feia una miqueta de tall! Nosaltres, que encara anàvem mig acollonits i vigilant molt per no cometre cap descuit i incomplir les normes de la shària que regeixen el país, ens vam quedar glaçats!

Un cop a Tabriz, després de ser abandonats a la nostra sort enmig d’una carretera fosca a les afores (aviat descobrirem que és habitual acomiadar els passatgers a qualsevol lloc, ja que el bus no sempre passa per les terminals corresponents, per no entrar i sortir de cada ciutat),i de vagar més perduts que un calamar de safari, ens va recollir un bon home i amb l’ajuda del mòbil i la seva filla, profe d’anglès, que ens parlava des de l’altre costat de la línia, vam ser acompanyats fins a una pensió on vam fer nit.

L’endemà vam fer presa de contacte amb la nova ciutat que teníem als peus i vam decidir sortir a esmorzar, i de pas intentar contactar per quedar amb la filla del nostre salvador: l’Arezú. La cosa semblava fàcil, i és que no som gaire exigents, però trobar una botiga o un restaurant on comprar menjar va resultar ser tota una odissea, i ni parlem de trucar per telèfon des de cabines de monedes sense ni tant sols haver vist una moneda (en principi pensàvem que no existien i que era una broma pesada!). Per sort, després de tres hores deambulant per la ciutat, on semblava que només hi havia mecànics i botigues de recanvis de cotxes, vam trobar una botigueta que venia algun suc i cervesa islàmica (amb zero coma zero graus d’alcohol) i més enllà un petit forn que venia pastissets. Amb la panxa ben enganyada ens vam creuar per davant d’una botiga de mòbils i vam decidir comprar una targeta iraní. Un altre cop, ens va salvar l’Arezú, ja que ens van deixar trucar-la i va tornar a fer de mediadora, i va registrar el telèfon a nom seu. A la tarda, després d’haver-nos trobat en persona amb l’Arezú i ja amb un mapa mental de la ciutat més acurat, vam descobrir que havíem estat buscant menjar per les afores de la ciutat, i que el centre estava en direcció oposada (sembla ser que aquest cop el GPS imaginari havia fallat!). Ja dèiem nosaltres que aquella ciutat era ben rara!

Fent coneixences com sempre (l’Arezú i el seu cosí).

L’Arezú ens va fer de guia durant un parell de dies, acompanyant-nos a passejar per la ciutat, visitar complexos històrics (com la mesquita blava, que després de l’últim terratrèmol de blau n’hi queda ben poc), veure els principals centres comercials (i és que donat que la majoria d’activitats lúdiques estan prohibides a Iran, una de les coses que més agrada al jovent, i en especial a les noies, és anar de compres o a fer “vida social” a les galeries comercials), o donar un volt nocturn per l’amusement park preferit dels locals: El Gori. Cal dir que quan ens va proposar anar-hi ens vam imaginar un lloc amb algun tipus d’atracció o fira, pobres ingenus, però el que es va a fer en un lloc així és simplement passejar o anar de picnic (s’ha de reconèixer que era un indret bonic i relaxant, tot i el fred que hi feia).


Tot el gres que falta el deuen tenir els habitants de Tabriz a la cuina o al lavabo de casa seva!



Aquest iranís tenen una especial mania per posar llums de coloraines als arbres de tots i cada un dels parcs, en especial d’aquest amusement park: El Gori

Ja a soles, vam perdre’ns pel que diuen és un dels basars antics més llargs del món (més d’un quilòmetre de galeries amunt i avall, plenes de gent comprant aquí i allà, i sobretot amb moltes i moltes botigues de catifes). Allí, a la secció de joieria, vam descobrir la passió que els iranís tenen per l’or: els passadissos, plens de llums de neó que formaven un contrast curiós amb l’arquitectura del basar, vessaven d’ombres negres (dones embolicades dins el tradicional chador) amb els morros empegats als vidres dels aparadors.


El bazar per fora i per dintre, què més voleu?



I les seves chadorianes bavejant per un lingot d’or!

A prop del basar hi vam trobar l’oficina de turisme, on el Nasser donava informació i te infinit als viatgers que anaven a passar-hi l’estona. I és que realment, allà hi vas a passar l’estona, perquè el Nasser és un paio molt agradable a qui li encanta la seva feina i, sobretot, conversar amb estrangers (i amb nosaltres ho feia en castellà, amb algunes paraules catalanes i tot!). I quina memòria que tenia l’home, perquè tan bon punt li vam dir que érem andorrans, va anar a buscar el llibre de visites dels anys anteriors i ens va obrir la pàgina on el Ferran Pedalant (altre cop ell, ens anem trobant el seu rastre arreu!) havia enganxat el seu adhesiu d’Andorra! Nosaltres, per col·laborar amb la petita col·lecció del Nasser, vam estampar-hi un parell de fotografies, així que allà estem, per a la posteritat. Abans de marxar encara vam abusar una mica de la seva gentilesa, i ens vam endur una guia Lonely Planet del “Midle East” de l’any de la tia quica que corria per allà (a caballo regalado no le mires el dentado), a canvi d’una de Turquia que, francament, no servia per a res, i nosaltres feia molt que carregàvem sense ni tan sols obrir-la.


Aquí ens teniu fent país, primera mesura anti-crisi a l’estranger!


Ni tan sols el Nasser va ser capaç d’ajudar-nos a trobar paper de fumar, i el Gorka no va tenir més remei que comprar una pipa per acabar-se l’enorme bossa de tutun turc!

L’Arezú, que era profe d’anglès en una acadèmia per a adults, ens va demanar que anéssim a una de les seves classes, per a fer una sessió de conversa més amena i divertida. Al principi ens feia força mandra, però un cop allà les dues hores de classe van passar volant, i vam descobrir l’opinió dels fills de la revolució (la primera generació que ha nascut i viscut sempre sota el règim islàmic instaurat per l’aiatol·là Jomeini l’any 1979). Vam fer-nos un fart de riure amb els tòpics que d’un costat i de l’altre teníem dels altres països (allà els Gipsy Kings són l’emblema musical espanyol... Olé torero!!), vam parlar de sexe i de religió, i els vam deixar una mica estorats (altre vegada) quan els vam plantejar l’ateisme. La idea que ens va quedar, però, és que la joventut està una mica de tornada de tot el rotllo dels jodiendis, de l’obligació de seguir un codi per a la vestimenta, especialment en el cas de les dones i l’ús del mocador (tot i que en aquella classe la majoria declarava que si no fos obligatori se’l posarien igual), i de les repressions a l’hora de relacionar-se amb l’altre sexe (està prohibit estar en zones públiques amb un acompanyant amb qui no s’estigui casat o sigui un familiar, i els policies tenen tot el dret d’aturar-te pel carrer, demanar-te el parentesc i detenir-te en el cas que no puguis demostrar-ne cap). Tot i declarar-se musulmans, no volen viure en un estat religiós, sinó tenir la religió com a quelcom personal. El cas és que és divertidíssim veure de quina manera tan distorsionada es veuen unes cultures a les altres! Cal afegir que aquell era l’únic centre de la ciutat que impartia classes mixtes...


Tornada al cole.

Un tema que és sempre molt recorrent a l’hora de parlar d’Iran, o que de seguida ve al cap quan un procura d’imaginar-se’l, és el chador: immensa tela negra en la que s’emboliquen les dones, cobrint les seves formes femenines i luxurioses des del cap fins als peus (segons el Gorka, en realitat és una qüestió d’igualtat, ja que serveix per amagar a les lletges, així també les poden casar!). Tot i que sí que és obligatori cobrir-se el cabell de la mirada de desconeguts, el chador no ho és, i les dones que el duen ho fan de forma voluntària (o podríem afegir que, en la majoria dels casos, degut a una forta pressió social o familiar). I de fet, portar-lo, és un art equiparable a els plegaments impossibles que fan les xineses del circ: no para d’escorre’s i caure, s’enganxa a les escales mecàniques (vam presenciar l’atac d’histèria d’una dona que s’hi havia quedat atrapada i no feia cap gràcia!), a les portes dels busos, i quan tenen les mans ocupades han d’aguantar-se’l amb les dents! Al principi és estrany caminar en mig d’un mar de fantasmes negres (a un li sembla que ha passat a una millor vida sense que ningú l’avisés, i que allà algú ha decidit fer fantasmes a la brasa i se li han socarrimat!), però de seguida t’acostumes, i passa a ser quelcom absolutament normal. Cal a dir, però, que la majoria de joves porten un mocador mig desfet, a punt de caure, ensenyant un immens serrell, a mode de petita sublevació. I és que la moda i l’estètica estan a l’ordre del dia: les noies porten tones de maquillatge, la majoria amb tant poca gràcia que semblen el pallasso de Micolor, i és molt i molt comú operar-se el nas (et creues amb infinit de noies, i nois!, amb tiretes blanques al nas i ulls inflats i morats: senyal inequívoc, i que ensenyen amb orgull, de que quelcom s’han arreglat a la cara!). L’Ona, evidentment, ha tirat a lo fàcil: ni chador, ni coloraines, ni tiretes, que això d’adornar-se cada matí fa mandra.


Heus aquí unes iranís de cap a peus (de punta de chador a punta de chador, més ben dit

Afamats, marxem de Tabriz, i és que una cosa que ens ben encurioseix és que als restaurants iranís només serveixen kebabs de xai i pollastre, hamburgueses i pizzes a preus europeus (potser als cartells lluminosos en forma de menú hi anuncien deliciosos plats per degustar, però amb aquestes maleïdes lletres no entenem res, així que ens fem fotre)!


Una excepció va ser la descoberta del “Abduix”, una espècie de sopa de tomàquet, cigrons i pa que et serveixen amb un estri especial per a atonyinar-la fins convertir-la en puré!

Al sortir vam tenir la gran sort de trobar-nos amb un taxista alumne de l’Arezú que ens va apropar fins a la terminal de busos i ens va ajudar a comprar els bitllets cap al mar Caspí. Tot i passar per una mini visita policíaca sense incidents en particular, ens vam enfilar al bus en direcció a Astara, ciutat fronterera amb Azerbaidjan.


I després diuen que els taxistes són pesseteros... doncs l’Alí ni pessetes ni rials, que fer-ho gratis és el preu pels amics

Un cop abandonats a la petita ciutat d’Astara, vam haver de negociar durament per fer nit a l’hotel, i passejant pels seus carrers (semblava més estar en un poble gallec coster que no pas a Iran! Tanta verdor, cases de pedra amb sostres triangulars de teules, el cel gris i el dia plujós no són la imatge que un es fa d’aquest país...) tothom intentava parlar-nos en rus: suposem que a aquest poble deuen venir molts turistes russos i azerbaidjanesos a comprar barat i a fer cures de desintoxicació.


Típica postaleta del desert iraní, oi?


Increïble però cert: “Futbol Club Barcelona amigo!”

Al dia següent, per primera vegada a Iran, vam intentar infructuosament fer autoestop, i és que aquí qualsevol cotxe que passa és un taxi compartit en potència, i la sola menció de que volem viatjar gratis els hi sembla una gran incoherència. Per sort, els autobusos de línia paren a qualsevol lloc (fins i tot al mig de les grans autovies), i les seves tarifes son irrisòries (paguem menys d’un euro per fer cent kilòmetres, i és que quelcom de bo ha de tenir ser el tercer productor de petroli del món!). Donades les circumstàncies i ja que no som masoquistes, hem decidit que a Iran viatjarem en autobús, per canviar una mica...

Després de contemplar el magnífic paisatge del mar Caspi des de la finestra de l’autobús sota un xàfec de ca l’alà, i amb el sentiment de voler però no poder parar en qualsevol dels petits pobles dedicats a la plantació d’arròs i te, envoltats de verd i muntanyes, vam arribar a Rasht.

Entre la verdor del mar Caspi i la capital, Rasht se’ns va presentar com una ciutat atrafegada, atapeïda de gent, com un verdader riu de persones que col·lapsaven cada una de les avingudes, els carrers i els carrerons del centre. I és que faltaven pocs dies pel Noruz (l’any nou iraní, que cau el 21 de març del nostre calendari), i és tradició, igual que en el nostre Nadal, fer regals als familiars i, sobretot, estrenar modelito (a sota el chador, és clar!). I si nosaltres ens considerem una societat consumista, els iranís són el súmmum d’aquest concepte, perquè comprar i anar de botigues els hi encanta (també s’ha d’admetre que és una de les úniques diversions que el règim els tolera en públic)!

No teníem ganes de submergir-nos en l’estrès que significava aconseguir desplaçar-se enmig d’aquella massa de gent, així que de seguida que vam haver descobert la millor combinació per sortir d’allà cap a un poble tranquil de les muntanyes, ens vam carregar la motxilla, vam fer un relleu de mini busos amb una perfecta coordinació d’horaris, i ens vam plantar a Masuleh. Aquell dia Alà devia estar del nostre costat, perquè res més arribar al poble se’ns va presentar l’oportunitat de llogar una caseta de fang amb cuina i lavabo per nosaltres solets per menys de deu euros. No ens ho podíem creure, i encara amb el xoc emocional al cos, vam fer una ullada ràpida pel poble abans no es fes fosc. Llavors, amb una simple passejada, ja vam decidir quedar-nos hi uns dies, i és que Masuleh és un poble idíl·lic penjat a la falda d’una muntanya, amb casetes de fang, on els carrers per on es camina són els mateixos sostres de les cases (bon invent per aprofitar l’espai i salvar els inconvenients de la pendent!). Masuleh ens donava tota la calma i tranquil·litat que necessitàvem: els primers dies a Iran, encara mig des ubicats i sense saber mai gaire bé on ens dirigíem, ens havien atabalat força. Allò era la glòria.


De luju!!


Mentre unes prenen el te a la terrassa de sota... els altres suen sang al sostre següent arrossegant l’únic transport que hi ha dins el poble: el carretó.

Els sis dies que vam estar allà els vam passar caminant a pas de tortuga, amb la mateixa lentitud amb la que els locals d’allà, majoritàriament gent gran, molt gran, gastaven els sostres polsegosos de les cases. La nostra activitat preferida era jeure en un d’aquells sostres i fer vida contemplativa (sense adonar-nos-en, n’havíem escollit un en particular, i cada dia acabàvem anant a petar allà, gastant-lo una mica més). Masuleh és de fet un poble turístic, on els iranís venen a passar els divendres (en comptes de domingueros aquí tenen divendreros, ves tu), però la resta de dies es converteix en un paradís on els pocs habitants que hi queden (la majoria de famílies viuen ara a la ciutat, i venen al seu poble natal a passar les vacances i els calorosos dies d’estiu) es passen el dia rentant catifes sota el sol, caminant de punta a punta dels teulats, teixint roba i petant la xerrada al portal de casa. Al principi, les velletes ens perseguien per a vendre’ns el souvenir particular del poble (què seria d’un lloc turístic sense un producte típic; encara que no el tinguin si fa falta se’l inventen!), uns mitjonets de llana teixits amb uns horribles colors florescents (això devia ser el toc modern que adornava la tradició), però al cap dels dies es van acostumar a nosaltres, i llavors només ens regalaven un somriure, o algunes vegades l’adorable indiferència.


Això de viatjar és esgotador...

Es van posar totes d’acord per netejar les catifes de totes les cases de cop (i no són pas petites)!


L’única tasca estressant era la lluita pel pa a cal forner (aquesta gent compra vint barres de pa al dia, i se’n reien de nosaltres per comprar-ne quatre!).


També la gent d’allà es dedica a la vida contemplativa... i no n’hi ha per menys­­­­­­.

Precisament durant una visita a la peculiar mesquita de Masuleh, vam descobrir la terrible confusió que havíem patit la primera nit a Iran. A la pensió de Tabriz ens havíem adonat que hi havia una espècie de pedra de fang amb una sèrie d’inscripcions en alfabet àrab a sobre el cendrer. Després de mirar-la i remirar-la per tots costats, i encara sense saber què era, vam acabar teoritzant que es devia tractar o d’una pedra per espantar els mosquits, o simplement d’un pes per a que no volés el cendrer d’alumini (quina imaginació la nostra!). Així doncs, el Gorka es va dedicar a apagar tots els cigarros a sobre la pedra, a veure si d’aquesta manera s’escalfava i feia marxar el maleïts mosquits de l’habitació (cosa que evidentment no va funcionar). A l’entrar a la mesquita i veure com els presents resaven reposant el cap sobre una petita pedra de fang al terra, se’ns van il·luminar les idees, i una mica més i ens partim del riure allà mateix. I és que els xiïtes han de resar en contacte amb el terra, i és aquesta la manera que utilitzen per a fer-ho quan preguen sobre catifes (és ben bé que la ignorància fa fer bajanades!). El qui es dediqués a rentar la nostra habitació el dia següent es devia pensar que érem dos eixelebrats aficionats a passar les nits fent rituals anti-islàmics!.

Difícilment ens tornarem a trobar amb una mesquita tan particular, sembla de plastilina!!


I un altre de particular, el botiguer amb la seva calculadora màgica!

Finalment vam haver d’abandonar Masuleh i la seva pau. La raó principal de la nostra partida va ser que ens vam quedar sense un ral, només disposàvem dels diners justos per transportar-nos fins a Teheran, la nostra següent parada, on podríem canviar euros per rials (o hauríem de dir tomans!). A Teheran ens hi esperava la trobada amb el Manuel, un espanyol assentat a la capital iraní, però això ja són figues d’un altre paner, o més ben dit, anècdotes d’un altre capítol.

Doncs d’aquesta manera vam passar la nostra transició entre l’est de Turquia i la República Islàmica d’Iran, amb dues setmanes farcides de contrastos, emocions, novetats i ara que ho recordem i narrem per a vosaltres, plenes de moments entranyables. Com sempre una mica més cap a orient, una miqueta més a l’est... i aquest cop des de la terra de les mil i una nit, entre chadors, mullahs i aiatol·làs. Seguirem avançant, a veure quines noves sorpreses ens depara aquest curiós, complex i fascinant país que és Iran!


6 comentaris:

Alba ha dit...

jeje q guay! M'ho he passat molt bé llegint les vostres peripècies...Iran sembla un país ben increïble..potser algun dia hi hauré de fer una paradeta..jeje
A cuidar-se i a escriure aviat, q m'he quedat amb les ganes de saber-ne més! Ptons!

vicenç ha dit...

salut!

nosaltres vam estar-hi amb el sha (segle passat, com passa el temps....)

veig, però, que el plat nacional (a mi m'ho semblava. arreu es menjava allò) segueix sent el mateix: l'olla d'estany amb el morter i una massa que jo mai vaig saber identificar del tot, fora dels ciigrons (deu ser aquest plat vostre, el de la foto)

m'alegro que tot us vagi molt be

una abraçada

Ferran ha dit...

"Abduix"!
Sí senyors! El plat del poble a Iran, crec que tenia el record de "Abduix"/dia pels estrangers... a veure si em supereu! jajaja!
Molt bo el Nasser de Tabriz eh... quin tio!
Disfruteu molt de la hospitalitat iraniana, entre d'altres genials coses d'aquest meravellós païs!
Endavant i ànims!

Fins a la propera crònica, que em comencen a tenir enganxat!

Au, "khoda afes"!

Ferran.

Carmina ha dit...

sona mb tot el q escriviu...i és q demostreu, relat rere relat, q la por no serveix x a res de bo!
estic aprenent molt del vostre viatge, no només del paisatge, el menjar i la cultura dels llocs, sinó l'actitud correcta que s'ha de tenir.
he tardat molt poc en deduïr q el poblet del què parlàveu era el mateix q em descrivies en un mail, i és q quan em deies q anaves a Iran ja patia i després de llegir això respiro tranquil·litat...els polítics i els mitjans de comunicació han fet bé la seva feina d'instaurar la por cap a aquests llocs, pobre ignorant jo...

bé, la gent fliparà quan llegeixi això però la sinceritat sempre és una cosa bona segons el meu parer, i quina gràcia llegir la teva paraula "empegades" jajaja! m'ha transportat uns quants anys enrere!

espero q sigueu gaudint d'aquests moments entranyables, curiosos i sorprenents, us esteu impregnant de coses molt boniques i segurament és pq sou persones molt maques, amb un bon cor i una creença correcta de que les persones, x sobre de tot, som persones...

una forta abraçada!

Maria ha dit...

Hola viatgers !
Les vostres cròniques son molt bones sempre, però aquesta i la de la familia de les olives, son "cum laude". Segur que alguna revista de viatges les publicaria i a fer calerons per seguir viatjant ! (...ah ! i els que donem les idees a seguir viatjant gratis, eh ?).
Petons

Ceci ha dit...

Hola nois, em dic Ceci, us escric d'una productora audiovisual que està preparant un programa per a Televisió de Catalunya.
Ens interessaria molt poder contactar amb vosaltres. Serieu tan amables de facilitar-nos el vostre correu electrònic? Moltes gràcies, felicitats pel blog i bon viatge.

digitmedia@digitmedia.cat