Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

CÚPULES BLAVES I CASES VERMELLES

[del 26 de març al 7 d’abril del 2009]



A veure… on ens havíem quedat? Ah sí, marxàvem de Teheran amb un autobús nocturn que ens havia de portar fins a Esfahan...

Vam fer el trajecte de nit (és quelcom que acostuma a passar amb els busos nocturns...), i tot i que ens havien promès arribar ja matinant, ens vam plantar a Esfahan a les quatre del matí: negra i freda nit. La nostra intenció d’imitar la cultura tradicional iraní i plantar la tenda en qualsevol petit espai verd de l’estació, va ser truncada per un guàrdia que feia massa bé la seva feina, i vam haver de buscar un emplaçament una mica més amagat. A falta d’una rotonda que caigués a mà, o d’un parc obert, vam acabar plantant la tenda a la vorera del primer carrer tranquil que vam trobar. Amb les lleganyes enganxades als ulls, qualsevol cosa passa per acceptable! Val a dir que entre els sorolls metàl·lics i els nostres xiuxiuejos, semblàvem més un parell de lladres que no pas dos viatgers!

Al matí ens vam llevar amb soroll de sabates voltejant el nostre refugi. Portàvem ja una bona estona desperts esperant l’arribada d’un intrús que destorbés la nostra pau i ens fes desmuntar l’improvisat campament de la zona residencial, quan vam sentir el soroll d’un cotxe que marxava. “És la nostra”, ens vam dir, “potser ningú ens ha vist” (cosa bastant impossible, ja que una tenda a sobre d’una vorera no és el mobiliari urbà més comú a Iran; ells normalment acampen a les rotondes, però a nosaltres ens molesten massa els sorolls dels cotxes!), així que vam sortir cagant llets de la tenda i vam començar a recollir, quan ens vam veure sorpresos per l’arribada de dos paios amb moto que entraven a la casa del darrera. Després d’uns instants d’incertesa, amb la major naturalitat del món, ens van convidar a esmorzar a casa seva, la qual cosa vam rebutjar tres vegades, seguint la tradició iraní: el tarov (aquesta gent és tan educada que t’ho ofereixen tot només per educació, a vegades sense ànims d’oferir, així que per saber si realment és una invitació ho has de rebutjar tres cops; una mica enrevessat tot plegat!). Pel que sembla, en aquell cas era una invitació de veritat. Després del suculent esmorzar que ens va preparar la mare de la família, i que vam devorar amb molt de gust mentre intentàvem comunicar-nos sense massa èxit, el germà gran ens va voler acompanyar al centre per buscar hotels tant sí com no.


Igualet que acampar a la vall d'Incles!

El caos s’havia apoderat de la ciutat, i els carrers eren fileres desfetes i atapeïdes de cotxes que ho col·lapsaven tot, alguns mig entravessats: era un descontrol total. Altre cop el Noruz (tots els que ens havien deixat una ciutat tan tranquil·la a Teheran estaven allà!). Vam trigar una eternitat en arribar al centre, i després d’acomiadar al nostre acompanyant (que evidentment ens havia acompanyat per no res, per tossut i servicial, pobre home), ens vam dirigir de pet al Amir Kabir Hostel, el que se suposava era la pensió de més baix pressupost, segons la Lonely Planet del 2001 del Manuel (que, com a bons estalviadors, havíem fotografiat pàgina per pàgina). Quina manera d’estafar al guiri! Ens volien cobrar una barbaritat, així que vam optar pel que fins llavors havia estat la nostra tàctica per buscar pensió, sense guia i a base de preguntar molt i caminar encara més. Dues hores de caminada del Gorka i la negació d’allotjar-nos a cap de les mosaferhune (“casa dels viatgers”, nom amb el qual els iranís es refereixen a les cutres i estimades pensions de tres al quarto) amb què s’havia topat, ens va donar l’explicació: el Govern, que té una imperiosa necessitat de mantenir la seva població desconnectada del món exterior (control i censura d’Internet, absolut domini de la televisió pública i prohibició de l’ús del satèl·lit, trucades internacionals des de mòbils o cabines restringides excepte en puntuals casos i il·localitzables locutoris, etc... ), vol tenir al turista controlat, i evitar en tot el possible que es mescli amb la població local, així que, hotels de categoria a part, prohibeix allotjar estrangers sense el permís previ de la policia, que en aquest cas semblava conquerir de forma monopolista l’Amir Kabir Hostel. La sort i la insistència ens van dur, finalment, a una pensió on no semblaven tenir massa en compte les normes, i van acceptar fer la vista grossa.

Després que la imperiosa necessitat d’omplir la panxa fos assolida sense masses problemes, vam acabar estirats i descansant a la minúscula habitació en forma de L, quan el telèfon de sobte ens va arrancar del nostre trance. Un contacte del couchsurfing anomenat Mehdi s’oferia per allotjar-nos (a bones hores, vam pensar!), i ens convidava a anar a passar el dia següent a la muntanya, juntament amb uns amics. Ens hi vam apuntar de seguida!

Així que ben d’hora al matí vam agafar el primer autobús cap on havíem quedat amb el Mehdi (un estudiant d’informàtica de casi dos metres d’alçada, i que feia pinta de tot menys d’iraní), en una plaça anomenada Azadi, al sud de la ciutat. La sorpresa va arribar després d’haver-nos trobat i mentre intentàvem conèixer-nos una mica, en veure com arribava gent i més gent; vam comptar fins a un total de setze persones, i és que nosaltres ens pensàvem que havíem quedat amb un grup d’amics, però tota aquella gentada formava part d’un grup excursionista! Després de vint kilòmetres d’autobús i de dos hores de caminada sota un sol d’aquells que et fa pensar que en un univers paral·lel tu també podries ser un pollastre a l’as rostint-se, seguint el camí d’un antic riu muntanya amunt (antic perquè potser Matusalem hi havia vist el riu, però en la actualitat aquell indret està absolutament desproveït d’aigua i, conseqüentment, de qualsevol petit indici de vida vegetal), van decidir fer parada i fonda. Només ens va faltar una cervesa no islàmica i un vinet per sentir-nos com a casa! Aquell grupet s’ho tenia molt ben muntat, fins i tot van venir noies (tot i que en principi està prohibit ajuntar-se amb el sexe contrari, exceptuant-ne les relacions familiars, comercials o professionals, ells ho feien amb la més absoluta normalitat igualment... havent tingut algun problemilla amb la policia en ocasions anteriors, però que amb el vistiplau dels pares havia quedat més o menys oblidat – que consti que parlem de gent major de vint anys, i amb carrera universitària!). Aquell preciós dia de muntanya vam aprendre de la joventut iraní que tot i les restriccions, si un s’ho munta, pot trobar el seu racó de diversió i llibertat. I tot i que no captàvem ni la meitat de les bromes (i és que en deixaven anar una darrere l’altra) vam riure com uns carcamals, i ens ho vam passar pipa.

Estranya sensacio la de fer senderisme en un lloc tan auster!


A menjar, van cridar en Farsi!


Islamic Beer!!! Nosaltres li treuriem el non!

Després d’aquella airosa entrada a Esfahan, tocava enfrontar-se a un dia feixuc: un altre dia de burocràcia. Havent esgotat ja el mes de visat que en un principi ens havien donat, i disposant només d’unes hores de legalitat, vam haver de presentar-nos a l’oficina d’afers exteriors a pidolar-ne un altre. Es veu que la cosa la tenen per mà, i aquell mateix dia, prèvia visita al banc, evidentment, ens van estampar el segell que ens donava un mes més de marge per endinsar-nos en aquest Iran que poc a poc començàvem a entendre. A l’oficina ens hi vam trobar una bona colla de gent amb cara plana i ulls axinats , que, per sorpresa nostra, van resultar ser afganesos exiliats (algú s’imaginava als afganesos a lo mogol i sense barba?), comunitat que ho té ben complicat a Iran, ja que en molts casos se’ls denega la residència i, per tant, han de viure en la il·legalitat, sense accés a l’educació o la sanitat.

Aquella mateixa nit ens vam instal·lar a casa el Mehdi, un pis enorme que comparteix amb dos estudiants més (en aquell moment de visita a casa la família per celebrar el Noruz) i una immensa taula de ping-pong que viu al mig del menjador, no però sense ser advertits abans de lo poc apropiada que era la nostra presència allà en vistes dels veïns, i que per aquesta raó, per evitar-li futurs problemes, havíem de ser lo més discrets possibles quan entréssim o sortíssim de casa seva, fent-ho sempre per la porta del darrere, evitant en tot lo possible cridar l’atenció i sobretot no parlant en una llengua que delatés que érem estrangers (és a dir: no parlant). Ens sentíem com uns veritables agents secrets...!

Ser d’Andorra sempre és quelcom que encurioseix molt, i mentre explicàvem quatre particularitats del país als qui estaven per allà, el Mehdi ens va treure una espècie d’atlas que tenia, on ens dedicaven tota una pàgina sencera! Mirar el mapa ens va fer descobrir, avergonyits, lo poc que coneixem el nostre país, ja que resulta que tenim, i nosaltres sense saber-ho, una carretera d’Ordino a França, un tren que travessa el país de Nord a Sud i un aeroport a la capital! Quina pena haver-se descuidat de construir-nos també un metro aeri i el telecabina de Carroi, que faria feliç a més d’un! Es fa difícil imaginar com se les van manegar per expandir l’Imperi Persa amb aquests cartografia tan acurada!


Encara que sigui il.legible, la forma dona a entendre que es tracta d'Andorra!

Amb la taula de ping-pong fent-nos companyia, vam passar la nit resguardats dels llamps i trons que queien a Esfahan (fet absolutament extraordinari, ens diria el Mehdi l’endemà; si és que allà on anem els duem l’aigua!), i de bon matí ens va despertar la visita d’un altre couchsurfing, el Joe, canadenc instal·lat a Azerbaijan, que feia un viatge llampec de cinc dies per les principals ciutats d’Iran. Havia estat voltant pel nord d’Irak, i decidit creuar Iran per tornar a casa, però les autoritats del país van refusar-li el visat turístic, se suposa que degut a les males relacions diplomàtiques entre els dos països, així que es va haver de conformar amb un visat de trànsit.

Aprofitant l’avinentesa, vam sortir tots quatre i un amic del Mehdi, l’Hutan, a fer el guiri per la ciutat més turística d’Iran. El primer que vam visitar va ser la monumental plaça de l’Imam Jomeini (Jodiendi pels amics!), envoltada per un basar que fa les delícies de tots els turistes. No és d’estranyar que antics viatgers descrivissin la ciutat com una de les més boniques del món, perquè aquesta immensa plaça plena de vida, amb fonts d’aigua i gespa verda, i les seves cúpules turquesa i color de crema, l’espectacular mesquita blava i l’antic palau del Sha (l’antic rei), meravella a qualsevol. Amb uns amfitrions com teníem, no va ser difícil col·lar-nos pels teulats del basar i gaudir de les vistes des d’una perspectiva diferent, gràcies a que l’Hutan havia treballat de guia en un dels museus amb accés al terrat.


El bazar...


s'hi ven de tot!


Senyores i senyors.... La famosa placa Imam Jomeini!


Hutan, Mehdi i Gorka, enfilats al terrat i disfrutant de les vistes!


Esfahan des de l'aire.

Després de degustar un deliciós Abdush en un restaurant particularment tradicional (tradicionalment turístic), decorat fins a l’angoixa amb tota mena d’artefactes d’abans de la revolució, vam anar xino-xano a visitar la Jameh Mosque tot fent la digestió. L’intriga de saber on havien posat les catifes va tenir al Gorka amoïnat durant tota la visita (com que es tractava d’un museu i la gent ja casi no l’utilitzava per pregar, les havien tret, mira quina gràcia); veure una mesquita d’alguna manera despullada l’inquietava, i no va parar de buscar-ne fins a trobar-les tirades per un racó, quina deixadesa, amb el dineral que deuen valdre!


Una mica claustrofobic pero molt autentic!


Amb o sense catifa, n'hi ha alguns que resen igualment.

Un cop enllestida la visita a la mesquita vam decidir separar-nos i fer dos grups, el Joe volia fer la típica foto de la plaça del jodiendi abans de marxar, i el Mehdi el va acompanyar. Així que amb l’Hutan vam visitar un dels antics ponts que travessa el riu, i és que Esfahan és coneguda pels seus ponts, d’una arquitectura finíssima, plens de salons de te a l’aire lliure. Doncs resulta que nosaltres no devíem arribar en bon moment, ja que casi tots els salons de te han estat tancats darrerament, uns diuen que per qüestions d’higiene i d’altres que amb l’objectiu de controlar més les zones de reunió del jovent, i pel que fa al riu, la sequera dels últims anys i la construcció de preses han fet minvar el caudal fent-lo passar de riu a fangam en moltes zones. Quan l’Ona estava fent fotos al pont mentre preníem un te en un got de plàstic (quin pecat per ser un país teter!), un jove iraní es va apropar tot angoixat demanant si teníem intenció de mostrar les fotos d’aquell fangam al món exterior, ja que no feien justícia a la veritable bellesa de l’indret. Aquesta preocupació per la imatge que tenen la resta de països d’Iran i els iranís és un tret molt característic de la majoria de la població; casi sempre, la primera pregunta que un iraní et fa en saber que ets estranger és “que penses d’Iran?”. No sabem fins a quin punt es tracta d’una tradició cultural o bé és quelcom que ve derivat de la sensació que són una nació maltractada i incompresa pels mitjans de comunicació internacionals. I com sempre, la nostra rèplica respon als seus temors: “Ah, els iranís són tots terroristes, no?”, fent esclatar de riure al personal, això sí, després dels segons necessaris per a la comprensió de la ironia. De fet és una llàstima que tinguin una imatge tan malmesa a l’exterior, perquè llevat del govern, la població és bona gent, sempre preparada per ajudar a l’estranger (a part d’intentar estafar-li alguns eurillos de tan en quan).

Prohibit nedar, diuen!


El pont de Si-o-se (que significa de les trenta-tres columnes)!


El mateix pont pero aquest cop de nit!

Un nou descobriment gastronòmic li posà el toc dolç al passeig: el gelat d’ ”espaguetis” amb safrà, que contra tot pronòstic és una veritable delícia! Un cop vam haver engolit el gelat, vam fixar-nos en curiositats menys històriques i més quotidianes , que ens van sorprendre força: tots els lavabos públics de la ciutat tenen una particularitat, i és que fan servir fluorescents de color violeta. En un primer moment vam pensar que era per allunyar mosques i mosquits (bon invent!), però en demanar-ho la resposta va ser totalment diferent. Utilitzaven aquella llum per espantar als toxicòmans, ja que segons l’Hutan, amb aquella il·luminació no es poden trobar les venes.


En realitat no son espaguetis, sino fideua!


Mes endevant, pero, vam trobar-ne un sense la miraculosa llum fluorescent!

Ja de nit, i per acomiadar al Joe, vam celebrar un petit sopar, on el Mehdi (gran terrorista de la cuina mediterrània), va pretendre fregir verdures sense ni tan sols una gota d’oli: segons ell, l’oli fregit a més de vuitanta graus és nociu per la salut. El Gorka, ferit en lo més profund de la seva ànima, es va frustrar intentant convèncer-lo, sense èxit, de les propietats miraculoses de l’oli d’oliva, ja sigui fregit, bullit, cru o com a substitut de la vaselina.

Aquell va ser l’últim dia que passàvem amb el Mehdi i l’Hutan, amb qui ens havíem sentit molt a gust. Amb la seva companyia, sempre amenitzada per una bona colla de bromes (les visites turístiques s’havien convertit, espontàniament, en una visió còmica i sarcàstica de la persia històrica i contemporània), ens sentíem ben lluny de l’Iran dels chadors i els aiatol·làs: en un Iran més natural, i molt més pròxim a nosaltres. Les converses anaven des de les virtuts de llevar-se a les sis del matí, dormir sense manta i a temperatura ambient a l’hivern (el Mehdi, si segueix així, viurà cent anys!) fins a la tècnica més apropiada per caçar serps (l’Hutan és estudiant de zoologia i fanàtic “investigador” del món animal, tot i que actualment està fent el servei militar, obligatori i de dos anys de durada, el qual has d’acabar per poder tenir el passaport: és a dir, per poder sortir del país). Vaja, que van ser uns bons dies, aquells.

L’últim dia a Esfahan preteníem, aquest cop sols i amb més calma, veure alguns monuments que no vam poder visitar el dia anterior, però la pluja, el vent i el fred es van apoderar de la ciutat. Sense deixar que el diluvi tronqués els nostres plans, ens vam dedicar a passejar pel complex de la mesquita blava protegits per un paraigües trencat (el complex és majoritàriament a l’aire lliure: ens vam mullar, i quedar ben congelats!). A resultes d’aquesta visita passada per aigua, vam començar a mig refredar-nos i sentir-nos malament, així que vam decidir refugiar-nos a l’únic lloc sec que coneixíem: el local de l’abdush, per menjar quelcom calent que ens donés forces per retornar fins a casa el Mehdi. Total, que després d’haver anat una infinitat de vegades a la plaça del Imam Jomeini, encara vam marxar sense haver estat a l’interior del palau del Sha ni a la Sheikh Lotfollah Mosque!


Encara ens demanem per que li deuen dir mesquita blava?


Quins sostres mes dificils de netejar!


Encara vam tenir temps de mirar per no comprar les famoses teles fetes a ma!


Enorme Dough per recuperar forces (famosa beguda feta d'aigua, llet, llimona i alguna herba secreta)

Abans de marxar, el Mehdi ens havia sorprès explicant-nos l’existència d’una novia que vivia a la ciutat de Kashan, que quedava enrere en el nostre camí però que segons ell i l’Hutan no ens podíem perdre, afegint que ella i els seus pares estarien encantats d’acollir-nos i ensenyar-nos la ciutat. No ens va costar gaire modificar una mica la nostra ruta, així que marxàvem d’Esfahan desfent camí ja fet!

A Kashan ens rebien l’Alieh i els seus pares amb els braços oberts. Després de fer una mica de coneixença i menjar un deliciós àpat d’arròs amb verdures (per fi podem menjar verdures! S´ha de dir que a fora es menja fatal, però la cuina iraní dins les cases millora moltíssim!), l’Alieh ens va dur a veure una antiga casa tradicional restaurada. A Kashan n’hi ha unes quantes, i són, de fet, un dels seus atractius principals. La casa era tot un palau (evidentment, no es dedicaran a restaurar casutxes de qualsevol matat... havia estat la casa d’un antic traficant de catifes!). Tot i que a nosaltres no ens feia massa gràcia (qüestions de butxaca), l’Alieh va insistir en “llogar” un guia per a que ens expliqués una mica més a fons les curiositats de la casa, i ens va anar a tocar el més estrany de tots. A part d’expressar-se en un anglès incomprensible (mig inventat, moltes vegades), i d’imaginar-se grandeses que eren més mentides que veritats, el paio no va parar de mig tirar-li els trastos a l’Alieh durant tota la visita, i, evidentment, fer-nos la pilota (ja se sap, els guies han de fer sentir-te el turista més especial del món, que pensis que t’ensenya habitacions secretes només perquè li has caigut en especial gràcia: ja li val al qui es cregui totes aquestes filigranes, però si ho fan deu ser perquè funciona!). Com a bon guia, va acabar arrossegant-nos també a veure uns antics banys públics restaurats, molt bonics. Al final, a l’hora de pagar, l’Alieh, amb una decisió i descaro que ens va deixar bocabadats, el va acomiadar secament i sense deixar anar ni un ral. A nosaltres ens va fer una pena enorme, el pobre xaval (era un flipat, però se’l veia bon paio: ho vivia...), però l‘Alieh ja havia tancat el negoci, i el pobre marxava amb una cara de pena que partia l’ànima.


Com deiem, la casa d'un pobre.




Els banys publics i el seu sotre, a que mola!


Tipica foto fent el guiri amb l'Alieh!

Al matí següent, després d’esmorzar com si fes sis mesos que no mengéssim, l’Alieh ens va portar a veure els jardins Bag-e Tarikhi-ye Fin, on vam disfrutar d’un dia agradable enmig d’un laberint de fonts i rierols, sota l’ombra d’alts arbres i picant fruita i fruits secs, fins que un barbut amb cara de mala baba ens va cridar l’atenció sobre la manera de portar el hijab (mocador) de l’Alieh i l’Ona. Més tard vam demanar a l’Alieh que ens traduís el que se sentia repetidament per la megafonia del recinte, i sembla que era quelcom similar a: “Es prega a totes les dones siguin respectuoses amb l’Islam i facin el favor de tapar les seves zones erògenes de la perversa mirada dels homes”.


A veure si us tapeu collons, que se us veuen tots els pels...


La mesquita del costat de casa l'Alieh.


El sostre de la casa d'un altre pobre.

A Kashan hi estàvem a gust; a casa l’Alieh, els seus pares van ser molt hospitalaris. Un cop vista la ciutat, el nostre objectiu era anar a veure Abyaneh, un petit poble de muntanya, amb totes les cases fetes de fang, uns cent kilòmetres al sud. L’Alieh havia de marxar a la universitat un dia més tard, i encara ens volien segrestar i portar a fer un picnic amb tota la família, però al final, per falta de transport propi, no va poder ser, i vam decidir continuar la nostra ruta.


Foto de despedida amb la familia.

Així que amb una rapida combinació de taxi, autobús i taxi vam presentar-nos al poble muntanyenc (no hi ha transport públic que hi arribi, així que no hi ha més remei que enfilar-se en un dels famosos taxis compartits). L’indret era encara més bonic del que ens havíem imaginat, amb cases petites fetes de fang vermell, carrerets empedrats i una petita mesquita amb una cúpula blava i punxeguda que destacava sobre la petita vessant de construccions roges. Els seus habitants encara duen la roba tradicional (homes amb pantalons amples al més pur estil raper, i per a les dones mantellines amb colors i estampats alegres) i van muntats sobre els seus rucs com fa dos-cents anys. El poble era més turístic del que ens pensàvem i llogar un habitació no va ser fàcil, ens vam haver d’acontentar amb un minúscul habitacle que vam llogar-li a una dona que va caure del cel (quatre parets sense finestra i una porta, però a nosaltres ja ens estava bé).


Qualsevol diria que estem a Iran i que tot es desert.


Abyaneh


Amb els seus carreronets estrets.

Un cop desempallegat de tots els familiars que durant el Noruz havien vingut a visitar a la família que encara vivia al poble, i dels turistes que venien a fer una passejada llampec, Abyaneh es va convertir en silenci i absència, només hi quedaven persones grans i encorbades, que lentament enfilaven amunt i avall els carrers estrets, o seien als racons solejats en petits grupets de conversa. Els homes eren persones de cares tristes i caminars feixucs, però les dones, en canvi, vestien somriures alegres i parlaven amb veus cridaneres, que al passar ens saludaven animadament.




La simpatica botiguera que ens passava galetes!


Els iranis que visiten el poble, sempre aprofitant per fer un reso!

La primera nit, quan encara hi havia activitat i moviment, en anar a dormir ens vam trobar la fleca oberta, i vam acostar-nos-hi per a comprar quelcom per esmorzar l’endemà. Ens va obrir un jove de color gris, ulls brillants i moviments lents. No va fer falta esperar a sentir-li el parlar desordenat i atropellat per endevinar que portava un cuelgue de campionat, i que li acabàvem de destorbar tot el senyor colocón d’opi (mira que anem a ser inoportuns nosaltres també, i quina poca vista, tothom sap que de nit les fleques es converteixen en “fumaderos” clandestins!). Com que la comunicació era impossible i no semblava fàcil obtenir el pa, vam optar per deixar-lo gaudir del seu moment amb tranquil·litat, i ocupar-nos de l’esmorzar al dia següent.


A l’acabar-se les festes del Noruz, la propietària de l’habitacioneta que havíem llogat també marxava. D’hora al matí, plovent, va venir a picar-nos a la porta per informar-nos que, degut a la pluja, havia avançat la seva partida. Ja ens veiem, a les set del matí, sota un xàfec, buscant algun avi despert disposat a allotjar-nos. Però la dona ens va sorprendre en dir-nos que podíem quedar-nos fins més tard, que simplement, al marxar, amaguéssim la clau al lloc indicat. Quin sol de dona!


La dona caiguda del cel i les seves filles.

La veritat és que al poble s’hi estava bé, i la dona no havia sigut massa concreta en especificar què significava “més tard”, així que, com que no fèiem cap mal a ningú, vam ocupar el petit quarto encara durant un parell de nits més, a canvi de deixar-li molt més net del que ens l’havíem trobat (que per cert, no era tasca massa difícil!).



La sorpresa va venir amb el maleït ERR 99: la càmera de l’Ona, que feia el gos i no volia disparar, posant l’excusa de que patia un tal error 99 (és a dir, que no sabia què li passava, però no tenia esma per funcionar: una espècie de fibromiàlgia?). Vaja una, tan aviat ens deixava tirats? Bé, el cas és que Abyaneh no és conegut precisament pels seus centres electrònics, així que va tocar menjar-se la ràbia i desesperació i deixar passar els dies, esperant que la qüestió s’arreglés per gràcia de Déu (o de qui tingués ganes de posar-n’hi), o creuant els dits perquè a la següent ciutat hi hagués algun tècnic qualificat.


L'ultima foto abans del maleit Err 99

Durant els següents dies, sempre sota el cel gris i les pluges intermitents, vam descobrir un petit temple Zoroastre al mig del poble, ben camuflat, que devia haver contingut una de les seves flames eternes, però estava tancat a cal i canto. També, a les afores, hi havia un castell de fang a mig desfer-se i un altre temple (segons ens havia dit un jove local, abans havia sigut Zoroastre, però actualment era musulmà).


La putada de les cases de fang es que quan plou, toca refer-les de nou.


Doncs te feina l'home!

Abyaneh és, de fet, un poble destinat a morir, o a convertir-se en un preciós aparador per a que els iranís de ciutat vagin a conèixer les seves arrels. Actualment, llevat dels dies festius i les vacances estivals, hi viu molt poca gent, tots ells superant la cinquantena, i un únic home més o menys jove, que és el boig del poble, i es passeja brut i mig despullat recollint porqueria i parlant sol.


L'unic jove que vam coneixer, i ens va invitar a escalfar els peuets a sota la taula de casa seva.

Preocupats pel seu futur incert, i encantats d’haver passat una setmaneta tranquil·la entre les seves parets vermelles, abandonem el poble amb un taxi compartit (compartit amb una família i la seva cabra pestilent).


Pobre cabreta si sabes el que li espera!

Aquest ens porta fins a Natanz, una petita ciutat propera, i ens abandona a les afores, per variar una mica, enmig d’una massa salvatge de taxistes afamats que, com és de suposar, ens assalta de seguida (carn fresca!). Segons ells, no hi ha autobús per seguir cap on volem anar, i hem d’agafar un taxi tant sí com no. I un be negre amb potes rosses, que ja ens l’hem après aquesta, aquí sembla que no hi ha busos per anar mai enlloc (i menys segons l’humil i sincera opinió d’un taxista, qui els ha matriculat aquets!), però si demanes, i demanes, i demanes, al final sempre hi ha algú que sap d’un bus que fa la ruta (la coneixença de rutes i horaris del transport públic no sol ser el fort de la població d’aquesta zona; o bé no es mouen gaire o bé fan massa cas dels taxistes). Al final de molt batallar vam aconseguir pujar a un mini-bus i, fent via enmig de paisatges àrids i càlids, molt càlids, sota un sol de justícia que, ves per on, només treu el cap els dies “de trànsit”, vam arribar finalment al nostre destí: Na’in.

Na’in, ciutat que serà el nostre trampolí cap al Dasht-e Kavir.... el desert, on nedarem entre un mar de dunes!!!


I al desert hi anirem volant amb una catifa magica, que van be de preu!

3 comentaris:

Margarida Coll ha dit...

Bé, no m'ho he pogut llegir en calma però no desistiu del blog...estar super bé. Hi ha algunes fotos molt interessants
Ara mateix sento que el Barça ha marcat contra el Chelse..Podeu sopsar que l'Ayla és amagada a sota l'alfombra...

Arcadi ha dit...

Ei Ona!

He rebut la postal! M'ha fet molta il·lusió! shukran!
I no defalliu en les explicacions que (encara que no deixi mai comentaris) vaig seguint les vostres peripècies amb una enveja (sana) enorme!
Apa, petons!

Carmina ha dit...

wau...em trec el barret! és impressionant els llocs on aneu a parar, pq voleu una guia vosaltres? si tots solets descobriu els tresors de cada país! m'han molat moltíssim les fotos, i aquesta altra part del sorprenent Iran q certament meravella i descol·loca, pq no relacionava ni en broma neu en aquest país! sort del vostre blog q atrau + q qualsevol atlas o llibre de geografia jaja molt bonic tot plegat! espero q en aquests instants i tots els q els segueixin contineu així...amb tantes ítaques! una abraçada amb molt de carinyo dsd un indret no gaire interessant...;