Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

EASY RIDERS!

[del 14 d’agost al 3 de setembre del 2009]

Catorze d’agost: diada nacional a Pakistan i l’inici de les nostres vacances! Treballar durant un mes, un parell d’horetes al dia, no és de segur la feina més sacrificada que haguem fet, però saber-se de nou sense obligacions és una sensació alliberadora (pensareu: quins penques aquests dos... i segurament amb tota la raó del món!).

Aquell mateix dia vam empaquetar com vam poder les nostres pertinències, ens vam acomiadar de la família (que no entenia ben bé a on anàvem amb aquelles presses), ens vam enfilar a la moto i cap a Gilgit de nou (en aquestes precàries condicions d’espai, amb les motxilles ocupant mig seient, i nosaltres dos ocupant-ne l’altra meitat – i ens queixàvem dels autobusos... – s’agraeix cada quilo perdut per les omnipresents cagarrines!).

La idea principal de la nostra aventura motera era anar a conèixer el Baltistan, (i evidentment tornar d’una sola peça, a ser possible!). Aquesta regió, en ocasions també anomenada amb el mateix nom que la seva ciutat principal, Skardu, està situada a l’est de la província de Northern Areas, limítrofa amb la Xina pel nord, tocant el Kashmir ocupat per l’Índia al sud-est, i la regió de Ladakh, també índia, per l’est, separades per la línia de control establerta després de la guerra del 1971. Baltistan (que significa “petit Tibet”) és conegut arreu, i sobretot pels alpinistes, degut a que alberga muntanyes de més de vuit mil metres d’alçada, entre les quals destaca l’omnipresent K2 (una piràmide de roca i gel perfecta, i per si fos poc, la segona muntanya més alta del món!). El nostre objectiu no era pas escalar-la, sinó que ens acontentaríem en veure-la des de la llunyania i, si pogués ésser, fer alguna foto per a la posteritat.

A Gilgit, com sempre, ens hi vam estar un parell de dies, podríem dir que d’aclimatació, però la veritat és que ideàvem la millor manera de carregar l’equipatge sense que aquest es tombés cada mitja hora i ens fes anar de tort per aquestes carreterotes de Déu, com ens havia passat durant la primera etapa, aprofitant també per fer un cop d’ull a l’itinerari a seguir els següents dies.

Més que un farcell va acabar convertint-se en una obra d'enginyeria penjant d'una moto.

Així que després de dos intensos dies d’estudi aprofundit sobre nusos, nusets i tipus de cordes, i després de dos llargues hores lligant a la moto tot el que ens volíem endur (nosaltres ens en fotem del sodoku, això sí que va ser un trencaclosques difícil!), vam pagar el compte al Madina Guest House i ens vam acomiadar del personal fins a la tornada. Més feliços que unes pasqües sortíem pel carreronet que comunica amb el bazar, i quan estàvem a punt de guillar, es sentí una ràfega de trets que provenia de la cantonada: la policia havia començat a intercanviar tiros amb un grup de manifestants, a metres i escaig d’on érem. En sentir els trets, la gent va començar a córrer cap a nosaltres, apareixent de la cantonada i en direcció contrària a la nostra, en busca de refugi. Mentre l’Ona, atònita, es preguntava què coi passava, el Gorka li cridava “Collons Ona... corre joder... corre!”, mentre d’un cop de peu arrancava la moto, i d’una accelerada, girava cua, sent el primer en esmunyir-se per la petita porta de ferro de l’hotel, casi enduent-se-la de paquet al passar-hi amb tot l’equipatge! De seguida va entrar també la demés gent que voltava per fora i, finalment, l’Ona, dient “això eren petards no, algú estava tirant petards?”. Un cop al restaurant de l’hotel, ens vam assabentar de la situació: el dia abans, algun xiïta havia matat un líder religiós sunnita a la ciutat de Karachi, i per això havien convocat manifestacions per tot el país, però especialment a Gilgit, on des de fa uns anys, les dues comunitats no són gaire ben avingudes (en el passat ja han patit alguna trifulga que altra). Després de l’ensurt, no vam tenir més remei que relaxar-nos fent un chay i esperar a que els disturbis a l’exterior amainessin.

Unes hores més tard, el Sr. Yakhoob, mànager de l’hotel i un pou de calma i saviesa, donà el vistiplau a la nostra partida, havent comprovat primer que la vida als carrers tornava a la seva normalitat. Sortírem encara una mica acollonits, conduint per un basar que s’omplia a poc a poc, carregat de fum i encara amb restes de pneumàtics cremant aquí i allà. Sense entretenir-nos gaire, posàrem la directa (obligats per la policia a fer alguns desviaments, per evitar trams on s’havien re-agrupat els últims manifestants, que des de lluny no semblaven pas gaire contents), i per fi ens posàrem en camí.

Seguíem el famós riu Indus, una massa d’aigua marronosa recargolant-se amb força entre estretes valls rocoses. El paisatge, àrid, lunar, el cel serè i el sol pesat, desprenien una sensació d’espai i soledat, de grandesa, que ens apropava encara més al fet de sentir-nos lliures, travessant amb la nostra petita moto (també petits, nosaltres), aquell espai natural únic, tan ermós. Durant dos dies seguírem l’estreta carretera, sempre a tocar de l’Indus; a mesura que la vall, abrupta al principi, s’anava obrint, aquest poc a poc es descobria més i més ample, pacífic (tot i que en realitat pujàvem en alçada, i avançàvem en direcció contrària al seu curs!). La bella monotonia del paisatge es veia alterada per la sobtada verdor dels pobles, petits oasis de vida humana.


La majoria d'estones, aquesta era l'aspecte de la solitària carretera.


Sembla una pocket bike en comtes d'una moto, que petita que es veu des de lluny!

Poblets penjats en llocs inversemblants!

De sobte, al segon dia de camí, la vall s’obrí del tot, convertint-se en una immensa esplanada d’aigua avançant lenta i suaument; semblava un llac infinit. Tot i que el cel s’havia ennuvolat, i s’apropava pluja, no vam poder evitar aturar-nos i contemplar el vast paisatge davant nostre. Va ser en aquesta aturada quan vam descobrir que pocs quilòmetres després, un desviament a la dreta (això deia el cartell) conduïa al llac Kachura, que recordàvem haver vist en alguna postal... i semblava prou bonic. Vam decidir oblidar-nos de la pluja i anar a fer-hi un cop d’ull. Les instal·lacions del luxós hotel Shangri-la (al qual no vam entrar perquè s’ha de pagar), construït a l’estil xinès, li donava un aire exòtic, però potser un tant artificial. Més endavant, seguint per una pista de terra, arribàrem al poble de Kachura, aquest sí, d’una bellesa real, quotidiana. Allí, un altre llac acollia el bany juganer d’alguna família pakistanesa que havia vingut a passar uns dies lluny de la calor sufocant del sud. Una passejada ràpida i de nou a la moto, a fer els últims quilòmetres que ens quedaven fins a Skardu.

El majestuós riu Indus.

Shangri-la, el complex hoteler copiat de Port aventura!


A Pakistan toca banyar-se vestit!

En arribar al centre de la ciutat, vam buscar un hotel ben econòmic. Al Baltistan Tourist Cottage vam ser rebuts amb una gran abraçada pel seu simpàtic propietari: l’Iqbal. L’única habitació lliure que tenia estava situada a peu de carrer, a l’entrada d’un petit bazar i del recinte del cementiri, i encara que l’higiene i la tranquil·litat ens manquessin per la seva absència, una habitació al pis superior ens va ser promesa per l’endemà. Poques energies ens quedaven ja després de tantes hores de carretera i fred, així que després d’una dutxa d’aigua calenta (tot un luxe al Pakistan del segle vint-i-u, podríem dir) i d’un àpat al restaurant de l’hotel, vam anar a fer nones fins al dia següent.

L’endemà vam descobrir la immensitat de la vall d’Skardu, envoltada de muntanyes rocoses i desproveïdes de vegetació alguna, al contrari que la seva plana, exultant d’una verdor casi tropical; i en alguns punts fins i tot dunes de fina sorra blanca vam poder observar, sense oblidar l’Indus, majestuós ell com pocs rius al món, que planava tranquil·lament al nord de la ciutat, separant en dos aquell bell escenari. La ciutat en si és bastant lletja, encara que ens agradés més que la bruta Gilgit, però la manca de dones passejant pel carrer feia que les dos s’assemblessin bastant a primera vista. La carretera principal travessa el bazar al centre de la ciutat, desembocant en un enorme camp de polo (on jugadors de hoquei compartien espai amb vaques i ovelles que pasturaven tranquil·lament entre les corregudes dels joves i els seus estics), i a mesura que ens allunyàvem del centre, anaven apareixent, a dreta i esquerra, els edificis oficials: que si ara el comissari del districte, que si ara els esquadrons de no sé què, que si més enllà hi ha la base aérea de l’exèrcit... i no és d’estranyar, Skardu és capital administrativa, i degut a la seva proximitat amb l’Índia, de militars i buròcrates no en falten! Només cal comparar l’estat de la carretera, construïda i arreglada per l’exèrcit pakistanès, i utilitzada per aprovisionar les seves tropes al llarg de la línia de control, amb la Karakorum Highway, abandonada ens mans dels treballadors xinesos.


El mausoleu més important d'Skardu, on les dones es reuneixen per honorar als difunts.


El hijab (vel) no és nomes per a les dones!

Aprofitant l’avinentesa de tanta burocràcia a la ciutat, vam decidir allargar de nou els nostres visats, i per poc que ho sembli, en aquelles caòtiques dependències es van mostrar molt eficients i encantadors, i en el temps que un pot trigar a prendre’s un parell de chays (que evidentment, ens van oferir), vam sortir d’allà amb un mes més d’estada al país, sense necessitat de cap discussió ni regateig.

A Skardu ens hi vam haver de quedar encara uns dies més, no pas perquè no tinguéssim ganes de seguir endavant, sinó perquè no quedava ni una sola gota de benzina en tota la regió. Per molt que intentéssim descobrir la causa d’aquella mancança, tot el que vam poder entendre és que hi havia shortage perquè no arribaven els camions que normalment venen des d’Islamabad; ningú semblava suficientment encuriosit o preocupat com per demanar quines eren les circumstàncies que retenien dits vehicles. Fos com fos, vam abandonar les desenes de camions i camioners desesperats que, organitzats de la forma més caòtica imaginable, col·lapsaven les gasolineres de Skardu (un cop arribés el preuat gasoil que tan impacientment esperaven, el maldecap seria desbloquejar l’entrellat de ferralla que havien construït al voltant dels sortidors!), i vam dedicar-nos a descansar a l’hotel i a passejar per les zones residencials de la ciutat fins que arribés el tan necessari combustible. Després d’un parell de dies, despertant-nos de bon matí, l’Iqbal ens avisà de l’arribada d’un camió de gasolina, perquè ens afanyéssim a omplir el dipòsit abans no s’acabés de nou. La cua a la gasolinera va ser tota una lluita, però finalment, pocs minuts abans que el tanc quedés buit de nou, vam aconseguir alimentar la moto i endur-nos alguna ampolla extra per si de cas.

Poques hores després cavalcàvem altra vegada; ens allunyàvem de Skardu cap a l’est, assaborint el sol que lluïa de nou, i sentint com el vent ens brindava una nova i refrescant sensació de llibertat i aventura. Arribarem a Khaplu abans del previst, i sota l’atenta i inquietant mirada de mig poble, descarregàrem, pacients, l’equipatge que tan cuidadosament havíem lligat al seient de l’Honda.

El fort de Khaplu, actualment en reconstrucció per convertir-se en un hotel de categoria.


Khaplu s'exten a la vora del riu Indus, permetent passejades amb aquestes vistes

video
Pero atenció que pot ser perillós!

Aquella nit la passàrem al Khaplu Inn, un cau de brutícia, mosquits i puces (que devoraren al Gorka durant tota la nostra estada), envoltats de pinyols de dàtils, escuradents utilitzats, cadàvers d’escarabats i altres elements decoratius repartits entre la moqueta i els llençols bruts. El poble, camuflat enmig d’una espessa verdor a la vora de l’Indus, ens havia agradat força, però l’horrorosa nit que havíem passat ens convencé per empaquetar tot l’equipatge de nou (santa paciència; és el preu que ens toca pagar per no disposar d’alforges), i seguir fins al poble de Hushe, l’últim d’una vall que s’apropa a les faldes de la segona muntanya més alta del món.

De seguida vam canviar l’asfalt per una manta de pedres arrodonides que pavimentaven el llit sec del riu per on ens va tocar creuar d’un costat de la vall a l’altre. A partir d’aquí, el camí es convertia en una pista de pols i pedres, fàcilment transitable al principi, però que anà guanyant verticalitat i perdent uniformitat a mesura que avançàvem, convertint els pocs quilòmetres de ruta en una jornada llarga i difícil.

Un típic pont que típicament serveix per travessar un riu sense mullar-se.

La carretera creua pel mig del llit del riu, cobert per milions de pedres rodones que semblen no acabar-se mai!

Un cop en alcada, descobrim que també hi ha vida!

De camí ens vam aturar a contemplar la bonica mesquita de Machulo, un poble construït en un fèrtil turó, amb les cases apilades les unes sobre les altres, unides per estrets carrers laberíntics, per on ens seguiren, insistents, una bona colla de nens demanant-nos bolígrafs i rupies, o rient-se dels dos estrangers que ho observaven tot amb admiració. El poble ens encantà, però és poc el que podem dir de la mesquita, perquè ens hi prohibiren l’entrada per no ser musulmans (mesquita d’un estil clarament tibetà, herència de l’època en que el budisme dominà la zona, portat pels mateixos baltis, comunitat que comparteix origen i llengua amb els veïns tibetans).


Machulo i la seva impressionant mesquita coronant el poble.

video
Un tomb per la vall de Hushe en moto (a falta d'helicòpter).


Aquest era l'aspecte de tots els pobles (rebossant de futurs chapatis!)


Grup de fans que s'arremolinava al nostre voltant cada vegada que ens aturàvem.

Sense haver menjat res durant tot el dia, i desesperats per haver hagut de parar ja un parell de vegades a desfer i lligar de nou tot l’equipatge, que degut als saltironets que feia la moto contínuament no parava de bolcar-se, escoltàrem esgotats les paraules d’un jove que ens observava amb una barreja de sorpresa, curiositat i mofa, dient-nos que a partir d’allà no era possible seguir en moto, que la carretera era massa difícil i només podien pujar-hi els jeeps. “If jeeps can go, we can go!”, contestàrem, el Gorka bastant més convençut que l’Ona... El cas és que estàvem esgotats, físicament però sobretot moralment (aquells quaranta quilòmetres s’estaven fent eterns, Hushe semblava no aparèixer mai, i l’espai limitat del que disposaven els nostres esquelètics culs a la moto els estava convertint en una massa de dolor ja difícil de suportar), i no podíem concebre el fet d’aturar-nos per haver de seguir altre cop l’endemà: “avui arribarem a Hushe, ens falti una hora o ens en faltin tres, i demà ja ens passarem el dia dormint si cal”. Finalment, després d’una hora i escaig, i havent hagut de fer algunes pujades amb la moto carregada a mitges (és a dir, a un dels paquets, l’Ona, li tocava baixar i pujar les pendents més fortes caminant, ja que la moto no donava més de sí), un home que parlava castellà ens aturà per donar-nos la benvinguda al seu poble: Hushe!


Vistes del poble de Khande, i el transport public de la zona, en direcció a Hushe.

Pels miserables carrers del poble, construïts amb pedra, fusta i fang i decorats amb una barreja de fangam, plàstics i papers, vam ser perseguits per una comunió de marrecs que competien entre ells per veure qui era el que més quilos de polls duia al cap i més mocs a la cara. Esgotats com estàvem vam intentar llogar una habitació a qualsevol dels dos hotels que hi havia, però el preu ens semblà excessiu i no va quedar-nos més remei que acampar en un solar que servia de càmping al costat de l’escola. En muntar el nostre campament sota l’estricta mirada dels curiosos allà reunits, el president de la comunitat es va presentar. En Ghulam, que així es deia, ens va explicar diferents històries del seu estimat poble. Hushe havia estat des de fa més de cents anys el trampolí o la piscina per a diferents expedicions que s’aventuraren a pujar a Concòrdia (on hi ha el camp base del K2) per intentar fer cim. Començant per les expedicions angleses, llegat de les quals encara disposen del sistema de distribució d’aigua potable, i passant per l’equip d’Al filo de lo impossible, conegut per tothom i tractant d’heroi al seu director: Juanito Oiarzabal, que s’ha passat per aquest pobles llargues temporades preparant les seves ascensions, i de pas ensenyant algunes paraules bàsiques castellanes als adults autòctons com: hola, como estás, joder, carbón, coño, me cago en la ostia, i gracias, freqüentment utilitzades en la quotidianitat dels ibers, i als més menuts a comptar perfectament fins a trenta, quelcom que ens va deixar estupefactes. A part del seu llegat lingüístic, els espanyols també han instruït sobre el cultiu de patates (a cap habitant del poble se li havia acudit plantar patates abans, quan tots els pobles veïns ho fan?) i han construït un hotel refugi amb totes les comoditats a un preu més europeu que pakistanès.


Aquest van ser els finalistes del concurs.

Hushe és un poble pobre, un indret senzill, com ho són la majoria de pobles de les àrees del nord de Pakistan, oblidats pel govern i un tant isolats. Per això, alguns visitants i alpinistes (que arriben amb els seus pressupostos occidentals, la ment fixada en el seu objectiu i directament des de l’avió, sense tenir temps d’impregnar-se del paisatge natural i humà que els ha dut fins aquí, moltes vegades sense entendre’l) davant del xoc d’una vida tan senzilla, a vegades molt dura, inclús mortal, i encara amb els anuncis d’Unicef frescos a la memòria, es senten amb l’obligació moral de fer regals als seus habitants, d’allargar-los-hi donacions per a escoles i centres mèdics. Així, nosaltres arribàrem a un Hushe on estaven tan acostumats a viure de les ajudes d’ONGs, que el fet de ser dos “rics europeus” que visitàvem la seva pobresa i les seves mancances, casi ens obligava a donar-los-hi diners, o a oferir-los-hi algun tipus d’ajuda; en mencionar que acabàvem de fer de voluntaris a Hunza, els ulls del Ghulam es van il·luminar de sobte, i ens va insinuar, d’una manera bastant directa, que també hauríem de fer de profes allà. Tots els homes (homes que des de generacions han sobreviscut a hiverns glacials) duien anoracs de Telefonica regalats per Vaqueira-Beret: què passarà quan ja no siguin tan i tan pobres, i als bondadosos occidentals els deixin de fer pena aquests senzills baltis, què passarà quan ja no rebin donacions, però segueixin sense tenir els diners necessaris per a comprar un anorac, i els últims ancians que coneixien la tècnica per fer-ne a partir de les pells animals hagin mort, sense compartir els seus coneixements, vergonyosament primitius, amb les noves generacions?


Un altre 8.000, l'imponent Masherbrum.


Aquesta gent tenia una vida difícil, però tenien l’orgull de sobreviure-la, la felicitat de la seva senzillesa, tot un futur per a descobrir. Nosaltres els oferim una vida més fàcil, els oferim el “nostre” futur, i els condemnem a una esclavitud molt més dura que les dificultats de viure en una naturalesa salvatge, els condemnem a la esclavitud del nostre món, a dependre d’ell, i de nosaltres, per sempre més: els hem robat la dignitat (i ells, a Hushe, l’han venut prou de pressa!). Cap dels habitants de Hushe ens explicà orgullós com cuidava el seu camp, o qui era la seva família, però desenes de vegades els vam sentir compadir-se de les seves limitacions, demanar-nos, ja més per vici que per necessitat, cada una de les coses que dúiem a sobre (comencem per les galetes... les galetes no? Doncs dóna’m això, i això... fins acabar demanant-nos fins i tot els pírcings!).


A les nenes, ja de ben petites els toca fer-se càrrec del les coses de casa!

Una tarda, passejant, ens trobàrem amb una preciosa i enorme mesquita d’estil tibetà que estaven construint al final de poble. Resulta que cada hivern, es dóna permís a caçadors estrangers (previ pagament d’una taxa de sis mil dòlars americans, la meitat dels quals se’ls queda el govern, i l’altra meitat els habitants de Hushe) per a caçar un íbex a la zona. Amb aquells diners (diners estrangers, iguals que els que han pagat l’escola, per exemple), havien decidit fer una mesquita, a la qual no ens van deixar entrar per no ser musulmans. Al poble no hi havia hagut escola fins que el Central Asian Institut en va construir una, no disposen d’absolutament cap equipament mèdic, estant el primer a hores en jeep, i a ells se’ls acudeix construir una mesquita! No es tracta de que construir centres religiosos no sigui necessari... però és que resulta que al petit poble ja n’hi tenen dos! Aquí s’evidencia quines són les prioritats de la comunitat i dels seus dirigents... (Els habitants de Hushe, però, continuen argumentant que necessiten fons per a construir un petit consultori mèdic...).

Des del nostre punt de vista i pel que hem viscut, la bondat i la misericòrdia poden convertir-se en trampes molt enganyoses, perilloses; a vegades és difícil trobar una solució per ajudar sense destruir ni pervertir, intercanviar sense contaminar, conèixer sense colonitzar...

Dissertacions a part, a Hushe ens hi vam estar un parell de dies (un dels quals va ser el tret de sortida pel mes del ramazan: calvari que tothom ha de viure en terres musulmanes, impedint menjar, beure o fumar fins a la posta de sol – encara que el Corà digui que els viatgers estant exempts de practicar-ho, en algunes circumstàncies aquest són recriminats amb devoció en cas d’ingerir líquids, aliments o fum en públic!), amb la idea de fer una excursió d’algunes horetes, passant per les altes pastures de Humbrok i elevant-nos fins a un pic que ens permetés veure el K2, no gaire llunyà. Aquell dia vam esmorzar ous ferrats: error! Quan portàvem poc menys d’una horeta caminant, travessant camps verds des d’on homes i dones carregaven feixucs carregaments de palla per aprovisionar el bestiar a l’hivern, l’Ona va començar a marejar-se i sentir nàusees, i les cames li tremolaven: “impossible continuar, tu segueix i jo ja torno a la tenda, t’espero allà”. Però quan un s’intoxica no sol intoxicar-se sol (que les experiències s’han de compartir!), així que poc abans de fer pic, el Gorka començà a sentir-se malament, febril, i després d’una pausa que es convertí en una becaina de més d’una hora a quatre mil metres, decidí, molt a contracor, abandonar el camí, per poc que li faltés, i tornar al poble sense haver vist, una altra vegada, l’imponent K2.


El poble de Hushe (camuflat entre els camps).


Les dones s'en reien al veure'ns passar amb les nostre mini motxilles (quines fieres!).

Un cop a la tenda, un tant decepcionats, i intentant no vomitar els aliments contaminats sense haver-los passat primer per la nostra liquadora humana, vam haver de suportar durant la resta del dia als marrecs seguint cadascun dels nostre passos pel càmping, cridant-nos estridents hellos cada dos minuts, i fins i tot tirant-nos pedres en més d’una ocasió, davant la mirada despreocupada dels seus parents adults. Aquell poble ens va donar molt en què pensar i de què discutir, i potser el problema era que Hunza i la seva gent havien deixat el llistó massa alt, però vam decidir que es quedessin per a ells el seu punyeter poble amb accessos al K2, el seu fastigós menjar, les seves pesades i mal educades criatures (per no dir sense educació alguna!) i que fossin feliços amb les seves expedicions milionàries que tot els hi regalaven!

Al dia següent, després d’idear un innovadora manera de lligar les pertinències a la moto, i de pagar una fortuna per haver dormit i menjat en un trist càmping, vam baixar fins a Khaplu amb la intenció de desempallegar-nos de totes les puces que arrossegàvem a l’hotel més net que trobéssim. En arribar al primer no ens hi van voler, es veia de tres hores lluny que no tenien gaires ganes de treballar. Per temptar la nostra sort vam visitar la cadena d’hotels de luxe promoguts pel ministeri de turisme PTDC, que quedava just al costat, per si ens deixaven acampar als jardins, però en conèixer al director, l’Imran, que casualment era originari del mateix poble on vam estar treballant, i amb el qual vam descobrir, després de xerrar una estona, que teníem moltes amistats en comú, ens va oferir una habitació de luxe pel mòdic preu de quatre euros. Estàvem de sort, i com comentàvem abans: aquesta gent d’Hunza ha deixat el llistó ben alt! Durant dos dies vam aprofitar tot el luxe al nostre abast, i fins i tot gaudir de l’aftari: sopar celebrat cada tarda a l’hora de la posta del sol per trencar el dejú, al qual érem convidats amb els braços oberts i sense miraments! En aquests sopars vam conèixer a alguns amics de l’Imran, la majoria hunzencs que treballaven per organismes de cooperació i desenvolupament a la zona, amb qui compartírem interessantíssimes converses, i que ens ajudaren a tenir una visió més àmplia del Pakistan rural.

Retrat de perfil de la petitona (una altra fiera, que ens a dut a tot arreu sense queixar-se gaire!)

I nosaltres ens queixem d'anar carregats...!


Com un senyorito en un hotel de senyoritos (que difícil es a vegades adaptar-se a les inclemències de l'entorn!)

Un cop alliberats de totes i cada una de les puces, i havent dormit com uns angelets en un confortable llit de matrimoni, va ser hora de marxar, no sense fer una fortíssima abraçada a l’Imran, aquell petit pèl-roig que tan amable i amigablement ens havia acollit!


Gracies Imran!

Aquella mateixa tarda vam arribar a Skardu de nou, on l’Iqbal, que ens revé amb entusiasme i amb el seu etern somriure als llavis, ja ens tenia reservada la millor habitació de la pensió. Vam passar alguns dies a Skardu, passejant, dormitant, arreglant quatre detallets de la moto i menjant moltes galetes d’amagat. Un dia, per provar els nous frens de l’estimada Honda, ens en vam anar fins al poble de Shigar, el principal de la vall amb el mateix nom. El dia era lluminós, i lluminós ens semblà també Shigar. Ens sentirem molt còmodes al caminar entre les seves gents, pels carrers i carrerons que constituïen l’antic basar, creuant per canals on les dones i nenes rentaven la roba o fregaven els plats. De tornada, des de la carretera vam guaitar el que semblava un llac d’aigües blavíssimes, mig camuflat darrera un turonet de detritus glacials: semblava que una petita pista de terra hi arribava, així que no vam poder evitar anar a donar-hi un cop d’ull. Per uns moments, aquell es convertí en el lloc més pacífic del planeta: semblàvem estar allunyats de qualsevol presència humana, sols enmig d’un preciós llac d’un color blau intens, d’una aigua netíssima, acompanyats de l’estrident silenci de la natura, amb tota la llibertat per banyar-nos sense ser observats, submergits en l’esplèndid paisatge. L’agradable tarda de banys i sol va transcórrer amb una dolça suavitat, però a l’hora de marxar vam descobrir, sorpresos, que un home assegut a l’altre vora del llac ens mirava amb atenció (devia portar tota la tarda allà, immòbil, observant el que per a un musulmà és casi el mateix que la completa nuesa: quin festín per a la vista!).


La vall de Shigar i la seva peculiar mesquita (si dubteu, les identificareu sempre per ser els edificis amb altaveus!)


La simpàtica secció masculina de Shigar.


Encara que paris en mig del no res, a Pakistan sembla que surti la gent de sota les pedres (gent capac de contemplar-te en silenci durant hores)!

video
Whisky a la vora del llac, il·lusio, més que realitat.

Abandonàvem Skardu deixant constància del nostre pas amb una pegatina d’Andorra enganxada a la paret del menjador de la pensió, acomiadant-nos de l’Iqbal mentre rebíem els seus últims consells per a la nova ruta: el parc national de les Deosai Planes. Altre cop ben encaixonats sobre la moto, ens en anàvem a veure aquestes terres d’alçada, una espècie d’altiplà a més de 4.000 metres, on es veu que hi habiten lleopards de les neus, óssos, llops i sobretot moltes marmotes, i que per aquesta raó s’ha convertit en parc nacional. Diem es veu que hi habiten, però nosaltres de veure no vam veure gaire res, excepte una gran quantitat de divertides marmotes de panxes grosses i posat majestuós, que cridaven escandaloses enmig de la immensa catifa de terra onejant al nostre voltant.

Llac de Saltapara, a les afores d'Skardu

I després d'una estona pujant... l'esplanada de les Deosai!

Decorada amb una bona colla de cabres, cabrons i cabrits!

video

Pero a nosaltres ens van fer molta més gracia les simpàtiques marmotes.

El primer dia vam acabar tant desesperats de veure com l’equipatge es torçava i ens feia perdre l’equilibri una vegada rere l’altra, que vam acabar empenyent la moto per un turó d’herba avall, i vam acampar allí mateix (“que li donin per cul a l’equipatge, la moto, i al cony de carreterota del dimoni!”), a esperar que el dia següent ens brindés una mica més de positivitat.


Solitària quietud, i molta bellesa.

Allà, imitant el que havíem après els últims dies, ens vam haver de dedicar a recollir una bona pila de tifes de vaca (o yak?) per a fer una petita foguera que pogués escalfar el chicken curry enllaunat que havíem comprat per sopar. La nostra tècnica no devia ser gaire depurada, perquè ens va costar una eternitat encendre una miserable flama, però vam produir el suficient fum com per poder assegurar que la merda seca de la muntanya si la cremes fa pudor! Aquella nit, en mig d’aquella planícia, la vam passar mig acollonits, primer pels udols dels llops (o segurament eren els gossos dels pastors!) que sentíem de l’altre costat del riu, però després, pel xàfec que ens va caure a sobre, intentant no pensar que si el temps empitjorava, la carretera seria impracticable amb moto i ens hauríem de quedar allà plantats fent un ramazan ben estricte.

Quina merda, escalfar una llauna amb merda!

El dia següent es llevà serè, tot i que no va trigar gaire a ploure. Vam gaudir el que vam poder de l’aventura de creuar un riu, alt fins als genolls en el punt més profund, amb la moto carregada amb les nostres pertinences (ordinador inclòs!), de les cridaneres marmotes i de l’immens llac d’aigües blaves ja cap al final del parc. En abandonar el parc national, vam aprofitar per eixugar-nos els ossos a la cabanya dels guardes, essent convidats a un reconfortant chay tot i ser hora de dejú, per després dirigir-nos directament cap al poble de Tarishing, situat just a sota de l’immens massís del Nanga Parbat, que literalment significa en urdú “la muntanya despullada” (per deixar despullada de neu el que és la paret de roca vertical més alta del món), un altre dels gegants del Himalaya, que preteníem observar de més a prop després del nostre fracàs a Hushe.


A remullar-se els peus!

El camí fins a Tarishing va ser tortuós i exhaust, però pitjor van ser les notícies que vam rebre de la mà dels policies del poble en allotjar-nos a la guest house. Des de l’assassinat d’un turista hongarès i la violació d’una japonesa al primer camp base, ja feia alguns anys, era obligatori llogar els serveis d’un guia (aquest podia ser qualsevol persona local), per així poder estar segurs a les afores del poble. Acollonant: ells mateixos maten, roben i violen, i a sobre nosaltres els hi hem de pagar per comprar la nostra seguretat! A tothom del poble agradava aquest decret llei menys als policies, que havien de suportar les acalorades converses amb els turistes que fins allà arribaven després de dies a la carretera. Segons ens havien explicat, no érem el únics que, enfadats i indignats amb el sistema i negoci del terror allà emprat, marxaven per on havien tornat sense haver fet l’excursió. De totes maneres, el sol no va treure cap durant la nostra estada, i els núvols tapaven la “muntanya assassina” inclús des del millor punt de vista, haguéssim contractat a un sicari o no.


Quin és el riu i quin el clavegueram?

Tot i que vam haver de fer-ho acompanyats tota l’estona per un policia vestit de paisà (almenys era un paio simpàtic!), vam aprofitar unes horetes del matí següent abans de marxar per a fer un volt pel poble, i apropar-nos a la glacera que el separava del següent assentament, i de la falda de la perillosa muntanya. Unes vistes espectaculars: majestuosa i imponent naturalesa a tocar del dia a dia d’aquelles persones.

Un pastor observant Tarishing, mentre nosaltres ens encantàvem al·lucinant amb la glacera...

De Tarishing ens vam dirigir a Astor, a on vam arribar al mateix moment que una fina pluja començava a mullar-ho tot (quina sort la nostra!). Allà, a diferència dels últims pobles on havíem estat, les dones ens saludaven amables i rialleres, en comptes de tapar-se el rostre o sortir corrents al nostre pas. Tot i el lleuger plovisqueig que no cessava, vam passejar encantats pels seus carrers enfangats, sentint-nos tranquils, lleugers. Vam passar-nos ben poques hores entre les seves cases de pedra, però Astor, que no destaca per una bellesa especial, ens va fer sentir arropats de nou.

El senyor de les patates, conegut com patatero!

L'atracció del dia a Astor: un venedor ambulant de pòsters horriblement orteres que es devia fer d'or!

Potser sembla un nen, pero si renta roba, indubtablement es una nena.


Aixi son els basars al nord de Pakistan, on els homes venen i els homes compren .

Al dia següent la pluja seguia enfosquint-ho tot, i semblava que hagués pres la determinació d’estar-s’hi per uns quants dies, així que ens vam carregar de resignació per enfilar-nos, per últim dia en aquella etapa del viatge, a la incansable Honda. Ben embolicats amb els paravents, semblàvem un parell de grumetes de Pescanova extraviats per les muntanyes!

El camí no va ser el més divertit que havíem fet: aquestes són zones d’esllavissades i despreniments de roca, i la carretera voreja barrancs prou espectaculars, així que recorríem el que un altre dia hagués pogut ser un ermós paratge, amb un culet ben estret i mirant esporuguits els immensos blocs de roca que s’aguantaven fent equilibris sobre el nostres caps. Cal dir que els policies dels punts de control ens asseguraven que no hi havia absolutament cap risc (del que tampoc te’n pots refiar massa, perquè és el que sempre et diran els policies pakistanesos, encara que estiguis al basar de Peshawar el dia després d’un atac suïcida talibà), quelcom del que dubtàvem en veure’ns circular per carreteres absolutament desertes. Però no cal ser tan dramàtics, al final va sortir el sol i vam poder desempallegar-nos de paravents i caputxes, fins arribar de nou al que per a nosaltres s’havia convertit en el principi i la fi de tota civilització: la ciutat de Gilgit.


Fàcilment es percep la tensió que suporten els agents de seguretat sota la pressió
taliban!

Encara que durant aquells dies no tot sortís com haguéssim planejat, la visió de viatjar a sobre del nostre propi vehicle ens va donar una llibertat de moviments i ens oferí un nou ventall de sensacions que compensaven totes les petites dificultats viscudes. Al cap d’avall, conduir ben carregats per aquelles pistes (incloses les estúpides caigudes) havia sigut tan divertit com veure la cara de sorpresa, que no podien evitar dibuixar els habitants dels llocs per on creuàvem al veure’ns passar! Així que vam expandir horitzons, recelosos d’abandonar la nostra nova companya de viatge tan aviat, i de seguida marcàrem un nou destí al mapa pakistanès: Chitral i la zona encara pacífica de la North West Frontier Province!


Easy no sabem, pero happy riders segur!

3 comentaris:

vicenç ha dit...

veig q el personal no esta gaire actiu....

quan escric aixo ja se q esteu a amritsar (i know...)i q esteu be

fantastic

son quarts de dotze, aqui a andorra, i avui hem tingut fira. no yaks, no llops, no tigres de les neus....magnifiues brunes d'andorra, aixo si!

be, passeu-vos-ho tant be com pogueu i ja anireu informant...

una abraçada ben forta!

v.

Anònim ha dit...

Ei gent!!!

Caray no pareu quiets!!!
cada cop es mes dificil fer-vos comentaris, ja que es fa dificil trobar la critica quan s'es admirador, seguiu gaudint!!!
abraçades als dos desde Ribera d'urgellet, el nostre nou habitat, prop de la seu, convidats a un bon manjar quan sigueu per aqui!!!
salut i força.

Carmina ha dit...

buaaaaaaa, les fotos són precioses i l'aventura emocionant, abraçades!