Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

EL SALVATGE OEST

[del 23 de maig a l’1 de juny del 2009]


Un cop amb els peus del costat pakistanès de la frontera, on hi vam arribar travessant una porta de vidre que separava dos móns paral·lels, la historia va canviar completament: el desert s’havia apoderat de la zona, i al nostre voltant només s’hi veia sorra, i una tanca metàl·lica oberta de bat a bat. Això és la frontera? I on collons són els policies? Si no fos perquè vam anar a buscar a algun individu per a que ens segellés el passaport, ningú ens hagués vist entrar al país. A la petita caseta de ciment camuflada al costat de la tanca, on difícilment pensaries que hi ha els despatxos, sinó més aviat els lavabos públics, estaven amagats de la sufocant calor els cinc policies que custodiaven tota la frontera, sense ni tan sòls una pistola. Des del primer moment tot van ser “welcome to Pakistan Sir!” i encaixades de mans amb tothom, cinc minuts d’espera per estampar-nos la data d’entrada al país, i un “have a nice journey!”. El nivell d’anglès havia pujat considerablement en els cinquanta metres i escaig que ens separaven d’Iran, i feia molta gràcia veure que l’uniforme de la policia pakistanesa consisteix en una tradicional i llarga shawal kamiz de color negre (sembla més que s’hagin llevat de pressa i corrent i encara portin el pijama posat, que no pas que vesteixin un uniforme del cos de seguretat!).

Ja estàvem a Taftan, primer poble de Pakistan. La impressió més immediata va ser la de trobar-nos en un lloc sense llei, on havien anat a petar-hi els desterrats, els pròfugues, i no pas per cap raó en concret, sinó per l’aire improvisat, fugaç, decaigut, que tenien les coses. Per tot arreu, homes barbuts amb turbants asseguts a terra sota un minúscul cobert fet de pals de fusta i una tela per sobre, de la mida justa per a recollir el seu tronc encongit, venent fruita podrida o disposats a canviar rials iranís per rupies de Pakistan. Ni una sola dona. Tot estava submergit en una llum calorosa que es difonia tènue en la pols de l’aire. El canvi havia sigut tan ràpid, tan sobtat, que la nostra presència allà semblava irreal, llunyana. Tot i sentir-nos estrangers no només de l’indret, sinó del nostre propi viatge, la gent ens tractava amb molta simpatia, apropant-se per ajudar-nos i orientar-nos, però sense que la nostra presència cridés massa l‘atenció, ni alterés el lànguid tarannà del seu moment. Ens comunicàvem fàcilment en anglès, i a pesar del contrast estètic que ens fascinava a cada moment, tot semblava molt més fàcil que a Iran, molt més senzill, més natural i amigable.


Els "pakis" són sens dubte els campions mundials de tuning! (absolutament tots els camions són així)

Una petita caminada ens separava de la rotonda que servia de terminal d’autobusos cap a Quetta, i de centre del petit poble de Taftan. Després de canviar algunes rupies als canvistes del carrer, vam anar a negociar el bitllet d’autobús, durant una bona estona, amb el simpàtic propietari de la companyia (aquí la pressa mata, i el temps no té cap valor si no hi ha deu chays pel mig). L’autobús, tunejat a l’estil pakistanès (fins i tot disposava d’un petit gerro de vidre amb flors de plàstic al costat de cada finestra), poc feia pensar que era un modern Daewoo amb aire condicionat, capaç de transportar-nos durant disset hores a través de les polsegoses i boterudes carreteres del desert del Baluchistan. Abans de marxar encara vam tenir temps de degustar el primer plat al menjador d’una pensió propera; deliciós i baratíssim plat de Dhal (llenties amb patates una miqueta especiat), una de les especialitats i dels plats més comuns del país, i que en aquell moment es va revelar com tot un regal dels déus, completament diferent dels centenars de kebabs que hem hagut de menjar a Iran durant els últims tres mesos: divina verdura!


No es tracta d'una nau espacial sinó del nostre estimat bus, però per la lluminària ningú ho diria!

Ensardinats als seients del fons, fets de cuiro i recoberts encara pel plàstic protector, no pas perquè siguin nous, sinó per a que ho semblin (a pesar de la ronya que els recobria i els centenars de litres de suor que han hagut d’absorbir), amb totes les cortines tancades per no deixar entrar el mínim raig de llum, i per tant sense poder contemplar el paisatge polsegós (i monòton) de l’exterior, vam creuar el desert. Durant el llarg trajecte vam fer les inevitables parades per menjar al que podrien anomenar-se caravanserais contemporanis, construccions de fang amb grans catifes a terra, on la gent s’asseia a fer un mos ràpid o per beure un chay. Aquells indrets, plens d’una vida que recordava al passat ( i que de fet, ben poc havia canviat des del passat), evocaven d’una forma molt vívida les famoses i llargues travessies del desert amb camells, quan aquesta era l’única manera de comerciar. També va tocar fer aturades per registrar-nos als punts de control policials, amb casetes de fang i militars en mig del no res, entre sorra i més sorra, així com per a resar en oportunes mesquites caigudes del cel.

video
Amb tanta cantarella religiosa nocturna a qualsevol li agafen ganes d'immolar-se!


Diuen que la ruta és sovint assaltada per bandits del desert, i és que Baluchistan és la zona més pobra de tot Pakistan, i al veure com els passatgers s’afanyaven a mirar per la finestra cada cop que ens aturàvem en un lloc no previst (per alguna irregularitat de la carretera, potser, o perquè algun altre vehicle barrava el pas), removent-se nerviosos sobre els seients, ens va semblar que la història devia ser prou certa.

A les quatre del matí següent vam aparèixer a la ciutat de Quetta, endormiscats encara dins la més negra foscor de la nit. L’autobús s’aturà en una espècie d’estrany taller mecànic, o potser més aviat un desguàs, on, per sort, el conductor ens va deixar seguir dormint a l’interior de l’autobús fins que va sortir el sol.

Sortint del nostre amagatall vam poder veure com de mica en mica es despertava la ciutat, mentre fèiem una parada en una cabaneta on servien esmorzars en mig del carrer. El centre quedava encara una mica lluny, però descobrir la ciutat a peu, lentament, era fascinant, i no teníem cap mena de pressa, així que vam decidir caminar. Per no desorientar-nos, i arribar fàcilment a la zona d’hotels, vam seguir la via del tren. Normalment la gent no es dedica a construir-se la casa al costat de la via, però aquí, pocs espais quedaven entre barraca i barraca, i el pobre assentament s’havia convertit en un carrer més de la ciutat, tot i que el tren el travessés unes quantes vegades al dia. Caminàvem un pèl cohibits, recordant totes les advertències que policies i altres viatgers ens havien fet sobre Baluchistan (i agradablement desproveïts de la famosa escorta que se suposava que ens havia d’acompanyar fins a Quetta), però fascinats i sorpresos de veure com la gent ens mirava, estranyada, per ignorar-nos al moment següent. Durant tota la llarga caminada, vam rebre moltes salutacions, molts bons dies, molta indiferència, i només una dona, pobre com era la zona (escombraries arreu, latrines a qualsevol lloc, nens descalços i mig despullats, improvisades cases fetes de roba i plàstics...), va acostar-se a demanar-nos diners. Pakistan ens estava sorprenent a cada moment, i a poc a poc ens hi relaxàvem, deixant que la seva gent, tan natural, tan simpàtica, ens anés acomodant a les noves costums, al nou paisatge.

Vam instal·lar-nos en una petita pensió prop de l’estació de tren, el gerent de la qual tenia un aspecte dur i agressiu que fàcilment es veia contradit per la seva simpatia i hospitalitat.

Quetta té un ambient molt característic, que de seguida ens va atreure d’una estranya manera, i tot i que en un principi no pensàvem quedar-nos-hi més temps del necessari per descansar una mica del llarg trajecte abans de seguir fent ruta, vam acabar quedant-nos-hi tres dies.

Degut a l’inestable situació en la que es trobava el país, amb l’exèrcit lluitant contra els talibans a la vall de Swat, als estats del nord oest, coneguda com a North West Frontier Province (NWFP), fet que ha provocat més de dos milions de desplaçats, vam anar a fer una visita a l’oficina de turisme per a que ens posessin al dia sobre qüestions de seguretat, i ens informessin de quines zones eren aptes o no aptes per als estrangers en aquells moments. Les paraules de l’encarregat de l’oficina, amb qui vam estar petant la xerrada i prenent te durat més d’una hora, van ser tranquil·litzadores: a part del conflicte de Swat, és segur moure’s pel país, inclús podeu anar a la ciutat de Peshawar, centre urbà més proper a Swat i molt pròxim a Afganistan, si no sortiu de la ciutat. Per a Baluchistan i Quetta la història era la mateixa: sempre que us mogueu per centres urbans i no us passegeu de nit, no té perquè haver-hi cap problema. A les afores de la ciutat, o per la resta de la regió, és absolutament desaconsellable anar-hi, ja que és habitual el segrest d’estrangers (en aquest cas no es tractava del tema taliban, sinó d’una altra milícia que lluita per a la independència del Baluchistan, i utilitza els segrestos per a negociar l’alliberament de presos polítics, o bé per a qüestions de màfies relacionades amb el tràfic de drogues i armes). Precisament, durant la nostra estada a Quetta van segrestar a un turista francès, que viatjava amb la família en la seva caravana, prop de la frontera amb Afganistan.

Més feliços que unes pasqües, ens vam dedicar els següents dies a passejar pel centre de la ciutat (petit, polsegós, caòtic: encantador), a deixar-nos impregnar del màgic i tens, alhora que alegre, ambient de la ciutat. En l’ambient de Quetta es respira una espècie de tensió adornada de simpatia i amabilitat, o potser una amabilitat adornada d’una estranya i inconcreta tensió... A nosaltres ens semblava com si tothom estigués a l’expectativa, com si en qualsevol moment hagués de succeir quelcom, i la gent, dins la naturalitat i lleugeresa del seu fer quotidià, estigués sempre alerta.


Si carreguès massa al burro: de morros a terra!

Per sort sempre queda espai per pujar a l'autobús!


Qui no passeja la seva cabreta pel parc central?


Qualsevol indret és idoni per a fer un chay!

Al mateix temps que la gent emanava simpatia a dojo, també rebíem dures mirades d’alguns individus. La població de la ciutat és una barreja de baluchis, afgans xiïtes refugiats, que tenen un rostre d’aspecte mogol i insípides barbes que llueixen quatre pèls semblants als que se’ls poden veure a les cabres més velles, i molts patans o pashtuns, ètnia que prové d’Afganistan, o de les zones tribals de Pakistan (nord de Baluchistan i vall de Swat principalment). Els baluchis són en general gent de naturalesa simpàtica i conversa espontània, mentre que als pashtuns és fàcil identificar-los per la seva forta presència: enormes homes de llargues i espesses barbes, ulls clars, preciosos, rostres allargats de nassos estirats i dures faccions, turbants enrotllats al cap, i cara molt però que molt seriosa, i sovint amb alguna metralleta entre les mans. La seva presència intimida. Al principi ens sentíem amenaçats per les seves dures mirades, però poc a poc vam descobrir que, moltes vegades, sota aquest rostre agressiu, hi havia un càlid somriure preparat per contestar-nos, si el saludàvem. Altres vegades, però, es feia evident que la nostra presència no era benvinguda, i els durs rostres il·lustraven perfectament els seus pensaments.


Dos simpàtics joves patans al basar.


Trobada amb un grup de joves estudiants, sempre disposats a aprendre!


Una característica que de seguida es percep però que es fa difícil de reconèixer (hi ha quelcom estrany, però que?) és l’absoluta absència de dones al carrer. Quetta és una ciutat masculina. Venint d’Iran, on tot i les restriccions sota les que viu, la dona té un paper actiu i viu en la societat, i ocupa amb energia els seus carrers, els seus basars, i trobant-nos en un país on en principi disposa de moltíssimes més llibertats, es feia estrany comparar els dos indrets i descobrir que és en el segon on socialment la dona està realment més oprimida (almenys a la regió on ens trobàvem). Les úniques dones que vam poder veure ocupant els carrers van ser algunes pidolaires (arrossegant els seus infants grisos, immòbils, respirant el que semblava ser el seu últim alè), alguna dona adinerada i vestida amb clors vius i cridaners dins algun jeep caríssim, travessant veloç la ciutat, i burkas acompanyant sigil·losament als homes que les precedien. Veure els burkas, aquestes petites figures embolcallades de roba que es mouen silenciosament i que casi no parlen, provoca una estranya sensació, com una espècie d’incomoditat (d’alguna manera, fa por..., fa por el que signifiquen, tot el que representen).

És especialment interessant, i una experiència molt intensa, passejar-se pels carrers que formen el basar. Allí tot passa de pressa, atapeïdament. Tens la sensació d’estar sempre enmig de tot, d’entrebancar-te amb gent aquí o amb paradetes allà. És una explosió de sensacions i emocions, colors a tot arreu, veus, productes de tota mena, donant una vida peculiar i molt atractiva al que no són més que carrers normals, però plens d’una activitat que captiva. Ens passàvem el dia asseguts en una petita paradeta, bevent un chay o menjant samosas (embolcall de pa fregit amb una pasta de patata, nyam...!), fent allò que tan havíem trobat a faltar fins llavors: no fent res, però ocupant el carrer, vivint-lo i contemplant-lo. La vida a Pakistan és espontània, energètica.

Explosió de colors, olors i sensacions pels carrers del basar!


Ja és una putada néixer ruc, però a sobre que et maquillin d'aquesta manera i et passegin per tota la ciutat... s'hauria de castigar!


Deliciosos sucs de canya de sucre a qualsevol cantonada!


I si la compra és massa gran i el ruc fa figa, sempre queda el transport modern!

Tanta energia ens va portar un dia a buscar un mapa del país, més fidedigne que el de la Lonely Planet que amablement la parella alamana ens havia obsequiat a Kerman, i així poder decidir els llocs que volíem visitar més fàcilment. Segons dita guia, l’única llibreria amb més o menys facilitats per trobar el que buscàvem se situava al complex de botigues de l’hotel Serena (cadena d’hotels de luxe a Pakistan, que com a mínim deuen tenir cinquanta estrelles Michelin...), així que ens vam posar en camí. Però un cop en camí, ens vam adonar que un barbut ens havia començat a seguir: cada cop que l’avançàvem ens tornava a atrapar, i esperava a que l’avancéssim de nou assegut sobre la seva moto. En girar pel carrer on es trobava l’hotel, vam començar a veure un moviment estrany: molts cotxes aparcats amb gent armada a dintre, moltes banderes d’algun partit polític, i fins i tot un nen amb una metralleta i un armilla folrada de granades de mà penjant, a punt de caure i explotar (poc després ens vam assabentar que feia una setmana i escaig un infant de dotze anys s’havia immolat en un control policial a la mateixa ciutat de Quetta; tot plegat, una bona bogeria... dotze anys!). Teníem entès que una manifestació se celebraria en qualsevol moment, així que no vam temptar la nostra sort ni la seva simpatia i vam girar cua cap a la porta de l’hotel Serena. Un cop a la porta, la realitat ens va sorprendre més que la ficció en veure les mesures de seguretat: tots els policies que no estaven vigilant als nens i adults armats del carrer, estaven a la porta de l‘hotel, amb una metralleta cadascú i registrant totes les persones i els vehicles que entraven o sortien de les instal·lacions. Fent-nos passar varies vegades pels detectors de metalls i obrint-nos algunes tanques metàl·liques (mesures de seguretat dignes de Guantánamo, senyores i senyors!) vam aconseguir entrar a l’hotel. Un cop al hall, vam ser rebuts per les mirades estranyades de la classe alta pakistanesa, refugiada a l’indret sota l’aire condicionat, en enormes butaques de cuiro, escoltant el fil musical i degustant la carta de menjar antibacterià de què disposava tan pulcre establiment. Després d’aquesta aventura que de ben poc ens va servir, vam poder observar que cap mapa lluïa a les prestatgeries, però el Paulo Coelho triomfa entre la classe business!


Tan habitual deu ser portar-ne que ho han d'anunciar!

Durant els nostres dies a Quetta vam conèixer, a través del couchsurfing, al Rafi, un jove que treballava per a una ONG local, encarregant-se sobretot de projectes per a l’educació a les zones tribals, especialment centrats en fomentar l’educació de les nenes. Ens explicava lo difícil que és per a les ONGs treballar en aquestes zones, i com els seus treballadors són considerats enviats de l’enemic cristià imperialista. Fins i tot ell, que és de família pashtun, parla la seva llengua i coneix les seves costums, fet que l’ha portat a ocupar-se dels projectes en les zones més tancades, on els líders tribals tenen més força, ha estat rebutjat, i en moltes localitats, inclús amenaçat de mort. El Rafi coneix de ben a prop el món taliban (mot que prové del persa i significa estudiant), i va ser molt interessant veure el que en pensava i la visó que en tenia algú que ho coneixia de tan a prop, però que tenia unes idees ben contràries del que és i ha de significar, i per a què ha de servir, l’Islam. El Rafi ha viscut amb proximitat el món del radicalisme islàmic degut al seu germà, qui provinent d’una família pashtun profundament religiosa, i desenganyat del futur que l’esperava al poble, es va deixar menjar el tarro (“they brainwashed him”, tal i com deia el Rafi) per reclutadors que tenen com a camp de treball escoles, mesquites i madrasses, per a enrolar-se, als quinze anys, a lluitar amb la milícia taliban per a el nou Islamistan, i en contra els hindús infidels en l’etern i violent conflicte del Kashmir. Després de quatre anys lluitant com a voluntari al front, va morir. Segons el Rafi, i segons la majoria de la població pakistanesa amb qui hem parlat, els talibans s’aprofiten de la falta d’educació, la pobresa, i les poques expectatives de futur del jovent, per utilitzar-los en una lluita que ha deformat per complet el significat de l’Islam; de fet, segons molts, les seves accions contradiuen la majoria de creences musulmanes.


Foto de família amb el Rafi.

Precisament, l’estat pakistanès ha estat jugant fins ara a dues bandes, rebent ajudes monetàries i militars dels Estats Units i Europa per a aturar l’expansió dels talibans provinents d’Afganistan (talibans que els mateixos Estats Units van finançar per lluitar en contra dels soviètics, quan aquests van envair la major part d’Àsia Central a finals dels setanta, amenaçant els seus interessos, en el que s’ha anomenat el Gran Joc), mentre fomentaven la construcció de madrasses on s’adoctrinava als alumnes en un radicalisme islàmic destinat a crear soldats voluntaris per a lluitar contra Índia en l’enfrontament per recuperar el Kashmir. Si és que els interessos són moneda de canvi que justifica qualsevol cosa...

La tarda que vam conèixer al Rafi vam anar a fer un mos a un restaurant, i mentre estàvem menjant, l’esperada manifestació dels darrers dies va passar per davant. Els manifestants, joves de no més de vint anys, agitant les seves banderes, escridassant els seus eslògans i armats amb les seves bicis per si la situació es complicava i havien de fugir corrent, va passar en un tres i no res, i per sort ningú es va fixar en nosaltres, camuflats pel vidre opac del local (l’Ona ja s’havia alçat corrent càmera en mà per fer un document gràfic del moment, quan el Rafi la va aturar dient-li que no era una bona idea en absolut...). Després de que tot es tranquil·litzés, vam donar un vol pel basar, on el Rafi, tan sí com sí (i més val no contradir-lo gaire que és Patan!), i a mode de comiat, ens va regalar unes sandàlies típiques de la regió. Però la nostra sorpresa va ser major quan un home, vestit de paisà, va parar-nos en mig del carrer i va demanar-li les dades al Rafi; es tractava de personal de l’agència secreta pakistanesa, que ens estava controlant i volia saber amb qui ens havíem barrejat. Així doncs, després d’uns dies ens vam adonar que la gent que ens anava seguint pels carrers, amb moto, a peu o com fos, no eren més que agents secrets mirant per la nostra seguretat, i nosaltres, que encara no reconeixíem ni als bons ni als dolents, pensàvem que eren talibans que ens volien segrestar! Pensant-ho bé, la historia deu anar mig en serio, perquè en més d’una ocasió, durant la nit, vam sentir trets, però tampoc és d’estranyar ja que una gran majoria de la població va armada pel carrer, i les bales són per disparar-les, no?


Sabates fetes a mida i a l'acte per menys de dos euros

Tot i que Quetta ens havia captivat d’una manera especial, era moment de seguir endavant, i volíem aprofitar que ens havien dit que pel moment Peshawar encara era segur, per anar a fer-hi una ullada, a veure més burkas, conèixer a simpàtics comerciants patans, i a visitar els famosos mercats d’armes i heroïna (pagant un petit preu a un guia, et fan una peculiar ruta turística per aquesta zona fora de la llei!).

Per anar a Peshawar encara ens tocava fer molts quilòmetres de tren. El primer tram seria fins a la ciutat de Multan, travessant el desert del Sindh, i el que diuen és la zona més calorosa del país.

Vam abandonar la pensió a primeríssima hora del matí, sota l‘atenta mirada del simpàtic gerent, visiblement acabat de despertar, que havia decidit trucar a la policia per informar de les nostres intencions, per a que poguéssim estar monitoritzats i així ben segurs (en aquest país la gent té una especial mania en informar a la poli de tot el que fan els estrangers; tan que ens molesta a nosaltres, i amb tan bona intenció que ho fan!). El Rafi va venir a acomiadar-se a l’estació tot just després de les seves pregàries, i el tren va marxar sense cap retràs.

Al tren la calor va començar a pujar imperceptible però gradualment, fins a l’extrem de no poder tocar cap ferrot sense cremar-nos, encara que no estiguessin exposats al sol (tanta calor feia, que el mateix aire ho escaldava tot!). Travessàvem el Sindh, i per la finestra només es veien pedres, algun valent treballador ben embolicat amb turbants que el protegien del sol arreglant les vies, i de tant en tant, alguna estació desertitzada per les temperatures. La gent suava com a tocinos, i intentaven refrescar-se amb qualsevol artefacte de fabricació casolana (les cues per omplir ampolles de plàstic a les fonts de cada estació eren dignes de veure, i difícils de traspassar!), però el qui realment va fer l’agost va ser el xaval dels refrescos: “bottle ways... bottle walla ways!”, que amb els seus tres blocs de gel d’un metre cúbic refredava la Coca-Cola per a tot el tren. En despertar-nos, el policia encarregat del nostre vago va informar-nos de l’arribada a destinació, i de sobte l’Ona va començar a trobar-se malament, a causa d’un cop de calor i de la quantitat d’hores en aquell forn. L’arribada a Multan s’havia retardat més del que ens havien dit, fins i tot més del que ens haguéssim pogut imaginar mai: de les deu de la nit previstes, vam arribar a les quatre del matí. Al descarregar les coses a l’andana, el Gorka també va haver de descarregar a l’Ona, i assistir-la del desmai, els marejos i la fatiga que s’havien apoderat d’ella. Amb un quart d’Ona en actiu i delirant, vam decidir que seria millor relaxar-nos a qualsevol lloc de l’estació, esperar que se li passes l’enorme indisposició a tot, i a la sortida del sol ja miraríem de trobar un hotel on descansar.

Els nostres companys de viatge (entre ells dos còpies del Robe i el Tita!). Una de les tècniques per alleujerar la calor: empapar un troç de roba i embolicar-s'hi fins que l'aigua s'evapori!


Refrescant moment: patrocinat per "Bottle walla ways!"

Multan no ens va rebre amb els braços oberts com ho havien fet Quetta o Taftan, i trobar un hotel on ens hi volguessin va resultar tota una aventura. Al final, no vam tenir més remei que allotjar-nos en una habitació amb televisió i un aire condicionat casolà casolà, que servia més aviat per fer soroll que no pas aire fred. Durant tres dies, l’Ona va estar delirant al llit, amb trenta-nou de febre, i fent curses al lavabo per veure si es convertia en una cagasagüa professional, fins que al tercer dia ja va començar a trobar-se millor, iniciant una ingesta d’aliments induïda per un Gorka ja desesperat.

video

Rally en rickshaw pels carrers de Multan en busca d'hotel.

Al quart dia, en mirar les noticies per la televisió i en veure que havien explotat dos aplicats estudiant de teologia islàmica (devien ser els millors de la classe!) a Peshawar, i varis més en diversos punts del país, vam decidir abandonar l’idea de visitar aquella zona. Però les noticies parlaven també de l’amenaça, per part dels talibans, a diverses ciutats del país, i Multan es trobava a la llista i en estat d’alerta màxima, així que ens vam carregar de valor i vam visitar una mica la ciutat i el seu casc antic, fent un tomb per l’oficina de turisme de la ciutat per posar-nos al dia un altre cop de les noves zones desaconsellades per als estrangers, i on ens van dir que la zona més tranquil·la i més segura era als estats del nord est. L’ informació ens va servir per detallar tot un pla i escapar dels terrorífics cinquanta graus a l’ombra de Multan: saltar a un tren aquella mateixa nit cap a la capital, i des d’allà agafar un autobús en direcció al nord: cap a la frescor de les muntanyes!

A la ciutat de Multan vam gaudir, durant l’última tarda abans de marxar, dels seus famosos mausoleus, amb construccions d’estil mongols, on milers de pelegrins venen a pregar durant l’any, dels parcs que dominen la part alta de la ciutat, intentant respirar una mica d’aire fresc, ja que als carrers la contaminació era asfixiant (sense aconseguir alleujar una transpiració que ens obligava a beure una ampolla d’aigua cada hora!), obtenint també unes bones vistes panoràmiques, i de pas colar-nos (per accident) en una madrassa, on l’Ona no va ser gaire ben rebuda...

L'espectacular mausoleu, i la passarel·la d'aigua que hi conduïa (remullar el terra cada deu minuts era l'única manera de que els pelegrins no sortíssim amb els peus escaldats!)

Més mausoleus, i que s´hi fa a dins? Contar els diners que dóna la fe! (aquí n'hi ha un que sembla que se'ls endugui cap a casa, no?)


La madrassa... l'humor dels seus presents no lluïa tantes coloraines com el bonic edifici


Tanta calor esgota, i si tens bon equilibri qualsevol lloc pot ser idoni per a fer la migdiada!


Publicitat subliminal...


On n'hi cap un n'hi caben quatre!


Vistes de la Multan


Amb el seus vestits tradicionals al parc, però sembla que estiguin al pati d'un manicomi, no?

Ja de nit, i després de sopar quelcom en un petit restaurant, vam comprar el bitllet cap a Rawalpindi (o Pindi, per als amics) ciutat annexa a Islamabad, l’actual capital del país. A l’estació el taquiller ens va vendre una espècie de minúscul cartó de color blau, que semblava més el tiquet d’alguna atracció de fira que el bitllet d’un tren (suposadament ens donava dret a pujar, però no a dormir en llitera), i ens va dir que la sortida estava prevista per a les onze, i que l’andana seria anunciada per megafonia una estona abans, però no va ser tot tant fàcil com això: a la una de la matinada encara estàvem esperant a que la megafonia fos comprensible, i a que el punyeter tren es dignés a fer acte de presència, així que farts de tanta espera ens vam enfilar al primer que vam veure passar, el qual casualment es dirigia a Peshawar, fent escala a Pindi: “perfecte!”. Li vam demanar a un policia que ens col·loqués en algun vago, ja que la nostra recerca d’algun espai buit havia sigut desastrosa, i en un tres i no res vam anar assegudets i ben vigilats per les forces de l’ordre, fins que al migdia de l’endemà vam arribar a destí.


Vacuna gratuïta contra la polio a l'estació: fan bé d'aprofitar el llarg temps d'espera!

I heus aquí un que no es devia vacunar de tot el que fa falta... (aquí es veu que tapar el cadaver és una molèstia innecessària, però a uns pobres estrangers els va deixar força impactats!).

Després de més de deu esgotadores (i també caloroses) hores de tren, encara vam tenir les suficients energies, o més aviat les poques ganes de quedar-nos a la ciutat, per agafar un taxi fins a l’estació d’autobusos, amb l’intenció de dirigir-nos directament al nord. Allà vam enfilar-nos a una petita furgoneta, plena a vessar, que ens havia de conduir per la sinuosa Karakorum Highway fins a Gilgit, ciutat capital de la regió, i segurament la més poblada de la província de les Àrees del Nord, situada a mig camí de la Xina, al bell mig d’espectaculars muntanyes. El trajecte ja tenia una durada prevista que espantava al més valent viatger: vint hores sense moure el cul del seient (i l’Ona encara amb reminiscències de cagalera!), però vam tenir la sort de trobar-nos una oportuníssima manifestació que va tallar la carretera durant quatre hores, convertint el ja pesat viatge en una odissea d’un dia sencer de trajecte (vinga, una pallissa darrere una altra)!

Com bé podeu llegir en els cartells, es queixaven per ser l'únic poble de la regió sense electricitat

Tot i que per l'aspecte pugui semblar el contrari, eren una gent simpatiquíssima!


NO FEAR: això deia l'uniforme que duien tots els policies....


Així doncs, arribàvem a Gilgit esgotadíssims, només amb ganes d’agafar un llit i abandonar-nos-hi fins que ja no ens quedés més son.

Aquell dia poc vam veure de la ciutat, però Gilgit era la primera parada d’una nova etapa del viatge, i ja tindríem temps de viure-ho més endavant, com vosaltres, que haureu d’esperar-vos al següent capítol per saber més d’aquest petit paradís de pau a Pakistan: the Northen Areas!


Sigui on sigui, i sigui com sigui, nosaltres no deixarem mai de fer país!

5 comentaris:

vicenç ha dit...

Una abraçada molt forta als dos.

a veure si us puc trucar qualsevol dia d'aquests....

Per cert, em fa il.lusió ser el primer a entrar en aquest comentari (sempre s'avança la maria!)

v.

Anònim ha dit...

IIIIIIIIIIIIIeeeeeeeeeeeeeeeeeeiiii!!!!
Im-pressionant en dos palabras!!!
bones fotos, bons moments segur,i coratge molt coratge, un fort apretujón carinyos als dos, seguiu be, s@lut !!!....del robe

Margarida Coll ha dit...

Bé.. teniu raó... ja no fem comentaris al blog... el facebook ho ha copçat... que hi farem!!!

de totes maneres el blog es molt bó tant pel que fa a les fotos i a mi que com sabeu m'agraden els relats i sobretot els bons relats estic encantada amb la bona redacció dels aconteixements....Apa que no decaigui....

El blog---aquest diari---és per sempre...!!!

Mama

Carmina ha dit...

ostres...continua impressionant tant i +...aquesta vegada el perill ja em fa patir +...sort q no teniu por i podeu gaudir tant a fons totes aquestes vivències, però vigileu eh siusplau...i res, molta sort x el q continua i queda de viatge...al final quan torneu (si torneu) us semblarà extranya la vida d'aquí...un petonàs!

ah x cert, volia demanar si en algun capítol pròxim podeu penjar alguna foto del cel estrellat o de la lluna...gràcies!

Anònim ha dit...

Llegint tot aixó ,acompanyat de tantes imatges , he tornat a reviure els moments amb el Cinto per la mateixa ruta.Aneu deixant bon rastre perque encara m `animaré a venir.
M´estant agafant unes ganes de marxar!
Quan arribareu a les vores del Ganges tot es relaxará .De Quetta al Kyber Pass fa molta por.
Us vaig seguint...
Dot