Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Amb la motxilla a l'esquena i Creta als peus

[de l'11 al 31 de novembre de 2008]

Bé, tardem a escriure, però com a regal de Nadal, aquí teniu aquest nou escrit!! (i a veure si així ens posem al dia...)

En l’episodi anterior Gorka i Ona arriben a Lakki sense avisar prèviament al seu amfitrió (per circumstàncies diverses ...). Res més arribar el truquen i...

Doncs la veritat és que gaire content no estava, la seva veu denotava una sorpresa difícil d’amagar (a nosaltres també ens hagués sorprès igual), però ho va entendre perfectament i ens va acollir molt amablement a casa seva. L’únic inconvenient era que ja hostejava un altra couchurfing, la Mini, una noia coreana que ja feia alguns dies que s’hi estava, i l’espai era realment reduït. Ens va tocar dormir a la cuina, en un mini-llit plegable, encastat entre la paret i una nevera que feia un soroll de por (tota la nit amb el rum-rum del motoret a l’orella fa que un es llevi amb el cap ben espès).

En Giorgos va resultar ser un paio simpàtic, i una mica particular: un informàtic de Tessalònica, aficionat a l’escalada i exiliat de la seva ex-vida de festa londinenca i viatges psicodèlics, gaudint de la tranquil·litat d’un poble de muntanya, rodejat de naturalesa. Viu a Lakki en una casa a mig caure (només dues habitacions externes són habitables: un menjador-dormitori i una cuina-habitació-dels-invitats; la resta de la casa, la casa de veritat, la fa servir de traster i per assecar les seves herbes per tes i infusions). No viu sol, li fan companyia la Sindra (una husky joveneta i esverada que ens despertava a mossegades) i el Cavalinho (un gat expert caçador de rates), a més de la colla de couchsurfers que sovint acampen a casa seva.


En Giorgos amb la Sindra (que sempre tenia ganes de jugar), vistes de Lakki i per últim la seva casa (solament habitable la porta blava)

Allí vam estar-nos-hi aquella nit i el dia següent, temps que ens va servir per caminar 4 km només per anar a buscar vi al poble següent, per apreciar la bellesa de les muntanyes cretines, i per conèixer al Babis i a la Eijin. Ell: un grec que havia decidit viure a la muntanya i de la naturalesa, recollint olives o tallant llenya pels veïns; ella: la seva parella, una coreana que havia conegut al Babis en un viatge a la Índia (sí sí, el món és ben estrany, en un poble aïllat amb no més de 200 habitants, resulta haver-hi dues coreanes i dos andorrans!!). Vam estar a la seva terrassa una bona estona xerrant, i vam fer bones migues. La nit la vam rematar amb un sopar coreà que ens van preparar la Mini i la Eijin a casa el Giorgos, una mica borratxos degut al vi i al conegut i tradicional raki grec.

Després d’una altra nit de rum-rum i d’un altre despertar espès, vam fer cas dels consells que ens havia donat el Girogos i vam decidir anar cap al sud per fer un tros de l’E-4 (com si diguéssim un estil de GR...) , que voreja la costa fins arribar a Elafonisis, passant per la Cedar Forest, lloc que el Giorgos ens recomanava tossudament (en aquell moment no teníem ni punyetera idea de lo que era un cedar, però la ruta ens va convèncer). Per anar fins al sud des de la muntanya on érem, havíem de seguir una de les gorges que baixen fins al mar. La primera idea havia estat la de fer l’excursió de la famosa Gorja de Samaria, que diuen que és la més llarga d’Europa, i que en alguns punts arriba a ser espectacular: 500 metres d’alt i 3 d’ample, però aquesta està dins una Reserva Natural, i se’n prohibeix l’entrada des de primers de novembre a primers d’abril. La ruta alternativa va ser la Gorja de Agia Irini (ningú a qui li demanàvem en sabia res, però en aquell preciós mapa que ens havia donat la Bàrbara bé que hi sortia: doncs motxilles a l’esquena i som-hi!). Abans de marxar, però, vam descarregar part del nostre equipatge per buidar pes i facilitar la caminada i el vam deixar a casa el Giorgos, qui a canvi ens va deixar un fogonet i una nano-olla.

Sortir de Lakki ha dit va ser tot un repte: potser passaven quatre cotxes cada hora, la meitat d’ells en direcció contrària. Podríem dir, però, que l’efectivitat va ser considerablement elevada, ja que al cap d’unes tres hores de profund avorriment, moltes pipes i molts sudokus, ens va parar un altre albanès (Santa Albània!!!), i ens va portar els 30 km de carretera de muntanya que hi ha fins a l’altiplà d’Ómalos. Les vistes des de la carretera sobre la vall són realment boniques (no ens imaginàvem pas que una illa tingués paisatges de muntanya tan al·lucinants).

Altiplà d’Ómalos amb vistes a la Gorja de Samària al fons

A Ómalos vam fer un mos ràpid, i ens vam prendre el luxe de menjar un bon plat de carn, sabent que seria l’única taberna que trobaríem en alguns dies. Quan no feia gaire estona que caminàvem, ens vam adonar que el nostre mapa no era del tot fiable (cosa que ja intuíem, ja que es tractava d’un mapa que regalaven en un parc aquàtic, que no tenia ni llegenda, ni escala, i que poques vegades feia servir un criteri clar a l’hora de diferenciar un poble d’una ciutat, o d’un espai natural). En un encreuament, allà on encara hi havia carretera asfaltada, ens vam trobar un mapa d’aquests que posen els ajuntaments (el típic del punt vermell i el “vostè es troba aquí”, però sense el punt i sense la inscripció), i fent una ullada ràpidament ens vam adonar que divergien molt l’un de l’altre, i per acabar-ho d’adobar, cap dels dos coincidia amb la realitat!! Una mica desconcertats vam anar a preguntar a una gent que hi havia a la vora de la carretera i ens van indicar el camí a seguir “segui tot recte per aquesta carretera i quan arribeu al final baixeu pel petit camí empedrat” (tot això en grec, que constí!). Fent-los cas, vam anar seguint el camí de cabres i ovelles fins que ens vam trobar a l’entrada de la Gorja (o d’una de les gorges, perquè no teníem ni punyetera idea d’on érem segons aquell punyeter mapa). El nostre voltant estava poblat d’arbustos espinosos que ens impedien plantar la tenda amb condicions, sense deixar-la com un formatge gruyère, així que vam haver de fer-ho en l’únic espai habilitat que vam trobar: un tancat de tres per tres, que segurament feien servir per tancar alguna ovella (Ona tanca la porta que fa fred!!!).

Acomiadant-nos de l'asfalt, sempre amb una capella al costat.


Ja veieu aquí el nostre tancat d'ovelles, portegint-nos del fred i del llops!!!


I les vistes des del tancat, tot un espectacle.

De bon matí sempre costa aixecar-se, sobretot estant de vacances, però no sabíem com n’era de llarg el camí fins a la costa i érem conscients de la perillositat de fer nit a una gorja en cas de pluja (havíem estat avisats amb antelació).

Com deiem costa despertar!!! i després passa el que passa, que et putegen i et fan fotos!

El camí de baixada no va ser pas tant dur com ens pensàvem, en unes quatre horetes ens ho vam patejar. Contemplant les formacions rocoses, el llit del riu (completament sec: en algun moment de l’any hi deu passar aigua, però deuen haver tancat l’aixeta al nostre pas!) i la varietat d’arbres que poblaven el camí. En algun pas estret fins i tot vam haver de saltar algun pedrot, fent valdre les nostres actituds muntanyístiques! En alguns trams de la caminada, on les parets s’obrien una mica i deixaven espai perquè hi creixessin arbres, formant petites clarianes, ens vam parar a fer un mos, i en més d’una ocasió vam tenir la temptació de quedar-nos a acampar, però el tema de l’aigua ens va obligar a deixar-ho estar (ja té collons tenir problemes per satisfer la set enmig d’una gorja i en plena tardor!) Així doncs vam continuar l’excursioneta, i al final vam anar a petar al costat d’una taberna (com no, tancada, per variar!), on ens va recollir l’únic cotxe que ens vam trobar, i ens va portar els cinc kilòmetres que ens faltaven per arribar a Sougia, on, si més no, esperàvem trobar aigua. Fent un tomb i seguint el petit passeig marítim vam trobar el lloc idíl·lic per plantar la nostra caseta ambulant: al mig de la platja, sota un petit grup d’arbres i resguardats per algun mur de pedres planes i rodones que algú ja s’havia molestat a construir.

Formacions calcàries de l'aigua que regalimava per les parets. Zona de descans en mig de la gorja, completament desprovista d'aigua.

Sort que s'ha aprimat que sinó en el tram més estret no hagués passat. Vistes de la Gorja de Agia Irini, feta des del final, tirats pel terra!

Bonic despertar, amb bany i noves coneixences. Durant el bany matutí vam conèixer la Rita, una noia alemanya que havia arribat fins allà a dit (cosa de la qual estava molt orgullosa, tampoc n’hi havia per menys!) i que anava en direcció a Israel a provar la vida en un kibbutz. La Rita havia arribat allà feia ja uns dies, i ens va presentar a la seva petita família nudista: en Borge i en Gerald. De fet, al Borge no calia que el presentes ningú, ja que es va presentar tot sol, a crits, des de l’altra punta de la platja, fent signes perquè hi anéssim i així poder-nos ensenyar i explicar tot el que hi havia per descobrir en aquell lloc meravellós (no parava de repetir: “you have to see that you are in Paradise!!”). Estava fet tot un guia turístic! Ens va deixar unes ulleres i un tub de snorkel perquè investiguéssim el fons marí, i tots els peixets de colorins que el poblaven, i ens va portar fins a una cala que hi havia al costat, on només s’hi arribava caminant per l’aigua. A la cala, on el Borge ja hi tenia una hamaca penjada i un llibre preparat per a passar-hi una estona llegint (o intentant llegir, perquè és incapaç d’estar-se més de cinc minuts sense explicar cap aventurilla), ens va mostrar una cova amb una aigua d’un blau tan intens que semblava artificial, i un petit manantial d’aigua dolça i gelada, deliciosa per beure. Allí, aïllats de tothom, vam passant una estona de relax, començant a conèixer a aquell personatge tan especial. Més tard, en un moment de tranquil·litat també es va auto presentar el veí de la casa davant de la qual havíem acampat, tot emprenyat, molt histèric, i amb les úniques paraules amb alemanglès que sabia, ens va fotre fora del que era espai públic i nudista: “that is forbotten!!”, referint-se a la qüestió d’anar amb boles. Si no arriba a ser perquè el molt boig anava amb una pistola al darrere dels pantalons, a l’estil d’una peli americana, encara ens hi haguéssim enfrontat, però “el horno no está pa bollos i las balas salen caras”, així que, amb gran lentitud, a mode de rebel·lió budista, vam desplaçar el nostre campament uns centenars de metres, fent-nos d’aquesta manera ben particular veïns del Borge. Ell, jubilat de setanta-sis anys, antic mariner i rodamón, feia tres mesos que vivia en el que semblava ser la resta d’una mini tenda de campanya, modificada per dos o tres plàstics d’obra i acotxada per una tona de diaris vells.

Primer campament.....

i el segon i definitiu!

La seva antítesi, en Gerald, un antic enginyer civil holandès que havia treballat en el projecte del metro a Holanda, vivia a la mateixa platja, en una autocaravana dissenyada per ell mateix, on hi podies trobar des d’Internet fins a una dutxa amb aigua calenta escalfada per unes plaques solars que li decoraven el sostre. Els dos junts feien bona parella: l’un brut com una mala cosa i l’altre meticulós fins a la medul·la. Semblaven el gordo i el flaco! Cada tarda, quan es feia fosc, i després d’haver sopat a la nostra improvisada cuina, a sota del roc que ens protegia de vent, sempre ens els trobàvem a la única taberna oberta del petit poble (el Galini) per fer un beure i explicar-nos les seves batalletes (la majoria de fa més de quaranta anys). Cap dels dos tenia parella ni descendència, i en el cas del Borge, ni tant sols li quedaven vius els seus germans. Als seus setanta set anys es trobava sol al món (només coneixia de vista alguns dels familiars més joves de la família, descendents dels seu germans). Aquesta visió de la vida ens va impactar: saber que de totes les persones que vas conèixer i tenir a prop, tu ets l’únic viu; deu ser angoixant!


En Gerald, amb la seva caravanseray



Arròs amb verdures (la nostra dieta diària), cuinat amb carinyo dins l'olla que ens va regalar en Gerald (regal molt apreciat pels nostres estómacs!)

Des del dia del nostre trasllat, cada matí esmorzàvem amb el Borge a l’avancer de la nostra improvisada parcel·la, compartint moments ben graciosos: era tot un espectacle veure com menjava, sense dents i embrutant-se tota la barba de cafè, xocolata o formatge; o quan se li queia una mica de menjar i deia: “this fucking rise is always falling on my cock!”; o com quan, cada vegada que passava un avió (i cada vegada vol dir cada vegada) s’alçava i exclamava: “Look, this is an Hercules, an Hercules!, it goes to El Cairo!, I’ve been there, I’ve been there! thirty years ago!”,i cada vegada que veia un vaixell (i cada vegada torna a ser cada vegada) treia uns prismàtics enormes de la tenda, el guaitava, i explicava com n’era d’agradable veure’l des de terra ferma, quan abans era des del vaixell que veia el continent; i així mil coses que ens feien tronxar de riure, o a vegades també parar una mica bojos...

I no podia faltar una foto esmorzant amb el Borge!!!

A l’estiu, Sougia era una platja on centenars de nudistes acampen lliurement, en la que creiem que és l’única zona gratuïta de càmping nudista que deu quedar a Europa: això és degut a que està situada en una zona no edificable, protegida o protegint d’aquesta manera unes ruïnes venecianes que hi ha a la vora. Quan nosaltres vam arribar-hi ja només quedaven les restes d’aquell campament (i s’agraïa la tranquil·litat): quatre o cinc tendes amb gent que ja començava a preparar-se per marxar. En Borge n’era el primer en arribar i l’últim en marxar, escapant de la pluja i el fred de la seva Dinamarca natal (més entrat l’hivern emigrava cap a Tenerife, on seguia acampant amb la seva tenda de campanya, si se li pot dir així!). Un cop a l’any tornava a al seu país per donar fe de vida, i així poder cobrar la seva pensió. Tot al contrari del seu antònim, en Gerald ja sabia on estaria l’any dos mil deu, i segons ell, la primavera d’aquell any passaria per Andorra en direcció al Marroc. A veure si és veritat i ens tornem a trobar!

Fins i tot hi havia una cadira per contemplar el paradis.

Allà, al paradís, ens hi vam quedar cinc dies, tres descansant voluntàriament, gaudint del sol, del mar, i de l’agradable companya que teníem, i dos setiats a la tenda (jugant l’enèsima partida a cartes), sota una pluja i un vent de mil dimonis!

Sitiats per la pluja pot sortir qualsevol cosa, és el que té tenir massa temps i poca feina!

Al cinquè dia, la pluja ens va donar un petit respir i vam poder desplantar i eixugar la tenda i les nostres pertinències per així posar-nos de camí a Elafonisis. Així de sobtada va ser la nostra esperada marxa. Esmorzar de comiat amb el Borge i intercanvi de mails amb en Gerald, alguna foto per la posteritat i moltes abraçades. Tornar a carregar la motxilla a l’esquena després de tants dies és dur, i els passos es sumen als nostres peus. El camí comença seguint un gorja, aquesta més petita que la de Agia Irini, fins a un altiplà semi desèrtic. Després d’una bona estona descobrim, al fons d’una vall, un petit poble amb una preciosa cala d’aigua turquesa al fons. El poble no era un poble, sinó que eren les ruïnes de Lyssos, i el llogarrencs el feien servir per deixar-hi pasturar les seves cabres.


La gorja era petiteta, però les seves parets no es quedaven curtes! Però arribar al final ens va servir per gaudir d'aquestes vistes.

La petita platja de Lyssos, on en ves de turistes prenent el sol, hi havia un munt de cabres!

La calor ens aixafava durant les fortes pujades que seguíem, com si d’una llei de Murfy es tractés. Una mica desubicats entre tanta pista pels jeeps, camins de cabres, i sense cap senyal del camí durant una bona estona, vam fer ús de la nostre GPS imaginari i vam seguir a la babalà una de les pistes. Per sort va resultar ser l’encertada i ens va portar directament per sobre de la costa i a vora del mar fins a una de les cales més petites i més agradables que ens hem trobat fins ara. El bany a mig camí va ser refrescant i tonificant a la vegada, sense ell no haguéssim pogut caminar dos hores més fins arribar a Palechora.

Un petit banyet, en una petita cala, durant un petit descans!!

Res més arribar vam avituallar-nos al primer comerç que vam trobar obert (una birra sisplau!) i vam buscar un lloc per acampar, sense gaire més temps que el que vam necessitar per plantar la tenda. Ni tant sols vam poder encendre un foc per preparar el nostre merescut plat de pasta que ens va caure una tromba d’aigua que no va parar fins a altes hores de la matinada.

El ànims no estàvem gaire alegres al matí, tants dies de pluja ens feia intuir que l’hivern ja havia començat, i que no seria possible seguir la nostra manera de viatjar. De fet, que a finals de novembre ens haguéssim pogut banyar casi cada dia havia sigut tota una sort! El dia el vam passar deambulant pel petit poble turístic on, per variar, casi tot estava completament tancat. La pluja i el vent ens va obligar, altra vegada, a quedar-nos dos nits, i potser per això no ens va entusiasmar gaire Palechora.

Final feliç per a la persecució de gos i gat que de la que vam ser públic.

Aquesta flor es veu que creix únicament a Creta (com moltes altres espècies endèmiques), i nosaltres hi vam acampar al damunt sense voler! Una de les moltes trombes d'aigua que ens sitiava a la tenda.

Sempre entre núvols i vent, vam decidir desmuntar el xiringo i continuar. Vam agafar la carretera general fins al final del poble i ens vam para a fer dit. En un tres i no res ens van portar fins al següent poblet, on vam continuar caminant entre hivernacles i més hivernacles que tapaven tota la terra al nostre abast i solament deixaven espais per les mansions dels propietaris i les barraques dels albanesos i romanesos que hi treballen. Al final, havent desistit ja de fer autoestop feia una bona estona, vam divisar un cartell indicant la direcció de la “Krios Beach”, i vam decidir deixar el que quedava de camí per al dia següent. Era la nit del vint de novembre, i no és que ho recordem per la mort del generalísimo, sinó per que és l’aniversari de la Juani, i com a bon fill que és, el Gorka es va submergir en la negror de la nit, ventada i nuvolosa, per caminar els cinc kilòmetres que el separaven de la cabina de telèfon més propera, i així poder felicitar a la seva marona els ben merescuts, i tan ben portats, cinquanta-un anys! Que les intencions siguin bones no vol dir que les coses hagin de sortir bé: caminar entre els hivernacles desorienta, i el GPS imaginari s’havia quedat sense bateria, així que els kilòmetres caminats, fossin els que fossin, van ser donant voltes i més voltes enmig de les cases de plàstic, i van acabar altra vegada a la tenda, sense haver assolit el seu objectiu.

Krios Beach i les nostres pertinències escampades arreu (Krios ve de fred, i l'aigua prou que ho estava!)

L'Ona va intentar col·laborar per acabar allò que algú havia començat, però sempre ho deixa tot a mitges...

Al matí següent, aquesta vegada ben embolicats dins la capelina, vam seguir la ruta pel sender que ens havia de portar a la tan esperada, i igual de desconeguda, Cedar Forest. Va ser un dia pesat, caminant sota la pluja en un cel grisot que treia “brillo” a un paisatge que solejat havia de ser preciós (encara que veure aquelles onades ferotges trencar contra els penya-segats no ens va desagradar gens). El vent només ajudava a que la capelina campés a al seu aire, embolicant-se contínuament al voltant del cap (caminar mig a palpentes no és una tasca fàcil). Com ja venia sent costum, els llocs que travessàvem eren realment bonics, però precisament aquell dia no els apreciàvem massa, i tot el que volíem era arribar a destí amb temps suficient per plantar la tenda i seguir encara mitja horeta més fins a Elafonisi, on sí o sí, havíem d’aconseguir comprar menjar i, sobretot, aigua (ja feia una estona que se’ns havia acabat, i la transpiració sota aquell plasticot barat ens estava deixant secs).

Última baixada i.... és veritat que la sorra és rosa, no ens havíen enganyat!!

Al·leluia! Havíem arribat a la Cedar Forest!! El primer que vam percebre és que un cedar no és com havíem pensat. Això va fer que el bosc que havíem imaginat no tingués res a veure amb el que teníem davant nostre, però la sorpresa va ser grata, i el que ens vam trobar, encisador. Era un petit bosc de cedres que es recargolaven entre les dunes de sorra, formant petits laberints que serpentejaven arran de costa. Els arbres, petits i de formes juganeres, semblaven barrets de bruixots o bolets amb fisonomies estranyes. La natura havia pres una forma psicodèlica, i es dibuixava com si fos un conte de fades. Tot i l’emoció incontrolable de l’Ona, que s’aturava a cada pas per guaitar aquell petit racó, o per perseguir la màgia per aquell altre laberint, vam haver d’assentar el cap i plantar la tenda sense entretenir-nos massa (la bellesa no et calma la set ni t’omple l’estómac!). Deixant les motxilles dins la tenda i aquesta camuflada entre els arbres, quan la foscor ja començava a fer cap, vam tornar a enfundar-nos dins la capelina i corrents corrents (intentant memoritzar un camí que sabíem que desfaríem en plena nit) vam creuar el bosc pel recte en direcció a Elafonisis, aquell poble que sortia al nostre meravellós mapa: tant meravellós, que va resultar que en arribar-hi vam descobrir, amargament, que allò no era cap poble, sinó el nom d’una platja i la petita illa del seu davant, i que l’únic que hi havia era un parell de tavernes, com sempre, tancades. Després d’esgotar l’últim recurs que se’ns havia acudit per aconseguir aigua (les dutxes de la platja també estaven tancades, collons!), va aparèixer, de forma miraculosa, una silueta que sortia del mar i es dirigia cap a un cotxe. La gràcia del Senyor va fer que aquesta silueta fos el Paco, un estudiant d’Erasmus de Madrid, que ens va subministrar un parell de litres salvant-nos d’aquesta manera d’una mort per deshidratació! Amb les dues ampolles sota el braç, ens en vam anar més feliços que menjant pastissos cap al nostre refugi particular, per intentar fer un foc amb tota la llenya molla i poder així acabar-nos l’ultima ració de menjar calent (uns deliciosos espagueti amb salsa carbonara). I com ens sol passar aquest dies, vam haver de recollir l’olla i els estris de cuina abans de que es mullés tot, i menjar refugiats al porxo de la tenda, encara que ens fes por agafar l’olla metàl·lica sota aquells llamps maleïts que fins i tot feien tremolar el terra! Però per la llei de probabilitats, és més fàcil morir de gana que no pas per que et toqui un llamp, i en aquest cas la gana portava les de guanyar!

El nostre arbre veí a la Cedar Forest, en l'únic moment que el sol va treure el cap. El Fraile també es va fotre una bona patejada per trobar aigua...

La tempesta, els llamps i els trons, van seguir durant tota la nit, i de tant en tant algun ens despertava d’un salt, fent-nos tornar així del nostres somnis de bufets lliures i platges solejades. Enmig d’aquella simfonia matutina, ens vam adonar que no era possible quedar-nos més en aquell desolat però magnífic lloc, on havíem imaginat descansar alguns dies, rebolcats a la sorra i torrant-nos com llangardaixos pel sol, submergits en la bellesa del paisatge. Amb el cor a la mà i la motxilla a l’esquena vam emprendre el camí del dia anterior, en direcció a Elafonisis, per agafar la carretera i tornar a la civilització.

Amb solament un glop d’aigua i unes fulles de parra a la panxa (delicatessen que ens havíem reservat el dia anterior), enfilant-nos per les esmolades roques, l’Ona va patir una fatídica (i patètica...) ensopegada, quan en un moment de desequilibri va voler fer el triple tirabuixó per recuperar un pas perdut, sense comptar amb el pes de la motxilla, i lentament va veure com petava de cap amb les ulleres contra un roc. El Gorka, que ho va veure des de un altre angle, confirma la teoria del “vist i no vist”, ja que la va veure, de cua de l’ull, com desapareixia en uns boixos, amb la motxilla pel davant! Després de socórrer la víctima ajudant a que no s’ofegués amb la motxilla en aquell petit moment de desmai espasmòdic, tot va quedar en una divertida anècdota, i vam continuar el camí, això si vigilant una mica més on trepitjàvem.

Quin "patacasuuuu"!!

Un moment de sol ens va fer dubtar de marxar, però només calia aixecar una mica la vista per veure que la tempesta no tenia ganes de cedir...

Elafonisis, la platja maleïda, era una platja de sorra rosa i aigua turquesa, just al davant i havia una illa a la qual s’hi podia arribar a peu per l’aigua, a terra ferma un grup de xiringos de platja tancats i autocaravanes abandonades, i l’Ona que es va prometre tornar algun dia amb millors condicions climàtiques. Cent kilòmetres ens separaven del nord de l’illa, i ni tant sols un cotxe es dignava a parar-nos. Sort en vam tenir d’uns alemanys que ens van recollir amb la nostra peculiar cara de pena i fam, la nostra brutícia (de la qual no ens vam adonar fins al moment de pujar al cotxe), així com del nostre perfum “natural com la mateixa vida”. El segon cotxe que ens va parar ens va portar fins a la petita ciutat de Kissimos, completament al nord-oest de l’illa, on vam haver de plantar la tenda i dormir a sota d’una casa en construcció per refugiar-nos del fort vent que hi bufava.

Com nosaltres, amb la casa a l'esquena... (i precisament, enfilat a casa nostra!)

Pel matí, a Kissimos ens va sobtar la realitat de la crisis econòmica, tota l’avinguda principal estava plena d’immigrants subsaharians, iranís i afganesos que esperaven l’arribada d’un cacic grec amb el seva ranchera, oferint treball per a recollir taronges (un diumenge!). A la mateixa avinguda ens hi trobàvem fent dit, amb una mica més de sort que els altres, ja que en un tres i no res ens va recollir un petit Suzuki Samurai (el campió de 4x4 de Creta), que ens va dur casi fins a Lakki, on ens dirigíem per recollir les nostres pertinences i prosseguir el nostre viatge. Després d’uns quants transbords més vam arribar a casa del Giorgos, on vam fer nit, un altre cop amb el rum-rum de la nevera a l’orella.

Un altre cop vam passar per Fournes, el poble de la taronja, on ens va tocar esperar més de dues hores fent dit!



Tocava acomiadar-se de tothom, de la Sindra també!

Matí de comiats a Lakki, i a la tarda ja ens vam plantar a Rethymno, on una parella de Couchsurfers (el Leo i la Gloria, dos Erasmus d’Àustria) ens va acollir amablement a casa seva. Per sorpresa nostra, en aquella mateixa casa, la nit anterior s’hi havia fet una festa, i en aquella mateixa festa hi havia assistit una andorrana, sí el mon es ben petit: ens vam creuar amb la Mireia de la Fuente! Ella hi havia anat a veure al Marcello, un italià ben parit que també estava fent un Erasmus. D’Erasmus en vam conèixer una bona colla durant els tres dies que ens vam quedar a Rethymno, molts d’ells espanyols (i com no un altre cop ens vam trobar al Paco que ens havia salvat la vida a Elafonisis!). Aquells dies els vam passar entre cerveses i retzines pels carrers de la ciutat, intentant arreglar o entendre el món a base de converses eternes que sense adonar-nos-en s’allargaven fins a les sis de la matinada. Però nosaltres l’únic que volíem entendre, una altra vegada, era l’enigma dels ferris grecs: després d’assegurar-nos durant dies que hi havia connexions amb l’illa de Rodhes un parell de cops per setmana, de sobte havien desaparegut dels ordinadors de totes les agències de Grècia.

Rethymno. Com no, vistes nocturnes, perquè de dia no hi vam passejar gaire...

I corrent el risc d’haver de tornar fins a Atenes per agafar un ferri fins a Rodhes (la qual cosa és a més d’un gasto, una gran estupidesa), vam anar cap a Iraklio sense haver trobat cap ruta encara. Aquella mateixa nit, a Iraklio, després d’una altra visita a les agències, vam descobrir que al dia següent hi havia un vaixell que sortia al matí cap a Rodhes. Vam fer nit, gràcies al Couchsurfing un altre cop, a casa del Nikos, un estudiant d’informàtica tímid i amant de Finlàndia, que ens va deixar dormir al terra del seu petit apartament, on el Gorka va poder descansar i recuperar les energies perdudes durant aquell mati de marejos i vòmits.

Al matí següent, i ben d’hora, en Nikos ens va acompanyar un tros fins al centre, on ens vam acomiadar i vam agrair la seva amabilitat. D’aquí directes cap al port, amb un Gorka que encara arrossegava els peus, i pel davant unes dotze hores de ferri fins a Rodhes. Havíem pagat el ferri només fins a la primera parada, tot i que Rodhes era la última, i vam tenir un bon ensurt quan un dels treballadors del ferri va venir a avisar-nos de que ens tocava baixar (el cor bategant de pressa i el cap traient fum per pensar una resposta ràpida i convincent, i que ens permetés continuar fins on volíem anar). Al final només amb un simple: “no, no, si nosaltres tenim tiquet per Rodhes” en vam tenir prou (la resposta no va resultar ser massa enginyosa, cadascú té les seves pròpies limitacions, però almenys sí eficient).

Vam arribar a terra a la matinada, i vam plantar la tenda a la platja de la ciutat. Els dos dies següents, mentre esperàvem agafar el ferri que ens duria, finalment, fins al continent asiàtic, ens vam dedicar a passejar per la ciutat medieval de Rodhes, pels seus carrers empedrats i solitaris (la temporada guiri havia acabat, i la majoria de botigues o restaurants estaven tancats), i pels jardins i espais verds que hi havia arreu. Una ciutat bonica, que vam abandonar amb alegria, però, ja que el nou continent ens cridava, i les ganes de travessar a Àsia ens podien.

Un altre campament sobre la sorra. A la ciutadella hi havia racons ben bonics.



Els lloros saben agafar les pipes amb aquella llenguota negra que tenen!! Posta de sol amb la silueta del castell.

Tocava acomiadar-se de Grècia, els dies de platja s’havien acabat i ja havíem exprimit moltes bones experiències, era el moment. Diguem adéu als dies d’aigua i de costa, que toca anar a passar fred!!! Ens enduguem bons moments i el records de paratges esplèndids, així com de gent meravellosa que sempre ens va ajudar, i també la sensació de que viure a Europa és car de collons!, i que la europeïtzació està destruint les arrels culturals i morals de models de vida que estan abocats a la desaparició.


Esperant el ferri que ens porti a Àsia...

Bé i ara sí, us desitjem a tots un bon Nadal, unes bones festes, bones paneres, molts regals i molts torrons!!!

I pels que heu tingut la paciència de llegir fins aquí, moltes gràcies i fins a la pròxima!!!

10 comentaris:

Albinoni ha dit...

bueeeeno..jeje us tornaré a escriure quan akest cony (amb perdó) d'ordinador m deixi veure les fotos i així poder fer una crítica completa jeje...espero q tingueu un molt bon nadal i q sapigueu q no serà l mateix sense vosaltres (sobretot sense tu Ona...i sense les converses Papa-Gorka jeje)
pd: vaig donar el num de mòbil al gerard..spero q us hagi trobat1

onaturalistic ha dit...

Ep, parella, quina enveja i quines dents llargues ens feu!!!Nosaltres ja varem gaudir d'aquests plaers dels déus veritables...les illes gregues són el paradís auténtic, oi? Salve!! Evoé, com deien els romans a l'hora de brindar, i carpediem a topes!!! Petons, bon any i demés collonades. natàlia i ferran

Anònim ha dit...

Hola!! Som l´ Ona i la Rebeka p!!!
Fill de puta!!! Vaya tela d´ escrit en negro y blanco!! K estem mig cegues!!!
Tenim la intuició k va ser o algo el cumple del Gorka, felicity xavalín!! I bon any!!
Esperem la próxima entrega con ilusión i donem un petit consell: Cambio el color de la lletra o del fondo o algo, coñooo!!!
Apa xavalins, salut i bona entrada al continent asiàtic!!
petonssssss

OnA i GrK ha dit...

Al final ens heu fet pena, tantes queixes, i com encara ens denunciareu per provocar-vos lesions o-cul-ars, us hem canviat el color de fons!

Si aquest color no us agrada sempre podem fer votacions estil eurovisió!!! jajaja

Qualsevol altre cosa que creieu convenient, pues res ens les digueu que per això estem!!!

Una abraçada tothom i bones boníssimes festes!!! i fins l'any que ve!!!!

:DDD

Margarida Coll ha dit...

Acabo de llegir el vostre relat per les terres de Creta. veig que la cosa va bé.....Com ja sabeu a Girona durant aquest dies després de Nadal el temps ens ha meravellat amb les seves sorpreses...neu i sobretot a la platge amb onades grans, fosques i plenes que s'han endut mitja platja a molts pobles de l'emportdà. A l'Escala mig passeig, que de fet ja convenia.....M'agradria enviar-vos fotos però el Vicenç va perdre la càmera.. que hi farem !!!

APA petons

Margarida Coll ha dit...

Per cert a veure si és veritat que el fons de la pàgina serà més fàcil de llegir !!!.

Apa un altre petò

Vicenç ha dit...

bon any!


fantastica la passejada...i la gent....etc etc etc...

espero que tot segueixi funcionant igual de be aquest 2009 que començara d'aqui a quatre o cinc hores..

enfí, la darrera abraçada del 2008!

vicenç

Hèctor ha dit...

Que habéis cambiado el fondo y el color de la letra? Pues continúo viendo el fondo negro y la letra blanca.
Feliz año!!!!

nuria ha dit...

nenes! aquest diari de viatges ja ens té enganxats! s'acaba la pimera temporada europea, aviam ara què ens depararà el futur... sou com la kate i en jakc, una mica particulars, els perdidos autèntics.
A cuidar-se i molts rakis (un raki bien, dos...)!! Petonsss

Maria ha dit...

Gràcies pel regal de Nadal, però...i el de Reis?
Bon any !