Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Per la Mesopotàmia

[del 22 de gener al 8 de febrer del 2009]


Balikligol de nit, a Sanli Urfa.

L’arribada a Sanli Urfa va ser atípica per a nosaltres: a les dos de la tarda i amb temps de sobres per buscar una habitació confortable i barata abans no es faci fosc (no sense recórrer tots els motels, hotels i pensions del centre!). Després d’una dutxa obligatòria, la nostra missió va ser trobar un restaurant on emplenar l’enorme forat d’un dia de viatge. Quan viatges, sembla que tot es converteixi en una missió: missió habitació, missió menjar, missió rentar roba, missió veure monuments, missió teletransport....

La ciutat de Sanli Urfa se situa a quaranta kilòmetres de la frontera amb Síria: això influeix enormement en l’accent, molt més àrab, és a dir, amb moltes més J que la resta de turcs (això segons la nostra inexperta oïda!), com també amb la manera de vestir del personal: fins i tot els homes es tapen el cap amb un mocador de color lila o bé amb la ja coneguda palestina, depenent de la moda del moment. Durant la nostra estada vam descobrir que després de la Meca i la Medina (a Aràbia Saudí), i la mesquita d’Al-aqsa (a Jerusalem), Sanli Urfa és la tercera ciutat més sagrada per als musulmans . Segons explica la llegenda (no us espanteu: que és un breu resum d’un breu resum que algú ens va resumir breument!): Ibrahim (el profeta) va venir a amagar-se del rei Nemrut en una cova de la ciutat (suposem que el perseguiment i el volien matar), però aquest (que com tots els reis té a un fotimer de sequaços treballant per a ell i li fan tota la feina bruta) el va trobar, i com a càstig, el va tirar des de dalt de tot d’uns pilars del castell, fets per a l’ocasió, a les fosses plenes de foc. Ibrahim, que era profeta i tenia poders sobrenaturals, es va convertir en aigua, i als troncs del foc en peixos. I per això, avui en dia hi ha un impressionant parc amb varies mesquites, un llac preciós i un fotimer (per no dir superpoblació) de peixos sagrats que tothom alimenta mimosament.


Última moda a Sanli Urfa.


Peixos per donar i per vendre! I per molt sagrats que siguin, fan més mania que una altra cosa...

L’endemà, després de deambular durant hores per la ciutat i els seus llocs emblemàtics, vam trucar a l’Ismail (un amic del Couchsurfing) per quedar i prendre quelcom, i després de molts tes, alguna pipa d’aigua i un bon sopar en un petit restaurant, ens va convidar a que abandonéssim l’hotel al dia següent mateix, i instal·lar-nos a casa dels seus pares per uns dies, per així poder ensenyar-nos millor la ciutat. I així ho vam fer, després d’esperar durant tot el dia al cafè on ens van portar la nit anterior (a causa de la pluja, que no va cessar ni un moment!), jugant al tavla i prenen te, van aparèixer l’Ismail i en Nusret per portar-nos. A casa ens esperava tota la família (pare, mare i els tres germans) per conèixer-nos. La seva mare havia preparat tot un deliciós banquet en el nostre honor, a base de cig kofte casolà i kebab, i després de devorar el que ens posaven al plat, ens vam asseure a conversar i explicar-nos les nostres vides.


Nosaltres sempre amb la pipa "dale que te pego"!

Els dies següents els vam passar acollits a casa seva, compartint espai amb un cosí que també estava de pas, el seu germà Halil, una germana petita i un altre element encara més petit, que degut al seu principi d’autisme i hiperactivitat, no parava quiet ni un sol moment. Definitivament, no era un pis on avorrir-se! Durant el dia deambulàvem per la ciutat si no plovia, però la majoria de l’estona ens va tocar refugiar-nos sota cobert: ens vam convertir en els millors clients del cafè que ens havia ensenyat l’Ismail, i com si ja fóssim de la casa, els cambrers començàvem a preocupar-se si a certa hora de la tarda encara no hi havíem fet cap. Els dies que ens cansava la rutina, ens dedicàvem a fer la “ruta del bacalao” però a la turca: ruta de çay salonus (no va de rules la cosa, però a uns inexperts com nosaltres un çay darrera un altre al ritme turc, ens estimula i accelera que no vegis!), i així vam acabar anant a petar a un Hani (un caravanseray on les caravanes que feien la ruta de la seda paraven a descansar i omplir dipòsits).


La família de l'Ismail al complet!

A part de çays, es porta molt l'Okey, un joc que les nostres miserables ments van ser incapaces d'entendre, per esforç que hi poséssim!


Sembla que estaven de trasllat al Hani, que ho vam trobar tot potes enlaire!

Un d’aquells dies vam aprofitar que un amic de l’Ismail tenia cotxe i estava lliure per anar a veure el poble de Harran, un dels primers assentaments de la humanitat (diuen els entesos en la matèria que data d’onze mil anys aC), que cau a escassos quilòmetres de la frontera amb Síria. I és que ens trobem al bressol de la civilització, entre el Tigris i l’Èufrates (sí, això sona d’alguna cosa oi? Allò que estudiàvem al cole fa anys... i ara som aquí!): La mesopotàmia!! A Harran hi vam poder veure les ruïnes de la primera Universitat de la història, a més de passejar pel petit poble de cases de fang, famoses per la seva característica forma de con que serveix per a mantenir baixes temperatures quan l’estiu rosteix l’ambient a fora. De fet la visita va ser un pèl ràpida, perquè el Mehmet, propietari del cotxe i conductor, havia de fer coses. Precisament el viatge en cotxe, tant d’anada com de tornada, van ser l’aventura del dia: fins llavors no havíem vist un conductor tan negat i temerari com aquell paio (que a més, mentre conduïa feia uns comentaris que eren un fart de riure). Fent esses enmig de la carretera degut a una incapacitat absoluta per a seguir un eix recte, fent avançaments just en el moment més inoportú sense mirar res, i frenant a estrebades enmig de rectes infinites, finalment ens va dur fins a Urfa de nou; això sí, no sense casi menjar-se de camí, un parell de gossos i un carro amb cavall inclòs. Fer el que feia el Mehmet era, de llarg, molt més difícil que circular amb normalitat!

Poble de fang, que bucòlic i pastoril (però aquí no es veu tota la porqueria que hi ha al voltant)

A primer cop d'ull s'evidencia que es tracta d'una universitat!

El çay més car del món, quins estafadors!

Al sisè dia ens vam cansar d’esperar a que sortís el sol, així que després de la ja habitual sessió de regals (un altre mocador per a l’Ona, i per al Gorka una espècie de petit rosari que els homes porten a la mà contínuament per a relaxar-se mentre hi juguen amb els dits), vam marxar de Sanli Urfa, acomiadant-nos de la singular i fantàstica família que ens havia acollit tots aquest dies. El pare es va oferir a portar-nos amb cotxe fins a la sortida de la ciutat (cosa molt i molt d’agrair, fer dit dintre d’un casc urbà és cosa complicada fins i tot a Turquia).

De comiat fent el palangana a la bolera!

Senyores i senyors, increible.... foto de la circumcisió de l'Ismail i el seu germà, ben bé en el moment critic! (i la família, tota cofoia d'ensenyar-nos-la)

Un bon regal de l'Ismail, que introdueix al Gorka al consum de tutun.

La sort o la desgràcia ens va arribar quan un camió ens va parar; transportava tres ferrots al tràiler i hi vam lligar les motxilles. A la cabina ja hi havia una parella que va tenir la sort de baixar a casa seva, tres quarts d’hora més tard. Nosaltres, pel contrari, vam trigar a fer cent seixanta kilòmetres unes cinc hores de rellotge: el camió tot apurant no passava de cinquanta per hora, i quan pillava una petita rampa baixava la seva velocitat punta fins a deu; fins i tot caminant haguéssim anat més ràpid. Però el que ens va matar no va ser el temps que vam trigar, sinó que el maleït camió no tenia amortidors, i cada cop que trepitjava un forat saltàvem pels aires (i com podeu imaginar les carreteres turques no tenen res a veure amb les autopistes alemanyes, i menys a l’est!).

Després de cinc hores de saltironets amb el soroll del camió fotut als timpans, el camioner (amb tota la bona intenció del món mundial) ens va abandonar en un poble a trenta kilòmetres de Mardin (per sort!), on vam poder agafar un dolmus (aquest si que disposava de tots els complements) i acabar el nostre llarg trajecte. Semblava que el dia no estava de part nostra, i per rematar-ho, tant sols hi havia dos hotels oberts al poble: un de noranta euros la nit (cosa impensable per nosaltres ni sota una calamarsa divina) i l’altre, una merda de ratonera regentat per una espècie d’imam torracollons que feia l’agost amb tots els pobres que passaven per la zona i no tenien suficients mitjans (o sigui amb nosaltres!). Per acabar-ho d’alinear, a l’entrar a la nostra minúscula habitació interior amb finestres de fullola i meravelloses vistes al passadís i desempaquetar les coses, vam adonar-nos que la pantalla de l’ordinador s’havia petat (apareixent una espècie d’ovnis que abans no hi eren, i que xuclaven les imatges formant forats negres... molt negres!), suposem que per culpa de les vibracions del maleït camió. Vaja dia!!


Quina putada!!! Però encara podiem veure pelis al quart inferior esquerre de la pantalla!

Com que les desgràcies mai no venen soles, al dia següent va resultar que no només teníem l’ordinador en quarantena, sinó que l’Ona també estava espatllada. Des de primera hora del matí, una sèrie regular de nàusees i vomitades amb gust a cetona (a Turquia es deu vomitar així...) van deixar-la tot el dia postrada al llit en aquella horrible habitació de parets roses. Com que plovia, el Gorka va aprofitar per cuidar-la una mica, i de pas submergir-se en la tristesa que l’estat de la pantalla li provocava.

Dels quatre dies que vam estar a Mardin, només un el vam poder dedicar a veure la ciutat, que està penjada a la vessant d’una muntanya de roca, sota un castell ocupat, com no, pels molt il·lustres senyors militars (que per cert, estan escampats en gran quantitat pels carrers principals: benvinguts a casa els kurds!). De la ciutat, plena de construccions antigues fetes de pedra clara aquí i allà, molt guapes, el que més ens va agradar va ser el bazar de carrers estrets que s’amaguen sota petits túnels laberíntics, per acabar en una plaça plena de fruita, rucs, crits i gent que feia la compra. Aprofitant que semblava que les coses s’arreglaven una mica, i que a l’hotel ens feien pagar per dutxar-nos (té collons la cosa!), vam decidir fer una necessària visita al hamam, amb tanta mala sort que en comptes d’anar al que és famós per la seva arquitectura antiga i curós restaurament, vam anar petar al més cutre que devia haver-hi. L’Ona, que va anar-hi a l’última hora per a les dones, va haver de rentar-se sola enmig de la sala, amb la mirada atenta de les tres dones que el regentaven assegudes, completament vestides, a menys d’un metre seu, observant amb atenció com es rentava la seva “patateta” (per més que intentés fer-les fora no hi havia manera, així que o sortia tan bruta com havia entrat, o no li quedava més remei que exhibir-se una mica). Segur que no va ser la dutxa més relaxada del món!

És que sempre hi ha d'haver un militar per prohibir el pas!

Aquí no hi ha carros de la compra!


Vistes de la madrassa.

Aquell dia, precisament, vam enganxar l’imam de la pensió una mica més catòlic, i vam aconseguir canviar-nos a una habitació un pèl millor. De poc va servir, perquè no deixava de ploure i aquell lloc, per molt maco que diguin que és, a nosaltres només ens donava mal karma, així que un dia més tard vam sortir sota una cortina d’aigua a buscar un dolmus que ens portés fins a Hasankeyf.

Tanta mala experiència ens va donar Mardin que en passar per Mediyat (poble a mig camí de Hasankeyf), no vam voler ni posar-hi els peus, perdent-nos així el que, segons la majoria de gent que ens hem trobat, és la millor ciutat de la zona, amb un casc antic preciós que vam veure de reüll des del dolmus (devia ser que el mal auguri encara no havia passat del tot!).

Per sort, en arribar a Hasankeyf les perspectives van canviar en veure l’impressionant paratge del poble. Tant sols un hotel, però l’habitació estava prou bé, amb vistes al Tigris i un paio que el regentava que era prou simpàtic. Directament li vam pagar quatre nits per poder estar-nos tranquil·lament en un poble, per fi.


No sembla pas que s'hi hagi d'estar malament oi??

Així de tranquils ens hi vam estar.

Hasankeyf és un altre dels primers assentaments de la humanitat (aquest cop en coves excavades a la roca) i a dalt de tot de la muntanya, cases de pedra, un gegantesc castell i un cementiri de l’any de la maria picor, on es veu que hi ha morts molt vells. L’antic assentament és una zona museu dalt d’un penya-segat, i ningú hi viu, excepte l’Alí. Quan fa cinc anys van fotre fora a tothom que hi vivia (és a dir, casi tot el poble) només s’hi va quedar ell, i ara, per dir-ho d’alguna manera, és el guardià de la clau. Fa quaranta anys que preveuen fer un pantà a la zona (el segon més gran del món després de la gran destrossa produïda a la Xina) inundant així mitja Mesopotàmia per vendre electricitat a Síria, Líban i Geòrgia, sense tenir en compte que degut a aquest projecte del govern central, fa quaranta anys que ningú vol invertir els seus diners allà i, es veu de quatre hores lluny, la zona està completament desfavorida, la gent no té gaire feina, ni diners, i es respira en l’aire un profund sentiment de resignació i laisser faire. L’Unesco va intentar salvar aquest importantíssim llegat de la humanitat, que en qualsevol altre país seria un dels principals centres i motors turístics, però tractant-se de la zona kurda de Turquia, el govern va interferir per silenciar i aturar així les accions proteccionistes: si tot segueix com sembla, serem afortunats d’haver vist aquest indret, perquè d’aquí un temps tot estarà sota l’aigua!

Ningú es va aixecar per saludar-nos, aquests antics són una colla d'incivilitzats!

Aquesta gent no tenia vertigen!

Simplement acollonant...

A Hasankeyf de seguida vam fer coneixences. O més aviat, una coneixença ens va assaltar: el ja abans mencionat Alí. El vam conèixer el primer dia, i des de llavors ens anava una mica al darrere (ensenyant-nos com la seva magnifica veu ressonava a la vall quan cantava unes llarguíssimes cançons en kurd, tocant la flauta, o agafant-nos de la maneta perquè el seguíssim aquí i allà). Era bon paio, l’home, però a vegades es comportava com una criatura, i es feia força pesat. El primer dia que passejàvem pel castell ens va convidar a dinar a casa seva, junt amb una bona colla de joves del poble. Després de l’àpat, ens en vam anar tots a l’esplanada del castell i, allí mateix, vam organitzar un partit de futbol! A partir d’aquell dia pretenia acompanyar-nos a tot arreu, però ens les vam manegar per passar el dia a soles, i anar a veure’l de tant en quant per a fer un te o jugar al dominó.


El Sr. Ali tocant-nos la flauta!


Tot just després de dinar!

Hasankeyf no només són ruïnes, sinó que està enclavat al peu d’unes valls espectaculars, que vam visitar amb el Mustafa, un paio que ens va recollir amb la seva vella mini furgo (que pobreta prou feina tenia a portar-lo a ell) mentre passejàvem per la vall, i espontàniament ens va organitzar una visita per la zona. Es veu que era el seu dia de festa i havia anat allà a relaxar-se, i com que tan relax el devia avorrir, va decidir provar a veure si això de fer de guia era divertit. Va estar bé. Ens va ensenyar, per exemple, unes coves amagades que resulta que havien sigut túnels secrets que feien fins a un kilòmetre, travessant la muntanya de punta a punta.

L'Ona està al darrere empenyent!!!

Espectaculars valls mesopotàmiques!


Quan vam anar a fer un tomb per la petita i agradable mesquita, l’imam en veure’ns va obrir-nos la porta del minaret per a que hi poguéssim pujar. Cent quaranta esglaons en forma de cargol amb una amplada d’un metre escàs i completament a les fosques fins arribar a dalt de tot, on ens esperaven unes vistes magnífiques de la vall, el riu i l’antic pont, actualment destruït (on en una part del qual, una família ha aprofitat per a construir-s’hi la casa! Això sí que és reutilitzar els espais públics!). S’acostava l’hora del reso estant nosaltres just al costat de l’altaveu, així que després de comprovar la característica tant peculiar del minaret (està construït amb una doble escala de cargol que sempre es dóna l’esquena, fent que quan puges per una no puguis veure l’altra), vam guillar a corre cuita escales avall abans que un berrido de l’imam ens deixés sords de per vida.

Vistes del minaret i des del minaret!


Guaita tu quin porxo més aconseguit...

S’hi estava bé a Hasankeyf, i encara vam allargar l’estada un dia més, però al no poder obtenir lires de cap de les maneres (se’ns havia acabat l’efectiu, i tant sols hi havia un caixer automàtic, però a aquest semblava que li feia mandra llegir la nostra targeta) ens vam veure obligats a marxar cap a Batman (algun freaky dels còmics devia caure per aquí segles enrere, i va decidir batejar la ciutat amb el nom del heroi favorit. A hores d’ara encara seguim buscant la ciutat de Superman i del Capità Amèrica, que diuen els experts que daten de la mateixa època).

Vam començar a caminar, travessant el pont sobre el riu Tigris (que de fet, a Turquia es diu Dicle Nehri), i a la primera recta ens vam apalancar a fer autoestop. En cinc minuts ens va recollir un cotxe portant-nos ben bé al centre de Batman. En aquell trajecte de trenta kilòmetres, i no és d’exagerar, el conductor i els dos acompanyants es van fumar com a mínim deu cigarrets cadascú (això sí que fa justícia a la frase feta de “fumar com un turc”!). Després de la primera inhalada d’aire pur, tot fent un çay al mig del carrer, vam trucar al nostre contacte del Couchsurfing, que es va presentar a recollir-nos en un pim pam amb el seu cosí.

En Recep era, segons ell, un empresari de vint-i-dos anys. Estava iniciant les obres per crear una empresa de pinso per animals amb un soci, i ja era soci d’una empresa de construcció de carreteres. Però el que realment volia era entrar a la universitat i així no haver de fer els divuit mesos de servei militar sencers. En Hakan (el seu cosí) era professor d’economia en una acadèmia de la ciutat.

La ciutat de Batman, de fet, no la vam veure pas gaire (ni a ell tampoc!), ens vam passar els dos dies o bé bevent vodka amb suc de cirera (bona barreja, ho heu de provar!) o bé de ressaca i mig moribunds al freedom apartment (pis que compartien el Recep, el Hakan i el Feti per a tenir un espai propi fora de la vida familiar). Segons ens explicaven els amics del Recep durant les nostres nits alcohòliques, Batman ha patit la major explosió demogràfica del país en els últims cinquanta anys a causa dels jaciments de petroli trobats a la zona. El que fa poques dècades era un poble, s’ha convertit ja en una ciutat i lluita per esdevenir una regió.


En realitat són els molins del Quijote.

Aquí tots es declaraven kurds, seguidors o partidaris del PKK (partit dels treballadors del Kurdistan, actualment il·legalitzat i tractat com a terrorista) i parlaven la llengua kurda, però com deien ells, no professional, ja que ni s’estudia ni es llegeix en kurd, només es parla i ara ara casi tothom el barreja amb el turc. Amb aquella gent vam conèixer una altra Turquia, que se salta les normes religioses a la primera de canvi, defensa unes idees més progressistes, i que té un nivell de vida per sobre de la majoria: la colla que vam conèixer en particular es declarava comunista al mateix temps que es definia com a “bussinessman”, caps d’empreses que de ben segur no repartien els beneficis d’una forma, diguem, gaire comunitària (almenys a jutjar per les possessions que deien tenir...).


Nit de vodka amb un convidat especial....


En una de les poques ocasions que vam tenir per sortir a veure la ciutat, en Recep ens va portar a una barbacoa que organitzava el seu germà i uns col·legues a les afores, on vam disfrutar d’uns quants talls de pollastre a la brasa i de música kurda en directe. Allí, al costat del riu, vam veure un cartell que prohibia excavar sense un permís especial del govern; en un primer moment ens va semblar una prohibició ben estrambòtica, però de seguida ens van explicar les raons: tota la zona de la mesopotàmia està repleta de ruïnes i ciutats enterrades encara per descobrir, i la gent es dedica a excavar en busca d’or (que segons diuen n’hi ha a dojo, només cal saber on buscar, o tenir un bon detector de metalls, molta sort i un bon grapat de paciència!), cosa que actualment s’intenta controlar. Vaja, que això de les pelis de paios que busquen tresors amb un mapa ple de ratlletes i creus vermelles no dista tant de la realitat!


Fer barbacoes a punt de fer-se fosc sembla que és tradició.

Amb el Recep i el Hakan vam passar estones divertides, però Batman era només una parada tècnica en el camí, el visat començava a acabar-se i encara ens quedava visitar tota la zona del llac Van, així que després d’un parell de dies vam eixugar-nos la ressaca com vam poder i, tot i que tard, vam aconseguir llevar-nos amb temps suficient per empaquetar altra vegada i llençar-nos a la carretera de nou (de fet, aquell dia, potser més que llençar-nos ens hi vam arrossegar...).


Pel camí ens vam trobar aquest preciós hotel de tres estrelles...

Ens acomiadem de la mesopotàmia, i de la seva població, tan orgullosa de viure allà on les tres religions monoteistes majoritàries van compartir espai i coneixements, i on la humanitat ha deixat una empremta i llegat històric que ens recorda la seva riquesa i alhora la seva fragilitat: tantes civilitzacions han crescut i després desaparegut en aquestes terres...!

Ens veiem a l'hora de la pròxima oració....!!








3 comentaris:

Margarida Coll ha dit...

Apa que veig que ningú us deixa comentaris....no en féu cas...és una joia llegir la vostra e'xperiència i a més amb una prosa que ja voldrien molts redactors de viatges....

Bé...a continuar i ni defalliu en escriure i en els reportatges fotgràfics...

Per cert en algun moment el Gorka ha pensat ser "l'abeja maya" ??? porta un jersei que t'hi fa pensar...

Apa fins a un altre troç del camí

Hèctor ha dit...

Leer se os lee. Escribir, ya cuesta un poco más (hay que pensar y eso). Espero que os vaya bien por Irán (según lo que se, ahora estáis por allí). Por aquí, nos empezamos a mover para el Cap del Carrer y TestaRock. Si de caso, ya os enviaremos fotos de como ha ido.

Saludos

Natàlia Senmartí Tarragó ha dit...

Epppp! Soc la natàlia, em fa venir records i esgarrifances aquests kurdistan que conec, el llac Van, i de lluny l'Ararat de l'arca de noé...Cóm va el gorka amb el combaloi, o rosari turc??? Em diuen que ja sou a l'Iran...ben tapadets i no passa res, bona gent, us agradará el país, inmens! No us perdeu Persépolis, val? Ptons.