Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Sota Zero

[del 20 de desembre del 2008 al 8 de gener del 2009]


Güle Güle!! Ens acomiadem de Bozdogan després de més de dues setmanes d’aturada, i altre cop a agafar el mapa a veure cap a on toca dirigir-se... cap a Pamukkale!!

Aquesta vegada la insistència del pare Akçay ens va facilitar el primer tram de la nova ruta, ja que li feia pena que haguéssim de marxar a peu en un dia tan trist i plujós com aquell, i ens va voler pagar, sí o sí, el dolmus fins a la ciutat més propera: Nazili. Els trenta quilometres que separaven Bozdogan de Nazili els vam fer en un pim-pam, i des d’allà vam agafar un altre dolmus que ens va portar casi cent quilometres només per quatre ytl (yeni turkyie lira: noves lires turques), és a dir, la miserable suma de dos euros per persona (ves per on, el mateix preu que per anar d’Escaldes a Ordino. Com ens agrada Turquia!!!).

A Denizli teníem una missió clara: havíem de trobar una botiga de Vodafone on poder registrar el nostre telèfon mòbil (a Bozdogan un amic del Gursel que treballava en una botiga de telèfons ens va regalar una targeta sim, però els de Mamofone ens van tallar la línia perquè utilitzàvem un telèfon estranger). Trobar la botiga va ser més que fàcil: Turquia sembla estar envaïda per la màfia de la telefonia mòbil, i és impossible fer una volta de 360º sense topar-se amb un cartell (o deu!!) de Vodafone, Turkcell o Avea! Lo complicat va ser un cop ja érem a dins: primer, fes-te entendre (explicar que necessites registrar un telèfon no entra dins el llenguatge bàsic que la família Akçay ens havia ensenyat), i segon, que la gent que estava apalancada allà (com sempre, sembla que a cada botiga hi treballin sis o set persones, perquè hi ha gent asseguda prenent un te a cada racó del local) sabés de què anava la història. Vam estar aproximadament una hora amunt i avall parlant amb un i amb l’altre, i van acabar explicant-nos que tornéssim uns dies després, que ho tindrien tot llest. Així que ho vam deixar per quan tornéssim a passar per allà: per sortir de Pamukkale havíem de tornar a fer escala a Denizli per força.

Ja era fosc i no era qüestió de quedar-nos tirats per un coi de telèfon, així que després d’una petita investigació que ens va portar a descobrir d’on sortia el dolmus cap a Pamukkale, vam carregar-hi les motxilles i vinga, que ja és l’últim tram! Altre cop tocava arribar a les fosques i guiats per un conductor de bus amb poques ganes de col·laborar, així que mig a cegues vam baixar allí on ens va semblar que era el poble, i resulta que per sort la vam encertar.

Algú ens havia vist agafar el dolmus a l’estació de busos, i havia trucat als seus coleguilles per avisar-los de que correguessin a la parada per rescatar (o ensarronar) a dos turistes que arribarien amb el següent transport (fet habitual a les zones turístiques d’arreu del país). El regateig va ser durillo però al final va semblar que arribàvem a un acord: vam quedar que ens baixava el preu fins al que demanàvem si renunciàvem a l’esmorzar (cosa que a nosaltres, carregats com anàvem de menjar i més menjar que ens havien regalat a Bozdogan – castanyes, oli, figues, nous, salça, melmelada, una espècie de pizza tradicional i molt pa – ens va semblar més que perfecte). Tot i que aquell dia ens havíem mogut amb transport, vam arribar a Pamukkale amb les energies justes per deixar-nos robar el mínim possible per un sopar a base de plats miniatures i amanides de regal que després s’han de pagar (no vam trigar pas gaire a descobrir que menjar fora de casa significa menjar racions miserables – que no té gana aquesta gent?? – i haver de demanar cada vegada que et posen alguna cosa a la taula si és gratuïta o no – quedes com un rata impresentable, perquè la gent d’allà no demana res, i si s’ha de pagar, paga, però la nostra butxaca no està per gaires històries-).

A l’arribar a l’hotel de nou vam descobrir que aquell aparell que escopia l’aire calent que en teoria havia d’escalfar l’habitació, no n’escopia gaire, i que sempre que volguéssim fer quelcom que no fos dormir, hauríem de posar-nos a un metre per notar la seva presència. Però pel que paguem ja esta prou bé! Precisament allà, sota la intimitat del nostre aire condicionat (condicionat pel fred que feia a fora, és clar!) vam celebrar, bevent-nos una ampolleta de vi, ara sí el dia que tocava, l’aniversari del Gorka.

Salut!!! No és que estés gaire bo, però hi havia set tu!!!

Vistes frontals del que és Pamukkale!

El poble de Pamukkale és nomes un centre turístic. Val la pena arribar-hi per veure l’impressionant castell de cotó (ja ho diu el seu nom, pamuk: cotó, i kale: castell) i les seves ruïnes romanes, però el poble en sí no te cap encant. En realitat és un petit poble plagat de perruquers i alguna que altra botiga de queviures, moltes oficines venent tours i tickets de bus i un altre bon grapat de restaurants i hotels (que ofereixen els seus serveis en tots els idiomes possibles i imaginables, però principalment en coreà). El que té d’especial, i que aplega a gairebé tots els turistes que visiten Turquia, és l’elevació d’una muntanya blanca sobre la plana, formació deguda a un sorgiment d’aigua termal que al precipitar dóna lloc a roques de carbonat càlcic, convertint-se així en aquestes màgiques piscines anomenades travertins. De fet el paratge segur que era magnífic fa uns anys, però ara són poques les piscines on encara hi ha aigua, i el seu accés està restringit. Per cert, la blancor de la pedra calcària s’està tornant gris en segons quines parts degut a la falta d’aigua (falta d’aigua causada per la construcció de nous hotels que omplen les piscines pels turistes que venen a visitar, precisament, Pamukkale; tot plegat una mica contradictori, però és així!). L’entrada de les instal·lacions costa deu euros per barba (preu més que abusiu, però la gent està disposada a pagar-ho, què hi farem), i fent acte de la nostra picardia (això encara que siguem d’Andorra, ho portem a la sang, com la resta dels mediterranis) intentem colar-nos per un altre racó que no sigui l’entrada pagante. Però cada cop que ens apropàvem a alguna de les parets per pujar-hi, se sentien els xiulets dels deu mil guàrdies de seguretat dels que disposa el recinte (ara ja enteníem perquè és tant car, sembla ser que en aquell poble com a mínim una persona per família és guàrdia de seguretat!). Al final del dia, veien l’impossibilitat d’entrar gratis, l’Ona va decidir pagar un tiquet (diuen que “ir por ir es tonteria”: haver estat allà dues vegades i no veure-ho era el colmo!). Tot i ja saber a priori que el que es veu en les fotografies de propaganda no té res a veure amb la realitat (gent banyant-se i passejant lliurement per les precioses piscines calcàries, cosa que actualment està absolutament prohibit), sempre queda una sensació de decepció. El passeig per Pamukkale va ser agradable però no espectacular, i només en un indret, una mica amagat, es podia veure l’aigua bullint que regalimava pels balcons de roca blanca (amb el fred que feia donava ganes de tirar-s’hi amb roba i tot!: l’idea de remullar-hi els peuets va ser pertorbada per la presència d’una guàrdia que, reconeixent-la com una de les protagonistes dels intents d’intrusió del mateix matí, va demanar que se li ensenyés el tiquet: amb quin orgull l’Ona es va treure el paperet de la butxaca...!).

El que algunes piscines són i en el que poden arribar a convertir-se per la falta d'aigua!


Piscina sobre els vestigis dels antics banys romans, únic lloc on es pot practicar el bany!

De camí de tornada, unes coreanes que anaven més perdudes que un pop blau en un garatge, van utilitzar a l’Ona com a guia espontània, seguint-la municiosament per cada pedra que trepitjava (era de nit i el camí no es veia fàcilment). Ja tenies sis peuets descalços (les normes obliguen a treure’s el calçat quan es camina sobre les vessants blanques, per no desgastar-les) fent saltironets a corre cuita, mig congelats, esperant arribar el més aviat possible a la sortida. Agraïdes com estaven d’haver arribat a baix (tampoc era res de difícil eh, però aquests coreans estan carregats de punyetes), no van dubtar ni un moment en deixar-li una de les entrades per a que el Gorka pogués reutilitzar-la (tens dret a fer servir la mateixa entrada tants cops com vulguis en un mateix dia, i el recinte està obert les 24 hores!).

Si us hi fixeu bé, podeu comptar fins a sis dits per peu, ja dèiem que els coreans eren raros!

Ja de nit, hi vam tornar tots dos. Sí, sí, banyar-se està prohibit, però encara que les ganes de foter-se de cap en aquelles piscines i la foscor de la nit ens ho permetessin, el fred ens insinuava una lipotímia segura! Així que no hi va més remei que refugiar-se un altre cop sota l’aire condicional de la nostra habitació!

No hi ha gaire res més a fer a Pamukkale. No hi ha vida; potser és l’hivern que ho mata tot, però no fa l’impressió de que hi hagi més activitat que la del turisme. Ens hi faltava l’ambient de poble que havíem conegut a Bozdogan. Després de deambular dos dies, vam optar per anar fent via, i al matí ens vam acomiadar del nostre aparell estimat.

Agafant el mateix autobús que ens va portar, ens vam presentar a la botiga de telèfons per veure si aquest cop ens podrien registrar el nostre mòbil. Impossible, després de recórrer varies franquícies de Garrafone, amb la inestimable ajuda del noi de la botiga, que va fer tot el possible, ens insinuaven que havíem de comprar una nova targeta (això sí que és un negoci, et venen una targeta que no serveix, i després te’n venen una altra que tampoc servirà. Quin morro, així hauríem de comprar una targeta nova cada setmana!!!).

Sempre hi ha temps per una partida al backgammon i un bon çay.

Ofuscats i sense ganes d’esperar el bus en direcció a Ankara (la capital de Turquia, a on ens dirigíem per tramitar els visats d’Iran i Pakistan), que trigaria dos hores a sortir de l’estació, vam anar a fer dit a prop. La gent ens mirava amb cara estranyada, i els dolmus paraven a la nostra vora pensant que volíem pujar-hi, però després de mitja hora i molts conductors de dolmus emprenyats, ens va parar una furgoneta. En Murat va resultar ser un paio ben estrany, treballava verificant les línies telefòniques de les empreses i cada cop que havia de fer una visita (que no duraven pas més de deu minuts!) ens feia baixar de la furgo amb les motxilles i ens deixava al carrer perquè no ens veiessin a dintre, per tornar-nos a recollir després. La conversa va canviar de to quan l’Ona es va dormir amb l’escalfor de la calefacció. Per l’aire que prenia l’assumpte, no semblava que ens hagués agafat a dit només per bona voluntat. Encara no sabem si era mala interpretació nostra, però ja ens havien avisat de com funcionava l’autoestop a Turquia: moltes vegades a canvi d’algun favor sexual. Així, després de dos-cents quilometres, entre converses de penis circumcidats, de “jo amb russes moltes vegades, amb turques moltes vegades, però amb espanyoles mai”, de comparar els preus de les prostitutes de Turquia i Espanya i d’intentar vendre’ns un telèfon xinès (amb televisió i tot!) ens va abandonar, mig decepcionat, a les afores d’Usak.

Segons el mapa i la nostra intuïció, hi havia un tren que feia la ruta Usak-Afyon-Ankara, i teníem ganes de pujar-hi, molt més confortable i econòmic que l’autobús (i a més prou lent com per fer-te estalviar una nit d’hotel). Com sempre i gràcies a la nostra guia (guia azul de l’any noranta-cinc, que serveix de poc més que de res) anàvem mal encaminats, aquella línia fèrria actualment no funciona per les obres que hi estant fent, i en realitat fa una altra ruta. La nostra arribada a Ankara es veia truncada una altra vegada per la divina providència, que ens va abandonar en aquesta petita ciutat de mala mort on, per no haver, no hi ha ni pensions barates, només hotels de tres estrelles; i a sobre se’ns va fotre a ploure a bots i barrals! Així vam conèixer al Mustafa, arrossegant les nostres motxilles i xops com un ànec, demanant a tothom que passava pel carrer si ens podien dir on trobar un lloc barato per dormir. Ens va agafar de la maneta i ens va portar a una residència per a professors, des d’on va trucar a la seva filla, que parlava anglès, per a que ens fes d’intèrpret. La situació era molt còmica: ens anàvem passant el telèfon dels uns als altres (ara el Mustafa, ara el Gorka, ara el conserge, ara la secretària, ara l’Ona....) i total de ben poc va servir: el preu que ens oferien era massa per nosaltres. Però el Mustafa sentia que no ens havia ajudat prou. Es va quedar pensatiu un moment... i va tornar a trucar a la intèrpret, i un altre cop a fer ronda de telèfons. Quan l’aparell va arribar a les nostres orelles vam mig entendre que el bon home ens oferia dormir en un pis propietat del seu germà, que precisament en aquell moment estava buit, ja que els antics llogaters l’havien deixat i estaven aprofitant per fer-hi algunes reformes.... Ens va semblar una idea estupenda. El pis estava completament buit, i el Mustafa ens va ensenyar l’únic moble que hi havia, un sofà llit, indicant-nos que era allà on hauríem de dormir. Perfecte!! No era el lloc més romàntic que hem vist, però tenia calefacció, no hi plovia i era gratuït! Però el Mustafa continuava sentint que no havia fet prou... i una altra ronda de telèfons va començar (aquest cop es va escurçar la cosa: el conserge i la secretària ja no hi eren). Aquesta vegada la intèrpret ens comunicava que estàvem convidats a sopar a casa seva. Tanta bona sort ens impressionava, i ens sabia un pèl de greu abusar de la seva hospitalitat, però més els en hagués sabut a ells si els arribem a dir que no, així que vam seguir al nostre salvador fins a casa seva. Allà vam conèixer a la mare, la Gulay, que abans de fer-nos el sopar ens va estar ensenyant fotografies de la seva filla, la intèrpret, d’una bona colla de la família, i fins i tot de les últimes vacances a la costa. Cada mitja hora trucava la filla per demanar-nos si tot estava bé, si necessitàvem quelcom o per donar-nos indicacions. D’aquesta peculiar manera van acabar culminant la seva necessitat d’ajudar-nos i ens van allotjar al seu menjador, en un sofà llit immaculat, com només les mares saben preparar, amb la roba ben premsada sota els coixins. Abans d’anar a dormir, encara vam estar practicant el nostre taoisme, i ens vam entendre força bé. Vam descobrir que el Mustafa era professor de turc en un poble a quinze quilometres a les afores, que la mare, ara ja retirada, havia estudiat a la universitat i treballat a correus, que tenien tres filles que estaven estudiant, i com no, els hi vam explicar on està Andorra i que feien les nostres famílies. Precisament l’endemà, la que havia sigut la nostra intèrpret faria un forat a la seva densa agenda d’exàmens per conèixer-nos.

En Mustafa i la seva dona Gulay (els nostres salvadors particulars) i la nostra jove intèrpret la Busra, de només quinze anys!

El matí es va aixecar amb els sostres de les cases nevades i un fred que arrissava els pèls de les catifes. La Busra es va presentar a les dues de la tarda, tal i com havia pronosticat, per menjar amb nosaltres. Vam aprofitar la seva presència i les seves dots interpretatives per arreglar el nostre problema amb Vodafone. Un altre cop tot van ser traves i més traves per registrar el mòbil, així que vam decidir canviar-lo per un de segona mà igual, pagant una quantitat ínfima. Era la nit de Nadal i no volíem estar desconnectats del món. Només engegar-lo ja estava sonant, era el Gerard que ens felicitava les festes i ens explicava les seves últimes aventures per les contrades pirinenques i la terra de l’avellana, mentre acompanyàvem a la Busra a la seva residència estudiantil (segons ella, era l’escola per l’elit de la regió, i el fet que fos de les primeres de la seva promoció era tot un orgull familiar que vam haver d’escoltar vàries vegades) . Un cop allà, un regiment d’adolescents esperava per conèixer als dos turistes que havien passat per Usak i s’havien allotjat a casa la seva amiga.

La primera nevada sempre emociona!!!

Aquella nit de Nadal va ser rara i especial al mateix temps, ens trobàvem a milers de quilometres de les nostres llars, lluny de les nostres famílies, lluny dels assetjaments de llums pels carrers i Pares Noel a cada cantonada, lluny de cap celebració, i allotjats molt amablement per una família que no entenia la importància ni el significat d’aquella nit per a les comunitats cristianitzades (no només no ho entenien, sinó que no tenien ni idea de què coi els estàvem parlant). Allà vam acabar de realitzar que el Nadal és només un dia normal per a la resta del món mundial, lluny del consumisme, les festes i festetes occidentals. Potser, és una relació amor-odi, però ho vam trobar a faltar una mica. Devem ser sadomasoquistes tu! Que consti que les trucades que vam rebre aquella nit ens van fer molta il·lusió, i que fins i tot ens vareu fer dentetes amb tants brindis i amb tant menjar!

Amb una ressaca imaginària ens vam acomiadar de la família, agraint molt la seva hospitalitat i com de costum refusant quedar-nos més dies, argumentant la nostra necessitat d’arribar a Ankara per tramitar els visats i així continuar el nostre viatge. Ens vam enfilar al primer dolmus de la cantonada fins a la estació d’autobusos, amb l’intenció d’agafar doncs el tren d’Afyon a Ankara, ja que a Usak la línea estava tallada. Vam tenir sort, només vam haver d’esperar deu minuts per agafar un bus de superluxe, una mica més car, però un cop a dintre un cambrer et serveix, tot fent peripècies dignes del millor acròbata, tes, cafès, Coca-Cola i algun pastisset per menjar.

En realitat l'Ona riu perquè el canbrer està servint un te fent el pi.

Valls de l'immensa Turquia

Dos hores més tard, la carretera gelada per la neu i alguna que altra patinada (cada dia a les notícies es veuen un munt d’accidents a la carretera!), vam arribar a Afyon. La nostra guia ni tant sols mencionava aquesta ciutat de més de cent cinquanta mil habitants (definitivament ens resignem a trobar-li cap ús: fins i tot és massa gruixuda per equilibrar la pota d’una taula coixa). Nosaltres tant sols hi volíem passar per agafar el tren,però va ser tota una sort que tampoc n’hi hagués un fins a Ankara, sinó no haguéssim gaudit tant amb la descoberta d’aquesta petita ciutat tant bonica. En un primer moment vam pensar en tornar a l’estació d’autobusos i agafar-ne un altre cap a Ankara, però a l’últim moment vam decidir improvitzar, i com que una improvització requereix temps, vam optar per quedar-nos. Vam anar amb les motxilles a l’esquena a fer un tomb per la ciutat, i l’ambient ens va agradar. No va ser fàcil trobar una pensió econòmica, algunes pensions de mala mort demanaven fortunes, d’altres no eren mixtes, i moltes estaven plenes: l’argument principal era que hi havia molts estudiants universitaris; però al final vam tenir sort, no era pas la pensió més neta del món (no vulgueu saber en quin ordre rentaven les habitacions i els lavabos perquè tot feia la mateixa aroma!), ni la més calenta (encenien perceptiblement la calefacció dos horetes al dia per poder-ho mencionar al rètol de l’entrada), però disposava d’una terrasseta des d’on es podia disfrutar de les vistes sobre una plaça tranquil·la del casc antic, culminant en un pedrot negre tot nevat. A més, i no és per donar enveja al personal, disposava d’un hammam just a la cantonada. A vegades el destí te la juga, i a vegades jugues amb el destí!

Amb aquesta panoràmica ens aixecàvem pel matí, quina enveja no??!!

Les dones del casc antic sempre ben tapades elles.

Casc antic d'Afyon, en un moment de descans a la pujada al castell.

A Afyon feia fred, feia un fred que gelava fins i tot els pets. Aquella nit va nevar, i al despertar, la nostra missió es va convertir en trobar un jersei de llana i uns pantalons de pana pel Gorka. Perduts per la ciutat vam descobrir que el que nosaltres preníem per un míser pedrot, era en realitat un castell sobre una massa de pedra negra impressionant, i que de fet, el nom de la ciutat era el d’Afyonkarahisar, molt més complex de pronunciar que el seu diminutiu. El nom significa el lloc de l’opi negre, per la quantitat de plantes d’opi que hi creixen a la primavera, i pel roc negre que s’alça enmig de la ciutat, i que n’és el seu símbol. Precisament, aprofitant que havia sortit el sol, vam voler pujar al famós castell. Després de mitja hora de pujada, en la que no vam parar d’esbufegar, i traient un pam de llengua, vam arribar a dalt (evitant pels pèls en més d’una ocasió, un fort patacassu per culpa d’una relliscada amb el gel que feia de catifa sobre el camí). Des del cim, vam poder observar el que aquella ciutat era realment: un conjunt d’antics pobles de carrers empedrats, cases baixes de fusta i ciment pintades de colors, i amb sostres de teules a punt de caure, que amb el temps s’havien ajuntat per formar la nova ciutat, que ara s’estenia més enllà per la gran plana, amb zones residencials, carreteres amples i edificis a l’estil soviètic. A nosaltres ens va enamorar el casc antic, que conservava aquell aire senzill de poble, i una calma que recordava altres temps. El castell en sí no era més que una muralla habitada les nit d’estiu per joves parelles libidinoses buscant un racó romàntic, i símbol de tot això n’era la gran quantitat de llaços que adornaven els pocs arbres que hi havia, fent-los semblar així un nou espècimen d’arbre amb les fulles de plàstic de colors.

Aquest joves no tenen vertígen!!!

De tornada cap a l’hotel, amb la punta de les extremitats mig congelades, el Gorka es va sentir atret per la boira calenta que sortia de les xemeneies del hammam, i sense pensar-s’ho dues vegades, s’hi va endinsar per escalfar-se i relaxar-se sota els grans coms d’aigua calenta i la sauna de vapor. A l’entrar, procuren donar unes espardenyetes de plàstic i una tovalloleta per tapar-se els picarols, a més d’una pastilla de sabó. Els banys es componen de diverses sales, totes de marbre blanc, amb aixetes d’aigua calenta i freda. Va triar l’hora encertada: no hi havia gaire batibull, i fins i tot va poder guaitar com li feien un típic massatge turc al més gros dels assistents; el massatge consistia en unes fregues de tal contundència que per poc no l’escorxen, més que un massatge allò semblava una depilació amb esponja! A la sortida, ofereixen te i cafè mentre un s’engalana amb les cremes, les gomines i potingues vàries que posen a la disposició del qui ho desitja. Va ser la primera vegada en tot el viatge que el Gorka va quedar net al cent per cent!

El Hammam, les fotos de l'escorxament són massa fortes per publicar-les aquí

Sempre disposats a mirar una bona peli, arraulits per protegir-nos del fred glacial de l'habitació!

L’escalforeta del sol poc va durar, i la neu va tornar a fer acte de presència, aquesta vegada amb més insistència i acompanyada d’un fred glacial: durant un dia va estar nevant de mala manera, i la ciutat, que fins llavors havia estat només enfarinada, va quedar coberta per més d’un pam de neu. El caos es va apoderar d’Afyon amb aquella naturalitat amb la que ho fa en els llocs on estan acostumats a veure nevar; els carrers es van veure envaïts per cotxes descontrolats intentant trobar un lloc on posar les cadenes, pales amunt i avall traient la neu de les voreres i dels porxos, dones que a corre-cuita s’acostaven a la botiga per comprar quelcom que els hi faltava, i sobretot nens, molt nens, que omplien els carrers amb guerres de neu i carreres de trineus, gaudint del regal que Alà els brindava. Curiosament, tot aquest moviment semblava succeir amb la més absoluta calma. Aquell dia el temps no estava per llargues passejades, així que ens vam quedar resguardats a l’habitació fent el vago i mirant una peli (i ben embolicats amb els sacs de dormir, ja que el baf que sortia de les nostres boques ens confirmava que la temperatura a l’habitació era més aviat... fresqueta, podríem dir). En una de les escapades per comprar pipes i un refresc, l’Ona es va deixar portar per la curiositat, contemplant els carrers, fent fotos aquí i allà i perdent-se pel casc antic, buscant la màgia d’aquell racó que es veia més enllà, i després l’altre, i encara un altre (és a dir, fent el pàjaru... així casi dues hores!!), fins que es va veure atacada per un dels molts grups de nens que feien guerra de neu, i que van trobar en ella un blanc perfecte (una turista que no els entenia però que feia gràcia, mig perduda i amb poca traça; què més podien demanar!!). Després de moltes rialles, un fred atroç a les mans, i el cos i la càmera coberts de neu, la retirada es va convertir en l’única salvació.


Fanàtics de les guerres ... de neu; i dels trineus !!!

El fred i la neu no espantent als nens!

Vam passar quatre dies ben plàcids a Afyon; va ser tota una sorpresa topar amb aquell racó amagat i encisador on els turistes escassegen, però a Ankara la burocràcia ens esperava. Just abans d’agafar l’autobús ens vam posar en contacte amb la Naz a través del Couchsurfing, per tenir el tema de l’allotjament més que solucionat. Les quatre hores de bus, com sempre amenitzades pel cambrer equilibrista de torn i les patinades del conductor, van passar molt ràpid.

Grup d'estudiants de geografia que vam conèixer en un bar d'Afyon.

D’estrena a la gran metròpolis turca, de més de quatre milions d’habitants, vam descobrir la gratuïtat d’un autobús que ens duria des de l’estació cap al centre (gentilesa de la casa tu!!!). Sense ni tant sols un plànol de la ciutat i amb l’ajuda de l’únic turc que parlava anglès (per cert, tota una història la seva: havia anat a treballar a Alemanya sense papers feia ja alguns anys, i havia passat trenta-set dies caminant de nit i dormint de dia, des de Bulgària fins al seu destí, amb diverses topades amb la policia de les quals se’n havia sortit gràcies a la seva astúcia!) vam aparèixer al que semblava ser el centre modern de la ciutat. Amb el GPS imaginari fora de cobertura, ens vam topar de nassos amb una manifestació en contra d’Israel o pro Palestina (les úniques paraules que enteníem eren America, Israil, Filistin i genocit entre tots els eslògans, però ens va quedar prou clar!). En un primer moment vam pensar, allà en mig, drets amb les motxilles, amb una pinta de guiris indissimulable, que ens confondrien amb una parella americana i ens lapidarien davant de tothom! Però la nostra presència donant suport va ser ben entesa, i ens vam quedar una estona, fins que el pes de la motxilla es va fer insuportable, i els budells es van unir a la cridòria, amenaçant amb immolar-se si no rebien la seva ració diària de kebab.

Acollonia una mica, però vam passar desapercebuts!

Ens va costar lo nostre trobar el punt de reunió on havíem quedat amb la nostra amfitriona, però després de demanar a tots el vianants que ens creuàvem i haver perdut el nord uns quants cops, el vam trobar. La Naz ens va dur caminant a casa seva, seguint una forta pendent gelada que, tot i el fred que feia, ens va fer suar com a pollastres. La nit va ser molt agradable, entre cervesetes, vinet, i una xarrera que ens va portar al llit a les quatre del matí.

Fins i tot les mesquites es modernitzen.

La Naz era una turca petitona, amb el cap rapat, una rasta lila i un piercing (l’única turca que hem vist amb una aparença tan moderna!). Havia estudiat enginyeria geològica, i treballava en una empresa brasilera buscant petroli al Mar Negre. Per primera vegada ens trobàvem amb algú amb qui poder parlar de cine, música, o gustos més pròxims als nostres... i li agradava més la cervesa que a un hooligan!!

La nostra missió a la ciutat era bàsicament aconseguir els visats per seguir endavant, i vam tenir sort de que la Naz visqués a la zona on estan totes les ambaixades (més precisament entre la de Afganistan i la de Canada), perquè anant a dormir a les hores que hi anàvem i amb lo que ens costava llevar-nos, ens hagués estat impossible ser a les ambaixades dins l’horari que toca (de deu a dotze del matí com a màxim: no es maten gaire a treballar aquesta gent!!). Ens havien advertit de que el visat iraní costava d’aconseguir, però a nosaltres ens el van fer d’un dia per l’altre! (suposem que això de ser d’un país sense militars, ni servei d’intel·ligència, ni gaire poder estratègic, ens hi va ajudar força!!). No podem pas dir el mateix de l’ambaixada de Pakistan, el servei de visats el regentava un senyor de no més de quaranta anys amb menys ganes de treballar que un llenyataire al desert: li va costar mitja hora ben bona trobar Andorra al seu llistat de països, per al final dir-nos que havíem de anar a la seva ambaixada a Barcelona (sí, sí, es devia pensar que estem fets d’or, ens va insinuar que agaféssim un vol cap a Barcelona per fer el visat i que tornéssim quan el tinguéssim llest, quin personal!) a sobre no va saber si podríem obtenir el visat des de l’ambaixada a Iran: més aviat no és va molestar ni a pensar-ho. La nostra insistència que va arribar fins a emprenyar a l’ambaixador en persona no va servir de res, tant sols ens van corroborar la negativa de manera més diplomàtica. La no obtenció d’aquest simple segell ens va tancar les portes de l’ambaixada India que des de el seu punt de vista necessita les dades d’un bitllet d’avió, o bé del visat del país anterior per poder tramitar el seu. Tampoc cal ser tant negatius, hem aconseguit el visat que ens permet entrar a Iran durant els pròxims quatre mesos per una estada d’un més, que més volem!

Ambaixades 2 - Gorka ve Ona 1

Durant les nostres aventures diplomàtiques, el cap d’any és va presentar, i el pla per celebrar-ho va ser anar a casa d’uns americans, amics de la Naz (un d’ells feia de professor d’anglès i l’altre estava de vacances amb la novia), per beure quelcom i després anar de bars. Durant la nostra incursió en territori jueu-americà vam disfrutar d’una sangria casolana que vam preparar a petició de la Naz (envaint-li la cuina, i sense voler, tacant-li tota la paret de vi: és ben difícil obrir una ampolla de vi sense un obridor!) i d’algun formatge calent tradicional turc, entre converses i bromes, fins que va tocar l’hora d’anar de bars. La resta de gent no hi va voler venir argumentant que no en tenien ganes, però la veritat és que no els hi vam fer gaire el pes, que hi farem no se li pot caure bé a tothom!

Al bar on vam anar (ubicat en un tercer pis d’un edifici del centre, cosa molt habitual a Ankara, on a més de molts bars i cafeteries fins hi tot i ha botigues de roba als pisos dels apartaments) hi treballava l’ex de la Naz, en Levant, un heavy molt simpaticot i introvertit, que ens va estar invitant tota la nit a cerveses i gots de vi; ell per la seva banda no deixava d’engolir, així va acabar amb la torta que portava (cal dir també que deu ser cosa genètica, o potser falta de costum, però els turcs s’emborratxen en un no-res!). La cosa va acabar ben d’hora pels nostres hàbits, a les tres de la matinada va deixar de tocar el grup que posava to al local i es van començar a sentir les persianes dels bars de la vora. L’única opció que ens va quedar va ser refugiar-nos en un restaurant de menjar ràpid per fer un mos i agafar un taxi per tornar cap a casa. Els dies següents els vam passar a casa la Naz, amb ella i el Levant, fent llargues sessions de cinema i cuina tradicional turca (ens van ensenyar a fer un plat deliciós, i ens van descobrir la salsa de granadina, natural, que és la hòstia!!).

El famós Çig Köfte amb la Naz, i la pertinent ressaca!

Estant a casa la Naz, i coneixent els seus amics, les seves costums , i la seva manera de pensar, se’ns va fer molt més evident la dualitat que existeix entre poble i ciutat, i la gran diferència que hi ha entre aquests dos espais sobretot en països com Turquia, que s’estan modernitzant molt de pressa, seguint un model europeu que poc té a veure amb la seva tradició. Aquí, a diferència de Bozdogan, per exemple, les relacions home-dona són molt més lliures, la gent es casa a una edat més avançada i en general depenen molt menys de les normes religioses (podent per exemple anar a viure junts sense casar-se).

Tradició molt estesa arreu de Turquia, fer cua als caixers automàtics a finals de mes.

Un d’aquests dies, aprofitant que el fred glacial havia amainat una mica (a Ankara hi fot una rasca de collons!: durant la setmana i pico que ens hi vam estar el termòmetre no va pujar dels tres graus negatius), vam fer una caminadeta fins al casc antic, Ulus (caminadeta que a lo tonto va acabar sent de casi set hores!). Allí ens vam trobar una altra Ankara, el rostre que no parla de modernitat ni de progrés, el rostre que somriu des d’una senzillesa que contrasta de forma xocant amb l’aspecte i caràcter de la resta de la ciutat nova. Ulus és, de fet, un poble casi en ruïnes rodejat d’una ciutat que l’ignora. La imatge que en vam treure, acompanyada d’un dia gris que ho dramatitzava tot, s’assemblava molt a la que podem imaginar de les fabelas de Rio: un mar de cases amb sostres de teula (molts d’ells a punt de caure), amuntegades les unes al costat de les altres, i envoltades d’escombreries que s’escampen arreu. També la gent que caminava pels seus carrers era diferent. Així com a Ankara la indumentària del personal seguia molt la moda europea, i en la majoria dels casos les dones no portaven vel, a Ulus es veien vestits tradicionals i fins i tot les més jovenetes portaven el cap cobert. Un contrast que va valer la pena veure.

Realment les cases estant contruides les unes a sobre les altres!!!

L’ultima nit abans de marxar, la propietària del bar on vam passar la revetlla de cap d’any ens va voler preparar una mini festa de comiat. La Pinar es va molestar fins i tot a comprar el nostre plat favorit, descobert durant aquest dies: Cig Kofte, indescriptible plat típic del sud-est de Turquia, que es va convertir en un referent dins la nostra dieta diària, pensant fins i tot en la seva exportació a Andorra. A la festa s’hi va apuntar en Cris, un paio de Vermont, molt i molt particular, que havia arribat a la ciutat per fer un intercanvi universitari durant el pròxim semestre.

L'últim sopar, endevineu qui és el Cris?

Ens va costar lo nostre acomiadar-nos de la Naz, una amfitriona inigualable, que ens havia fet sentir com a casa, i el que havíem previst com una mera estada burocràtica es va convertir en uns dies per memorar. Així, amb un Cig Kofte a la mà durant una escapada de la feina de la Naz, ens vam abraçar, recordant el que la gran ciutat ens havia ensenyat i a punt per descobrir nous paratges, noves aventures, i sobre tot nova gent.......Pròxima estació Capadòcia!!!!

9 comentaris:

Alba ha dit...

iepa! bueno vam parlar ahir xo res ona era per felicitar-te x les fotos, n'hi ha de realment bones!! molt bé molt bé..veig que estudiar t va fer servei..jeje!

Margarida Coll ha dit...

Hola parella,

Com diu l'Alba, molt bones les fotos...i també el relat....

Apa, a continuar

jeje!!!!

Ferran ha dit...

Merhabé!

Veient les imatges i els vostres relats de Turquia, sento certa nostalgia i em feu certa enveja...
Preneu un çay a la meva salut un dia d'aquests si hi penseu! Un dels 8 o 10 als que us deuen invitar cada dia...

Prrrooooblem yok!

Enhorabona i fins aviat!

Ferran (ex-ferranpedalant)

Maria ha dit...

Hola viatgers !
La crònica i les fotos molt bones com sempre. Sembleu aquells viatgers de principis del segle passat que feien un llarg viatge plè d'aventures. En fi, un viatge ben diferent del que fem la majoria dels mortals: 7 dies d'hotel i a a cop de pitu tot el dia. Ja estic esperant la continuació cap a Iran ! Una abraçada
Maria

OnA i GrK ha dit...

Ei ex-pedalejador!

I tant que ens pendrem un çay a la teva salut!! això rai, de tes no ens en falten!!

I evidentment... problem yok!! Turkiye çok Güzel! jejeje

I no tinguis massa enveja, que segur que un dia no massa llunyà hi tornes!

Hèctor ha dit...

Quiero bañarme en esas terrazas!!!. La primera vez que las vi fue en un libro de ciencias naturales (niños y niñas, os estoy hablando de cuando existía la EGB... ahora no que es muy tarde, pero otro día el abuelo ya os contará batallitas) y me entraron ganas de bañarme en esas aguas en aquel momento porque, en la foto del libro, salía gente bañándose.

Saludos a los dos (joder, y encima rima).

PD: Ya se que no es la última, pero me han entrado ganas de comentar aquí.

Carmina ha dit...

hola macos!!

x on començar...x gràcies x aquest blog tan ben parit! és tot un regal poder gaudir de les magnífiques fotos i de les vostres historietes!!

a+ ens doneu la oportunitat de conèixer unes realitats dqts països q no surten x la tv... i sobretot, sentir-te aprop ona...

no havia fet comentaris abans xq ja tscrivia x mail, xo sapigueu q em van encantar les fotos anteriors de platges i paisatges...

m'alegro q hagueu trobat una guia turca joveneta, sempre va b! i re, continuo llegint q vei q vai mooooooool endarrerida...

vaia tela d viatge e? a mi q em crida amèrica llatina no em faria pa res visitar aquests indrets x on heu deixat petjada...

x cert, mencanta q se us vegi tan enamoradets!! quina gràcia ona, em fa molt feliç veuret així!! cla q sí! la més sincera enhorabona!! molta sort i un sac ple de petons!!

vajofrey ha dit...

Great post! I want to see a follow up to this topic

generic paxil

febowill ha dit...

Plain and simple! I like your work!

cialis