Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Creuant les portes del Kurdistan

[del 17 de gener al 22 de gener del 2009)

Marxem de Göreme i de Capadòcia, però no sabem ben bé a on. Anem rumb al sud est del país, ruta que hem improvisat per evitar el nord i els seus -30º C (qualsevol passa per allà!), però no tenim ni idea de quina serà la nostra pròxima parada: tot depèn del temps que tardem en transportar-nos, o més aviat, a que ens transportin…

Seguint els consells del Zeynal, i després de deixar les millors recomanacions al llibre de visites del Dora Motel, ens acostem fins a la carretera general que passa per Avanos, a veure qui ens para... Fem un primer tram fins a la ciutat de Kayseri amb camió, i com que plou, altre cop sembla que no hi ha tren (maleït tren, quin fart de mal de caps que ens ha portat, i encara no l‘hem ni vist: potser és una llegenda urbana, i en realitat resulta que ni tant sols existeix!), i fer dit per sortir d’un centre urbà és complicat, decidim acostar-nos a la central de busos a veure què podem fer. Després d’evitar als caça-clients de les moltes companyies de busos, a mode d’eslàlom i amb una tècnica cada cop més depurada (que consisteix en una bona dosi de sordesa aguda amanida amb una mica de passotisme), decidim agafar el bus més barat, que ens portarà fins al poble de Pinarbasi.

I abans del bus sempre hi ha temps pel mític döner kebab, que està a cada cantonada!

Arribem tard al poble, nevant i sense cap referència. Tal i com l’autobús ens abandona a la nostra sort, ens fotem de pet en un saló de te, on l’amo ens convida tot indicant-nos que no hi ha gaires hotels a l’indret, així que decidim temptar la sort i anar a comprovar-ho amb els nostres propis ulls. Després de vagar i demanar per totes les botigues, a un home se li acudeix la brillant idea de fer servir el telèfon. Un parell de converses i ja sabem la direcció dels únics llocs on podríem dormir. Només hi ha dos hotels, i un d’ells (el que esta més a prop) és una absoluta porqueria cara de collons (com tenen la barra de cobrar per dormir en aquestes ratoneres!). Al segon, ens atén un conserge de pel·lícula: rondant la cinquantena mal portada, baixet, poca cosa, calb, amb cap de cacahuet, i amb un uniforme vell que li anava almenys dues talles grans. Regategem una bona estona (norma del país), sembla que dubta, però al final ens acompanya a una habitació fantàstica i molt calenta, i ens deixa dormir-hi per quatre xavos. Quin gran home!!

Amb el tema de l’allotjament solventat, ens endinsem en un poble fantasma de carrers amples, deserts, i a les fosques, a veure si hi ha algun lloc obert per menjar. Acabem en un petit menjador fent un dönner kebab gegant, acompanyats d’un grup de joves que seu al costat de l’estufa (sembla que no és cosa nostra, sinó que realment fa molta rasca!). Un d’ells,el gracioset de torn, comença a fer-nos preguntes i a riure’s de nosaltres (no fa falta ser un geni ni un lingüista expert per deduir quan s’utilitza un to burleta). L’ignorem tot lo possible, però quan s’és pesat s’és pesat, i el noi sembla que té poca feina. Comença a arribar més gent. Nosaltres comencem a estar cansats de seguir-li les brometes, i l’ambient es va escalfant. Decidim marxar, però resulta que ens volen cobrar un dineral pel jalo. Comencem a discutir (la paciència té un límit), i quan la cosa sembla que acabarà malament, arriba un intèrpret caigut del cel, que fa la feina de pacificador, i acabem marxant sense embolicar més la troca. Ja ho diguem nosaltres: ja era hora que ens en passés alguna de dolenta, que portàvem una ratxa de bona fe i bondat divina que semblava que estiguéssim de vacances per Disneylandia! Algun turc torracollons havia d’haver-hi, són gairebé setanta milions i de moment només un 0,0000014 % de la població ens ha tocat la pera!

Al matí, amb la carretera ben enfarinada per la neu, ens posem a fer dit amb direcció Kahraman Maras, casi provocant un accident quan un camió va decidir parar-nos tatxant frens; veure com patina un monstre de quaranta tones al teu costat, a punt de menjar-se una vorera, no fa gaire gràcia a primera hora del dia! Per sort, el camioner es desvia cap a una altra direcció, i no hem hagut de pujar amb aquell perill ambulant (la qual cosa ens estalvia molt patiment i segur que més d’un ensurt)! Al final ens para un bon home que va en cotxe, i ens porta els casi dos-cents kilòmetres d’una tirada; amb parada per a fer el te inclosa! El paisatge que creuem és espectacular: una serralada de muntanyes nevades que s’estén a dreta i esquerra, amb petits pobles penjats aquí i allà.


Paisatge de neu interminable.

Arribem a Kahraman Maras a mitja tarda, una mica atabalats pel contrast de tant moviment després de la clama del paisatge que ens ha portat fins aquí. Només arribar, al centre de la ciutat,ens topem amb els crits de la megafonia provinents d’una paradeta plena de barbuts que recullen firmes en contra de l’atac israelià a Gaza. Ens apropem a fer la nostra petita col·laboració, i els fa tanta gràcia que ens deixen signar fins a cinc vegades. La nostra presència sembla interessar més al personal que no pas el propi conflicte israelo-palestí, i al voltant de la taula comença a congregar-se una bona quantitat de gent, encuriosida per aquests dos estrangers que, carregats amb unes enormes motxilles, es prenen la molèstia de parar-se a signar. Convertint-nos en un petit espectacle, deixem que ens facin algunes fotos: és tot un honor que un parell d’espanyols (fer entendre on i què és Andorra és tot un repte, i un bon mal de cap que moltes vegades no tenim ganes d’assumir) es preocupin pels seus amics filistins! Al marxar, sentim des de la llunyania alguna cosa semblant a: “Mireu els nostres amics espanyols, fins i tot ells s’han acostat per donar suport a la causa, bla bla bla“ (vaja, que ens convertim en el nou eslògan, i sembla que una raó de pes, per atreure nous firmants...).

Els nostres amics Filistins i nosaltres dos que ja semblavem micos de zoo!

Després de tant rebombori decidim trucar al nostre contacte del couchsurfing, un tal “Cagadas” (ves per on, aquesta vegada el seu nom va ser molt fàcil de recordar!) i quedar amb ell per a que ens porti a casa seva. Va ser un cop de vergonya entendre que en realitat el seu nom és Çagdas (pronunciat txadash!). Amb el seu nom ben gravat al cap, anem a degustar l’especialitat de la ciutat, el que diuen que és el gelat més bo del món; de tant espès que és, s’ha de menja amb ganivet, tota una delícia! Per sopar, ens du a casa d’uns amics, tots estudiants d’enginyeria tèxtil, com ell, a on la degustació de la nit és un plat de pasta amb ketchup (plat estudiantil universal!).


Els super gelat de Karhaman Maras, tota una delicia.

Durant la nit, amenitzada per converses diverses, descobrim que aquells amics havien viatjat als Estats Units en aquell últim any amb el programa Work and Travel, potser una de les poques opcions que els joves turcs tenen per sortir del país, degut a les dificultats existents per obtenir tant visats turístics com d’estudiants (demanen demostrar que es té una casa en propietat, un negoci, o almenys 3.000 euros al banc en un comte propi). Ens sentim molt afortunats per la llibertat que tenim els “occidentals”, que amb un pagament simbòlic et deixen entrar a quasi tot arreu.


Tafanjant videos graciosos del YouTube: de pallassos i patosos n'hi ha a tot arreu!!!

Kahraman Maras és una petita ciutat molt tranquil·la, amb un centre neuràlgic com a nosaltres ens agrada, amb un bazar ple de carreronets i botiguetes per tot arreu, un castell i un parc coronant el turó més alt; i molta gent al carrer prenent la fresca. La ciutat ha crescut molt de pressa els últims anys, i la majoria de cases encara fan servir carbó mineral per escalfar-se, la qual cosa es respira en l’aire des del primer moment, i dóna un to grisenc a l’indret, com si estigués constantment cobert per un horrible núvol microclimàtic que t’omple els bronquis de contaminació (si és que fins i tot el mocs es queden ben negres!). Tant sols fa deu anys que tenen universitat, la qual cosa ha canviat el que abans era un gran poble, donant-li així un toc urbà, i encara que avui en dia no tinguin cap bar que serveixi alcohol (és molt difícil que l’Estat, actualment regit per un partit que defensa postures islàmiques, doni permisos per a servir aquest tipus de begudes) s’hi poden trobar uns quants cafès per entretenir al personal, cosa impensable no fa pas tant. No cal dir que en ves del nostre estimat gintònic, vam haver de conformar-nos amb un suc de taronja i un cafetó.


Aquesta espècie de barret de bruixa que llueix el minaret, es veu que és característic de la ciutat...

Intentant entendre una mica més d’aquesta cultura turca i amb ganes de perdre’ns, decidim vagar sense rumb pels carrers, descobrint així, no gaire més enllà, una ciutat completament diferent del centre, amb cases de ciment sense ni una gota de color, rodejades d’escombraries i bosses de plàstic, amb mesquites de formigó armat i xemeneies pintant de negre les parets. Una ciutat ben trista!


Aprofitant que aquests universitaris estan canviant la ciutat, decidim acomiadar-nos del Çagdas sortint a sopar fora (descobrim l’Iskender, una delícia que ens fa sentir ben bé com si fóssim el Petit Sushi volant en la psicodèlia gustativa d’un dels seus viatges culinaris), i acabem de rematar la cosa fent una sessió de partides de billar. No cal dir que tot i que el Gorka fa el que pot, la parella Çagdas - Ona demostra la seva qualitat amb una merescuda victòria.

L’endemà deixem el pis buit del Çagdas (el pobre està de trasllat, i enmig del caos, ens ha allotjat bonament a l’única habitació on encara hi queda mobiliari, exiliant-se voluntàriament al que queda del sofà), i tornem a la rutina autoestopista.


Per acomiadar-nos, li deixem una samarreta d'Andorra dedicada: gent d'Andorra Tursime, esperem la nostra comissió! jejeje

Després de demanar varies vegades quina és la carretera d’Adiyaman (i totes les vegades, la gent ens mira amb cara de pasta de moniato, com si hi volguéssim arribar caminant!), ens plantem a fer dit just al costat d’un concessionari de cotxes, on un dels nois insisteix en que no fem dit, que ningú ens pararà, que és perillós, que si necessitem diners per agafar un autobús ell ens els dona... (mira que som bona gent, que sinó encara faríem negoci!). Sort que als cinc minuts para un camioner per confirmar la nostra teoria: a Turquia fer autoestop és molt fàcil!

I tant si és fàcil, després dels cinquanta kilòmetres amb el primer camioner, només baixar de la cabina ja ens para un segon enmig d’una bifurcació. És un camió cisterna de la petrolera Opet (la primera cosa que se’ns passa pel cap és que com tinguem un accident fotrem un pet com una gla! Però no es pot denegar la bondat del qui s’ha molestat a parar-nos.. així que un saltironet i ja som a dins!). El chofeur (“camionero” a la turca), és un paio molt simpaticot, i que contra tot pronòstic segueix amb disciplina el codi de circulació (fet molt rar a Turquia, tot sigui dit), així que quan el comptador marca que porta quatre hores circulant, ens anuncia que toca parar. Al local on parem ja hi ha tota la seva colla d’amics preparats per fotre’s un bon tiberi; ens inviten (els diners no els acceptem, però a una ració de huevos al plato no tenim esma per a dir-li que no!). Mentre mengem, xerrem, i ens en fotem una mica els uns dels altres, un dels camioners ens ensenya tot orgullós la seva pistola nova de trinca. Res tu, que aquí comprar una arma és la cosa més fàcil i normal del món! De fet, un parell de dies més tard, per la televisió, veiem el típic anunci de “La tienda en casa”, però en comptes de vendre un Super-fitness-de-la-hòstia d’última generació... venen una pistola, amb un carregament de bales de regal! (tot un detall, no fos cas que quan toqui fotre-li un tiro a qualsevol indesitjable, després resulti que no tens munició, ja seria mala sort també!). Aquest camioner ens avança encara uns quants quilòmetres més, i quan les nostres rutes es separen i ens toca baixar, no tenim temps ni de descarregar-nos les motxilles de l’esquena que un altre camioner ja ens recull! Sí, sí, tot un espectacle de la naturalesa... National Geographic hauria de dedicar tot un capítol al comportament dels camions turcs. A aquest últim camioner, el primer kurd que coneixem ja en terres kurdes, li sap tant de greu haver-nos de deixar enmig del no-res a una vintena de kilòmetres de la ciutat, que insisteix una vegada i una altra en donar-nos diners per a que paguem un dolmus. Coi, que no sortim d’un saló de bellesa, però tanta pinta de vagabunds no pot pas ser que fem! En aquest punt, altra vegada, i sense exagerar, abans de poder deixar les motxilles a terra ens recull un cotxe que ens porta de pet al centre d’Adiyaman.

De camió a restaurant, això és vida!

Ha costat, però la bondat turca ens ha portat, finalment i després de passar el dia de camió en camió, explicant-nos les nostres vides en Tarzanje (com diuen per aquí), a la primera ciutat kurda que trepitgem. I per si fos poc, la gent que ens recull ens invita a casa seva; tot un cop de sort!

Al cotxe hi viatgen l’Ismet (empresari d’una fàbrica de ciment), un treballador de l’empresa i la Nuray (la secretària). Després de varies trucades a casa seva, la Nuray ens convenç per a que ens hi quedem a dormir. En arribar ens rep la seva mare amb un cop de mà i dos petons, cosa ben estranya en les musulmanes, i ara també per nosaltres, que no sabem ben bé com reaccionar: atenció que com un s’embali gaire semblarà que li està fotent mà a la pobre dona, que per a aquesta gent qualsevol contacte físic mal interpretat pot ser harram (és a dir,pecat)! A la casa ens hi espera el germà petit, l’Ismet (actualment estudiant un curs d’anglès abans de marxar a fer el servei militar, i com podeu deduir, l’únic que mig entenia quelcom del que dèiem, tot i que val a dir que no semblava que estigués aprofitant gaire les hores de classe...). Més tard es va presentar el germà mitjà, en Mehmet (president recent electe de les joventuts del CHP, el partit comunista) i per acabar-ho d’adobar, una mica més tard el pare de la família va fer acte de presència, un home poc xerrador, i que per la impressió que vam tenir, no li feia gaire gràcia que fóssim a casa seva. Les converses giraven bàsicament al voltant del pamfletarisme tan enèrgic del jove polític, que a part de repetir-nos el que semblava haver après de memòria, tenia una curiositat imperiosa de saber com estava la política a casa nostra, què pensàvem sobre els feixistes, els musulmans, i mil històries més. Vam relaxar-nos massa quan el Mehmet deia que els comunistes estaven en contra de la religió, i quan ens van preguntar de quina religió érem, nosaltres vam dir que ateus (error!! Per als musulmans ser cristià és quelcom absolutament respectable i els desperta molt la curiositat saber-ne més coses, però dir que un no creu en Déu els sol descol·locar, i els deixa tiessos com un estaquirot: és quelcom que no coneixen, i normalment els espanta...). A la cara de la mare va quedar reflectit que aquella resposta l’havia inquietat, i al tornar del volt que vam anar a fer pel centre després de sopar, va oferir la possibilitat que anéssim a dormir a un hotel: eren més de les dotze passades així que la Nuray la va convèncer per a que ens quedéssim a dormir aquella nit; tot i la incomoditat d’estar en un lloc on sembla que no t’hi volen, vam preferir quedar-nos que haver de dedicar-nos a deambular a mitja nit buscant un altre lloc on poder dormir.


Vam fer una petita sortida nocturna a una cafeteria de la zona, a fumar narguiles!

Al matí, els dos germans ens van acompanyar a fer un tomb pel centre, ensenyant-nos el castell de la ciutat on ara per ara no hi queda res a part d’un tanc de la època de l’Ataturk (qui havia de ser sinó, el Mr. Ataturk, omnipresent fins hi tot als cromos dels xiclets!). De tornada a casa encara vam passar a saludar al personal del CHP, gent que la veritat és que ens va semblar més interessada en guanyar l’alcaldia que no pas en tenir un projecte de canvi amb cara i ulls. Després del volt, els pares ens van proposar canviar el nostre assentament, i ens van enviar a casa del cap de la Nuray, el mateix que ens havia recollit a dit, i que semblava tenir moltes ganes d’acollir-nos. Semblem un parell de baldufes extraviades, d’aquí cap allà, però a vegades fa tanta mandra intentar lluitar per un pel d’autonomia, que més val deixar-los fer i a veure quina de nova ens en passa. Allí l’ambient va ser molt més distès, relaxat i amistós. Vam provar el deliciós ÇigKöfte una altra vegada (aquest cop casolà: el pare es va estar casi una hora, mànigues arromangades, amassant l’espècie de pasta), vam estar jugant a cartes amb els fills i fent una competició de tavla Andorra-Adiyaman, mentre la resta de la nit la vam passar xerrant (ús indispensable d’un diccionari anglès-turc que literalment anava volant d’una punta a l’altra del menjador). Així vam descobrir que aquest musulmans eren musulmans alevis, una altra vessant que no resa a les mesquites ni en broma, ja que en una mesquita van matar al seu imam Alí. Segons el que vam poder entendre eren molt més progres i tolerants en vers les altres branques de l’Islam, i inclús amb les altres creences religioses, que no pas la resta de gent que hem conegut. Fins i tot reclamaven la independència del Kurdistan (tot i que això té més a veure amb el fet de ser kurds que no pas alevis!). Aquí vam entendre que en realitat el fill comunista portava un embolic mental que no s’aclarava, perquè es declarava comunista i defensor de la unitat del país, però també volia l’existència d’un Estat kurd; i després de molt discutir va haver d’acceptar que els alevis també eren musulmans, aquests musulmans que com a comunista ell no volia (més endavant hem anat veient, almenys des de la nostra experiència, que aquest tipus de contradiccions tan escandaloses solen ser, en realitat, el tret ideològic més comú a Turquia!!).

Tots els homes grans al saló de te, aquest en un espai privilegiat, en un antic Caravanseray!

Aquesta és zona de Tutun, el tabac de liar turc: ben bé sembla que no els n'hi falta!


Amb el cap de Nemrut als nostres peus, tot i no haver pujat a la muntanya prou que ens vam fer la foto!

I va tocar fer-nos la típica foto de grup...

De politiqueo per Turquia, quines coses...

Abans que caigués la nit, uns amics de la família encara ens van dur a veure les impressionants ruïnes d'un cementiri al costat d'Adyiaman.

I com no la foto de grup una altra vegada, però aquesta dintre d'una tomba!

Nit de Çig Köfte casolà... casolà!

Allí vam dormir-hi com uns reis, i al matí següent ens va costar dir adéu. Abans de marxar, però, encara ens van carregar de regals: una palestina per a cada un (“no!!! Que no és palestina! És també dels nostres germans filistins, però és original kurda!”), i un parell de collarets.

Així, havent-nos reconciliat una mica amb la incomoditat de la nit anterior, vam marxar d’Adiyaman ben alegres, i lluint els nostre nou vestuari (almenys una estona s’ha de portar el que et regalen, sempre els fa més il·lusió!), que no va durar posat al cap gaire estona: aquell tros de roba fa una calor de mil dimonis.

Vam fer dit un parell de vagades fins a aconseguir sortir del centre de la ciutat (quina casualitat, ja sembla com si fóssim d’aquí, que un dels conductors que ens ha parat el coneixem!: és un dels músics que tocava música tradicional kurda al cafè on vam estar dues nits abans fumant nargiles i ballant). Si és que, com diuen ells, no hi ha res com ser Çok karismatic!!!

Senyores i senyors, la Mesopotàmia!

Senyores i senyors.... el mesopovago (cal dir que passava un cotxe per hora).

Un encreuament més enllà ens recull un bon home que com nosaltres va en direcció a Sanli Urfa . Durant el trajecte ens ensenya el que és la presa d’aigua més gran de Turquia (i com s’havia de dir..... està clar: Ataturk barrage, com no!), on ens fem les típiques fotos de guiris aprofitant que estem a la mesopotàmia, bressol de civilitzacions que ara ens acull a nosaltres!


Tindria algun complexe aquest Ataturk?

I d'aquí no res seguim amb la crònica, que està cuita i recuita, només fa falta una bona conexió per penjar-la! Insalah!

8 comentaris:

Ona ha dit...

Ningu ens estima.... :(

Anònim ha dit...

at first I am very please you to see my country and put your photos on your web site, I'm sure that my country's people have been very hospitable to you... But in this link there is something wrong in your title. I don't know the meaning of this sentence 'Creuant les portes del Kurdistan'. But in the Turkey there isn't any place called Kurdistan. I wanted you to rewrite this title in right name and right place... Thank you!

OnA i GrK ha dit...

Hello Mr.Anonimous.

This is just to answer you, but please don't make it grow as a geopolitical discussion because this blog is not about that.

We know that officially there is no place called Kurdistan in Turkey.

The thing is that in this chapter of our blog we talk of our travel around an area of Turkey that has some characteristics that makes it different from others regions (every region has its owns particularities that defines it, not worst not better, just different, and this is nothing but richness), and one of the particularities of this region is that is mostly habited by kurds.
Kurdistan means the land of kurds, and learning something of their language and tradition this is how we felt there, in a land full of kurds, sharing amazing experiences either with kurds either with turks, because all are great people.

Remembering one thing that a friend told us, we know that to use this word in Turkey is forbidden, and that it can suppose some problems. So if you are one person that is concerned in this blog, and don't want to be related with the use of "Kurdistan", please just mail us and we will understand it perfectly.

But we think that writing as an anonimous person and ordering what we have to do is not the best way.

Anònim ha dit...

Dear 'guest' of MY COUNTRY;
you visited my country, you researched my culture but you have skipped something;
we begin learning our country's history and culture since we born. We commit to our memory all of our country's geogrophy every inch of place. so there isn't anything to learn from you about my country's culture, geogrophical boundry. Of course Kurdish people are MY country's people. And all of my country's people have a different and wealthy culture. All of us, all of Turkish people know that. we are not different country's people, all of us is TURKISH, because All of us live in TURKEY's geographic boundry.
Let’s make ask you one thing. There are a lot of people live in your country from different society. Do you separate this region to this people? And do you call these region adding ‘ISH’ to this society’s name? NO! So I expect that you actually understood what I said. You just give their names to town’s and you call that human rights. No my friend, you know that normally it’s not like that.
I sent you this e-mail do you know why? you and all of the people think as you, have to actually know that kurdish people and us are brother and brothers don't live seperately. So after my e-mail don't discuss this title with me. Because we don't discuss these political situations in the web or in these pages like that. Finally I didn't sent you this mail to discuss that. You know that this title isn't official, were I you, I Wouldn't make it grow.
and tiny information more;
merve1784@gmail.com

vicenç ha dit...

Hola familia,

Amb la cosa de les el. vaig una mica endarrerit en la cosa vostra. Ho sento, ona (snifff).

Veig que esteu força entretinguts, tantr pel que expliqueu al post com pels comentaris sobre la qüestió kurda (o la no-qüestió kurda. ho dic per no encetar un nou debat amb l'amic dels comentaris)

Ja em diras com ha acabat el tema.

Passeu-vos-ho be (que us sembla eldomini dels pronoms febles, eh?)

Fins aviat

Vergonya m'hauria de fer, però aa vaig a legir el següent post

una abraçada
v.

Anònim ha dit...

please make your comment in English I can't understand your language.

Ona ha dit...

First of all, we are not pretending to teach anything to anyone, we are just explaining our feelings in our trip (if you entered this web page and decided to comment it even without understanding the contain of the text, is not our fault).

Secondly, who says anything about separation??? We never said anything about separation, we just said about differences and particularities, wich for us not necessarily have to mean separation!!
If you associate this two ideas, just let me tell you that you did it yourself, not us!!

And to finish... YES, in the place where I live there is differnt people and they are identified with a particular word (catalan, vasc, galegs...), not because we want to separate from each others, but because in the same country there are different community identities, and this is great!!
And trying to follow are curiosity to learn more about different identities, countries ans people we started this travel, so we think that difference is great, and is the reason that makes us travel and try to learn new things around the world.
If someone wants to take it as something negative, just let me tell you that is his choice, but definitely not shared by us.

Carmina ha dit...

mol bonic això tb...excepte la discussió aqsta, q espero q akbi aviat...no dic gaire re + x si d cas...xo us envio petons igualment!