Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

ADAPTACIÓ TURÍSTICA

[del 23 d’octubre al 22 de novembre del 2009]



Amb sis mesos de retard, però d’una sola peça (que en realitat és el que compta!) arribàvem a la mística Índia! Omplir la paperassa necessària, llegir el tríptic sobre l’H1n1 i aconseguir un nou segell als passaports no va durar més de mitja hora, i el primer que vàrem fer va ser abandonar les nostres pertinences al primer xiringuito que vàrem trobar per a tornar fins a la porta que ens separava del nostre estimat Pakistan, per guaitar l’esdeveniment al que uns dies abans havíem fet tard: la famosa cerimònia de clausura!

L’ambient que allà es respirava ens va sobtar: hi havia milers de turistes de totes les nacionalitats, edats, colors i envergadures possibles, als quals els nostres ulls ja no estaven acostumats; les dones índies passejaven tranquil•lament embolicades en colorits saris o amb texans i samarreta, i potser una primera sensació de confortable alliberació va arribar a les nostres narius (no és que haguéssim estat empresonats, però després de tants mesos per terres musulmanes, algunes més light que les altres, tot sigui dit, no haver de portar casi obligatòriament un hijab al cap o la Shawal Kamiz com a uniforme per a passar més inadvertits, pot ser fàcilment percebut com un símptoma de llibertat...).

Asseguts entre la multitud allà congregada, vàrem presenciar l’espectacle (que s’assemblava més a un partit de futbol que a una cerimònia!): els guàrdies cridant interminables tons militars per megafonia, per després sortir al galop aixecant els peus fins a l’alçada del cap amb una tècnica casi humorística, seguits per tot el peloton fins a la porta, on els seus homòlegs pakis havien fet el mateix de manera simultània. El públic col•laborava agitant banderes índies, aplaudint, xiulant, i fins i tot insultant, animats per un guàrdia que feia de showman al mig de la pista, i amb l’inestimable col•laboració d’algun dansaire esporàdic. Tot i saber que es tracta d’una coreografia pactada, amb mirades militars i gestos de provocació, es fàcil percebre l’odi acumulat entre les dues nacions, enfrontades durant tant de temps; però el que feia més pena (sobretot en aquell moment, encara amb la tristesa a la boca de l’estómac per haver deixat enrere cinc mesos inoblidables a l’altra banda de la tanca) era veure com inclús els més avis es sumaven a la cridòria, denotant així que poc queda del legat de Gandhi!


Un agent de duanes indio i els enfrontaments entre les dues nacions


Fervor indio en la seva escència

Per acabar de rematar el show, van despenjar les banderes també de manera perfectament coordinada, com solament els militars són capaços de fer, amb les seves complicades maniobres, emulant màquines de matar tristament destinades a plegar un tros de roba en divuit plecs octogonals, sense flexionar els colzes ni fer servir els polses!


Desplegament de banderes a Attari.

Amb una multitud tremendament exaltada per tal desplegament d’intel•ligència militar, vam enfilar-nos a un autobús que ens va portar directament a Amritsar, la ciutat veïna, on teníem ja reservades un parell de nits al temple d’or. I no és pas que haguéssim planejat gastar el que ens quedava de pressupost a la suit d’un hotel luxós, sinó que pensàvem acomodar-nos a l’interior del temple sikh més venerat de tots, el Golden Temple.

Arribàrem sense tenir massa idea de qui són els sikhs i què és el Sikhisme; sabíem que són coneguts per a dur sempre un turbant pulcrament enrotllat al cap, i això ens va quedar ben clar mentre passejàvem pels carrers de la ciutat, sota la llum groguenca dels fanals i rodejats d’un fotimer de bicicletes i d’uns indis més alts del que esperàvem, més ben plantats, i sempre amb un colorit distintiu al voltant de la testa (i un amable somriure que ens acompanyava amb complicitat).

Entrar al recinte del temple significava passar del més pur caos (amb la conseqüent banda sonora de clàxons, motors, i crits) al silenci i la contenció, als gestos pausats i els passos tranquils en un obrir i tancar d’ulls. A dins, escampats per tot arreu al terra del pati on havíem anat a petar, hi havia desenes, centenars de persones embolicades amb una manta, dormint al terra, encaixades formant un puzle perfecte. En un racó, una porta conduïa al petit dormitori preparat per als estrangers, ple fins a vessar. Vam acomodar les coses en una taquilla, ens vam descalçar (tal com indiquen les normes) i decidirem caminar per investigar una mica, abandonant el complex exterior per endinsar-nos al temple en sí.


Puzle humà!


Aquell indret és quelcom fantàstic: a l’aire lliure, una gran piscina acull el petit edifici daurat, que sembla flotar sobre el seu propi reflex, tremolosa imatge dansant amb les petites onades de l’aigua, en aquells moments tan negra com la nit que ens acollia. Una passarel•la plena de gent condueix fins al temple, on unes veus cantaven contínuament els escrits del Guru Granth Sahib, el seu llibre sagrat, melodia que ressonava per tot arreu en el recinte, amb una solemne gravetat, plena de calma, d’una calidesa evolvent.


El Golden Temple a les fosques!

Meravellats per l’indret, i per la dolçor de l’ambient que s´hi vivia, la seva harmoniosa quietud, decidirem deixar-nos estar de dormitoris i punyetes, i fer com els quatre avis esquelètics que allà hi havia: embolicar-nos amb unes mantes ben gruixudes i fer nit sobre el marbre blanc, amb la companyia del fascinant paisatge. Però el que es presentava com una nit romàntica i tranquil•la acabà convertint-se en una obligada i horrible vigília... primer de tot ens despertà un home vestit amb faldilles grogues i empunyant una llança, mig escridassant-nos per quelcom que no enteníem, fent-nos senyes per a que dormíssim en una altra direcció (un sonat amb una llança... més ens valdrà fer-li cas! - l’endemà descobrírem que ens cridava l’atenció perquè està prohibit donar l’esquena al temple, o “ensenyar-li” els peus... si és que aquests estrangers no paren de fotre la pota!), al cap d’una horeta i escaig, un altre senyor amb les mateixes faldilles ens obligà a llevar-nos, assenyalant-nos una brigada de dones armades amb escombres i galledes d’aigua que avançaven veloces cap a nosaltres (brigada voluntària de neteja, que amb gran energia i a un ritme frenètic impropi d’aquelles hores de matinada, ho deixava tot net i lluent per al ritual de banys matinals – sempre amb aquell silenci...). L’espectacle era digne de veure, però les lleganyes ens complicaven la feina, així que optarem per desplaçar-nos fins a una sala pròxima, on alguna gent dormitava sobre una moqueta vermella: error! Quan ja havíem tornat a deixar-nos guanyar per la son, ens despertaren de nou: havíem anat a jeure al pavelló on es donava la missa del matí, ves tu per on; quina sort la nostra!


Poca conya amb els guerrers Sikhs


Tot i que donaven menjar gratuït, a Índia sempre hi ha quelcom que pidolar. Banys matinals per purificar-se.


A l'entrar al temple: reverència i petons...

La nit següent, més prudents, vam dormir al pati, amb la resta de peces del puzle; agradablement immersos en un somni molt més tranquil!


Ambient musical al temple.

Ja de dia ens dedicàrem a aprendre una mica més del Sikhisme, una religió relativament nova, que aparegué fa cosa de sis segles com a resposta al sistema de castes de l’Hinduisme, dominat per la casta dels Brahamans, i recollint influències d’altres religions, com l’Islam. El seu tret més particular, a més del fet de considerar-se guerrers que lluiten pel bé i la justícia (i així ho simbolitza la daga que molts duen penjada a la cintura, junt amb l’obligació de no tallar-se mai els cabells, que és el que amaguen a sota dels enormes turbants), és el respecte i acceptació de totes les persones, indiferentment de la seva casta o creença, que són igualment de benvingudes a passejar-se pel recinte del seu temple, així com a gaudir d’allotjament i àpats gratuïts. L’immens menjador ofereix uns cent mil àpats al dia (poca conya!), i tot funciona a base de donacions i voluntaris. Ens encantà aquesta idea de treball comunitari, la solidària i tan simpàtica energia que es respirava arreu, aquell senzill alhora que grandiós altruisme, i amb un gran entusiasme decidirem unir-nos a aquests voluntaris, donant suport al que creiem és un sistema exemplar, pagant el que vam consumir amb una hora de neteja de plats (els voluntaris hi posaven tantes ganes i bon humor, que a vegades fins i tot semblava que es barallessin per a ser el qui més plats netejava!), una hora de fer chapatis (si a algú li va tocar menjar-se un pa deformat, ja sap perquè...), i casi dues hores de pelar alls. Qui hauria de dir que va ser una experiència genial!


Dos nens Sikhs, que ja de ben petits porten les llargues melenes enrotllades al cap!


Els presumits Babas que s'engalanen abans les seves pregàries.


Files interminables d'afamats peregrins al menjador comunitari.


Brigada solidària de pela-patates


No podem imaginar com deuen ser els fogons!


I després dels àpats, tots a rentar plats!

Després de tres dies en els que vam sortir del temple en contades ocasions (la majoria per anar a fer un piti mig d’amagat en algun racó del basar, ja que el consum de tabac està estrictament prohibit no només dins el temple, sinó fins a cinc-cents metres a la rodona!), i havent gaudit de cada racó de pau, cada moment de calma, decidirem que ja era hora de tornar a la vida mundana de nou, i ben acomodats en un carretó arrossegat per un homenet sec i escanyolit al damunt d’una bicicleta, vam creuar el bulliciós basar d’Amritsar per segon cop, aquesta vegada per agafar un autobús en direcció a un indret de gran influència budista... Dharamsala.

Dharamsala, o més exactament McLeod Ganj (un poblet uns quants quilòmetres més amunt), es va oferir a acollir als tibetans que des de la dècada dels cinquanta hagueren de fugir del país degut a la violenta ocupació per part dels xinesos, i així actualment és llar del govern tibetà a l’exili, fet que ha convertit aquest petit turó de la Índia en un indret poblat de menuts homes i dones de rostres pàl•lids i ulls ametllats, “Om Mani Pedme Hums”,i faldilles vermelles oferint arrugats i absorts somriures als vianants. McLeod Ganj és com una petita illa tibetana en mig de les muntanyes de la Índia hindú.


El moviment per l'alliberació del Tibet és ben actiu en aquest petit poblet.

Al famós Dalai Lama no el vam veure pas (tot i que el passeig és un anar i venir de monjos budistes amagats darrere enormes ulleres de pasta i vidres de cul de got que s´hi assemblaven prou), es veu que té una llista d’espera eterna i a nosaltres el temps comença a acabar-se’ns, però sí que poguérem submergir-nos en el ressò de multitud d’om-mani-pedme-hum repetint-se dins el pati del temple en una missa budista, així com circular (sempre en el sentit de les agulles del rellotge!) pel passeig ple de banderes multicolors, petites estupes blanques, escrits sobre les pedres i alguns macacos a l’aguait per caçar el dinar de la jornada (i que en són de punyeters, aquests!) que rodeja el complex, intentant guanyar-nos un millor karma mentre fèiem rodar les rodes de pregària que hi ha arreu.


Una bona colla de monjos celebrant la seva missa budista!


Girar les rodes de pregària és equivalent a un milió d’om mani pedme hums i et salvarà del cicle de les reencarnacions!



En un indret busdista no hi poden faltar les banderetes i el colorido!


Tan monos que semblen i la mala baba que gasten!

El complex que acull la vivenda del Dalai Lama, el temple, i al govern tibetà és un pèl decepcionant (és a dir, lletjot) en quant a arquitectura, i perceptiblement mancat dels anys que atorguen als indrets aquella màgia que els fa especials, aquella aura que emana dels espais espirituals, on es pot apreciar l’antiguitat del pensar i del sentir reposada sobre cada objecte.


Una figura a l'interior del temple, de cuyo nombre, no puedo no quiero o no se acordarme!

La veritat és que nosaltres ens sentíem més impactats (un incòmode mareig...) per aquell nou paisatge que se’ns presentava: carrers convertits en centre comercial per a estrangers que vesteixen colorida roba hippy, s’apunten a cursos de ioga i compren postals, pintures budistes i herbes ayurvedes (medicina natural molt estesa a la Índia), a més d’una bona colla de souvenirs varis. Els quatre carrers principals de McLeod Ganj ens semblaven com unes rambles de Barcelona en ple estiu si canvies els toros, les sevillanes i els barrets mexicans per símbols de l’OM, banderes budistes, samarretes de free tibet i barretes d’encens, amb turistes passejant molt més que locals, restaurants oferint pizza, lasagna i delicious local tibetan food, i una bona colla d’agències de viatge. Enmig d’aquest ambient, costava saber-se en un país estranger, poder sentir la diferència de l’indret, poder viure la màgia del viatge, l’aventura d’aprendre, el descobriment...
Durant els dies que ens vam estar allà, alimentant-nos a base de menjar continental amb una golafreria tal, com si volguéssim recuperar tots els kilograms perduts pel camí en tan sols una setmana, començàvem a sentir-nos menys de viatge i més de vacances, quelcom que al principi ens entristí força..., però un cop digerida la idea, no semblava pas quelcom tan negatiu: ja ens hi acostumarem!

Estant de vacances com estàvem, el més difícil, com sempre, va ser marxar, i no pas per mandra sinó perquè a les cinc del matí qualsevol camina un parell de kilòmetres per enfilar-se a un autobús durant dotze hores. A la vall de Kullu vam arribar-hi quan es feia fosc, i després de fer un chay reconstructor i energètic a l’estació de Manali, vam seguir caminant per la carretera buscant una habitació vuit kilòmetres més amunt, al poblet de Vashisht. La recompensa que allà ens esperava bé mereixia el sacrifici: una petita piscina plena d’aigua termal al bell mig del poble.

Ens trobàvem al cor de l’Himàlaia, a la província d’Himachal Pradesh, coneguda per a la pràctica d’esports d’aventura i per ser el principal centre productor de txaras del país. Però el que a nosaltres ens atreia com un iman eren les aigües sulfuroses que, com per art de màgia, sortien per les petites canonades al mig dels carrers de Vashisht. Tot i que el fred era intens un cop el sol s’acomiadava darrere l’horitzó, i els núvols ens llançaven pluges malèfiques, fins i tot en forma de gel i neu, nosaltres no vam desistir dels nostres banys ni un sol dia, i de fet, podríem certificar que aquella va ser la època més neta de tot el viatge!


Mentre la gent es pelava de fred, nosaltres ens passàvem tres hores a dintre de l'aigua sota els flocs de neu que queien!

Vashisht és un poble de muntanya, construït al voltant del temple que acull les dues piscines d’aigües termals on, homes d’un costat i dones de l’altre, els habitants es submergeixen en les escaldants aigües, el sulfur de les quals sembla ser cura d’infinites malalties. Els carrerons, camuflats sota una capa de neu, aigua, pipi i caca de la vaca flaca, són petits caminets de pedra que uneixen unes cases amb les altres; grans cases amb teulats de gruixudíssimes pedres de llosa i balcons de fusta cuidadosament pintats amb colors vius i alegres, a vegades plens a vessar de palla per als animals o decorats amb sanefes de roba estesa al sol.


El temple de Vashisht...


... i els Babas, els seus habitants, fumant shilums!


El temple de Manu, al poble d'Old Manali... on hi han figures de vàries deitats hindús, entre les quals aquesta de Kala (o serà Durga?¿)



Les precioses cases himachalís, com sempre plenes de vida!


Si a Hunza assecaven albercocs... aquí assequen panotxes de blat de moro!

Les seves gents són tranquil•les i amigables, i alienes a l’anar i venir de visitants, fan la seva com han fet sempre. Les dones vesteixen una manta de quadres embolicada al voltant del cos, que ajudada amb un parell de pinces es converteix en un curiós vestit que fàcilment podria anomenar-se el sari d’hivern, i els homes porten, majestuosos, els seus gorrets himachalís distintius de la regió amb motius de varis colors que indiquen des de la casta fins a la feina del qui el porta!



Les dones, que porten les riqueses de la família penjades a la cara, i els homes amb el seu tarannà tranquil!


Trompetes anunciant la celebració d'una boda, per a que els recent casats passin un hivern calentonet!

És curiós veure com aquest petit poble ha convertit les aigües termals en el centre de la seva vida diària: durant els matins solejats, un continu desfilar de joves passava per la piscineta a fer un bany, una bona ensabonada, seguida de l’inevitable untada d’oli arreu dels seus petits cossos, i canviar-se de roba allà al mig, amb una depuradíssima tècnica per amagar les seves intimitats sota un petit mocadoret; al mateix temps, barallant-se per compartir els millors sortidors d’aigua amb els qui venien a dutxar-se, les dones es dedicaven a rentar infinitud d’estris per la cuina, així com grans galledes plenes de roba bruta. I el mèrit no està pas en el fet de ser net, sinó per la seva innata immunitat (innata o adquirida, tan se val...) per a mantenir la seva pell sota aquella aigua cremant més de cinc segons (temps màxim al que nosaltres havíem arribat, no sense escaldar-nos!). I a la tarda, quan els nens tornaven de l’escola, fàcilment podies veure’ls remullant els seus peus gelats (amb calçat inclòs!) sota l’aigua bullint, per recuperar l’escalfor corporal que la neu i el fred els havien robat de camí cap a casa!


Banys comunitaris al centre del poble.


I qui tingués una font d'aigua calenta inesgotable!


Nosaltres deixàvem que els locals es netegessin de dia, i ens esmunyíem a la piscina ja de nit, sols sota les estrelles, acompanyats d’un fosc silenci, i envoltats d’un immens núvol de vapor que ens protegia del fred i de la mirada furtiva d’algun inevitable voyeur.

Decidíem abandonar Vashisht uns dies més tard, però no pas els nostres càlids banys nocturns, ja que ens dirigíem cap a una altra vall de la zona anomenada Parvati, concretament al poble de Manikaram, famós també pel les seves... aigües termals!

Manikaram és ja un poble gran, i sota una bafarada de núvols de vapor, una vida un pèl més atrafegada habita a la part baixa de la vila, al costat del riu, per uns carrers poblats d’algunes botigues i de turistes majoritàriament locals. A Manikaram hi ha un parell de temples, un d’hinduista i un de sikh, molt més grans i vistosos que el petit edifici de Vashisht, també amb les corresponents piscines on els més atrevits (perquè aquí l’aigua arriba als setanta graus en molts punts, i fins a noranta en alguns!) feien el seu banyet espiritual, mentre els demés ens dedicàvem a travessar espessos núvols blancs intentant no ensopegar amb ningú. Allà, però, s’havien acabat els banys sota les estrelles, que havien passat a convertir-se en banys privats dins la petita piscina de què disposen molts dels hotels (i nosaltres ja ens havíem preocupat d’escollir bé).



Vistes del temple de Manikaram i el seu boiros interior!


Sensacions vaporoses!


Escalfant el cul a sobre d'una pedra calenteta, calenteta... i al fons del temple, un home meditant.

Tan calenta era l’aigua, que a la plaça del poble, en una minúscula piscineta al costat d’una pedra on avis, àvies i gossos s’asseien per escalfar-se, els locals hi deixaven bossetes d’arròs cuinant-se; una manera ben pràctica i econòmica de preparar els àpats!

Així doncs, nets com una patena, i potser un pèl descolorits, ens deixàvem carregar per un autobús per la sinuosa carretera que segueix pujant vall amunt, fins arribar al poble de Birshani, on la carretera arribava a la seva fi. I la veritat és que a Índia, arribar després d’un viatge en autobús sense cap ensurt important, és ja de per si tota una victòria.

La part alta de la vall de Parvati la coronen tres petits típics pobles de l’Himàlaia: Tosh, Kalga i Pulga, als quals s’hi pot arribar tan sols per un camí de muntanya, o si un és prou agosarat, fent servir l’inestable vagoneta que, gràcies a una tirolina, uneix cada poble amb Birshani (i amb el món motoritzat). Ben conscients de que la temporada turística s’havia acabat, i de que probablement seria difícil trobar pensions obertes, ens decantarem per allotjar-nos al més gran dels tres pobles, per assegurar-nos que la caminada fins allà no seria en va si ens ho trobàvem tot tancat, així que vam fer la poc menys de mitja horeta de camí que hi ha fins a Pulga, i ens instal•larem en una senzilla pensió cap al final del poble.


Pulga, Kalga i Tosh, així com altres pobles de la zona, allunyats de les vies principals, ben abastits d’aigua i a una alçada considerable, van ser descoberts al món estranger per hippys que anaven en busca de l’olla que hi ha al principi de cada arc de Sant Martí: el lloc d’on provenia la millor marihuana de la Índia, i on es produeix el més pur txaras hindú.

Nosaltres hi vam arribar ja ben avançada la temporada, i ja només hi quedaven els més fidels fumadors de shilums, estrangers que en molts casos han adoptat la Índia com a segona llar, i es passen llargs períodes a les muntanyes de l’Himàlaia. De turistes o viatgers, així més típics, que diguem, només quedàvem nosaltres. Millor, perquè es feia molt més fàcil descobrir l’encant del petit poble, i deixar escapar els dies fent vida de muntanya, a prop de la natura i un pèl solitària, amb lents passejos ben abrigats sota el suau sol d’hivern, abastint-nos de la llenya necessària per a no congelar-nos durant la nit, i fent pauses per meravellar-nos amb la construcció de les cases de Parvati, que com les de Vashisht, llueixen, presumides, grans balconades de colors i pràctics porxos de fusta que les rodegen.


Vistes dels conreus de Pulga



Impressionant l'escola... nens de tots els cursos fent-se classe a ells mateixos!

Ens perdérem en la lentitud d’aquests dies durant una setmana, durant la qual vam tenir temps de caminar fins a Kalga, menut poble de quatre cases escampades al damunt d’una petita clariana elevada, en el moment de la nostra visita, desproveït de cap tipus de vida humana perceptible, exceptuant la presència d’un baba (homes sants que es despreocupen de tota vida material per entregar-se a la meditació i a la vida espiritual), que vestit amb la típica túnica taronja, un vell anorac North Face també taronja, i una alegria contagiosa, se’ns apropà per entaular conversa i de pas fer junts el camí de tornada cap a llocs que semblessin un pèl més habitats.


Així assequen la palla a Kalga.

Un altre dia li va tocar el torn a Tosh, potser el poble més lluminós i simpàtic de tots tres, construït a la falda d’una vessant un pèl més pronunciada, i amb un camí accidentalment convertit en cascada degut al trencament d’algun canal a la part alta, amb cases pintades de colors aquí i allà, i una petita i càlida placeta on alguns homes s’havien reunit per jugar a cartes sota el sol.


La plaça major de Tosh.

Més amunt, a quatre hores de marxa, s’hi trobava la font d’aigües termals de Kirganga, tota una delícia de la natura que no vam poder assaborir degut a una nevada inesperada, retinguts així a l’habitació durant tot el dia, lluitant contra el fred i la neu que ens entrava pel precari sostre de llautó, proveïts tan sols d’un minúscul tandori (una espècie de forn-xemeneia) i de comptats trossos de fusta seca, i per desgràcia escoltant els obscurs mantras del nostre veí suec, una barreja de musica techno progressiva tan obscura com sorollosa! Per sort, el Bishal, el gerent i cuiner de la pensió, vestit amb el seu gorret himachalí i una vistosa americana vermella, ens obsequiava amb els seus deliciosos plats, que fets entre shilums i més shilums, és a dir amb les seves conseqüents tres hores de preparació, empanamenta i cocció, sortien fumejant d’un forn de llenya artesanal que ja li agradaria tenir al Bullí! En una d’aquelles interminables esperes, vam descobrir una inconfusible enganxina d’Andorra mig amagada tapant un forat d’un altaveu trencat, i en demanar quin dels vuitanta-cinc mil residents d’Andorra l’havia portat fins a aquell indret, la resposta ens va impactar: l’Uri! I mireu que n’hi ha d’Oriols al país, però només hi ha un Uri capaç d’arreglar un altaveu amb una pegatina al cor dels Himàlaies!


"Más madera! Más madera!"

Després de casi una setmana hivernal per les muntanyes de Parvati, amb l’esma justa per rentar-nos amb aigua la cara i les mans en comptades ocasions, vam haver de fer una parada més que justificada a Manikaram de nou, i mentre ens desenganxàvem amb una espàtula la ronya, camuflats sota els vapors termolúdics vam decidir el nostre pròxim destí, però això queda per a la pròxima fornada d’exiliats!


Escena de comiat de Manikaram i la vall de Parvati!

P.d : Des d’una de les ciutats més antigues i més místiques del món us desitgem que passeu un bon Nadal, unes felices festes, que us cagui molt el tió i tot això que es diu per aquestes dates cristianament assenyalades, i per no perdre el nostre inestimable costum pidolaire, podeu deixar els nostres regals al costat dels de l’any passat!!! Una abraçada molt gran a tots i no oblideu brindar per nosaltres, ja que nosaltres (aquest any sí, que la llei seca s’ha acabat) brindarem molt, i per tots!!!

7 comentaris:

Maria ha dit...

Hola aventurers,
Per vosaltres una "adaptació turística", desprès de tot el que heu viscut. Però, per a la majoria de mortals el viatge somiat, i desprès de la vostra crònica encara més.
BON NADAL !
Una abraçada
Maria

mesenllà ha dit...

Ostres nois, la vostra aventura pakistaní és de lo millor que hem llegit en quan a viatges.

Ens heu fet molta molta enveja.

Esperem que gaudiu de l'India com ho heu fet de Pakistan.

Una abraçada

Ferran ha dit...

Molt bo!
Seguiu disfrutant igual en el proper any 2010!!!
Ara ja tot us semblarà el Club Med!
jeje....

Ferran.

vicenç ha dit...

Ara si:

dong, dong, dong dong (els quarts)

ding, ding, ding, ding,ding,ding, ding, ding,ding, ding, ding i ding

(hora varanasí, por supuesto

vicenç ha dit...

molt bon 2010 i molts petons

(que me n'havia oblidat, clns!)

Núria Borràs ha dit...

I no hem pensat a dir-vos que, a Tabriz, vam veure les vostres fotos i la vostra "inscripció" al llibre de convidats de l'oficina de turisme dels germans Khan! semblàveu més jovenets!! com es nota que acabàveu de començar aquesta gran aventura.

una abraçada i seguiu gaudint!
(lluis i núria, de mesenlla.com)

Anònim ha dit...

Your blog keeps getting better and better! Your older articles are not as good as newer ones you have a lot more creativity and originality now keep it up!