Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Hospitalitat i bogeria a Bozdoğan

[del 31 de novembre al 20 de desembre de 2008]


On ens vam quedar?¿? A sí, a punt d’embarcar cap a Àsia!
Com bé dèiem, els dies de platja s’havien acabat. Dormir dins la tenda a la platja de Rodhes, amb un fort vent, ens va convèncer de la nostra decisió d’emigrar cap a Turquia.

Missió del dia: comprar un bitllet pel ferri a Marmaris, ciutat costera del mar Egeu. Ens dirigim al port de Rodhes i ens aventurem a demanar els preus dels ferris. Pagar cinquanta euros per un viatge de quaranta kilòmetres ens va semblar tota una estafa. Però no quedava més remei si no volíem anar nedant. La veritable sorpresa va ser quan vam veure el ferri atracar: es tractava d’un petit vaixell, amb bandera turca, que a dures penes tenia una cabina pels passatgers i un espai obert per transportar cotxes (oju, màxim sis!). Encara a hores d’ara no sabem com flotava aquella andròmina!!!


El cas és que aquell trastot, fos com fos, ens va portar fins a Marmaris. A la petita caseta duanera del port estrenem el passaport: visat gratuït i segell que ens estampa la llibertat de rondar durant tres mesos per Turquia.
Arribar de dia seria massa fàcil, així que altre cop ens toca "descobrir" la ciutat a les fosques. Ja de bon principi agafem la carretera que no toca, i a mig camí ens toca girar cua. Al final, després de demanar-ho unes quantes vegades (amb una espècie d’idioma mig inventat, que vol ser turc però s’assembla més a una barreja incomprensible d’anglès i grec) trobem el centre de la ciutat. Després de sopar truquem al Zefer, un altre couchsurfer que, a l’últim moment, s’ha ofert per deixar-nos un llit on dormir. Seguint les seves indicacions agafem un dolmus (petit mini-bus molt i molt comú a Turquia, normalment econòmic i carregat de turcs) i al baixar ens el trobem esperant a la parada en pijama. Passem un vespre relaxat a casa seva, on xerrant i prenent te descobrim que és un oficial de la marina turca, i que al dia següent li toca començar torn a les set del matí (torn que dura dos dies, i per tant no podrem fer nit al seu cau un altre cop).
A les set del matí següent, doncs, ens trobem llevats (no sé si hauríem de dir desperts...) i al carrer, amb l’únic objectiu de dormir una mica més. En una caminada petita arribem a la platja, on "mig plantem" la tenda a sobre d’un moll de fusta. El Gorka es queda roque en un segon, mentre l’Ona gaudeix d’una magnífica sortida del sol, amb una agradable música de violins que surt, en la llunyania, d’algun cafè o restaurant, i que acompanya amb lleugeresa la calma del moment.

De veritat va ser un moment magic


No tarda gaire en aparèixer algú i dir-nos que allà molestem, i que "problem, problem". No tenim ganes de moure’ns, així que decidim no fer-li cas. Però no tarda gaire en tornar, i aquesta vegada ens fa fora amb una mica més d’insistència (es veu que el moll és privat, i pertany a un hotel que tenim just al darrere. Sempre igual!!). Argumentant que la humitat del matí ens impedeix recollir la tenda fins que el sol no escalfi una mica més i l’assequi, ens entretenim seguint les evolucions d’un pescador que s’ha instal·lat al nostre costat. Entre mos i mos d’uns exquisits pastissets i embadalits per l’encant del panorama (davant nostre es retallen el que semblen una bona colla d’illes vestides d’un bosc ben espès), descobrim que als nostres peus un pop (blau senyores i senyors, us podem ben jurar que aquell bitxo era blau!) intentant pescar algun peixet que voltava per allà. En dir-li al nostre company, es fot a cridar a dreta i esquerra com un boig fins que apareix un altre home, que amb gran destresa i en un no-res el treu de l’aigua, li dona la volta, li fot un parell de viatges contra el terra mentre aquest escup tinta, i se l’emporta cap a casa. Nosaltres ens vam quedar amb cara de tontos i ja amb el gust del pop a la boca, esperant que ens invités a tastar-lo, però el paio ni es va dignar a donar-nos les gràcies. Si ho arribem a saber ens tirem a l’aigua i l’agafem amb les mans, la mare que el va parir!!!

Semblen illes, pero en realitat es tracta d'una mateixa peninsula que es recargola sobre el mar.

Ho haveu vist com es blau!! İ segur que estava delicios...!


Amb la tenda ja seca i ben plegada a la motxilla vam començar a caminar pel passeig marítim, envoltats de restaurants, bars, discoteques, hotels, i de tant en quan algun gimnàs a l’aire lliure (però, com no, per variar tot està tancat!). En arribar al centre ja ens havíem cansat d’arrossegar les motxilles (aquesta dieta de pa amb xocolata i només un àpat diari ens estava debilitant!), així que vam buscar un saló de te, on els homes jubilats hi passen les hores entre partides de backgammon, discussions i tes a punta pala, per descansar una estona. Allí vam intercanviar algunes paraules i ens vam apalancar a prendre un parell de tes, i de pas, al marxar, vam deixar-hi les motxilles (poder passejar una estona pel centre sense carregar-les canvia molt la perspectiva de les coses!). El centre de Marmaris ens va semblar un lloc prou bonic, amb el seu castell coronant un petit turó de carrers estrets i cases antigues, un port amb bancs on la gent hi passava l’estona, i un parell o tres de places, la majoria d’elles amb la típica font on els musulmans es renten el peus abans d’entrar a la mesquita. Precisament de la mesquita sortia de tant en quant la melodia de crida al reso, fet que ens recordava que havíem deixat Europa, i que per davant teníem tot una ruta a través de terres musulmanes (tot i que cal recordar que Turquia és un estat laic des de principis del segle passat, gràcies al omnipresent senyor Kemal Ataturk, antic president i fundador de l’actual i moderna Turquia!).

Casc antic de Marmaris.


El lloc ens havia agradat, així que vam decidir posposar la nostra partida i quedar-nos una nit més. Aquesta vegada no teníem casa on dormir, així que ja de nit vam tornar a fer el llarg passeig marítim en direcció contrària, esperant trobar un petit bosc al final on poder plantar la tenda. No va ser així, i vam acabar instal·lant-nos en un petit jardí del Club Nàutic (cal dir que a la nit costava distingir on estàvem acampant...). Al matí següent vam descobrir que estàvem en una espècie de passeig de la "Zona Vip", amb hotels d’alta categoria, platgetes privades, urbanitzacions de luxe i fins i tot una piscina per fer teràpia amb dofins! Així que no ens va sobtar gens l’arribada dels guardes que van venir a fer acte de presència, i molt amablement ens van insinuar que aquell no era lloc per acampar, i que féssim el favor de marxar. És que sempre hem de donar la nota!!!

Joder si ens va agradar, el rajolinet d'aigua fresqueta al culet es tot un luxe. Sapigueu que el lavabo es marca Roca!


Un cop recollits els trastos ens vam plantar a la carretera general i altre cop a fer ús del polze. No sabíem si això de fer dit a Turquia és gaire comú o no, i si la gent sol parar, però el dubte es va esvair ben de pressa, ja que en menys de deu minuts ens va parar un cotxe! El conduïa un noi de la nostra edat, amb qui xerrant xerrant de seguida vam fer bones migues.

En Gursel anava a visitar la seva família al poble, perquè uns dies més tard celebraven la boda del seu germà petit. Treballava a Marmaris durant l’estiu fent una mica de tot en un hotel, i durant l’hivern fotia un cop de mà als pares en les terres familiars. Nosaltres teníem l’intenció d’arribar a la ciutat de Muğla, per després seguir fent dit fins a Pamukkale (les famoses piscines calcàries). Bozdoğan, el poble d’en Gursel, no quedava ben bé en la mateixa ruta, però quan ens va oferir la possibilitat d’anar fins a casa seva i quedar-nos-hi a dormir, no ens va semblar del tot malament: seguíem més o menys en la direcció que ens interessava, avançàvem més del que havíem previst, i a més tindríem l‘ocasió de conèixer una família turca.
A l’arribar al poble, després de casi tres hores de cotxe amenitzades per converses una mica incoherents, ens esperaven els pares d’en Gursel i alguns veïns que s’havien assabentat de l’arribada dels dos turistes i no volien perdre’s l’aconteixement! La manera més comuna de donar la benvinguda en una casa turca és oferir-te te i menjar fins a rebentar, i així va ser aquell vespre. Després d’una ràpida ronda de presentacions (que va servir de ben poc, ja que ni ells van ser capaços d’aprendre el nostre nom fins tres o quatre dies és tard, ni tampoc nosaltres els seus), ens vam asseure a terra al voltant d’una safata plena de diferents plats i pa, sobretot molt pa, i apa, a endrapar com uns animals (sense exagerar, aquesta gent es menja una barra de pa de mig quilo per persona i per àpat)!

El primer sopar... i com deia la mare: tot era natural natural!

Després d’una digestió a base de tes a prop de l’estufa, intents de comunicació més o menys fructífers, molts somriures, algunes carcajades i molt taoisme, va tocar anar a dormir, i ens van allotjar al que era la saleta de la tele, on vam descansar plàcidament en un sofà llit i sota una mega manta que pesava una tona! Precisament des d’aquell llit, xafardejant els canals del satèl·lit, casi ens quedem de pasta de moniato quan el rostre del Mossèn Ramón de Canillo va sortir a la pantalla!! (resulta que era la TVE Internacional, i que feien un reportatge sobre el pont de la Puríssima a Andorra, ja té collons la cosa!).


La boda del germà, en Birol, no seria fins al cap de quatre dies, però entre el Gursel i la família ja havien decidit que hi estàvem convidats, i que per tant ens havíem de quedar al poble fins llavors. Quan la insistència és tal, i de tant bona fe, és difícil dir que no (en aquell cas, a més de difícil també era inútil: per molt que diguéssim res ningú escoltava, tot estava decidit i el nostre marge de maniobra era nul), així que, quin remei, ens va tocar quedar-nos com a convidats d’honor i vivint a cuerpo de rey fins que arribés el dia de la boda.

Per esmorzar una deliciosa sopa de pebrot i castanyes (natural natural!), i despres la mare sempre ens delaitava amb un dels seus deliciosos plats tradicionals.

Mentre passaven els dies abans de la cerimònia, ens va tocar anar a visitar a mig poble (tothom volia conèixer als dos turistes!!), beure una infinitud de tes, explicar una vegada i una altra, amb molts gestos i les poques paraules que sabíem de turc, qui érem, d’on veníem, si estàvem casats, si teníem fills, etc etc etc. A vegades, el Gursel, a qui li va tocar fer l’esgotador paper de traductor, traduïa una mica el que li donava la gana, així és que encara no sabem ben bé quina idea va quedar al poble sobre la nostra identitat i els nostres objectius, però el cas és que semblaven encantats amb la nostra presència, i no es cansaven d’oferir-nos casa seva, el seu menjar, o qualsevol cosa que se’ls pogués imaginar (l’Ona, que portava els pantalons estripats i mal cosits, i que no vestia gaire a to, va acabar marxant del poble amb unes quantes peces de roba de regal!!).

Des de casa els Akçay es tenien unes vistes genials de la part mes nova del poble. Bonics despertars!


En els pobles de les zones rurals de Turquia, on encara tenen una manera de viure força tradicional i bastant lligada a la religió musulmana, la separació social entre l’home i la dona és quelcom molt quotidià, i de seguida se’ns va fer ben evident: de manera automàtica se pressuposava que al Gorka li tocava relacionar-se amb els homes i amb el món exterior, mentre que l’Ona es quedava a casa ajudant a cuinar, o anava a reunir-se a les cases veïnes per petar la xerrada amb la resta de la secció femenina (i amb els respectius fills i filles). Així, fent honor a la seva masculinitat, al Gorka li va tocar agafar l’escopeta i anar a caçar amb el Gursel (el Gursel potser no se’n sortia del tot malament, però el cas és que l’experiència del Gorka va decidir el resultat: van tornar amb les mans buides).

Sempre s'aprenen coses noves, com per exemple fer trampes per caçar ocells: un pal flexible, un troç de fil de pescar i una oliva son suficients.


Ja feia dies que comentàvem que podríem anar a pescar, però la nostra apretada agenda social ens obligava a posposar-ho dia rere dia. Finalment, el dia abans de la boda, ens vam escapar una estona al matí i ens en vam anar a buscar peixos (aquella vegada l’Ona ja va procurar que se li oferís l’opció de participar, que allò de passar-se el dia cuinant ja començava a fer-se pesat...). A lo Easy Rider, el Gursel en una moto amb l’Ona de paquet, i el Birol (el nuvi) i el Gorka en una altra (evidentment, respectant la tradició viària turca: sense casc, amb tres vehicles per carril a la vegada i amb un dels conductors que no tenia ni carnet de conduir), en un moment ens vam plantar a prop del riu.

Aquesta cara de velocitat se'ns va quedar, despres del viatget en moto...

El sistema que vam emprar semblava bastant rudimentari, aquí res de canyes, ni mosques, ni culleretes, ni polles amb vinagre, un simple fil de pescar i a la punta una petita xarxa resultava segons ells el millor sistema per atrapar els peixos. Els devien tenir entrenats o només entenien turc perquè de nosaltres passaven olímpicament, i tant sols se’ns quedaven enganxades les algues i les plantes de la vora. L’únic que va pescar va ser el Birol, que amb gran destresa col·locava i recollia tres xarxes a la vegada i recollia peixos com nosaltres aire. Tanta mala sort no vam pas tenir, perquè aquella nit vam degustar els peixos al menú de la nostra amable turkiye anne (és com nosaltres li dèiem: mama turca).


Finalment el dia de la boda havia arribat. Al matí ens vam dirigir cap a casa dels nuvis a ajudar en els preparatius (els pares del nuvi els hi havien donat una vella casa familiar, com és habitual). Pollastre a dojo, culs enormes passejant-se per un porxo que s’havia convertit en una cuina improvisada, sopes bullint durant hores i hores en unes olles gegants, i gent que venia i anava, ajudant a cremar els pèls dels pollastres, a preparar la crema d’avellanes, simplement xafardejant, rentant plats o cuidant el foc. Una mica més enllà, al mig del carrer, els homes preparaven l’escenari i el "soundsystem": sí, sí, el ball i la cerimònia es fan al mig del carrer! Un tractor amb remolc portava les cadires de plàstic i algunes taules, mentre el Gorka ajudava a treure uns troncs del mig per fer espai, i el nuvi i un amic es dedicaven a instal·lar un fanal (que va quedar mig penjant, i feia més por que no pas llum) i un cable ple de bombetes (cada una diferent de l’anterior). A la tarda, mentre els invitats, que van resultar ser menys dels que en un principi ens havíem imaginat, ens dedicàvem a menjar, els nuvis eren a la perruqueria adornant-se els pèls i vestint-se per a l’ocasió.

Tocava empolainar-se, una boda es una boda!!


Finalment la nit va arribar, i la música va començar (per la nostra oïda era una mica repetitiva i hortera): una barreja entre música tradicional turca amb rerefons maquinero i reggeton amb fils melòdics a l’estil àrab. Quan tothom va ser assegut a les cadires, i els nuvis estaven preparats, va sonar una cançó lenta i la parella es va posar al centre de la pista a ballar, agafadets. Fins aquí tot normal, la sorpresa va ser quan uns segons després se’ns va demanar que ens uníssim al ball, i que com a parella invitada d’honor que érem, acompanyéssim als protagonistes en el seu ball d’estrena. Coneixedors de les nostres habilitats ballarines, vam refusar l’invitació, però només va servir per derrogar el sofriment, i en un moment érem ballant al mig de l’improvitzada pista, amb tots els convidats fixant la mirada més en nosaltres que en els propis nuvis (quina vergonya, per Alà!!). La música no va tardar gaire en tornar a ser el que era al principi (més que música un estruendo), i la gent va començar a unir-se poc a poc al ball. Un ball que va durar unes quatre hores, hores en les que no se’ns va deixar ni un segon de decans (teníem sentinelles que es dedicaven a vigilar que no poséssim el cul a la cadira ni un instant, controlant que no paréssim de moure l’esquelet durant tota l’estona que va durar la festa -tot això, té mèrit, ho fan, i ho vam haver de fer nosaltres també, sense beure ni tan sols una sola gota d’alcohol, ni d’aigua!!-). L’Ona, per sort, havia promès a la parella que com a regal de boda els faria un petit reportatge fotogràfic, i per tant tenia l’excusa perfecta per agafar la càmera i escapar-se d’aquella dansa eterna durant alguna estona. Però la veritat és que tampoc va ser tant dur, i vam riure força compartint balls amb casi tot el poble, aprenent els seus passos (aixecament de braços a mode d’atac d’aixelles contra el veí, xasquejament de dits, i molts moviments d’espatlles) i ensenyant-los la nostra particular manera d’entendre el ritme de la música turca.


Quan ja portàvem una estona ballant la música va parar: era el moment de la cerimònia!
Els nuvis asseguts al mig, la núvia amb un vel vermell a sobre el cap (que s’hereta de mares a filles), i les dones donant voltes al seu voltant amb un pastís de henna ple d’espelmes. Després tocava empastifar-se: és tradició "emmerdar" les mans de la núvia amb henna i embolicar-les amb una espècie de manyoples vermelles que en teoria no es pot treure fins al dia següent (com a símbol de la seva virginitat, virginitat que evidentment era més falsa que el Papa Noel i els Reis Mags junts; perquè feta la llei feta la trampa, i en comptes de practicar sexe vaginal, es dediquen a satisfer les seves necessitats carnals omplint, ja des d’una edat molt precoç, tots els altres forats, per evitar així deixar senyals detectables pel doctor encarregat de certificar que arriba pura al matrimoni). Després era el torn de pintar el front i les mans del nuvi, i finalment tocava espargir tota la henna que quedava entre les mans dels convidats. La majoria de gent adaptava la tradició a la seva conveniència i s’enduia la henna a casa amb un tros de paper, però nosaltres som estrangers i novells en el tema de les bodes turques, i a més una mica pallassos, així que això d’embrutar-nos ens va semblar prou exòtic i divertit, i ens va tocar passar la resta de la nit amb la mà oberta esperant a que aquella pasta verdosa s’assequés.

Un cop a casa tocava fer-se la henna amb mes calma.


Al dia següent, la boda de veritat (la cerimònia del dia anterior és només per als familiars), amb més convidats i aquesta vegada sí, una mica de sirup (espècie de vi blanc amarg casolà) amagat al maleter del cotxe dels amics dels nuvis per amenitzar les hores de ball (i per alegrar la cara de la núvia, que durant la nit anterior havia semblat més que estava en un escorxador a punt de ser degollada que no pas a la seva boda). Tot sigui dit, la boda era un pèl complicada per a la nostres ments occidentals. En un breu resum, i segons els rumors de tot el poble, era més una boda per compromís o de calentor adolescent (la família de la núvia no hi estava gaire d’acord) que no pas un boda "normal". Degut a això i a que en Birol havia de marxar a fer el servei militar (obligatori per a tots el homes a l’edat de vint anys i durant quinze mesos) tant sols cinc dies després, ens va donar l’impressió d’una boda precipitada i a corre cuita. Nosaltres no vam parar de repetir que els nuvis eren encara molt joves per casar-se i més havent de complir el servei militar cinc dies després, però la parella ja havia protagonitzat una fuga unes setmanes abans, amb relacions sexuals incloses, la qual cosa, segons les tradicions de l’Islam i del poble de Bozdoğan, els obligava a casar-se!!!


La nit, de fet, va discórrer igual que l’anterior; la diferència la va posar la gota alcohòlica, que va ser responsable de que tot acabés com va acabar. Entre les escapades del ball per fer sirups i les escapades dels sirups per anar a ballar (no ens deixaven marxar de cap dels dos llocs), van convidar al Gorka a fer un parell de trets amb la pistola d’un dels cosins del nuvi. Precisament, això de tenir armes és un fet habitual aquí, tothom en té a casa i tothom dispara quan li peta, en aquest cas amb l’afegit que es tractava d’una boda. Gastaven bales com qui llença petards per Sant Joan! El Gorka s’hi va apuntar ràpidament, amb tota l’expectació al seu damunt, semblava que la gent esperés que alguna cosa de magnifica passés, que un avió secret de la CIA de cop caigués del cel, que la pistola explotés o ves a saber el què. El fet és que res d’especial va passar, a part que el Gorka va fer un somriure d’orella o orella en veure la cara dels presents il·luminar-se pels trets, i aquests es van tronxar de riure!
La nit va començar a distorsionar-se quan la música va parar. Segons mana la tradició, la nit de bodes el nuvi ha de fer tot el que els seus amics vulguin sense ni tant sols renegar. Li van demanar al Gorka què volia que fes el nuvi, i sense pensar-s’ho gaire va demanar unes patates fregides (es veu que no ens havien donat prou sopar, o amb tant de sirup se li havia obert la gana). Amb algunes facultats mentals fora de servei, el nuvi va anar a buscar un càmping gas, una paella plena d’oli, unes patates i un ganivet i es va posar a pelar. A partir d’aquí, el que nosaltres vam entendre va ser menys que poc. Un dels tiets va començar a escridassar al Birol, suposem que per la seva actitud i el seu grau d’alcoholisme, i en Birol li va saltar a sobre (cal comentar que aquella mateixa tarda ja havien discutit, i el nuvi havia desaparegut fent així posposar l’inici del ball: tot era desconcert a la cara del assistents, que no entenien res del que estava passant). A la baralla s’hi van sumar el cosí defensant al pare, i el Gursel defensant al Birol (cal recordar també que hi havia armes pel mig, i que aquella gent no esta gaire acostumada a beure alcohol). La discussió va arribar a punts de bogeria màxima: en Gursel va arrancar d’una estrebada la barana de la casa i en Birol va començar a llençar les totxanes que feien servir com a cuina. Al final la mare es va desmarcar d’un sector femení dirigit pels plors de la núvia i la germana del nuvi, i va trucar a la policia. Aquesta va arribar amb la més autèntica tranquil·litat i tothom es va asserenar de cop. Les parts implicades es van asseure a una taula amb un bon cafè a les mans i van plantejar els seus punts de vista. Més que de policies van fer de psicoanalistes, i fins i tot van acompanyar al nuvi al llit per que es relaxés i pogués dormir: només els hi va faltar cantar-li una nana de bona nit i fer-li un petó al front. Tot un exemple a seguir a casa nostra, on per molt menys acabes dormint a cal reixes, sense donar oportunitat al diàleg!

''Mi gran boda turca''


Al despertar, la primera imatge que ens venia al cap era la baralla de la nit anterior, i a la cuina de casa no vam poder evitar preguntar sobre l’incident. Amb absoluta normalitat comentaven la jugada tot rient i en absolut es respirava sentiment de desgràcia o vergonya familiar. Així van ser els següents dies, xafarderies al voltant de la cerimònia i comentaris que no anaven més enllà del paternalisme, considerant-ho tot casi com una entremaliadura.
Més emotiu va ser el moment d’acomiadar als joves que marxaven a fer la mili (Jandarma servis!). Sí, sí, encara ens vam quedar uns dies més, aquesta vegada per l’obligació de no faltar al comiat del Birol! Tampoc vam dir que no, a Bozdoğan s’hi estava molt bé...

L'ajuntament es fa carrec de pagar una festeta per acomiadar els que han de marxar, i nosaltres no podiem faltar-hi! (els futurs milicos vestien un mocador vermell al coll durant els dies abans de marxar... no fos cas que se'n escapes algun!!)


No és d’estranyar que el dia de la partida dels joves sigui tan important pels familiars, ja que a Turquia la mili no és cosa de broma: després d’un mes de durs entrenaments els envien a l’est del país, a lluitar contra la guerrilla del PKK (sector armat del Partit dels Treballadors pel Kurdistan, que lluiten per la independència del poble kurd, amb el seu territori dividit i repartit entre els països de Turquia, Iran, Iraq i Síria). I aquest conflicte, que de fet és una guerra, se’n duu cada any la vida de molts joves, tant kurds com turcs (no fa falta anar gaire lluny, fent el servei militar el mateix Gursel va matar a un guerriller durant una incursió de l’exèrcit turc a la frontera amb Iraq, mentre que el mateix dia el seu millor amic queia mort al seu costat per una bala kurda). Realment aquest és un conflicte latent al país: a l’oest, zona on ens trobem ara, l’odi cap als kurds és molt profund (la majoria de vegades no és només un odi contra el que la televisió anomena "els terroristes" sinó envers cada un dels individus kurds). Odi que no només s’alimenta de la televisió sinó del propi fet de perdre fills i familiars en els enfrontaments (remarquem que els joves de poble i només amb els estudis bàsics han de lluitar com a soldats rasos, mentre que els de ciutat i amb carreres universitàries fan un servei més curt i més allunyat del perill). Així doncs a la ciutat de Nazilli, fins on vam anar a acomiadar en Birol, s’hi van congregar centenars de joves dels pobles del voltant. Molts d’aquest joves, de no més de vint anys, ja estaven casats i tenien fills, i allà estava tota la seva família, nosaltres inclosos, entre núvols de llàgrimes i càntics per animar als nous soldats. Al seus rostres es reflexaven la pena i la por per marxar lluny de casa i dels seus i la incertesa de lo desconegut. Va ser un dia molt trist! Al principi tot eren somriures i emocions contingudes, però al moment de la veritat a més d’una mare li va agafar un atac d’ansietat. Per això la mare d’en Birol es va voler quedar a casa, penjant un llaç blanc a la porta i llençant oli al carrer de casa (diuen que allò que ràpid se’n va, ràpid torna).

Es tradicio guarnir el cotxe per acompanyar als joves: aquest es el dels cosins del Birol, que diuen adeu al Selim.


Després de tants dies de bona vida, això s’havia d’acabar, tanta festa i tanta celebració havien de ser compensades d’alguna manera, i nosaltres sabíem que la família necessitava gent per treballar recollint olives i castanyes de les seves terres, ja que ara eren un menys. Els següents dies els vam passar fent torns amb la moto del Gursel per anar a recollir un fart d’olives als camps, o per recollir i pelar una bona pila de castanyes.

En un a familia sense cotxe es el que toca: amunt i avall amb la moto! İ portar a la anne, carregada d'olives, i per una carretera de muntanya sense perdre l'equilibri es tot un repte.

La feina no era gaire dura, però els mètodes utilitzats ens van semblar rudimentaris i a vegades molt poc eficients (en aquella família en particular i regnava una mica el caos i la desorganització, i a vegades feien les coses amb un desordre tal que ens obligava a refer la mateixa feina tres o quatre vegades: falta de planificació, en dèiem nosaltres, molta falta de planificació!!).

Els pic nics eren consistents, guaiteu la carmanyola de la mare!! (posar-se a treballar altre cop sense fer la siesta es una tortura que aboca al vomit!)

Vam passar bons moments treballant amb ells, mentre apreníem a fer anar el pal per tirar olives (sembla fàcil però es esgotador i es necessita tota una tècnica), enfilant-nos als arbres, presenciant alguna caiguda estúpida, olorant els pets pudents produïts per sobredosis de castanyes i fesolets i aprenent nou vocabulari turc: des d’oliva (ceytan) fins a aigua (su), sense oblidar-nos evidentment de les importants, com okus, ipne, maniac, salac, yarrak, am... tota una gama d’insults que van posar la nota còmica a les converses laborals. Vam tenir molta sort d’aterrar en una família amb tant sentit de l’humor i alegria de viure el dia a dia: eren una colla de conyons i anàvem d’una broma a l’altra!

Que us penseu que les olives es recullen del terra? Alla les caçavem a canyonassu limpio!!!

En realitat era mes complicat que aixo: tira-les sense destrossar una branca (com va fer el Gorka!), o sense que surtint volant disparades metres enlla (com solia passat-li a l'Ona).

No s’ho prenien gaire en serio això de treballar, els horaris eren de vegades una mica estrambòtics (tant començàvem a les nou com a les dotze, tot depenia del que tardés a acabar-se el pa de l’esmorzar), i com que tots els treballs al camp estan marcats per les previsions meteorològiques més d’un dia de pluja vam haver de quedar-nos a casa. En total vam passar sis dies de tortures per l’esquena i molt aprenentatge agrícola, i quan va tocar marxar deixàvem enrere un bon grapat de sacs plens i moltes hores de cansament i satisfacció altruista.

L'or negre!!

Ojo: que no n'hi hagi cap amb cucs!

Els burros de carrega, especimens en fase d'extincio...

İ per si no n'hi havia prou, despres encara tocava tallar-les una a una... amb rao somiavem amb olives a les nits!

Els últims dies a Bozdoğan, no sabem si per les oracions del pare (li demanava cinc cops al dia a Alà que el mal temps ens retingués, demorant la nostra partida) o bé per mala sort, es va ficar a ploure i fins i tot a nevar. Els costava una exageració entendre el significat de viatjar ("perquè heu de marxar si ja heu trobat un lloc on hi esteu bé? Què més voleu? Què hi aneu a fer allà?"), i al final l’única manera que entenguessin la nostra necessitat de seguir en ruta va ser vestir el propòsit del nostre viatge: "sí, sí, és un pelegrinatge, com per els musulmans anar fins la Meca, doncs nosaltres els andorrans tenim que anar a la Índia...". Amb aquesta explicació van semblar quedar prou satisfets.
Per fi els havíem convençut i en part a nosaltres també, però encara ens esperava una altra sorpresa: el penúltim dia, havent explicat mil milions de cops que havíem de marxar cap a Ankara a fer els nostres visats per Iran, el Gursel va preparar una festa d’aniversari sorpresa pel Gorka. Entre tants viatges en moto fins al poble, es va escapar a comprar un pastís, va segrestar a l’Ona per que l’ajudes amb l’inscripció de bon aniversari (tot això sense aixecar cap sospita, ja que el Gorka es pensava que l’Ona estava pixant al lavabo del costat, santa innocència!) i va ensarronar a la propietària del cibercafé al que solíem anar perquè preparés begudes i menjar. El molt il·lús no es va adonar de res, i es va estar com dos hores de rellotge davant de l’ordinador mentre tothom estava esperant a les seves esquenes a que es gires per portar-li el pastís. Al final el desespero i la impaciència dels assistents va fer que decidissin apagar els llums per cridar l’atenció del protagonista. Els que ens van endur un bon regal van ser tots els altres, perquè la cara de tonto que se li va quedar al veure el pastís no té preu! Aquella nit vam ser pocs però ben avinguts (faltàveu vosaltres!!!) i vam disfrutar menjant el pastís de xocolata mentre apreníem nous trucs de màgia . Per cert, alguns d’ells molt bons.

Moltes felicitats viejo!


Al matí següent tocava fer maletes i marxar, però no va ser tant fàcil. La cosa va acabar amb els plors de la mare a la porta de casa (segons ella li marxaven dos fills més) i amb alguna llagrimeta que se li va encomanar a l‘Ona, i és que realment ens hi havíem sentit com dos membres més de la família Akçay. En Gursel i el pare ens van acompanyar fins a l’estació d’autobusos i no hi va haver manera que ens deixessin pagar els bitllets: ells son així.

Ala esmaladik! Güle Güle!! (que ve a ser: Ens veiem! Aqui us esperem!)


Veritablement l’hospitalitat turca no està en el gest sinó en el sentiment, a Bozdogan no només hi vam trobar un sostre, sinó també una llar.

8 comentaris:

Alba ha dit...

Genial! No fan falta més comentaris!

Maria ha dit...

Molt bona la crònica. Tinc la sensació de conèixer la família Akçay !

Ona ha dit...

İepa!
Perdoneu les faltes que hi pugui haver als peus de pagina, pero encara no hem descobert on s'amaguen els accents en aquest coi de teclat turc!

Hèctor ha dit...

Que guapo el relato, y la estancia debe haber sido la polla. La duda que me ha quedado, ¿Gorka se comió las patatas al final? jajajajaja.

Saludos

PD: Una recomendación. Poner fechas aproximadas (supongo que habrá días que no sabréis ni en que fecha estáis). Este me imagino que es de diciembre, por lo del cumpleaños de Gorka.

Gorka ha dit...

No, las patatas al final acabaron volando!!!

Gracias por las recomendaciones, algun dia de estos dataremos los eventos!!!

Pueyo ha dit...

Ei Ona! Sóc en Pueyo de Geo, l'Helena m'ha passat l'adreça del blog, així tindrem alguna notícia de tu, que a mi ja em menjava la curiositat de saber què se n'havia fet de la punki de la classe!

Ja t'aniré seguint les aventures online a partir d'ara!

Sort! si és que la necessiteu...

Kikuu ha dit...

Molt bon relat si senyor, m'han entrat g'anes d'anar a veurela familia AKÇAY (que potser ja ho havieu pensat pero te una certa retirada a ALAY, no? jeje potser d'aqui la hospitalitat..)
Be, ja espero la proxima cronica. Salutacions de tots.. (intentre penjar les ftos de Nadal al Facebook, ja us dire algo.)
Salut i que us vagi tot molt bé!
(:

Anònim ha dit...

putu gorka, sempre xinxant... ara patates fregides!!!! quin personal... ja no sé com més ens podreu sorprendre en els ròxims capítols!!
per cert ona, quina fava que t'hagessin de deixar roba i tot! si és que quan s'és autèntica...
sou molt bons!!
núria