Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

PAU A LA KARAKORUM

[de l’1 al 22 de juny del 2009]



Gilgit, capital administrativa i comercial de les Àrees del Nord de Pakistan, se’ns va presentar a simple vista com una petita ciutat envoltada de muntanyes, on convergeixen dos colossals masses d’aigua de la regió: el riu d’Hunza i el de Gilgit (que més avall canviarà el nom pel de Indus), bèsties imparables que en temporada de desgel arrosseguen tot el que es troben pel davant, alimentats per les glaceres fonent-se quatre mil metres més amunt, agafant embranzida gràcies a la llei del senyor Newton. Això fa que cada vegada que creuem un pont resem a tots els deus que coneixem per no caure-hi, sentint els taulons de fusta grinyolant sota les rodes dels vehicles, captivats per les formes dels remolins i tobogans que la força de l’aigua dibuixa.

Després d’un dia sencer de ruta (ensardinats en aquella llauna que alguns agosarats d’aquest indret s’atreveix a anomenar autobús) i de tretze hores de tren, tot això non stop (si és que som una mica masoquistes...), els únics pensaments que podem tenir són: el desig de gaudir d’una bona dutxa i el d’aconseguir trobar un llit on vegetar. L’hotel Madina, situat al bell mig de la ciutat, recomanat per la parella alemanya que ens va regalar la guia a Iran, va fer les funcions de cau, protegint-nos de la ciutat amb el seu car restaurant i el seu magnífic i pacífic jardí, augmentant així la sensació de que la vida a l’exterior era caòtica i contaminant. Però després d’una bona migdiada (de cinc horetes aproximadament!), seguida d’una dolça nit d’encefalograma pla, vam decidir investigar una mica la ciutat.


Atapeït bazar de Gilgit.


Però deliciosament ple de locals on beure refrescants sucs de mango.

Gilgit és, tot i estar enclavada enmig d’un preciós paisatge, una ciutat lletja. El centre urbà és un lloc polsegós i brut, amb botigues atapeïdes les unes al costat de les altres, dens trànsit de motos i cotxes escopint fum, i venedors ambulants empenyent carros plens de fruita podrida (llueixen exquisits els plàtans recoberts de pèls blancs, o els mangos arrugats i ennegrits sota el sol, que els vianants compren feliçment). La gent, però, és alegre i molt amable: és difícil passar per davant d’una botiga sense que el propietari et saludi amigablement, i en una tarda de caminada es fa impossible fer recompte de les vegades que hem estat convidats a fer un chay. Gilgit és coneguda per acollir nombrosos partits de polo (esport importat pels anglesos i que encara atreu a nombrosos seguidors i curiosos, degut a la seva espectacularitat i a la ferotge rivalitat dels equips que hi participen), i tot i que vam poder presenciar jocs infantils emulant un encontre de polo sense cavalls, convertint-se en una simple carrera darrera la pilota, i culminant en una baralla de cops de bastons, no vam tenir la sort de presenciar cap partit seriós (on, almenys, hi hagués algun quadrúpede per ésser cavalcat!). Això sí, ens vam quedar ben parats en veure lo estret que és un camp de polo!


Com deiem: carrera darrere una pilota...

Casi a tocar de la ciutat, hi ha un petit poble anomenat Baseen, on es pot observar un Buda esculpit en una roca, que segons diuen data del segle setè, quan el budisme va arribar a la regió. Cansats de tanta grisor i brutícia, vam enfilar-nos a un suzuki (minúscula camioneta que fa les funcions de transport públic interurbà), en una espècie de petit peregrinatge religiós, per contemplar i adorar el pedrot esculpit. A mig camí, el conductor va fer baixar a la resta de passatgers, i es va desviar de la seva ruta per portar-nos especialment allà on ens dirigíem. Quan ja ens estàvem maleint els ossos, suposant que ens voldria cobrar un preu especial pel favor, ens va dir que res de res, que no acceptava ni un cèntim, que ens havia portat per gust, per donar-nos la benvinguda al seu poble, i que de cap de les maneres acceptaria que li donéssim diners (prou ens va costar que almenys ens acceptés un cigarret de recompensa!). Sí, així és la gent al nord de Pakistan...


L'amable conductor del minùscul Suzuki.

Baseen, tan a prop com estava de Gilgit, es descobria com un indret completament diferent. Una llum neta i preciosa il·luminava la verdor dels camps al nostre voltant, i petites cases de pedra es camuflaven entre arbres fruiters i camps de cultiu aquí i allà. Els infants jugaven a cada racó de la carretera, acompanyant amb una alegre melodia de xiscles i rialles l’agradable xiuxiueig de la natura. Quina pau!


Els nens del poble divertint-se recollint fruits dels arbres i els adults jugant al partxís (joc internacional!)


No només el conductor del Suzuki va ser simpàtic, fins i tot un policia amb pintes de milicià cubà ens va convidar a beure una coca-cola imperialista.

El Buda seguia allà, penjat en una roca a tocar del riu (almenys aquesta vegada, hem arribat abans que algun taliban sonat li fotés un bombasso!). Mentre el guaitàvem, vam fer coneixença amb un simpàtic jove, en Sukur, que parlava poc i reia molt. El vam acompanyar a la seva petita botiga, on de seguida vam descobrir perquè reia tant: resulta que el seu producte estrella no era cap dels que estaven a les prestatgeries, ja que aquestes lluïen completament buides i plenes de pols, sinó haixix provinent de les zones tribals: com si fos la cosa més normal del món! Ens vam intercanviar els números de telèfon, i a partir d’aquell moment, fent honor a la seva identitat pakistanesa, ens va estar trucant casi a diari per saber com ens anava tot, per recordar-nos la nostra amistat, i per assegurar-se de que estàvem bé.


Té collons a on es van dedicar a esculpir la pedra! El Sukur i el Gorka s'ho miraven des de sota....


Una de les botigues veïnes a la del Sukur, que han hagut de construir-se un petit pont per no caure de morros al rec!

Vam abandonar Gilgit al cap de pocs dies, amb ganes de seguir guanyant alçada i arribar a la famosa vall d’Hunza. Després de quatre hores d’intensa suor dins la sardinera, cavalcant per una Karakorum Highway que poc deu assemblar-se al que havia sigut anys enrere, i que per suposat, ben poc té a veure amb el que nosaltres anomenem autopista (desgastada carretera travessant amples valls glacials, enfilant-se per abruptes vessants rocoses, amb rius que la creuen sense cap control, desviaments polsegosos esquivant enormes blocs de pedra que algun dia es precipitaren sobre l’asfalt, i forats a tot arreu, com si de l’escenari d’una guerra es tractés), vam arribar a Karimabad.


Ja ho diu el cartell...

Durant aquest trajecte se’ns va fer evident la magnitud d’aquesta enorme obra civil, resultat de la col·laboració entre els governs de Pakistan i Xina (tampoc és que Xina sigui una ànima caritativa... però per algun lloc ha d’exportar els milions de productes de dubtosa qualitat que envaeixen els mercats de tot el món!), i que ha estat anomenada la vuitena meravella del món. Amb la tecnologia limitada de que disposaven aquests dos països als anys setanta, van convertir el que en alguns trams era només un petit camí de rucs, en una carretera que travessa una de les cadenes muntanyoses més grans del món (uns mil tres-cents kilòmetres de carretera, casi res!), amb l’ajuda, això sí, de la vida de nombrosos treballadors que moriren durant la seva construcció (un per kilòmetre, diuen les dades oficials; els locals asseguren que molts més, ja que el govern no va comptabilitzar als nombrosos voluntaris). Al veure per on passa la carretera, i en imaginar-se com van haver de construir-la (a pic i pala!), un es queda sense paraules... I com devia canviar la vida de la gent d’aquesta zona, que fins llavors havia viscut aïllada al seu petit racó de món, i de sobte es trobava connectada no només amb la resta del planeta, sinó amb la modernitat!


En indrets com aquests es va haver de construir la Karakorum Highway!

La construcció de dita autopista va permetre que la vall d’Hunza es convertís en un dels principals centres turístics del país, a on feien parada i fonda tan alpinistes professionals com viatgers fent ruta cap a la Xina o cap al subcontinent asiàtic. Però no tot van ser bons auguris, ja que en aquest indret tan pur la gent tenia tendència a ser longeva, superant la centena en molts casos, ja que s’alimentaven únicament del que cultivaven i criaven, de manera completament autosuficient, desconeixent així la fritanga, les begudes gasoses, els dolços artificials o el menjar industrial fins fa ben poc (elements que amb els anys han fet minvar la seva salut de ferro!)


Cabaç utlitzat per a transportar la fruita recol·lectada i la collita dels horts.


Tot i que hi hagi una autopista, això no vol dir que tinguin escales mecàniques!

Un cop a Karimabad ens vam instal·lar a la Khousho Sun Guest House (como no, la més barata de totes, un euro i poc la nit!), on vam ser els únics hostes durant la majoria de dies que ens hi vam estar (que no van ser pas pocs...). D’ençà del famós 11-S, la indústria turística està en Standby a Pakistan, rebent turistes amb comptagotes, i avui en dia, poques són les agències de viatges que s’atreveixen a enviar-hi als seus clients, degut a l’actual operació militar a la vall de Swat. Però no cal ser tan exagerats, Swat cau molt lluny de tot arreu, i més val no deixar-se impressionar excessivament pel que els mitjans de comunicació ens diuen. La gent associa inconscientment la paraula Pakistan a terrorisme, estigma que els pakistanesos volen treure’s de sobre el més ràpidament possible. La veritat és que a Pakistan hi ha terrorisme: terrorisme d’Estat, grups armats, grups religiosos i molt buitre suelto que s’aprofita de la pobresa i l’analfabetisme de la població, però això no vol dir que tots els pakistanesos pertanyin a Al-Qaeda! De fet, podríem dir que Pakistan és, segons el nostre pobre criteri, el país on millor ens han tractat com a estrangers! Però tanta hospitalitat no treu que els hotels estiguin buits, els restaurants a mig gas i les agències de trekking s’estiguin menjant els mocs. Després de tants anys de bonança ara és l’hora de les vaques magres, i això ens ho repeteix tothom a diari, posant una especial il·lusió en els anys futurs, quan la guerra contra la talibanització s’acabi i quan la remodelació de la Karakarum Highway a càrrec dels xinesos estigui enllestida. Inshalà!


Vistes de la vall de Nagyr, des de Karimabad


Baltit Fort: símbol d'Hunza.

Tornant al que anàvem, un cop a Karimabad, un ventall de possibilitats es va obrir als nostres peus: infinitat de trekkings, de valls per descobrir, de glaceres per tastar, d’indrets per visitar i sobretot, de gent per conèixer. I així vam fer les primeres amistats, discutint possibles rutes amb els Khousho, el gerent de la pensió on ens allotjàvem, un amable i tranquil homenet rondant la quarantena, que amb la seva parsimònia per a fer i dir les coses ens va ajudar a preparar les nostres primeres excursions. Casi sempre rondava per allà un íntim amic seu, en Manzoor, un conductor de jeep carregat d’anècdotes per explicar (cal dir que casi sempre relacionades amb algun dels seus clients paracaigudistes i els jeep safaris que acostumava a fer!). Amb aquests dos personatges, l’un tranquil com Jesús Crist clavat a la creu i l’altre més esverat que un gos ple de puces, vam passar moments molt agradables, llargues vetllades de xerrameca i, fins i tot, van cuidar-nos i mimar-nos en els moments de més alta febre, conseqüència d’una forta cagalera de més de cinc dies, que liquava tots els aliments ingerits.


En estat febril... o casi podríem dir que en estat vegetatiu.

Va ser poc el que vam poder veure aquells dies, però de seguida vam enamorar-nos de la quietud de l’indret, de les espectaculars vistes del Rakaposhi (7.788 metres de roca i neu traient el cap per la finestra de la nostra habitació), dels tes que el Khousho ens preparava amb tendresa, de la familiaritat del tracte amb la gent, i de la vida absolutament tradicional que succeïa al nostre voltant, i que tan naturalment es mesclava amb la presència d’estrangers (i amb les inevitables infraestructures per acollir-nos).

Preciós Rakaposhi sota la lluna.


I no només vèiem el Rakaposhi, sinó que només girar el o cap podíem contemplar el Golden Peak.


Vida tradicional al casc antic de Karimabad, anomenat Baltit, i d'estil clarament tibetà.


Els avis, això és internaci0nal, prenent la fresca i, segurament, comentant la jugada i criticant al personal! (o potser mirant les obres?)


Aquí l'únic que treballa és el lutier, sota una gran expectació!


És típic pintar els ulls dels més menuts amb krol (carbó), per preotegir-los del fort sol.

Karimabad, i de fet, tots els pobles de la vall d’Hunza, existeixen i han pogut sobreviure gràcies a un complex sistema de canalització d’aigües, que inunden el paisatge de canals que serpentegen per les vessants entre les cases i els camps, i adornen l’entorn amb una tranquil·la bellesa. L’aigua que duen, però, dista molt de ser l’aigua transparent i pura que un s’imagina que deu haver-hi per aquestes contrades. És una aigua grisa, carregada de sediments i minerals que floten en ella dibuixant rocambolesques sanefes, i que a primera vista sembla bruta com una mala cosa (“it´s hunza water!”, expliquen els locals orgullosos, rient-se de l’inevitable cara de fàstic dels nouvinguts). Tot i que té el mateix color que l’aigua d’una bassa plena de fang, ells se la veuen sense cap mania (la nostra disenteria demostra que, tot i posar-hi voluntat, per a nosaltres la cosa no és tan senzilla...).


Així llueix la deliciosa aigua d'Hunza a les mans d'un boy scout!


I on hi ha aigua, no s'hi pot cagar! O si?? Una gran pregunta ens invaí en veure aquest confús cartell... un és lliure de cagar a l'aire lliure aquí?

Quan ja començàvem a sentir-nos amb les forces suficients per aixecar-nos del llit, ens vam aventurar a fer una visita al poble veí (tot un repte el caminar una tarda sencera estrenyent bé el culet per no regalimar!). Altit ens va fascinar pel seu laberíntic casc antic, de petites cases fetes de pedra i fang, amb una enorme piscina al bell mig de la placeta principal, i coronat per un curiós castell d’estil tibetà (un castell que a més d’agradable a la vista deu ser dolç al paladar, ja que està fet, ni més ni menys, que de fang barrejat amb polpa d’albercoc!). La caminada va ser, com ja començava a ser costum, un agradable passeig entre camps verds, camins polsegosos i somriures a cada cantonada.


L'encisador casc antic d'Altit, vist des del fort.


Per molt que estigui fet de polpa d'albaricoc.... no és de color taronja!


Són molt pocs els que tenen tractor, i l'herba toca recollir-la a mà... i anar fent-ne paquetets per carregar-la cap a casa!


A qui no té un ruc o un tractor, li toca portar-ho tot a coll.


Dues simpàtiques àvies amb el vestit i gorret tradicional.


Partit de cricket al mig del camí, algo molt habitual de veure!


No només a Altit tenen piscina, sinó que a casi tots els centres històrics dels petits pobles de la zona (en aquest cas, Ganish)

Així que un dia, sentint-nos ja recuperats (o recuperats a mitges, que la cagalera hunzenca no marxa fàcilment, és tossuda ella!) vam decidir fer l’excursió més curta de la zona, per provar-nos en alçada, i de pas fer un cop d’ull a la glacera més propera. Karimabad es troba just a la falda de l’Ultar glacier, la qual cosa fa que, en menys de tres hores d’intensa pujada, puguis contemplar, des dels prats que els ramaders fan servir a l’estiu, una glacera completament vertical i envoltada de pics de més de set mil metres d’alçada. Tot un privilegi, podríem dir!


A l'esquerra, el Gorka sota els pics: Lady Finger, Hunza i Ultar II. A la dreta l'imponent glacera d'Ultar, primera que veiem a la vida!

L’experiència ens va convèncer, i uns dies més tard vam optar per acomiadar-nos de Karimabad i seguir Karakorum Highway amunt. Amb una furgoneta, vam avançar fins al poblet de Gulmit, on vam fer nit per l’endemà emprendre una ruta a peu a través dels petits pobles de Kamaris i Gulkhin. Aquest poblets, units tan sols per una pista de terra, apartats de la carretera principal, viuen principalment de l’agricultura i de la ramaderia, i no és d’estranyar veure a les dones cuidar els abundants camps de patates (segons diuen, les patates d’Hunza són les millors de tot Pakistan) i als homes passejant les cabres o portant aigua pels laberíntics recs dissenyats per inundar les terres. Al final de Gulkhin, pujant per una morrena ben vertical, que separa al poble de la vall glacial, vam fer el primer cop d’ull a la negra glacera de Gulkhin, per poc després travessar-la. Poc a poc, i amb molt de compte, caminàvem en direcció a l’altre extrem (cada cop més acollonits, sentint la fricció del gel, l’aigua i els rocs sota els nostres peus, i intentant no pensar en una possible caiguda al riu subterrani i gelat deguda a una inesperada fissura passada per alt); ens sentíem com dos petites formiguetes intentant creuar una enorme massa relliscosa ennegrida pels rocs que la mateixa força del gel arrossega, tot en constant moviment! Resulta còmic, i ens va fer sentir molt estúpids veure com, després de tantes patinades i suors fredes, de tantes pors i precaucions, un grup de xavals de no més de deu anys, corrent i saltant per tot arreu, entretenint-se a tirar pedrots des de les grans cornises de gel, creuaven sense cap mirament! Però que voleu, era la primera vegada que empreníem ruta sobre una llengua de gel, i quan un és novell tota precaució és poca! De totes maneres, tant patiment es va veure recompensat amb només mitja hora més de caminada: l’aparició del llac Borith, amb les seves aigües rosades, els seus quatre ànecs despistats, migrant des de Sibèria, i la tranquil·litat de les poques cases construïdes fan de l’indret un lloc bucòlic.

Com que a l'hotel de Gulmit no tenien clients, i la cuina estava parada, el propietari ens va convidar a sopar a casa seva (molles de pa amb un fort yogurt i oli d'albercoc: típic hunzenc a tope!)


Sistama de regadiu per innundació...


... i l'únic utensili a emprar és una pala (per obrir i tancar els canals afegint i traient pedres i fang)!


Creuar una glacera amb aquest aspecte no és moc de pav, com a mínim per a nosaltres!


Vistes del llac de Borith, llac salat a 2.700 metres.

Allotjats a l’únic hotel, i animats pel seu simpàtic propietari i l’encant de l’àrea, l’endemà vam optar per aventurar-nos seguint la morrena de la glacera fins arribar a l’ultima zona habitada: un seguit de prats de conreus, amb petits habitacles de pedra, a mode de cabanyes, enclaustrades entre més de dos mil metres de tartera d’un costat, i de l’altre, la morrena i la glacera. Aquesta gent no déu tenir por de les esllavissades!

Vistes des de Passu!


Dues llengües que corren paral·leles: l'una de gel i l'altra d'herba!



La família que regentava l'hotel al Borith Lake.

Tot i les fenomenals vistes del llac, i l’encisadora calma de l’indret, al dia següent vam continuar la nostra ruta fins al pròxim poble. La caminada ens va dur, altra vegada, a tocar d’una glacera (aquesta gent té glaceres per donar i per vendre, amb raó ningú fa servir nevera per aquí!). Aquesta, més gran i imponent, lluïa blanca i poderosa vessant avall, indicant-nos la direcció a seguir per arribar a Passu. El camí, que vam haver d’inventar-nos a estones, el vam rematar amb una inesperada i divertidíssima baixada de tartera que a part de carregar-nos les botes de sorra (que polsegós que és el terreny de la Karakorum, la sorra és més fina que la de les platges més “pijes” del Carib!), ens va dur a peu de carretera de nou. La distància que ens separava del poble la vam recórrer en una petita camioneta de treballadors xinesos (fàcils d’identificar no només pels ulls ametllats i les lletres incomprensibles que porten escrites als uniformes, sinó perquè duen el casc de treball posat fins i tot a dins dels vehicles, quan paren a fer un te, i segurament inclús a l’hora de fer les necessitats... el que no hem pogut esbrinar encara és si se’l treuen per dormir!).


Glacera de Passu

Passu: un altre poble de bellesa i calma, escampat en una planícia de verdor a tocar del riu Hunza, i que és el privilegiat escenari d’unes espectaculars vistes de la curiosa muntanya anomenada “La Catedral” (caracteritzada per estar formada per multitud de petites muntanyetes extremadament punxegudes!). Els seus habitants, riallers i alegres, aprofitaven les últimes hores de la tarda, menys caloroses, per fer-se càrrec dels camps de patates o recollir herba per alimentar les vaques i cabres que jeuen lligades amb una corda al costat de casa.


Separada de Passu pel riu Hunza: la Catedral!


De fet tampoc dista tant de la vida a casa nostra: parabòlica al jardí i l'àvia cuidant dels néts!


Els veritables tractors d'aquestes terres: les dones!

Però no ens hi vam quedar pas gaire, ja que després d’una reconfortant dutxa d’aigua calenta, un deliciós àpat, i d’una bona becaina, vam seguir fent camí. Restàvem indecisos encara, no sabíem si seguir el nostre improvisat viatge cap a la vall de Shimshal, situada a l’est de la Karakorum, o bé cap a l’oest, per la vall de Chapursan. Aquesta última fa frontera natural amb Afganistan, tan sols separats pel famós Waghan corridor (escarpada vall que ha sigut escenari de diverses batalles, i on els afgans mai han sigut vençuts, al llarg de tota la historia!). Segons diu la guia, des de Chapursan es pot fer un trekking de quatre dies que et duu fins a tocar de la frontera, i amb una mica de sort, t’hi pots trobar caravanes de tadjiks i afgans que venen a Pakistan transhumant, amb una bona colla de yaks, exactament igual com ho feien segles enrere. Així doncs, com que ens agrada bastant l’aventura, vam decantar-nos per aquesta excursió, i vam saltar al primer autobús matutí cap a Sost (un dels últims pobles abans de la frontera amb Xina, i que enllaça amb la vall de Chapursan).

Arribar a Zood Khun, últim poble de la vall, no va ser fàcil, i si pensàvem que a l’autobús de pujada anàvem ensardinats, a dintre del Land Cruiser dels anys cinquanta que ens va dur fins a destí, vam descobrir com encara podíem reduir els nostres cossos a la mínima expressió, amuntegats els uns a sobre els altres; com no, a nosaltres, ànimes caritatives que no es queixen mai, ens va tocar fer el trajecte, de tres llargues hores, entafonyats al maleter. Vam arribar a comptar fins a un total de vint passatgers a l’interior del vehicle, i uns quants peus penjant pel sostre! La carretera és digna del més imaginatiu enginyer, i amb aquell trastot pujàvem a tota llet per l’estreta pista, esquivant barrancs amb més de cinc-cents metres de caiguda lliure fins al riu. L’únic que ens reconfortava era pensar que aquell conductor i aquell jeep, que encara lluïen, tots dos, d’una sola peça, no havien patit mai cap accident seriós, sinó encara estarien enganxats com una calcomania inesborrable en algun roc a tocar de l’aigua, a baix, molts metres més a baix!


L'indestructible Land Cruiser empaquetant al personal.

A Zood Khun ens vam allotjar a la petita pensió que l’Alam Jan (famós arreu d’Hunza, per ser pioner en acollir turistes i organitzar trekkings en aquesta remota vall, prohibida als estrangers fins a finals dels anys noranta, i per ser un conegut intèrpret de música tradicional de la zona) i la seva família porten humilment. No vam tenir l’oportunitat de trobar-nos amb el famós músic, ja que havia marxat per uns dies, però sí que vam gaudir de la senzillesa de la vida amb la seva família. Allà vam viure en les pròpies carns el que significa l’autosuficiència alimentària, ja que vam menjar espinacs cada dia (l’únic aliment de que disposen en aquesta època, quan les reserves per a l’hivern ja s’han esgotat, i encara és massa d’hora per a recollir fruits o patates), i en una quantitat que podria equiparar-se a les miserables racions que serveixen en els restaurants de cuina modernista.


Foto de família a Zood Khun.


Cuina típica, que sempre es troba al centre del menjador-cuina, i de la vida familiar en general.

La gent de Zood Khun, encara menys acostumada a la presència d’estrangers que a la resta de pobles d’Hunza, es mostrava encantadíssima amb la nostra visita, i en una ocasió inclús vam ser assaltats per una dona i la seva filla, que alegres de veure’ns, van deixar anar les quatre ovelles que arrossegaven i se’ns van tirar a sobre per abraçar-nos ben fort! Fins i tot, hi va haver vegades que la gent, per mostrar respecte, ens donava petons a les mans, no importava si eren homes o dones, i és que per a aquesta gent, tan natural, el contacte físic no és un tema tabú com pot ser-ho a la resta del país.


Camps de verdor a Zood Khun...


... i la seva població.

Després d’un primer dia gris i plujós, que vam gaudir passejant pel poble i coneixent als seus habitants, convidats a fer chays a cadascuna de les cases que passàvem per davant, vam posar-nos les botes per pujar caminant fins a l’últim lloc habitat de la vall: Baba Ghundi, una plana encatifada de verd amb algunes cases de pedra que els ramaders fan servir quan pugen el bestiar per pasturar durant l’estiu, i on hi ha un petit mausoleu dedicat a un sant que ens feia pensar molt en Sant Jordi: diu la història que havia matat un dragó per salvar a una noia del sacrifici anual exigit (vaja, veiem que la historia es repeteix, al final haurem de creure que de veritat existien els dragons!). La caminada, de sis horetes (que vam compartir una bona estona amb un noi i els quatre yaks que conduïa), va ser recompensada per la màgia inexplicable que Baba Ghundi emana.


El camí per pujar a Baba Ghundi no és tant fàcil com sembla: s'ha de saber trobar el pont encertat!

Màgica pau...


Un dels pacífics yaks que ens feien companyia

Res més arribar a l’indret, vam ser convidats a un sopar comunitari, estàvem de sort! Resulta que era divendres, i alguns habitants del poble havien pujat per a sacrificar un xai, que havien degollat en senyal d’ofrena (les costums han canviat i ja no ofereixen més noies joves, d’ença la mort del dragó!). Després de tants espinacs empassats, no vam poder refusar la invitació! Però que no us vingui al cap un bon plat, ple de costelles de xai a la brasa i patates fregides, aquí la carn es menja casi sempre estofada, i pel que sembla, la pell, els budells i els tendons del difunt animal són el súmmum! Així que a un li toca donar les gràcies i engolir intentant mostrar el mínim gest de fàstic, mastegant poc i empassant de pressa!

Va ser molt bonic veure com tots els presents compartíem l’àpat en un menjador, i com tothom col·laborava una mica per a cuinar la carn, fer una bona pila de txapatis (pa rodó i aplanat que acompanya tots els menjars a mode de cullera, ja que no fan servir coberts), o preparar el namak chay (namak que significa sal, i és que aquí es veuen el chay salat!). Tant homes com dones participaven per igual, i en cap moment ens va semblar veure evidents distincions entre els uns i els altres. Allà a dalt, on tot és solitud i espai, natura i grandesa, el sentit de comunitat i de treball en equip és el txapati de cada dia, i un espectacle molt agraït de presenciar.


Venint d'Iran, per primer cop veiem com els homes treballaven i les dones es relaxaven... disfrutant d'una bona tassa de namak chay!

Entre els assistents hi havia també els dos policies que controlen la zona, que pel que sembla es passen les llargues hores del dia jaient a l’herba o conversant amb els pastors. Són allà perquè aquest és l’últim lloc habitat abans de la frontera amb Afganistan, indret de pas de multitud de comerciants que venen de Tadjikistan, portant sal, aliments, robes i un piló de yaks per ajudar a carregar-ho tot. Es veu que compartir una nit amb ells, al voltant de la gran foguera que solen fer, o ajudant-los a esquilar els yaks, és tot una experiència, ja que són amables i molt divertits; però nosaltres no vam tenir aquesta sort, ja que comencen a arribar més tard, cap al setembre... El cas és que per seguir caminant més enllà, i fer el trekking que teníem pensat (un parell de dies de caminada que et porten fins a l’Irshand Pass, a cinc mil metres d’alçada, des d’on s’aprecien unes vistes espectaculars del Waghan Corridor, ja a Afganistan, i des d’on es pot diferenciar el sistema muntanyós del Pamir del Karakorum, amb impressionants muntanyes de colors rojos i groguencs), els estrangers han de demanar permís a dits policies. Aquests, amables i senzills com eren, feien la vista grossa a les normes dels capos, i ens van dir que no hi havia cap problema, que teníem el seu permís verbal per a fer l’excursió, sempre que no ens fiquéssim en cap embolic.


Tan campetxanos eren ells, que no tenien cap problema en compartir les seves armes...
Si ho veiés la CIA, ja s'emparanoiaria a pensar que més estrangers es canvien de bàndol, i que això és un camp d'entrenament d'Al-Qaeda!

L’endemà, quan estàvem esmorzant els nostres espaguetis xinesos amb salsa picant (la veritat és que a Chapursan no hi ha gaire menjar on escollir), un dels policies se’ns va presentar anunciant-nos una mala nova: han arribat alguns militars de Gilgit i no podreu passar de Baba Ghundi! Aquest militars dels collons es deuen pensar que ens allistarem a les files d’Al-Qaeda i ens immolarem de tornada a Pakistan!

Va ser tota una decepció no poder seguir endavant, però ben mirat, més va valdre així, ja que aquell dia ens el vam passar arrossegant-nos com dos llimacs moribunds pels pedrots i esplanades de Baba Ghundi, inesperadament afectats per l’alçada (i segurament amb la col·laboració d’una mala alimentació i els vestigis d’una intensa descomposició intestinal), que sense sobrepassar els 3.800 metres, ens va deixar completament inútils. Mai de la vida ens havíem imaginat que un atac de somnolència pogués atacar-nos d’aquella manera: cada cinquanta metres una sobtada narcolèpsia ens tirava de cap a terra, per obligar-nos a fer una angoixant becaina!


La petita cabanya que ens va resguardar de les nits a Baba Ghundi.

Per sort, al final del dia, l’aclimatació va fer acte de presència, restaurant-nos el suficient per permetre’ns gaudir d’un vespre daurat i silenciós, que va ser el millor comiat que podíem tenir de tant especial paratge.

L’endemà, amb les piles novament carregades, vam desfer les nostres passes de camí a Zood Khun de nou. Casualment, ens vam creuar amb l’Alam Jan, que acompanyava a tres joves turistes francesos a Baba Ghundi, on esperaven reunir-se amb una bona colla de pastors i els seus ramats, en un dia assenyalat, corresponent al solstici d’estiu, quan s’obre la temporada d’altes pastures. Sí que anem descompassats, doncs, que per un dia tard no vam poder fer el trekking, i marxàvem un dia abans de l’esdeveniment (si és que anar a l’hora no és lo nostre)!


En contra dircció de tots els ramats que pujaven a les pastures d'estiu!

Un altre cop a Zood Khun, ens vam assabentar de que l’únic transport de tornada a la Karakorum sortia a les quatre del matí, i com que a nosaltres no ens agrada gaire això de matinar, i a més ens feia il·lusió descobrir els petits pobles de la vall amb calma i sense presses, vam optar per baixar caminant. Abans d’emprendre camí ens vam informar de la durada de la nostra aventurilla: ens van dir que el primer dia has de fer unes quatre hores fins a l’últim poble, i després, unes tantes hores més per a fer el tram més abrupte i escarpat, la sortida de la vall, que ens portaria directament a Sost. Maleït sigui Alà! Després de caminar durant més de sis hores a pas lleuger, i sense parar més que per comprar unes galetes i alguns xiclets (ja que no hi havia tabac en tota la vall per poder treure el mono a un Gorka desesperadament mancat de nicotina!- i és que a Hunza, fumar està tan o més mal vist que beure alcohol...-) encara ens faltava creuar dos pobles, i per molt que caminéssim no apareixien per enlloc. Perjudicats per unes butllofes que escaldaven els peus, vam decidir oblidar-nos dels pobles i acampar en el primer racó pla que trobéssim. L’acampada, a tocar de carretera i abastida per un riu d’aigua cristal·lina (això a Hunza és casi impossible de trobar!), ens va recuperar de tots els mals.


Kirmin, un altre poble de la vall de Chapursan, com no, ple de camps de patates!


Qui diria que a Chapursan, set mil kilometres lluny de casa, un andorrà compraria un xiclet i li tocaria una pegatina d'Andorra! Tanta sort i casualitat podria ser més profitosa: ja ens podria tocar la primitiva!


En un dels pobles ens vam trobar un noi que carregava, amb la seva petita furgoneta, una bona colla de nens: a fer una volta al poble a mode d'excursió dominical!


No s'hi estava pas malament per ser l'únic troç pla que vam trobar.

A les sis del matí, quan tot just començàvem a recollir les nostres pertinències, va passar un xicot amb una petita furgoneta, que feia el recorregut diari fins a Sost. Tot i que la tenda estava encara muntada, i força passatgers viatjaven dins el vehicle, el noi es va oferir a portar-nos, i ens va estar esperant fins que vam tenir-ho tot llest per marxar (no vam sentir ni una sola queixa dels demés passatgers, que ens donaren la benvinguda amb amplis somriures i amigables converses, difícils de trobar a aquestes hores del matí).

Finalment, després de conduir altra vegada per l’abrupta carretera, arribarem a Sost. Allà, ens hi esperava un chay ben calentet, per acabar de despertar-nos, i donar-nos les forces suficients per fer tot el recorregut fins a Karimabad enfilats al sostre d’una petita furgoneta, compartint espai amb un curiós paquet.

De tant en quant toca parar a registrar-se als check point de la poli, que en aquest cas compartien allotjament amb el Son Gokhu acabat d'arribar a la Terra...


Bons companys de viatge!!!

Arribar a Karimabad, i enfilar les escales de la Khousho Sun Guest House, era ben bé com tornar a casa. Una sensació de pau i relax anunciava la fi de l’excursió, donant pas a la calidesa del retrobament amb la nostra habitació, i amb el Manzoor i el Khousho, que curiosament parlaven de nosaltres al moment de la nostra entrada (ja ho diu el Manzoor, ja, que ell és una mica bruixot...), i que amb molta atenció ens cuinaren una deliciosa truita de patates (“an spanish omelet for my andorran guests!”).

Així, esgotats de les llargues caminades a través de glaceres, llacs i remotes valls s’acaba aquest capítol, però no la nostra estada a Hunza, on encara ens quedarem una temporada gaudint tant dels seus impressionants paratges naturals com de la seva amigable gent. Més endavant us explicarem més coses sobre els hunzencs i el que els diferencia de la resta de Pakistan: en fi, descobrireu l’Ismaïlisme i el Brusheski!

9 comentaris:

jordi ramos ha dit...

ei macus això és magnífic! tot el que digués ara no tindria ni cap ni peus. Increïble. Preciós! Sense paraules vaja. MOltes gràcies per currar-vos el bloq!!!!!

Hèctor ha dit...

Suerte en vuestro viaje, que se nota lo estais disfrutando. Por cierto, ¿no preguntasteis como esculpieron el buda allí en lo alto? y lo de los chinos con casco, no os creais todo lo que veis... seguro que después, en la obra, van todos (o casi todos) sin él.

Saludos

onaturalistic ha dit...

Ei!!!
Ostres tu!però quins canvis climàtics i peisatgístics que feu!!jeje.De deserts a muntanyes!!molt complert!!
La veritat es que aquests muntanyots si que son de veritat!impressionants els peisatges!! i la gent, es que dona ganes de petonejar-los de tant bona gent que semblen!!
Apa petardos viajantes! que tot us continui anant tant estupendament bé!
Una abraçada molt gran de part del Yoann i meva!!

Hèctor ha dit...

Un negocio voyante en Pakistán. Cursos de como abrir y pasar por puertas automáticas.

http://www.nopuedocreer.com/noticias/5914/consejos-npc-como-no-pasar-por-una-puerta-automatica/

Maria ha dit...

Hola viatgers !
Desprès d'un mes sense ordinador ja veig que m'he perdut unes quantes cròniques.
Només he tingut temps de donar-hi un cop d'ull ràpid i ja veig que les disfrutaré quan ho faci amb més temps.
Que seguiu disfrutant
Maria

Àlex Reus ha dit...

Bones! Us podeu creure que fins ara no he descobert el vostr blog?
Sempre preguntant-me on estarieu...Des d'aquest moment soc fan vostre. Ànims per sguir escribint i cuideu-vos!

www.com ha dit...

¡Pero qué fotos haces Ona! Qué bonito blog y qué bonito viaje :)
¿Cuánto tiempo habéis pasado en Pakistán? Ali dice que son cinco meses, yo no sé bien cuándo salisteis de Irán...
Recuerdos desde Madrid

Iñigo eta Aitor ha dit...

Aupa pareja!!
Somos Aitor e Inigo, de Cyclotherapy.
Teniais razon, Srinagar alucinante...ahora estamos en Leh....nos vemos?

Fotos guapas, agur!!!

Ferran ha dit...

Iep!
Un simple tràmit el visat xinès a Islamabad,... això si, res de dir que aneu al Tibet...
A fondo!!!!
PD: lo que donaria per tornar al nord del Pakistan...
Ferran.