Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Voltant pels mars de Van

[del 8 al 27 de febrer del 2009]

Ens queden ja les últimes setmanes de visat, i hem decidit passar-les al voltant del llac Van; aquest és tan gran, que els locals l’han anomenat des de sempre el Mar de Van...

Després de dos mesos a Turquia, aquests últims vint dies que ens queden semblen una misèria, i anem arrossegant la sensació que se’ns esgota el temps i ens queden mil coses per fer i per veure (pensar que abans fèiem com a molt un mes de vacances, i ens semblava suficient per a fer un viatge!)

La carretera des de Batman fins a la primera ciutat que voreja el llac, Tatvan, la fem a dit amb el contable d’una empresa d’assegurances que té una especial mania en conduir pel carril contrari, i amb qui ens creuem amb un accident de cotxe i amb l’escenari del que va ser el lloc on pocs dies abans un autobús es va estimbar barranc avall matant deu persones; res d’especial, el pa de cada dia a Turquia (rodolí!).

Durant els dos dies que ens estem a Tatvan no para de ploure, i les poques estones que podem sortir a passejar ho fem sota un cel gris que fa mitja por. Passejant a la vora del llac, descobrim que la zona està farcida de casetes militars que controlen edificis aquí i allà. Inclús hi tenen un helicòpter aparcat, ben bé com si el fessin servir per anar a fer la compra de la setmana!


No us confongueu, en realitat aquell home al cap damunt del cotxe verd es del servei de neteja, i mata mosques!

Marxem, avorrits de la ciutat i del mal temps, sense poder anar a fer l’excursió del llac Nemrut (un llac d’aigües termals situat al cràter d’un volcà a més de tres mil metres d’alçada, que segons les fotografies que empaperen la pensió, sembla un lloc idíl·lic), ja que la neu cobreix el sender i fa falta material per pujar-hi. Ni tant sols podem fer unes baixades per les pistes d’esquí que hi ha a la falda del Nemrut: la despreocupació del govern central pel turisme a la regió fa que trobar transport públic per anar a les zones allunyades sigui tot un repte, de fet, quelcom impossible a l’hivern (l’única manera d’anar-hi seria fent dit, però es veu que no hi va casi ningú, i molt menys en dies laborables: si és que nomenant a l’esquí kayak, la gent es confon i se’n va a la costa a practicar-lo!). Recordant l’enveja que ens feu els d’Andorra, amb la gran nevada d’aquest any, nosaltres ens quedem amb les ganes... Punyeteros!

Dies grisos...

Amb el cel amenaçant pluges torrencials decidim moure’ns i seguir la carretera que voreja el llac per la vessant nord , amb més pobles que la vessant sud, i segurament amb algun hotel on poder allotjar-nos. Així, en un tres i no res ens presentem al poble d’Ahlat. Segueix plovent, i els locals ens informen de que no hi ha cap lloc on dormir. Decepcionats i ben encongits a sota les capelines, sortim fins a les afores per fer dit de nou. Ningú ens para. De la finestra d’un edifici proper surt un home mig despitragat que, a crits, ens diu que ens invita a fer un te a casa seva, que li fem una mica de pena remullant-nos sota l’aiguat que cau. Ens sembla una proposta brillant. A casa seva ens hi estem, finalment, fins al dia següent (si és que et donen la mà i agafes la màniga!). Allà coneixem a la seva mare, els fills (la petita, un terratrèmol d’enormes ulls negres que s’enfila per tot arreu), la dona, i el germà de la dona, que segons ens expliquen havia sigut guerriller del PKK (ens quedem amb les ganes de saber-ne més, ja que només presentar-nos sona un clàxon al carrer i el noi desapareix). El paio (amb un nom impossible de recordar) es dedica a vendre gasolina de contraban provinent d’Iran al garatge de casa seva, a sota del pis on estem, on fot més pudor de gasoil que en una refineria de Repsol. Un piti mal apagat.... i adéu casa!! Aviat descobrim que Van, zona propera a les fronteres amb Iran, Iraq i Armènia, és territori de trapis (tràfic a tort i a dret, de tota mena de productes, però el gasoil i l’heroïna s’enduen la palma).

La divertida familia d'Ahlat, amb qui vam riure molt


L’home està malalt i no volem destorbar-los massa, tot i l’ambient alegre i amistós, així que de seguida que descobrim que hi ha un motel de carretera just al costat, ens hi traslladem (habitació sense ni tan sols clau per tancar-la, i havent de fer les necessitats passejant tot l’endormiscament del matí, i casi en pijama, pel restaurant ple de camioners del pis de sota: un despertar fantàstic!). Això sí, a cinc euros la nit per l’habitació doble... Suposem que del preu normal, devien decidir descomptar un euro per cada excursió que tocava fer al vàter!

El dia següent, sota un sol que ja feia dies que esperàvem, vam patejar-nos el poble de punta a punta, on hi ha un antic cementiri selúcida (Selçuklu Mezarligi) molt guapo, i tombes de la mateixa època escampades aquí i allà (ben bé, semblen bolets gegants que haguessin crescut per capritx, sense cap ordre ni control). El poble en sí és preciós. Per fi hem pogut veure el llac Van lluint el seu blau intens, i rodejat d’enormes muntanyes nevades, que allà ben lluny, semblen blocs de gel immensos flotant sobre l’aigua. El poble és calma. Són cases escampades arreu, algunes amb vistes úniques del llac; rodejades de silenci. Les construccions són especials per estar fetes d’una pedra volcànica de color molt fosc, denominació d’origen d’Ahlat (diuen que només es troba aquí!), i que realment donen un aire distint al poble. Prop de la vora del llac també hi ha un antic castell casi completament destruït, però on la gent segueix vivint a les cases dins de la muralla, i amb una mesquita de color negre força particular. Acabem fent un çay a la terrassa d’un saló de te al centre d’Ahlat: una manera gloriosa de rematar aquest dia perfecte! A més, descobrim el Kush Burnú, una beguda calenta que es serveix com el te, però de color vermell i amb gust de llaminadura (pels entesos, exactament igual que una llengua de maduixa!), que segons diuen prové d’una arrel de cuyo nombre no puedo acordarme...

La tumba d'algun pobre senyor... o la casa dels barrufets?

Algunes cases, disfrutaven de precioses vistes del llac. Quin luxe!

Impressionant cementiri...


Toca seguir endavant, i la pròxima parada és Adilcevaz, a escassos quilòmetres d’Ahlat (quin gust poder avançar lentament, parant-nos a cada petit poble, disfrutant de cada raconet: som com dues tortugues fent milles sense pressa).

La primera cosa que ens crida l’atenció d’Adilcevaz és la gran quantitat d’homes abrigats amb gavardines fosques que ocupen la carretera principal (és a dir, “la” carretera), de peu i formant petits grups de converses lànguides, que sembla que esperin alguna cosa... Després de veure el mateix espectacle durant els dies posteriors, entenem que la gent simplement va allà a trobar-se, com si estiguessin en una plaça, però sense plaça (la plaça, de fet, està a escassos metres d’allà, buida: capritxos de la vida).

Reunio popular!

Adilcevaz no té res d’especial, només disposa d’una petita platja al llac (vistes les sensacions tèrmiques ningú pretén banyar-se), i de les ruïnes d’un castell coronant la muntanya més alta del poble, com és costum per aquest indrets (pujar per veure-hi les vistes és una de les activitats més emocionants del poble –es veu que a l’estiu, quan la vall vessa verd per tot arreu, el lloc esdevé molt més bonic -).


Vistes des del castell


A nosaltres ja ens agrada descobrir pobles tranquils, sense res més a fer que passejar, dormitar al sol i parar el temps... però el que no parava era el temps del visat, així que amb el bon sabor de boca que ens deixa el poble decidim seguir la nostra ruta i anar a descobrir un poble més petit encara, a veure si ens enamorem de l’indret i ens hi construïm una caseta de fang!

Així, posem les nostres mires sobre Göldüzü, un petit poble entre el llac Van i un llaguet propi d’aigües salades (posem les mires que vindria a dir que apuntem un lloc al mapa, completament a l’atzar). Parar un cotxe que ens porti no és difícil, encara que aquest ens abandona a l’encreuament de la carretera general, entre neu i neu, enmig de la immensitat del no res, a set kilòmetres del poble; no ens desanima, i decidim matar la distància caminant. Sembla que estiguem creuant el Pol Nord! Així coneixem al Cevdet, que passant arran nostre ens para; pugem al cotxe, on hi ha el seu cosí i el seu tiet, i ens porta a casa seva per fer el te. Acabem coneixent a la resta de la família (que sense exagerar devia ser mig poble!). Després del te sortim a fer un vol, sempre acompanyats per algú de la família: la zona està plena de gossos pastors i no els hi fan gaire gràcia els desconeguts, així que ells mateixos ens obliguen a anar escortats, no fos cas que els hi tornés un gos amb un tros de turista entre les dents! Passejar tranquil·lament pel poble, enfangats fins als turmells, esdevé impossible quan ens veiem assaltats per una allau de nens i adults que s’interessen en bogeria per nosaltres: devem ser els primers turistes en passar per aquests indrets de déu! Després des fotografiar a tot el poble i explicar les nostres aficions futbolístiques (és sorprenent com el futbol està a l’ordre del dia fins i tot en les zones més remotes del món!) tornem a casa del Cevdet per gaudir del menjar que la dona ens ha preparat. Et sens una mica estrany i amb merescut complex de gos quan et serveixen el menjar al terra, en mig del menjador, rodejat de gent, i ningú més menja. Sota l’atenta mirada dels avis, dels nets i del Cevdet, ens acabem amb bona gana el que ens ofereixen (amb els dies, ens hem anat desempallegant de les manies...). L’hora de la posta de sol ens agafa fent el te, i com que no hi ha hotel a setanta kilòmetres a la vista, decidim marxar fins a la carretera general i seguir fent dit fins a Ercis. L’avi ens ofereix quedar-nos a dormir a casa seva, però els fills insisteixen en que no fa falta, que ells mateixos ens acostaran amb cotxe fins a la carretera (no faltarà pas gaire perquè entenguem perquè...).

Perduts al Pol Nord!

"Golduzurenys"


Es pon el dia i nosaltres marxem...

Un cop sols, ja fent-se de nit, enmig de la carretera direcció a Ercis, deserta, i amb la preocupació de que comencen a sentir-se gossos apropant-se, ens adonem de que quelcom passa: la cartera del Gorka està tota remenada (amb lo endreçadet que és ell, és fàcil notar aquestes coses...), i hi falten cinquanta lires! Ens han robat!! És impossible tornar enrere i creuar de nit l’esplanada de neu fins al poble, així que ens resignem a haver perdut aquests vint-i-cinc euros, i resem per a què passi algun cotxe i se’ns endugui. Finalment, arribem a Ercis.

A Ercis, ja instal·lats en una pensió, ens adonem que a més de les lires, ens han robat també cent dòlars. Hòstia, cent dòlars és el que gastem els dos junts casi en una setmana, això ja no és cosa de broma... La comissaria de policia està just al davant, així que decidim anar a fer la denúncia, a veure si hi ha alguna manera de que la família del poble s’espanti al veure’ls i ens tornin els diners sense més. A comissaria, a part de fer-nos jeure en un parell de cadires i ignorar-nos durant més d’una hora, hi ha un moviment que sembla que estiguem de rebaixes! Contínuament entren policies vestits de paisà, obren un armariot de fusta al nostre costat, i treuen pistoles, metralletes i fusells, i allà mateix foten un tiro per assegurar-se que estan buides (i sort que ho estan, perquè sinó ja ens veiem ajupits sota la taula esquivant una bala que juga a la pelota loca pel despatx!), hi carreguen la munició i marxen. Per uns moments dubtem si no ens hem equivocat i ens en hem anat a parar a la seu del PKK! Aquesta gent fan més pinta de terroristes que de policies vetllant per la nostra seguretat! Demanem si aquest moviment és normal, i ens expliquen que és un dia especial i “molt perillós”, ja que es compleix el desè aniversari de l’empresonament del líder del PKK. Al final, enmig de tant rebombori, algú es digna a explicar-nos que per resoldre el nostre problema hem de tornar a Adilcevaz, que això és competència dels jandarmes (milicos) d’allí.

Altre cop, el servei de neteja. Si que va ben equipat amb les seves joguines! I que nets que son!

L’endemà al matí, doncs, tornem a fer dit fins a Adilcevaz. Curiosament, ens porten un parell d’homes simpatitzants del mateix PKK, amb qui tenim una conversa ben animada i divertida, i a qui evidentment evitem comentar que ens dirigim a parlar amb els seus amics els militars... Quin embolic! Ara, això de “molt perillós”, ja comença a semblar-nos una bona exageració.

Un cop al cuartel general dels militars i després de l’escorcoll digne de l’ocasió, els informem del succeït el dia anterior, i mentre ens prenen declaració i fan cinquanta fotocòpies dels nostres passaports i visats, envien una patrulla per buscar als personatges en qüestió. La tasca és facilitada per una foto de la família feta al menjador de casa seva i pel nom i l’adreça que el mateix Cevdet ens va escriure en un paper (evidentment, abans de trobar-se amb l’inesperada oportunitat de robar-nos, que tant innocent tampoc devia ser!).

Després de varies hores i molts tes amenitzats per la companyia de l’únic soldat que parlava anglès, i que feia les veus d’intèrpret , ens van comunicar que la família estava present al mateix edifici, i que declaraven no haver agafat els diners (segons ells no els necessitaven). Per als jandarmas, si no es troben els diners no hi ha delicte, i l’única solució era emprendre una acció legal contra ells, cosa que nosaltres no volíem. Així doncs, ho vam deixar córrer, ja que era tard i després de tantes hores de burocràcia sense resultats la gana començava a apretar.


I per matar la gana que millor que una deliciosa lahmancun (per 0,5 euros!)

Sortint ens vam trobar amb l’avi de la família, amb una cara de tristesa inimaginable, dient-nos que com podíem acusar-los de robatori si són musulmans, si fins i tot ens van acollir i donar de menjar. La seva mirada ens va fer pena fins al punt de disculpar-nos de tot cor: estem segurs que ell no en sabia res, però per sobre del seu cap guaitàvem al cosí, mirant-nos fixament i rient: amb la seva mirada ens ho va dir tot (en aquell moment, ens van venir ganes d’imitar a un tal periodista i treure’ns la sabata per llençar-li al cap, quina ràbia!).

Obsessionats amb la perillositat d’aquell dia i amb la imperiosa necessitat de sentir-se útils, dos militars vestits de paisà ens van acompanyar fins a la estació d’autobusos, on no quedava ni un sol autobús en direcció a Ercis. Un taxista ens demanava una barbaritat per portar-nos, rebent l’evident negació a tal disbarat (a veure si intentant recuperar la pasta perduda encara ens robarien una segona vegada!), així que vam decidir marxar com havíem arribat. Tot i les nostres súpliques per a que ens deixessin seguir sense més, argumentant-los inútilment que érem perfectament capaços de tornar pel nostre compte, i que la seva presència ens dificultava més les coses que no pas ens les facilitava, els militars no ens van deixar (no fos cas que algun malvat kurd local ens segrestés i sopés kebab de turista!) i es van posar a parar els cotxes plantant-se al mig de la carretera i ensenyant la placa a l’estil hollywood (pa´ chulo yo!); òbviament ningú ens va voler portar (i amb lo patètic que resultava tot, més va valer així), així que ens van “segrestar” de nou i ens van deixar a prop d’un control de carretera a uns quants kilòmetres. Allà van obligar a una pobra família a portar-nos de paquet, mig amagats al darrere de la seva furgo, com si transportessin un tresor. Un cop a dins, ens vam disculpar per la pel·lícula que s’havien fet els militars– i és que quin personal, déu meu!- i els vam agrair que ens portessin.

De tornada a Ercis ens vam trobar amb un petit enfrontament entre dos grups manifestants oposats (L´Ak Parti, partit de l’actual govern, i un grup de kurds), i una bona colla de policies de paisà (els coneixíem a tots, després de la petita estada a comissaria del dia anterior!), i tot i que esperàvem que la cosa acabés a hòsties, tot va quedar en un no-res. Però arrel de veure’ns passejar pel mig de l’embolic, els simpatitzants del Democratic Parti (partit socialista kurd moderat) ens van invitar al seu local, on vam fer tota una sessió de fotos, vam ser invitats a sopar i a una infinitud de çays, i on vam passar un vespre ben divertit, aprenent de pas alguns detalls de la situació política a la zona: després d’anys de repressió, amb la prohibició de l’ús del kurd i l’empresonament sistemàtic, i fins i tot l’assassinat, d’aquells qui mostressin una activitat política o cultural “molesta”, entre altres coses, sembla que últimament l’Estat s’ha vist obligat a moderar les seves actituds (pressions que venen des de la Unió Europea, que de moment no accepta a Turquia com a membre, entre d’altres coses per incompliment dels drets humans en relació amb la població kurda).

Chay politic!

La bellesa d’Ercis no està en el poble, que no té res d’especial, sinó en la zona que voreja el llac, amb cases escampades entre cultius i enormes arbres de ribera, precioses vistes del llac i camins solitaris on passejar-hi el dia sense pressa (a l’estiu, quan tot és verd i el sol pica, els locals venen a fer picnics entre capbussada i capbussada).


Amb un parell de dolmus que ens porten de gratis i un cop de polze, apareixem a la ciutat de Van, casi ens teletransportem dos-cents kilòmetres en menys de tres hores. Un cop allà ens esperaven la Biljana i l’Ozgür, una parella disposada a allotjar-nos per uns dies gràcies al gran Couchsurfing. La Biljana és una alegre i xerraire farmacèutica sèrbia intentant convalidar exàmens per exercir a Turquia (ja s’ha de tenir fe i paciència, que després de dos anys d’exàmens inútils qualsevol no es desespera!), casada amb l’Ozgur, un turc professor de cine, que per circumstàncies de la vida va signar un contracte deu anys enrere per ensenyar en una universitat sense estudiants (sí sí, vindria a ser el mateix que ser maquinista de trens a Andorra o mariner a Madrid). Allà, vam passar estones agradables, amb anècdotes curioses i llargues xerrades de sobre taula (i amb vi, poc comú per aquestes contrades més musulmanes!!). Una parella ben agradable!!


L'ultim esmorzar en companyia de l'Ozgur i la Biljana

Durant la nostra estada vam intentar visitar Akdamar (una petita illa amb una petita església armènia flotant enmig del llac) sense aconseguir-ho, degut a la falta de turistes per poder llogar el vaixell que ens hi havia de portar (això és una relació amor-odi, quan hi ha turistes... perquè n’hi ha, i quan no n’hi ha... perquè no n’hi ha!), però ens vam acontentar amb passejar durant tot un dia per les ruïnes del castell i l’antiga ciutat de Van, un indret extret d’un altre planeta que respira història i dona magnitud al genocidi armeni de principis de segle.

La petita illa d'Akdamar (i el precios ferri aturat).

Alternativa: jornada bucolica arran d'aigua


El castell de Van


I el que queda (es a dir casi res) de l'antiga ciutat de Van, on havia viscut la poblacio armenia abans de l'exode.

A Van ens vam trobar una societat més tradicional i conservadora del que ens esperàvem: només un carrefour venia alcohol en tota la ciutat, casi totes les dones anaven tapades, i fent volts pel bazar un divendres, ens vam trobar a mitjà ciutat pregant al costat de la mesquita principal (quin remei, perquè a dins ja estaven entafonyats com en una llauna de sardines! Quin fervor!). Hi havia tanta gent, que fins i tot feien falta repartidors de cartrons per poder agenollar-se per pregar al terra de la plaça. Tants culs amunt i avall a l’uníson del discurs de l’imam feia posar els pèls de punta (si algun d’aquells esfínter es desajustés a mig pam de la cara del veí, començaria una nova jihad...!).

Quin fervor, Deu meu senyor! (o Ala o ahbar!)

Després de fer els deures i les missions pertinents (trobar un caixer que doni euros a Van és com jugar a la quiniela i encertar-la -sembla fàcil però... qui ho ha parit, si costa!- i en necessitàvem treure un bon grapat, ja que a Iran les targetes estrangeres no funcionen degut al bloqueig americà, i cal anar carregat de duros i en efectiu) i amb cinc cèntims que l’Ozgur ens va fer sobre les seves divertides experiències al país veí, vam marxar amb el temps just i les idees clares en direcció a la frontera, no sense prèviament parar pel camí i intentar aprofitar el trajecte per conèixer petits poblets.

Després d’un parell de parades sense res en especial per explicar (excepte que no parava de nevar), vam fer via cap a Dogubeyazit, l’últim poble abans de la frontera amb Iran. Al principi tot perfecte, en un tres i no res ens va parar un home petitíssim que conduïa un camió gegant, i que era un fart de riure. Però a mesura que anàvem pujant en altitud, la carretera estava cada vegada més nevada, i a aquell menut xistós cada cop li feien menys gràcia les nostres explicacions incoherents. Va passar lo inevitable: en una pujada massa pronunciada, el camió, que anava carregat fins a les dents, va dir prou. Vinga, a fer marxa enrere i sant tornem-hi, que amb embranzida potser arribem a dalt, però no hi havia manera, patinàvem una vegada darrere l’altra... Al final no hi va haver més remei: a posar cadenes (i si ja fa mandra posar-les al cotxe, quan vam veure el tros de cadenotes per estacar elefants que portava el camió, casi ens cau l’ànima als peus)!! Mentre l’Ona vigilava que cap altre camió ens envestís, i que no s’apropessin gossos afamats, al Gorka i al menut els va tocar rebolcar-se per la neu i engreixar-se de cap a peus, per finalment aconseguir que avancéssim uns metres abans que les cadenes es desfessin de nou. Teníem la temptació de parar a qualsevol dels camions que ens avançaven i seguir la ruta amb un transport més lleugeret, però el pobre home necessitava ajuda i no era qüestió de deixar-lo tirat (de ganes no ens faltaven, però!!).


Calcant el monstre

Finalment, després de cinc hores per fer noranta quilòmetres, vam arribar a Dogubeyazit: un poble estès al mig d’una plana casi desèrtica, envoltada de grans muntanyes i elevacions de roca espectaculars. Tot i ser un poble de tradició rural, hi havia un ambient molt modern i relaxat, molt lliberal (un dels únics pobles a Turquia on l’alcaldia és femenina!), i passejar pel passeig principal era com fer-ho a qualsevol petita ciutat europea (afegeix-hi nens netejant sabates al carrer i una gran quantitat de salons de çay i barbers, i en tindràs una idea prou ajustada). Entre les muntanyes que es veien des del poble, en destacava una, el Mont Ararat, amb la seva piràmide perfecta completament coberta de neu. Altra vegada, la neu ens va impedir anar a fer-hi una excursió, i veure el lloc on la llegenda diu que Noé va estavellar la seva barca (doncs mira que és gran la punyetera muntanya com per no veure-la). On sí que vam poder anar, va ser al Palau IshakPasa, que controla el poble des de la falda d’una muntanya just a sobre seu. L’excursió no va estar falta d’ensurts, i pel camí encara vam trobar-nos amb algun mastí defenent qui collons sap què, i intentant intimidar-nos. Sort que en el moment de tirar la corresponen pedra per allunyar-lo, un paio ens va advertir a temps de no fer-ho, que seria molt pitjor (al final acabarem amb gossofòbia).

La zona luxosa dels netejadors de botes (la majoria son mes rudimentaris...)


IshakPasha, no calen mes paraules...

L'imponent Ararat!


I l'imponent petjada de gos!! (si es que potser tenim un pel de paranoia, pero la petjada ho diu tot!)

A Dogubeyasit ens hi vam estar uns quants dies, fent temps , i com no, aprofitant la connexió d’internet que disposava l’hotel per actualitzar el nostre míser blog abans d’enfilar cap al desconegut Iran. Aquells dies no van estar mancats de coneixences, i fins i tot vam acabar d’invitats sopant a casa d’una colla d’amics (on no hi van faltar els coquetejos infantils d’alguns dels presents, ja amb una trentena avançada, i en especial cal fer menció al intent de seducció –també d’estil barroer i adolescent, senyor, quina poca gràcia!- per part de dues mosses del que el Gorka va ser víctima infructuosa). L’amo del nostre saló de çay particular, on passàvem exactament una partida de tavla diària, es va acomiadar de nosaltres amb un parell de petons amistosos, i és que a Turquia, després de gaire bé tres mesos, ens hi sentíem com a casa.

Fent amistats!

Enrere queden molts bons moments gaudits amb turcs, kurds, siris i fins i tot amb algun coreà perdut. Tot va començar desembarcant en un port del mediterrani amb un idioma totalment incomprensible, i ara ja acostumats, hem d’abandonar les seves gents, terres i costums que tant bé ens han tractat durant la nostra estada (a l’excepció de dos casos en particular que no val la pena recordar). Ara partim de nou mig a palpentes, buscant un altre cop lo desconegut... Només esperant que el viatge ens brindi noves amistats, noves emocions i racons meravellosos per descobrir. Que Iran ens tracti tan bé com Turquia! Insahnla!!!

Cap a Iran...!!





4 comentaris:

Roger Vilà Valls ha dit...

Hola nois! M'encanta el vostre viatge, em feu molta enveja! I gràcies per aquest "míser blog", que trobo genial! Espero que us vagi bé per Iran!
I aviam si resoleu els problemes amb la càmara que les fotos son molt bones.
Molts d'ànims, i a reveure!

P.D. Per cert, Hi ha un còmic molt bo que es diu Persépolis escrit i dibuixat per Marjane Satrapi que passa a Iran. I res... que em va agradar molt.

Carmina ha dit...

és q no hi ha paraules x dscriure el q es reb del vostre blog, és com viatjar entre vosaltres x uns instants...fent volar la imaginació entre les vostres frases, observant les meravelloses fotos q compartiu amb nosaltres, impactada x la bellesa dels colors, dels detalls, pobresa i vida, tots aquests detalls enllaçats creen una sensació mol guapa! i és q jo tb us dono (altre cop) les gràcies x aqst bloc q esteu creant, un diari x vosaltres i x nosaltres... espero amb moltes ganes el següent capítol! dsd terra de volcans us envio molt bona energia xq tot us vagi anant tant b com fins ara, i q seguiu així d b, d'enamorats, d'animats i...no calen paraules...us envio un somriure!!

Maria ha dit...

Hola viatgers:
S'agreeix arribar a Andorra desprès de 4 dies de festa i trobar la vostra crònica. Espero que tot us segueixi anant molt bé i que trobeu més famílies com la de les olives i no com aquesta darrera tant mangui.
Una abarçada

Ona ha dit...

Gracies a tots els que heu anat "postejant"! Sembla que encara hi ha gent que te la paciencia de seguir llegint-nos despres de... ja mes de mig any!!

Sapigueu que des de lluny s'agraeixen i es reben amb molt carinyo tots els missatges que deixeu!

Gracies i fins a la proxima!