Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

NEU D’ESTIU

[del 22 de juny al 4 de juliol del 2009]



Durant la setmana següent a la nostra aventura per les valls del nord poc vam fer, a part, és clar, de menjar molt, dormir molt més i intentar per tots els mitjans cagar dur! Els dies ens van passar volant, però els vam aprofitar per il•lustrar-nos una mica més sobre la regió, i preparar les nostres següents passes.

Estant rodejats d’enormes muntanyes, tan poderoses que llueixen elles, tan boniques, et venen ganes de ser un alpinista carregat amb un bon parell d’ous i d’ovaris, per escalar-les totes, per viure-les intensament, per deixar que t’absorbeixin i que t’impregnin de tota la intensitat que emanen. El cas és, però, que nosaltres no som aquests alpinistes, i que poques són les nostres opcions d’escalar pics coberts de neu i gel (d’aquests que en qualsevol moment se’t cruspeixen amb una allau, o es dediquen a congelar-te nas, dits i peus), però anem carregats amb un bon parell de cames, i totes les ganes del món, que és tot el que necessitem per començar una nova excursió!

Aquesta vegada el pla era fer un trekking un pèl més llarg. Ens vam animar amb la idea d’anar fins al llac Rush, i després seguir fins fer el pic del mateix nom (5.098m). Segons les fonts consultades, el trekking podia durar entre tres i sis dies, segons com portéssim el tema de l’aclimatació, i segons les nostres ganes de matxacar-nos.

El primer mal de cap va ser afiançar-nos l’equipament necessari. Amb els nostres sacs de dormir, a més de quatre mil metres d’alçada, per més que sigui estiu i faci caloreta, ens haguéssim quedat més tiessos que el ieti, i llogar-ne un costa un ull de la cara... per sort, el nostre estimat Manzoor (l‘enèrgic conductor de jeep que havíem conegut uns dies abans a Karimabad, i que ja s’havia ocupat d’abastir-nos amb alguna nit alcohòlica, per no oblidar els nostres orígens ibèrics - tot un detall, llàstima que l’aigua ardent de mulberry i el vi d´Hunza no siguin una delícia pel paladar...-) es va oferir a deixar-nos un sac de plomes decent.

Ja tan sols ens faltava un fogonet. Només vam haver de comentar-ho per a que el Khousho s’oferís a deixar-nos-en un de seu (de vegades estar entre gent tan amable facilita molt la feina!). Però les coses amb el Khousho no sempre són tan fàcils com semblen: quan va ser el moment de marxar, va resultar que no trobava el fogonet per enlloc, i després d’haver regirat i remenat tota la pensió ens va enviar a casa seva, per preguntar-li a la seva dona. Un cop allà, fer entendre que el que necessitàvem era un petit fogonet de gas que el seu marit deia haver deixat per algun racó, però no sabia ben bé a on, va ser tot un mal de cap! Finalment vam acabar deduint que en aquella casa mai havien vist el que els hi demanàvem. Al cap de molt donar-hi voltes, al Khousho (encantadora persona, desesperant despistat) se li va encendre la bombeta, i va trobar el tan buscat utensili allà mateix, en un racó de la cuina (ves per on, a qui se li hagués pogut acudir que guardava un estri per cuinar a la cuina? Amb raó no el trobàvem!).

Una tarda de compres pel centre comercial de la zona, és a dir, el poble d’Aliabad, (que difícil pot ser trobar una mica de sucre i d’arròs!), i ja estàvem llestos per començar a fer via!

Aquella mateixa tarda vam pujar a una camioneta que ens va dur a l’altre costat de la vall, al poble de Nagyr. L’enorme riu Hunza separa dos móns que a pesar de ser tan iguals a simple vista, a pesar d’estar tan a prop l’un de l’altre, poden arribar a ser força diferents. Les dues vessants de la vall han viscut, des de temps antics, completament allunyades l’una de l’altra, separades per una frontera natural que molt pocs podien travessar, i quan la travessaven no era precisament per anar a fer amistats de l’altre costat, ja que ambdues vessants, governades per diferents reis, van estar enfrontades durant llarg temps, vuit-cents anys enrere. Tot i que des de fa dècades les noves infraestructures han connectat les dues àrees, que ara viuen pacíficament com a bons veïns, existeixen diferències que, un cop penetres dins els seus pobles, i et barreges amb la seva gent, són fàcils de percebre.

Hunza és de religió ismaïlita, una secta musulmana que es separà del xiisme quan aquests deixaren de creure en nous imams: mentre que els xiïtes s’aturaren al dotzè, els ismaïlites continuen, encara ara, seguint el llinatge que els ha dut a venerar el quaranta-novè imam, el que actualment és el seu estimadíssim líder espiritual, l’Aga Khan. La nostra sorpresa va ser descobrir que aquest tal Aga Khan prové d’una família d’origen àrab assentada a Europa des de fa generacions, i que viu a París! Al principi se’ns feia ben estrany entendre com un home que viu tan allunyat de la societat hunzenca podia dirigir-los i guiar-los en la seva vida diària, però el dilema va quedar resolt quan ens van explicar que els hi envia e-mails setmanals, que llegeixen en comunitat els divendres al vespre a la Jamad Khana (la seva mesquita): això sí que és una religió moderna! És difícil imaginar-se de quina manera va néixer i expandir-se l’ismaïlisme, perquè es pot trobar en petites comunitats escampades per llocs completament allunyats l’un de l’altre, com Pakistan, Síria o algun país d’Àfrica! Vaja, que els seus profetes es dedicaren a fer voltes pel món com una baldufa! El cas és que aquesta gent, potser per influència directa del seu líder, o per conseqüència de la importància que a través d’ell donen a l’educació, i al fet de donar la benvinguda a la novetat i a no girar l’esquena a la modernitat, són molt més oberts amb els estrangers, i tenen una relació molt natural i amigable amb ells. A més, tenen una percepció molt més relaxada de l’Islam, on les dones i els homes es relacionen sense masses tabús.

A Nagyr, de religió xiïta i amb una mentalitat força més conservadora, és fàcil percebre com no es senten còmodes amb la diferència, al veure la tensió amb la que rebien les nostres salutacions els joves que rodegen els salons de te, i com els infants, amb un nivell educatiu visiblement molt més baix, es reien de nosaltres i, en alguna ocasió, fins i tot ens tiraren pedres! Ja sigui per l’educació, per la religió, o per una mescla natural de les dues coses, l’ambient i la gent dels dos indrets és diferent: quan a Hunza és fàcil sentir-se en un atmosfera de felicitat, compartir somriures arreu, flotar en un ambient de naturalitat i senzillesa, a Nagyr les coses són més tenses, la gent més seriosa, i es respira la por o la incomprensió envers lo desconegut.

Així, tot i que el paisatge és meravellós i el poble preciosament decorat amb fresques arboredes, l’ambient a Nagyr dista molt del que ens havia enamorat d’Hunza: per començar no hi ha casi dones pel carrer, i les que hi són es tapen i ens giren la cara com si la lepra duguéssim! En demanar als habitants com arribar al poble següent, la resposta va ser directa i senzilla, que lloguéssim un caríssim jeep, el seu jeep! Així que per no ser mal educats, ni descortesos, vam agafar les motxilles i ens en vam anar caminant, seguint la pista que ens havia de portar fins a l’últim poble de la vall, Hoper, amb l’esperança de que algun benèvol conductor ens recollís pel camí!


Militants d'un grup polític cridant qui sap què pels carrers de Nagyr!

Per sort, quan portàvem ja més de mig camí fet, una furgoneta carregada de ferralla es va oferir a portar-nos de paquet, fent saltirons de banda a banda cada cop que sotragava amb un soc! Per desgràcia nostra, la diversió es va acabar ràpid, ja que tres corbes més amunt el nivell del riu havia inundat la carretera, impossibilitant el pas de qualsevol vehicle. Tot i arromangar-nos els pantalons, descalçar-nos i tirar pedres amb l’ajuda d’alguna pala perquè així la furgoneta pogués passar, el conductor no es va veure amb cor de travessar, així que aprofitant la semi nuesa, vam creuar el riu i vam continuar caminant.

En arribar a Hoper, bonic poble que quedava penjat a la part alta de la vall, l’ambient no va canviar gaire del poble anterior: les dones seguien sense dirigir-nos la paraula, i els nens començaven a fer-se pesadets, seguint-nos per tot arreu, demanant fotos, bolígrafs, rupies o el que coi se’ls passés pel cap (és qüestió de temps, perdre la paciència amb un i estrangular-lo!). Al final, el nen més pesat de tots va resultar ser el fill de l’amo de l’únic hotel del poble, i ens va estar acompanyant tot el camí per veure si ens hi quedàvem a dormir. Tot i la seva insistència, la decisió d’acampar ja estava presa d’avança, i ningú no ens canviaria els plans, que per això carreguem la tenda, el menjar i el fogonet!


El Golden Peak vist des de Hoper


Les intrepides dones de Hoper (intrepides tapant-se la cara al nostre pas!)

L’endemà al matí, després d’haver passat la nit en un petit racó sorrenc al costat d’un camp de patates (on el graciós propietari ens va obrir el rec a les set del matí i sense avisar-nos, inundant-ho tot d’aigua – una venjança pel nostre campament furtiu? - per despertar-nos dels nostres somnis més plàcids amb una inesperada humitat sota la tenda), vam emprendre camí.

La nostra caminada començava als peus de la glacera de Bualtar, que de seguida ens va tocar creuar (això rai, ara ja comencem a ser uns experts en el tema!). Encara ens esperaven trenta-sis kilòmetres per arribar fins al llac, i la primera etapa consistia bàsicament en travessar dues glaceres i pujar fins als petits assentaments de Tagaphari, Barpugram, i finalment Bericho Kor, fets servir pels pastors durant l’estiu, a la petita i fèrtil vall que la morrena havia creat entre la blanca i enorme glacera de Barpu i la muntanya.


Travessar una glacera així fa por!


Alguns travessen sense problemes i d'altres amb alguna culejada!

El fred, una mica de pluja, el cansament i la falta de marques per a saber ben bé on érem (el planning era clar: acampar a la pastura de Bericho Kor, però com reconèixer una pastura d’una altra? És evident que els pastors no es dediquen a ficar-hi cartellets per assenyalar-les, i un camp d’herba és un simple camp d’herba a tot arreu!), van fer que sis hores després de començar a caminar acampéssim a corre-cuita, intimidats per un enorme núvol gris que s’apropava, a l’espera de que al matí següent passés algun bon home i ens indiqués el camí de la pròxima etapa: tocava pujar els més de mil metres de desnivell positius que ens allunyaven de Chidin Harai (4.440m d’alçada), l’últim assentament de cabanyes i pastures abans que la neu, les pedres i l’altitud impedeixin que l’herba hi creixi.


Montant la tenda a corre-cuita abans de que es foti a ploure!

El dia anterior ens havíem creuat amb molta gent circulant amunt i avall, carregats amb pesats feixos de llenya o passejant el bestiar, però la casualitat va voler que aquell matí no passés ni una ànima; la vall estava deserta com si la glacera se’ls hagués cruspit a tots! Però el més probable és que el mul•là de Hoper els hagués cridat per la pregaria de divendres... Així que vam decidir continuar caminant seguint la petita vall amunt, a veure si teníem sort i ens creuàvem amb algú! Deu minuts més tard vam arribar a una esplanada on un pastor i el seu fill vivien dins la seva minúscula casa de pedra i fang, envoltats de natura i solitud (fet que s’evidenciava amb l’actitud del nen, absolutament sorprès per la nostra presència, observant-nos, un pèl atemorit, amb uns ulls ben oberts i plens de curiositat). Després de fer un chay amb ells, i d’aprendre que havíem de desfer les nostres passes per trobar de nou el camí cap amunt, vam decidir prendre’ns el dia de relax, al sol, menjant i dormint, recuperant energies per a la forta pujada que ens esperava, en un petit racó paradisíac que havíem descobert pujant (quina pau passar-se tot el dia en una esplanadeta al costat d’un rierol, sense res més que fer que estar-s’hi!).


Ja ho deiem ja, amb molta gent i sobre tot a molt bestiar ens vam trobar!



Els simpàtics pastors que ens van obsequiar amb un chay ben calent!




Amb les bateries a tope, ben aclimatats i frescos com una rosa, vam aixecar-nos ben d’hora, abans que el sol comencés a escalfar, per esmorzar (llegums amb llet, horrible invent provocat per haver confós, a l’hora de comprar, el que pensàvem que eren cereals d’avena pel que en realitat eren llenties blanques!) i començar a pujar poc a poc, amb l’estómac una mica remogut, això sí.

Des de baix, el camí és imperceptible a l’ull humà, i es fa difícil creure que es pugui pujar per tan pronunciada pendent, casi vertical en alguns punts. Però un cop en situació, el camí és més practicable del que ens pensàvem, i esbufegada rere esbufegada vam anar enfilant-nos, per descobrir com l’alçada ens proporcionava unes espectaculars vistes de la glacera, que a vista d’ocell, igual que en els llibres de geografia, sembla una espècie d’autopista! En unes tres horetes vam penjar-nos de la cresta de la muntanya, encantats pel que ens rodejava: glaceres, pics a més de set mil metres just a tocar i la vall d’Hunza vista des de les alçades!


Guanyant alçada anàvem obtinguent noves i boniques perspectives...


fins a veure increibles llengües de gel tan perfectes com aquesta! (glacera de Miar)

Segons els nostres càlculs, encara ens quedava un bon tros fins arribar a Chidin Harai, així que sentint el vent gèlid que començava a bufar, i temorosos de veure’ns absorbits per la boira que s’aproximava, vam optar per deixar estar un merescut descans i continuar caminant. En uns moments, començà a borrufar. Poc més endavant ens vam topar, per sorpresa, amb un grup d’homes que estava cavant un canal i muntant un tub que havia de portar aigua des de dalt de tot del llac fins al poble: una bona feinada, i tot amb l’única ajuda de les mans! Asseguts al seu costat, i ben abrigadets amb l’anorac, al•lucinàvem en veure’ls treballar, alguns amb una simple camisa dansant al vent, sense mitjons i amb sabates de plàstic!


Té collons la cosa, nosaltres congelats i ells tan frescos com una rosa!

Després d’un últim tram, i de veure com el sol lluïa de nou, arribarem a destí. Allí, sentirem l’agradable solitud de muntanya, aquesta sensació de pau que t’envaeix quan tot és gran al teu voltant, sabedors de que és el nostre esforç qui ens ha dut fins a tan impressionant paratge.
La tarda era llarga, així que després de plantar la tenda i fer un bon dinar, ens vam dedicar a seure al solet, i a al•lucinar amb l’espectacle que la naturalesa ens oferia: poder presenciar la majestuositat de la seva creació, la força de la seva destrucció; sentir-la viva!



Chinin Harai i el nostre campament!





L'Ultar Peak I vist des de Chidin Harai...


i altres pics de cuyo nombre no puedo acordarme!


Aquella nit, el sac que el Manzoor ens havia deixat va revelar-se molt útil, i ens va permetre dormir com dos angelets (l’Ona ben embolicada amb el sac de plomes, i el pobre Gorka provant l’invent de superposar els dos sacs d’estiu que teníem, una mica apretadet, però suficientment calentet, que és el que compta!).


Amb aquest colors es presenta una nit en alçada!

Un cop el sol va fer acte de presència, amb la seva escalfadora i daurada llum, i després d’haver esmorzat un reconstituïu chay amb algunes galetes, vam animar-nos a visitar el llac, abandonant el campament per unes hores. Uns cent metres més amunt la neu encara ho cobria tot, i enfilar-nos pel petit però vertical pas, on el vent havia gelat i endurit la neu, per poder investigar la planícia superior no va ser tasca fàcil. Mentre l’Ona buscava un camí menys relliscós fent saltirons entre els enormes rocs que sobresortien, el Gorka va optar per tirar pel dret fent servir les puntes de les xiruques com si grampons dugués. Aleshores un paratge completament nevat i desolat se’ns va aparèixer al davant, coronat pel Golden Peak al fons, amb la seva paret de roca verticalment daurada de més de dos mil metres de caiguda lliure.


El Gorka escalant pel pas!


Vistes del Golden Peak des del llac de Rush

Seguint caminant vam descobrir el campament que els transhumants haurien d’estar fent servir per aquestes dates, però fins i tot el llac lluïa com una enorme pista de gel rodona, casi perfecta, i no com ens ho havien fet imaginar els enganyosos pòsters i postals que ronden per Karimabad, amb les seves aigües de color turquesa i un mantell d’herba verda i flors al voltant.




El llac de Rush completament congelat!

Tot i això l’excursió val la pena, ja sigui per veure les recargolades formes que fa la glacera de Barpu, dibuixant una autopista de gel entre unes de les muntanyes més altes del món, per contemplar les sortides i les postes de sol darrera les enormes parets de pedra, neu i gel a punt de caure en qualsevol moment, o bé per observar des de l’alçada el treball de formiga que la mà de l’home ha fet a través dels segles (a escala, els camins i els camps de conreus penjats en vessants impensables de la muntanya, els pobles flotant, des de fa anys, sobre terrenys més que inestables, i les carreteres, donant una perspectiva més lineal a tan punxegut esquema, semblen una broma, i molt poca cosa en comparació al que la força de la natura ha fet durant tot aquest temps!).


Espectacular fenòmen de la natura, les glaceres de Sumayar Bar i de Miar a punt de trobar-se !


Treball de xinos fer tantes terrassetes a tanta alçada i al costat d'una glacera!

Tanta neu acumulada encara, fent-nos caminar enfonsats fins als genolls, i sense equipament, ens va persuadir de seguir fins al pic, i va fer que ens plantegéssim de nou la ruta del trekking de tornada, ja que la vessant per la qual hauríem de baixar es presentava una mica perillosa, per no dir com un tobogan de neu, i sense conèixer bé el camí no ens podíem pas llençar de cul els mil metres de desnivell, encara que la idea ens atragués força!

Amb un regust a mitja victòria vam retornar al campament per descansar, menjar i recuperar forces, i just en arribar, els déus de totes les religions van fer que el cel comencés a ennegrir-se per poc després començar a descarregar perfectes flocs de neu a sobre els nostres caps. Maleïts siguin els xamans que dansen demanant pluja sense pensar en els que estan a casi cinc mil metres amb una tenda d’estiu del Decathlon! Aquella nit, mig preocupats per no despertar congelats, vam passar-la, despertador en mà, fent torns per treure la neu que s’acumulava amb rapidesa al sostre, per evitar que se’ns desmuntés el xiringo sota el pes de la nevada estival!

video
El Gorka quiexant-se!


Al matí, sorpresos de tenir encara totes les extremitats corporals d’una sola peça i d’un color rosadet, i de no haver passat més fred del que es pot passar dormint en un congelador a zero graus, ens vam estar esperant fins que sortís el sol. El paisatge que havíem conegut tan sols unes hores abans s’havia transformat completament, recobert amb uns quinze centímetres de neu pols que en una altra situació haguéssim aprofitat per a fer unes baixades esquiant, però l’única preocupació que teníem rondant pel cap era la de com coi baixar per l’empinada pendent fins a la vall glacial?


Vell truc d'experimentats muntanyers, casi casi com "Al filo de lo imposible"!

video
Aprofitant la neu d'estiu!

La conclusió va ser d’esperar a que el sol desfés la neu. El procés resultava majestuós a la vista, veien tranquil•lament des de l’alçada com s’eixugaven les muntanyes més avall i observant com es formaven núvols baixos que corrien a ran de les vessant solejades, a sota dels nostres peus. Desfent neu per beure i cuinar vam sobreviure, però cap a mitja tarda, el mateix xaman va tornar a implorar aigua per als cultius dels camperols i a nosaltres ens va tocar seguir el nostre protocol d’emergència, és a dir refugiar-nos fins l’endemà a la tenda, això si, aquest cop una mica més confiats de que no moriríem ni de fred ni soterrats per tres metres de neu!



Per sobre dels núvols!




Gaudint del sol després de la nevada!

Al matí, la neu no donava treva, portàvem sis dies d’excursió i les provisions de menjar començaven a escassejar, així que ens vam preparar per una escapada fugaç en el moment que deixés de nevar, que per sort no va trigar pas gaire. Amb la tècnica depurada que més de vuit mesos de viatge ens han donat per muntar i desmuntar campaments en qualsevol situació vam posar-nos en marxa. La neu ho cobria tot, fent que les caigudes i les patinades quedessin en rialles fins que vam arribar a la cresta de la muntanya. Llavors, en comptes de baixar per on havíem pujat vam decidir aventurar-nos per una vall sense canviar la vessant, per intentar creuar uns quilometres més endavant, i sobretot un quants metres més a baix, on ja no quedés neu. Vam tenir sort i el camí emprat ens va portar per unes meravelloses i boniques terres de pastures que tot i que perdien alçada amb rapidesa res tenien a veure amb l’altre costat de la muntanya, molt més escarpat, rocós i nevat. Seguint la canalització que allà estaven construint vam poder arribar a la cresta, uns cinc-cents metres per sota del nivell on havia nevat.



El nostre camapament, abans i després!



La resta ja va ser bufar i fer ampolles, mai més ben dit, bufar per no perdre el ritme caminant mentre ens fèiem ampolles als peus baixant per la tartera fins a la primera glacera!
Un cop a la vall, després d’unes quantes hores de patejada, ens vam plantejar l’opció d’acampar una nit més pel camí, però ja somiàvem amb menjar un dels deliciosos plats del Khouso i dormir a sobre d’un matalàs que no estigués punxat, així que vam desfer tot el camí, travessant les dos glaceres i pujant fins al poble de Hoper de nou (set hores de caminada nonstop sota l'esgotador xirimiri), on vam descobrir que no hi havia cap transport disposat a portar-nos fins a la Karakorum. Sense desanimar-nos gaire, vam seguir caminant per la pista fins al primer poble (sense estrangular a cap nen cada cop que ens volien tirar una pedra pel camí, i mireu que ganes de treure’ns la motxilla i enganxar-ne un per fotre-li dos hòsties no en faltaven!).
La història no havia pas canviat en tan pocs dies, i a Nagyr seguien els mateixos paios dient que no hi havia cap transport fins a Hunza, i que l’única alternativa era llogar un jeep, però nosaltres havíem vist un grup d’escolars al poble de dalt fent un picnic, així que vam seguir caminant uns metres més i dos furgonetes repletes de nens fins als topes van aparèixer per la pista. Després de suplicar al conductor que ens baixés, i gràcies a l’ajuda dels estudiants, que suplicaven amb nosaltres per a que ens deixessin pujar, ens vam enfilar a la vaca de la primera furgoneta i vam aventurar-nos tot el camí de baixada sentint com els adolescents cantaven les seves cançons favorites!


Algú es va fotre un bon tiberi pel camí de baixada!

Com ja començava a ser costum després de les nostres aventures pakis, pujant les escales de la Khouso Sun Guest House, ens va envair la sensació de que arribàvem, al que d’alguna manera ja era casa nostra a Hunza; la nostra habitació seguia tal i com la vam deixar, i l’encantador Khouso ens va rebre amb una enorme abraçada i una tassa de chay ben calentet mentre ens aplicàvem mútuament les batalles viscudes els últims dies...



Fins a la propera!!!

9 comentaris:

Maria ha dit...

Jo, això és una excursió !
...i jo que vaig anar fins a Juglar convençuda que n'havia fet una !
Quan torneu us trobareu que les excursions habituals, per vosaltres seran una passejada per estirar les cames i treure una estona el gos a fer pipi.

Vicenç ha dit...

Em sembla que deixaré de llegir-vos...que comenceu a fer-me patir!

No se s i es cosa de ser pare o de fer-se vell!

Cuideu-vos molt (molt!!!)

Una abraçada

Maria ha dit...

Hola de nou
Sóc d'efectes retardats !
Ara he recordat les xancletes de colors rosa i groc i els plàstics als peus.
A banda del modelet llamatiu, suposo que portàveu botes o un altre calçat seriós, no ?

onaturalistic ha dit...

Eiiii!!
Pue si que feu patir una mica si..!però les xancles roses amb el llasset son la ostia!!tot i que no se si es el calçat més adient..?
Això si que és una excurció tu! i fa molta il.lusió veureus als vidios!que sus troba a faltar eh!!
Apa, a cuidar-se!!una abraçada bretona!!
Salut

OnA i GrK ha dit...

A que triunfen les meves estupendes xancles vermelles!!! Quin "estilassu" que tenim! jeje

No patiu pas, que portavem botes de muntanya, nomes faltaria! Pero abans de deixar que la neu les enxopi i anar molls durant dies, mes val passejar-se amb un plastic!!

Una abracada a tots!

Dani Farrús ha dit...

Bones!
Som els dels Viatges Motxilerus. Hem tret el cap per aquest blog i la veritat és que deu n'hi dó amb el viatget! això de Pakistan és un cuquet que ens queda pendent... encara esteu de viatge? Nosaltres el dia 6 d'octubre volem a Turquia per fer (en un parell de mesos) Siria, Liban i el nord d'Iraq (Kurdistan), i després ens anirem a instalar a Tailàndia per fer un curs de submarinisme i mirar de currar (és la solució que hem troba tper poder anar viatjant i currant a la vegada, que els calers algun dia s'acabaran!).
UNa abraçada!!

Núria Borràs ha dit...

uauuuu!!
això sí que és un viatge, a més que m'encanta com ho feu, impregnant-vos de la cultura, de les costums, gaudint de la hospitalitat de la gent...

Us seguim amb molt d'interès perquè d'aquí no-res iniciem el nostres segon tram de la ruta de la seda, des d'istanbul fins mashad, i no perdem detall dels vostres divertídissims i molt ben escrits relats de Hassankyef, Mardin, Van....

Us linko al meu blog, dins de la secció "estan viatjant".

Una abraçada i continueu gaudint del món!!

Núria.

mesenllà ha dit...

Ostres nois, quina descoberta de blog!!! el que he rigut amb les vostres històries viatgeres.

Us afegeixo al meu blog.

Que continueu xalant i explicant-ho així de bé.

Una abraçada

Maria ha dit...

Ei!
Heu tingut dies per descansar de la passejadeta i ja toca que expliqueu alguna cosa més.
A veure que fem, eh ?