Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

CIUTAT, BUROCRÀCIA I EL NORUZ

[de l’11 al 26 de març del 2009]


Arribàvem a Tehran quan es feia fosc, i amb unes estranyes indicacions per trobar la casa del Manuel: “buscad unos pantalones gigantes, coged un bus para Engelab y luego parad en Valiars Street” (pantalons gegants, Enge... què?). Els pantalons gegants van resultar ser un monument enorme i molt conegut a Tehran (que segons vam descobrir, ningú sap què significa), Engelab és una gran avinguda que durant els següents dies es convertiria en part de la nostra ruta diària, i Valiars és el carrer més llarg i conegut de Tehran, que travessa la ciutat de Nord a Sud.
Amb molta imaginació i alguna ajudeta vam acabar descobrint un bus que ens deixava allà on havíem quedat, i quan el conductor ens va fer senyal de que espaviléssim a pujar, que marxava, tots dos vam fer una correguda i ens vam esmunyir entre la multitud (i és que en un bus, està comprovat, hi cap una multitud i més!). De sobte ens vam adonar que aquesta multitud eren tot fèmines, i se les sentia cridar alguna cosa al Gorka (allò semblava un galliner!): “que t’has colat al tros femení! Els homes heu d’anar al darrera!”. Patinada número u a Teheran, seguida de la carcajada general de tots els presents.

Aquesta mania de separar-ho tot per sexes pot arribar a semblar molt absurda!

En arribar a casa el Manuel, aquest va baixar per recollir-nos i ens va portar a sopar a un restaurant proper. Durant el sopar vam aprofitar per conèixer-nos millor, i així vam saber que era estudiant de literatura persa i havia estat fent un màster a la universitat de Tehran, però ara estava buscant feina com a traductor. De fet no és pas novell dins el gremi, ja que quan l’Hugo Chávez va visitar Iran l’any passat, al Manuel li va tocar fer de traductor a l’equip de seguretat (ens partíem del riure cada cop que ens recordava, emulant la manera de parlar del míster Chávez, la que havia deixat anar per acabar: “Que viva la Revolución..... Islàmica!”).

I passejant pels carrers de Tehran, ningú dubtaria en que defensaran aquesta revolució amb els màrtirs que facin falta!


Ai...s’ha de tenir compte amb la publicitat subliminal, que un matí surts a comprar olives i tornes fet tot un milicià!

La nostra missió a Tehran tenia nom i cognoms: Ambaixada pakistaní. Així doncs el matí següent, després d’una llarga nit de coneixença al petit apartament del Manuel, ens vam llevar d’hora (massa d’hora!) per anar a suplicar que ens fessin el visat per poder seguir el viatge per Pakistan (segons les informacions de que disposàvem, sabíem que era molt i molt difícil d’aconseguir, i la mentalitat de súplica, més que de demanda, la teníem ja completament assumida).


Les complicacions per coordinar bé el nostre ús, com a novatos que érem, dels transports públics, el funcionament dels quals costa una barbaritat entendre de bones a primeres, van ser superades amb eficiència, i vam arribar a l’Ambaixada abans que tanquessin (és a dir, abans de les onze del matí! Els qui decideixen aquests horaris burocràtics no tenen compassió!). El cas és que la carta de recomanació que ja dúiem preparada des d’Andorra els va semblar poca cosa (els hi semblarà a ells poca cosa carregar-la durant quatre mesos a la motxilla sense arrugar-la, mullar-la o extraviar-la!), i ens en demanaven una de nova amb més detalls, que havia d’estar feta tant si com si per la nostra ambaixada a Tehran: és a dir, per un organisme fantasma, ja que Andorra no és coneguda per ser el país amb més ambaixades arreu, precisament.


El pla alternatiu, doncs, va ser llepar el cul als de l’ambaixada espanyola, a veure què hi podien fer (que per cert estava a on Mahoma va perdre l’espardenya, a la zona nord, la més pija de la ciutat), i donat la rotunda negació que vam obtenir per resposta, ens les vam haver de manegar per a fer-nos enviar un fax des d’Andorra i que ells, simplement, prenguessin el risc (paraules textuals del cònsol), de certificar-lo com a oficial (mil gràcies a l’Eva del Ministeri d’Afers Exteriors per tramitar-ho tot tant de pressa!). Tot aquest embolic ens va costar tres dies sencers, marejats com a baldufes a la porta d’una escola, i encara havíem d’esperar a que passés el cap de setmana per poder entregar la carta, i creuar els dits perquè tot estigués en ordre. Maleïda burocràcia!



Aquesta gent menja mongetes crues per esmorzar...

Però nosaltres preferim el nostre geladet diari, que ­­­­­­­­era d’on trèiem les energies!

Tehran, la gran megalòpolis de disset milions d’habitants, ens l’havien dibuixat des del principi com una ciutat caòtica, contaminada i amb un tràfic infernal. Doncs vam estar de sort, perquè un dia abans de la nostra arribada una ventolera es va endur el núvol tòxic que griseja la ciutat tot l’any i no deixa veure les impressionants muntanyes del nord. A més, les festes del cap d’any iraní s’estaven enduent a tots els tehranis, deixant així els carrers casi deserts. Només els dies previs al Noruz (cap d’any segons el calendari persa) havíem pogut sentir aquesta sensació de caos i estrés que tantes vegades ens havien relatat quan passejàvem pels basars i carrers comercials, atapeïts fins a vessar de famílies senceres a la caça de l’últim regal. I sort que el tràfic va minvar, ja que creuar un carrer a Tehran és ben bé com creuar una autopista, avançant entre els cotxes (perquè aquí ni cristo toca el freno), invocant a les deïtats perquè t’esquivin i no se t’enduguin per davant.

Es fa estrany que una ciutat com aquesta tingui unes muntanyes de més de quatre mil metres al voltant.


Carrers del basar el dia abans i el dia després de Noruz, a veure si trobeu les set diferències?

Amb el tema burocràtic en standby, vam aprofitar per fer quelcom que teníem pendent des de feia casi un més: arreglar la pantalla de l’ordinador; i és que Tehran era la nostra última oportunitat. A la capital vam poder trobar centres comercials sencers dedicats al tema informàtic, i no va ser difícil trobar un tècnic que ens canviés la pantalla (cal dir que a la seva manera, soldant per aquí i per allà) per un preu cinc vegades menor del que demanen actualment a Barcelona (segons els blogs especialitzats que hem llegit). I el més important: encara funciona!


Intentant robar wifi al Laleh parc, que s’havia convertit en el nostre racó de pau sortint de cal paki.

Aquella mateixa tarda el Manuel havia quedat amb el seu amic Alí per anar a veure al Jay, un periodista indi d’una agència de notícies francesa que acabava d’instal·lar-se a Tehran, després d’estar destinat quatre anys a Iraq. Resulta que tenien amics comuns, i l’Alí s’havia ofert per fer-li una mica d’amfitrió. Com que ja ens està bé això de conèixer gent, ens hi vam apuntar, i vam acabar tots cinc intercanviant punts de vista sobre Iran al seu luxós i recent estrenat pis de la zona alta, donants volts pels barris propers, en una cafeteria prenent un te (de casi tres euros!), i finalment sopant a un petit restaurant, on encara seguíem discutint sobre la societat iraní, l’actual situació a Pakistan o de geopolítica mundial en general. Jornada informativa i fòrum de discussió, vaja.


A quin país no li agradaria tenir un ministeri així?



Pels qui encara no acabeu de dominar els rials, això significa menys de vuit cèntims d’euro el litre.

Modernitat i cosmopolita són adjectius que qualificarien bé la ciutat, tot i veure chadors, cotxes dels anys setanta, i la absoluta absència de bars i discoteques, o altres centres d’oci. La uniformada visió que prèviament teníem d’Iran va anar adquirint matisos en anar a una petita festa amb el Manuel (a ple sol i en un cafè del centre, quelcom de molt i molt estrany, segons ens comentava la gent, que esperava l’arribada de la policia d’un moment a l’altre), on tota una colla d’amics celebrava un pica-pica pel Noruz. Allà vam poder convidar el paladar a un gaspatxo “Nicaragüenc”, escoltar Ojos de Brujo i Dusminguet (!), i veure una exposició fotogràfica de l’últim viatge a sud-amèrica d’una de les organitzadores de la trobada (artistes ben estants solen ser els principals responsables de reunions d’aquest tipus, que intenten sortejar les restriccions per viure en un Tehran més obert a l’exterior, lliure i natural). I des de casa que pensàvem que viatjaríem a un país molt tradicional!


I a la festa no hi podia faltar el tradicional pessebre a l’estil persa, on tots els elements comencen per la lletra sin (S).

Aquella mateixa nit vam assistir també al comiat d’en Manu, un col·laborador francès de Metges Sense Fronteres instal·lat a Tehran des de feia sis mesos, i que ara marxava a Nova York. A casa seva l’ambient va ser distès: còctels d’aiguardent (encara que sigui il·legal, l’alcohol és molt fàcil de trobar al mercat negre: amable col·laboració dels immigrants armenis!), converses sobre els drets de les dones i l’actual situació del país, i fotografia de comiat per a la posteritat, a més d’algunes llàgrimes dels amics que es quedaven. Precisament, la vida nocturna de Tehran és coneguda per les festes privades que celebra la gent més adinerada de la zona nord dins les seves mansions. Aquí el jovent vol el que tot el jovent: llibertat, i ja estan bastant farts d’haver d’amagar-se de tot. No és d’estranyar, amb tanta prohibició, repressió i persecució! De fet aquesta repressió ens la van explicar més que no pas la vam sentir, i és que segons ens comentaven, sembla que darrerament el règim s’ha relaxat una mica, i deixa passar algunes coses (com agafar de la mà a la parella pel carrer, o inclús ensenyar una mica el cabell), però deu ser que s’acosten eleccions i toca fer la vista grossa!


Als Jodiendis no se’ls en hi escapa ni una, amb aquest catxarrots tenen la situació ben “controlada”.

Una altra manera que tenen els joves de la capital per relacionar-se, a més d’estranyes persecucions i trobades furtives als centres comercials, és, en el cas de la classe alta, trobar-se a l’avinguda Valiars dins els seus cotxes esportius i amb el bluetooth del mòbil encès, per comunicar-se de cotxe de nois a cotxe de noies mentre coquetegen a mode de ral·li urbà.
El Manuel, tot un expert en el tema, ens explica com no els punts còmics de la llei islàmica, i n’hi ha alguns de ben graciosos: com que dos homes podran ser jutjats per homosexualitat si se’ls troba despullats sota una manta i fent quelcom que no puguin explicar, i quatre testimonis ho corroboren (i quines coses explicables podrien estar fent dos homes nuus a sota una manta?); o bé que per ser acusats d’adulteri, s’ha de provar de passar un fil entre els cossos dels presumptes amants durant el “presumpte” acte, i que aquest no passi, però també en aquest cas ha de coincidir, a més, que hi hagi quatre testimonis (i, sigui dit de pas, que un d’ells, casualment, porti un fil a la butxaca!). A efectes quotidians, però, ens semblen menys gracioses les conseqüències que això pot comportar, com la pena capital en el cas de l’homosexualitat o la lapidació de la dona i la fustigació de l’home en cas d’adulteri, alhora que la ben real i practicada llei que diu que la paraula d’una dona val la meitat que la d’un home a tots els efectes legals. O sigui, que en els casos anteriors, si els testimonis fossin dones, n’hi hauria d’haver vuit (això sí, només faria falta que una portés el fil)!


Tornant a la missió principal, després del descans setmanal vam presentar la carta de recomanació a l’ambaixada, però faltava la fotocopia d’un visat anterior del passaport. Així que sant tornem a fer una expedició pels voltats i tornem amb la maleïda fotocopia, i després d’esperar durant hores (sense ni tant sols haver pogut fer un glop d’aigua per esmorzar), l’ambaixador ens va atorgar una entrevista (que consti que cada dia que ens presentàvem havíem d’aixecar-nos a les set del matí, per arribar a les nou i ser atesos a les deu, això desespera a qualsevol!). L’ambaixador va resultar ser molt simpàtic i va assegurar-nos que ens donaria un visat per dos mesos, l’únic problema era que l’endemà seria cap de setmana pakistaní i empalmarien amb Noruz, i que després hi hauria a un altre cap de setmana iraní (toma aqüeducte de Segòvia!). Ni ell sabia ben bé quan treballaria! Al final ens van deixar un numero de telèfon i va dir que truquéssim en un parell de dies...


Amb els nervis a flor de pell i profundament enervats (això és el conte que mai s’acaba...), vam trucar una coneixença que l’Ona havia fet a la secció femenina de l’autobús el primer dia en arribar, i aquesta ens va invitar a sopar a casa seva. La Hadi era una professora d’escola primària amb menys de quaranta cinc anys ja retirada (guaita tu quina sort alguns!). Es va mostrar molt il·lusionada quan l’Ona li va comentar que anàvem cap a la India, ja que ella hi ha viatjat varies vegades a veure el seu estimat (estimadíssim!) guru, ja que és practicant de ioga. Al sopar s’hi van apuntar unes amigues (que també feien ioga al mateix centre) i el seu germà, que és va presentar a casa amb unes estoretes pel cotxe del Futbol Club Barcelona. El sopar va discórrer bàsicament entre les típiques preguntes sobre Andorra, el seu guru de ioga (del qual tenia una foto casi a mida real corrent pel menjador), el seu centre de ioga, i de tant en quan algun intent de convenciment per a que féssim ioga (un pèl monotemàtica la vetllada). De casa seva vam marxar ben amoïnats per la seva salut mental i el seu estat psíquic, encara rient quan ens mirava i deia que ella era “perceptor” en el tema iogistic! La veritat és que la dona no aparentava la edat que tenia, però al terrat no hi creixia gaire res.


Això si, ens va salvar de menjar un altre cop hamburgueses i kebabs.

Amb el transport públic ja més per mà, (i és que la combinació pot arribar a ser infinita: taxis compartits, taxis privats, motos taxi, metros, autobusos, i sobre tot molt de les nostres cames) vam anar a visitar l’antiga ambaixada dels Estats Units (aquest tenen representació fins i tot a la merda, deu ser per la quantitat de cops que els hi han enviat). El recinte és famós per haver sigut ocupat per un grup d’estudiants, retenint a dues-centes persones del cos diplomàtic, just abans de la revolució, la qual cosa va causar el trencament de les relacions entre els dos països, i el bloqueig que encara avui en dia persisteix a Iran. Ara per ara tant sols es reconeix l’edifici pels seus murals anti-ianquis, que val a dir tampoc són tan impressionants com ens els imaginàvem.


És amor mutu...



Gorka, compte amb no equivocar-se!


En nom de Déu!

El dia assenyalat per trucar a l’ambaixada i demandar pel tema dels nostres visats va coincidir amb que el Manuel marxava al desert amb una colla d’amics, així que ben d’hora al matí (per variar) vam haver de traslladar-nos a un hotel al centre històric de la ciutat. Quan vam trucar, ningú sabia res, així que vam haver de presentar-nos hi en persona, on ens van confirmar que els nostres visats encara no estaven llestos i que seria millor tornar a demanar després de les festes (cinc dies més a Tehran, com si no tinguéssim un lloc millor on estar!). Al principi vam pensar en marxar a visitar alguna ciutat propera, però després de tants dies corrent per la ciutat amunt i avall (un dia vam caminar trenta kilòmetres, sense exagerar!) estaven consumits, i necessitàvem descansar. A més, ens havien dit que per Noruz era casi impossible trobar transport o bé llogar una habitació, ja que tots els llocs turístics estan a tope; a tot arreu menys a Tehran, que s’havia convertit en una ciutat completament fantasma, i fins i tot se’ns va fer difícil trobar llocs oberts on poder menjar. I el cap d’any va ser, precisament, la nit següent. Com que a Iran tot es celebra de portes endins, i per a nosaltres això significava quedar-nos a la nostra miserable habitació, vam passar l’emocionant entrada a l’any 1388 (això de viatjar en el temps no és pas tan difícil com ho pinten els científics) bevent batut de plàtan amb els treballadors de la pensió.


Entre brindis de batuts de plàtans i pica-pica de fruita... vaja, tot un cap d’any.


Un dia normal travessar aquest carrer hagués estat tota una aventura!

Més tard, passejant tranquil·lament pels estranys carrers adjacents al nostre hotel, vam poder comprovar que ens havíem traslladat a cal ionqui. Quan intentàvem anar a fer alguna visita cultural, cosa impossible perquè durant aquells dies tot estava tancat i barrat, ens vam topar amb un paio que de bones a primeres i al mig del carrer, ens va treure una bola d’heroïna per vendre’ns-la. De fet, Iran és un dels països amb més consumidors de drogues del món, per molt que les dades oficials desinflin les xifres. El més sorprenent per a nosaltres, que associem el concepte d’heroïnòman a un sector relativament jove de la societat, va ser veure que la gran majoria de consumidors que es reunien a la plaça al costat de l’hotel eren homes rondant la seixantena, amb vestits tradicionals i sempre acompanyats del rosari “islàmic”. Iran és el país dels avis ionquis!


No feia falta allunyar-se gaire de la pensió per trobar-se amb l’arquitectura del conte de les mil i una nits.

Després d’uns dies sense saber res del Manuel, vam reprendre la nostra comunicació, i vam quedar un vespre per anar a fer un te a les afores de la ciutat, en a les faldilles del mont Tochal, des d’on es tenien estupendes vistes del mar de llums en que s’havia convertit Tehran (això si el vent que feia et deixava un moment de pausa per obrir els ulls sense que hi entrés cap porqueria!). Aquell dia, precisament, vam conèixer a l’Olivier (realment el Manuel ens arrossegava a una coneixença darrere l’altra!), encarregat per un temps de la coordinació de l’equip de Medecins du Monde a Kabul (Afganistan), on treballaven en un projecte amb toxicòmans. Pel que ens explicava, tota una aventura!


Amb un ministeri de màrtirs no els hi cal res més (permís de treball que ens va ensenyar l’Olivier)

El dia següent ens vam tornar a reunir tota una colla per anar de visites per la zona sud de la ciutat, més pobra i poc visitada tant pels turistes com pels mateixos tehranis que viuen al centre o més amunt. La primera destinació va ser un mausoleu amb tres tombes (amb lo enrevessada que era la traducció dels cartells, no ens va quedar gaire clar qui hi havia enterrat, això sí, quelcom tenia a veure amb els dotze imams i els seus descendents...). Només entrar ja ens van aturar: la noia que us acompanya necessita anar vestida com l’islam demana... apa, ja tens a l’Ona embolicada dins un enorme chador, i que difícil és de portar (que si cau enredera i ensenyes el cabell, que si el trepitges i ensopegues, o te’l poses massa endavant i no veus res! Per no dir lo complicat que pot arribar a ser intentar fer una foto!). A la plaça principal del recinte, ens vam trobar un grup de gent arremolinada al voltant d’un home que cantava, recitava, o menjava el tarro als presents, mentre tots aquets ploraven a llàgrima viva agenollats als seus peus. Segons van entendre els iranís que ens acompanyaven, l’home estava cantant la mort de Hossein, un dels imams, i la pena s’havia apoderat d’una manera espantosa de tots els qui l’escoltaven (sembla que nosaltres estem vacunats d’aquestes estranyes malalties, que de llagrimeta ni una... o serà només perquè no ho enteníem, i sinó ens haguéssim unit a aquell dramàtic plor col·lectiu?). Un cop a dins, homes per un costat i l’Ona per l’altre, ens submergirem dins una multitud de fidels que plorava, resava o llegia el Coran als passadissos del laberíntic recinte de cúpules vestides de miralls, terres de marbre i llums verdes arreu (quin mareig, i que impressionant!), o besava amb devoció les enormes portes de metall que resguardaven les també bavejades tombes. Realment espectacular.


Així qualsevol passa desapercebuda...

Ho haveu vist això, tapen les goteres del sostre amb planxes d’or (deuen tenir un ministeri de l’or també).

Cadascú es comunica amb Déu a la seva manera.

Aprofitant l’excursió encara vam passar per un cementiri replet de tombes amb les fotos dels màrtirs de la guerra amb Iraq i una torre (en teoria servia de rellotge solar, però encara a hores d’ara ens demanem com funcionava) on el conserge, amb molta devoció, ens va estar explicant que havia combatut a la guerra (i la seva mitja cara ho podia confirmar!). Per rematar el dia, després d’acomiadar al Manuel i a l’Alí al metro, encara vam anar a fer un últim cafè amb l’Olivier, el Mehdi i el Mohamed Alí. Sembla tot molt senzill però per anar a fer un cafè ens vam passar tres quarts d’hora travessant la ciutat amb el cotxe, i és que ni bars ni cafeteries no abunden a la ciutat!


D’esquerra a dreta: Manuel, Alí, Mohamed Alí, Olivier, un impresentable i el Mehdi (alies el mariachi)


Donar copets amb el dit a la tomba és una manera de comunicar-se amb els morts (abans de palmar-la més et val fer un curset de Morse!)

Al dia següent, van tenir noticies dels nostres merescuts visats, i tot i que (miracle!) ja els tenien preparats, encara havíem d’esperar un altre dia per efectuar el pagament al banc, ja que aquest encara estava tancat (el Noruz sembla que no s’acaba mai!). Així que després d’una siesta interminable, vam trobar-nos un altre cop, ja de nit, amb el Mehdi i el Mohamed Alí per visitar un parc a les afores de la ciutat. I és que de parcs no els hi en falten a aquesta gent, l’esport nacional a Iran és el picnic, i amb la falta d’oci us podeu imaginar la quantitat de gent que hi ha sempre als parcs (i fins i tot a les rotondes!) fent tes i fumant nargiles. El parc eren camins que s’endinsaven en un bosc natural, amb fonts, raconets per apalancar-se i cases de chay per tot arreu. El lloc ens va agradar especialment, i per un moment ens va semblar estar a Andorra: tot feia pujada!

Disfrutant d’una agradable vetllada, amb molt chay i les seves conseqüents excursions al lavabo.

Per fi, últim dia a Tehran, i la raó: ja tenim el visat pakistaní, pagat i estampat al passaport! Aconseguir-lo ha estat un seguit de despropòsits i peripècies que començaven a Barcelona, passant també per Ankara, a Turquia; però la nostra persistència ha sigut recompensada, i per fi tanquem aquest esgotador capítol del viatge, victoriosos.

I tanta feina per aquest miserable paperot...!

El bus cap a Esfahan no marxava fins a la nit (havíem intentat de totes totes agafar el tren nocturn, però els bitllets s’havien esgotat– una altra maledicció que ens persegueix, coi de tren!-), així que encara vam aprofitar el vespre per trobar-nos una última vegada amb la colla que havíem conegut a Tehran. Ens vam reunir, ja amb les motxilles difícilment encaixades al maleter del cotxe del Mehdi, per anar a fer un últim sopar junts, sopar que es presentava especialment gustós, ja que ens dirigíem a un local on servien entrepà de senglar! (ens van intentar explicar que el porc senglar no és pecat, per alguna raó confusa i inconcreta, però tot i que no vam entendre-ho massa, tampoc ens importava gaire!). El cas és que ens vam quedar amb la mel a la boca, perquè, altra vegada, el Noruz s’havia encarregat de mantenir el local tancat fins a l’últim moment, així que no ens va quedar més remei que conformar-nos amb una ordinària hamburguesa d’un ordinari local. Se’ns havia fet tard buscant el porc senglar, i quan ens vam adonar de l’hora que era vam saltar al cotxe i conduir per un Tehran que poc a poc anava recuperant els seus habitants, fins que ja en l’últim minut vam arribar a l’estació d’autobusos, on després d’una petita confusió que ja ens feia pensar que havíen marxat sense nosaltres, ens van encolomar dins un bus.

Va ser tot un detall que el Manuel, l’Alí, el Mehdi i l’Olivier vinguessin fins a l’estació per a dir-nos adéu!

Precisament, ells representaven el que havien sigut els nostres dies a la capital iraní: dies plens de noves coneixences, descobriments, bons moments i anècdotes compartides. Al final, per sorpresa nostra, Tehran havia acabat agradant-nos més del que ens esperàvem, i encara que es fes dur i pesat haver-s’hi de quedar tants dies, i per obligació, la gent que hi vam conèixer va ajudar a superar els moments de desesperació i angoixa, que no van ser pocs. Això sí, marxem amb una imatge d’un Iran molt modern, i amb empenta suficient per augurar un futur nou i un tant diferent.

Però el tema burocràtic no vol deixar-nos estar del tot, i ara que ja tenim via lliure cap a Pakistan, resulta que el visat Iraní s’ha consumit del tot, i ens queden tan sols dos dies més de legals viatgers al país...

4 comentaris:

Ali ha dit...

hey guys ,had it translated by google ,then read it ,I couldn't actually make much of it ,but i hope you had a good time ;)

manusaurio ha dit...

Hola viajeros,

Mientras el amigo Alí anda comprobando si habéis puesto a caldo a su país o no, os digo el único error que os he encontrado, y es que la toma de la embajada gringa fue ya después de haber caído el régimen del Shah. Lo hicieron ocultándoselo al Gran Jodiendi y en contra de la opinión del estudiante Ahmadineyad, hoy presidente, que decía que el principal problema de Irán eran el comunismo, por lo que había que ocupar la embajada soviética.

En cuanto a las reglas para meterse en la cama de los demás, a ver si se pasa por aquí alguien que sepa más de Islam de ese tipo y nos lo confirma. Por supuesto, el testimonio de los no musulmanes vale la mitad cuando se opone al de los musulmanes. Y por supuesto, que el juez no se entere si uno es ateo o bahai.

¡Pasadlo muy bien!

Gorka i Ona ha dit...

Hi Ali!! It's nice to hear from you!!

Don't worry, we just say that teheran is full of teheranis, and sometimes some good people too ;) haha.

If you want to translate, try in this place, it seems to be quite good:

http://traductor.gencat.cat/index_en.jsp

Manuel!! Que bueno eso de tener todo un experto en el tema persa de asesor web personal! Un lujazo!!!
Por cirto, te mandamos recuerdos de tu amigo el simio, que nos lo encontramos en Esfahan i en Shiraz!!

A cuidarse y hasta la proxima!!

Ali ha dit...

thanks ,
I donno what just this backstabber manuel said behind my back ,but kosse nanash just in case