Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

DE RIUS I ARBRES SAGRATS

[del 14 de desembre del 2009 al 15 de gener del 2010]

A les vuit del vespre del catorze de desembre, amb tres hores i mitja de retràs, el tren número 4266 procedent de Haridwar arribava a l’estació de Varanasi; nosaltres arribàvem amb ell. Altra vegada jugàvem amb avantatja, perquè el Gorka havia estat allà uns anys abans, així que molt àgilment vam driblar-nos als conductors de rickshaw (els nostres implacables contrincants) que com sempre pretenien cobrar-nos estratosfèriques sumes de diners per fer les llarguíssimes i imaginàries distàncies que se suposava ens separaven del nostre destí. El nostre destí? Assi Ghat, la zona del casc antic que s’estén a la vora del riu Ganga, a la punta sud, ben bé cap al final (o al principi, depenent de com giris el mapa!), on finalment vam arribar conduits per l’únic ciclo-rickshaw que no s’havia molestat a dirgir-nos la paraula.

Varanasi es presenta com un excitant i caòtic aglutinament de vida urbana inclús enmig de la confusa il·luminació dels fars dels cotxes (l’única llum que hi ha la majoria dels vespres, durant el lapse de dues o tres hores en que sistemàticament cau la xarxa elèctrica que alimenta la ciutat, i quan els generadors encara no han tingut temps de prendre el seu sorollós relleu).

Aquesta ciutat, amb més de tres mil anys d’antiguitat, és potser la més vella dels nostres temps, i després d’haver acollit les primeres civilitzacions provinents de la conca de l’Indus, d’haver passat per les destructores mans d’emperadors mogols, d’haver aguantat a rajàs de tot tipus i inclús a uns britànics que compraven continents a base de tractats i pactes de dubtosa legalitat, ha arribat al segle vint-i-u amb una harmoniosa barreja de tradició i modernitat (més tradició que modernitat, segurament) que xoquen a simple vista.

Pels hindús, Varanasi, que s’estén just a la vora del riu Ganga (adorat com a la mare de tots els hindús, per si no ho recordeu del capítol anterior), és la ciutat de Shiva (la deïtat de la creació i la destrucció, i la tercera representació de Brahman), i per conseqüent el millor lloc per a que els devots hinduistes siguin cremats i així obtinguin una millor reencarnació en la següent vida terrenal (és com allò del premis dels xiclets: “sigue buscando!”), i pels simples viatgers com nosaltres, podríem dir que aquesta ciutat és com el màxim exponent del món hindú, capaç de sentir-se a flor de pell: la vida diària és fotogènica i colorida com en cap altre lloc, la tradició s’olora des de varis kilòmetres a la rodona, i cada pedra sembla contenir part de la història d’aquest univers. Però en realitat el que més atrau a estrangers de tot arreu és la possibilitat de poder jeure tranquil·lament tot fumant un cigarret, bevent un chay, i picant uns cacauets si hi ha gana, mentre els familiars d’un difunt preparen una pira funerària i li calen foc cerimoniosament; aquesta experiència, que pot ferir la sensibilitat de qualsevol, és la principal atracció de la ciutat, i no tan sols pels turistes sinó també pels autòctons, que en el seu temps lliure (que en tenen per donar i per vendre) van a veure com incineren cadàvers, exactament de la mateixa manera que els nostres avis van a guaitar les obres!


Shadus sentint l'espiritualitat a la ciutat de Shiva (Surya Namaskar!)


I eus aqui els repartidors de tanta espiritualitat en una botiga governamental de bang (boletes d'unes herbetes magiques que fan riure molt...)

Així que ja instal·lats a l’hotel Elvis (el nom no tenia res en comú amb l’entorn i tampoc sonava rock a totes hores, però l’habitació era decent i el preu més que barato!) ens disposàvem a viure la màgia d’aquell indret.

Durant els primers passejos pels ghats (que és com anomenen els locals al passeig i les escales que arriben fins al riu), la primera impressió arriba amb una vista general del Ganga, de les parets dels temples just a sobre els nostres caps i de la gran esplanada despoblada que hi ha a l’altra banda (en observar aquella planícia sense una sola construcció i veure els estrets i superpoblats carrerons pels quals has de passar fa creure que els hi agrada viure ben amuntegats, però pensant més detingudament en les grans crescudes del riu pel Monzó, una tremolor et recorre tot el cos a l’imaginar la quantitat d’aigua que cal per inundar aquell vast espai, i com deuen acabar les quatre barraques de fusta que han gosat instal·lar-s’hi!). No tarden gaire en arribar les primeres envestides de venedors ambulants oferint menjar, passejos en barca, opi, haixix, massatges, afaitats i rentades d’orella amb palets de cotó, o bé relats de passats, presents i futurs inconcrets... es relleven amb una tropa de criatures venent ofrenes per a la puja, postals, braçalets de tot tipus, o bé intentant canviar cèntims de qualsevol moneda de curs legal que turistes regalen veloçment per desempallegar-se dels seus assaltants, tot seguit dels pidolaires especialistes: dones armades amb criatures mal nodrides als braços, que pessiguen sense cap remordiment per a fer-los plorar al costat dels vianants, mutilats arrossegant-se pel terra implorant una ajuda per subsistir un dia més la seva miserable vida o shadus fent la becaina amb el do diví de sentir la presència de qualsevol que porti més de dos rúpies a la butxaca. Però les primeres impressions no són més que això, primeres impressions.


L'alba al Ganga.

El parking dels barquers...


... i el parking dels Babas!


Impressionant arquitectura la que queda per sobre els passejants.

Després de desempallegar-nos de les diferències culturals que ens separen, i començant a aprendre a veure lo més fascinant de les mil i una formes que pot tenir el buscar-se la vida de la societat hindú, el positivisme i la bellesa apareixen amb una simple mirada al cel, observant com una infinitat d’estels volants fets de paper de colors lluiten ferotgement entre si, mentre els seus pilots riuen amb innocència al tallar el fil de l’adversari, o observant la sinuosa vida d’una vaca fent la seva ruta rutinària en busca de quelcom per ruminar.


Compartint espai vital.

Varanasi és vívida, lleugera en el seu embús de sensacions; alegre dansaire en la coreografia del caos. Aquí és impossible no sentir la vida vibrar amb força, una vida que neix de l‘entramat de moltes vides, de la seva desordenada i espontània manera d’entrellaçar-se. L’essència d’aquest indret és l’inexplicable equilibri que emana de tal intríngulis de contrastos i incongruències. El seu aspecte, la fisonomia que dibuixen els seus carrers estrets, l’empedrat que serpenteja sota els peus dels caminants, les cases estretes de finestres petites i interiors obscurs, i el color gris blavós (color de carrers ombrívols protegint-se de la calor) de la pedra que la construeix, són el viu retrat d’una ciutat medieval, efecte que es veu potenciat per la continuïtat de paradetes de fruita esteses pel terra (on els seus venedors pesen la venta amb atrotinades balances manuals de ferro rovellat, i espanten la golafreria de les vaques a cops de bastó), l’anar i venir d’infants descalços vestint robes a punt de desfer-se, pidolaires arraconats a la porta dels temples (la manera natural que la resta de la gent té d’ignorar-los), homes religiosos religiosament adornats cremant barretes d’encens i pintant amb punts vermells els fronts dels devots, els canals d’aigua negra i pestilent que circulen arran de paret (la seva insalubritat), l’alegria de la música que contínuament ressona provinent de sitars, tablas, flautes o panderetes, la voluptuosa presència de vaques, toros i cabres (i de les seves tifes), dones amb saris recollint aigua d’una bomba manual al mig d’una petita placeta, roba estesa de coloraines penjant de les baranes, crits i rialles (espontani escàndol públic), venedors ambulants que canten amb la megafonia de la seva veu el seu eslògan publicitari particular i, sobretot, l’atapeïment de gent, botigues i productes de tot tipus acumulats els uns al costat dels altres (el puzle de l’existència a Varanasi).


Paradeta de verdures als peus dels vianants.


Qualsevol aparca un "water buffalo" d'una tona!



Precios combustible per a la cuina, tifes de vaca assecant-se a la paret (el mes divertit es recollir-les quan encara estan calentetes!).

Un dels Swamis encarregats d'oferir-te respostes a totes les preguntes metafisiques.


A que no sabeu que venen en aquesta vistosa botiga?

I si és als carrers on l’ombra veu passar la vida més íntima dels vianants, als ghats la llum i l’espai en són els reis, i és allí on transcorre gran part de l’activitat religiosa que succeeix fora dels temples: hindús de totes les castes, sexes i edats es banyen, remullen o neden (depèn del valor de cada un, o de la tolerància a la brutícia que es tingui!) a les aigües del Ganga, mentre altres fan pujes especials davant de figures de vaques o língams gegants (que vindria a ser la representació del penis de Shiva, actuació que pren credibilitat, sobretot, quan es dediquen a tirar-li llet de coco per sobre...), i un incessant arribar de cadàvers que seran lentament cremats sobre un piló de llenya encès sota l’atenta mirada de familiars (només als homes els és permès assistir a la cremació, segons les fons consultades es veu que les dones són massa bledes, i ploren...), curiosos i estrangers embadalits. L’aroma del crematori és aroma de pell rostida, i l’ambient té ben poc a veure amb el silenciós i lúgubre adéu d’un enterrament; aquí la mort és quelcom natural, igual de natural que la vida, quelcom que es sent amb tristesa però no amb temor, quelcom que no necessita ser amagat, apartat de la nostra vista: un s’acomiada de la vida en públic, igual que va viure-la.

Banys sagrats...

... a les critalines aigues del Ganga!


Languides hores als ghats.


Adorant el penis de Shiva en una puja.


La infinita quantitat de potingues que es necessita per dur a terme una bona puja!


Cau el vespre.

Durant una de les tardes que vam passar absolutament absorts veient consumir-se un cos des del principi fins a la fi, vam poder gaudir d’una peculiar cerimònia fúnebre: l’energètic concert d’un grup de familiars que, borratxos i col·locats de pan, tocaven música de tambors i ballaven amb gestos casi obscens. Més tard, fins i tot ens sorprengué veure com un noi eixugava els seus pantalons molls a la foguera d’un altre cadàver, al costat d’un grup de joves que, aprofitant un descuit de la família, baixaven de la barca que acabaven d’aparcar i es dedicaven a agafar llenya que encara cremava, la mullaven per apagar-la i se l’enduien (lladres de fogueres de difunts, això ja és l’hòstia!).


La foguera dels adeus al crematori petit!


La preparacio del famos i homnipresent pan!

Tota aquesta activitat religiosa no té l’exclusivitat dels ghats, sinó que comparteix espai amb incansables equips de bugaders que netegen i estenen quantitats infinites de roba, i sobretot amb barques i barquers que fan el trajecte a la vora del riu, amunt i avall, transportant a locals o passejant a turistes.


Un dels bugaders amb un distinctiu turbant.

Nosaltres no vam ser menys, i per celebrar com déu mana el dia de Nadal, vam llogar una barqueta, sense barquer això sí (que savis nosaltres també, veient que aquells escanyolits homes remaven en línia recta ens va fer pensar que seria com bufar i fer ampolles; i tant, el primer quart d’hora va ser fàcil, les dos hores i quart restants van ser bufant i quan vam abandonar els rems van aparèixer les ampolles!). Però en fi, entre les tombarelles que feia la barca mentre intentàvem corregir el rumb per a no col·lidir amb ningú, vam poder guaitar una especial sortida de sol des del bell mig de riu, i una nova i bonica perspectiva dels ghats que tan havíem caminat els dies anteriors!


La ciutat vista des del riu...


... i nosaltres vistos des de la barca!


Temples i natura a la vora de la universitat de Varanasi.

I per a desastres i celebracions, us relatarem com vam passar la nit de cap d’any, sopant en un restaurant italià, amb un parell d’ampolletes de vodka amagades a sota la taula, i a l’hora de voler sortir per a celebrar l’entrada d’any en comunitat, ens van donar les campanades en un obscur i insalubre carreró, mentre buscàvem ja desesperadament algun indret on sonés música de celebració. De festa no en vam trobar, però ens vam riure molt de nosaltres mateixos, que és el que compta!

Pero com a minim vam poder celebrar i viure la bogeria del Moharram musulma!


Així que els dies van transcórrer de pressa, entre llargues caminades de punta a punta de la ciutat, descobrint la normalitat de la vida fora del gueto turístic, intentant fer volar estels volants amb els millors pilots de la ciutat: els nens pidolaires (amb qui donava gust barrejar-se quan s’oblidaven de pidolar i es convertien en simples nens per uns instants), fent innumerables chays a qualsevol ombra, observant com passava la vida al voltant, o simplement deixant que el ritme de la ciutat de la mort ens atrapés als ghats funeraris. Però un cop més el temps corria en contra nostre, i un rendez-vous inesperat va sorgir a Calcuta: la visita del Joaquim! Així que amb l’intenció de tornar a fer parada a Varanasi abans de marxar, vam enfilar-nos a un tren matinal per fer una aturada a Bodhgaya, la ciutat on Buda es va il·luminar, ja de camí al nostre meeting.


Comerciants ambulants i cabres vestides (segons els locals les cabres es costipen a menys de quinze graus, per aixo les tapen be!).



En comptes de buscar bombes o armes, als centres comercials pijos et requisen el tabac per no atemptar contra la salut publica!


Qualsevol raco es bo per un partit de l'esport nacional per exelencia: el cricket!


Passejant... passejant, de vegades et trobes gent que en comptes de transportar objectes, transporta cadavers amb normalitat i alegria!

Tot va sortir malament aquella matinada. Després de llevar-nos a les quatre del matí i intentar agafar el tren de les cinc, tot i saber que els trens no són gaire puntuals aquí (les vies les van construir els anglesos i d’ençà no s’ha fet cap millora, al contrari, s’hi han afegit més trens, tots amb el sufix “express”, quina ironia!) i després d’estar esperant com a estaquirots al gèlid hall de l’estació durant més de dues hores, la reconfortant notícia ens va arribar de les mans del venedor de diaris: tres accidents ferroviaris deguts a l’intensa boira d’aquella nit havien col·lapsat la xarxa, i per a més ironies reconfortants, tots tres al nostre camí!

Però les peripècies no es van acabar aquí, ja que quan vam arribar a Bodhgaya vam descobrir amargament que el Dalai Lama havia organitzat unes classes multitudinàries, més de deu mil persones ho sabien i ho gaudien amb joia, però nosaltres no. Nosaltres no en teníem ni la més remota idea, i de fet si ho haguéssim sabut probablement l’hauríem esquivat, sobretot després de veure la que pot arribar a liar el calvo!

No hi havia gaires habitacions buides en tota la ciutat, i les poques que quedaven havien quintuplicat el seu preu (quina mina aquest Lama!). Per sort, Buda ens va guiar en el nostre obscur camí, i la nostra persistència va fer que trobéssim un hotel on llogaven llits en un immens dormitori a preus més o menys raonables. I potser allà va ser on vam viure l’experiència més màgica de Bodhgaya, protegits amb una llampant tela mosquitera de l’exèrcit de mosquits que per allà rondava, i observant amb atenció als nostres compis d’habitació: un camió sencer de bhutanesos!

Aquelles simples gents havien vingut des de Bhutan amuntegats al remolc d’un camió, i la majoria era la primera vegada que sortien del seu poble, com també pot ser que aquella pobra gent s’hagués gastat els estalvis de tota una vida per a venir a veure al seu master! Era al·lucinant veure totes aquelles cares arrugades i sempre somrients esperant amb nerviosisme el moment per a veure al Dalai Lama, aixecant-se tres hores abans de que sortís el sol per a preparar i esmorzar amb calma el seu te i el seu pa (i diguem seu perquè s’ho havien portat tot de casa, des dels llençols fins a les bombones de gas, passant per cada ingredient dels seus àpats!). Fins i tot vam poder viure de primera mà un dels actes més intensos de resistència-noviolència-activo-passiva, quan l’home que regentava l’hotel va voler organitzar una mica l’enrenou (i quin enrenou!), i se li va ocorre moure el llit d’una àvia de vuitanta anys per a fer més espai. L’àvia, indignada en veure que li prenien el llit, va asseure’s a la vora, sense immutar-se davant les explicacions que el pobre home li donava, ni davant la frenètica rialla de les més de cinquanta persones allà presents, i sobretot, sense deixar que moguessin el seu llit ni un sol mil·límetre fins a que la seva intèrpret no hi fos present. Quedar-nos asseguts al nostre raconet, guaitant els moviments de la troupe, dirigida per una menuda i jove monja budista que txapurrejava quelcom d’hindi i d’anglès, va ser tan apassionant com el més interessant documental del National Geographic: vam quedar fascinats amb la seva manera d’organitzar-se sense cap mena d’ordre, l’intensa olor a formatge de cabra ranci que desprenien, els problemes que tenien alguns per a trobar l’interruptor del lavabo (la majoria acabava fent les seves necessitats amb el llum apagat i la porta oberta), la manera com van organitzar els llits seguint la distribució familiar que devien tenir al poble, les àvies mastegant pan a totes hores, assegudes a la vora del llit sense entendre res del que passava al seu voltant, l’estesa d’olles, fogonets, tasses i demés utensilis a l’hora de fer el te, i sobretot el seu càlid sentit de comunitat, i les seves incansables ganes de riure i fer tertúlia! En aquella sala vam poder sentir la veritable fe, lo més tendre i ermós (i fins i tot còmic) del sentiment religiós...


Un peregri.


Estris de pregaria al mercat tibeta.

Bodhgaya és, com hem dit abans, l’indret on el Príncep Gautama Siddharta va adquirir el coneixement suprem meditant a sota un arbre, ara farà cosa de vint-i-sis segles, convertint-se així en Buda, i fundant ell tot solet una nova religió, a partir de les reflexions i crítiques sobre la seva religió d’origen (l’hinduisme) i altres aspectes filosòfics i metafísics varis. Amb el temps, al voltant del famós arbre, el boddhi tree, s’hi han anat construint temples budistes de tota mena i condició (n’hi ha un per cada comunitat budista del món), a més de monestirs, jardins i espais de meditació que acullen cada any a una gran quantitat de peregrins d’arreu. De fet, vindria a ser una mica com un parc temàtic dedicat al budisme, on donacions de budistes de tot el món han aixecat impressionants i diversos edificis, així com un enorme Buda de pedra de vint-i-cinc metres d’alçada (gentilesa dels nipons), que s’eleva imponent sobre les terres de la província més pobra de la Índia, Bihar. És curiós de fet, veure el xocant contrast que hi ha entre l’or i el bronze que decoren els refinats interiors dels diferents temples, o les seves belles arquitectures, amb la pobresa i senzillesa dels pobles rurals que els rodegen.


Un retrat un pel diferent del que estem acostumats a veure de Buda il.luminant-se!


Si els cristians van comencar amb un pessebre, els budistes van fer-ho amb un arbre... fins arribar a impressionants temples!

Un dels temples mes emblematics, el de Tailandia.


I el Buda gegant que tot ho veu!


Totes les religions tenen els seus dimonis, pero per als budistes aquests son fets de mantega!


Contrastos i divergencies entre l'interior dels temples...


... i la vida a l'exterior!


A Bodhgaya s’hi podien veure, bàsicament, tres coses: quantitats infinites de monjos i monges vestits amb les seves túniques morades meditant, passejant o fins i tot “turistejant” pels temples, i gairebé la mateixa quantitat de pidolaires que havien vingut des de tota la província en busca de la ració de bondat que els pogués pertocar, així com un bon grapat de peregrins tibetans que venien des de lluny per a veure al Dalai Lama.


Lluitant sense violencia per a la llibertat del Tibet.

Un mar de tuniques vermelles...

Families senceres de pidolaires professionals utilitzant sempre a la mes menuda de l'equip, abandonada al mig del carrer perque fassi mes pena!


I els simpatics peregrins d'origen tibeta.

Aquesta mescla de gents i condicions creava un paisatge que donava a la reflexió, sobretot quan en una de les tantes casetes en les que organitzacions budistes demanaven donatius per a construir noves estupes, més estàtues de Buda o rehabilitar temples destruïts, per exemple, el monjo que es dedicava a recollir dits donatius lluïa un rellotge d’or, mentre que a escassos metres d’ell una criatura que no aixecava dos pams de terra, bruta com una mala cosa i plena de mocs, intentava esgarrapar alguna rúpia als monjos que la ignoraven al passar. O quan, visitant l’espectacular tenda on una catifa de monjos cantava amb una veu profunda, tenebrosa, i realment absorbent un seguit de mantres budistes, un lama passava i donava, un per un, el sou diari que li pertoca a cada monjo.


Un jove monjo amb la paga del dia...


... i un altre que intenta guanyar-se-la d'una altra manera (davant la indiferencia de la multitud).


Competencia entre pidolaires.

No sembla tan dur renunciar a tot el que pot oferir una vida mundana per a dedicar-se exclusivament a la vida espiritual, quan s’espera que els que es facin càrrec del sacrifici que aquesta vida en teoria comporta siguin els demés! I no es tracta només pel fet de demanar donatius a tort i a dret, tot i tenir un salari fix net, sinó també del treball i sacrifici humà, i és que durant el temps que vam estar allà no vam veure ni a un sol monjo treballar (exceptuant als quatre jovenets que oferien te durant les classes), i de totes les activitats de jardineria, vigilància o neteja dels temples se’n feien càrrec treballadors locals. Fins i tot eren els propis pelegrins voluntaris els qui s’afanyaven a netejar els carrers i els espais fora dels temples a corre-cuita per a deixar-ho tot lluent per a l’arribada de la seva santedat, espais que havien estat acumulant bosses de plàstic i porqueria durant tot l’any sense que ningú se’n preocupés massa (així mateix ens ho explicava un estranger que portava ja un temps al poble, seguint un curs de meditació en un dels temples). Entre una multitud tan vasta de lames i monjos, és evident que no tots i cada un d’ells poden realment viure i entendre una verdadera vida de meditació i harmonia amb l’entorn...


Un petito flipant amb la fauna i la flora local!

L’esperit de religiositat, meditació, senzillesa i austeritat que es pot viure i respirar quan visites un monestir budista penjat en un poble de Laddakh, que evidentment existeix, i en molts altres indrets, no és en absolut el que nosaltres vam veure durant la nostra estada a Bodhgaya...

Al gran Lama va ser impossible copsar-lo més d’un parell de segons, entre la massa de peregrins que empenyia per darrera i la barrera de policies i guardes de seguretat que l’envoltava des de tots els angles, però donades les circumstàncies es feia inevitable passar a fer una ullada a les classes que cada dia oferia. Aquestes eren impartides en una immensa carpa enmig d’una esplanada plena fins a vessar de lames, peregrins i estrangers (entre ells un tal Richard Gere... i fins i tot l’honorable i inesperada presència d’una andorrana!), unes quantes hores al matí i unes quantes més a la tarda. Les classes, o discursos, eren en tibetà, i a vegades prou tècnics com per a fer-se un tant difícils de seguir si un no és un aplicat lector de filosofia budista (sobretot tenint en compte que la traducció simultània a l’anglès que es podia escoltar si es sintonitzava el dial correcte a la ràdio portàtil que tots i cada un dels estrangers duien, no era precisament una obra mestra), però de tan en quan el paio donava fe de la seva fama de tio simpàtic i catxondo i utilitzava un to molt més planer, fent fins i tot bromes amb el personal, o bé basant-se amb relats d’experiències per a il·lustrar conceptes més seriosos (com la seva sorpresa al saber que en alguns monestirs de Mongòlia els lames estaven casats i tenien fills! – aquests sí que deuen ser uns bons catxondos!-). De totes maneres, per lo distesos i distrets que estaven gran part dels assistents, la veritat és que no semblava que hi hagués pas més d’un vint per cent dels allà presents que entengués de la missa la meitat, però el sol fet de ser allà i sentir-lo és el que per a ells més contava (lo millor, el pic-nic i els grups de chay que els refugiats tibetans s’havien muntat al final de tot del recinte, completament a la seva!).


Barrera de policies controlant-ho tot.


Emocionants cantics budistes per anar escalfant motors abans de les classes.


Escrits sagrats!

Els dies de Bodhgaya havien arribat a la seva fi, i ara el que tocava era saltar al següent tren i dirigir-nos de pet al nostre encontre amb el Joaquim, que secretament ens esperava, un dia abans del que ens havia fet creure, a la ciutat de Calcuta!

I d’esperar se’n va fer un bon fart el pobre, perquè aquell tren que havia de sortir a les vuit del vespre va acabar fent-ho a les tres de la matinada (quina espera més tortuosa, allargant d’hora en hora la previsió de retràs!), així que ja podia esperar-nos a les set del matí a l’estació d’arribada, una eternitat si feia falta, perquè el nostre no va arribar a l’andana de l’estació de Calcuta fins a les dues de la tarda! Evidentment la paciència té un límit, i a aquelles alçades del dia la nostra sorpresa ja no hi era, així que vam haver d’esperar-nos a que un descompassat intercanvi d’e-mails i una bona dosi de casualitat fessin que acabéssim trobant-nos al bell mig d’un dels carrers del barri turístic!


I amb la retrobada, mil histories per compartir!

La celebració de tal esdeveniment va durar cinc dies, i casi cinc nits, entre explicacions inacabables de les batalles viscudes últimament, les cerveses, l’ampolla de rom Bacardi que el Joaquim portava de l’últim duty free visitat (que tot sigui dit, poc va durar en mans d’uns pobres abstemis circumstancials, com ho som nosaltres!) i les pertinents ressaques per a recuperar el seny! De Calcuta poc vam veure, només podem relatar l’estranya costum que tenen els bars de no deixar asseure’s lliurement als seus clients, que els rickshaws no tenen bicicleta, i que a les manifestacions s’hi ajunta molta gent!


Els curiosos gots de txupitos de chay!


Reminicencies de l'epoca colonial per tot arreu...


Kolkata es l'unic lloc a la India on encara existeixen els rickshaws humans.


Manifestacio dels treballadors del partit comunista (tota una costum a la ciutat, es veu).


Descans laboral.

Allotjats en un auster hotel del carrer Sudder, el gueto turístic, que no es més que un gran bazar, vam haver d’idear la nostra futura ruta en trio. En un primer moment, la idea principal era arreglar els permisos necessaris per a visitar els estats del nord-est, però un dels requisits primordials i incomprensible és que els grups de visitants han ser parells, els senars no són benvinguts. Davant de l’impossibilitat de que el Joaquim es desdoblés, o bé que es lligués a una acompanyant en un lapse de temps tan curt (que ben entès ens volgués acompanyar, això deu ser una possibilitat entre cent!), vam haver de passar al pla d’emergència. Lo desconegut i les ganes d’aventures ens cridava, per això vam presentar-nos a l’ambaixada de Bangladesh, per sol·licitar un visat turístic. L’ambaixador, molt amablement ens va comentar que seria tot un detall que truquéssim al nostre govern per recomanar-li que informés directament a les Nacions Unides de que Andorra existeix, ja que no sortia a cap de les seves llistes, tot atencions i consells l’home. Però al final li vam caure en gràcia i ens va cobrar la tarifa mínima a canvi d’una postal d’Andorra (la veritat és que ens esperàvem trobar-nos amb més dificultats a l’hora de subornar a un alt càrrec diplomàtic)!

Així que amb tot enllestit per a viure noves i emocionants aventures pel país més poblat del món, només ens quedava arreglar el portàtil del Joaquim (que el Gorka havia espatllat amb un simple i màgic “comprimir disco duro”, coses que li passen a la tecnologia!), però com sempre, això queda pel següent capítol d’exiliats, aquest cop amb la cooperació inestimable del Joaquim!

4 comentaris:

alexandra capde ha dit...

Ona, quin viatge tan increible esteu fent, fa dies ara q em vaig llegint el blog i m'encanta! M'encanten les descripcions, és com si m'hi portessiu una mica!
que tingueu molt bona continuació i experiència!
Salutacions!

Margarida Coll ha dit...

Caram,com sempre relat i foto increibles

Carmina ha dit...

Ei mb aquest d rius i arbres sagrats, us esteu tornant uns poetes!! jaja i ara ja queda poquet x tenir-vos x aquí...q tb agrada molt! apa res, això, q vagi mb i molts petons!! Namasté!

Maria ha dit...

Hola viatgers!
Fa temps que no us escric res, però això no vol dir que no segueixi les vostres cròniques amb les ganes de sempre...i les fotografies !
Segueixo viatjant gratis !
Una abraçada