Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

CULTURES ANCESTRALS

[del 3 al 23 de setembre del 2009]



Altre cop al que ja s’havia convertit, sense adonar-nos-en, en el nostre camp base al nord de Pakistan. A Gilgit ens van caldre: tot un dia per eixugar-nos els litres d’aigua freda engolits tornant d’Astore, i un parell més per visitar als coneguts, arreglar la pèrdua d’oli que patia la moto i de pas aprofitar per deixar-nos créixer el cul lo suficient per no patir clavant-nos els ossos de tants saltironets i tantes hores asseguts a l’Honda.

Ens dirigíem a Chitral, en varies etapes, com ens agrada a nosaltres, sense presses, tot seguint el riu, parant als pobles quan estiguéssim cansats, fins arribar al pas de Shandur, a tres mil vuit-cents deu metres d’alçada, per després baixar per les verdes valls chitralis.

El districte de Chitral, de majoria musulmana sunnita, i amb alguns assentaments ismaelites i kalashas, fa frontera directa amb el sud est afganès (actualment, potser la zona més problemàtica de tot Afganistan). D’ençà de l’operació militar a la vall de Swat, limítrofa amb aquest districte així com amb el de Peshawar, la capital de les North West Frontier Province, aquestes s’han convertit en zones un pèl conflictives a Pakistan. Per això vam decidir ser prudents i anar tantejant el terreny poc a poc, tenint en compte els consells dels amics.

La primera etapa ens va portar fins a Gupis, un petit poble a cent vint kilòmetres de Gilgit, on vam fer parada i fonda, aprofitant per passejar pel seu carrer bazar i trobar quelcom per menjar durant les hores de dejú del ramazan. Vam tenir sort, perquè, tot i que nosaltres no en teníem ni idea, estàvem en una zona majoritàriament ismaelita, és a dir, que majoritàriament no segueix el dejú gaire estrictament (per no dir gens!). Algunes senyals ens indicaven, efectivament, que tornàvem a trobar-nos en terres de l’Aga Khan, ja que gradualment les dones s’havien anat desempallegant dels mocadors al cap, i es podien veure més homes ajudant a treballar el camp.


I quin parc mes xulo que tenen a Gupis!

Al matí següent seguirem avançant a tocar del riu Ghizar, un riu absolutament cristal·lí, i d’un color blau turquesa tan intens, que se’ns feia difícil de creure que no portés ni conservants ni colorants! El fascinant riu, que ja des de segles enrere s’havia dedicat a fer-se pas entre les fosques roques, marcava el nostre camí: asfalt que algunes vegades tenia tan poc espai per avançar, que havia de penetrar el penya-segat formant casi un túnel (enorme paraigües de roca que, als nostres ulls, semblava vulnerable de caure en qualsevol instant!). Aquí i allà, camuflats entre la natura, apareixien petits pobles de tres o quatre cases, a vegades comunicats a la vall principal només a través d’una precària tirolina amb una vagoneta de fusta...

Feia sol i estàvem contents, i tot i que no havíem avançat ni dues hores, quan ens vam trobar en un punt elevat que dominava una immensa plana de terrasses d’herba que ja començava a esgrogueir-se, amb un riu tranquil que serpentejava a la vora d’algunes cases, vam sentir que havíem d’aturar-nos-hi; no podíem perdre’ns l’oportunitat d’una passejada de tarda per aquell indret tan pacífic. El poble es deia Phander, i allí vam fer-hi nit, després de compartir caminada amb rucs que carregaven l’última herba de l’estiu cap a caseta, i un munt de famílies afanyant-se per recollir-ho tot abans no arribessin les primeres nevades!


L'esplanada de Phander plena de camps de cultiu!


Si a algu no li arriben les postals, ja sabeu perque es...


Aqui els ramaders normalment son els mes menuts de casa.


I com que de crema solar no en gasten, es fa servir el fang!

L’endemà ens esperava una etapa força dura, ja que pocs kilòmetres després de Phander la carretera perdia l’asfalt que la feia fàcilment transitable per convertir-se en un camí de sorra i pedres: alegria, que tornem a la muntanya russa! A més, havíem planejat arribar a Buni, on un home que havíem conegut un parell de setmanes abans ens havia convidat a dormir, que segons els locals quedava a aproximadament a unes set hores de camí. Tot i que la boteruda pista anava guanyant alçada amb insistència, el primer tram fins al poble de Teru (on les nenes de l’escola feien classe al mig del camp, suposem que aprofitant els últims dies de caloreta) ens va passar volant, i en un obrir i tancar d’ulls ens vam plantar al punt més alt de la carretera, el pas de Shandur. Sí, finalment havíem arribat a Shandur, però el policia que s’encarregava d’anotar els noms de tots els qui per allà passen, ens va donar la notícia: “em sembla que arribeu una mica tard pel festival de polo... va ser fa dos mesos!” Ja ho diguem nosaltres ja, això de la puntualitat no és lo nostre! I de fet, ja ens havia semblat difícil organitzar un partit, per satisfer als únics turistes allà presents, amb el policia i els quatre yaks que pasturaven pel camp! Ens va sorprendre que tothom ens hagués parlat tant del camp de polo i ningú ens mencionés l’enorme llac d’aigua cristal·lina que hi ha just al darrere, i que va incitar-nos a parar un moment i fer una capbussada ràpida!


Es evidentissim que aixo es un camp de polo no?

Després de travessar l’enorme plana, les coses es van complicar, que una cosa és pujar i l’altra baixar, la pista seguia per una pronunciada pendent durant onze kilòmetres, fins al poble de Sor Laspur, encaixonat al fons de la vall. Les baixades per aquestes carreteres poden ser l’equivalent a un “rodeo”, la moto es descontrola amb tant pes i comença a brincar com un toro salvatge, fent picar el manillar amb els esmortidors davanters, mentre nosaltres anem saltant i relliscant pel seient, fent que una parada a temps sigui l’única manera de tornar a prendre les rendes de l’assumpte!


Esta clar que d'espai no ens en sobrava ni una mica!

Sense ni una sola caiguda, però amb més d’un ensurt, així vam arribar a Mastuj, que era ja l’últim poble abans d’arribar a destí. Ai, senyor, si les coses fossin sempre tan fàcils com semblen! A Mastuj ens vam trobar amb un encreuament de camins darrera l’altre, i amb estranyes indicacions dels locals, que semblaven intentar dir-nos que la via habitual que comunicava amb Buni estava tallada: el pont havia caigut (segurament ens explicaren més detalls, però prou vam fer aconseguint entre quatre paraules dels seus discursos en urdú!), i feia falta donar una mica de volta. Una mica? Tant llarga era la desviació fins al següent pont, que en més d’un moment la desesperació ens havia convençut de que anàvem ben errats! Al final, mira quina sort, va resultar que no, que de perduts res, havíem trobat el pont i vam seguir per una pista de terra que començava a pujar per carreronets entre les cases d’un poble.


Lamentablement, en any han caigut ja quatre cotxes en aquest mateix pont, amb les concequents morts...

Al deixar el poble endarrere, poc a poc la pista es va anar cobrint de pols i més pols, i de més pedres, de pedres cada vegada més grosses, fins que es va fer evident que era una pista nova, i que encara estava en construcció (i construir una carretera en aquesta zona significa, literalment, foradar la roca a vegades casi vertical fins a fer-hi un foradet suficientment gran)! Vam haver de seguir, un pèl acollonits, per corbes tancades que pujaven i baixaven amb desnivells poc pràctics, que diríem, amb una moto que s’ensorrava entre la pols més fina que us pugueu imaginar. I per si no en teníem prou, de sorpreses, encara ens vam topar amb un nou obstacle: darrere un núvol de pols gegant, un màquina excavadora gratava la roca fent saltar enormes blocs de pedra, que més que obrir camí el que feia era bloquejar-lo! Tres hores de rellotge vam haver d’esperar-nos per a que el maquinista s’adonés que s’havia fet fosc, i que quatre cotxes ensorrats de pols esperaven a que acabés de desfer el sidral que havia organitzat. L’aftari (moment de pregar i trencar el dejú del dia!) havia arribat, i d’entre els embolcalls de mantes polsegoses que esperaven resignats, van aparèixer rostres afamats preparats per endrapar tot el que trobessin, fruits, galetes, aigua, cigarrets i haixix, tot a la vegada: mentre mastegaven s’ajudaven de glops d’aigua per empassar-ho de pressa i així fumar una calada ràpida per tot seguit reprendre el procés. Quins animalets! Les pomes que ens van oferir les acceptàrem com a caigudes del cel, considerant que no havíem menjat res, i begut lo just, durant tot el dia!


Mentre uns treballen...


... els altres preguen perque obrin la carretera!

Quan la carretera va ésser oberta, la nit ja s’havia fet ben fosca, i d’entre els cotxes que ens acompanyaven, uns patans (ètnia que originàriament habita les zones tribals de Pakistan i del sud d’Afganistan, i que ha defensat les seves terres de totes les invasions al llarg de la història, mantenint un domini tribal en àrees on el govern no té cap mena de control, i on actualment es dóna un extens suport als extremistes) es van oferir a seguir-nos per il·luminar-nos el camí i cuidar de que no ens passés res. Amb la pinta de talibans que feien, i quins trossos de pa (si és que no es poden tenir prejudicis i fotre a tothom al mateix sac)!

Una hora i mitja més tard, i animats pel cotxe escombra en més d’una ocasió on l’abandonament semblava abraçar-nos, vam acomiadar-nos dels nostres benefactors en arribar al check post policial de Buni, on vam ser rebuts amb un refresc i cares de sorpresa. Allí, ningú tenia ni remota idea d’on podia ser l’adreça que dúiem apuntada en un paper, i on havíem estat convidats, i per insistents que fóssim, no vam aconseguir fer-hi cap, així que vam acabar dormint en una pensió al centre del poble, rendits, esgotats, i ben arrebossats de pols.

A Buni ens hi vam estar dos dies expulsant mocs ben negres. Canviar la moto per les tranquil.les caminades del bazar i de les afores del poble va resultar ideal. Ens perdíem per un laberint de murs de fang que resguarden la collita del mos salvatge de cabres i vaques, absorts per l’anar i venir d’una multitud de nens i nenes amb uniformes de totes les formes i colors, que ens saludaven amb timidesa al creuar-nos de camí cap a casa. En una d’aquelles caminades, vam conèixer a un personatge ben particular, que assegurava ser el descendent d’un militar alemany, que perdut per aquelles llunyanies, es va enamorar d’una noia i s’hi va quedar a viure, i amb la pinta de pare noel que feia no ho vam dubtar gaire! Va ser ell el primer en parlar-nos del que havia succeït a la vall de Kalash uns dies abans: un grup de “desconeguts” havien segrestat a un cooperant d’una ONG grega, que havia estat treballant a la zona els últims setze anys, matant d’un tret al policia que l’escortava! La notícia ens va confondre, i mentre la gent amb la qual ens topàvem ens deia que tinguéssim compte pel camí, que “problem, problem”, la policia gallardejava un “no problem, no problem”! Així que mig acollonits, però un pèl més confiats al veure que al registre de la policia hi contaven uns quants estrangers que havien fet el mateix trajecte pocs dies abans, i desconfiant de qualsevol barbut que ens creuéssim pel camí, vam marxar cap a Chitral.


Senyores i senyors... una benzinera a Buni!

La carretera tornava a estar asfaltada, però des de la primera accelerada matutina, notàvem que quelcom no funcionava bé: el que abans havia sigut el valent brunzit del motor de l’Honda, ara s’havia convertit en una simfonia de pets descompassats. Tanta pols havia embrutat el carburador, i no podíem passar de trenta! Per sort, al següent poble ens vam creuar amb un mecànic, que en explicar-li el nostre problema va desmuntar mitja moto, va netejar totes les peces i les va tornar a muntar en menys de deu minuts. S’evidencià que hi tenia el cul pelat només observant els seus precisos moviments, sense casi ni mirar les peces mentre xerrava tranquil·lament amb els curiosos que al voltant anaven acumulant-se. El preu que ens va cobrar per tal reparació: un bondadós somriure junt amb un “no, please, you are my guest”!

En ruta de nou, mirant de cua d’ull que no ens sortís cap barbut amb un bazuca sota el braç disposat a fer la seva jihad mentre creuàvem pels seus pacífics pobles, on els nens jugaven tranquil·lament al costat de la carretera, les dones treballaven tranquil·lament els seu verds camps i els homes esperaven més que tranquil·lament el moment de l’aftari sota l’ombra dels arbres. Malgrat els temors, aquell nou territori ens acollí amb una calidesa desmesurada: cares amables dels vianants que avançàvem, sempre preparats per a oferir-nos una simpàtica salutació, movent la mà o bé cridant “angrès, angrès”!


Si el que fa mes por no son els talibans, sino els llangardaixos gegants!


De petites encara es deixen fer fotos!

A l’arribar a Chitral ens vam instal·lar en un hotel ben bé al mig del bazar, l’hotel del Farooq, un jove adinerat que ens deixà una de les millors habitacions en les que hem estat per un preu més que miserable. Allí compartírem l’aftari del dia amb tres germans de Peshawar que havien vingut a vendre qui sap quina enganyifa de medicina, plantant-se a les places dels pobles i fent el preparat discurset (és fàcil imaginar-se homes i dones arremolinats al voltant del seu maletí, comentat lo bé que els aniria la miraculosa substància, i preparats per comprar-ne un bon grapat: ben bé com als dibuixos de Lucky Luck!).


Chitral des de l'aire

Chitral ens va sorprendre molt gratament! Si és veritat que és una ciutat (petitíssima ciutat, de fet) de majoria sunnita conservadora, també ho és que les seves gents són de lo més acollidor, simpàtic i alegre que ens hem trobat en aquest viatge. Originàriament poblat per l’ètnia chitrali, que parla la llengua khoa, i antigament organitzats en un petit reialme que desaparegué cap als anys setanta, actualment té una gran presència de patans provinents d’Afganistan i d’altres territoris de Pakistan, que des de fa dècades han anat a arribant a la zona mesclant-se de forma natural amb els locals, creant així la nova demografia que ara mateix defineix el nou Chitral. Altre cop, es feia molt difícil veure dones pel carrer, i les poques que vam veure duien el famós burkha, o en el millor dels casos es mostraven al món només a través d’una petita obertura per als ulls.


Pues aixo... burkhas caminant pel carrer!

Caminant pel basar, era fàcil entretenir-se amb converses superficials aquí i allà, de riallers barbuts que es mostraven encantats de que ens haguéssim pres la molèstia de conèixer la seva zona, i que inevitablement ens oferien te a dojo, tot i que ells mantenien estrictament el seu dejú. És clar que en una zona on la presència de la religió té tanta importància en la vida diària, a no tothom li sembla bé que els estrangers es passin el dejú pel forro dels collons a tocar dels seus morros (tot i que el mateix Islam exempta als viatgers de seguir-lo, a més dels malalts, els infants, i les dones embarassades), així que durant aquest període ens va tocar amagar-nos a l’habitació de la pensió cada vegada que necessitàvem fer un mos! No cal dir que de restaurants oberts, ni un!


Fritanga!!!!!!


Trenta segons de la vida quotidiana pels carrers de Chitral...


I aixi quedava el mateix indret tans sols deu minuts despres, quan ja havia sonat la sirena anunciant el moment de l'aftari!


Dubtem que hi hagi ningu que pagui la llum... pero el que si que deu estar entretingut es l'electricista!

Chitral ens agradava, ens sentíem atrets per lo tradicional i autèntic de les seves gents, per la diversitat que s’amagava sota la repetitiva vestimenta del shawar kamiz, per la possibilitat de fer amics i entaular conversa a qualsevol lloc i en qualsevol moment, i per lo excitant d’estar vivint l’experiència de conèixer aquesta cultura actualment tan temuda des del món occidental (que tant es desconeix i mal interpreta, també), de mesclar-nos en la seva vida, de deixar que ens expliquin com veuen ells les coses, la situació actual, els conflictes, com ens veuen a nosaltres; de deixar-nos estimar no com a turistes, sinó com a hostes, i d’aprendre tant sobre aquest món islàmic tan ric i tan divers. A més, també cal dir-ho, de viure en les pròpies carns l’evident rebuig dibuixat al rostre dels qui són estrets de mires i regeixen la seva vida per les ensenyances d’un islam deformat, i que no tenen masses ganes de veure el que per a ells representa la perversió d’occident passejant-se alegrement pels carrers de casa seva (afortunadament, una minoria).



La bonica mesquita de Chitral, famosa per les seves cupules en forma de ceba.


I la porta d'entrada, que resguarda estudiants memoritzant el Quran i converses entre mulhas.


Diuen que l'ablucio es la meitat de l'Islam.

A part de passejar bazar amunt i bazar avall, observant detingudament la quotidianitat de les seves vides, també vam tenir la sort de penetrar les muralles del fort, acompanyats per un membre de la família del Mir de Chitral, que ens convidà a entrar tot i que les visites estiguessin prohibides, i ens va fer les veus de guia, tot orgullós del seu reial i històric llinatge. Així, vam ser acompanyats a traves de l’enorme patí, visitant la torre dels guàrdies a mig caure, la mesquita amb dos estudiants en plena acció, la cuina i el pati on guarden els canons, vestigis robats als britànics després de la guerra amb Rússia. Durant el passeig pels enormes camps de cultiu, també de la seva propietat, vam ser sorpresos per la gran loquacitat amb la que conversava aquell adolescent educat, i tan amablement humil, escoltant afirmacions tan sinceres com que el talibans no són ni musulmans ni persones, i que al seu entendre no hi ha cap diferència entre sunnites i xiïtes, que tots dos són germans i s’haurien de comportar com a tals!


Encara que anticuats, segurament funcionen...

Disposats a conèixer més sobre la regió, al dia següent vam marxar cap a Garam Chashma, un poble majoritàriament ismaelita situat a trenta kilòmetres nord-oest, just abans de la frontera afgana i famós per disposar de fonts d’aigües termals.

Un cop al poble, després de tres tortuoses hores de pistes i camins, vam arribar al que crèiem que era l’únic hotel; aquest disposava d’una immaculada piscina d’aigua termal al pati, perfecta per relaxar-nos-hi durant hores, però per desgracia divina la nostra presència va ser rebutjada argumentant que la temporada s’havia acabat i que estaven fent reformes. Per sort, passejant pel basar, altres hotels ens van acollir.

La paranoia terrorista havia desaparegut durant els últims dies, fins que malauradament, el jove, simpàtic i extravertit propietari de la pensió on ens allotjàvem ens va informar de que devíem registrar la nostra presència a la comissaria urgentment. En tornar d’omplir els llibres policials, vam esser assaltats per un oficial al mig del carrer, que pel to que emprava amb el nostre amfitrió, denotava cert perill, i va fer jurar-li que seria la nostra ombra al llarg de la nostra estada a allà! Nosaltres vam entendre que la frontera estava molt a prop, que les forces de l’ONU (és a dir, les forces d’ocupació) duien a terme maniobres (terme militar per no dir massacres) just de l’altre costat, i que la situació devia de ser def con cinco! En realitat, però, en aquell poble s´hi estava ben tranquil, i l’únic que podia denotar quelcom de perill era el nerviosisme i l’esverament dels quatre polis de torn!

Aquella mateixa tarda l’Imran, que seguint les instruccions ens acompanyava a tot arreu, ens dugué al hamam del poble: una petita caseta amb quatre habitacionetes que feien de dutxa-banyera-sauna, on hi arribava aigua termal canalitzada. Mentre esperàvem el nostre torn, observàvem els joves locals que sortien de la seva sessió de neteja setmanal, nets i polits i, sobretot, ben clenxinats, mirant-se al mirall durant hores i hores mentre es pentinaven amb dedicació. El Gorka va ser el valent que escollí utilitzar la sala on hi arribava tan sols aigua calenta; l’Ona, més prudent, es va esmunyir en una dutxa on, molt enginyosament, havien aconseguit fer un trencaclosques de tubs i aixetes manualment empalmades que aconseguien barrejar l’aigua bullint amb una mica d’aigua freda (al Gorka, finalment, li va tocar treure el cap i demanar per un bon cubell d’aigua gelada, que allò cremava massa!). Cadascú al seu petit recinte, vam disfrutar d’un magnífic bany d’aigua calenta, relaxadament submergits dins el petit contenidor de ciment, i envoltats d’un immens núvol de vapor. Enmig del plaer d’aquell moment, i observant les teranyines que envaïen l’indret, el tap fet de mitjons vells que permetia que la piscineta s’omplís, els sacs de tela que feien de paret, i la molsa que s’escampava des dels raconets, ens adonarem de que si en unes altres circumstàncies ens haguessin ensenyat aquell lloc, ens haguéssim compadit molt profundament de les pobres persones que havien de banyar-se en tals condicions! I tant que vam gaudir-ho... quines coses que té la vida!


El super hamam des de fora... i els resultats de l'enginy dels locals mes manetes!


Aqui no li agradaria tenir una luxosa sauna com aquesta a casa!?

Quan ja marxàvem de Garam Chashma, després d’haver investigat la part més elevada del poble, on un canal d’aigua cobert de fustes fa d’avinguda principal, i després d’haver-nos passat mitja hora ben bona lligant les nostres pertinències a la moto dins del pati de la pensió, ens adonàrem de que no passàvem per la porta! Quin parell de sapastres! Se’ns va quedar una cara de tontos... i tot els allà presents tronxant-se de riure! No ens va quedar més remei que tornar a desfer-ho tot de nou, i lligar-ho un cop a fora!


Aixi adornen les cases a Garam Chashma... amb caquetes (que un cop seques serviran per fer foc)!


Partit de futbol al pati de l'escola.

Abans de marxar encara ens vam haver d’aturar de nou a casa els policies per anunciar la nostra partida: allí, un home amb el cap xorrejant sang explicava com algú l’havia apedregat al sortir del centre religiós ismaelita, i ningú li prestava la més mínima atenció (tot i que al preguntar ens van dir que s’havia obert el cap jugant a criquet – quina espècie de criquet deuen jugar ens aquestes contrades!- el nostre bàsic vocabulari ens havia permès entendre perfectament quina era la realitat de la situació, i sentir de quina manera aquell home, i la comunitat que en aquell cas representava, eren absolutament ignorats). Ja ens havien explicat que la veloç expansió de la comunitat musulmana sunnita estava colonitzant i marginant comunitats que viuen allí des de fa centenars d’anys, com els ismaïlites o els kalasha, però aquí se’ns evidencià de quina manera estan perdent terreny davant els nous habitants, que normalment ocupen els càrrecs administratius.

Així que després d’haver deixat córrer uns dies d’ençà del segrest del grec i sense sentir-ne més noves, vam optar per registrar-nos a l’oficina general de policia de Chitral, encarregada d’estendre els permisos necessaris, i visitar les tres valls habitades per la comunitat Kalasha. Aquesta tribu, que ancestralment va dominar la regió però actualment està en perill d’extinció, ha vist com la seva comunitat ha passat de cent mil a tres mil membres en menys de cent anys. Els Kalasha són l’única comunitat pagana i animista que encara manté en vida les seves creences i tradicions en una zona completament convertida a l’Islam (aquesta regió havia estat anomenada Kafiristan: la terra dels infidels, però al llarg dels segles, la resta dels seus habitants s’anaren convertint, en molts casos a punta d’espasa, i així, el cantó actualment afganès ha passat a anomenar-se Nuristan: la terra il·luminada).


Ayon, l'ultim poble abans d'arribar a les valls kalasha.

Els Kalasha, amb un aspecte físic molt semblant al d’Europistan, asseguren ser descendents d’una tropa perduda de l’exèrcit d’Alexandre el Gran, i tenir orígens grecs. Tot i que algun estudi genètic podria donar-los la raó, la majoria de resultats recolzen més la idea de que siguin, de fet, una tribu aborigen molt pura, és a dir, molt poc mesclada amb altres comunitats.


I si que s'assemblen una mica a "nosaltres", si ens oblidem del pentinat i les coloraines!

El camí, un cop endinsant-nos per les seves valls, Bumburet, Rumbur i Birir, estava completament desert, només vam haver de registrar-nos en un control policial a mig trajecte entre la vall més gran (Bumburet: més turística, però majoritàriament musulmana) i la mitjana (Rumbur, que acull el major nombre de famílies kalasha). Nosaltres ens dirigíem a aquesta última, evitant l’escenari del segrest ocorregut a la vall veïna. Allà vam creuar-nos amb els primers habitants, que ens saludaven al nostre pas, i en arribar al poble de Grom vam ser rebuts amb gran efusivitat per l’Engineer Khan (que no és que sigui enginyer, sinó que el seu pare el va batejar intuint que aquesta paraula denotava saviesa i prosperitat!), el propietari de la primera pensió del poble, on hi faríem nit. Després, la seva dona i la seva filla gran (totes dues adornades amb els pentinats i els colorits vestits tradicionals, que no duen només en ocasions especials, sinó cada dia!), van venir a presentar-se totes soles, i a xerrar naturalment amb nosaltres, la qual cosa ens va sorprendre força. Aquelles dones desprenien normalitat i conversaven amb nosaltres sense tapar-se ni la cara, ni el cabell, ni la boca per ocultar un riure nerviós en no saber què dir, sense tabús culturals ni religiosos, tan lluny de la majoria de dones musulmanes que ens hem creuat al llarg del viatge. Quina gran bafarada d’aire fresc!


... o de llet materna!

Aleshores, després d’instal·lar-nos en una preciosa habitació de fusta, i just abans de tenir temps de visitar el centre del poble, ja imaginant que allargaríem força la nostra estada per aquelles valls amb aquelles entranyes gents que deixaven que les seves dones s’expressessin amb llibertat en presència d’uns complets desconeguts, va ser quan cinc policies armats amb metralletes van fer acte de presència. Ens feren seure i escoltar amb atenció, i ajudats d’un Engineer que ens traduïa el que deien, ens informaren de com estava la situació amb el grec segrestat: l’havien portat al Nuristan, des d’on havien comunicat que volien bescanviar al treballador solidari per un parell de caps d’Al-Quaeda empresonats per l’exèrcit pakistanès. Per precaució i seguint les normes de seguretat, doncs, ens assignarien a tres policies armats com a escorta personal, i sota cap circumstància podríem sortir de la pensió sense ells. Es donava per suposat que l’Egineer Khan hauria de preparar una habitació i menjar per a ells, és a dir, fer-se càrrec de les seves despeses (i llevar-se a les tres del matí per preparar-los l’últim àpat abans del dejú!). A cap de nosaltres li agradava gens aquella situació forçosa: els policies preferien estar a casa seva, nosaltres no tindríem llibertat de moviment, i el propietari havia d’alimentar a cinc hostes pel preu de dos! Així que vam argumentar i re-argumentar la situació amb el cap dels policies, i fins i tot li vam proposar la millor solució per no ser el blanc perfecte en el que ens convertiríem envoltats de tres polis: vam gosar demanar-li que ens deixessin un parell de kalashnikovs i molta munició, que marxessin a sopar tranquil·lament amb les seves famílies, que era ramazan, que si cap sospitós se’ns atansava, ja ens en ocuparíem nosaltres de fer-lo fora! Els va fer tanta gràcia que com a mínim van marxar rient, però tant sí com sí, tres polis estarien disposats a donar la vida per nosaltres, “you are our guests”!

Aquella tarda no vam tenir esma per passejar-nos pel petit i pacífic poble amb tres metralletes donant la nota al nostre voltant, i vam aprofitar la vesprada per fer coneixença amb els policies, mentre decidíem abandonar la zona l’endemà mateix.


Foto de familia amb la nostra escorta personal (qualsevol surt al carrer aixi!)

Per sort, mentre l’Engineer Khan ens convidava a provar el seu vi casolà (sens dubte el millor vi que hem begut l’últim any!), els policies van quedar-se al pis de baix, i vam poder gaudir de les seves divertidíssimes històries tranquil·lament.

Al matí següent, l’Engineer ens despertà amb una notícia: “hi ha hagut una mort a la vall de Birir”. Ja començava a tremolar-nos tot... “Què significa això? Que ha passat?”. Ben alegrement ens explicà que estàvem de sort i que es tractava d’una bona notícia! Resulta que un home gran (per no dir vell i que se’ns traumatitzi el personal!) havia mort, i tindríem l’oportunitat de presenciar un funeral kalasha! En aquell moment no sabíem pas amb quina cara mirar-nos-el, “ens pren el pèl o què, aquest paio?”. El cas és que quan un kalasha mor, es convida a tota la comunitat a assistir a la festa (sí, sí, heu llegit bé: festa!) del seu enterro, i com que nosaltres estàvem allà, també podíem donar-nos per convidats. Tot i que seguíem ben sorpresos, i no massa convençuts de com podria ser vista la nostra irrupció en una cerimònia tan íntima, vam fer un volt ràpid pel poble (havíem aconseguit fer pena als policies, i van accedir a que només un ens acompanyés, vestit de paisà i sense armes), empaquetar de nou l’equipatge a la moto, i acomiadar-nos d’una escorta que no tenia manera de seguir-nos, com no fos a peu, per conduir l’horeta que ens separava de la vall de Birir.


Decoracio amb fusta al temple de Grom, i vistes des del mateix temple.


Pero ja siguin musulmans, ismaelites o kalasha hi ha coses que no canvien... les dones sempre renten la roba!

La nostra arribada a Birir, segons semblava, ja havia estat anunciada, ja que tan bon punt vam baixar de la moto, ja teníem a dos policies de paisà explicant-nos que ens deixaven quedar-nos aquella nit sense escorta, però havíem de prometre que al matí següent marxaríem definitivament. Promès!

Poc després, quan ens instal·làvem a casa d’una família que havia muntat una espècie de guest house acollint els visitants a casa seva, ens arribà la major sorpresa que un agent de l’ordre ens ha donat mai a la vida: l’home, també kalasha, era normalment l’únic poli del poble, i per això es va apropar per a presentar-se i recollir les nostres dades al llibre de registres (vaja, a seguir el ritual!). Quan ja havíem deixat formalitats de costat i conversàvem lleugerament al voltant d’una tassa de te, el simpàtic policia es tragué una peça de charas (com anomenen el haixix a la regió) de la butxaca, encengué un misto, començà a cremar-lo, i amb tota la despreocupació del món es va liar un porro per oferir-nos-el i donar-nos la benvinguda tot dient “welcome to kalash”! Ens vam quedar sense paraules... començàvem a sentir-nos molt bé envoltats d’aquesta gent tan oberta i tan fàcil!


Un autentic poble kalasha, amb les cases ben apilades!


Tipic aspecte dels carrers d'un poble kalasha.

De quina manera tan surrealista havíem sigut rebuts per aquella comunitat: a Rumbur ens escorten tres policies armats, ens emborratxen, després ens conviden a un funeral, un cop a Birir el policia del poble ens fuma com a benvinguda, i nosaltres que no sabíem ni què collons pensar entre tanta pressió, tant policial com terrorista! Per sort, l’amable policia s’oferí a ensenyar-nos el camí del temple on el funeral ja feia tres dies que havia començat...

Seguint un petit caminet per la muntanya, on s’apilaven, les unes a sobre les altres, cases fetes de fusta i pedra, amb enormes terrasses utilitzades principalment com a cuina, menjador, sala d’estar i corral de cabres i gallines, vam ser guiats pels transeünts entre “shupratra bay, shupratra baba” (literalment: hola germà, hola germana!), encaixades de mans i somriures efusius. En arribar al temple, construït a la part més elevada del poblet, un grup de dones d’avançada edat (per no dir les més velles del poble!) assegudes a l’entrada va rebre’ns. No sabíem ben bé quina cara posar, ni què dir, i vam limitar-nos a jeure al seu costat i intentar comunicar-nos. Una noieta va trencar la nostra precaució en convidar-nos a entrar al temple. Un cop a dintre l’impacte va ser més real que l’olor del cadàver en descomposició. En una enorme sala completament desproveïda de cap mena de mobles ni adorns, excepte l’improvisat llit que acollia el cadàver, amb el terra de sorra i una obertura al sostre com a única il·luminació, tres dones cantaven amb sons guturals, passant repetidament la mà dreta per sobre del difunt fent formes circulars; la que vam suposar era la vídua estava asseguda al peus amb el cap encongit sobre el pit, i tots els allà presents s’ho miraven detingudament. Observant aquell procés cerimonial, un home va atansar-se (amb una cigarret a la mà), va destapar la cara del difunt, i se’l va quedar mirant amb gest d’aprovació mentre feia una calada, va marxar a un racó per agafar un enorme tambor i va començar a tocar.


El ritual en el seu moment mes intim.

Mentre seguíem asseguts en un raconet del temple, una mica intimidats i amb ganes de passar completament inadvertits, no ens perdíem detall de res... Poc a poc els convidats de les altres valls van anar arribant, acompanyant la foscor de la nit que s’apropava. En un parell d’horetes l’espai començà a omplir-se de gent, i s’inicià el verdader espectacle. Primerament, van aparèixer unes enormes olles plenes d’un formatge fortíssim i molt pa, i la gent es va anar apilant al seu voltant per gaudir de la seva ració, nosaltres inclosos, és clar! Compartint àpat amb un parell de joves que parlaven anglès, vam començar a ser il·lustrats sobre els significats i costums de les tradicions kalasha: ens explicaren que ells celebren els naixements, i que per això quan algú moria també havien de celebrar-ho, per honrar la seva vida, i les demés famílies assistien portant alegria a la festa per alleujar la pena dels més pròxims, mentre s’ajudava a l’ànima a abandonar el cos per marxar cap al cel, o a on se suposa que vagin les ànimes kalasha...


I no sabem ben be on van, pero diriem que abans de partir es passegen una estona entre nosaltres, o aixo sembla!

Al tornar a entrar al temple allò s’havia convertit en un verdader ritual xamànic: veus d’ultratomba cantaven omplint l’espai amb una greu vibració, els homes havien convertit l’aire en una massa densa de fum provinent del charas que fumaven a tothora, els vestits colorits de les dones flotaven donant voltes per la sala, movent l’olor fètida d’un cos putrefacte, i creant un ambient que col·locava només d’entrar. Cada vegada més drogats ens deixàvem endur per la intensitat del moment, i ens perdíem enmig d’aquell dens ambient ple de màgia.


El principi de la festa, quan encara estava tot ben tranquil...


I la banda sonora del que va ser despres!

Normalment, aquestes cerimònies són generosament regades amb vi i alcohol de producció local, acabant en una borratxera comunitària, en la que participen igualment homes i dones, però aquesta vegada faltava poc per la recol·lecta, i les provisions de l’any anterior s’havien esgotat!

Cada vegada que un nou grup de famílies (que a vegades arribaven caminant des de remots pobles) feia acte de presència, un avi s’asseia a prop del difunt, i aprofitant el momentani silenci, explicava alguna llegenda, sent aquesta la manera com els kalasha han transmès la seva cultura, tradició i història, generació rere generació.

Cap a les dues de la nit, quan ja feia més de sis hores que érem allà, vam decidir deixar la festa per als locals i marxar a fer nones, prometent als presents que hi tornaríem l’endemà per a l’enterro. Al matí següent, però, vam arribar un pèl tard, i el pobre home ja feia estona que jeia sota terra (i ja li tocava, després de tres dies!), però vam arribar a temps per unir-nos a l’esmorzar popular que s’havia organitzat al terrat del temple: puré de mantega i uns bons talls de carn de xai! La majoria dels allà presents no havien dormit, ballant i cantant tota la nit, i l’ambient que es respirava ens transportava als matins de les festes majors més esbojarrades a casa nostra, amb la petita diferència que aquí els fiesteros eren majoritàriament avis! Allò era, ben bé, com un matí de rave!


Ben be, aixo sembla tret dels dibuixos de l'Asterix i l'Obelix... i aquesta es clavada a la peixatera!


I es nota que adoren la carn (no nomes els nens, tambe les dones endrapaven aixi!)

Havíem promès partir aquell mateix dia, i no volíem complicacions, així que de nou ens calçarem la moto i, molt entristits, deixàvem enrere aquesta gent, que en tan sols un parell de dies havia aconseguit robar-nos el cor. Aquella nit havíem viscut una experiència que mai més oblidarem, bonica, intensa, dramàtica i tan plena de vida!

A Chitral vam arribar-hi puntuals per celebrar l’adéu dels dejús tortuosos, i unir-nos als chitralis en la seva festivitat més important, l’Eid: l’últim dia del mes de ramazan (que vindria a ser l’equivalent al nostre Nadal). Els carrers s’ompliren de gent que menjava dolços i fregits, i envaïa les botigues per comprar roba i regals pels familiars. Alegres de veure’ns immersos en aquell ambient festiu, vam anar a veure al Farooq, que a part de ser propietari de l’hotel també té una botiga de teles. Amb tota l’eufòria de la celebració, i generós com és, ens va donar també el nostre regal d’Eid, un parell de teles per a que ens féssim una shalwar kamiz nova!


La pregaria del dia de l'Eid es tan popular, que ja no hi caben a dins la mesquita.

El camí de retorn a Giglit va transcórrer més tranquil·lament, ja sense preocupar-nos ni de talibans, ni de segrestos, ni de res més que els records que ens asseguraven haver viscut un moment únic, haver conegut gent tan especial, haver-nos deixat submergir en la més rica diversitat de Pakistan.


I el mes increible de tot: no vam patir ni una sola punxada, i aixo que aqui es el pa de cada dia!

Després de dos dies per les muntanyes un altre cop, i d’una dura etapa de més de deu hores a sobre l’incansable Honda, arribàrem a Gilgit. Aquest cop mentalitzats de que s’havien acabat les aventures amb la moto, de que hauríem de començar a pensar en vendre-la, fos com fos (no sense pressa, ja que els visats se’ns caducaven aviat), i en anar tramitant la burocràcia que ens permetria seguir cap a l’Índia. Però com sempre, us deixem amb la mel als llavis i tot això queda per al següent capítol: “Com mola el que s’immola!”

4 comentaris:

Ferran ha dit...

Brutal!
Són valls que no vaig arribar a explorar, però entre crònica i imatges, queda molt clar que si en algun lloc del món existeix el famós "Shangri-la" és al nord del Pakistan....
Espero ansiós la propera crònica!
Seguiu disfrutant, i a fondoooooo!
Ferran.

Unknown ha dit...

Tios, soy el Santi, el Mordiman!! Os sigo el blog con toda la regularidad que puedo,es brutal!! menuda odisea la vuestra, me quito el sombrero! Que sigáis igual de bien, us esperem a la tornada!!!

Carmina ha dit...

que macu aquest capítol! m'ha encantat! jo tb em trec el barret i us dic amb la mà al cor que estic molt contenta d q trobeu racons com aquest en el món i ens els feu conèixer a través de la distància, xq el q arriba és molt valuós!

impressiona molt! un petonet!

Łukasz Supergan ha dit...

Hi folks!

We found your blog's address in the Guestbook in Engineer's Khan guesthouse in Grom, Rumur Valey. Nice to see that people are coming to that area, despite distance and troubles with Pakistan Police! Few weeks ago we pay visit to him and we found Rumbur the most peacefull place in this coutry.
Greetings from China!

Ola & Lukasz
shangri.pl