EL COR HISTÒRIC PERSA

[del 17 d’abril al 5 de maig del 2009]

El conductor de tan descuidat enginy va predicar molt bé la durada del trajecte: quatre hores. Quatre caloroses hores amb el motor a sota els nostres peus, veient com ens avançaven tot tipus de vehicles. Al pobre senyor encara li quedaven com a mínim vuit hores més fins a Bandar Abbas, la ciutat iraní més important del Golf Pèrsic, i d’on era originari. Amb ganes de baixar del camió i oblidar el run run patit, i amb molt agraïment, tot sigui dit, ens vam acomiadar del conductor, que ens havia abandonat a les afores de Yazd, on vam haver d’agafar un taxi fins al centre.

El centre de la ciutat és, bàsicament, el carrer anomenat Emam Jomeini, transitat fins a la medul·la. Com en tantes altres ciutats d’aquest país, el noms ja se’ns comencen a repetir una mica: després de la revolució islàmica van canviar tots, o casi tots, els noms de carrers, places, jardins, rotondes i el que fos per tal de reverenciar als ídols de la revolució (i sembla que no van posar-hi gaire imaginació), d’aquesta manera, podem observar, fins i tot al racó més insospitable, les fotos dels màrtirs que van lluitar en la guerra que va enfrontar Iran i Irak l’any 1988. A l’entrada de cada poble o ciutat hi ha una tanca publicitària amb les cares i els noms de les persones que van morir en nom de la revolució (i no són poques!). Igualment, la televisió, sempre que la veiem en algun local, emet programes de debat amb algun Mulah, o bé imatges d’arxiu de la guerra, repetint-se fins a la sacietat. Totes aquestes senyals propagandístiques ens fan pensar que deu ser difícil oblidar el passat i mirar cap al futur sense tenir la sensació de que el món sencer està en contra d’Iran, i de que és necessari defensar-se de l’enemic. Una bona menjada de tarro.

Qui no és vol imolar per la seva patria? (a vegades sembla difícil separar guerra i religió)


Pels carrers és fàcil veure a lisiats que per sort van sobreviure a la guerra contra Irak!

Tornant al que anàvem, Yazd és famosa per ser la sèu mundial del Zoroastrisme, religió que predominava durant l’època gloriosa de l’Imperi Persa, però que amb l’arribada de l’Islam va anar perdent terreny fins a convertir-se en una religió minoritària, actualment casi extingida. Aquesta antiga religió, que va néixer de les paraules de Zarathustra entre un i dos mil·lennis d’anys abans que el cristianisme, va ser de les primeres a postular l’existència d’un únic déu omnipresent i invisible (que anomenen Ahura Mazda). Creuen en la dualitat de l’existència, basant-se en les idees de lo bo i lo dolent, i veneren la puresa dels elements, per això resen de cara a la llum: com que l’única llum que podien crear és el foc, aquest s’ha convertit en el seu símbol, i una flama eterna crema en tots els seus temples. A diferència de la majoria de cultures, els Zoroastres no enterraven ni cremaven als seus difunts, ja que, segons ells, així contaminen la terra, sinó que els pujaven fins a les torres del silenci, grans torres fetes de pedra, construïdes sobre els pics de les muntanyes, a vegades als indrets més inaccessibles de la regió, deixant els cossos a la mercè dels animals carronyers (cal dir que des dels anys seixanta el govern ha prohibit aquesta practica, i actualment els obliga a enterrar als seus morts).

Les tombes utilitzades pels Zoroastres avui en dia, amb el seu simbol caracteristic: el cos de Zarathustra sobre les ales d'una àliga.

Els dies que ens vam estar a Yazd, que no van ser pocs, els vam dedicar a caminar pels seus calorosos carrers, per un casc antic que segons diuen és una de les zones encara habitades més antigues de la humanitat, fet de carreronets polsegosos entre cases de fang, i amb una característica ben curiosa: els badgirs, torres que són, mira-te’ls que espavilats aquests perses, l’aire condicionat del passat! El seu nom significa “recollidors de vent”, ja que es tracta de torres de fang amb una sèrie de forats orientats de forma estratègica per recollir els vents freds i fer-los córrer per laberíntics passadissos subterranis que rodejaven els habitacles de la casa.

Aquests badgirs no són d'una casa sinó d'un qanat (canals d'aigua subterranis)

Les caminades, interrompudes sempre (igual que la resta de vida a la ciutat, que es tancava a casa fins a mitja tarda) a causa de la insuportable calor del migdia, ens van portar a diverses mesquites, mausoleus i altres construccions sagrades, algunes precioses, altres fàcilment oblidables, on aprofitàvem els seus grans i frescos habitacles emmoquetats per fer les migdiades, acompanyats sempre per la tradicional gimnàstica dels pocs que s’apropaven per resar. Lo agradable, com sempre, era perdre’s pels carrers del casc antic, deambulant sense rumb, tafanejant pels racons de la vida iraní.

Les cúpules blaves segueixen dominant el panorama arquitectònic!

El complex d'Amir Chakhmaq, on a la seva plaça van a passar-hi la tarda molts veïns.

D'aquests enormes trastos ens en vam trobar per tot arreu, i tot i que creiem que servien per a un ritual religiós, no n'estem massa segurs...

Una pobre cabreta aparcada a sobre de la vorera, just abans de ser degollada!


El pica-portes sexista del que us havíem parlat (segons la seva fisonomia, s'endevina que els homes piquen al de l'esquerra, i les dones a la dreta no?)


Un dels tallers on pintaven els cartells que pengen per tot arreu a Iran


Deu ser difícil la vida per als homosexuals i transexuals iranís! Elles, almenys, no s'han de tapar, i són les úniques que poden lluir la cabellera a l'aire!


Una iraní del nord, on en algunes zones és tradicional aquesta màscara que cobreix el rostre completament.


Ja pots fer coixins ja, que aquí tothom s'asseu a terra!


Els col·legis són per a nens i nenes per separat


Els col·legis sóneReconstruint la paret de casa, i no amb merda, com sembla, sinó amb fang!

Menjar tradicional del país: fast food i refresc (quin remei, a falta d'una altra cosa!)

Tot i les prohibicions, també hi ha qui escolsta música del dimoni!

Precisament en una de les nostres excursions, vam anar a visitar les torres del silenci més properes de Yazd, on ens vam trobar amb el que havia estat el seu guardià durant l‘època en funcionament, i que per costum continuava passejant-se per la zona acompanyat del seu ruc. La sorpresa va ser topar-nos amb una parella de catalans. Quin xoc sentir parlar català després de tant de temps, i tan lluny de casa!

El guardià de les torres amb el seu inseparable amic!

Una de les torres vista des de la llunyania.


I vinga escaletes per pujar-hi!

La veritat és que Yazd s’ha convertit en una de les ciutats més visitades del país, fet que vam poder comprovar amb una petita topada amb els falsos policies que corren per la ciutat intentant robar als turistes. Mentre passejàvem, ja de nit, en busca d’una gelateria oberta, un cotxe sense cap distintiu es va parar al nostre costat i va fer signes per a que ens hi acostéssim, dient que eren policies. En apropar-nos, dos homes vestits de paisà ens van demanar si portàvem haixix, a la qual cosa vam replicar que no, tot rient. Ens van demanar els passaports, però no els dúiem a sobre, així que van aprofitar l’avinentesa per demanar-nos també la cartera que el Gorka portava a la butxaca dels pantalons, i que es veia de quatre hores lluny, per registrar-la. El Gorka li va demanar que s’identifiqués com a policia, la qual cosa va començar a cabrejar-los. Un d’ells va començar a treure carnets de la guantera del cotxe i va ensenyar-ne un tapant la foto amb els dits, i va tornar a demanar la cartera, rebent aquest cop com a resposta un “nanai de la xina”. Tot seguit, ens va convidar a arreglar les coses a la comissaria (com nosaltres li exigíem), oferint-nos pujar al cotxe. Ni que fóssim tan rucs, al cotxe no hi pugem ni farts de vi! L’home va fer com si obrís la porta, tot emprenyat, volent impressionar i intimidar, i el Gorka va agafar la porta i li va obrir, invitant-lo a baixar del vehicle. Mig desconcertat, el farsant de seguida va tancar la porta i fàcilment ens vam adonar del que passava, començant a escridassar-lo, i intentant fer-lo baixar a la força, però aquests, en un tres i no res, van fotre la primera i van marxar a corre cuita, fugint de l’escàndol que s’estava organitzant. Aquella nit vam tenir molta sort, ja que el primer que es roba, i que nosaltres sí que haguéssim deixat verificar a qualsevol, és el passaport: als iranís els hi costa molt sortir del seu país, i al mercat negre els passaports estrangers van ben buscats, així que aprofitant que aquí tothom té paranoia de la policia, alguns xoriços se’n aprofiten!

Al final vam poder menjar-nos el nostre gelat tranquil·lament, complint el que ja s’havia convertit en una costum: la ingesta diària d’almenys tres o quatre gelats, quin vici!!

El temple zoroastre del foc més famós es troba també a Yazd, i a nosaltres ens va picar la curiositat visitar-lo. La cosa no va ser fàcil. Una bona caminada separava el centre de la ciutat, on ens allotjàvem, del famós temple, i les dues vegades que vam treure’ns la mandra de sobre per acostar-nos i veure’l, ens el vam trobar tancat a cal i canto. Picar a la porta durant casi un quart d´hora només va servir per cridar l’atenció d’un veí, que ens va informar de lo difícil que era trobar el guàrdia amb ganes per a rebre viatgers, i que en tot cas era millor intentar-ho al matí. Diuen que a la tercera va a la vençuda, i per sort així va ser: al arribar-hi per tercera vegada, vam trobar-nos un grup d’un col·legi femení que hi entrava, i vam aprofitar l’avinentesa per esmunyir-nos a dins del temple escortats per la cridòria de les criatures. Tanta història total pel que ens vam trobar, que va ser absolutament decepcionant: un edifici que de per si sol no era especialment impressionant, amb quatre textos zoroastres penjats a les parets, i dins una vitrina, una copa gegant amb un foc encès a l’interior; res més! Un bon cuento chino! Per als qui venen a pregar tot plegat deu tenir el seu significat, però per a la resta de la humanitat, sincerament, l’indret estava faltat de tot encant i interès. A sobre, el guàrdia encara ens va cantar les quaranta perquè ens havíem colat aprofitant la visita escolar, i que no teníem permís per estar allà. “Tranquil que tampoc pensàvem quedar-nos-hi a fer una costellada!”

Reflexe de les escolars mirant la flama eterna, aquest cúmul de brasa que es veu a la dreta...

A Yazd va arribar un moment clau del viatge: fer via cap a Pakistan sense entretenir-nos massa o bé fer un tomb que es desvia absolutament de la ruta i anar a passar uns dies a la ciutat de Shiraz (on també hi ha les ruïnes més famoses de l’antic imperi persa: Persepolis), de manera que ens tocaria allargar un mes més el visat?

Tant donar-hi voltes els dies van passar, i com no, el visat es va consumir per segona vegada, no quedant-nos més remei que allargar-lo un altre cop, així aprofitaríem la nostra visita a Shiraz per disposar de trenta dies més al país. Vam agafar un bus i apa, tota la nit a la carretera, i esgotats, a les sis del matí, no vam tenir més remei que dormitar a l’estació d’autobusos.

Després d’una ruta informativa per totes les pensions i hotels de la zona, vam acabar instal·lant-nos a mig matí, dormint la resta del dia per recuperar les hores de son que el conductor suïcida, que ens feia ballar de dreta a esquerra com si féssim un tomb amb el dragon khan (per sort sense tirabuixons ni mortals), no ens havia deixat disfrutar.

Shiraz va resultar una gran sorpresa. La ciutat feia olor de flors, i per primera vegada disposava d’espais púbics on asseure’s i beure chay o fumar narguiles tranquil·lament (també per a les dones, que normalment tenen l’entrada vetada als salons per fumar pipa d’aigua). Tan necessitats estàvem de vida al carrer, d’oci, que cada dia ens passàvem hores i hores prenent te a qualsevol racó del parc, acompanyats de les vistes de l’Arg-e Karim Khan, un castell de fang amb torres decorades amb delicades sanefes, i amb una d’elles emulant les inclinacions estètiques de la torre de Pisa. Un noi, que ens hi havia vist varies vegades, se’ns va apropar tot recriminant-nos que hi havia coses molt més interessants per fer que jeure tot el dia al parc (“aquí el que fem és conèixer la vida quotidiana dels que encara estan vius, viure la ciutat i sentir-la en la seva forma més espontània”), la gent també, quines ganes de posar-se on no els demanen...

El nostre meravellós racó

Malabars? No senyor, encenent carbó per les narguiles! (ara ja sabem dón venen les cadenes de foc!)


Fent vida al castell vam conèixer un milico que hi feia de vigilant, i que ens va acompanyar a l'escola de música on un dels millors mestres de sitar li donava classes.


Menjant el que diuen un dels gelats més bons del món!

A part de beure chays i seguir la nostra tradició de consum compulsiu de gelats (per rematar-ho, els de Shiraz tenen fama de ser els més deliciosos del país), també vam donar un tomb per la tomba del famós poeta Hafez (a estones et planteges: quin sentit té anar-hi, quan ni tan sols t´has llegit un sol llibre del difunt aquí enterrat?, però el lloc era agradable, podent jeure als seus jardins escoltant música de fons i gaudint de l’agradable olor de flors), a més de donar un volt per alguns parcs famosos, recórrer el preciós bazar de cap a peus, i capficar-nos dins d’alguna que altra mesquita i mausoleu. Va ser impressionant la visita al Aramgah-e Shah-e Cheragh, mausoleu situat en un complex amb una immensa i preciosa plaça, i dins un edifici completament folrat de minúsculs mirallets. Per entrar-hi, els guardes ens van registrar i confiscar càmeres i un ganivet que l’Ona duia a la bossa: al veure´l, es quedaren mirant com si haguessin vist un fantasma, tot estranyats de que aquella innocent criatura pogués dur un estri tan perillós, demanant-nos intrigats quina era la finalitat del seu ús, no fos cas que pretengués matar a algun fidel (i és que a Iran, qui sap per quina estranya raó, s’utilitzen molt poc els ganivets: als restaurant, per exemple, no en veuràs mai ni un, i se suposa que t´has d’espavilar per tallar la carn amb una forquilla i una cullera).

Oracions i lectures a la tomba del poeta, que segons diuen sabia llegir el corà de set maneres diferents!

Quin mal d'ulls tant de mirall, però impressiona!


I als parcs que s'hi va a fer.... la migdiada! Això de jeure a qualsevol lloc, si que és típic típic dels iranís!


Quina diferència, el que fa les sabates (aquestes de sola d'os de camell), i el que les arregla!


El bazar està ple de portejadors que fan de carro de la compra!


I com no, visita obligada a un dels milers de gimnasos d'Iran, fans núm. 1 del body building

Per desgracia nostra, no tot van ser flors i violes: a la pensió teníem com a companys de replà a tota una família que tenia com a principal diversió la d’entretenir-se amb nosaltres, bombardejant-nos a preguntes incomprensibles i fent-nos mil i una fotos. Cada cop que un dels dos sortia de l’habitació per qualsevol circumstància, algun individu de la família sortia de la seva (per la seva efectivitat i rapidesa, juraríem que devien fer guàrdia per escoltar darrera la porta!), i s’apropava en busca de la presa (com si mai haguessin vist a un estranger), i de seguida que et tenien acorralat al passadís, sortia tota la resta de la família d’un en un, aprofitant sempre l’avinentesa per fer-se alguna foto, abraçar-nos histèricament i estirar-nos de la roba per captar la nostra atenció. La tècnica era tant acurada, que fins i tot vam acabar tenint pànic de sortir a pixar. A més a més, el mosso nocturn de la pensió, a qui, tot sigui dit, li faltava un bull, tenia com a entreteniment picar a la porta de les habitacions a les sis del matí. El primer matí va estar picant deu minuts de rellotge, per demanar als únics hostes de la pensió que no parlen persa (molt pràctic, el xicot), si teníem aigua per a fer-se un te (a vegades és per flipar...), fins que l’Ona va obrir per aclarar-li que no eren hores de picar a cap porta, i que encara que es cremés l’hotel, ni se li acudís tornar-ho a fer l’endemà. Al matí següent, tot i que la famosa família del replà havia tancat la porta del passadís, ja cansada dels despertars del sereno, aquest no va desistir, i va estar picant durant un quart d’hora des de l‘exterior, fins que el Gorka va sortir en calçotets, a fotre-li dos crits, una empenta i tancar-li la porta als morros. Aquella resposta va acollonir de tal manera al personal que cap altre dia es va sentir cap mena de soroll al matí, ni per part del mosso ni per part de la família frenopàtica.

Per les cares ja se'ls hi veu que no hi són del tot!


Encara vam tenir temps de passar per la pelu. Aquí el "antes"

... i el "después" (amb el responsable de l'assumpte!)


Mentre l'Ona anava a fer un cop d'ull a la pelu de dones, on les cotines protegeixen de la mirada masculina!!

Durant els dies que vam passar a Shiraz, vam aprofitar per visitar les ruïnes de l’antiguíssima ciutat de Persepolis, principal atracció turística de tota la regió. Les ruïnes es troben a cinquanta kilòmetres de la ciutat, situades a sobre d’un plató de pedra que les eleva sobre la plana donant un impressionant aire de majestuositat al que un dia va ser la capital de l’Imperi Persa, que arribava des del riu Indus fins a Etiòpia, i des d’on Darius I o el segon, o bé Xerxes, van regnar fins que Alexandre el Gran l’arrasés. Avui en dia, amb molta imaginació, encara et pots fer una idea de la complexitat i grandesa de tals construccions, amb edificis i pilars de més de quaranta metres d’alçada, fets amb pedra polida i esculpida (tenint en compte que cada pedra pesava de dos a cinc tones, i tenint en compte que a l’època no existien grues hidràuliques, dona una idea de la quantitat d’esclaus que van morir construint les delirants grandeses dels seus refinats reis!), o bé amb les dos coves excavades a la roca, amb les seves entrades plenes de gravats esculpits a trenta metres del terra, on hi han enterrats algun dels monarques.

Alguns pedrots espectaculars!

Gravats, que és el que millor es conserva.

Un parell de guiris fent el guiri per les ruïnes!

Parlant de reis, l’últim dia que vam estar a Shiraz ens van informar que el rei simi, el molt il·lustre senyor Ahmadineyad, venia a fer un míting a la ciutat. Sembla que ens persegueixi aquest també! Com no, vam aprofitar l’avinentesa per anar a veure’l i, de pas, disfrutar de tot l’enrenou que tan digne personatge provoca als seus compatriotes (ja siguin simpatitzants o bé detractors). En aquest cas la concentració d’individus era molt major que a Esfahan, amb més control policial i semblava que més devoció: quan el cotxe que carregava al simi va passar pel carrer, una bona munió de gent va arrencar a córrer darrere seu, ben bé com si perseguissin la divina salvació. I enmig de tot aquell caos de gent, l’Ona es va veure atacada per alguns individus que, aprofitant el remolí humà que s’havia creat, es van dedicar a grapejar-li el cul de la manera més descarada. Això sí, els reflexos de la víctima van ser suficientment ràpids com perquè els responsables s’enduguessin un parell d’hòsties ben donades, i més d’una clatellada. Al final, mentre un bon home (menys sexualment desesperat, en tot cas), s’ocupava d’obrir una trinxera enmig de la multitud per deixar sortir a l’Ona fins a un lloc més tranquil, un policia la va agafar del braç obligant-la a acompanyar-lo, dient que estava detinguda per estar fent fotografies prohibides. Cap argument va servir per donar-li a entendre a aquell cap buit (policia religiosa voluntària, què més es pot dir) que no estava fent res il·legal. Durant la caminada fins on eren els caps de policia, l’incident no va tardar gaire en convertir-se en un divertida processó de curiosos. Finalment, per sort, els caps de policia van acabar per entendre les explicacions de l’Ona, i oblidar-se de la paranoia d’espies i agents secrets per un moment, i la van deixar marxar sense més; això sí, encara perseguida per una processó cada vegada més llarga...

Segons els seus cartells informatius, la seva pròxima parada és Spany...

... i la gent ja covença a córrer per arribar i veure'l en directe!

Cansats de tants dies a ciutat, vam decidir dirigir-nos al nostre següent destí, la ciutat de Kerman, fent una mica de volta i passant a través de la serralada del Zagros, on es veu que en aquesta època de l’any s’hi poden veure assentaments de famílies nòmades que hi acampen durant l’estiu.

La primera parada va ser la petita ciutat de Bavanat, que després de kilòmetres d’aridesa, es troba en una vall sorprenentment verda: una fèrtil vall de noguers. Antigament, reis que havien dominat la regió l’anomenaven el quart paradís, i no n’hi havia per menys. A Bavanat no vam trigar gaire a tornar a tenir problemes amb la maleïda policia, que menys acostumada a la presència d’estrangers, i tan avorrida que deu dedicar les hores de feina a veure pel·lícules del James Bond, es pensa que Bavanat és un estratègic centre geopolític, on els enemics envien fotògrafs camuflats de turistes a captar informació valuosíssima per a dinamitar el cor de la República Islàmica d’Iran. El cas és que mentre fèiem fotografies a la mesquita principal de la ciutat, durant la pregària del divendres, on s’hi havia congregat casi tota la població, un dels presents ens va ensenyar la placa i obligar a que l’acompanyéssim a l’hotel per ensenyar-li la nostra documentació (ni tan sols sabia llegir el visat, en el seu propi idioma), i a mirar les fotografies una per una, en busca de quelcom que delatés la nostra il·lícita activitat. Després d’un inútil interrogatori (ell era incapaç d’entendre una paraula d’anglès, i nosaltres de pronunciar-ne més de deu en persa), i d’unes quantes trucades, els caps li devien dir que no els toqués la pera en el seu dia de festa, i va haver de deixar-nos tranquils, i marxar de l’hotel amb la cua entre les cames (que crescut s’havia sentit mentre ens escortava a través de tot el poble! Tot sigui per sentir-se una mica més poderós!).

Quina gràcia veure als policies agafats de la mà com dos enamorats! (les mostres d'afecte entre amics són molt comunes, i de fet les úniques permeses!)

Homes i dones (per separat, com no) resant el divendres!

Aquella mateixa nit se’ns van presentar tres personatges a l’hotel, dient-nos que sortíssim de l’habitació, que venien a fer-nos una entrevista (més maderos, vam pensar de seguida). Es van presentar com a comitè de la nova oficina de turisme de Bavanat, que venia a donar-nos una especial benvinguda, ja que érem els primers turistes estrangers que visitaven la petita ciutat. Mentre un ens feia preguntes, un altre apuntava les nostres observacions en un paper, i un tercer es dedicava a gravar-nos amb una càmera de vídeo. Nosaltres, cal dir-ho, estàvem absolutament al·lucinats. Durant força estona vam seguir convençuts de que eren policies, però donat que al cap d’una hora només s’havien dedicat a fer-nos preguntes inconcretes i força estúpides, vam acabar per deduir que només podien ser un grup d’il·luminats que havia vist en nosaltres la llavor del que podia ser un futur negoci en el sector turístic (o en realitat, podien ser qualsevol cosa, a nosaltres la situació, extremadament absurda, ens va deixar perplexes).

Els suposats membres de la comissió de l'oficina de turisme fanstasma

Seguint la frondosa vall de noguers, amb un venedor de fruita ambulant que ens havia parat fent autoestop a canvi d’ajudar-lo a carregar uns quants quilos de delicioses síndries, vam arribar al petit poble de Bazm, on en teoria hauríem d’haver vist els campaments nòmades instal·lats a la vessant sud de la vall, però que tot i la nostra insistència i les enumerables excursions per les muntanyes del voltant, no vam trobar (ves per on, és el que tenen els nòmades: que no estan mai quiets!). Al poblet només hi havia les ruïnes de l’antic poble emmurallat, i un mausoleu dedicat a algun dels descendents del profeta Mohamed, dins del qual ens van acollir com si enviats de déu fóssim. L’habitació a on ens vam instal·lar estava penjada a cinc metres del terra, i hi havíem de pujar i baixar per una precària escala de fusta (a certes hores de la nit, aixecar-se a pixar podia ser molt perillós!). La insalubre saleta, equipada amb una estufeta i un parell de catifes brutes fins a més no poder, s’havia convertit en el centre de reunió dels fumadors d’opi del poble (així ho delataven els innumerables filferros cremats i les pipetes de paper amagades a cada racó), però nosaltres ens la vam apoderar durant un parell de nits, això sí, després d’una bona escombrada (dormir gratis és el que te: t’has de resignar a netejar la merda dels altres i compartir l’espai amb els insectes que l’habitaven abans de la teva arribada). El lloc era idíl·lic: un petit parc amb arbres mil·lenaris, que proveïen d’ombra les hores més caloroses; el Sayed, el simpaticot guardià que cantava les hores del reso amb la seva refinada veu i ens oferia chay a dojo; i una bomba d’aigua, a gasoil i sense silenciador, que posava música a l’ambient les vint-i-quatre hores del dia.

La verda i frondosa vall del riu Bavanat.

Els amables senyors de les síndries que ens van carregar fins allà!

El Sayed cantant amb devoció la crida al reso

Vestir un gorro verd significa que s'és descendent directe d'un dels imams (com verificar-ho, això ja és una altra història...)

Casa nostra a Bavanat!

El matí que vam marxar, ens vam veure sorpresos per una congregació de gent que superava de llarg la suma de tots els habitants que havíem vist durant els dies anteriors en tot el poble, acompanyada pel cant incessant d’en Sayed, que cantava melodies tristes una darrera l’altra. Era un enterro. Va ser curiós veure com tota la massa fosca de gent es dirigia primer al cementiri, escortant el nínxol que carregava la grua del servei de circulació, per després entrar a la mesquita a fer les pertinents oracions, tornar a caminar fins al cementiri a veure com acabaven de sepultar el difunt, i després anar encara una altra vegada a la mesquita a rematar l’assumpte. Sort que tot estava a tocar, perquè si el cementiri quedés gaire lluny, un enterro podria durar tot el dia, amb tanta excursió!

Després de regalar un parell de pins d’Andorra de record al Sayed (qui no va tardar ni un segon a demanar-nos quants dòlars valien...), vam caminar fins a la carretera general a fer dit, on ens va recollir un bon home que carregava una bona colla de ferrots per a fer els fonaments de la seva nova llar, tan llargs, que li penjaven des del capó davanter de la pick’up fins ben bé arrossegar-los per terra, fent un escàndol de mil dimonis.

Finalment vam arribar a Harat, indret que havíem triat per a trencar la llarga distància que hi havia fins al següent destí, un petit poble anomenat Meymand.

Harat era una petita ciutat polsegosa enmig d’una plana desèrtica, que vam veure ja de nit, quan anàvem a menjar alguna cosa per sopar. Tot el camí de tornada fins a la pensió, que estava una mica allunyada del centre, vam estar “secretament” escortats per un cotxe de policia, que ens havia aturat feia una estona per avisar-nos de que era perillós passejar de nit per la ciutat: per fi uns policies que no ens veien com una amenaça, sinó com a algú de qui fer-se càrrec (tampoc és gaire agradable que et sobre protegeixin, però posats a triar, val més que no pas veure’s acusats!).

Aquella nit el Gorka va començar a veure com algunes picades que tenia al cos començaven a supurar un fastigós líquid groc, diguem que pus, i li va pujar una mica de febre. Aprofitant l’excusa, vam decidir quedar-nos un dia de relax i clausura a la pensió, que a més tenia internet gratuït, així que almenys vam estar-hi entretinguts... I el Gorka que no parava de supurar, el coi de pus no donava ni un segon de treva! Si el que li havia picat era un mosquit, una aranya, o algun bitxo verinós, mai vam saber-ho, però que devia estar farcit de porqueria això és evident, perquè va estar expulsant merda sense pausa durant els següents quinze dies! Com vam arreglar l’assumpte, això ja ho veurem en el pròxim capítol...

És evident qu això no és massa normal... quin fàstig!

Marxant de Harat encara vam tenir ocasió de topar-nos amb...


La carniceria!


Lo més normal del món a Iran: tres criatures en moto


Els nòmades que no havíem trobat a Bazm!: havien vingut al rec de Harat a rentar-hi la roba...


Dos nens al moment del seu bany matutí (el sabó ja venia de dalt..)

I al pròxim capítol: Meymand, un petit poble que els tríptics turístics descriuen com troglodita (falta veure que significarà això), i on pensàvem arribar-hi amb un autobús matinal que se suposava sortia diàriament de Harat...