Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Els secrets de Creta

[del 6 al 10 de novembre de 2008]


Emocionant el primer trajecte cretí de paquet en una ranchera


Ara sí que sembla que hem començat el nostre viatge, ja des del principi l’illa ens sembla molt més que un aparador turístic, és absolutament autosuficient, viva i amb un caràcter molt propi, el que nosaltres anomenem el caràcter cretí!

Arribar amb vaixell sempre descol•loca una mica (el terra encara es mou sota els nostres peus!), i així és com mig perduts vam fer una passejada ràpida per la ciutat capital, Heraklio, pensant més que res en dirigir-nos cap a un petit poble a les muntanyes anomenat Lakki, on sabíem que un tal Giorgos s’havia ofert per acollir-nos a través del couchsurfing. Mentre fèiem un mos al casc antic per recuperar forces i poder seguir el nostre camí, vam veure una manifestació estudiantil en contra del pla de Bolonya. Es nota que l’europeïtzació no agrada a tothom, i les armes del poble són a tot arreu les mateixes: crits, xiulets i eslògans amb rimes fàcils per poder-los seguir!

Sortir de les grans ciutats a dit no és moco de pavo, i les dues hores que ens hi vam estar, plantats com estaquirots, amb cartellet i tot, no ens les treu ningú. La providència va fer que el nom del poble que havíem triat per escriure al nostre cartellet (vam fullejar el mapa i en vam triar un que ens venia de camí, completament a boleo), per mera casualitat era on el Vanias anava. Divina providència!
Fodele va resultar estar a uns cinc kilòmetres de la carretera general, però ens va agradar descobrir-hi que el famós pintor El Greco hi havia nascut, i allí havien convertit la seva casa en un museu, i la ciutat de Toledo havia regalat un monument al poble en el seu honor (de vegades el món és un mocador). Era un petit poble que vivia d’esquenes al mar a base de cultivar taronges i mandarines, molt reconegudes a l’illa. Les seves cases s’estenien sobre el seu petit rierol, poblat d’ànecs i cignes. Cada cop que ens hi aventuràvem per a comprar queviures, acabàvem a la caixa d’una ranchera conduïda per un caçador armat fins a les dents. Tota una experiència!!!

A Fodole, com a tot arreu a Grècia, també hi havia una capella, i ben a prop la casa-museu d'El Greco (evidentment, tancat!!!)


El Parc al costat del riu va resultar idíl·lic per apalancar-hi el cansament

En Vanias era un antic fisioterapeuta retirat, que amablement ens va apropar fins al poble i ens va acollir un parell de dies a la seva caseta d’estiu. La casa s’amagava entre un jardí selvàtic, ple de palmeres, tarongers, nans amagats arreu, i un sotabosc carregat de plantes i més plantes. Precisament, a canvi de la seva hospitalitat el vam ajudar a netejar el sotabosc i la terrassa de la casa. Un matí de treball per compensar dues esplèndides nits ens va semblar un bon pacte!!
A l’hora de marxar ens va fer molta pena acomiadar-nos del Vanias i del seu amic George, amb qui havíem compartit animades converses, molts cafès i algun que altre te secretament alinyat amb conyac! Definitivament, era un paio ben graciós, i molt generós. Sent el primer cretí que coneixíem, ens feia preveure bons auguris a l’illa!


Ens va faltar poc per escampar el nostre desordre. Tenir espai per moure's dóna una altra prespectiva de les coses!!


Atenció!!: El nostre primer sopar cuinat per nosaltres mateixos (va tenir el seu mèrit, en una cuina on només hi havia ingredients de feia anys...)



Aquesta és una part del jardí d'en Vanias (es veu que hi posava "esmeru", però potser no tant de gust?)


Una foto de despedida... quina pena!! S'hi estava tan bé... i al Vanias ja se li veu la cara de bon home que tenia!

Altra vegada fent el nostre esport favorit: aixecament de polze en carretera asfaltada. La Bàrbara es va ocupar de recollir-nos fins a casa seva, en un petit poble a onze kilòmetres de Rethymno, on ens va invitar a prendre un te. Fent honor a la seva professió, guia turística, ens va donar un mapa de l’illa (molt imprecís, però que d’altra banda ens va fer un gran servei), i ens va fer cinc cèntims dels llocs que creia que havíem de veure i dels que podíem prescindir absolutament: descartem el nord de l’illa i ens decantem pel sud, més verge, salvatge i solejat, i segons diuen molt més bonic (això, però, ho deixem per després de la visita a Lakki). Precisament seguint un dels seus consells vam anar a petar a Giorgopolis, on segons la gent i els rètols que vam poder llegir, es podia gaudir de la presència de tortugues d’aigua dolça. I un be negre amb potes rosses!!! L’Ona va estar tot un dia buscant-les amunt i avall per la vora del riu i no en va veure ni una de sola! Poder les posen i les treuen segons els turistes que vinguin, o sense ser tant mal pensats, se’ls hi han mort totes per una sobredosis de sal a la seva dieta!!!


Sembla mentida, però inclús en aquesta posició ens va parar un cotxe...


Lo poc que vam veure de Rethymno ens va entusiasmar: tornarem!


Definitivament, no hi havia tortugues!

Ens vam quedar a Georgopolis un parell de dies, arraconats amb la tenda al fons de la platja, gaudint de l’impressionant vista sobre el mar, d’un riuet d’aigua cristal•lina a la vora, i banyant-nos allí on les dues aigües es barrejaven. Fer el ganso és collonut! I per gansos, lo grans que eren la família de pelicans que vivia allà! Pare, mare i cria, de més d’un metre d’embergadura. Veure’ls volar arran d’aigua entre les barques del petit port va ser una sort i tota una experiència.


Georgopolis, el nostre petit paradís en aquest dia de descans



Per fi el Gorka havia trobat un lloc des d'on poder saltar! (encara que no fos una roca alta com volia...). L'aigua estava gelada!!!!!!!!!!!


Ni es van immutar davant la nostra presència, aquests "bitxos" de metre i escaig d'alçada.

Al dia següent ja teníem ganes d’una dutxeta sense sal i d’un llitet per dormir, així que ens vam llevar amb l’idea de fer cap a Lakki abans que es fes fosc. Aquesta vegada ens va parar un camioner, que només pujar-nos i arrancar ens va ensenyar, tot cofoi, la seva bosseta de marihuana cretina (que per cert, es veu que és molt bona i molt difícil d’aconseguir, a més de caríssima). Vaja, que el paio ja anava entonadet... i conduint un camió carregat de ciment i amb les rodes llises! Ens va descarregar al costat de la base militar de Souda, on els portaavions nord-americans fan parada i fonda abans d’anar a Irak. Doncs vam aparèixer allà, al mig d’una autovia de quatre carrils! Amb una petita caminada i un altre conductor simpàtic (com no, albanès!), vam arribar a Xania sense masses complicacions. Xania és la segona ciutat més gran de Creta, amb un casc antic famós pel seu preciós barri d’estil venecià. Però nosaltres ja teníem clar el destí i vam decidir que la visitaríem a la tornada. El nostre petit passeig es va limitar a la recerca d’una taberna barata a on menjar, sense gaire èxit. Ens vam plantar a l’estació d’autobusos (sí, senyores i senyors, vam agafar el transport públic, quelcom de no gaire habitual en el que portem de ruta!). Com bones persones de dret que som, vam pagar l’euro i els setanta cèntims del bitllet i ens vam acomodar per deixar-nos portar els següents 30 Km (que n’aprenguin a Andorra, allí a aquest preu casi no pots ni canviar de parròquia!). I tant deixar-nos portar, tant deixar-nos portar, que una mica més i ens saltem la parada: el conductor, tan simpàtic ell, va fer cas omís a la nostre humil petició d’avisar-nos a l’arribar al poble on ens dirigíem, i sort en vam tenir de que el Gorka anava amb el nas enganxat al mapa!

Estàvem a Fournes, el paradís de la taronja, i tant sols deu kilòmetres ens separaven del nostre apreciat destí. El nostres intents de trucar per telèfon i avisar de la nostra arribada van ser en va, vatua l’olla només n’hi ha un en tot el poble i resulta que no funciona! Uns albanesos (com no!!!) es van oferir a reduir aquesta distància apropant-nos a una taverna que quedava de camí, així que tot i el fred que començava a fer i veient la nit que ens queia a sobre, no vam pensar-ho dos cops i vam apalancar-nos a la caixa de la seva ranchera. Derrapant a cada revolt, ens vam adonar que la taberna estava tancada, i finalment ens van deixar al Lakki. Ens vam acomiadar amb un simple efharistó polí i un somriure d’orella a orella. Després d’un dia sencer llepant asfalt, havíem aconseguit els nostres propòsits. Ja només quedava una cosa, que al Giorgos no li importés massa que ens presentéssim a casa seva sense haver-li confirmat la nostra arribada (a vegades un se sent com un complet impresentable, però les circumstàncies són les que són, i els imprevistos són... són el que són... imprevistos).


Vistes de Lakki amb l'últim raig de sol

Així que sota la pluja que començava a caure, i la nit que ja era negra, vam aixecar l’auricular del telèfon de la cabina i vam marcar el número. Una veu desconeguda va contestar, era ell. La resposta no va ser la que esperàvem....
... però això amics, queda pel següent episodi de la blogonovela “Els Exiliats d’Occident”


"nari nant fugen ràpid..."

P.D.1: Esperem que no sigui així (ja sabeu, els imprevistos són el que són), però si per Nadal encara no hem escrit res més.... BON NADAL I BONES FESTES A TOTHOM!

P.D.2: Els nostres regals no dubteu en deixar-nos-els a casa, que ja ens ocuparem de que ens els facin arribar!!

P.D.3: Sí més no, sempre ens podeu fer el regal en efectiu a qualsevol sucursal bancària del país!!!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Encara no m'ho crec, aquets bitxarracos són alts com jo gaiurebé?! jajajaja déu ni do.. apa que acabeu de passar un bon viatge!

trepetxu ha dit...

quina sort alguns eh!!!! Res que m'alegro que seguiu emfilant somnis i camins, que si teniu temps passeu per Meteora i que si no doncs tampoc passa res! Tot i que aquets dies per Atenes encara us ho haguessiu passat prou bé!
Ona quina rabia que feu! sana, però rabia!jijiji
Rivedèrè,
Adrien txueken

Maria ha dit...

Ja era hora !...quin tip d'esperar!
Però la crònica segueix essent interessant.

Margarida Coll ha dit...

Pel que veig la carretera continua essent un espai de bones sorpreses !!!. Recordo Creta fa molts anys!!! fent DIT amb una fusta indicant on voliem anar (no recordo ara on..)i espera que espera....mentre feiem fotos d'eglesies petites i blanques.

I recordo un "autobus" amb un xòfer passat de voltes.. cap a Vari amb una por ...de no traspasar la vora de la carretera plegada de flrs pels morts !!! a la carretera, clar !!.

Llavors no hi havia albanesos,EREN GENT DE CRETA (suposo que cretians) i no CRETINS....!!! Apa a millorar els gentilicis !!!

Bona sort. Eterem en contacte

margarida

Anònim ha dit...

Ei companys, que passe per allí!!!!
Bueno només encoratgar-vos la ruta de tot cor, les fotos son boníssimes, i la redacció tambe (que coy!!!),jo amb ganes d'emprendre un viatge, ah! diguer-vos que aqui neve i neve (aquest hivern hem toca palejar a tope, espero nomes palejar sense tindre que trobar-me ningu a sota neu), una petita critica, no podeu canviar el fons de pantalla del blog??esque llegir amb aquest fons negre i lletra blanca es bastant molest per la vista (no es conya!!), res mes a part de Salut!!!i Força!!!, i que passeu bon nadal alla on sigueu!!! del robert (RObe!!)

Sonia Villegas ha dit...

Genial crónica, d'alguna manera desde aqui podem viatjar una mica també a través dels relats.

Molt bon viatge!!!

Anònim ha dit...

Felicidades, anciano que hoy cumples años!!
Probad las hojas de vid rellenas, aunque igual ya las habeis probado, porque no se como se llaman. Os lo diría en paqui, pero no me acuerdo, maldito alzheimer.

Saludos