[del 22 de novembre al 13 de desembre del 2009]
Nets i polits vam abandonar la vall de Parvati, agafant un polsegós autobús després d’un altre, amb parades tècniques incloses: una per culpa d’una punxada, i l’altra per arreglar l’eix del darrera, que grinyolava com una mala cosa, no fos cas que caiguéssim per un dels immensos barrancs de l’Himàlaia!
A Shimla vam arribar-hi ja entrada la nit, i trobar una habitació pels seus empinats carrers no va ser pas tasca fàcil. Però després d’una exhausta sessió d’alpinisme urbà, i de trobar moltes portes tancades (amb alguns grunyits que sortien del seu darrere), un conserge va tenir la bondat d’obrir els ulls, fer-nos passar i oferir-nos una habitació; passades la una de la matinada no teníem gaires més opcions que fer un gran petonàs d’agraïment al bon home i posar-nos a dormir com uns socs!
Aquesta petita ciutat servia, a l’època de l’imperi britànic, com a capital colonial d’estiu, permetent així als alts buròcrates anglesos fugir dels calorosos monsons de la plana; d’aquest període queden encara algunes reminiscències que ja des de bon matí vam poder observar. Un bon grapat de normes cíviques queden presents i per a la posteritat en un lloc que no té res a veure amb una ciutat índia contemporània pròpiament dita, i les senyals informant de sancions per a llençar porqueries, escopir, pixar en una cantonada o bé fumar al carrer decoren estratègicament tots els espais públics, en contrast amb la gran àmplia majoria d’indrets a Índia, on la decoració es basa en gent pixant o cagant a qualsevol lloc, escopint els líquids residuals del pan que masteguen a totes hores (un petit embolcall fet amb fulles i farcit de nou moscada i d’una delirant barreja d’infinitud d’ingredients secrets, capaç de podrir i envermellir dents i genives fins a punts insospitables), i gent llençant al terra els productes que acaben de consumir sense ni tant sols preocupar-se de ser vistos... com bé ensenyen als turistes ja des del primer dia, així ho defineix el mantra hindú: Sab kush milega, tot és possible!
Més reminicències (cristianes) del pas dels anglesos...
I per fer complir les normes... uns policies amb l'uniforme de camuflatge.
La ciutat, construïda sobre la cresta d’un entramat de cinc turons muntanyosos, s’ha espargit ja fins al fons de la vall, i com per art de màgia, les cases s’apilen les unes a sobre les altres, servint de trampolins gegants a les famílies de micos que pul·lulen lliurement per tot arreu, fent de les seves. Els mercats es concentren als interminables laberints formats pels petits carreronets, deixant la part alta del turó com a Scandal Point, que d’escandalós no en té res, ja que és una tranquil·la zona per a vianants i curiosos que busquen des d’un passeig en poni fins a la compra de qualsevol souvenir entre les innumerables botigues a disposició. Després de tants anys encara queden de peu una bona colla d’edificis d’estil colonial, entre els quals cal remarcar un centre d’estudi que humilment emula l’escola de màgia de Howards, on estudia el petit Harry Potter!
Vistes de Shimla...
... i les seves cases encaixonades.
Quina feinada deuen tenir els electricistes!
A Shimla, una ciutat clarament benestant, es respira un lleuger ambient de diumenge: els vianants passegen sense pressa per l’amplitud de les places a dalt de tot del turó, sota el vast cel blau d’un dia serè; homes de cabells blancs s’asseuen als bancs a llegir el diari, mentre famílies senceres ocupen racons de la plaça menjant gelats o fotografiant la cara d’espant dels més menuts enfilats al llom d’un cavall de caminar estilitzat; joves vestits amb texans i samarretes de grups de música juguen amb els mòbils i es burlen els uns dels altres, riallers; i gent carregada amb bosses estampades amb logotips de marques internacionals fa la seva ruta, que comença a l’aparador d’una botiga de roba d’esport i acaba al menjador d’una pizzeria de menjar ràpid; la brisa és lleugera, el sol pàl·lid i l’ambient silenciós. A l’Scandal Point, un se sent més a prop de Suïssa que de qualsevol país del sud-est asiàtic!
L'Scandal Point a l'epicentre de... Ginebra!
Però Shimla no és només l’Scandal Point. Seguint per un carrer que puja, i que poc a poc abandona les cases per enfilar-se entre l’ombra d’un bosc d’arbres altíssims, s’arriba al temple de Hanuman: el déu mico, i doncs no és d’estranyar que el seu temple estigui poblat de macacos entremaliats, i que la gent hi pugi per reverenciar-los fent petites cerimònies i donant-los de menjar. I si la ciutat ja està plena de culs roses i ulls vidriosos grimpant d’un cable elèctric a l’altre (sempre preparats per a robar el menjar d’algun botiguer despistat), a les immediateses del temple la seva presència és més que abundant. De fet, durant tot el camí de pujada, venedors ambulants ofereixen la possibilitat de comprar o llogar un pal, que no serveix com a tercera cama per als vellets més encarcarats, com havíem pensat, sinó per a endinyar-li un bon cop de bastó als agosarats micos que assalten els visitants per a robar-los galetes, crispetes o bé les ulleres de sol! Nosaltres, per sort, ens devíem trobar amb la crème-de-la-crème de l’espècie, ja que vam passar una estona ben pacífica, rodejats de parelles que passaven el temps buscant-se puces els uns als altres.
I amb la mala baba que gasten alguns, potser sí que és necessari algun cop de bastó!
Aquí tenen una manera ben curiosa de buscar-se les puces!
Vam passar quatre dies passejant per aquella illa de civisme extremista (prohibit fumar fins i tot al carrer!), aquell nucli de netedat, o baixant pels carrers del bazar cap a zones més populars, un pèl més sorolloses i plenes d’una vida més atrafegada, més mundana, potser, i on hi conviuen atrofiats i vells edificis que sobreviuen mig amagats entre botigues, carreronets, sinuoses escales i minúsculs temples.
Vells edificis a punt de caure sobre un temple fet de pastís!
Després d’aquell petit parèntesis, decidirem tornar de nou a la verdadera Índia, i què millor que anar a un dels centres mundials del ioga i la meditació per a fer-ho de forma un pèl gradual: bitllet de bus cap a Rishikesh!
La jornada de bus cap a Rishikesh ens oferí un agradable trajecte per carreteres casi desertes, que avançaven per la part més alta d’un seguit de muntanyes vestides amb una densa verdor selvàtica, durant hores i hores. Un cop a la plana, i ja de nit, vam tenir la sort (o la desgràcia) de trobar-nos amb una interminable processó de bodes que col·lapsaven el tràfic de la ciutat de Dhera-Dun, enrederint la nostra arribada a destí més de dues hores, i il·lustrant-nos en les cerimònies matrimonials de la zona: un passadís de trompeters i timbalers vestits amb uniformes blancs tocaven música de festa per acompanyar al nuvi, que muntat a sobre un cavall, es feia seguir per una colorida núvia envoltada de familiars ballant al ritme de la música, darrere una caravana decorada amb llautó, llumenetes de coloraines i brillantines de tot tipus, organitzant un escàndol digne de l’ocasió.
Ja ben entrada la nit arribàrem a Rishikesh, on descobrírem amb amarga sorpresa que tots els hotels de la zona estaven plens fins a vessar: un recepcionista recent despertat del seu son ens informà que la raó de tal col·lapse hoteler era que un famós guru (líder espiritual) havia vingut a passar uns dies i a donar algun discurs. Així doncs, i sense pensar-ho dues vegades, vam plantar la tenda de campanya al bell mig d’una de les llargues patges creades al pas del riu Ganges.
Sense cap intrusió ni destorb per part de la banda de gossos que per allà voltava, més enllà de la sorollosa benvinguda que ens donaren (amb el conseqüent ensurt), ens vam despertar sota un cel blau, rodejats d’un preciós escenari dominat per la quietud de la platja, i amb una temperatura més que agradable, quelcom que ens sorprenia prou després d’haver estat tremolant de fred durant els últims dies. Mentre l’Ona partia en missió de reconeixement en busca d’un hotel, el Gorka es va quedar controlant les pertinences i guaitant les musaranyes.
Quina felicitat la de dormir gratis!
Primera visió de Rishikesh.
Rishikesh és famós al món occidental d’ençà l’època dels hippys i de les seves recerques místiques, i de fet disposà de la millor campanya de màrqueting possible en aquells temps, ja que els Beatles van venir per a seguir cursos de meditació en un reconegut ashram (centre espiritual), fent-ne així ressò entre tots els seus seguidors, que pogueren escoltar com les estrelles del pop explicaven que aquell màgic indret era la meca de l’espiritualitat, i on elaborades tècniques de meditació havien permès al seu guru l’art de levitar (en mig d’un yellow submarine i potser amb una gerricana plena de Lucy in the Skye with Diamonds!).
El reconeixement de Rishikesh com a indret de meditació i retir espiritual ni començava amb els Beatles ni tampoc es va acabar amb ells, i de fet avui en dia milions de persones, indis però també d’arreu del món, venen a fer algun curset que altre, a trobar-se amb el seu líder espiritual per a resoldre problemes personals, o a buscar-se a un mateix a traves del ioga i la meditació. Tan bon punt et passeges pels seus carrers, et veus atrafegat amb l’infinitud d’anuncis de tot tipus de classes que s’imparteixen arreu, des de tai-txi fins a cursos de cuina vegetariana, passant per lo tàntric i per lo esotèric, fent que una bona colla de turistes carregats amb els seus estris per a meditar o per a fer exercicis de caire celestial compartissin les nostres caminades, aprofitant fins i tot els moments en que un cambrer triga a portar-te un chay per a tancar els ulls i pensar que no pensen en el que pensen!
Nosaltres teniem una bona pregunta i no la van saber respondre: Quan costen els teus serveis?... La voluntat!... Doncs nosaltres de voluntat ben poca!
Així queden alguns després de les classes, repartint tot el seu amor a tort i dret!
La veritat és que si en un moment sí que pogué haver-hi hagut un verdader sentit religiós i espiritual en les activitats d’aquest indret (molts anys, dècades enrere...), i que encara quedin alguns swamis, gurus i babas sincers, el que nosaltres vèiem era la contemporaneïtat d’una espiritualitat venuda al negoci i a la falsedat, una gran màquina de fer diners o guanyar prestigi en nom de lo religiós i lo místic, i moltes ganes de deixar-se seduir per una il·lusió de trobament d’una consciència superior flotant en l’aire.
Rishikesh deu la seva importància a una estratègica situació geogràfica, ja que després del naixement a la glacera de Gaumuk, és un dels primers pobles (ara ja una ciutat) que hi ha a la vora del riu Ganga (o Ganges, que aquí tot té dos noms!), el que és el riu més sagrat de la Índia, considerat com una mare per a tots els hindús, les aigües del qual tenen la virtut de purificar cossos, ànimes i fins i tot anul·lar pecats!
Però si un no té ganes de fer un banyet, es veu que tirar una mica de llet també funciona!
La ciutat de Rihakesh és un bazar sorollós i ple de vida com ho és qualsevol ciutat a Índia, però és a l’altra vora del riu on s’instal·laren els místics, i on actualment hi ha, a part d’un bon grapat de temples i d’ashrams en forma de petites i pacífiques urbanitzacions amb jardins, i sales de meditació i pregària, un seguit de restaurants, hotels i botigues de souvenirs que han anat creixent amb el temps tot seguint la vora de riu. I és que el Ganga és la mare de Rishikesh, l’espectador omnipresent de la vida de peregrins, religiosos, pidolaires, curiosos i negociants, micos, vaques i gossos... el significat de la seva existència. Cada matí al llevar-se el sol, i cada vespre al pondre’s, els hindús s’apropen a la seva vora i fan la cerimònia de la puja: mentre canten (o sona la música distorsionada d’un vell cassette), alguns religiosos onegen grans espelmes de foc a la vora de l’aigua, i els fidels s’hi apropen per a fer l’ofrena, que consisteix en una petita barqueta feta de fulles contenint flors de colors, una barreta d’encens i una espelma encesa. Al vespre, és fàcil veure quantitat de llumetes que baixen cerimoniosament riu avall, abans de sucumbir en un ofec inevitable.
Els escolans oferint les seves dolçes veus celestials a l'hora de la puja.
Una mica descoordinats, els pugeros de Rishkesh!
Barquetes engalanades per a l'ocasió.
Moments de la cerimònia!
Rishikesh és un indret tranquil, pacífic, i potser per això ens deixàrem contagiar pel seu ritme calmat, i ens hi instal·làrem casi dues setmanes. L’entorn ens oferia mil possibilitats per aprendre ioga, tants cartells ens rodejaven que al final ens va acabar picant la curiositat, i la veritat és que el nostre cos, carregat i contracturat com estava després de tants dies carregant la casa a l’esquena, també semblava demanar-nos-ho a crits, així que decidírem anar a veure un ashram que el Gorka coneixia de la seva estada quatre anys abans, per a veure si podíem assistir a les classes matinals que es donaven a canvi del mòdic preu de cinc rúpies. Ens vam sorprendre en veure com havien canviat les coses durant aquests anys: les classes valien cent rúpies, no només en aquest ashram sinó a qualsevol lloc on preguntéssim (cent rúpies és el que val una nit d’hotel en una habitació senzilla, per exemple, i tenint en compte que a cada classe assisteixen normalment un mínim de cinc o sis persones, això significa que aquests mestres de la espiritualitat, segons els nostres humils càlculs, recapten, fent tan sols una classe al dia, el doble que el salari base mensual d’un treballador: això sí que és un bon negoci, sobretot tenint en compte que són mestres que en la majoria dels casos al·leguen haver renunciat a la vida material!). Com més ens endinsàvem en la quotidianitat de Rishikesh més decebuts estàvem, i més clar vèiem aquest gran negoci que és la religió (i tots els complements que pugui vestir), i que als nostres ulls, semblava impregnar-ho casi tot d’una falsedat insultant.
Un baba passejant davant un dels temples de la zona.
L'irònica imatge dels homes sants pidolant sota cartells anunciant hipotèques per a la llar.
Vida contemplativa al pati d'un ashram.
Situacions còmiques: les que suposadament dónen llet, intentant robar-la!
De totes maneres l’indret és bonic, i l’ambient indubtablement acollidor. Si els saps trobar, alguns racons poden apropar-te a íntims moments de meditació, al retrobament d’un mateix en el silenci, a la calma necessària per a deixar-se anar en el plaer d’existir...
Posta de sol a la vora del Ganges (des dón menuts pidolaires recullen les monedes que els vianants els tiren des del pont).
Les platges són d’una finíssima sorra blanca, i estan curiosament decorades amb grans pedres negres escampades arreu, que semblen tortugues gegants fent la migdiada sobre la sorra. Al voltant, la selva es cruspeix cada mil·límetre d’espai, habitada per arbres de curioses formes que es retallen al cap damunt dels turons, enmig de la boirina d’aquests dies d’hivern, que acull també gran quantitat de macacos, i una infinitud d’aranyotes i ocells de tota mena.
Un baba rentant els calçotets al riu!
Res a envejar a les platges del Carib.
La pacient venedora de barquetes.
Postes de sol de pel·lícula...
Enmig d’una selva que creix veloçment, al final del poble, hi ha el Maharishi Mahesh Yogi Ashram, popularment conegut com a Beatles Ashram, que va ser abandonat a finals dels anys noranta. Entre una frondosa vegetació que avança implacable, hi ha encara els edificis abandonats del centre, entre ells el famós Yellow Submarine, així com curioses cel·les de meditació, la casa del famós iogui i altres construccions que apareixen i desapareixen entre l’espessor de les herbes a mesura que un avança pel petit caminet que creua el recinte. L’indret té un ambient misteriós, i passejar-se per túnels amagats, saltar entre finestres trencades o imaginar-se què devia haver-hi allà abans que la selva prengués de nou el relleu, el fa sentir a un una mica com una espècie d’Indiana Jones de tres al quarto... (com un explorador d’aquests amb barrets estranys i pantalons curts amb mitjons fins als genolls que arrossega per pedres immenses l’emoció d’acabar de descobrir un temple mil·lenari!).
Vistes des de dalt del Beatles Ashram.
Les cúpules de meditació, on s'hi entrava per un forat al sostre!
IndiOna Jones descobrint les 108 cel·les de meditació amagades entre la jungla!
A les portes de la selva, acompanyats per curiosos i malignes animalets!
Pocs anys enrere, quan l’indret era menys conegut, el curiós passeig entre els edificis abandonats el comparties amb una banda de micos de cares fosques i pelatge blanc que s’enfilaven d’un edifici a l’altre, o controlaven els teus moviments amb atenció, i fins i tot podies trobar-te, en algunes èpoques, amb una petita manada d’elefants. Actualment el visiten persones casi a diari, i tota aquesta fauna ha anat retirant-se al pas dels nous visitants (tot i que en teoria està prohibida l’entrada, el nou guarda forestal que fa la ronda de vigilància et permet fer un volt per la zona si li pagues una comissió per a omplir-se la butxaqueta...). Nosaltres, indignats per aquest abús d’autoritat, vam trencar-nos la closca per a trobar un caminet d’entrada alternatiu, i així vam canviar l’emoció de l’encontre amb els desapareguts micos pel d’haver d’evitar un encontre menys agradable amb els pals dels guàrdies panxuts i malhumorats, i que en una altra ocasió que ens havien enxampat intentant entrar per vies més econòmiques ja ens havien avisat de lo indesitjable que era la nostra presència allà, i dels mètodes que utilitzaven per a fer fora als intrusos!
Aquest feia un metre d'alçada assegut!
La selva acull, a més de ruïnes de glòries passades, pobles, temples i una bona colla de cascades. Un matí assolellat vam decidir anar a fer un banyet en una d’elles, que es troba a un parell d’horetes caminant. Altre cop les coses havien canviat respecte la visita anterior, i allà on abans hi havia simplement un caminet de muntanya, ara hi lluïa un recent pintat cartell del departament forestal amb una sèrie de tarifes d’entrada (entrada a on, a la muntanya? Doncs sí!), amb una caseta de color vermell cridaner plantada al costat, on un home regalava tiquets a canvi d’un grapat de rúpies. Si és que el “tercer món” ha après la llissó i s’està “europeïtzant”, i en pro del civisme i el progrés ara resulta que s’ha de pagar fins i tot per a fer un volt en mig de la natura (deu ser que últimament Déu ha pujat la factura de l’aigua i augmentat el lloguer dels terrenys, i que el costós manteniment d’una cascada natural s’ha d’amortitzar d’alguna manera!).
Entre les dues cascades hi ha una bassa en un foradet... que és on nosaltres vam remullar el culet!
Uns dies abans de marxar, i com que havíem d’anar a l’estació de tren a comprar els bitllets cap al següent destí, vam aprofitar l’avinentesa per a fer una visita llampec a la propera Haridwar, que després de Varanasi és una de les ciutats del país més sagrades, on els devots hindús van per a netejar el seus karmes en forma de banys purificadors, i per a venerar la mare Ganga amb les seves ofrenes. Aquí pren lloc el Kumbh Mela, el festival religiós més gran del món, arribant a acollir fins a cent milions d’assistents en menys de dues setmanes. Aquest encontre de shadus, swamis i peregrins de tot el món s’organitza de forma rotativa entre quatre ciutats: Allahabad , Haridwar, Nasik i Ujjain, i passa per cadascuna d’elles només cada dotze anys, i per casualitat en menys d’un mes es feia en aquell indret. Tot aquest enrenou es remunta a l’època de la lluita per la supremacia entre el bé i el mal, segons les creences mitològiques hindús, quan, enmig de tot l’enrenou, Vishnú decidí llençar el recipient pel que lluitaven dimonis i déus, i que contenia el nèctar de la immortalitat, però quatre gotes s’escaparen i anaren a parar a la Terra, caient precisament en aquestes quatre ciutats.
Devotes en estat de trance "refregant-se" la flama purificadora pel rostre, a la puja de Haridwar.
Al visitar la ciutat vam poder presenciar com, a poc a poc però sense pausa, que diuen, la ciutat es preparava pel gran esdeveniment (una mica justos de temps, pensàvem nosaltres!), i una munió d’escanyolits treballadors s’apuraven a refer el passeig del riu, a construir fonts a cada racó de la ciutat, a aixecar i muntar de nou voreres i carreteres, mentre homes que deien treballar per l’estat es dedicaven a perseguir estrangers demanant diners per a netejar el Ganga que els ells mateixos embruten sense massa miraments. A més, un seguit de tendes s’aixecaven cerimoniosament a tot petit espai suficientment pla, amb famílies que ja havien vingut a fer negoci muntant restaurants improvisats, o botigues de qualsevol cosa, i segurament fins i tot magatzems preparats per apilar hostes els uns damunts dels altres durant la nit (als indis ja els hi agrada això de viure amuntegats, sentint el calor humà!).
Tot i que l’espectacle ha de ser una experiència impressionant, nosaltres no ens vèiem anímicament preparats per a suportar aquest circ multitudinari, caminant tot el dia en mig d’un mar de gent i suor, amb personatges que pretenen vendre’t i oferir-te lo inimaginable i més, i batallons de pidolaires vinguts des dels quatre racons del país preparats per a fer la temporada!
Així que després de les nostres dues setmanes per la zona, amb intents fallits per a fer qualsevol tipus de ioga, discussions amb guàrdies subornables i malhumorats, i decepcions en veure el rumb que està prenent el turisme al nord de la Índia, vam decidir que seria millor anar tirant, fent parada i fonda, i de pas tot sigui dit, per a celebrar les festes de Nadal en un indret més especial, a la ciutat de la mort, la més sagrada de les sagrades...: Chelo Varanasi!
A Shimla vam arribar-hi ja entrada la nit, i trobar una habitació pels seus empinats carrers no va ser pas tasca fàcil. Però després d’una exhausta sessió d’alpinisme urbà, i de trobar moltes portes tancades (amb alguns grunyits que sortien del seu darrere), un conserge va tenir la bondat d’obrir els ulls, fer-nos passar i oferir-nos una habitació; passades la una de la matinada no teníem gaires més opcions que fer un gran petonàs d’agraïment al bon home i posar-nos a dormir com uns socs!
Aquesta petita ciutat servia, a l’època de l’imperi britànic, com a capital colonial d’estiu, permetent així als alts buròcrates anglesos fugir dels calorosos monsons de la plana; d’aquest període queden encara algunes reminiscències que ja des de bon matí vam poder observar. Un bon grapat de normes cíviques queden presents i per a la posteritat en un lloc que no té res a veure amb una ciutat índia contemporània pròpiament dita, i les senyals informant de sancions per a llençar porqueries, escopir, pixar en una cantonada o bé fumar al carrer decoren estratègicament tots els espais públics, en contrast amb la gran àmplia majoria d’indrets a Índia, on la decoració es basa en gent pixant o cagant a qualsevol lloc, escopint els líquids residuals del pan que masteguen a totes hores (un petit embolcall fet amb fulles i farcit de nou moscada i d’una delirant barreja d’infinitud d’ingredients secrets, capaç de podrir i envermellir dents i genives fins a punts insospitables), i gent llençant al terra els productes que acaben de consumir sense ni tant sols preocupar-se de ser vistos... com bé ensenyen als turistes ja des del primer dia, així ho defineix el mantra hindú: Sab kush milega, tot és possible!
Més reminicències (cristianes) del pas dels anglesos...
I per fer complir les normes... uns policies amb l'uniforme de camuflatge.
La ciutat, construïda sobre la cresta d’un entramat de cinc turons muntanyosos, s’ha espargit ja fins al fons de la vall, i com per art de màgia, les cases s’apilen les unes a sobre les altres, servint de trampolins gegants a les famílies de micos que pul·lulen lliurement per tot arreu, fent de les seves. Els mercats es concentren als interminables laberints formats pels petits carreronets, deixant la part alta del turó com a Scandal Point, que d’escandalós no en té res, ja que és una tranquil·la zona per a vianants i curiosos que busquen des d’un passeig en poni fins a la compra de qualsevol souvenir entre les innumerables botigues a disposició. Després de tants anys encara queden de peu una bona colla d’edificis d’estil colonial, entre els quals cal remarcar un centre d’estudi que humilment emula l’escola de màgia de Howards, on estudia el petit Harry Potter!
Vistes de Shimla...
... i les seves cases encaixonades.
Quina feinada deuen tenir els electricistes!
A Shimla, una ciutat clarament benestant, es respira un lleuger ambient de diumenge: els vianants passegen sense pressa per l’amplitud de les places a dalt de tot del turó, sota el vast cel blau d’un dia serè; homes de cabells blancs s’asseuen als bancs a llegir el diari, mentre famílies senceres ocupen racons de la plaça menjant gelats o fotografiant la cara d’espant dels més menuts enfilats al llom d’un cavall de caminar estilitzat; joves vestits amb texans i samarretes de grups de música juguen amb els mòbils i es burlen els uns dels altres, riallers; i gent carregada amb bosses estampades amb logotips de marques internacionals fa la seva ruta, que comença a l’aparador d’una botiga de roba d’esport i acaba al menjador d’una pizzeria de menjar ràpid; la brisa és lleugera, el sol pàl·lid i l’ambient silenciós. A l’Scandal Point, un se sent més a prop de Suïssa que de qualsevol país del sud-est asiàtic!
L'Scandal Point a l'epicentre de... Ginebra!
Però Shimla no és només l’Scandal Point. Seguint per un carrer que puja, i que poc a poc abandona les cases per enfilar-se entre l’ombra d’un bosc d’arbres altíssims, s’arriba al temple de Hanuman: el déu mico, i doncs no és d’estranyar que el seu temple estigui poblat de macacos entremaliats, i que la gent hi pugi per reverenciar-los fent petites cerimònies i donant-los de menjar. I si la ciutat ja està plena de culs roses i ulls vidriosos grimpant d’un cable elèctric a l’altre (sempre preparats per a robar el menjar d’algun botiguer despistat), a les immediateses del temple la seva presència és més que abundant. De fet, durant tot el camí de pujada, venedors ambulants ofereixen la possibilitat de comprar o llogar un pal, que no serveix com a tercera cama per als vellets més encarcarats, com havíem pensat, sinó per a endinyar-li un bon cop de bastó als agosarats micos que assalten els visitants per a robar-los galetes, crispetes o bé les ulleres de sol! Nosaltres, per sort, ens devíem trobar amb la crème-de-la-crème de l’espècie, ja que vam passar una estona ben pacífica, rodejats de parelles que passaven el temps buscant-se puces els uns als altres.
I amb la mala baba que gasten alguns, potser sí que és necessari algun cop de bastó!
Aquí tenen una manera ben curiosa de buscar-se les puces!
Vam passar quatre dies passejant per aquella illa de civisme extremista (prohibit fumar fins i tot al carrer!), aquell nucli de netedat, o baixant pels carrers del bazar cap a zones més populars, un pèl més sorolloses i plenes d’una vida més atrafegada, més mundana, potser, i on hi conviuen atrofiats i vells edificis que sobreviuen mig amagats entre botigues, carreronets, sinuoses escales i minúsculs temples.
Vells edificis a punt de caure sobre un temple fet de pastís!
Després d’aquell petit parèntesis, decidirem tornar de nou a la verdadera Índia, i què millor que anar a un dels centres mundials del ioga i la meditació per a fer-ho de forma un pèl gradual: bitllet de bus cap a Rishikesh!
La jornada de bus cap a Rishikesh ens oferí un agradable trajecte per carreteres casi desertes, que avançaven per la part més alta d’un seguit de muntanyes vestides amb una densa verdor selvàtica, durant hores i hores. Un cop a la plana, i ja de nit, vam tenir la sort (o la desgràcia) de trobar-nos amb una interminable processó de bodes que col·lapsaven el tràfic de la ciutat de Dhera-Dun, enrederint la nostra arribada a destí més de dues hores, i il·lustrant-nos en les cerimònies matrimonials de la zona: un passadís de trompeters i timbalers vestits amb uniformes blancs tocaven música de festa per acompanyar al nuvi, que muntat a sobre un cavall, es feia seguir per una colorida núvia envoltada de familiars ballant al ritme de la música, darrere una caravana decorada amb llautó, llumenetes de coloraines i brillantines de tot tipus, organitzant un escàndol digne de l’ocasió.
Ja ben entrada la nit arribàrem a Rishikesh, on descobrírem amb amarga sorpresa que tots els hotels de la zona estaven plens fins a vessar: un recepcionista recent despertat del seu son ens informà que la raó de tal col·lapse hoteler era que un famós guru (líder espiritual) havia vingut a passar uns dies i a donar algun discurs. Així doncs, i sense pensar-ho dues vegades, vam plantar la tenda de campanya al bell mig d’una de les llargues patges creades al pas del riu Ganges.
Sense cap intrusió ni destorb per part de la banda de gossos que per allà voltava, més enllà de la sorollosa benvinguda que ens donaren (amb el conseqüent ensurt), ens vam despertar sota un cel blau, rodejats d’un preciós escenari dominat per la quietud de la platja, i amb una temperatura més que agradable, quelcom que ens sorprenia prou després d’haver estat tremolant de fred durant els últims dies. Mentre l’Ona partia en missió de reconeixement en busca d’un hotel, el Gorka es va quedar controlant les pertinences i guaitant les musaranyes.
Quina felicitat la de dormir gratis!
Primera visió de Rishikesh.
Rishikesh és famós al món occidental d’ençà l’època dels hippys i de les seves recerques místiques, i de fet disposà de la millor campanya de màrqueting possible en aquells temps, ja que els Beatles van venir per a seguir cursos de meditació en un reconegut ashram (centre espiritual), fent-ne així ressò entre tots els seus seguidors, que pogueren escoltar com les estrelles del pop explicaven que aquell màgic indret era la meca de l’espiritualitat, i on elaborades tècniques de meditació havien permès al seu guru l’art de levitar (en mig d’un yellow submarine i potser amb una gerricana plena de Lucy in the Skye with Diamonds!).
El reconeixement de Rishikesh com a indret de meditació i retir espiritual ni començava amb els Beatles ni tampoc es va acabar amb ells, i de fet avui en dia milions de persones, indis però també d’arreu del món, venen a fer algun curset que altre, a trobar-se amb el seu líder espiritual per a resoldre problemes personals, o a buscar-se a un mateix a traves del ioga i la meditació. Tan bon punt et passeges pels seus carrers, et veus atrafegat amb l’infinitud d’anuncis de tot tipus de classes que s’imparteixen arreu, des de tai-txi fins a cursos de cuina vegetariana, passant per lo tàntric i per lo esotèric, fent que una bona colla de turistes carregats amb els seus estris per a meditar o per a fer exercicis de caire celestial compartissin les nostres caminades, aprofitant fins i tot els moments en que un cambrer triga a portar-te un chay per a tancar els ulls i pensar que no pensen en el que pensen!
Nosaltres teniem una bona pregunta i no la van saber respondre: Quan costen els teus serveis?... La voluntat!... Doncs nosaltres de voluntat ben poca!
Així queden alguns després de les classes, repartint tot el seu amor a tort i dret!
La veritat és que si en un moment sí que pogué haver-hi hagut un verdader sentit religiós i espiritual en les activitats d’aquest indret (molts anys, dècades enrere...), i que encara quedin alguns swamis, gurus i babas sincers, el que nosaltres vèiem era la contemporaneïtat d’una espiritualitat venuda al negoci i a la falsedat, una gran màquina de fer diners o guanyar prestigi en nom de lo religiós i lo místic, i moltes ganes de deixar-se seduir per una il·lusió de trobament d’una consciència superior flotant en l’aire.
Rishikesh deu la seva importància a una estratègica situació geogràfica, ja que després del naixement a la glacera de Gaumuk, és un dels primers pobles (ara ja una ciutat) que hi ha a la vora del riu Ganga (o Ganges, que aquí tot té dos noms!), el que és el riu més sagrat de la Índia, considerat com una mare per a tots els hindús, les aigües del qual tenen la virtut de purificar cossos, ànimes i fins i tot anul·lar pecats!
Però si un no té ganes de fer un banyet, es veu que tirar una mica de llet també funciona!
La ciutat de Rihakesh és un bazar sorollós i ple de vida com ho és qualsevol ciutat a Índia, però és a l’altra vora del riu on s’instal·laren els místics, i on actualment hi ha, a part d’un bon grapat de temples i d’ashrams en forma de petites i pacífiques urbanitzacions amb jardins, i sales de meditació i pregària, un seguit de restaurants, hotels i botigues de souvenirs que han anat creixent amb el temps tot seguint la vora de riu. I és que el Ganga és la mare de Rishikesh, l’espectador omnipresent de la vida de peregrins, religiosos, pidolaires, curiosos i negociants, micos, vaques i gossos... el significat de la seva existència. Cada matí al llevar-se el sol, i cada vespre al pondre’s, els hindús s’apropen a la seva vora i fan la cerimònia de la puja: mentre canten (o sona la música distorsionada d’un vell cassette), alguns religiosos onegen grans espelmes de foc a la vora de l’aigua, i els fidels s’hi apropen per a fer l’ofrena, que consisteix en una petita barqueta feta de fulles contenint flors de colors, una barreta d’encens i una espelma encesa. Al vespre, és fàcil veure quantitat de llumetes que baixen cerimoniosament riu avall, abans de sucumbir en un ofec inevitable.
Els escolans oferint les seves dolçes veus celestials a l'hora de la puja.
Una mica descoordinats, els pugeros de Rishkesh!
Barquetes engalanades per a l'ocasió.
Moments de la cerimònia!
Rishikesh és un indret tranquil, pacífic, i potser per això ens deixàrem contagiar pel seu ritme calmat, i ens hi instal·làrem casi dues setmanes. L’entorn ens oferia mil possibilitats per aprendre ioga, tants cartells ens rodejaven que al final ens va acabar picant la curiositat, i la veritat és que el nostre cos, carregat i contracturat com estava després de tants dies carregant la casa a l’esquena, també semblava demanar-nos-ho a crits, així que decidírem anar a veure un ashram que el Gorka coneixia de la seva estada quatre anys abans, per a veure si podíem assistir a les classes matinals que es donaven a canvi del mòdic preu de cinc rúpies. Ens vam sorprendre en veure com havien canviat les coses durant aquests anys: les classes valien cent rúpies, no només en aquest ashram sinó a qualsevol lloc on preguntéssim (cent rúpies és el que val una nit d’hotel en una habitació senzilla, per exemple, i tenint en compte que a cada classe assisteixen normalment un mínim de cinc o sis persones, això significa que aquests mestres de la espiritualitat, segons els nostres humils càlculs, recapten, fent tan sols una classe al dia, el doble que el salari base mensual d’un treballador: això sí que és un bon negoci, sobretot tenint en compte que són mestres que en la majoria dels casos al·leguen haver renunciat a la vida material!). Com més ens endinsàvem en la quotidianitat de Rishikesh més decebuts estàvem, i més clar vèiem aquest gran negoci que és la religió (i tots els complements que pugui vestir), i que als nostres ulls, semblava impregnar-ho casi tot d’una falsedat insultant.
Un baba passejant davant un dels temples de la zona.
L'irònica imatge dels homes sants pidolant sota cartells anunciant hipotèques per a la llar.
Vida contemplativa al pati d'un ashram.
Situacions còmiques: les que suposadament dónen llet, intentant robar-la!
De totes maneres l’indret és bonic, i l’ambient indubtablement acollidor. Si els saps trobar, alguns racons poden apropar-te a íntims moments de meditació, al retrobament d’un mateix en el silenci, a la calma necessària per a deixar-se anar en el plaer d’existir...
Posta de sol a la vora del Ganges (des dón menuts pidolaires recullen les monedes que els vianants els tiren des del pont).
Les platges són d’una finíssima sorra blanca, i estan curiosament decorades amb grans pedres negres escampades arreu, que semblen tortugues gegants fent la migdiada sobre la sorra. Al voltant, la selva es cruspeix cada mil·límetre d’espai, habitada per arbres de curioses formes que es retallen al cap damunt dels turons, enmig de la boirina d’aquests dies d’hivern, que acull també gran quantitat de macacos, i una infinitud d’aranyotes i ocells de tota mena.
Un baba rentant els calçotets al riu!
Res a envejar a les platges del Carib.
La pacient venedora de barquetes.
Postes de sol de pel·lícula...
Enmig d’una selva que creix veloçment, al final del poble, hi ha el Maharishi Mahesh Yogi Ashram, popularment conegut com a Beatles Ashram, que va ser abandonat a finals dels anys noranta. Entre una frondosa vegetació que avança implacable, hi ha encara els edificis abandonats del centre, entre ells el famós Yellow Submarine, així com curioses cel·les de meditació, la casa del famós iogui i altres construccions que apareixen i desapareixen entre l’espessor de les herbes a mesura que un avança pel petit caminet que creua el recinte. L’indret té un ambient misteriós, i passejar-se per túnels amagats, saltar entre finestres trencades o imaginar-se què devia haver-hi allà abans que la selva prengués de nou el relleu, el fa sentir a un una mica com una espècie d’Indiana Jones de tres al quarto... (com un explorador d’aquests amb barrets estranys i pantalons curts amb mitjons fins als genolls que arrossega per pedres immenses l’emoció d’acabar de descobrir un temple mil·lenari!).
Vistes des de dalt del Beatles Ashram.
Les cúpules de meditació, on s'hi entrava per un forat al sostre!
IndiOna Jones descobrint les 108 cel·les de meditació amagades entre la jungla!
A les portes de la selva, acompanyats per curiosos i malignes animalets!
Aquest feia un metre d'alçada assegut!
La selva acull, a més de ruïnes de glòries passades, pobles, temples i una bona colla de cascades. Un matí assolellat vam decidir anar a fer un banyet en una d’elles, que es troba a un parell d’horetes caminant. Altre cop les coses havien canviat respecte la visita anterior, i allà on abans hi havia simplement un caminet de muntanya, ara hi lluïa un recent pintat cartell del departament forestal amb una sèrie de tarifes d’entrada (entrada a on, a la muntanya? Doncs sí!), amb una caseta de color vermell cridaner plantada al costat, on un home regalava tiquets a canvi d’un grapat de rúpies. Si és que el “tercer món” ha après la llissó i s’està “europeïtzant”, i en pro del civisme i el progrés ara resulta que s’ha de pagar fins i tot per a fer un volt en mig de la natura (deu ser que últimament Déu ha pujat la factura de l’aigua i augmentat el lloguer dels terrenys, i que el costós manteniment d’una cascada natural s’ha d’amortitzar d’alguna manera!).
Entre les dues cascades hi ha una bassa en un foradet... que és on nosaltres vam remullar el culet!
Uns dies abans de marxar, i com que havíem d’anar a l’estació de tren a comprar els bitllets cap al següent destí, vam aprofitar l’avinentesa per a fer una visita llampec a la propera Haridwar, que després de Varanasi és una de les ciutats del país més sagrades, on els devots hindús van per a netejar el seus karmes en forma de banys purificadors, i per a venerar la mare Ganga amb les seves ofrenes. Aquí pren lloc el Kumbh Mela, el festival religiós més gran del món, arribant a acollir fins a cent milions d’assistents en menys de dues setmanes. Aquest encontre de shadus, swamis i peregrins de tot el món s’organitza de forma rotativa entre quatre ciutats: Allahabad , Haridwar, Nasik i Ujjain, i passa per cadascuna d’elles només cada dotze anys, i per casualitat en menys d’un mes es feia en aquell indret. Tot aquest enrenou es remunta a l’època de la lluita per la supremacia entre el bé i el mal, segons les creences mitològiques hindús, quan, enmig de tot l’enrenou, Vishnú decidí llençar el recipient pel que lluitaven dimonis i déus, i que contenia el nèctar de la immortalitat, però quatre gotes s’escaparen i anaren a parar a la Terra, caient precisament en aquestes quatre ciutats.
Devotes en estat de trance "refregant-se" la flama purificadora pel rostre, a la puja de Haridwar.
Al visitar la ciutat vam poder presenciar com, a poc a poc però sense pausa, que diuen, la ciutat es preparava pel gran esdeveniment (una mica justos de temps, pensàvem nosaltres!), i una munió d’escanyolits treballadors s’apuraven a refer el passeig del riu, a construir fonts a cada racó de la ciutat, a aixecar i muntar de nou voreres i carreteres, mentre homes que deien treballar per l’estat es dedicaven a perseguir estrangers demanant diners per a netejar el Ganga que els ells mateixos embruten sense massa miraments. A més, un seguit de tendes s’aixecaven cerimoniosament a tot petit espai suficientment pla, amb famílies que ja havien vingut a fer negoci muntant restaurants improvisats, o botigues de qualsevol cosa, i segurament fins i tot magatzems preparats per apilar hostes els uns damunts dels altres durant la nit (als indis ja els hi agrada això de viure amuntegats, sentint el calor humà!).
Tot i que l’espectacle ha de ser una experiència impressionant, nosaltres no ens vèiem anímicament preparats per a suportar aquest circ multitudinari, caminant tot el dia en mig d’un mar de gent i suor, amb personatges que pretenen vendre’t i oferir-te lo inimaginable i més, i batallons de pidolaires vinguts des dels quatre racons del país preparats per a fer la temporada!
Així que després de les nostres dues setmanes per la zona, amb intents fallits per a fer qualsevol tipus de ioga, discussions amb guàrdies subornables i malhumorats, i decepcions en veure el rumb que està prenent el turisme al nord de la Índia, vam decidir que seria millor anar tirant, fent parada i fonda, i de pas tot sigui dit, per a celebrar les festes de Nadal en un indret més especial, a la ciutat de la mort, la més sagrada de les sagrades...: Chelo Varanasi!
I com de costum, aquí us regalem un somriure, perquè no us oblideu de nosaltres!
4 comentaris:
Esteu guapíssims nanus!!!
Si que és cert, la cosa va canviant per allà, ya no es lo mismo! imaginat com deu haver canviat d'ença, la belle epoque, espero però, que quedin indrets plens de mágia, quins records i nostalgia de llibertat!!! gaudiu al máxim!!! aqui us esperem amb els braços oberts, Salut i fins la propera.
Brenda i robe!
Us esteu poc a poc convertint en els meus idols.....
Endavant!
Ferran.
estic d'acord, esteu guapíssims!
la vostra aventura continua meravellant, les fotos són genials i la crònica estupenda si és q no hi ha res a dir q no siguin elogis! en fi, suposo q encara queden uns capitolets, xo torneu aviat eh!
molts petooooooooooooons!
Molt ............!!!
Publica un comentari a l'entrada