Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

COM MOLA EL QUE S’IMMOLA!

[del 23 de setembre al 23 d’octubre del 2009]


Tocava jornada de neteja. Després de ben fregar tota la roba per desempallegar-nos de la pols que havíem acumulat durant els nostres dies a lo easy riders, encara vam haver d’agafar cubell i draps per netejar l’Honda fins a deixar-la impecable. La raó de tanta pulcritud no venia pas per una sobtada mania presumida, sinó perquè l’hora d’abandonar-la havia arribat, i ens tocava deixar-la ben lluent per començar amb bon peu una difícil tasca: buscar-li un nou amo!

El visat se’ns acabava uns deu dies més tard, i encara havíem de fer via cap al sud, aturar-nos a la capital per gestionar el visat indi, i arribar fins a la frontera! Així doncs el tema temps era un problema... : no ens podíem entretenir gaire, havíem de vendre la moto en menys de cinc dies.

A Hunza hi havíem deixat part del nostre equipatge, i volíem acomiadar-nos com és degut dels amics, de la família i de l’escola que tan bé ens havien acollit. Així doncs, la millor opció semblava ser vendre la moto al nostre camp base hunzenc: Karimabad. Durant el mes que ens havíem passat allà, amunt i avall amb l’Honda, van ser molts els qui se’ns aproparen interessats per aquell vell trastot que, carregat amb dues persones, avançava a totes les altres motocicletes a la mínima presència d’una pujada. Sí, la petita Honda tenia vint anys, però anava fina com una seda, així, pensàvem que encolomar-la a qualsevol jovenot amb quatre duros a la butxaca seria bufar i fer ampolles!

Abans d’agafar la Karakorum Highway amunt fins a Hunza, vam fer parada al taller de l’Amir per a que li fes una ullada i donés l’últim vist i plau. Va ser aleshores quan un home força esverat es va atansar prop d’on érem, dient que hi havia hagut dos morts al bazar de Gilgit, per on acabàvem de circular tan sols deu minuts abans. És l’únic que vam entendre de la seva codificació en urdú, però va ser suficient per convèncer-nos de que tocava posar la directa i sortir de la ciutat sense entretenir-nos!

Ja de nit, rebuts amb abraçades del Khouso i del Manzoor de nou, ens vam assabentar del succeït: havien tirat una granada de mà en una llibreria xiïta, a plena llum del dia, en ple centre de la ciutat, matant a l’acte a un home i un nen. Les raons venien a ser les mateixes que ja ens havien agafat per sorpresa un mes abans: la violència entre sunnites i xiïtes, que durant el ramazan s’havia intensificat. Passar gana i cardar poc posa de mala lluna a qualsevol, i si aquest qualsevol té a l’abast joguines com aquesta, la bronca està assegurada!

Però Hunza cau molt lluny de tot aquest entramat político-religiós, i allà el nostre únic mal de cap era si vendre la moto... o bé rifar-la! Aquesta última idea se’ns va ocorre de pujada, pensant en donar així l’oportunitat d’adquirir-la a algú que mai hagués pogut pagar-se un mitjà de transport, a canvi, és clar, d’un preu mòdic per a cada participació. Però vam desistir només pensant en tot l’enrenou que havíem d’organitzar amb tant poc temps. Llàstima, perquè a banda de ser una bona manera de repartir riquesa, ens ho haguéssim passat pipa!

El primer que vam fer en despertar-nos a la vall va ser visitar a la nostra família adoptiva d’Hyderabad, amb qui degut a problemes telefònics no vam poder comunicar-nos d’ençà la nostra partida, i que havien estat patint durant tot aquell temps. Resulta que ells havien entès que marxàvem per un parell de dies, i al veure que no apareixíem al final van acabar pensant que havíem marxat de Pakistan sense dir res, però en veure’ns per allà de nou van tranquil·litzar-se el suficient per desempallegar-se de les seves cares de sorpresa i canviar-les per unes abraçades! A l’escola vam ser obsequiats pels alumnes amb una dedicatòria que ells mateixos havien escrit, i pel professorat amb un bon plat de patates fregides i una tassa de chay salat al despatx de la directora!

Ara ja només ens quedava concentrar-nos en la missió principal! Els cartells anunciant la venta del nostre estimat ferrot donaren bons resultats, i en pocs dies vam reunir-nos amb una bona colla d’interessats, però va resultar que les mateixes raons que nosaltres utilitzàvem per a convèncer-los de la meravellosa compra que estaven a punt de fer (que aquella preciositat ens havia dut a tots dos, més l’equipatge, per carreteres on fins i tot els més preparats jeeps tenien problemes per circular!), per a ells només il·lustraven el precari estat en el que es devia trobar la moto després de la pallissa que li havíem fotut, i ni un de sol va voler provar-la, demanant des d’un bon principi un preu descaradament massa baix (d’altra banda, ens va semblar que s’havien posat tots d’acord per a fer-nos desistir i rebaixar el preu al màxim!). Vendre la moto havia passat de ser la cosa més fàcil del món, a complicar-se seriosament per moments. Els dies se’ns acabaven, el nostre pressupost no ens permetia perdre gaires diners en la revenda, i un nou entrebanc s’afegí a la ja de per si difícil tasca d’endossar el vehicle a algú d’una vegada per totes: resultava que els papers de què disposàvem no eren suficients, ja que ens faltava un document que autentifiqués que no havia estat robada (“cagun l’ou, l’Amir ens la va fotre ben doblegada!”).

Doncs el pas següent era evident: carregats de ràbia vam acabar d’arreglar-ho tot per marxar definitivament (molt a pesar nostre) de Karimabad i de la vall d’Hunza, i tornar un altre cop a Gilgit per reclamar el que era nostre (o en cas de no ser possible, a trencar-li la cara al qui ens havia estafat!). Però un cop a l’estació de busos (aquesta vegada portàvem massa equipatge per carregar a la moto, així que el pla era que el Gorka conduís sol de baixada mentre l’Ona acompanyava les pesades motxilles en transport públic), ens informaren de que a Gilgit la situació s’havia complicat, i que havien cancel·lat tots els trajectes de la jornada. Estàvem estancats: passar per Gilgit era la única via possible per sortir d’Hunza en direcció al sud!

Altre cop amb les motxilles a l’esquena tornàrem a la pensió del Khousho, on vam aprofitar per acabar d’informar-nos del que estava succeint exactament: la violència sectària s’havia apoderat de la petita ciutat, més de sis morts se sumaven ja a les de l’atac amb granada, i de moment l’exèrcit i la policia havien decretat l’estat d’alerta, tancant tant l’entrada com la sortida de Gilgit. La situació era desesperant: havíem de vendre la moto, als visats li quedaven menys d’una setmana per a caducar, i no podíem posar els peus a Gilgit perquè s’estaven matant a trets pels carrers! Forçosament vam decidir relaxar-nos una nit més a Karimabad, gaudir de la companya i dels àpats del Khouso i intentar seguir amb el mateix pla l’endemà ben d’hora al matí, si les coses es calmaven lo suficient!

Per sort, el primer autobús matutí va gosar fer el trajecte, i l’Ona juntament amb quatre turistes més s’hi va enfilar. El Gorka va esperar fins que la llum del sol escalfés prou per baixar solitàriament en moto.

Un cop a Gilgit, l’ambient era molt diferent del que havíem viscut pels mateixos carrers uns dies abans, tots els comerços tenien les persianes baixades, els basars estaven tancats, no hi havia ni un venedor ambulant i molts pocs vianants, i de no ser pels cotxes de policia (fortament armats, amb franctiradors apuntant davant i darrere del vehicle!) que patrullaven cada pocs minuts entre el més que fluid tràfic, haguéssim dit que estàvem en una ciutat fantasma!

Com ja venia a ser costum en nosaltres, ens vam instal·lar al Madina Guest House, on vam ser posats al dia de la situació res més arribar: segons ells tot estava tornant poc a poc a la normalitat, no hi havia cap problema en sortir de l’hotel de dia, però els carrers no eren prou segurs per a ningú durant la nit. I devia ser veritat, perquè de nit, no quedava ni una ànima, i en més d’una ocasió sentírem trets en la llunyania!

El cas és que, un cop a Gilgit, i sota tanta pressió “atmosfèrica”, vam intentar arreglar els nostres propis assumptes el més ràpidament possible. Durant el matí següent, vam anar a veure a l’Amir, que en explicar-li la nostra situació reaccionà tot desconcertat, assegurant-nos de que ell havia gestionat tota la paperassa correctament. Mentre la discussió feia bullir-nos la sang de desesperació, de sobte a l’Amir se li il·luminà el rostre, i va treure d’un calaix del seu caòtic despatx, el document que tenia la miraculosa propietat de transferir la moto de nom, demostrant la seva legalitat, com per art de màgia, i que fent honor al seu aire despistat s’havia descuidat de donar-nos dos mesos abans. Va ser poca la mala llet que li va agafar al Gorka, que en més d’una ocasió havia hagut d’anar a discutir a l’oficina de registre de vehicles. Així que entre crits i desesperació, l’Amir es haver de quedar la moto, obligat a buscar un comprador, pel seu compte, per un preu raonable, i en menys de dos dies! Mentrestant, l’Ona va anar a veure si a l’oficina de passaports, suplicant una mica, i argumentant que la situació a la ciutat no era gaire segura per anar movent-se amunt i avall, ens podien extendre els visats un parell de setmanes. I la cosa va funcionar millor de l’esperat!

Poc a poc, els comerços van anar obrint, i la gent començà a fer vida “normal”, encara que en l’ambient es respires quelcom... quelcom que denotava nerviosisme. Cada matí arribava a les nostres orelles el parte de la nit anterior: quatre morts a Bassen en un tiroteig al carrer de la botiga del Sukkur, i dos morts en un assalt a una furgoneta de passatgers! Sí, la situació s’estava normalitzant; i que passarà quan siguin les eleccions regionals a finals d’octubre? Només Alà ho sap! Per si de cas, més val no esperar-se per veure-ho!

Un cop vam rebre la trucada de l’Amir informant-nos de que havia trobat un comprador, i després d’haver confirmat el preu, vam començar a empaquetar i enllestir-ho tot pel llarg trajecte que ens esperava fins a Islamabad. Però als diaris i a la televisió, una mala notícia ens era anunciada... l’exèrcit pakistanès (ajudat dels famosos drone, els avions bombarders no tripulats dels USA) començava una ofensiva terrestre al Waziristan del sud, dins les zones tribals i on suposadament la majoria de talibans s’amaguen i preparen els seus atacs! La notícia ja feia dies que rondava per l’aire, però ara l’atac era imminent, i per a nosaltres, això no suposava res més que menys seguretat al país, on ja s’havien repartit talibans emprenyats que després de l’avís guillaven de la regió, escampant-se per la resta del territori sense cap control.

El trajecte d’autobús, que dura casi un dia sencer per si sol, el vam fer en comboi, juntament amb tots els vehicles que es dirigien al sud, passant de nit per les “perilloses” zones de l’Indus Kohistan, ja a la North-West Frontier Province, parant de tant en quan en algun control policial rutinari per a registrar la nostra presència al seus grans llibres de Petete.

Ben passat el mig dia, i ben destrossats també, arribàrem a la ciutat bessona d’Islamabad: Rawalpindi, on encara vam haver d’agafar un altre bus, aquest cop interurbà, que ens apropés fins a la capital, per a que, al final, poguéssim instal·lar-nos confortablement al lloc més econòmic i més proper a l’enclau diplomàtic: un càmping per turistes estrangers a Abpara Market, on compartíem espai amb mosquits, un parell de tendes militars, i individus uniformats que es passaven nit i dia pul·lulant per les immediateses o apuntant la porta d’entrada amb les seves armes! La seguretat està tan deteriorada a la capital pakistanesa que van decidir construir totes les ambaixades, consolats i alts comissionats dins d’una mateixa zona, maxi protegida, on en teoria tan sols s’hi pot accedir i moure’s en autobusos especials (sense motxilles, ni mòbils...) després d’haver passat per diversos detectors de metalls i els seus pertinents escrutinis físics; vaja, tota una història...

Islamabad, la gran metròpolis, no s’assemblava ni de lluny a la imatge que nosaltres teníem d’una gran urbe a Pakistan: els carrers són amples avingudes de tres carrils (disposant de passos de vianants i semàfors, mobiliari urbà que havíem oblidat completament!), que divideixen la ciutat en basars, zones o més aviat sectors (numerats com si fossin les caselles d’un tauler d’escacs!), tot plegat envoltat d’una espessa verdor que amaga els edificis. A la ciutat no hi ha un centre neuràlgic, i per moure’s la gent ha de passar per davant de les trinxeres policials disposades a cada cantonada o encreuament.

Mentre nosaltres traginàvem els nostres passaports per l’enclau diplomàtic en busca del visat indi, els talibans van enviar a un emissari disfressat de policia per a immolar-se a les oficines del World Food Program de la ONU, matant a sis persones. D’ençà, vam pensar que la seguretat del càmping no era la més adient (només ens separava de l’autovia del Kashmir una tanca de menys d’un metre d’alt!) i mentre tramitaven la nostra sol·licitud a l’ambaixada, vam decidir instal·lar-nos a Rawalpindi, en un edifici de totxanes i ciment, com a mínim!


Les vistes que dominen el cel de Pindi al caure el dia no poden ser mes tranquilitzadores...


I en arribar a la civilitzacio "moderna" no vam poder evitar el menjar escombreria i... de cap al pizza hut a oblidar l'arros i les llenties!


I per donar-nos la benvinguda, que millor que una cridoria fantasmagorica de mulhas a les quatre de la matinada!

A Pindi, com carinyosament anomenen la ciutat, la vida és molt més tradicional, molt més atapeïda i veloç, molt més asiàtica. Els carrers, configurats de la manera més aleatòria possible i segons les necessitats del moment, amaguen petits racons, comerços organitzats gremialment, i venedors ambulants per tot arreu, casi teletransportant-nos a l’edat mitjana, si no arriba a ser per la quantitat de vehicles que hi circulen a totes hores, i que tan naturalment es barregen amb rucs, cavalls i carruatges de tot tipus . Així que la nostra espera la vam passar descobrint basars, botiguetes, restaurants i mesquites entre l’entramat de Pindi. El que en aquell moment no sabíem era que a escassos carrers d’on estàvem allotjats, l’exèrcit té la seva base general (això ho haurien de mencionar a les guies de viatge!), i al tercer dia, quatre helicòpters ens despertaren sobrevolant la zona: un grup de militants havia protagonitzat un atac durant el matí. Al apropar-nos per a descobrir què era el que estava passant, els cossos de l’ordre que acordonaven la zona ens informaren del tiroteig, assegurant-nos que tot havia acabat, que podíem seguir passejant tranquils. Però al dia següent ens assabentarem que encara que en matessin quatre durant l’inici de la trifulga, uns quans havien aconseguit entrar, i carregats d’explosius com anaven, havien pres com a hostatges al personal de la base durant tot el dia, fins que a la matinada següent els van abatre a trets! Com si fos el pa de cada dia, la gent feia la seva vida, deixant ben de banda el que estava succeint al costat seu, mentre els mitjans de comunicació anunciaven la fatídica xifra de 190 morts en accions terroristes durant l’última setmana.

La rotonda de devant de casa: lloc d'encontre per a treballadors esperant a ser contractats; i la mesquita de la cantonada, desti d'un taxi que venia des de Barcelona!

Un pomer ambulant pel Raja Basar!


I un de mes establert al costat de l'estacio.


Que coi es aquest animal??!! Un conill gegant, una cabra ovellesca o que? Senyors entesos... necessitem respostes!


Com tunejar un camio a lo Paki!


Primer pas: quatre cops de martell per donar forma a les xapes de xatarra!

Segon: retallar i enganxar totes les enganxines de totes les coloraines possibles a l'abast.


I finalment clavar-ho tot amb quatre claus, passar l'ultima ma de pintura i ja tenim el nostre camio tunejat!



Mesquita sunnita al Raja Basar...


on alguns fidels van convidar-nos a coneixer l'historia i el significat de les decoracions de l'edifici.


I per ser un pais islamic, prou tolerants i orgullosos que estan d'ensenyar-nos a aquestes dones que fumen i llueixen la melena a l'aire: els seus travestits



Trenta segons al Raja Basar de Rawalpindi.

Començàvem a pensar que aquests barbuts ens seguien allà on anàvem, i un atac a la seu central de l’exèrcit començava a ser quelcom suficientment seriós com per a plantejar-nos ja, després de cinc mesos, una fugida accelerada, però no disposàvem de passaports, i el Gorka, altra vegada, patia una disenteria destructora que el retenia a escassos metres de l’inodor (que ja feia uns dies que havia començat a ser més que olorós...)! Coneixedors de que els talibans encara no havien atacat mai cap hospital, vam decidir anar a fer-hi una passejada i passar un ermós dia de pic-nic entre anàlisis de sang, de femta, i tres hores de solucions intravenoses que serviren, a part de per acollonir-nos una mica al principi (entres perquè et receptin unes pastilletes que aturin la cagalera, i sembla que al final acabin fen-te diàlisis!), per tornar a deixar el Gorka amb energies suficients per seguir endavant!


Despres de dinar suero i antibiotics, la millor manera de celebrar el nostre any viatgeru es amb un bon bistec amb patates!

Victoriosament, després d’una quants dies d’espera entre atemptat i atemptat, vam acabar recuperant els nostres documents (amb una calcomania més: sis mesos de llibertat a Índia!). L’incontrolable alegria que sentíem la vam haver d’invertir fent, després de tant temps, una visita cultural (a preparar-nos per l’Índia, i sentir de nou la sensació de fer el guiri!): passàrem la tarda a la majestuosa Faisal Mosque, el símbol d’Islamabad. El seu aspecte futurista fa que poc s’assembli a un centre religiós sunnita, sinó més aviat a un Guggenheim, o com a molt a l’oficina de turisme que hi haurà a la lluna d’aquí dos-cents anys (els pilars de la mesquita s’assemblen tant a un parell de coets, que els il·luminats de la CIA van anar a inspeccionar-ho en pensar-se que a aquests pakistanesos se’ls hi havia ocorregut la brillant idea de camuflar-hi míssils!).

La Faisal Mosque, amb els seus quatre missils preparats per a sortir volant en qualsevol moment.


L'ablucio, un moment molt important en la vida de qualsevol musulma.


Dins les naus espacials, tambe es prega!!


Preparats ja per guillar del país el més ràpidament possible, vam agafar el tren directament a Lahore, coneguda per ser la capital cultural. Allà, les notícies que vam rebre per part dels turistes reclosos a l’hotel no eren gaire esperançadores: aquell mateix matí, els talibans havien atacat la comissaria de policia de la cantonada, amb un balanç de vint morts! Ara ja no només ens perseguien, sinó que semblava que s’avancessin als nostres moviments! Aquesta vegada, i per primer cop a la vida, la nostra impuntualitat s’havia convertit en un punt positiu, i per sort, vam arribar lo suficientment tard!

Tot i la perillositat de la situació (al final semblava que s’havia posat de moda immolar-se, i cada dia hi havia un mínim de dos atacs suïcides!), el fet de que la gent fes vida amb normalitat ens empenyia a fer la nostra sense gaires paranoies, això sí, amb una mica de seny, intentant evitar les hores puntes als basars o escapant de les barricades policials, però en cap cas ens vam estar de res: visitant el zoo, fent alguna compra pels nombrosos basars, passejant-nos per l’interessantíssima ciutat vella fins acabar al preciós fort de Lahore, o passant una estona de lo més relaxant a la gran plaça roja de la Badshahi Mosque, d’estil mogol, captivats per la sensació de calmada amplitud que desprenia aquell espai. Fins i tot vam tolerar el luxe d’emborratxar-nos amb un vodka dolentíssim comprat il·legalment al Holiday Inn, per celebrar que ja feia un any que havíem iniciat el viatge (i com es va notar que feia mesos que corríem per països secs, perquè vam acabar amb un cap-rodo i una ressaca dignes de l’ocasió)!


Un dels pocs tigres blancs existents al mon esta al zoo de Lahore, acompanyat d'altres entranyables animalets...






La Badshahi Mosque, retallada per la llum del capvespre, on alguns aprofiten per resar, i d'altres per dormir!

Tambe es lloc d'encontre per aquells qui volen estar tranquils...


El voluptuos Samadhi del Maharaja Ranjit Singh vist des de la placa.



L'encarregat d'engreixar-nos a Lahore (el vam escollir perque sembla que se'n surt prou be...)


Un tipic menjador pakistanes, molt acollidor tot i les mirades dels comensals!


Lahore és una ciutat atrafegada, moderna alhora que caòtica, on sembla que el passat i el present s’abracin per donar caràcter als seus carrers, poblats de cabanyes a punt de caure construïdes a tocar d’imponents i indestructibles edificis colonials, amb acurats decorats esculpits a la pedra, i una infinita varietat de petits, grans i minúsculs mausoleus i mesquites, ocults arreu entre estrets carrers i botigues de tota mena; potser per això és fàcil sentir un cert misticisme que l’envolta, que d’alguna manera es camufla entre l’intensa i colorada vida que pobla amb densitat els basars, però que ha estat present a la ciutat des de fa segles: Lahore és sèu del sufisme a Pakistan, la branca mística de l’Islam.

Gent de Lahore... que barreja modernitat i tradicio...


Trenta segons de ciclorickshaws pels carrers de Lahore!

Algunes nits durant la setmana, sufís de tota la ciutat es reuneixen en mausoleus tocant música, mentre ballen fent cercles sobre ells mateixos (com els dervixos turcs), i omplen l’aire d’un dens fum provinent del charas que els ajuda a immergir-se en una consciència més mística, més espiritual; tot plegat amb la finalitat d’apropar-se més a Déu. Cada dijous es celebra una reunió d’aquest caire, oberta a qualsevol que vulgui assistir-hi, i és per això que vam decidir allargar la nostra estada a la ciutat fins a la següent, per viure el que diuen és un espectacle increïblement absorbent, ple d’una màgia i una força molt especials. Per desgràcia, l’amenaça dels atacs seguia sent la nostra mosca collonera, i els mateixos organitzadors van recomanar que no hi assistissin estrangers, una mica temorosos de poder ser el següent objectiu. Així doncs, tot i que molt a pesar nostre, vam desistir d’anar-hi, però per compensar-nos, el propietari de l’hotel on estàvem allotjats, fill d’una famosa família de tradició sufí, va organitzar un petit concert a la terrassa de la pensió, on vam poder gaudir d’una música realment envolvent (encara que, evidentment, no va ser el mateix, faltava la màgia de l’espontaneïtat, i tot el misticisme, fent que a estones semblés més un circ per a turistes que un encontre espiritual).


Nit de musica Sufi a la pensio.


Anunci que varem trobar pel carrer que mostra una altra activitat mistica, la gimnastica religiosa!

L’últim dia abans de sortir del país, ja amb el visat caducat des de feia una setmana (donada la situació, ni emmanillats pensàvem posar els peus en un edifici oficial per allargar el visat un altre cop, i si algú ens hagués demanat explicacions és el que pensàvem cantar-li!), vam apropar-nos fins a la frontera, no pas per creuar-la (encara no!), sinó per observar la cerimònia de clausura que cada tarda té lloc. Per desgràcia, després de dos hores de trajecte, i donant fama a la nostra puntualitat, vam fer tard, vam treure el cap just quan la gent començava a marxar... així, desmoralitzats, vam haver de fer, un altre cop, les dos hores de tornada cap a l’hotel!


Per pujar els anims, que millor que gaudir d'aquest delicios plat de yogurt, pasta de patata, pa, salsa de mango i amanida, tot barrejat amb un bon picant!

L’endemà, havent vingut per un parell de setmanes i quedant-nos-hi cinc mesos, vam decidir que era hora de seguir, de deixar enrere Pakistan, començant a marcar noves destinacions al mapa, i aprofitant al màxim el poc temps de viatge que ens quedava (després de vagar durant un any, quatre mesos no són res, “i quina barra aquest dos..” pensarà més d’un!). Així que després de compartir un rickshaw (petit tricicle motoritzat que fa la feina de mini taxi, d’ús molt estès arreu d’Àsia) amb una altra turista, i apropar-nos fins a la frontera, ens va tocar fer les últimes trucades als amics per acomiadar-nos. Un cop al gran hall d’embarcament, va ser l’hora de revisar l’equipatge, però va resultar que no hi havia electricitat per fer anar la màquina de rajos x (ves per on, a aquestes alçades ja no ens va sorprendre gens ni mica...), i l’amable agent, veient que es feia tard i que la frontera tancaria en uns minuts, va limitar-se a fer quatre preguntes, per pura formalitat, per acabar desitjant-nos un molt bon viatge. A l’hora d’enllestir els tràmits burocràtics, i després d’omplir un formulari a corre-cuita, els agents de duanes, tot i haver vist que els nostres visats estaven caducats des de feia dies, van fer la vista grossa (grossíssima!), i van estampar-nos el tampó de sortida sense ni tant sols mencionar-ho, amb el més sincer somriure dibuixat als rostres, convidant-nos a visitar el seu país un altre cop!

Creuant les enormes portes que separen Pakistan de l’Índia, i viceversa, una melancolia ens va envair, recordant amb una precoç nostàlgia tots els màgics moments amb que aquest país i les seves gents ens han acollit, no com a estrangers sinó com a hostes; i deixant de banda els perills que voltar per segons quins llocs pot comportar, Pakistan ha sigut, sens dubte, una gran i inesperada sorpresa que ens ha convençut de que algun dia, no molt llunyà, inshala,haurem de tornar a visitar als que ja considerem els nostres amics, i deixar que aquest país ens torni a emocionar de nou, enriquint-nos amb la seva calidesa i humanitat, i tenyint els nostres sentits de nous i excitants colors, i de tots els seus matisos!


Foto de comiat a la porta de la frontera: Joda Hafes Pakistan!

6 comentaris:

Kerni ha dit...

Ei nois :)
Molt bona aquesta última entrada!
Quina aventura tant bèstia!

Tot i que això és més que una aventura!

Diosss sort que ja esteu a la Índia (pq ara esteu allà, no?) i que vau saber espavilar-vos per Pakistàn...

Ànims amb el vostre viatge, però ojo on us poseu!! jeje

Molts records!! Cdvs

Anònim ha dit...

Una forta abrassada des de Vic.
Alex i Rena

Unknown ha dit...

Uff ! Sort que us expliqueu quan ja ha passat tot !
Les darreres cròniques m'han deixat amb els ulls tan i tan sortits de l'òrbita, que no hi veia per poder fer cap comentari !
...i vosaltres sempre tranquilets, oi ?
Una abraçada molt i molt forta
Maria

Anònim ha dit...

Iep exiliats!

Doncs mira que normalment quan vas a un país t'adones que en realitat hi ha molts menys problemes del que diuen a la TV, i que en aquesta et parlen com si tot el dia hi haguessin atemptats i´òsties i quan ets allà no t'enteres de res, però veig que en el cas de Pakistan actualment està pitjor del que sembla.

Ah, i a veure si algun agent tafaner i amb traductor de català de la CIA o el MOSSAD us fotrà a Guantanamo o sucedanis, pel títol de l'escrit.

Res, disfruteu de l'Índia, que tot i que els primers dies són duríssims, quan t'adaptes és brutal.

Una abraçada motxilera (camí de Koh Tao, on ens instal·lem, i us convidem)

Unknown ha dit...

Eeh ! que ja fa dies que descanseu i s'han acabat les aventures extremes (...suposo !). Ara ja toca una crònica de dies, circumstàncies i vivències més relaxades, a les que els pobres viatgers -d'estada programada de màxim un mes- poguem aspirar !
Una abraçada
Maria

ignacio ha dit...

ja ke tal muchachos que tal ona, menuda aventura que bueno muchachos, sigan pasandola bien, espero verlos cuando vuelvan en febrero saludos desde san sebastian!!!!!