EXPERIÈNCIA EDUCATIVA A CASA ELS ISMAELITES

[del 5 de juliol al 14 d’agost del 2009]

De nou a Karimabad. Altre cop dies de descans i hores llargues, hores daurant-se sota el sol de tarda a la terrassa de la pensió; mentre de tant en quan alguns passejos trencaven l’agradable monotonia d’uns dies preciosament estàtics.

Dalí no està mort! (el que fa tenir temps lliure...)

Havíem planejat anar a veure el conegut festival de polo que es celebra cada juliol al Shandur Pass, famós per ser el jugat a més alçada del món (3810 metres, casi casi com si el FC Andorra jugués al Comapedrosa!), però ens arribaren noves de que, per raons de seguretat, havien decidit suspendre’l (altra vegada el pes destorbador de la presència i amenaça taliban... ben bé com mosques de pluja, aquests!), així que vam canviar els partits de polo per una celebració ismaelita que farien pocs dies després als pobles d’Hunza: es dedicaren a “encendre les muntanyes”, tirant rodes de cotxe i bales de palla cremant des d’alts punts de la negror de la nit; i durant el dia, música i balls tradicionals serviren per agrair als habitants els esforços per a tirar endavant la comunitat, decepcionant-nos una mica per la seva organitzada quietud i manca de descontrol festiu (que de tant en quant es necessita fer bullir una mica la sang!).

La nit de Sant Joan a lo Ismaelita!

Mentre els homes ballent...


... les dones, vestides per l'ocasió, se'ls miren!

Quan ja havíem pres la decisió d’abandonar Hunza (després de tant temps, havent-nos acostumat tan fàcilment al lloc, torna a ser una mica com començar un altre viatge de nou, com fer un viatge dins del viatge mateix), el destí va voler canviar-nos els plans: un tal Gulham Murtaza, que llavors no coneixíem però que acabaríem coneixent prou bé, s’apropà a l’Ona aprofitant un moment d’embadaliment seu, per a comentar-li que en una escola d’un poblet proper buscaven una parella d’estrangers per a fer de professors voluntaris durant una temporada, que si sabia d’algú interessat sisplau li fes saber. En el propi embadaliment del moment li semblà una proposta llunyana i inconcreta, però en arribar a l’habitació i comentar-ho amb el Gorka tot prengué una sobtada consistència: i perquè no fer-ho nosaltres? I perquè no saltar de cap a l’oportunitat d’aquesta nova experiència? Doncs vinga!

A partir d’aquí els esdeveniments es precipitaren per sobre de nosaltres mateixos, i sense donar-nos-en compte, en la petita trobada que ens havia de servir per informar-nos de les “condicions del contracte i característiques del treball”, es va decidir que directament estàvem “contractats” i que començaríem un parell de dies després. Vam sortir d’allà molt més desconcertats del que havíem entrat, sense saber absolutament res de l’escola, ni de qui serien els nostres alumnes o de què s’esperava de nosaltres... l’únic que ens va quedar clar és que seríem professors d’anglès (amb aquest altíssim nivell d’anglès de tres al quarto que tenim, i sense que ni tan sols ens demanessin pels nostres coneixements ni una sola vegada!), i que dormiríem i menjaríem gratuïtament a casa d’una família del poble. Però si ens hem de tirar de cap ens hi tirem, encara que sigui amb la piscina buida!

L’endemà al matí el Gulham ens havia de venir a buscar per portar-nos al poble i presentar-nos a la família que ens acolliria, però a l’últim moment trucà per dir-nos que enviava dos alumnes, que ell es trobava malament. Així que escortats per dos marrecs, ens vam endinsar en una caminada d’una hora que ens dugué fins al poble d’Hyderabad. Un cop allà, una petita comitiva ens va rebre amb un gran vol de cireres recent collides i una tassa de chay salat al que seria la nostra habitació durant el pròxim mes. Vam conèixer a la directora de l’escola (amb qui vam parlar de tot menys del propòsit de la nostra estada allà), al Faquir (que ni caminava sobre el foc ni es cruspia vidres... però que amablement es convertiria en el nostre pare adoptiu), i a la resta de la família. De tornada, de nou vam caminar més confusos del que hi havíem anat, flotant en una sensació de desconcert i desinformació que es convertiria en cosa habitual en els nostres dies a Hyderabad.

Vistes de la vall d'Hunza des d'Hyderabad.

Algunes cases del poble.

Encara ens quedava una cosa pendent per a fer, i és que el nostre visat caducava en pocs dies, i havíem d’allargar-lo, així que abans de començar a donar lliçons als menuts hyderabatins, vam fer les quatre hores de bus, d’anada i de tornada, fins a Gilgit (amb petit accident sense conseqüències importants inclòs, no fos cas que ens avorríssim del trajecte...), d’on vam marxar ben emprenyats i sense el maleït visat, ja que són tan savis que et fan anar-hi just el dia abans de que caduqui, sinó “no poden fer-hi res” (visca la previsió i el treball eficaç!). De totes maneres el dia no va estar exempt d’aventures, i és que viatjàvem acompanyats de l’Andreas (alies Berlin), un company de pensió que havia baixat a la ciutat pel mateix motiu que nosaltres, tot un personatge que embolica la troca per allà on passa... incapaç de passar desapercebut!

La nostra idea era adjudicar-nos una moto per la temporada al poble, per poder moure’ns sense dependre d’un transport públic fantasma, així que després dels inútils tràmits burocràtics vam anar a recórrer els tallers de motos de la ciutat a veure què ens hi trobàvem. Als dos primers tallers el preu ens va semblar excessiu per les motos robades que ens volien vendre, però mentre nosaltres negociàvem el preu el Berlin ja s’havia espavilat per fer el seu negoci, i amb mig carrer envoltant-lo, anunciava a crits que volia canviar la moto pel seu meravellós rellotge de marca casio, europeu, això sí! Un fart de riure. Però no s’acaba aquí la cosa, ja que després vam anar a visitar al nostre amic Sukur (per a més informació veure el capítol “Pau a la Karakorum”), ja que un amic seu tenia una moto per vendre. El Gorka va ser el primer en fer un tomb per provar-la, no sense patir algun que altre ensurt, ja que la moto s’apagava sola i no hi havia manera d’arrancar-la, però quan el Berlin va marxar per provar-la i al cap d’un quart d’hora encara no havia aparegut, tothom es va començar a amoïnar. De sobte vam rebre un missatge de socors al mòbil, i en anar a la seva recerca, el Gorka se’l trobà en mig de la carretera, un altre cop envoltat de mig poble, i amb un vell barbut intentant tornar a posar la cadena a lloc a cops de roc! Faltaven pocs minuts perquè l´últim bus de tornada marxés, així que vam haver de guillar a corre cuita, i donar mil gràcies als propietaris de la moto, que ens deixaren marxar sense més, fent-se càrrec de l’assumpte. Però el més graciós és que el senyor Berlin encara marxava tot emprenyat i amb ganes de pegar-se amb aquells degenerats que casi el maten per deixar-li provar una moto en males condicions!

No cal presentació, perquè són uns impresentables! Foto de família amb el Khousho i el Berlin a la pensió.

Ja de retorn a Hyderabad, sense visat i sense moto, ens tocava patir encara un últim dia de molts nervis i incertesa abans de la nostra estrena com a professors: el primer dia de classe.

Aquell primer dia ens vam assabentar que donaríem classe a una cinquantena de nens i nenes, amb edats compreses entre els nou i els dinou anys, dividits tan sols en dos grups (quina por, nosaltres que ens pensàvem que tocaria ensenyar a dir “red, blue i yellow” a criatures de primària!). En principi era període de vacances, però l’escola seguia donant classes de reforç als qui volguessin assistir durant l’estiu, i només nosaltres i un parell de professores més (la de química i la de física) donàvem classe; quan aquestes venien, ja que allò era el descontrol en estat pur: els professors apareixien a l’hora que els hi semblava, o simplement no venien, fent impossible que mai arribéssim a establir un horari fix, i fent-nos anar, als pobres novatos, com unes baldufes (que si ara ens hem d’esperar una hora perquè acaba d’arribar la profe i ha agafat el grup, que si avui agafareu a tots els alumnes junts, o resulta que com que les altres professores no han vingut, la majoria de la classe ha marxat cap a casa...).

Com que les nostres classes estaven pensades per a practicar sobretot l’expressió oral, havíem planejat fer debats, taules rodones, i jocs de conversa, però la realitat s’estavellà contra els nostres plans. Ja des del primer dia ens adonarem de lo difícil que era aconseguir que els alumnes parlessin i participessin; no era el nivell d’anglès el problema, sinó la seva enorme timidesa i inseguretat, i la costum d’un sistema educatiu basat en la memorització i la repetició (ben bé com a les madrasses!), on només hi ha una resposta correcta: no sabien donar la seva opinió, crear i expressar idees pròpies, participar sense ser interrogat. Així que ja des d’un bon principi la nostra tasca es convertí espontàniament en fomentar un altre manera d’entendre l’aprenentatge, en aconseguir que aprenguessin a expressar-se sense pors, això sí, en anglès, només faltaria!

És curiós, perquè fora de l’aula la majoria dels alumnes se’ns acostaven i, llavors sí, ens atabalaven a preguntes i ens invitaven a fer el te a casa seva, i podíem mantenir converses normals!

Després de les classes sempre hi havia sessió de piscina.

La primera setmana van ser dies de coneixença (per molt que ho intentéssim vam ser incapaços de copsar ni un sol nom, tant és, que al final del mes, només havíem pogut memoritzar-ne un màxim de cinc!), i vam fer sobretot jocs, per a distendre l’ambient i fer-los agafar confiança... Tot i fer jocs, però, més d’un s’ofegava en el seu propi silenci, per llargues i interminables estones (estones en que després d’haver provat d’arrancar-li una paraula de totes les maneres possibles, acabàvem per tenir només ganes d’estrangular-lo i estampar-lo contra la paret, de la impotència que sentíem!). Cada dia era un nou repte: ens passàvem les hores pensant en el que faríem l’endemà a l’aula (no repetir-se en les activitats va acabar convertint-se en el nostre major mal de cap, això de ser profe sense programa i sense llibres és ben difícil!), i en demanar a les nostres companyes on estava la biblioteca per trobar algun llibre que ens ajudés, ens van ensenyar dos petites prestatgeries en un racó de la sala de professors, amb alguns llibres de matemàtiques, diccionaris d’Urdú i algun llibre de text; però en demanar la ubicació d’alguna de més gran, se’ls hi encengueren a la cara mil punts d’interrogació.

A les classes dels més menuts se´ls veia més participatius!

Una cosa que ens cridà molt l’atenció, i que ens va sorprendre força, va ser descobrir que l’escola era el que anomenen “english media”: es donen totes les assignatures (excepte llengua urdú, evidentment), en anglès, i també en anglès són tots els exàmens i llibres de text. Vam quedar bocabadats. Amb el nivell d’anglès que tenen (que en realitat és molt millor que el nivell a les escoles andorranes o espanyoles, però que tampoc és com per tirar coets), i sent incapaços com eren d’entendre llibres de nivell bàsic que llegíem a l’aula, com coi s’ho feien per estudiar i entendre els de biologia d’últim curs de secundària, per exemple? Ens vam adonar que més que entendre memoritzaven, i que la direcció de l’escola, tot i posar-hi ganes i bona fe (cal veure també els recursos limitats de què disposen), mai s’havia plantejat la dificultat que podia significar estudiar en una llengua forana, ni si realment els alumnes entenien i aprenien. Evidentment, els capaços d’aprendre amb aquest sistema surten prou ben preparats, però el qui té dificultats per aprendre anglès, és incapaç de contestar preguntes d’un examen de ciències, i molt menys entendre alguna cosa... A més, el nivell d’anglès dels propis professors és limitadíssim, i la majoria de vegades acaben donant la classe en la seva llengua però seguint llibres en anglès, que en molts casos inclús dubtem que entenguin (alguns dels murals de ciències que decoraven la classe estaven carregats de faltes i frases incoherents, a més d’alguns errors esgarrifants: que Hunza és un nom comú, Malta és un país islàmic i el cocodril un animal invertebrat, o bé mapes dibuixats completament al revés)!

Però la qüestió no és tan senzilla com sembla, a l’escola no aprenen la seva llengua materna perquè aquí no parlen urdú, que és la llengua nacional a Pakistan, sinó una llengua anomenada brusheski (que sona com el nom d’algun excèntric escriptor rus!), que no té alfabet, i per tant tampoc sistema d’escriptura! Aleshores, sigui com sigui, estan obligats a aprendre i comunicar-se per escrit en una llengua estrangera, significant això una limitació grandíssima a l’hora d’expressar-se i ordenar les idees (escriuen el seu diari personal en anglès, quant saben descriure poc més que emocions bàsiques com: content, trist o enfadat)!

El cas és que tot i els handicaps, els alumnes eren voluntariosos a l’hora d’aprendre, molt simpàtics i agradables amb nosaltres, i valoraven la nostra presència i el fet d’anar a l’escola en general amb una positivitat que ja ens agradaria veure a les nostres escoles!

El Gorka fent algun truc de màgia o engatussant al pobre alumnat.

Pel que fa a la vida fora de l’aula, és a dir, la nostra vida familiar al poble, la primera setmana va ser un integrament molt natural. A la casa hi vivien el Faquir, la seva dona Shadia, l’Amjad: el germà gran que mai parava per casa, la Benish: la filla mitjana que s’ocupava de fer totes les tasques de la casa, i el Noman: el més petit dels tres, que assistia a les nostres classes i feia molts cops d’intèrpret a casa. Nosaltres estàvem allotjats a l’habitació més gran de tota la casa (a les habitacions s’hi accedia des del jardí, però nosaltres també disposàvem d’un lavabo propi; en molts casos aquests petits luxes et donen tota una llibertat) i només fèiem servir la cuina per menjar i per mirar la televisió (aquesta és la part amb més vida i moviment de la casa, on es passen la majoria de les hores, i on també hi dormen els pares). El seu estil de vida és molt diferent al nostre: la filla ho feia tot a casa, cuinava, rentava la roba, planxava i s’ocupava de que el chay i els chapatis sempre estiguessin a punt (a qui no li agradaria una filla com aquesta!); la mare s’ocupava sobretot de les feines del camp, recollir fruits, dallar herba, i donar de menjar a la vaca i a la cabreta per després munyir-les; el pare s’ocupava bàsicament d’arreglar allò que s’espatllés, i d’inundar els camps cada quinze dies; i al Noman li tocava fer qualsevol petit encàrrec domèstic. Menys el fill gran, que era electricista i treballava fora, tothom dedicava la major part del temps a rondar per casa amb tota la calma del món, sense gaire estrés ni masses preocupacions.

Foto amb la família hyderabatina

El pa de cada dia (és a dir, chapati) durant els vespres a casa.

Amb tanta novetat i tant descobriment, la primera setmana va passar volant, i tornava a ser hora de fer la maleïda excursió en busca de l’extensió del maleït visat: cap a la “gran ciutat”! Aquest cop ens ho vam agafar amb més calma per així matar tots els pardals d’un sol tret, i aprofitant l’avinentesa, després de les gestions burocràtiques (que més que gestions van ser negociacions per a no pagar ni un ral als corruptes agents de l’oficina de passaports) vam tenir la sort de conèixer a un mecànic molt més honrat que la resta: l’Amir. Per primer cop ens van deixar provar una moto en condicions, i encara que li faltés algun retoc per aquí i per allà, funcionava correctament, no era robada i tenia papers! Així que per tancar el tracte, l’Amir ens va convidar primer a fer un beure d’algun licor xinès de dubtós contingut (l’alcohol és mig il·legal a Pakistan, i la gent és capaç de beure qualsevol cosa, pagant més de deu euros per una ampolla de líquid de frens si fa falta), ben camuflats a l’interior del seu caòtic despatx, i després a sopar a un conegut restaurant de la ciutat, on des de aquella nit alcohòlica som rebuts com a convidats d’honor.

De copes amb l'Amir (que és una còpia del Robin Williams!)

L’endemà, després de passar-nos tot el dia voltant pel taller rematant les quatre cosetes que havíem d’arreglar de la moto (capaç de fer deu coses a l’hora i de no acabar-ne ni una al final del dia, l’increïble i desesperant Amir va intentar per tots els mitjans que la nostra espera fos més amena!) vam marxar feliçment, però tard, cap a Hyderabad. El trajecte va patir algun ensurt, ja que se’ns va fer fosc pel camí i les llums no funcionaven (comencem bé!), i la Karakorum Highway no és el que diríem la millor carretera del món, i menys a les fosques. Però estàvem contents, no hauríem de quedar-nos reclosos al poble, podent anar a Karimabad o Aliabad en deu minuts i no en una hora a peu, que és a la distància que Hyderabad està de qualsevol cosa, i que tantes vegades havíem fet durant la setmana anterior (dues hores de caminada per anar a comprar una pastilla de sabó: això sí que és vida tradicional!).

Motoritzats!

Durant les classes de la setmana següent vam aprendre, a base de moltes preguntes per part nostra i molts pocs monòlegs per part dels estudiants, que Hunza va ser un reialme fins poc després del mil nou-cents quaranta-vuit, un any després de la partició del subcontinent asiàtic, i així ho corroboren els forts construïts per dominar els principals pobles de la vall. Encara que avui en dia el destronat Mir d’Hunza (com anomenen per aquetes terres al seu rei) sigui reverenciat i apreciat per la majoria de la població, ja no té cap autoritat sobre les decisions que es prenen a la llunyana Islamabad. Per aquelles dates, aquesta àrea se la volien adjudicar els hindús, els xinesos, els afgans i per suposat els nou pakistanesos, però el cartògraf anglès encarregat de dissenyar el mapa limítrof, ajudat d’una esquadra, un regle i una botella de gin, es va passar pel forro les diferents ètnies, tribus, comunitats, llengües i cultures convivint en l’actual Pakistan. Així va començar la guerra amb Índia pel territori del Kashmir. Pakistan hi ha contribuït educant a les madrasses arreu del país a soldats disposats a morir per la terra robada. Però a la vall d’Hunza van tenir més sort: Pakistan es va annexionar la vall a mitges, per dir-ho d’alguna manera. D’una forma un tant federalista, el govern no cobra impostos, però tampoc contribueix al seu desenvolupament (no hi ha inversió en infraestructures, obligant a la zona a dependre completament d’un bàsic sistema d’autofinançament comunitari, i sobretot d’ajudes d’organitzacions internacionals, que construeixen ponts, escoles, petites centrals elèctriques, canalitzacions d’aigua, etc.), i ara per ara, la gent de les Northen Areas no pot votar a les eleccions del seu propi país, al Parlament del qual no estan representats, ja que si el govern central els hi donés drets significaria directament que Pakistan accepta les línies de partició establertes amb Índia al 1971, cosa que evidentment no està disposat a fer. Per a nosaltres tot això és molt confús, però pel que hem vist i sentit, un altre handicap afegit que pateix aquesta terra és que la frontera amb Índia estigui encara avui en dia tancada, limitant el lliure pas de mercaderies i persones a un únic punt terrestre obert entre els dos països, mil cinc-cents kilòmetres més al sud, a Lahore.

A part de política i història també vam aprendre i compartir la vida quotidiana d’una família hunzenca. Mentre el Gorka desxifrava el laberint de canals i canalets que donen aigua als camps, havent d’obrir-ne un i tancar-ne un altre amb un ordre concret (ara agafa la pala i posa pedrots i fang aquí, ara treu-los i posa’ls allà...), amb una passió que va despertar la curiositat de tots els veïns, l’Ona s’asseia al sostre de la casa per ajudar a la mare a treure els pinyols d’una bona pila d’albercocs, per després deixar-los assecar al sol (els fruits secs recollits a l’estiu seran un dels aliments bàsics durant l’hivern), o intentant aprendre a fer chapatis més o menys rodons amb la Benish, cosa que per molt fàcil que pugui semblar, i per molt intrínsicament assumit que ho tinguin les nenes de la zona, a ella li va resultar impossible...

Uns fan el pa, i els altres se'l mengen!

Treball de xinos, i l'aspecte de tots els terrats d'Hyedarabad en aquesta època de l'any.

De les feines del camp se'n encarreguen le dones.

Aquí no hi ha banyeres d'aigua calenta, però els petits tenen sort i hi caben a l'olla!

La moda infantil ve marcada per la quantitat de polls que una criatura arrossegui!

I fer vida local vol dir també fer vida social, i així ens tocà visitar una bona pila de famílies, que ens rebien oferint-nos delicioses cireres, albercocs i dolços casolans. Tan immersos en la vida del poble estàvem, que vam ser convidats a un bon esdeveniment: una boda. Ja coneixíem els casaments turcs... ara era hora de veure com s’ho muntaven els hunzencs! Allà se’ns va fer evident que el tema del matrimoni i de l’amor són dues coses que ben poc tenen a veure, ja que encara ara la gran majoria de matrimonis són de conveniència, essent els pares els qui acorden amb qui casar els seus fills. Tot i així, alguns expliquen cofois que el seu és un love marriage (com era el cas del matrimoni al que assitiem): la família del noi havia anat a veure a la família de la noia amb una fotografia, i aquesta havia tingut l’oportunitat de dir si el noi li agradava o no! Això sí que és un enamorament de pel·lícula!

Aprofitant que estaven de vacances, els joves universitaris organitzaven algunes jaranes nocturnes, i els aficionats a tals actes no podien faltar-hi!

A la nostra agenda social, també vam haver d'afegir-hi el primer aniversari del veí.

La boda va durar tres dies. Els dos primers dies els celebrava cada família a casa seva, per separat, i era el tercer dia quan els nuvis es trobaven (en aquest cas s’havien vist anteriorment només una vegada, durant unes hores el dia de la cerimònia de compromís). A casa el nuvi qui sap què hi devien fer, perquè aquí tenen costum de casar-se amb gent de lluny, i ell estava a un poble a unes quantes hores de camí, però a casa la núvia es dedicaren a empaquetar-li una maleta plena de menjar i regals, per a preparar-la per a la seva partida (a nosaltres ens va semblar ben bé que era una mica com si la fessin fora de casa: “apa nena, aquí tens quatre coses i ja pots guillar, que ja ets grandeta i has de fer la teva vida”, seguit d’un parell de copets a l’esquena...). Fora bromes, ha de ser molt dur, especialment per a la núvia, deixar la pròpia família i marxar lluny, a formar-ne part d’una de nova, i completament desconeguda.

Literalment: li van fer la maleta (i el rostre de la núvia és incapaç de dissimular la joia!)


Pels amants de la gastronomia, com es mata un pollastre!


A casa cuina la filla, però per les grans ocasions els homes es posen el devantal!

El segon dia va ser més alegre, amb sopar per a tothom i la cerimònia de mehendi (henna): la núvia, ben empastifada de henna per tot arreu, rebia diners dels assistents alhora que li oferien dolços, mentre la resta dels convidats ballava al ritme de música típica de la zona, que a mesura que la nit avançava es convertí en la inevitable i horrorosa música pop a lo pakistaní. Com sempre, als dos andorrans els va tocar anar a fer el paperina al mig de la pista, ballant una música d’un compàs indesxifrable amb uns moviments de maluc impossibles... Tot sigui per animar la festa!

Contorsionisme, havia de fer la núvia perquè la pintessin!


L'escenari que van montar al terrat de casa


I vinga a endrapar dolços, que ara que estàs aparellada ja no fa falta lluir tipet!


I la més marxosa de la festa: l'àvia, que es va disfressar per la ocasió!


Peculiar manera de ballar que té aquesta gent!

Ja l’últim i el dia més trist de tots, el nuvi va venir acompanyat dels seus sequaços i després de passar per la Jamad Khana (la mesquita ismaelita) i obtenir el vist i plau als ulls de déu, menjar quelcom amb els pares per agafar forces i carregar les pertinences de la núvia al remolc d’un tractor, es van endur la ja muller cap al seu poble. Pocs van ser els familiars que van acompanyar-la, donant per finalitzada la cerimònia amb un bany de llàgrimes d’àvies, mares, germanes i tietes. Poc a poc tothom va anar plegant veles cap a casa. Aquest cop no hi va haver ni trets amb pistoles, ni baralles familiars, ni policia pel mig, però ens va resultar igual de curiosa la manera en que aquesta gent tracta els temes matrimonials.

La parella de recent casats rebent el chay de benvinguda simbòlic

Com hem dit abans, literalment: li fan l'equipatge

Però no tot va ser vida familiar, social i educativa, alguns caps de setmana vam tenir l’oportunitat d’escapar-nos lliurement amb la nostra moto per fer turisme.

La primera excursió va ser tornar al meravellós llac Borith, tranquil i preciós indret per a recarregar les piles perdudes a les aules, fent banyets a les seves aigües tot gaudint del bon temps i de la calor, i aprofitant els polsegosos camins de terra per ensenyar a conduir a l’Ona. Aquesta última experiència no va ser tan gratificant, després de que per un moment d’incertesa confongués l’accelerador, els frens i l’embragatge per aneu a saber què, fent-nos caure de cap a terra, sense més conseqüències que una cremada, alguna rascada i un bon ensurt!

Immillorable saló de bany (ara, a les dones els toca banyar-se vestides!)

De passeig a la glacera de Passu, l'espectacle humà superava al natural... (els turistes coreans tapats fins a les orelles i amb paraigües són rars de veure)

Impressionant el pont en suspensió de Hussein

I si ells l'han de fer servir cada dia, nosaltres també, encara que acolloni força!


Els treballadors xinesos s'ho passen de fàbula foradant la KKH!


Tot i que les condicions en les que viuen (amb un contracte obigatori de quatre anys), semblin menys divertides

A la segona escapada vam aprofitar per posar-nos en forma de nou (tanta cagalera i tant menjar tradicional debilita a qualsevol) i pujar fins al camp base del Rakaposhi, una petita excursió de dos dies que ens va dur ben bé fins als peus d’una muntanya de set mil set-cents vuitanta-vuit metres d’alçada, i un cop allà, vam poder observar en poc temps més d’una allau caient per les empinades vessants a sobre els nostres caps, tot un espectacle de la natura! La tornada, però, va ser una mica més pèl-i-aguda, ja que un tràiler havia col·lapsat la KKH quedant-se entravessat i just a punt de caure al riu. La grua trigaria hores a posar-lo a lloc, i per no fer un tomb de més de cinc hores, sent de nit com era, vam optar per passar amb la moto pel petit forat que havia quedat entre la cabina i el remolc. Si voleu un consell, no escolteu mai als desesperats conductors que s’han d’esperar en una situació així, us poden incitar a fer bajanades com aquesta!

Un paisatge que treu les paraules (o no)...

Caçadors fent un te al camp base, i embolicant escorça d'arbre que els servirà per impermeabilitzar els sostres de casa

El ruc és el millor amic de l'home per aquestes contrades


A l'hora de pregar qualsevol lloc és bo!

De tornada ja ens quedava només una setmaneta al poble. El temps passa de pressa!

Aquells últims dies, quan la nostra relació amb els alumnes s’havia convertit ja en molt més fàcil i espontània, van decidir preparar un picnic, una mica a mode de comiat. Després de discutir-ho amb tot el grup i acordar una data concreta, i després d’haver-ho estat recordant dia rere dia durant tota una setmana, el matí del l’esperat picnic no hi va haver ni un sol alumne que es presentés amb el dinar, i en canvi tots van portar els llibres que no havien dut mai a classe! I és que la mentalitat hyderabatina, vam descobrir, és absolutament incapaç de fer plans en avança! El tema organitzatiu no és, ni de bon tros, la seva especialitat... Al final vam acabar reemplaçant el picnic per una visita a un parell de centres on discapacitats mentals i físics, i associacions de dones, feien diferents tipus de catifes, aprofitant un descans entre mig per ensenyar-los a jugar al famós joc del mocador, que va semblar encantar-los!

De visita al centre de disminuits...

que per finalitzar la visita ens van deleitar tocant-nos la flauta!

I per acabar, aprenent els "intríngulis" del savoir faire femení a l'hora de teixir catifes

Al picnic ens hi va acompanyar també un jove professor que des de feia alguns dies assitia a la nostra classe, per observar els nostres mètodes (i de pas, a vegades, tocar força la pera, perquè era més criatura que els propis estudiants!). Un professor d’anglès, matemàtiques i ciències donant classe de primària i secundària, que escrivia “hellow” i es pensava que el Sol surt pel nord! Magnífic exemple que il·lustra l’interès i la voluntat que la gent hi posa (és impressionant la importància que donen a l’escolarització; com consideren d’important que els seus fills vagin a l’escola i uns professors els ensenyin), però els pocs recursos que tenen per a valorar la qualitat d’aquest ensenyament, que fan que es contractin professors com aquest!

Abans de marxar encara vam tenir la sort d’encertar el dia en que tocava electricitat (a Hyderabad, igual que als altres pobles de l’àrea, tenen electricitat tres dies no i un sí, amb uns horaris en teoria establerts, però que absolutament ningú era capaç de preveure...), per poder fer ús de la tecnologia que carreguem i posar-los una pel·lícula de dibuixos animats en anglès, a més de fer traduccions de cançons dels Beatles i Bob Dylan; ens va costar de creure, però absolutament ningú de l’escola, ni alumnes, ni professors, havia sentit mai a parlar dels Beatles, i això que han sigut una colònia anglesa durant més de cent anys!

El nostre últim dia coincidia també amb el de l'inici de les classes normals... i vam descobrir que cada matí els toca cantar la mateixa cançó!

Després d’un mes com a voluntaris, de viure i sobreviure a una experiència nova i única per a nosaltres, de compartir i aprendre més que d’ensenyar, va arribar l’hora dels adéus. Un cop anunciada la nostra partida a l’escola, on curiosament ningú recordava que havia arribat el final del nostre compromís (fent honor al que dèiem, una incapacitat total per programar i seguir un calendari...), va tocar acomiadar-se de la família. Un cop cada membre del clan va ser degudament petonejat i abraçat, i amb una bossa d’albercocs secs de regal sota el braç, marxàvem contents d’haver vingut però amb ganes també de seguir endavant.

Tant de temps a Hunza... ja se'ns està quedant cara d'hunzencs!

El viatge s’havia estancat fins a tal punt que necessitàvem urgentment moure’ns, descobrir nous paratges i recuperar una mica la intimitat perduda. Aquest cop però anirem motoritzats, que s’apartin els camions que ja venim!