Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

ZONES CALENTES

[del 5 al 23 de maig del 2009]




Sortíem de Harat amb un Gorka recuperat a mitges (sense febre, però sense parar d’expulsar pus pels seus nous forats apareguts per tot el cos), i amb l’idea d’agafar un bus que ens portés fins a la pròxima ciutat, des d’on ja ens espavilaríem per arribar al petit poble on ens dirigíem: Meymand.

Doncs va resultar que la informació que ens havien donat era errònia, i no hi havia transport públic, així que ens vam veure obligats a fer dit altra vegada. Ens va aturar un camió, com sempre (aquests camioners són un encant, i els hi haurien de fer un monument!), i ens va dur ben bé fins a l’encreuament de Meymand. Sota un sol de migdia que no donava treva, ens vam haver de rellevar per continuar fent dit: mentre un s’escaldava al sol, l’altre es protegia com podia sota l’ombra (esquelètica ombra) d’un cartell de tràfic. Finalment ens vam enfilar primer a un bus escolar ple de jovenetes entusiasmades amb la nostra presència, i després a la pick’up carregada de pedres d’un local.

Havent arribat a Meymand, la primera impressió que vam tenir del poble, la primera percepció, va ser el seu silenci. No se sentia absolutament res, era com si el mateix sol espantés no només homes i animals (tots amagats als seus caus), sinó fins i tot als sorolls. Quina calma!


Vista pnoramica del poble: és un formatge gruyère!!

Meymand és un poble troglodita, amb coves repartides en una petita vall de roca polsegosa, on encara viuen un centenar d’habitants. Si pogués desempallegar-se dels quatre cotxes aparcats a la carretera principal i dels pals de la línia elèctrica, lluiria exactament igual que fa centenars d’anys (segons diuen, té una antiguitat d’entre tres i set mil anys, però només Alà ho sap!). El poble, que estava a punt de morir degut a la migració massiva de la seva població a zones més urbanitzades, ha trobat en el turisme una manera de poder sobreviure sense tenir que canviar gaire el seu estil de vida tradicional (adaptant-lo una mica a la presencia de desconeguts que passegen i tafanegen per arreu, això sí, la qual cosa sembla que, almenys de moment, encanta als acollidors i encantadors habitants). En forma de petita cooperativa, basada en el treball comunitari i en la repartició dels beneficis (no ens va quedar massa clar si de manera equitativa o no, però en tot cas, hi havia premi per a tothom que hi col•laborés), i liderats per una espècie de hippy arquitecte que va abandonar Tehran per assentar-se al petit paradís de calma i bon humor que és Meymand, la majoria d’habitants del poble s’han organitzat per reconstruir les coves abandonades i rehabilitar-les per a fer-hi habitacions, habilitar espais de picnic, lavabos públics i un petit restaurant, sempre seguint la manera tradicional i manual de construir, i sent fidels a l’aspecte original del poble. A més, els més vells (que aquí fàcilment sobrepassen el centenar d’anys) han trobat en la nova generació de jovent uns alumnes perfectes per a no deixar perdre les tècniques antigues i les característiques de la zona per cardar la llana, fer roba de feltre, o treballar la roca. Cal dir però, que parlant amb les dones més velles del poble (molt velles, i prou que s’espavilaven!), ens vam adonar que hi havia un cert sector de la població que havia quedat marginat del tot l’assumpte, o bé perquè no hi estaven d’acord, o bé perquè no tenien les facultats mentals o físiques per col•laborar en el treball...


La senyora Cobra, una de les centenàries del poble (ja ho diuen ja, que els anys pesen!).


Algunes de les coves... (abolutament tot el poble és així!!)


Aquestes cabres sí que eren espavilades, que elles soletes seguien al seu pastor!


Treballant la terra comunitàriament!

A Meymand ens vam allotjar a casa de la Selma i la seva família, en una de les coves més antigues, i més grans, del poble. La Selma és una dona d’una seixantena d’anys, amb només dues dents, i molta alegria, que es dedica a fer el pa per a tot el poble (passant-se el dia asseguda a la porta de casa fent pa i més pa a la vora del foc), a més de preparar herbes amb propietats curatives que els turistes compraven a quilos. A la cova també hi vivia el seu fill petit, el Mehmet, un dels joves més actius en el treball de reconstrucció, i a estones una filla, el seu marit, i els seus fills, dos bessons que no paraven quiets, i que han convertit el poble (essent com són els únics infants) en el seu pati particular.


La Selma preparant el foc i les pedres que utilitzava per a fer la seva esecialitat, un pa deliciós!


Esmorzar a la cova de la Selma (on es mesclaven tradició i algo de modernitat amb una perfecta naturalitat)


La revolució!!!


Sempre oferint-nos chay!

Durant la nostra estada al paradís del silenci, vam tenir l’ocasió de fer algunes excursions per la zona, seguint el riu amunt i visitant les petites cabanyes fetes de pedra i troncs d’arbres que els pastors es construeixen a la vora de les poques zones verdes que hi ha, o bé caminar hores a través de la planícia per canviar de vall i viure una nit d’alegria pastoril entre amics i jocs tradicionals a la casa improvisada del Mehmed Ali Mehmed Ali Hussein (Carai quin nom més llarg, no?), pastor de professió i manetes per a tot, degustant la llet de les seves cabres, acabada de munyir, amb pa i sucre (delicatessen).


Quina alegria quan s'arriba a dalt del turó!


Dones somrient a la porta d'una cabanya de pastors


En una casa de pastors un pèl allunyada ens vam trobar una família fent diumenge... i a l'avi fumant opi enmig del cotarro!!


El Mehmet Ali Mehmet Ali Hussein, un encant d'home, enamorat de la seva vida de pastor, escalfant-nos llet de cabra a la seva casa-tenda.


I després de sopar, una partideta "a pedres"! (El Khiarash, el hippy, no se'n sortia malament...)

El tranquil ambient del poble es va revolucionar per acollir la seixantena de participants d’una conferència sobre l’aigua que havia finalitzat aquella mateixa setmana, i que culminava amb uns dies de viatge organitzat per conèixer diferents zones del país. Els petits carrers del poble es van convertir aleshores en un autopista de japonesos, italians, francesos i iranís, trencant la màgia del indret que, per sort, nosaltres havíem viscut, sols com hi havíem estat, els dies anteriors. Les dones grans fins i tot s’havien vestit amb robes tradicionals que normalment no portaven, i el solitari carrer principal es va convertir en un passeig de petites paradetes que venien fruits secs i herbes curatives de producció pròpia.


Foto de família abans de marxar!

Per marxar de Meymand ens va tocar fer dit de nou. El vehicle que ens va recollir ens va deixar en una enorme fàbrica al mig d’una zona muntanyosa: va resultar ser la major indústria nacional de coure, traient-li suc a la segona mina de coure més gran del món (després de la de Xile). Des d’allà vam compartir un taxi amb alguns treballadors que plegaven de la feina, i després encara ens va tocar esperar a la vora d’una rotonda enorme (acollint els ja habituals domingueros de rotonda) durant més d’una hora, per enganxar algun bus que fes ruta per aquella carretera i ens dugués, finalment, fins a Kerman. A Kerman hi vam arribar ja ben fosc. Apropant-se la mitja nit encara passejàvem arrossegant les motxilles (i arrossegant-nos a nosaltres mateixos), intentant trobar una pensió on acceptessin estrangers (la mateixa història de sempre, a aquestes alçades el rebuig que provocava la nostra presència en certs indrets ja no ens sorprenia gens...), enmig d’un centre de la ciutat desèrtic. Un cotxe de policia farcit de policies fins al límit de lo legal es va aturar per demanar-nos els papers, i així aprofitar per interrogar-nos sobre el nostre passeig nocturn. En explicar-los que no trobàvem cap pensió econòmica on volguessin allotjar-nos, el policia amb més rang va fer baixar als demés ocupants del vehicle a l’instant, i sense més dissertacions ens hi va fer pujar per fer-nos de guia en la nostra cerca d’allotjament. L’excursió es va convertir en una ruta de pensió en pensió, col•leccionant una negativa darrera l’altra (no semblava que el poli els fes gaire respecte, als malhumorats conserges de les mil i una pensions cutres que vam visitar), fins que finalment, quan la desesperació començava a apoderar-se seriosament de nosaltres (i del pobre policia), vam trobar un forat on fer-hi nit.

A Kerman ens hi vam estar un dia de relax, el temps just per recuperar les ganes per fer via de nou i avançar cap a Rayen, una petita ciutat (o gran poble, sempre es fa difícil de dir...) on hi ha l’actualment la més ben conservada antiga ciutadella de fang d’Iran. Rayen, a més alçada que Kerman i més propera a les muntanyes, se’ns va presentar com una agradable bafarada d’aire fresquet, i vam decidir passar-hi un parell de dies, per alleujar-nos de la insuportable calor de Kerman, i per passejar pels carrerons entre petites cases de fang amb enormes jardins d’espessa verdor, enmig del que semblava un frondós bosc d’alts arbres fruiters, i que en realitat recollia la vida privada de la seva població. Passejant pel carrer principal, com sempre ple de botigues de tota mena, no vam deixar escapar l’oportunitat de menjar un bon pollastre amb patates chips (plat dominical tradicional de casa nostra que vam ensenyar als locals), menjar-nos tots els gelats que vam poder, passar llargues estones al parc i fer algunes coneixences.


Part de les coneixences ens van presentar al líder opositor de les eleccions iranís, al que donaven un entusiasta suport (no sabien el que els esperava..!).


Ja des de ben petites entrenant-se per portar chador

Però el més bonic de l’estada va ser la visita a l’Arg-e Rayen (el castell de fang i l’antiga ciutadella). Tot i que gran part de les construccions estan destruïdes, el castell llueix com nou (gràcies al recent estrenat acabat de fang amb el que els treballs de reconstrucció l’han vestit), a més del bazar i uns antics banys, i un encara es pot deixar perdre en la imaginació per fer-se un pessebre mental il•lustrant el que devia ser la vida en aquella petita ciutat emmurallada: nens corrent per tot arreu, execucions a la plaça, treballadors del metall venent teteres al bazar, pudor de cabra i caca de vaca flaca perfumant els carrers, soldats vigilant des de les torres, etc... Des de les muralles (que vam recórrer per un estretíssim camí que les rodeja, fins que un dels guardes ens va fotre quatre crits ordenant-nos que baixéssim, ja que resulta que, segons uns cartells indicaven, estava prohibit), era fàcil fer-se una idea de lo impressionant que havia sigut aquell indret, construït completament de fang, i que fins fa només cent cinquanta anys havia estat habitat.


Vista aèria de l'interior de la ciutadella.


El castell, reformat recentment


Els coloms són avui en dia els únics habitants.

De Rayen vam desplaçar-nos a Mahan, una ciutat que antigament havia estat internacionalment coneguda per la seva producció d’opi de qualitat. No cal dir que actualment l’opi que pugui quedar-hi és el que arriba des d’Afganistan, fent ruta cap a Europa, i que alguns intercepten per a fumar-se als patis de casa, per sota les portes o per sobre els murs de les quals moltes vegades s’escapava una forta flaira delatora... (ja se sap, les tradicions són les tradicions, i no s'han de perdre!).

Mahan és, des del nostre punt de vista i degut a les persones amb qui ens hi vam topar, la ciutat amb la gent més mentidera d’Iran. Aconseguir sortejar les mentides de la dona de l’oficina de turisme, dels treballadors de l’hotel turístic principal (i segons ells, l’únic), i d’altres treballadors en el sector turístic, per arribar a trobar una pensió, va ser tot una gimcana. I deduir les raons de perquè als restaurants els preus es doblaven des del moment en que demanàvem quan costava el menjar fins que ens disposàvem a pagar-lo, s’havia convertit en la distracció necessària per a evitar més d’una baralla.


Destrossat de tant regatejar i de tant menjar!

Però en contrapartida, s’ha de dir que vam anar a petar a la pensió de l’Ahmet, i això va ser tot un regal: un home petit i encorbat, amb aspecte trist, que ens va cuidar amb una delicadesa entendridora (ens feia tes abans d’anar a dormir, que ens preníem amb ell mentre petàvem la xerrada, aprofitant per fer-li companyia; ens portava aigua fresqueta al matí i a la nit, i estava sempre a l’aguait per oferir-nos sabó, xampú, dolços o qualsevol cosa imaginable!). Llàstima que l’habitació de la finestra, sense cortina, donés al passadís, a la vista de tots els curiosos que circulaven amunt i avall pel petit corredor!

Mahan és famosa per la seva espectacular Aramgah-e Shah Ne’Matollah Vali, un mausoleu dedicat a un famós Sufi (el sufisme vindria a ser la branca filosòfica i mística de l’Islam), on hi vam passar tota una tarda. L’enorme complex, amb quatre minarets blaus i la preciosa cúpula de sanefes estrellades, és un dels símbols més fàcils de reconèixer del sud-est iraní, i és lloc de peregrinatge de molts musulmans (i també d’un bus farcit d’avis italians, amb els seus pantalonets curts i els mitjonets ben amunt, que va donar el toc còmic a la nostra tarda contemplativa).


Espectacular mausoleu vist des de fora!


Des de la porta...


I com no, des de dins... una immensa guardiola us espera! (nosaltres també ens ens montarem una al menjador de casa que podreu visitar quan vulgueu)


Bagh-e Shahzde, el parc amb la casa d'estiu d'un dels princeps de la dinastia Qajar.


Pero collons on esta fotut, al mig del no res!


I el parc no només serveix per a relaxar-se, sinó que la seva aigua és aprofitada per a moltes altres coses!


Que consti que no és un pidolaire: però és inevitable trobar-se un iraní (sense la seva manta i el seu termo no són ningú) dormint la migdiada al mig de la vorerra!

A l’hora dels adéus, quan ens acomiadàvem carinyosament de l’Ahmet a la porta de la pensió, ens vam adonar, sorpresos, que se li havien negat els ulls i poc li va faltar per posar-se a plorar. És impressionant com després de tan sols dues nits junts, ens acomiadés com si dos fills li marxessin, però suposo que per a ell vam ser un tendre record de la seva família, ara lluny, i una simpàtica companyia que no és fàcil trobar en els viatgers de passada. Sigui com sigui, vam marxar amb el cor ben encongit, agraïdíssims de sentir-nos apreciats, i contents d´haver-nos conegut.


Foto de família amb el petit i adorable Ahmet

De tornada de Mahan, altre cop cap a la calorosa ciutat de Kerman, vam decidir fer una mica de sightseeing (com dirien els anglòfons), i què millor que acompanyats d’alguna gent de l’indret. A través del Couchsurfing ens vam posar en contacte amb dues persones que, un temps enrere, ens havien escrit oferint-se per ensenyar-nos la ciutat i així, de pas, fer coneixences. El Sam se’ns va presentar a la pensió a les deu de la nit per “veure’ns” (devia necessitar fer-nos un cop d’ull i comprovar si li fèiem el pes o no), i tan bon punt ens va haver vist, va tornar a marxar, havent-nos organitzat el dia següent, sense haver-li demanat, perquè la seva dona ens acompanyés de visita turística. Quin estrés, mare de Déu! Com que el dia es presentava força dur, vam decidir quedar també amb l’altre contacte, el Muhammed, i convertir així la jornada en una trobada una mica més amena. La idea va resultar catastròfica!

Al matí el Gorka va ser atacat per un oportuníssim mal de panxa i es va quedar recuperant-se dins el forn que era la nostra petita habitació, mentre l’Ona era enviada als lleons.
Les visites van estar prou bé, i amb la parella del Sam van acabar entenent-se millor del que s’hagués pogut esperar, però passar el dia amb un paio que el primer que et diu en veure’t és : ”Saps, aquesta roba que portes potser no és massa adequada... ehem... és massa informal!”, per continuar comentant: “parles un anglès amb molt accent espanyol, no tens gaire bon nivell!”, i seguir fent preguntes de cada cosa que veien, esperant una resposta errònia per donar-se el gust d’explicar el que havia après a l’escola de guies turístics, no és el pla que un somia per un dia de descoberta de la ciutat que visita. Per sort, no vam tornar-nos a veure’ns més!


L'encantador equip de guies turístics


Casa que antigament s'utiltzava per a emmagatzemar gel (la nevera de la ciutat!), i que ara acull l'oficina de turisme...


També van visitar el bazar de les espècies, una experiència multi-color!

A Kerman es percebia que la pobresa de la població havia augmentat exageradament. A mesura que avançàvem cap a l’est vam veure com creixia la quantitat de nens treballant als basars o als restaurants, i sobretot molts demanant diners al carrer a canvi de deixar-te pesar a la seva bascula (fins a altes hores de la nit). També molta més gent amb paradeta improvisada al mig del carrer, venent sobretot andròmines inútils, que un compra més per caritat que no pas per que tingui la intenció de trobar-li algun ús pràctic.


Una nena molt treballadora...

Kerman és una ciutat molt més tradicional que les que havíem visitat anteriorment. Enclavada al mig del desert, i amb un ambient més polsegós, no té l’elegància d'Esfahan ni la importància de Tehran, però en el seus carrers es resipra vitaitat, i sobretot molta calor.

El paisatge humà també havia canviat dràsticament, i és que Kerman és la porta del Baluchistan iraní (zona més pobra d’Iran, i un pèl marginada, degut a que la seva població és majoritàriament Sunnita, mentre que els Jodiendis, la seva colla, i la majoria del país, són musulmans Xiïtes): els homes, més foscos de pell, molt més semblants als pakistanesos que als iranís, i vestint Shawal kamiz, el vestit tradicional Baluchi (que es composa d’uns pantalons amples i molt cagats i d’una camisa llarga ben bé fins als genolls, un vestit fet per anar ben fresquet), i les dones, lluint vestits de colors alegres i cridaners, abandonant els colors ocres i els chadors negres (això sí, tapades fins a la medul•la que encara estem a Iran).


Una família baluchi (es nota que ens apropem al sub-continent asiàtic!)


Venedor afghà fent un chay a la seva botiga de Shawal Kamiz

Els següents dies vam passejar-nos per la ciutat solets i al nostre aire, aprofitant que vam enganxar el dia mundial dels museus, per entrar gratuïtament a tots els llocs que vam trobar.
Ens van agradar especialment l’antic Hammam-e Ganj Ali Khan, convertit en museu, amb les seves rèpliques de cera emulant l’activitat del local en temps anteriors, una petitíssima mesquita amagada a la plaça Ganj Ali Khan (segurament, un dels indrets més famosos de Kerman), i un altre antic hammam, aquest reconvertit en restaurant, on ens vam tirar hores i hores fent un te (és a dir, pagant una excusa per escalfar-los-hi la cadira tota la tarda...).


Verd i blau, els colors de l'Islam!


La petita i curiossísima mesquita Masjed-e Ganj Ali Khan


Homenets de cera fregant-se al hammam...


... espectacular hammam (quina pena que el públic no ens hi poguessim fer un remull!)


Saló de te i restaurant, un altre antic hammam, molt xulo.

Precisament en aquest restaurant vam conèixer al Hussein Vatani, amb qui vam estar “parlant” en iraní durant més d’una hora (es veu que anava de camuflatge l’home), fins que se li va acudir comentar-nos que era guia i organitzava excursions al Lut-e Kavir (el desert de la zona), i parlava un anglès perfecte; com ens havia enredat el molt penques! Però el cas és que, malgrat tot, ens va caure en gràcia, era un paio molt de la conya. Aquell mateix vespre, després d’anar a comprar roba Baluchi per adornar al Gorka amb una vestimenta apta per a les altes temperatures, i de pas que ajudés a camuflar-lo entre els locals, i mentre fèiem un gelat de bona nit en un parc mig a les fosques, ens vam tornar a trobar al mister Vatani (o més aviat ens va trobar ell...).
Durant la conversa nocturna l’expert guia de deserts ens va proposar una excursió, però el preu ens va semblar excessiu, així que vam acordar que si algú de nosaltres trobava més turistes per compartir les despeses, dormiríem amb ell a la zona més maca dels voltants: als Kaluts.

L’endemà, sense haver trobat ningú i cansats de la gran ciutat, vam decidir marxar pel nostre compte i fer nit on poguéssim, però, a mig camí, ens va trucar el Hussein dient-nos que havia trobat dos alemanys i que ja ho tenia tot preparat per dormir a l’hotel del milió d’estrelles (com deia ell!). Nosaltres pensàvem que es presentaria amb un jeep apte per passar per tot arreu, però l’home va aparèixer amb un ferrot destartalat que a dures penes passava dels cinquanta kilòmetres per hora. Amb els dos alemanys, en Michael i la Susanne, vam fer bones motlles (visca la vida bilingüe!); havien fet el mateix viatge que nosaltres amb moto des d’Alemanya, i ara estaven de tornada després d’un any i mig! Tots plegats vam gaudir de la posta i la sortida del sol als Kaluts (immensos castells naturals de sorra amb formes ben particulars, repartits per l’horitzó del desert i únics a Iran, i potser al món) que van ser espectaculars i captivadores.
En aquell desert no hi havia vida de cap mena, ni mosquits, ni aranyes, ni formigues, ni res de res, tant sols silenci, calor i una infinitat d’estrelles que es dibuixaven a la perfecció sota un cel completament negre. El toc còmic el va posar el Hussein que no va parar d’explicar acudits de turcs durant tota la nit.


Impressionant paisatge...


... difícil d'oblidar


I el ferrot que ens hi va dur! (amb el Hussein, que aprofitant la parada per visitar un antic caravanserai, es dedica a rentar plats)

De tornada de l’excursió, sota un sol de mil dimonis que començava a estarrufar-nos com si de plastilina estiguéssim fets (diuen que la temperatura en aquest desert arriba als seixanta cinc graus durant els mesos d’estiu, i ho corrobora un vídeo que corre per internet on apareix un ou fregint-se tot solet sobre una pedra), vam decidir que seria bonic tornar a dormir sols al desert, i una mica més apartats de la carretera, una mica més perduts, així que en comptes d’acompanyar a tot el personal fins a Kerman, ens vam parar al primer poble i ens vam apalancar a l’ombra de les palmeres d’un restaurant, fent temps fins que baixés els sol, per després intentar trobar un transport i tornar-hi.


Hores de suor i espera sota l'ombra d'una palmera!

Quan la calor del migdia va minvar, vam intentar llogar una moto a algú del poble, però tot i demanar-ho arreu, ningú va cedir: quina poca perspectiva de negoci que té aquesta gent! Després de batallar durant hores, vam decidir apropar-nos a la carretera i parar a qualsevol vehicle que passés, i de bones a primeres un camió ens va teletransportar els quaranta kilòmetres que ens allunyaven del paisatge que perseguíem. Després de prendre les mesures necessàries per a que ningú ens pogués seguir la pista i fer-nos la pell en mig del no res (la majoria d’autoritats europees desaproven viatjar per les proximitats de les regions de Sistan-Baluchistan, ja que és una de les vies de tràfic de drogues i armes entre Afganistan, Pakistan i Iran, i grups armats han segrestat i matat tan a turistes locals com forans!), havent duplicat traces cap a camins erronis, i esborrant el nostre rastre ben bé com si estiguéssim en la més emocionada pel•lícula d’indios i vaquers, vam trobar un altiplà elevat del que vam imaginar que era una antiga vall fluvial, on passar la nit, lluny de tot, completament fosc i amb la via làctia girant sobre els nostres caps! Meravellosa soledat!
Mentre vivíem el moment, podíem sentir que es construïa el que es convertiria en un dels records més especials del viatge.


Aquell petit bony vermell és el nostre improvizat campament: ara sí, l'hotel del milió d'estrelles!


Màgica llum, màgiques ombres...


I una bona caminada de tornada...

Com el seu nom ho indica, el desert està desert, i al matí més encara. Tornar no va ser pas tan fàcil com anar: la carretera estava completament deserta (que s’ha d’esperar al desert!?), i en dos hores només van passar tres cotxes, el primer el vam veure passar quan a penes arribàvem a la carretera, el segon ni ens va veure de lo ràpid que anava, i el tercer anava carregat fins als topes d’ovelles. Protegits a l’obaga que un roc ens proporcionava, vam calcular que al pas que l‘ombra desapareixia, disposaríem de mitja hora de relativa frescor fins a quedar totalment exposats al sol. Per sort, cinc minuts abans de la insolació, un cotxe va passar a tota velocitat, fent sonar la botzina mentre es miraven al Gorka disfressat de baluchi amb cara d’acollonits. Alà va fer que l’Ona sortís del seu amagatall ombrejat i corregués fins a la carretera, per exposar el seu aspecte guiri a la vista del vehicle; el conductor es va aturar tres cents metres més lluny, en veure-la pel retrovisor.
Un cop al cotxe, la parella que l’ocupava, iranís de Tehran, estudiants d’informàtica a l’Índia i fent turisme pel seu propi país, ens van explicar que els locals els havien advertit de que la zona no és gaire segura, que no paressin a ningú, i seguint aquestes indicacions mai de la vida haguessin parat a un barbut vestit amb Shawal Kamiz plantat tot sol al mig del desert, però en veure l’Ona, que no passa desapercebuda per enlloc, van decidir parar als pobres turistes!
Dins el seu cotxe, amb aire condicionat i escoltant The Doors i Pink Floyd, el trajecte fins a Kerman va ser d’una nova i molt agradable lleugeresa.

Durant el dia de merescut descans a la pensió, recuperant una mica de frescor corporal sota el ventilador, vam assabentar-nos de les notícies al país veí: durant la setmana anterior, l’exèrcit havia entrat a la vall de Swat, al nord-oest de Pakistan, en una operació que pretén eliminar la presencia de la milícia Taliban al país, fet que havia provocat l’èxode massiu de casi dos milions d’habitants, i un enfrontament qualificat de guerra civil (localitzada). La notícia va fer plantejar-nos la ruta: era segur viatjar a Pakistan en aquestes condicions? Tampoc teníem més alternatives: al visat iraní li quedaven dos dies de validesa, i no hi havia temps d’obtenir-ne un per a un altre país. De seguida ens en vam anar a xerrar amb el Michael i la Susanne, que venien de Pakistan, i les seves paraules ens van convèncer: “Nosaltres no ens hem adonat de res, a la resta del país tot és completament normal, i la gent cuida molt dels turistes. A més, és un país meravellós, que no us podeu perdre”. Doncs no cal pensar-hi més, cap a Pakistan!

Per creuar la frontera ens ho vam agafar amb calma, i vam trencar les vuit hores de viatge en dos trams, podent així parar i fer un cop d’ull ràpid a la famosa ciutat de Bam i la seva ciutadella de fang: Arg-e Bam, famosa per ser la ciutat de fang més gran del món encara de peu, això fins una desgraciada nit del 2005, quan a les cinc del matí, un terratrèmol va sacsejar la ciutat; la meitat de la població va perdre la vida i contades són les edificacions que van quedar de peu.
Era difícil trobar-se a algú pel carrer que no hagués perdut un familiar pròxim: després de la catàstrofe, el poble va quedar sumit en el dol, i en una profunda sensació de desolació, seqüela emocional que serà difícil de curar. Avui en dia, però, diverses organitzacions estan treballant en un macroprojecte de reconstrucció i, poc a poc, la ciutat convertida en pols torna a prendre la seva forma original de nou, però sembla que els treballs van per llarg, i ara per ara és poc el que es pot apreciar en comparació a les fotos que hem vist penjades per tot arreu.


Pòster que mostra l'abans i el després del terratrèmol!


Encara avui s´hi poden observar parts destruides....


però la gent s'espavila com pot, i moltes botigues són ara un container de ferro.


No podem dir que vam veure l'Arg-e Bam, però si la seva reconstrucció!

Aquella nit la vam passar a l’hotel Akbar, on tot i ser molt amables amb nosaltres, ens van fotre una clavada que semblava que ens toqués pagar-los la reconstrucció de l’hotel, convertint-se d’aquesta manera en el més car en el que ens hem allotjat a Iran (i, pensant-ho bé, poder de tot el viatge...). Però el senyor Akbar, amb el que vam passar una vesprada entretinguda xerrant i rient-nos de tot, va tenir el detallàs de llevar-se a les sis del matí per acompanyar-nos amb cotxe a la carretera general, i endossar-nos al primer autobús cap a Zahedan, última ciutat abans de la fronterera amb Pakistan.

Ja acomiadant-nos d'Iran, recordem en la llunyania amb quina idea vam entrar al país, perduts com anàvem, i com de diferents han sigut les coses després. La gent sempre disposada a ajudar, fins al punt d'organitzar-te la vida, a vegades, però sempre amb les millors intencions.
Ens disposem a deixar un país complicat d'entendre, però que fàcilment es deixa apreciar, on modernitat i tradició es barregen de la manera més espontània, on hem descobert la duresa de la vida al desert, la importància que té l'aigua, l'encant de l'alegria més gratuita, i l'abisme que pot existir entre com es veuen les coses, i com poden ser (com un Estat pot tenir una imatge, i la seva gent un sabor molt diferent).

Segons ens havien explicat altres viatgers que havien fet la mateixa ruta però en direcció contrària (com la parella alemanya, o dos francesos que vam conèixer a Bam), és obligatori que els estrangers vagin escortats per un policia durant tot el camí, però tot i que vam travessar algun control policial, a nosaltres ningú ens va escortar. I millor, perquè per anar dia i nit acompanyats d’un militar de divuit anyets, sense vehicle, ni arma, ni tan sols un miserable telèfon per comunicar-se, controlant tota la nit la porta de la teva habitació, que fa més la feina de diana fàcil que de protector, valia més la pena anar sols i al nostre aire, i passant una mica més desapercebuts!

Un cop arribats a Zahedan (després d’un viatge de bus gratuït, perquè ells es van oblidar de cobrar-nos i nosaltres de pagar!), tocava trobar la manera d’anar fins a la mateixa frontera. Altra vegada se suposava que era impossible amb transport públic, i que s´havia de contractar un taxi escortat que cobrava preus europeus, però després de molt discutir i molt regatejar, i amb l’ajuda dels simpàtics i atents locals (que parlaven cridant l’un sobre l’altre, semblant més que se’ns rifaven que no pas que estiguessin intentant ajudar-nos), vam travessar la ciutat amb un enorme taxista barbut que amb prou feines entrava dins el seu petit vehicle, fins arribar a la improvisada parada on una furgoneta esperava a estar plena per a sortir cap a la frontera (furgoneta monitoritzada per la policia amb un GPS, que es parava als controls i amb un pen-drive els passava el full de ruta, quina modernitat!).

Un cop a la frontera, no va ser del tot el que ens esperàvem. Del costat iraní, la cosa va ser molt normal: un gran edifici amb alguns policies, control de passaports, la típica explicació d’on cau Andorra, segell de sortida i bon viatge (amb un somriure a la cara...); del costat pakistanès... del costat paki, com que tot va ser molt diferent, i ja estem parlant d’un altre país (i d’un altre món!), us deixem amb les ganes i ja us ho explicarem al pròxim capítol. Fins aleshores... Jodaafes!


I Pakistan cap on cau?

5 comentaris:

Maria ha dit...

Hola:
Com sempre és molt bona la crònica, però a vegades esteu més inspirats i provoqueu ganes de saber més: com ho feu per trobar gent tant maca com la Selma,l'Ahmet, el pastor, ... i que us portin a la intimitat de la seva casa quan sous uns estranys?, no es malfien dels estrangers?... amb quin idioma us enteneu ?...Uf ! són una pesada, vosaltres feu la crònica i quan torneu ja preguntarem
Una abraçada

Ferran ha dit...

Salam aleicum un altre cop!
Genial que tot segueixi "viento en popa"!
A fondo per pakistan!
Brutals les fotos i la crònica, a disfrutar!

Ferran.

Albinoni ha dit...

Ei família! jeje..impressionant aquesta part del viatge, m'ha encatat...amb llàgrimes als ulls d'emoció i tot! Ojalà ens poguéssiu portar totes aquestes sensacions en un potet per poder gaudir-les com vosaltres! Kina enveja jej!
Bo molts petons als dos! Us tindré present per el Cao del Carrer, jeje.
Smuaks!!

GRK i Ona ha dit...

Ieps!
Doncs el merit de trobar aquesta gent no es pas nostre, sino seu, per ser com son i acollir-nos amb tanta hospitalitat! (pero la Selma i familia llogaven la petita coveta on vam dormir... aixo si, el preu el marcava la nostra voluntat! jeje).
...Per aquesta gent, no hi ha estrany que no mereixi un chay de benvinguda!!

I molt bon Cap del Carrer!!

Ona i GRK ha dit...

INFO

Creiem que el missatge d'EL COR HISTORIC PERSA ha estat bloquejat (pot ser que tingui alguna relacio amb l'actual situacio de repressio a Iran, donat que parlavem d'Ahmadinejat??).

Nosaltres fa dies que no podem accedir-hi...

Algu ens pot confirmar si realment esta bloquejat?? (potser es tracta d'un problema de la nostra connexio a Pakistan... qui sap).

Gracies i fins aviat!!!