DASHT-E KAVIR

[del 7 al 17 d’abril del 2009]

Després d’uns dies en un poble de muntanya, tocava fer un canvi radical i anar-nos-en a passar calor, que amb tanta pluja ja començava a semblar-nos que ens havíem equivocat de país! I per passar calor i sentir Iran en el seu estat més pur, què millor que el desert?

Na’in era el nostre primer destí, una petita ciutat que faria la funció de punt de partida de l’excursió al Dasht-e Kavir, un dels dos grans deserts del país, que es situa al centre, un pèl cap al nord, a sobre la ciutat de Yazd.

A Na’in hi feia un pet de calor que fonia les idees, i ens va costar una llarga caminada trobar una pensió que ens donés la benvinguda (després de la negativa a allotjar-nos que, rotundament, ens havia deixat anar el guarda de la musaferhune de la mesquita principal – antigament totes les mesquites disposaven d’un espai per a acollir als viatgers, hospitalitat que sempre ha caracteritzat la religió islàmica, i que ha quedat profundament arrelada en la cultura iraní, però tot i que aquesta encara conservava aquet espai, a nosaltres no ens va servir de gaire...). Al final, el generós director d’un hotel de mig-luxe va decidir apalancar-nos (literalment) en una sala que feien servir de mesquita (entre la cuina i els lavabos, vaja).

A Na'in casi tot es de fang, sobretot al casc antic, mig abandonat. I per evitar que les idees es desfagin massa

Na’in era una ciutat en mig del desert, amb cases fangoses a mig destruir, un bazar ruïnós i abandonat, i un castell de sorra gegant que faria obrir de bat a bat els ulls dels nens que juguen a fer castells a la platja.

El que encara queda de peu, i el castell, que es evident que ja no.

Les cupules blaves ens persegueixen!!

Aixo si, tot el que refereix a l'islam es verd i ben verd (com la veneradissima imatge d'Ali i Hussein, que nosaltres no hem arribat a saber distingir, ells se suposa que si)

Entre els passejos per descobrir racons obacs on amagar-nos del sol al mig dia i curses frenètiques per trobar un restaurant obert on menjar quelcom, vam confirmar que la mà dreta de l’Ona no funcionava bé (i és que l’Ona no és persona completa sense la seva càmera de fotos). L’error 99 s’havia convertit en el nostre malson, tot just ara que anàvem a visitar el desert. Després de molts mals de caps i moltes proves, vam deduir que havia de ser quelcom del diafragma, així que vam decidir separar-nos per un dia i que l’Ona tornés a Esfahan a veure l’Ali Reza (un amic del Mehdi que treballa en una botiga de fotos) per veure si podia trobar un tècnic que l’arreglés.

Mentre el Gorka es quedava plàcidament dormint, l’Ona es va llevar a les sis del matí (això no són vacances!), i cap a Esfahan. La ciutat estava completament potes enlaire, cotxes i gent col·lapsant els carrers encara més del que és habitual. Semblava que s’estava coent alguna cosa, però l’Ona tenia massa pressa per entretenir-se a xafardejar, així que saltant d’un bus a un altre es va presentar a la botiga de l’Alí. Tots dos van decidir que es necessitava l’ajuda d’un expert, i la va acabar derivant a un tècnic amic seu. Allí va conèixer la notícia bomba: el president de la Repúbica Islàmica d’Iran, el molt il·lustre senyor Ahmadineyat (o bé el mono, com li diuen els seus conciutadans amb apreci), havia vingut a Esfahan per commemorar el dia de l’energia nuclear, i de pas fer un míting (que falten poc per les eleccions i s’ha de cuidar a l’electorat!), i estava a punt d’arribar a la plaça Emam Jomeini. El tècnic, a qui l’Ona li va caure amb especial gràcia, li va confiar un objectiu que un altre client li havia deixat (no funcionava l’autofocus) perquè no es perdés l’oportunitat de retratar a l’honorable president (vaja, que de bon principi no donava massa confiança, si es dedicava a anar deixant el material dels clients a qualsevol!). Arribar a la plaça no va ser fàcil, i descobrir per on arribava el simi, per a poder veure’l des d’un lloc amb altura, va ser impossible (uns deien que ja havia arribat, els altres que ja marxava, uns que entrava per un carrer i els demés pel contrari...). Total, que de sobte va passar un cotxe a tocar-li les orelles i... era el personatge en qüestió, que un per un pèl que no l’atropella!

El simi i el seu servei religios secret (secretissim!)

La plaça estava plena de gent, però segons alguns comentaven, en molts casos es tractava d’una presència casi obligada, ja que tots els que treballaven pel govern (els hi havien donat festa) estaven obligats a deixar-se veure per allà si no volien tenir l’oportunitat de perdre la feina, que no pogués semblar que són opositors del règim. Segons un noi, també hi havia molt jovent que aprofitava la multitud per a trobar-se, o fer noves coneixences, sense ser fàcilment vistos. A primera fila estava prohibit anar-hi amb aparells fotogràfics (i ja hi havia una bona colla de militars i chadors voluntaris per a registrar el personal a consciència), així que l’Ona es va quedar sense poder entrar, però passejar enmig de la multitud (que en la majoria dels casos no semblava parar cap mena d’atenció al discurs que se sentia sinó, més aviat, passant un dia de festa amb la família i els amics) va ser una experiència ben divertida. Havia aprofitat per quedar una estona amb el Mehdi, i aquest, arrel de les preguntes de la gran quantitat de policia secreta que rondava per la plaça, va haver de fer-se passar també per turista (el seu marit, per ser més exactes) per a no enredar-se en problemes...

Hi havia seguidors per tot arreu...

pero sobretot, gent que no semblava estar del tot atenta...

Aixo si, als crios se'ls ha de tenir ben ensenyats des de petits!

El tècnic no va poder enllestir la feina fins passades les deu de la nit (s’havia trencat una peça del circuit elèctric, i com a bon iraní, l’havia canviat amb una de falsa fent apanyos per aquí i per allà), així que va tocar quedar-se a dormir a la ciutat, i llevar-se altra vegada a primera hora per tornar a Na’in al matí següent, ja amb la càmera en plenes facultats.

Un cop a Na’in, i sense perdre més temps, vam decidir agafar el primer bus que anés cap a Khur (ciutat propera a Garmeh, que era la nostra destinació desèrtica en un bon principi), però com que no n’hi havia vam fer ús del nostre més pur instin improvisador i vam agafar-ne un cap a Jandaq, un petit poble del desert uns cent kilòmetres més al nord (quan un disposa de temps, que importen uns kilòmetres de més!). Després de dos hores d’insuportable calor i d’engolir fins a dos litres d’aigua, vam aterrar al mig d’un carrer polsegós on de seguida vam ser assetjats per una massa de curiosos. La majoria s’oferia per fer-nos de taxi i d’altres per llogar-nos una habitació. Un vellot amb cara simpàtica ens va convèncer i vam anar a dormir a casa del seu fill, on la negociació amb aquest últim va ser més aviat estranya i complicada, ja que l’home no obria boca, quedant-se pensatiu i somrient, com un estaquirot. Finalment vam arribar a un acord, incloent habitació i àpats, per així poder lliurar-nos del maleït pes de les motxilles (i és que a vegades li fotries foc i un cop de peu per no haver d’arrossegar-la!) i aprofitar per fer un tomb.

Jandaq és un poble semi desèrtic, situat als peus d’una impressionant cadena muntanyosa; se t’ericen els cabells amb el sol fet de pensar en els mil kilòmetres de desert que té per davant. Els seus carrers són plens de sorollosos motoristes (deu ser l’única diversió del poble), i a les afores alguns privilegiats cuiden dels seus frondosos horts, plens d’arbres fruiters i algunes flors. Com a Na’in, aquest petit oasis també disposa del seu castell de sorra i del seu bazar, igualment abandonats en la solitud i decadència del temps, però que en aquell moment estaven rehabilitant per atraure més turistes.

Anar i venir amb moto pel poble es l'unic entreteniment

I en un dels horts ens van convidar a menjar mongetes verdes amb pels (acides com una mala cosa)

Ja de nit, la negociació no ens va semblar tan bona: haver d’escoltar al pesat que ens havia llogat l’habitació, cada dos minuts, entre mig de converses més o menys normals o mentre menges tranquil·lament, oferint-nos un taxi per anar a un poble al mig del desert (infernal insistència!), pot arribar a enervar i sulfurar a més d’un. A més, el paio no parava de sobar a l’Ona fent servir el més mínim pretext, i per acabar-ho d’adobar, el molt il·lús va pretendre espiar-la mentre prenia una dutxa, intentant distreure al Gorka amb parafernàlies infantils (cal dir que aquest s’havia adonat de tot, i va començar el joc de “si te pillo te doy dos hostias”, però tot i les ganes que en tenia, malauradament, al final no el va enganxar!).

Al matí, ja amb la mosca pujada al nas o ficada a dins les orelles (per no dir cul, que queda lleig!), el molt impresentable es va presentar mentre esmorzàvem, i sense dir ni bon dia, se li va ocórrer la brillant idea de pronunciar les paraules tabú matutines: “taxi Mesr”. Al Gorka no li va faltar ni un quart de segon per engegar-lo a la merda d’un crit, que el va deixar tant de pedra que va marxar de l’habitació on ens trobàvem sense dir ni una sola paraula més. Així que amb un cabreig de mil dimonis, vam acabar d’esmorzar, vam agafar les nostres coses, vam guillar sense ni tant sols mirar-li a la cara (per no escopir-li), i vam començar a caminar per una pista de terra en direcció a Mesr: al final, tanta insistència, vam acabar convençuts d’anar al maleït poble, però no pas amb taxi, sinó a peu, i amb la idea de parar als pobles que quedaven de camí, fent els quaranta kilòmetres en vàries etapes!

Mira cap l'esquerra: kilometres de pols; mira cap a la dreta: kilometres de pols. I el coi de poble?

A l’hora d’en Llorenç, i ben carregats d’aigua, caminàvem en direcció al primer poble que quedava de camí, rodejats de no res (excepte del cadàver assecat al sol d’un gos que en mala hora hauria perdut el nord). Les poques persones amb qui ens vam creuar confirmaven que anàvem en bona direcció (al desert, tota precaució és poca, i per si de cas demanàvem instruccions als vehicles que ens trobàvem), però de sobte uns nois, de lluny, ens feien senyals dient que el camí era per un altre lloc, seguint un camí invisible en direcció on ells eren. Dos joves, en moto, indicant-nos que anéssim cap al no res a trobar-los? Ens va semblar que tenien més ganes de quedar-se amb algunes de les nostres pertinències que d’ajudar-nos a trobar el camí, així que vam desconfiar i seguir per la pista que es veia clarament marcada, i que segons el mapa era la que ens duria cap on havíem d’anar. Però quan ja feia dues hores que caminàvem, ja convençuts de que hauríem d’haver creuat el poble feia força estona, el dubte ens va fer pensar en parar el següent cotxe i demanar que ens portessin. I sort que la providència va fer passar a un parell de turistes tehranis que es dirigien també a passar uns dies al desert, perquè aquella pista resultava ser una desviació que travessava els quaranta kilòmetres fins a Mesr sense creuar ni un sol racó habitat! Quina sort la nostra, sinó haguéssim hagut d’acampar al mig de l’inhòspit paratge, a la mercè dels animals ferotges, i fer moltes hores de caminada sense ni una gota d’aigua!

Amb el cotxe creuàvem un paisatge ple de distància i horitzons que es fonien tremolosos amb un cel immens, sense vegetació, ni dunes, ni res més que sequera i planícies que no s’acabaven, i altes muntanyes que es retallaven en la llunyania. De sobte, però, van començar a dibuixar-se formes al nostre voltant: començava el desert de dunes. Havíem arribat a Mesr, un dels últims punts habitats del desert, abans que el mar de dunes es converteixi en l’únic relleu de paisatge, durant kilòmetres i kilòmetres.

Les primeres dunes de Mesr! (amb herba??)

Un cop a Mesr, i després de saludar als primers habitants que ens vam trobar (uns camells estacats a un fanal), vam decidir que acamparíem entre les dunes, lluny del poble. L’únic problema era menjar, però l’Ali, el gerent de l’única pensió, ens va donar la solució en proposar-nos menjar amb ell. Així que, en cinc minuts, tot solucionat!

Que hi hagi camells, passa; pero vaques? Ja te collons la cosa, quina sopresa!

Mesr, que en àrab es diu igual que Egipte, és un petit oasis envoltat de palmeres, camps de cultiu i sorra empaquetada en forma de dunes, moltes dunes. En un principi, i com a inexperts que som en el tema dels deserts, ens pensàvem que no hi hauria vida, però estàvem ben equivocats; en mig de les dunes hi creixien flors, plantes i fins i tot arbres, donant així pas a que petits insectes com els graciosos escarabats (que, com dues taques negres perseguint-se duna amunt amb uns moviments ben còmics, tenien flipada a l’Ona) o les gegants formigues de cul aixecat puguin sobreviure. El més sorprenent de tot va ser trobar una varietat inimaginable d’ocells, sobretot orenetes, fent mil piruetes enmig de l’àrid paisatge. La pena va ser no veure cap serp, ni cap escorpí, tot i buscar-los amb desesperació, però la gent del poble deia que feia massa fred; devien estar de broma no!?

Flora (una flor de palmera), i fauna (i el paio es pensava que enroscant la cua pensariem que era un escorpi!)

Un pastor i el seu ramat

Acostumats a viure envoltats d’aigua, se’ns feia difícil imaginar com pobles així poden sobreviure, és més, com poden haver desenvolupat tècniques per a cultivar camps sencers de cereals, en condicions tan difícils. A la gent del poble (que devia constar d’una quarantena de cases tirant llarg), però, no els semblava pas quelcom d’extraordinari, i ho feien amb la naturalitat que els seus avantpassats els hi havien ensenyat. Veient-los a ells, tot semblava tan natural, tan fàcil..

I trobar-nos aquests camps de blat... qui ho hauria dit.

Nena:1 - Camell:0 (quan el pare la va enviar a buscar el camell pensavem que era broma, pero prou que el va portar!)

Sota un cel estrellat i camuflats entre cinc dunes que ens protegien de les ventades de sorra vam passar dues nits meravelloses, només destorbats pel llunyà i inesgotable soroll del generador del poble (l’únic element que trencava la màgia de l’indret!), però l’experiència de veure una posta de sol entre les dunes val la pena.

El nostre petit refugi ben refugiat!

Aquesta ja comenca a ser tipica, pero aixi no us oblideu dels nostres jetos!

Marxar del poble va ser més difícil que no pas arribar, això tenint en compte que casi ens perdem pel desert: l’únic transport que hi havia era el mini bus de les cinc del matí que porta la canalla al col·legi de Khur. Al demanar a quina hora sortia, l’Alí va estar discutint uns instants sobre l’horari amb el seu fill (en serio que haurem de marxar a les cinc?), però de seguida ho vam captar: a molts pobles d’Iran no canvien l’hora a l’estiu, ells directament funcionen solarment, i els hi pifa el que marquin les agulles del rellotge, així que quan diuen les cinc són realment les sis (sempre és bo dormir una mica més, i més a aquestes hores!). El cas és que vam acompanyar la lleganyosa hora i pico de trajecte que els alumnes fan cada dia per anar a l’escola, veient així una sortida de sol espectacular.

A Khur vam arribar-hi quan tot just s’apagaven els fanals! No hi havia ni una ànima pel carrer i tot estava tancat, així que vam decidir asseure’ns allà on ens havien descarregat i esperar a que per gràcia de déu un altre mini bus ens portés a Garmeh. No va trigar gaire a aparèixer el primer pesat del matí (un taxista, evidentment, raça odiada per tots els viatgers!) argumentant que no hi havia cap altra manera d’anar a Garmeh que amb taxi, i que ja que ell estava allà, què millor que amb el seu. Per sort, l’Ona havia marxat a fer unes fotos aprofitant la llum del matí, i s’havia informat demanant a la gent normal.

Fidel Castro no esta mort, esta lluitant per la revolucion... Islamica!

De motos que no en faltin, pero les dones o be de paquet o be a peu: perque tenen prohibit conduir-les!


Perque un bon musulma puigui menjar-se la carn, aquesta ha de ser com diu el cora: desangrant l'animal de cara a la meca (Poc importa que sigui al mig del carrer!)

Pujar a un mini bus local pot ser tot una experiència, encaixats com peces de tetris segons les nostre mides, formes i colors. A l’Ona li va tocar anar asseguda a sobre d’un tamboret al mig del minúscul passadís, entre els culs enormes de dues àvies que no paraven de resar, i al Gorka compartint el seient del copilot amb un home que no va parar de menjar pa sec en tot el trajecte. Aquell viatge va ser especialment distret, ja que de tant en quan el xofer començava a cantar alguns versos del corà, i tots els passatgers responien a l’uníson el que vindria a ser el seu amen! Un cop vam arribar a Garmeh, es van acomiadar de nosaltres amb un simpàtic “Jodafes haregís” (adéu estrangers!).

Vistes des del Bus...

I de sobte ens trobem la vida!!!

A l’entrada de Garmeh ens hi esperava l’infermer del poble, que tenia la caseta de cures ben bé al costat de la carretera, i es devia entretenir a xafardejar cada cop que arribava algú nou (massa feina no podia tenir, en un poble on hi deuen viure una cinquantena de persones!). Ens va convidar a una espècie de pasta de xuxeries desfetes al sol, unes galetes i, com no, te, mentre ens explicava que en persa, Garmeh significa calent, i sota el sol de migdia el nom ens va semblar de lo més encertat. Vam anar a buscar l’únic hotel que se suposava hi havia al poble, i que ja ens havien advertit de que era un pel car: una casa de fang reconstruïda amb molt gust, que lluïa preciosa i impecable en contrast amb la resta de construccions al seu voltant, algunes a punt de caure a terra. Ja podia ser maca la casa, ja, perquè amb el preu que ens demanàvem per dormir-hi una nit casi en podíem construir una de nova! Després que el gerent ens assegurés que no hi havia cap altra pensió, vam decidir seguir la tònica dels dies anteriors i plantar la tenda al nostre aire en una “water spring” que, segons ens havien dit, estava al final del poble. Ja amb il·lusions de fer-nos un banyet i tot (l’Ona amb roba inclosa, és clar), casi ens cau l’ànima als peus quan vam descobrir que el que ens havíem imaginat com una cascada paradisíaca, no era més que una petita sortida d’aigua sota la muntanya (un rajolí d’aigua, per un iraní, deu ser casi com l’Amazones!), convertint-se en el rec que alimentava la verdor d’aquell petit oasis anomenat Garmeh, un rec amb peixets i libèl·lules de colors que jugaven voletejant damunt les seves aigües roges, tenyides del color intens de la roca d’on provenien. Al final, vam acabar assentant el campament sota l’adorable ombra d’un arbre pistatxer (adorable i absolutament imprescindible).

Cadascu posa la foto dels jodiendis (obligatoria en tots els negocis) on li surt dels nassos!

Altre cop un castell derruint-se!

On hi ha aigua, hi pot haver una dutxa!

A falta de coberts, les piquetes de la tenda sempre funcionen, menys el dia que toqui sopa!

Aquella mateixa nit, una bona ànima (de fet, la filla política del gerent de l’hotel) va acabar informant-nos que sí que hi havia un altra pensió on poder allotjar-nos, on no hi anaven tours organitzats i, per tant, podien oferir-nos un preu raonable. Al matí següent ens hi vam acomodar: els dos sols en una antiga casa de fang restaurada, xulíssima, només acompanyats per l’escorredissa presència de l’Aziz, el jove propietari del local recent estrenat.

Casa de l'Aziz, i per uns dies la nostra!

La migració cap a les urbes no és quelcom que només succeeixi a Europa, i Garmeh n’és un exemple perfecte (exemple que es repeteix insistentment en tots els petits pobles iranís). Al poble hi ha molt pocs habitants, amb una mitjana d’edat que ja entra, i amb embranzida, dins la jubilació. Només la construcció del nou hotel i l’entrada al mercat turístic (iniciativa del famós Masier, un artista tehraní amb origen a Garmeh que ha rehabilitat la casa familiar i està fent reviure el poble, encara que d’una manera un pel monopolista, ens va semblar) reté als últims joves. No deu fer gaire que els turistes s’hi passegen, perquè la gent era agradable de tot cor, senzilla, pròxima, i en cap cas pretenia vendre’t cap tipus d’artefacte. Passejar pels carrers a mig desfer-se d’un Garmeh que semblava respirar el seu últim alè amb renovada energia, escortats per dones assegudes al peu de cada cantonada, gaudint del primer i l’últim sol del dia (a mig dia, el poble es convertia en un indret fantasma: la calor era insuportable), era desgastar de la manera més bonica aquests dies de vacances.

El jovent del poble!

Desert de sal a les afores de Garmeh!

Per desgracia del poble, el palmeral que donava verdor al lloc i dàtils als seus propietaris, havia patit una malaltia (segons uns, havien tingut massa fred durant l’hivern, i segons els altres, un virus que corria per allà). Les palmeres mortes es podien comptar per desenes, sobre un horitzó de verdor el color marró predominava. Per rematar la feina, els habitants havien contractat (suposem que desesperats) a un llenyataire de Kashan. L’individu, en comptes de tallar les palmeres en un ordre específic i treure-les del lloc per deixar-ne créixer una altra, i de pas aprofitar la fusta, es dedicava a tallar les palmeres tirant a terra el murs adjacents que separen les terrasses, el recs o el que carai hi hagués, deixant-les apilades i podrint-se al sol. El Gorka, que va treballar en el tema forestal un temps, s’estirava dels cabells en veure com treballava aquell crack, que més que curar la malaltia els hi estava destrossant el poble (literalment!). Però, en fi, el poble era seu i podien fer el que volguessin amb ell!

Destrossa de palmeres mortes
!

Quina tristor!

I per si no fos poca cosa la malaltia de les palmeres, el llenyataire hi afegia el seu toc de gracia!

Els ultims datils de l'any, al limit de la comestibilitat!

Una curiositat que vam aprendre a Garmeh, és que les portes tenen tradicionalment dos poms per picar, un destinat a les dones (més prim, que per defecte fa un so més agut) i un pels homes (aquest més gruixut, i per tant més greu), d’aquesta manera, qui es trobava a dintre sabia el gènere del qui volia entrar, i segons qui era obria l’home o la dona (o bé la dona es tapava i anava a obrir de totes totes).

Tan immersos en la vida bucòlicopastoril de l’indret, vam decidir intentar pescar algun peixet del canal (la varietat de menjar que podia subministrar-nos el botiguer del costat de casa no passava dels espaguetis amb salsa de tomata i espaguetis amb salsa d’albergínia!). Però els peixos van ser més llestos que nosaltres, deixant-nos amb la mel als llavis, ja que quan la bossa de plàstic que fèiem servir de xarxa s’apropava a l’aigua, els peixos ni s’acostaven. Si és que estem fets uns bons ingenus, esperant fer la pesca del dia amb una bossa de la compra!

Bucolicopastoril!

Després de cinc dies de pau i tranquil·litat a Garmeh, vam decidir visitar altres poblets de la zona a mode de descoberta (sempre en busca del paradís, nosaltres!), aprofitant i fent ruta cap a Yazd, la primera gran ciutat al sud del Dasht-e Kavir. Segons les indicacions de l’Aziz, hi havia un autobús que sortia de Garmeh cap a Khur a les vuit del matí, des d’on podríem anar a on volguéssim. Però després d’esperar més de mig hora, no va aparèixer ningú; sort que ell també volia anar a Khur, i va passar per davant nostre amb un taxista que, empenyent els viatgers per a fer-nos una mica de lloc (on n’hi caben cinc, ni caben set!), va recollir-nos.

Un cop a Khur la historia de sempre: no hi ha autobusos, ens deien els taxistes (sinó quin negoci farien els pobres fills de sa mare!), però per primer cop en tot el viatge era veritat, fins i tot ens ho va confirmar la patrulla de policia que ens estava agafant les dades entre tot un rebombori de gent. Les forces de seguretat d’aquest país tenen una especial paranoia per pensar que tots els turistes que passen a prop seu són espies israelians, americans o extraterrestres que volen apoderar-se del seu petroli. Després d’una dura batalla per fer entendre als senyors policies els nostres noms (escrits als visats en persa, el seu idioma) i el nostre país (escrit aquest en lletres capitals a la portada dels passaports) vam decidir agafar, contra la nostra ètica i moral, un taxi que ens portés lluny d’allà, a Bayazieh, un poblet a seixanta kilòmetres.

A Beyaziyeh vam ser rebuts per un plugim que començava a caure, i en demanar-li a un home que passava pel carrer on podíem passar la nit, ens va contestar: “a la mesquita de l’Iman Reza, que és gratis”. Guaita tu quina sort la nostra! Un cop instal·lats en un dels habitacles del gran recinte, construïts per allotjar als pelegrins, que a part de ser una mesquita era un mausoleu (dedicat a alguns descendents importants del profeta Mohamed) molt venerat, el encarregat ens va ensenyar una petita cuina i ens va donar una bossa sencera de nan (pa prim i rodó que els iranís mengen per dotzenes!) per a que ens alimentéssim. Al passejar-nos per allà, el primer que ens va cridar l’atenció és que la gent s’instal·lava dins la mesquita, portant el seu fogonet i estris de cuina, a fer el picnic! (ja ens imaginem, el dia de Meritxell, a tot cristo fent una costellada a dins de l’església!)

Mare del deu senyor, que dificil que es portar el chador!

Beyaziyeh no era més que un poblet en mig del desert entre Khur i Yazd, però disposava d’un castell de fang impressionant (per mala sort, tancat en aquell moment). La sorpresa ens la va donar el poble sencer quan, en el moment més profund de la migdiada i amb la panxa ben plena, el mulah va començar a escridassar “Alà o Akbar... Alà o Akbar” per megafonia. El recinte es va omplir de gom a gom, dones, homes i nens de tot el poble, i fins i tot dels pobles propers, havien vingut a celebrar l’aniversari de la mort del aquí enterrat. L’Ona va tenir el valor d’aixecar-se i fer algunes fotos, i aquella gent la va estar invitant a te i fruita fins que no va poder més, mentre el Gorka es quedava intentant dormir una mica més, tot i el rebombori.

Dones i homes sempre separats per una cortineta.


Gran devocio al petonejar tota mena de portes, tombes i el que se'ls hi passi pels llavis!


Pels que ja fa temps que ens segui, no ens caldra explicar-vos que es tracta d'una gran quantitat d'anti mosquits!

Aquella nit vam dormir allà, aquesta vegada sí, resguardats per l’hospitalitat que l’islam predica. Però a casa de déu no tot són flors i violes, i a dos quarts de cinc ens vam tornar a despertar amb el cant matiner (molt matiner!) del mulah, que donava tret de sortida a una nova jornada de reso i fe. I es veu que aquí es lleven amb empenta, perquè el cant va durar ni més ni menys que una hora de rellotge! Com que a nosaltres, per sort, no ens toca fer gimnàs religiós de bon matí, vam seguir dormint fins que se’ns va acabar la son.

Despres d'una hora de cridoria, es va quedar ben ample!

Teníem entès que a les tres de la tarda passava un bus per aquella carretera en direcció a Yazd (l’únic bus setmanal que uneix els pobles de la zona amb la ciutat capital; en aquella àrea el sistema de transport és realment precari, i si la gent té necessitat de moure’s, com que en la majoria dels casos no disposen de cotxe, els toca, per força, llogar un taxi: que curiós eh, però sempre és a les zones més necessitades on menys s’inverteix...), així que vam decidir passar el matí passejant pel poble i els seus voltants plens de palmeres, arbres i camps de cultiu d’un verd preciós, i ocupar-nos del transport més tard.

El Gorka sempre disposat a ajudar a les avies a canvi de caramelets!


Bayaziyet...

El dia s’havia llevat bé, però el vent començava a esverar-se, i una tempesta de sorra se’ns tirava a sobre (no sé si els locals ho anomenarien tempesta, però per a nosaltres, poc coneixedors del desert, aquell vent ple de pols movent les palmeres com si fossin titelles ballant el cancan, és el que ens semblava), així que vam plantar-nos a la carretera i començar a fer dit abans que el temps empitjorés, poc segurs de que el bus realment passés (ningú en semblava massa convençut).

Dos hores ens hi vam estar, veient passar camions amb compta gotes, fins que a la fi un es va parar, duent-nos fins al pròxim encreuament, a una carretera més general. Allà ens vam enfilar, sense massa complicacions, a un camió de l’any de la maria quica, que tot i que grunyia amb força, amb prou feines tenia esma per arribar als cinquanta kilòmetres per hora, i asseguts sobre una planxa de fusta que va acabar per esborrar-nos la ratlla del cul, ens dirigíem a Yazd, entre un paisatge espectacular: amb una daurada llum de tarda i sobre una immensa plana de pols, s’alçaven imponents unes muntanyes de roca negra sorgides del més recargolat conte de fantasia i terror, amb siluetes punxegudes i carenes escarpades, on els Zoroastres, segles enrere, havien construït les seves torres del silenci...

Però tot això ja ho deixem pel pròxim capítol, aquest cop des de la capital mundial del Zoroastrisme: Yazd!