Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Terra de fades

[Del 8 al 17 de gener del 2009]

Havent esgotat les nostres oportunitats per obtenir els visats dels països que volem visitar a posteriori, sense més consells que els que hem pogut obtenir d’algun blog viatger i d’algun contacte cibernètic fruit d’aquests blogs, marxem de la capital amb l’idea de poder recórrer a l’ambaixada de Pakistan a Iran, i si aquesta ens falla, sempre podrem enfilar-nos en un vaixell des d’Aràbia cap a l‘India com a treballadors, i si aquest tampoc funciona, haurem de fer un petit tomb per Uzbekistan i Xina per així poder arribar, i si aquest pla tampoc surt a compte ens veurem obligats a agafar un avió (la qual cosa treu part del romanticisme del nostre viatge). Com veieu, d’idees no ens falten, i sempre hi ha un pla b i un c, i fins i tot un d.

Deixant de banda els plans alternatius per més endavant , decidim que deu dies ja són molts per una gran ciutat, nosaltres preferim el petits pobles, les ciutats ja les visitarem quan siguem pensionistes.

A l’estació d’autobusos és sempre la mateixa història, un grup de caça-clients, ben engalanats, escridassen els destins disponibles quan passes per la seva vora, fins i tot alguns d’ells, més agosarats (no volem dir que els altres siguin tímids, sinó que aquests tenen més morro!), t’agafen del braç i et porten al davant de la finestreta que li dóna la seva pertinent comissió, sense donar-te l’oportunitat de comparar preus amb les altres companyies. És la manera turca de vendre’t les coses!

El trajecte de bus dura unes quatre horetes, i pel camí el paisatge poc a poc va perdent la neu que l’enfarinava. Arribem a Göreme al vespre, i com mana el ritual, toca fer ruta per totes les pensions a veure quina ens fa més el pes i ens buida menys la butxaca. Acabem escollint el Dora Motel (que pel seu nom qualsevol diria que és una casa de putes), no té habitacions dins les coves, com la majoria, però sí varies qualitats més; ens donen esmorzar pel matí, tes i cafès gratis tot el sant dia, i el que és mes important per nosaltres: tenim dret a cuina! Tot això, pel mòdic preu de deu euros al dia! Durant la nit descobrim que a l’habitació fa més fred del que hauria de fer, com sempre; els radiadors són pur atretzo.


Primera impressió de Göreme (no pinta malament no?)

Capadòcia, la regió potser més visitada de Turquia després d’Istanbul, i no és d’estranyar. El paisatge sembla recollit d’un conte de fades. Aquí l’entorn està fet de màgia, i passejar-se per aquestes valls és perdre’s en la més suau fantasia. Valls amb parets de roca, que semblen gelat a punt de desfer-se, s’enfonsen sota la immensa esplanada de l’Anatòlia, deixant de tant en quant elevacions en forma de cons aquí i allà, escultures que l’home va treballar per a convertir en casa seva. L’entremaliadura sembla ser la responsable de les capritxoses formes que decoren el paisatge, i els homes es converteixen en petites termites devorant la roca, foradant-la d’història.

Com collons s'ho montava aquesta gent, amb pic i repic!


De formes capritxoses parlàvem...

La zona, que és un museu a l’aire lliure, està repleta d’esglésies iconoclastes amagades dins la pedra, cases camuflades i castells laberíntics. Tot i que cada forma és un dibuix, i a cada racó apareixen coves, sanefes i escultures naturals de tota mena, són famoses les xemeneies: cons de roca tova que s’ha anat erosionant amb el temps, però coronades per un enorme barret de pedra volcànica que s’hi aguanta fent equilibris, la qual cosa no fa gaire gràcia si has de passar per sota. Entre coves, xemeneies i camins passàvem el dia vagant sense destí, jugant a enfilar-nos a les finestres més altes, a perdre’ns dins l’estómac buit de les pedres, a endevinar com era aquell lloc anys enrere...

Un exemple de ximeneia típica, i un exemple del típic ximple!

L'ascensor de fa uns quants segles, com s'ho feien per pujar la compra?

En una d’aquestes passejades vam anar a petar (resulta que generalment nosaltres no anem, anem a petar, que ve a ser el mateix però una mica diferent) al poble d’Uçhisar, situat a tres kilòmetres de Göreme, però que segons com resulta més pròxim a la Gàl·lia que no pas a l’Anatòlia turca, al menys és el que ens va semblar al llegir els cartells d’ hotels, restaurants i botigues tots en francès! Allí hi ha un pedrot que corona el poble, i que sembla ser un antic castell, al qual, evidentment, s’ha de pagar per entrar. Igual d’evident va ser el nostre intent de penetrar la fortalesa sense acoquinar res, i per poc no acabem penetrant-nos el cap amb alguna pedra després de fotre més d’una patinada intentant escalar pel que quedava d’unes antigues escales (aquesta gent no devia tenir vertigen, per entrar a casa utilitzaven forats esculpits a la pedra casi vertical a mode d’esglaons, a uns trenta metres d’alçada!). Finalment l’únic que es podia veure eren les restes d’antigues habitacions (menys que més conservades pels ensorraments de sostres i bigues mestres).


Interiors de les coves: tot un xalet adosat, només falten les alfombres!

Moltes de les coves segueixen habitades: bona solució per la crisi, nosaltres suggerim...

De tornada del poble vam decidir agafar un camí diferent, seguint una vall anomenada Pigeon, on les termites humanes tenien com a hobby criar coloms, i a totes les parets es poden veure perfectament les restes d’antics colomers. I el camí de ben segur que devia estar fet per a coloms i no per a éssers caminants, perquè de sobte el sender desapareixia i es perdia al arribar a un mur per on semblava impossible baixar, però al final, fent un gran esforç en contra de la gravetat i arrossegant una mica el cul, vam arribar al fons de la vall. Però no va ser pas l’únic ensurt del dia; quan ja ens havíem tornat mig pardalets trepant a totes les cases, i mirant d’entrar a totes les coves, vam sentir no gaire lluny un grup de gossos bordar. El primer acte reflex va esser anar cap a l’arbre més proper, i en veure que es tractava d’una manada de mastins, vam intentar pujar-hi. La por es va apoderar de nosaltres en veure aquelles bèsties, que de petites no tenien ni les puces, i que a sobre no paraven de bordar-nos! El Gorka ja estava a dalt de l’arbre quan li va tocar ajudar a pujar a l’Ona, que fent dignitat a la seva fama, va ensopegar i caure al terra, a la mercè d’aquelles bèsties. En aquell precís moment, per sort, el cap del grup es va girar cap a nosaltres amb indiferència, i tots van seguir el seu camí vall amunt. La situació va resultar una mica còmica vista des de fora, però tots vosaltres haguéssiu fet el carallot igual!

Pigeon valley, i al fons, coronant Capadòcia, l'Erciyes Dagi amb els seus 3.916 metres.

A la pensió, tot i el fred de l’habitació, hi estàvem de conya. Hi havia poca gent i la majoria es quedava només una o dues nits, però nosaltres, que som una mica mandrosos i no tenim massa pressa, hi portàvem tants dies que ja ens hi sentíem com a casa. Ens passàvem les hores després de la posta de sol jaient al menjador de la pensió, jugant-nos a partides de tavla (backgammon) a veure qui feia el sopar, si els que portaven la pensió o nosaltres, o a veure qui era el pobre desgraciat que havia de pagar els cinc euros que valia l’ampolla de vi que ens trincàvem per sopar. La veritat és que cuinar no feia gaire gràcia, la cuina estava al terrat i fins i tot l’oli estava congelat per les fredes nits d’hivern. Precisament en una de les incursions a la cuina, volent fer servir el petit forn elèctric per cuinar un pollastre (va trigar tres quarts d’hora a escalfar-se i mai va coure res) vam agafar principis de lipotímia! Per rematar-ho, un cop enllestit el menjar fent servir el gas (molt més efectiu en aquest cas), el menjador va esser envaït per un grup de coreans predicadors, que guitarra en mà, i amens a la boca, repartia amor i alegria pel seu microcosmos. Aquest amants de Jesús van estar donant la tabarra per tot el poble amb les seves pregaries en forma de cançó (semblaven los tunos coreanos), sense ni tant sols contemplar el seu voltant, només predicant l’amor de Déu en un idioma que ningú entenia, i a sobre, volien dormir en una casa típica turca per així, en una sola nit i a cop de cartera, conèixer la tradicional vida turca. Pobres ingenus felicians (si haguessin vist com organitzaven la seva típica nit turca a casa d’un dels que portava la pensió)!


Això és vida, mentre la dona treballa, l'home descansa. Sembla que ens integrem bé!

Al matí següent de l’aventurilla amb els gossos, l’Ona va decidir matinar i anar a fer algunes fotos amb la primera llum del dia (la decisió la prenia sovint, però era el primer cop que ho aconseguia, que una cosa és la voluntat i l’altra les capacitats de cadascú). El cas és que se li va acudir la brillant idea d’anar un altra vegada a donar un volt per la ja coneguda Pigeon Valley (qui l’ha parit, com si no n’hi hagués cap més camí: la zona està farcida de valls i caminets al·lucinants!). Com no, de sobte, es va trobar amb l’estimada manada de gossos, que de fet semblaven no estimar-la gaire. Des d’una terrassa just a sobre del camí, li bordaven i ensenyaven les dents amb aire d’haver-se despertat de mala lluna i sense esmorzar. El fet que el dia anterior haguessin marxat sense més, li va donar confiança (serà ingènua), i va pretendre espantar-los com se sol fer amb els gossos torracollons: tirant-los una pedreta. Al cap de la manada aquest gest li va semblar poc cordial, i va començar a perseguir-la. Pobra Ona, ja es veia digerida, i feta tifa, per aquells estómacs afamats! La persecució va durar fins que va arribar a enfilar-se a un arbre, després, com no, d’un fallit primer intent. El gos semblava grunyir molt però si hagués volgut ja l’hagués mossegat, i no ho va fer, tot i que la insistència per fer-la fora era molt convincent. Al final, ben acollonida, tremolant com una bleda, a poc a poc va baixar de l’arbre, i va deixar que la dentadura del gos i les passes amenaçadores avançant sobre seu la fessin fora del camí, lo just per poder girar cua i fugir. Al final, sana i d’una sola peça, amb un to de pell més pàl·lid de lo normal, va despertar al Gorka, que escoltava la història com si es tractes d’un tipus de broma macabra que s’havia inventat per llevar-lo!

Pirulí, pirulí, pirulí, piru....

Aprofitant la nostra estada a Capadòcia, vam intentar visitar (sense cap tour organitzat) tots els pobles i les valls dels voltants. Normalment caminàvem per les valls fins a arribar a algun lloc (o fins i tot seguint camins que no portaven enlloc, més d’un cop, i de deu, ens havíem trobat enfilats al mig d’un barranc amb una única solució.... tirar enrere!), cada dia en alguna direcció diferent, i així els nostres passos ens van portar a Çavusin, Avanos i Ürgüp. Aquestes petits pobles són una barreja ordenada de cases de pedra clara i roques foradades a lo gruyère. En ells s’hi respira un ambient tranquil (almenys ara a l‘hivern, sense la manada de guiris i la conseqüent parafernàlia que deu haver-hi en temporada alta), amb poca gent pels carrers, molt pocs cotxes, i grans carrers empedrats amb petites cases a les vores. En tots ells la vida transcorre entre construccions noves i coves antigues, però només a Göreme, on ens allotjàvem, s’aixequen aquells grans bolets de pedra enmig del poble.


Els pedrots de Göreme i el gruyère de Çavusin.


A Avanos hi havia més activitat, hi anàvem algunes tardes, a dit, per comprar-hi verdures i menjar (feia pena veure els preus abusius de Göreme, a més de no tenir verdura fresca enlloc!). Un lloc agradable on deixar-se caure, descarregant-nos de les intenses hores de caminada: a la vora del riu, i com no intentant moure el pont penjant que portava a la mesquita (d’estones per fer l’indi sempre se’n troben!!)


Tots els pont porten... a una mesquita.

D’aquests magnífics llocs destaquem Ürgüp, i el dia contemplatiu que vam poder gaudir-hi, amb el sol d’hivern al rostre mentre els imams (perquè com a mínim n’hi ha deu per poble!) cantaven la crida al reso. Estirats a lo llangardaix en un petit turó a sobre el poble, vam deixar passar hores i hores...


Deixant passar les hores.

I així, deixant passar les hores, entre caminades per aquestes històriques valls, visitant covetes i més coves, recorrent camins amunt i avall, intentant descobrir alguna civilització passada per alt als arqueòlegs,i fent amistats amb la fauna salvatge, vam gaudir de la nostra particular estada Capadociana, lloc més que recomanat per perdre’s uns dies i deixar volar la imaginació i la fantasia de quan érem infants, jugant com si encara ho fóssim!

Comiat de la vall Rosa, on ens vam perdre hores i més hores.


... i comiat del Zeynal i l'Ismail, amb qui vam riure a la pensió durant la nostra estada.

Apa doncs, ens espolsem la mandra i a empaquetar (després de més d’una setmana les pertinences comencen a prendre un desordre caòtic!), que toca seguir endavant i xupar una miqueta d’asfalt! La pròxima missió més immediata és fer cap a Karahman Maras, ciutat pont per arribar al sud-est de Turquia, o més aviat hauríem de dir Kurdistan, però per això encara haureu d’esperar al pròxim escrit; ens veiem en terres kurdes!


Remeber del Vicenç, el Dot, el Cinto i el Miquel, al mateix lloc, l'any 1973...

5 comentaris:

Maria ha dit...

Hola viatgers,
Cada dia resulta més envejable el vostre viatge.
Si per anar a Paquistan us fallen els plans b), c) i d), aviseu perquè sempre es pot encendre una espelma, tot i que no sé a quin sant. Per provar no s'hi perd res !
Ptons
Maria

Anònim ha dit...

molt be, molt be, molt be! però, i la foto del 73?

un petit record pels ancestres!

una abraçada ben forta

(ahir tenia el gmail obert, però jo era de reunió...la propera vegada estaré més a l'aguait)

Margarida Coll ha dit...

ganes em dona d'anar-hi. Bé com potser a la jubilació !!! Eh!! no sigueu tant cruels que lka majoria nomès ho pot fer amb viatges otganitzats pel jubilats !!!

Petons

Anònim ha dit...

sniff,

tot un detall això de penjar la foto del 73

Haveu vist com era tot això en blanc i negre, nosaltres inclosos?

que tot segueixi anant molt be, en colors o en blanc i negre, tampoc canvia tant!

Ah! I doneu records al Zulfu Livanelli (l'autor, turc, d'aquelles cançons que canta la Maria del Mar Bonet -Merhaba, leylim Ley...- A mi m'agrada molt)

salem alay kum ( o Kum esdigui)

Carmina ha dit...

uau...q bonica aquesta terra de fades i les seves casetes, impressionant, recordo q ja m'havies ensenyat fotos d'aixo quan vas anar a turquia amb els del pis...xo aqsts fotos són +xules e? q guai!