[del 15 de gener al 7 de febrer del 2010]
Tot estava enllestit d’ençà la nit anterior per despertar-nos ben d’hora a la matinada, i començar a caminar fins a l’estació d’autobusos pels deserts i obscurs carrers de Calcuta. En la foscor vam pujar al giny (en millor estat que la majoria d’autobusos a la Índia, i amb la sorpresa d’un suculent esmorzar inclòs, quelcom d’inesperat!) que ens havia de portar fins a Benapole, el punt fronterer amb Bangladesh. Després d’haver estat desvetllats de la nostra mandra en varies ocasions per algunes protuberàncies a la carretera, fent que les nostres mirades de pànic es trobessin mentre sobrevolàvem els nostres seients, vam arribar a la frontera. Un cop allà, tot va seguir la rutina de sempre, emplenant papers i paperets per obtenir un segell de sortida i així poder tornar a omplir més paperets en una altra caseta més endavant per aquest cop rebre’n un d’entrada. L’anècdota circumstancial la va marcar el fet que l’home encarregat de controlar l’equipatge a l’entrada, en comptes de verificar res, va limitar-se a demanar-nos diners, a la qual cosa vam contestar amb una estrident rialla, i passant olímpicament d’ell ens vam endinsar ja a descobrir Bangladesh amb un gran somriure a la cara!
El poblet de Benapole no és més que una simple carretera polsegosa amb quatre restaurants i tres botigues al marge, tot molt típicament fronterer, però l’amabilitat de la gent ens va xocar de seguida: ningú ens empipava gens per a vendre’ns coses, i l’únic que percebíem eren mirades d’extrema curiositat i molts “hellos” per tot arreu. La curiositat arribava fins a tal extrem que en el moment que vam aturar-nos en un botigueta a fer un chay, unes quinze persones es van anar amuntegant per a observar detingudament com els turistes bevien el seu du-chay (exquisidesa bangla: te amb llet condensada). Per aprofitar l’espera del bus que ens havia de portar fins a Khulna, vam sortir de la carretera per endinsar-nos tot passejant pel primer camí que vàrem trobar, descobrint així un entramat de carreronets residencials ombrívols gràcies a la tupida vegetació selvàtica, amb petites casetes a la vorada d’enormes estanys d’aigües estancades de colors verdosos, on els nens xapotejaven apaciblement.
De camí cap a Khulna, ja enfilats al transport públic de Bangladesh, vam descobrir, estupefactes aquest cop, la dèria kamikaze d’aquesta població. La carretera no feia més de cinc metres d’ample, i la majoria de vehicles eren ciclo-rickshaws que s’havien d’apartar sota la pressió de les estridents botzinades d’autobusos i camions que jugaven a tota velocitat a veure qui s’acollonia l’últim, fotent-se a la cuneta d’un cop de volant i sense frenar, i passant a menys d’un pam l’un de l’altre. Ja havíem sentit parlar de l’enorme sinistralitat viària del país, però la realitat va superar la ficció de bon tros en veure un autobús ple de gom a gom que feia poc havia bolcat en aquell trajecte tan curt. I és que les senyals dels accidents estaven per tot arreu, ja que no vam veure ni tant sols un autobús que estigués sencer: o bé els hi faltava algun vidre (si aquests no estaven esquerdats de dalt a baix), o tenien algun costat ben abonyegat (o tots dos, tot depenent de les voltes i tombarelles que hagués volgut fer el pilot)!
Per sort, algun Déu va dignar-se a escoltar les nostres pregàries (les nostres cares blanques com el paper de fumar i les nostres mans suades, aferrades als seients en tot moment, ens delataven), i vam arribar a la ciutat sans i estalvis per a trobar un hotel per a descansar!
Al dia següent vam poder comprovar que el mateix Déu que havia sigut tan misericordiós amb nosaltres, havia castigat al Joaquim (en un primer lloc) i al Gorka (un dia més tard, per en foter-se de les desgràcies dels endemés) i va tombar-los al llit amb una bona dosis de febrades i descomposicions estomacals durant uns dies (d’això se’n diu arribar i besar el cul del sant, no?). Les nostres hipòtesis van descartar cap intervenció divina en l’assumpte en veure que l’única acompanyant femenina estava sencera i se’n fotia de tots dos sense ser degudament castigada, així que dit fenomen paranormal el vam associar més aviat a l’esmorzar de cigrons que ens havien regalat a l’autobús, i que l’Ona, amb una mica més de vista que els altres, no havia gosat ni tastar!
Deliris a quaranta graus de febre protegits per la mosquitera!
Potser va ser l'aigua marca ACME la responsable?
Amb dos membres de l’equip en tal condició física, l’Ona va haver d’assumir les tasques de noia dels encàrrecs, i fins i tot de mare en els moments més durs. Però de sobte, les ganes de sortir al carrer li van minvar després d’una fatídica tarda, quan en voler anar a fer un tomb i així conèixer una mica la ciutat, aquesta es va veure perseguida obstinadament per una massa de joves, i no tan joves, ultra-curiosos (o poder en zel, això no ho sabrem mai!), i va haver de tornar a refugiar-se a l’hotel per desfer-se dels admiradors acumulats durant el camí, una llarga processó que creixia per moments.
Això sí que és tenir un cap ple de destresa!
I això tenir-lo ple de pardals!
El senyor del gel!
El senyor de l'omnipresent du-chay.
I una cabra fredolica!
Bangladesh és sens dubte el país dels homes de càrrega.
Per a comprovar la recuperació del sector masculí i així poder veure si l’endemà continuàvem el viatge o bé caldrien més atencions mèdiques, vam aventurar-nos a veure les ruïnes de Bagerhat en una visita d’un dia. Els monuments es tractaven bàsicament de mesquites i mausoleus del segle quinze (quan l’Islam va arribar a la zona de la mà dels mogols), repartits en varis indrets en mig de la selva i fets amb vermelloses totxanes de terra cuita (sorprenent però cert, a Bangladesh no hi ha ni una sola pedra, i absolutament tot es construeix amb aquest material, ja que el país és potser el delta més gran del món, que avarca des de les últimes muntanyes de l’Himàlaia fins al golf de Bengala, fent que el territori sigui com una gran maresma, completament fangosa i propensa a les inundacions de tot tipus, però molt fèrtil). Però el que realment ens va agradar de l’excursió va ser el Thakur Dighi Pond, un gran llac que segons deien les gents de l’indret era habitat per enormes cocodrils que, és clar, vam haver d’imaginar-nos.
Els mausoleus amagats entre la espessa verdor tropical.
Tan poca pedra tenen... que la grava la fan picant totxos!
Mentre els valents es dutxen...
... els malats fan la migdiada...
... i les fredoliques s'ho repensen.
De tornada cap a Khulna, i ja amb la foscor de la nit envoltant-ho tot, l’autobús va estar gairebé dues hores aturat per un piquet en mig del no res. Allà vam aprendre que quan hi ha un accident mortal, i el conductor es dedica a fugir per potes, com havia sigut el cas, els habitants més pròxims de la zona surten indignats al carrer i cremen neumàtics en mig de la carretera per a no deixar passar a ningú, i en molts casos acaba amb enfrontaments entre els manifestants i el RAB (Rapid Action Battalion); per sort, no va ser així en aquesta ocasió. Nosaltres vam plantejar-nos durant una bona estona si dir-los-hi que potser seria més productiu i menys contaminant ensenyar a conduir cívicament a tots els conductor de Bangladesh, però de seguida ens adonàrem que donada la magnitud del problema era millor deixar-los fer la seva i no intervenir gaire...
L’endemà, commocionats (paraula típica dels telenotícies!) pels successos del dia anterior, tot i veient les grans probabilitats de patir un accident en qualsevol moment, vam decidir envalentonar-nos i pujar a un altre bus, aquest cop en direcció a Mongla: la porta d’entrada del parc national de Sunderbans, i segons diuen l’espai salvatge amb més població de tigres de bengala del món, o segons com són nomenats en anglès, “The man eating tigers”, nom que els hi queda com anell al dit, ja que es mengen una mitja d’una persona cada tres dies!
L’arribada a Mongla va ser triomfal, i ja des del moment en que vam posar el primer peu a terra, i durant els dos dies següents, vam ser perseguits per un inseparable barquer que pretenia llogar-nos el seu vaixell per a fer l’excursió que et permet visitar les entranyes del parc (bé, no ben bé les entranyes... ja que l’única manera d’endinsar-se de debò dins el parc, i passar dues o tres nits al vaixell, és llogant un tour a agències governamentals, que cobren preus dissenyats per a butxaques estrangeres). I com que no en teníem prou amb la companyia de l’enganxós, un cop ens vam haver instal·lat a l’hotel, i ja preparats per a fer-nos una dutxeta, aparegué l’enganxós número dos, un altre barquer, aquest amb dots de guia (és a dir, amb més aptitud per a tocar la pera i menjar-te l’orella i part del cervell), que tampoc va deixar-nos sols ni un instant. Perseguits sempre per aquelles dues horripilants ombres, ens dedicàrem a passejar per la polsegosa Mongla, una petita ciutat a la qual només li falten els cavalls i els borratxos per a ser ben bé un típic escenari del far west; per a compensar tal mancança, ha estat farcida de ciclo-ricshaws i dones tapades de dalt a baix. Un cop ens allunyàvem del centre, però, apareixia una bella i complexa xarxa de camins zigzaguejant entre cases unifamiliars construïdes al costat del seu llac unifamiliar, envoltades de palmeres i verdor per tot arreu, i plenes d’una vida més simple i més alegre.
El venedor ambulant de sucs miraculosos.
Canviant el wisky pel chay!
Els duels pels partits de cricket
L'escola primària a les afores de Mongla.
Quina enveja passar-se tota la infantesa amb pilotes!
Com que d'aigua no n'hi falta, qualsevol estany pot servir de pica!
Qui a dit que cal una carrera de ponts i camins quan es disposa de bambú i es té aquesta imaginació!
Paisatges paradisiacs!
Veient com construeixen els vaixells, qualsevol hi puja!
Després de dos llargs dies vam acordar que ja havíem passejat prou als dos inseparables gossets falders, que ens seguien sense descans com si portéssim llonganisses a les butxaques, i vam decidir que havia arribat el moment de fer una tria. Després d’una petita reunió amb cadascun d’ells, en la que calia fer el regateig necessari per a coordinar la visita al parc nacional per al següent dia, un dels jugadors va eliminar-se tot solet, i és que el barquer número dos, míster Soban, era com bé diu el seu nom, un sobador professional, que metrallava sense treva a l’Ona amb preguntes escopides a menys d’un pam de la seva cara, contestant-li a ella fins i tot les que li feien els seus dos companys, sers que degut a la seva masculinitat semblaven ser completament invisibles als ulls de tal individu.
L’endemà una altra inesperada descomposició matinal del Joaquim va truncar els nostres plans, i ens va obligar a retardar l’aventura un dia més. Per sort la cosa va quedar en un no res, i finalment, a primera hora del matí següent, ens trèiem les lleganyes dels ulls per a saltar del llit al llevar-se el sol, i ens acomodàvem a les cadires de plàstic de la coberta del petit vaixell que ens hauria de guiar pels canals del parc. L’aventura estava condemnada a no funcionar ja des del principi, i és que només sortir ja ens vam retardar d’una hora, hora en que el gran navegant que ens conduïa va dedicar, aprofitant que portava el dipòsit ple, per a fer encàrrecs personals aquí i allà, sota la nostra incrèdula mirada.
Com nosaltres, totes les petites barquetes es preparaven per llevar amarres.
Diuen que el tamany no importa...
La benvinguda que ens donaren els treballadors del parc no va ser tampoc la més agradable: una mà estesa amb un talonari rosa a la punta. A més del preu del tiquet d’entrada, només per trepitjar la plataforma ja havíem de pagar qui sap quin coi de propina, i després resulta que encara havíem de costejar les taxes d’entrada del vaixell, petit detallet que el nostre estimat barquer havia oblidat comentar-nos... Amb tanta discussió i cúmul de malentesos, i després d’adonar-nos que la nostra visita coincidia en divendres, i que sobre-poblats vaixells de turistes locals (que cridaven suficient com per espantar fins i tot els tigres de l’Àfrica) es preparaven a envair les aigües del parc nacional, vam acordar pagar el tradicional suborn a un guàrdia per a que ens deixés endinsar-nos per un dels canals que delimiten el parc, podent així vorejar-lo sense discutir per estranyes comissions en el preu de l’entrada, i sobretot en un ambient un pèl més íntim...
Amb el run-run, o més ben dit amb el monòton pop-pop del nostre petit vaixell, ens endinsàvem tranquil·lament pel petit canal, i mentre d’un costat podíem observar una densa selva superpoblada d’arbres de totes les formes i amb el color verd com a dominant, de l’altre costat, petits poblats sorgien entre els enormes espais desforestats i pintats d’un color més esgrogueït pel sol, on el pagesos cultiven primordialment arròs, el llegum estrella i omnipresent a tots els seus àpats. Emocionats al veure en un parell d’ocasions un dofí negre saltant per sobre la superfície de l’aigua, vàrem creure per uns instants que seria possible guaitar al rei del parc, o fins i tot algun cocodril, pobres il·lusos! La sola recompensa animal va ser guaitar com Kingfishers de colors llampants sobrevolaven a proximitat nostra, o també com el capità i el seu ajudant es fotien entre pit i esquena un quilo d’arròs amb verdures cadascú, a base d’enormes boles fetes només amb el palmell de la mà dreta, i molta destresa (destresa absolutament necessària quan la mà esquerra es fa servir per netejar-se el cul després de cagar i al lavabo no hi ha sabó!). Per altra banda, veure com les gents que habiten els petits poblats pesquen caminat pel marge del riu amb l’aigua fins al coll, arrossegant unes petites cistelles de bambú trenat, tot i el perill de ser atacats per qualsevol bestiota, va ser la grata sorpresa que evità que el viatget no fos un complet desastre.
Els canals límtrofs del parc.
Camps de conreu ben irrigats... i de l'altre costat, simpàtics banglas saludant des de casa!
Mentre el chef prepara el dinar, els altres es foten la migdiada.
Dones pescant moluscos i petits peixets
I inclús sense saber nedar, se les apanyaven per creuar a la vora on viuen les bèsties salvatges! arrrgggg!
Boirina de capvespe...
De tornada cap a Mongla vam descobrir amb recel que l’única manera de seguir el nostre viatge cap a l’est era agafant un altre autobús, i no pas amb ferri, que era i de bon tros la nostra preferència (encara que els vaixells també s’enfonsin, com feia cosa de dos mesos quan van morir una bona colla de les casi tres mil persones que, sobrecarregades, hi viatjaven!).
Però fins a la ciutat de Barishal, el polsegós i bonyegut trajecte no va estar pas tan malament. Per resumir, podríem dir que a part d’algun xoc frontal, podríem haver patir un enfonsament i un accident d’autobús al mateix temps, quan vam enfilar-nos a sobre una curiosa espècie de plataforma flotant amb motors, carregada de vehicles i gent, que ens ajudà a creuar fins a l’altre costat de la riba.
A un pam de l'aigua!
Després de recórrer mitja ciutat amb un rickshaw elèctric (admirable obra d’enginyeria xinesa per lluitar contra la contaminació) i un cop instal·lats en un hotel del centre, vam aprofitar la nostra estada a la urbe per a canviar la nostra dieta d’arròs i llenties picants, que veníem menjant d’ençà que vam creuar la frontera, per la d’un pollastre fregit i una sopa thai (gambes i verdures!) en un restaurant d’alt standing on servien els plats en mitges porcions o bé plenes (la cara de babaus que se’ns va quedar quan van arribar tres bols gegants de sopa!).
Vull una sopa!
En principi la nostra estada no havia de durar pas més d’un parell de dies, el temps de fer un tomb, recuperar energies i seguir endavant, però el ferri en direcció a Chittagong no sortia fins al cap de cinc, així que ens va tocar esperar. A aquest inesperat contratemps se’ns va sumar que l’Ona, castigada (tard però divinament, sense cap dubte aquest cop) per una conjuntivitis aguda que la retingué mig cega en la més completa penombra, i protegida de qualsevol lluminària amb unes ulleres de sol fins i tot a dintre l’habitació, es veia incapaç de seguir endavant, depenent en tot moment de les atencions de l’equip masculí. Aquells dies d’espera no van ser desaprofitats, ja que vam haver de visitar l’hospital per aconseguir arreglar aquella espontània ceguera (tota una experiència veure com s’organitzen els hospitals en aquests països!), vam il·lustrar-nos (els dos que encara s’hi veien, és clar!) una mica més sobre com prosseguir la nostra ruta, i vam començar a tramitar per fax els permisos necessaris per a visitar les zones tribals frontereres amb Myanmar (l’antigament anomenada Burma o Birmània); degut a la proximitat de Bangladesh amb la zona coneguda com el triangle d’or (Laos, Myanmar i Thailàndia), propensa d’alguna manera al tràfic d’opi i d’armes per tot el sud-est asiàtic, els turistes estrangers requereixen seguir una sèrie de formalitats amb el comissari de cada districte que es vol visitar.
Com absoultament a tot arreu a Bangladesh, a Barishal també dominen els ciclo-ricshaws!
Ricshaws i cues de pidolaires a la porta de la mesquita...
Així doncs, amb l’Ona recuperada i amb la burocràcia enllestida per part nostra, vam enfilar-nos per primer cop en un ferri amb destinació a Chittagong: el port marítim més gran i transitat de Bangladesh. L’atrotinat i particular ferri, que era un vaixell de pesca ingeniosament reconvertit per a passatgers (no com els de més luxe, plens de llums i atent personal engalardonat fins a la medul·la, i que en un primer moment varem confondre pel nostre, no!), va resultar ser bastant còmode tot i els minúsculs i superpoblats espais. Sort vam tenir de ser allotjats solets en una cabina amb dos lliteres i una petita escotilla per a respirar aire fresc, ja que de tant en tant es filtrava per sota la porta l’aroma del lavabo contigu, fet servir sense interrupció per les mil persones que dormitaven com podien tirats a qualsevol racó del pont. Tot i els inconvenients de viatjar amb enormes cucaratxes negres filtrant-se per qualsevol forat i passejant-se sobre els llits, el trajecte de vint-i-quatre hores va passar força ràpid; això sí, sempre amenitzat per la presència de curiosos seguidors allà on passejàvem, intentant fugir una mica del nostre claustre. I és que de fet va ser una viatge particularment còmic, perquè a l’hora de pujar nous passatgers, barques de fusta provinents de la costa s’apropaven carregades de gent a més no poder, com si en realitat ens dediquéssim a rescatar pasteres a punt de naufragar!
Superpoblat, dèiem, oi?
Doncs encara n'arreplegàvem més pel camí!
No ens estranya que alguns es dediquessin a pregar...
Desembarcar a Chittagong va ser més fàcil que trobar allotjament. En un primer moment la ciutat estava completament a les fosques, il·luminada tan sols pels fars del vehicles que hi circulaven, amb la zona per on havíem d’instal·lar-nos, al voltant de l’estació de trens, assetjada per petites barricades de policies armats fins a les dents i la majoria de botigues tancades a cal i cantó. La tensa situació que es respirava ens la va aclarir un amable policia amb un fusell d’assalt entravessat al l’esquena: els botiguers estaven en vaga i organitzant manifestacions amb el pretexte de que els venedors ambulants els hi robaven clients i a sobre no pagaven impostos. Tot plegat una situació ben complicada ja que en un país tan pobre, com és el cas de Bangladesh, la gent s’ha de buscar el pa de la manera que sigui!
La tassa d’atur al país és vertiginosa, amb més de la meitat de la població vivint per sota dels nivells de pobresa estipulats com a referència per la ONU (menys d’un dòlar al dia; comptant que molta gent no paga ni lloguer, ni llum, ni aigua, i tenint en compte que un dòlar dona per a molt aquí, tampoc estaria tan malament si tinguessin les necessitats bàsiques cobertes, que no és el cas!). És inevitable adonar-se que la majoria de les feines, sempre mal pagades, mal vistes i sobretot amb horaris inhumans, les fan els nens (l’explotació infantil, una altra gran realitat, i tot un repte per al país); segons el nostre punt de vista, que no ve a ser més que una opinió una mica superficial, sense conèixer el rerefons ni les entranyes de totes les coses, així és fàcil fer recompte i veure que una gran part dels homes adults en edat laboral, no té ni ofici ni benefici, quan són els seus fills els que treballen per a ells i porten els quartos per a que subsisteixi la família. Per altra banda, també es fa difícil pensar que si aquest nens no estiguessin treballant, es passarien el dia al carrer, potser jugant, potser pidolant o pitjor encara delinquint, perquè els pares segurament no els hi podrien assegurar una educació. Com dèiem abans, tot és una mica enrevessat, i si t’ho pares a pensar detingudament cada vegada es fa més difícil això d’intentar arreglar aquest món!
Tornant al que anàvem després d’aquesta espontània inspiració... als hotels de Chittagong no ens hi volien pas, sempre argumentant que estaven plens, i al final, l’únic que va voler allotjar-nos va resultar ser l’Hotel Eden, que tot i el seu nom, lluny estava de qualsevol similitud amb el paradís. Quan varem inspeccionar les habitacions, abans d’instal·lar-nos-hi definitivament, solament sentírem el sorollós carrer, quelcom d’habitual, podríem dir; però en tornar de sopar, el mulà de la mesquita del costat va començar un sermó per megafonia que va durar més que un discurs del Fidel Castro! En alguns moments, les ganes de dormir i de no sentir més aquella veu estrident i cridanera es sobreposaven amb les d’atemptar contra el centre religiós i fer-lo esclatar en mil trossets, i fins i tot una cruel i imaginativa còlera feia veure’ns entrar amb decisió, desprenent d’un àgil cop de canell el micròfon amb una mà, aixecant-li ràpidament la túnica amb l’altra, i endinsant-li fins a la més profunda cavitat del seu recte el monstruós aparell, tot i saber que una fuga de gas en aquell moment ens deixaria sords de per vida (però inclús això ens alliberaria de tal martiri!).
Per unanimitat vam decidir que la ciutat no estava feta per a nosaltres, així que tan bon punt vam acabar l’esmorzar, vam emprendre la nostra fugida agafant un autobús cap a Rangamati, un petit poble a la vora del vast llac Kaptai, limítrof amb Myanmar, on petites illes són habitades en la seva majoria per les gents de la tribu Chakma.
El turístic poblet ens va donar una pau i tranquil·litat inimaginables durant els llargs passejos pels seus petits carrers i basars, dormint en un petit hotel de nova construcció a sobre un petit port d’embarcament on desfilaven peixos de totes les formes i talles. La visita a peu fins a l’illa de Bana Vihara, on un monestir budista d’una secta exiliada de la veïna Myanmar resisteix com pot la pressió d’una república islàmica, ens instruí sobre la precària situació de les minories a la regió, i veient lo salvatge i purs que vivien una petita colònia Chakma en una illa propera, ens donà ganes de saber-ne més.
El llac Kaptai i algunes cases de Rangamati a la vora d'un petit port de raiers.
Aquí fins i tot els més menuts són experts navegants! I per amenitzar els vespres del basar.... un venedor ambulant de cures miraculoses!
Les curioses cases en alçada de Rangamati.
El llac Kaptai, a la vora de Rangamati, és més verd que blau!
Els avis tribals tot el dia fotent-li a la catximba de bambú!
Els chakma viuen en cases de bambú, algunes construides amb més encerts que les altres...
Les chakma, artesanes de tradició.
El buda que meditava, afamat, i una mongeta gegant que prou li treuria la gana!
No va ser molt difícil, ni gaire car, organitzar un petit vaixell privat per a visitar algunes illes més endinsades al llac, amb parada inclosa per un bany en mig d’aquell oceà d’aigües límpides com feia temps no vèiem. La primera parada la vam fer en una illa habitada per banglas, i després de fer un tomb i veure que res canviava la seva forma de vida dels que vivien a terra ferma, si no fos perquè havien de fer servir una petita canoa per desplaçar-se i que les cases estaven construïdes amb fang, perquè les deixalles les tiraven com si a la ciutat visquessin. Així que vam pressionar al nostre capità per a veure com realment vivien les tribus originàries de la regió, i aquest en va portar primer a una illa restaurant (on per increïble que fos nomes tenien cafè!), i finalment a una illa completament tribal. Va ser aquí on vam fer coneixença amb un professor jubilat que va explicar-nos amb ulls llagrimosos la història d’aquest país.
Patos al agua! Per si decàs, el barquer tenia el salvavides ben a mà (i tot i això, com patia...).
Els habitants de la primera illa passaven l'estona jugant al carrom, una spècie de billar asiàtic.
Antigament, el que avui es coneix com a Bangladesh no era més que petits reialmes hinduistes, budistes i animistes de diferents comunitats que vivien en completa harmonia amb la natura i el seu entorn, cultivant, pescant i caçant el seu menjar com venien fent des de sempre. Abans de l’ocupació anglesa, l’Islam va arribar amb només vint missioners que van capturar Bengala (regió de la qual l’actual Calcuta n’era la capital). La influència musulmana, que encara avui identifica al país, no va poder controlar la zona del sud-est (Chittagong i la frontera amb Myanmar), però amb la construcció de ponts, carreteres, mausoleus, mesquites i noves rutes de comerç van aportar prosperitat i tranquil·litat, així doncs va emergir del no res la petita ciutat de Dhaka, convertir-se més tard en la capital mogola de Bengala, i en la gran metròpolis que és en la nostra era. Amb l’arribada dels anglesos poc va canviar el seu ritme de vida en les zones tribals, ja que el títol de les terres els hi era reconegut, encara que a canvi d’explotacions de matèries primes. Va ser a l’hora de la partició i de la creació de Pakistan (Est i Oest, dividits per una Índia hindú) quan grans èxodes van tenir lloc; encara que les matances a Pakistan Est (l’actual Bangladesh) no fossin tan sanguinàries com les de l’altre costat, mig milió de persones van perdre la vida. I per si no fos prou difícil per una regió dirigida pel govern i les lleis del llunyà Pakistan Oest, una guerra civil va començar amb una clara intenció independentista quan l’Awami League (partit polític del Pakistan Est, que promovia la diferència dels idiomes urdú i bengalí) va guanyar les eleccions per majoria absoluta per després ser vetats d’entrar a l’assemblea nacional i formar govern. No va ser fins al mil nou-cents setanta-u, amb l’intervenció militar d’Índia, que va néixer la independent República Islàmica de Bangladesh, amb la capital a Dhaka, que ritma amb taka (la seva pròpia moneda), i amb una senyera molt semblant a la japonesa (verda amb un cercle vermell al centre).
Deixem una mica de banda l’historia, però no del tot. La idea de construir el llac Kaptai com a recurs hidroelèctric va ser dels Pakistanesos. Dit fet va obligar a les famílies indígenes que habitaven la zona a refugiar-se als turons, que avui són les illes que van quedar per sobre el nivell de l’aigua, submergint els seus camps de cultiu (i la seva font d’aliments essencial). A dia d’avui la situació tampoc els hi és gaire favorable, ja que després de que l’aigua els impedís cultivar, la llei els prohibí pescar, deixant-los així només la venta de pan i teles teixides manualment com a única, i insuficient font d’ingressos i subsistència; a tot això s´hi afegeix que quan una gran catàstrofe succeeix a la superpoblada plana, fent que la gent perdi les seves llars i camps de conreu (ja sigui per inundacions o ciclons, el país és un clar exemple del que passa amb el canvi climàtic), el govern els reubica a les àrees muntanyoses menys poblades, a aquesta zona que els anglesos van anomenar les Hill Tracts. La qüestió no és una manca de solidaritat envers aquestes gents que ho han perdut tot a la plana, sinó per la manera com aquests desplaçaments han desencadenat en una oberta discriminació envers els aborígens, i amb la instauració de camps militars al mig de la selva i la continua violació dels drets humans que estant patint per a ser expulsats (destrossant poblats sencers, matant tant als líders tribals com a qualsevol que els hi doni suport, obligant a abandonar-ho tot per després trobar-se pidolant per les ciutats de majoria bangla) se senten deixats de la mà de déu i amb una obscura visió del seu futur: desaparèixer!
Les illetes que treuen tímidament el cap sobre les aigües.
Al bazar i als ports comercials s'hi barregen població tribal i banglas de la plana.
El nostre pas per aquella petita illa Chakma, doncs, no ens va deixar pas gens indiferents. No solament vam ser abocats a la petita lluita quotidiana d’aquestes gents, sinó que vam poder conèixer la seva alegre i contagiosa manera de viure. Les dones d’aquell poble eren obertes i espontànies, fàcilment ens captivàren amb el seu esperit lliure i el seu fort caràcter. En aquella casa, mentre uns escoltaven la trista història que el professor tenia per explicar (havia aprofitat que no ens acompanyava cap guia per a poder obrir-se a aquells estrangers, i donar així ressò a la seva fràgil veu, sentint-se insòlitament lliure de parlar sense ser censurat), a la cuina les dones omplien la foscor de la sala amb estrepitoses rialles que esclataven espontàniament a cada moment, mentre el ritme de la tertúlia el marcaven les profundes bafarades dels dens fum que sortia d’una gran pipa de bambú, que circulava de mà en mà.
La simpàtica família chakma del professor d'anglès.
Quin goig veure aquesta llibertat d'esperit!
En una cuina chakma no hi pot faltar la pipa!
La curta estada en aquella petita illa va ser, de segur, el més bell i el més interessant d’aquella grata jornada en barca, jornada que transcorregué per aigües cristal·lines que relaxaven la serenor del dia, i acollien les petitíssimes barques de pescadors fent volar les seves xarxes. El paisatge es veia completat per illes d’espessa vegetació espargides aquí i allà, en les quals apareixien cases de fang o de bambú delicadament camuflades entre la verdor, i que prenien un to un tant melancòlic quan, a l’apropar-se el vespre, es veien embolicades per una lleugera boirina blanca.
L'activitat pesquera dels banglas!
Al cap vespre de tornada a Rangamati.
Les Hill Tracts ens havien sorprès gratament, i el fet de que les seves gents no tinguessin una tendència tan exagerada a observar, perseguir i rodejar l’estranger com els seus compatriotes de la plana, ens convencé per seguir fent ruta sense sortir de la zona, i així decidírem agafar un autobús que després de dues hores de viatge per polsegoses carreteres que travessaven un increïble paisatge de turons i més turons de selva, habitats només en petits racons per poblats tribals, o en alguns casos per comunitats bangla que s’estenien al voltant d’un bazar de cabanyes de fusta a la vora de la ruta, ens dugué fins a Banderban.
A la petita ciutat de Banderban la cerca d’allotjament fou una altra vegada una odissea, però finalment, gràcies a l’ajuda d’algun simpàtic local, vam anar a petar a un hotel regentat per un adorable jove que feu la vista grossa al veure que no dúiem el permís que se suposa és estrictament necessari per a visitar la zona (nosaltres ens servíem, de moment sense problemes i sempre amb un ampli somriure cada vegada que l’havíem hagut d’ensenyar als controls de policia del camí, de la trista fotocòpia d’un fax sense resposta que havíem enviat al cap de policia de la zona facilitant les nostres dades).
Al basar amb la mesquita com a epicentre...
... però a les afores, les estupes budistes ressalten sobre els turons.
I al temple budes preparats pel monzó!
Amb un estat de semi il·legalitat dedicàrem el dia següent a caminar. Vam caminar i caminar per una carretera que travessava alguns pobles (nosaltres en buscàvem un de particular, que segons ens havien dit era agradable i permetia conèixer la vida d’una tribu matriarcal, però immersos en la nostra pròpia xerrameca i un embadaliment un pèl crònic, ens devíem passar l’encreuament que hi duia), fins que, sota una intensa calor, els nostres passos ens portaren fins a un petit riu on un grup de dones i nens locals rentaven roba, petaven la xerrada i aprofitaven per fer-se una bona (i gèlida) dutxa. Vam aprofitar l’avinentesa per fer una parada tècnica i relaxar-nos una estona, moment en que el Gorka, desitjós d’interaccionar amb els habitants de la regió, els deleità amb una estrafolària dansa mentre intentava evitar que els seus peus, que relliscaven descontrolats sobre una pedra plena de mho, el duguessin, com la fatalitat del moment indicava, de cap a una bassa on s’acumulaven residus de sabó, d’olles brutes i qui sap quin cúmul d’altres detritus. La cabussada amb la que finalitzà l’espontània intervenció va provocar una estrepitosa rialla entre tots els presents, simpàtics i plens de sentit de l’humor com eren. Posteriorment fins i tot van oferir-se a ensenyar-li com es renten uns pantalons a mà al pobre damnificat, que intentava desfer-se de la brutícia de la seva indumentària amb bastant poca traça.
Un nen (no una nena!) cuidant del seu germà. I les dones indígenes ensenyant a fregar a mà els pantalons del Gorka!
Mirada curiosa dels més menuts al nostre pas.
De tornada, veient que no passava ni un sol autobús i temorosos de que se’ns fes fosc, vam reprendre els nostres dies d’autoestopistes i ens vam enfilar a una pick’up plena de joves turistes banglas que baixava a tot gas per les corbes de l’asfalt que serpentejava selva avall.
Això de vagar sense destí ens havia agradat, així que al dia següent ens vam dedicar a fer el mateix, aquesta vegada en ves de seguint la carretera, prenent el riu com a guia dels nostres passos. Com és costum en aquest país, la vora del riu estava poblada per innumerables peces de roba de colors estesa al sol, i algunes dones hi rentaven estris de cuina mentre els més petits xapotejaven entre jocs i rialles, o ajudaven als homes a transportar riu avall les peces de bambú lligades a mode de pastera. Una petita barca conduïda per un silenciós i encorbat avi servia de pont als vianants que desitjaven creuar; gràcies a aquest servei ens vam desplaçar fins a l’altra vora, on el passeig ens conduí pels camins d’un poble bangla, que es distingeix dels pobles tribals sobretot perquè les cases es troben molt més juntes les unes de les altres, estan construïdes de fang i no de bambú, hi viu més gent i s’observa molta més activitat pels seus espais, així com una vida molt més sorollosa. De somriures, com ja començava a ser costum, no ens en van pas faltar.
Voltant pel riu de Banderban.
Poquíssimes cases disposen d'aigua corrent, així que toca bombejar-la des de la bomba de la plaça.
El venedor ambulant d'olles (i com no, també burro de càrrega, quin remei!).
Al sortir del poble, mentre seguíem caminant pels camps, un home d’edat avançada, torrat pel sol i amb cara amigable, ens va oferir portar-nos amb la seva barca fins a l’últim poble que hi havia riu amunt. La idea ens va semblar bona, i el preu que demanava raonable, així que les ganes de deixar que el dia ens conduís al seu gust ens van fer acceptar. Quan vam veure que l’home s’apropava a una petita barqueta plena d’aigua que agonitzava a la vora del riu, ja era massa tard per fer-se enrere (val a dir que si el cabal hagués estat més profund del metre i escaig que feia, potser ens ho haguéssim repensat millor...). Després dels cinc minuts que l’avi va necessitar per a buidar la majoria de l’aigua que inundava el seu bot, ens hi vam enfilar i vam deixar que els seus minsos braços ens duguessin aigües amunt. L’excursió no va durar pas gaire, ja que a la punta de proa, on el Joaquim havia estacionat tot el seu pes, hi havia un forat per on l’aigua es filtrava amb ritme decidit. Després d’una altra parada per a buidar de nou el llac que s’havia format als nostres peus, i d’un intent de redistribució dels passatgers que pretenia (santa utopia!) mantenir el forat elevat per sobre el límit de l’aigua, ens vam veure obligats a dir-li al pobre home que ens deixés al primer lloc on pogués, abans de veure’ns obligats a continuar nedant!
Hauríem d'haver mirat més minuciosament la quantitat d'aigua a l'interior de la barca abans d'enfilar-nos-hi.
Aquell vespre arribàrem a Banderban cansats però alegres, perquè les llarguíssimes caminades per aquella zona no només ens havien portat per paisatges bonics i pobles peculiars, sinó que a més no havien estat pas mancades, ni de bon tros, d’anècdotes i rialles.
Amb el record encara fresc d’aquests dos fantàstics últims dies ens acomiadàvem, al matí següent i amb mocadoret de paper en mà per a eixugar-se els mocs i onejar a l’aire a mode d’adéu melodramàtic i pel·liculer, d’aquest company que ens havia omplert el cap d’històries i més històries (i qui ha de ser aquest sinó el Joaquim!), i que havia trencat el nostre ritme a duo per a carregar-nos de noves energies convertint-nos en un simpàtic trio que funcionava a la perfecció! Feia pena desfer-se del que ja era una part del viatge, però la nostra ruta mirava cap a destins diferents (ni farts de vi ens en anàvem nosaltres a sentir el Full Power de la costa turística del sud de la Índia!), així que ens vam haver de resignar a deixar-lo fugir dins aquell autobús destartalat,resar un parell d’ave marias per la seva seguretat, i emprendre els dos sols l’últim dia de descoberta per les Hill Tracts.
Per marxar de vegades fa falta empènyer l'autobús!
La pena de desfer-se del Joaquim es va veure ràpidament recompensada, perquè aquell va ser de bon tros el millor dia que vam passar a les Hill Tracts! Després de fer un rally en bus digne de veure (o més aviat digne de patir!), vam arribar a la segona muntanya més alta de Bangladesh, la Chimbuk Hill (d’uns vertiginosos mil cent cinquanta metres d’alçada!), que de muntanya no en té res, ja que la llarga caminada que normalment t’ha de dur fins al segon pic més alt de qualsevol lloc es va veure reduïda, en aquest cas, a dos minuts a peu pujant turó amunt des de la carretera, a on ens vam veure obligats a dissuadir un militar per a que ens deixés passar tot i no portar el guia obligatori. La recompensa no va venir per l’esforç que ens havia costat pujar, sinó perquè un cop a dalt del turó vam obtenir unes genials vistes panoràmiques de la zona, que ens descobriren que no pas gaire lluny d’on érem, un poble esperava a ser visitat...
Els nens flipant veient-se reproduits al petit aparell.
El poblet de Benapole no és més que una simple carretera polsegosa amb quatre restaurants i tres botigues al marge, tot molt típicament fronterer, però l’amabilitat de la gent ens va xocar de seguida: ningú ens empipava gens per a vendre’ns coses, i l’únic que percebíem eren mirades d’extrema curiositat i molts “hellos” per tot arreu. La curiositat arribava fins a tal extrem que en el moment que vam aturar-nos en un botigueta a fer un chay, unes quinze persones es van anar amuntegant per a observar detingudament com els turistes bevien el seu du-chay (exquisidesa bangla: te amb llet condensada). Per aprofitar l’espera del bus que ens havia de portar fins a Khulna, vam sortir de la carretera per endinsar-nos tot passejant pel primer camí que vàrem trobar, descobrint així un entramat de carreronets residencials ombrívols gràcies a la tupida vegetació selvàtica, amb petites casetes a la vorada d’enormes estanys d’aigües estancades de colors verdosos, on els nens xapotejaven apaciblement.
De camí cap a Khulna, ja enfilats al transport públic de Bangladesh, vam descobrir, estupefactes aquest cop, la dèria kamikaze d’aquesta població. La carretera no feia més de cinc metres d’ample, i la majoria de vehicles eren ciclo-rickshaws que s’havien d’apartar sota la pressió de les estridents botzinades d’autobusos i camions que jugaven a tota velocitat a veure qui s’acollonia l’últim, fotent-se a la cuneta d’un cop de volant i sense frenar, i passant a menys d’un pam l’un de l’altre. Ja havíem sentit parlar de l’enorme sinistralitat viària del país, però la realitat va superar la ficció de bon tros en veure un autobús ple de gom a gom que feia poc havia bolcat en aquell trajecte tan curt. I és que les senyals dels accidents estaven per tot arreu, ja que no vam veure ni tant sols un autobús que estigués sencer: o bé els hi faltava algun vidre (si aquests no estaven esquerdats de dalt a baix), o tenien algun costat ben abonyegat (o tots dos, tot depenent de les voltes i tombarelles que hagués volgut fer el pilot)!
Per sort, algun Déu va dignar-se a escoltar les nostres pregàries (les nostres cares blanques com el paper de fumar i les nostres mans suades, aferrades als seients en tot moment, ens delataven), i vam arribar a la ciutat sans i estalvis per a trobar un hotel per a descansar!
Al dia següent vam poder comprovar que el mateix Déu que havia sigut tan misericordiós amb nosaltres, havia castigat al Joaquim (en un primer lloc) i al Gorka (un dia més tard, per en foter-se de les desgràcies dels endemés) i va tombar-los al llit amb una bona dosis de febrades i descomposicions estomacals durant uns dies (d’això se’n diu arribar i besar el cul del sant, no?). Les nostres hipòtesis van descartar cap intervenció divina en l’assumpte en veure que l’única acompanyant femenina estava sencera i se’n fotia de tots dos sense ser degudament castigada, així que dit fenomen paranormal el vam associar més aviat a l’esmorzar de cigrons que ens havien regalat a l’autobús, i que l’Ona, amb una mica més de vista que els altres, no havia gosat ni tastar!
Deliris a quaranta graus de febre protegits per la mosquitera!
Potser va ser l'aigua marca ACME la responsable?
Això sí que és tenir un cap ple de destresa!
I això tenir-lo ple de pardals!
El senyor del gel!
El senyor de l'omnipresent du-chay.
I una cabra fredolica!
Bangladesh és sens dubte el país dels homes de càrrega.
Per a comprovar la recuperació del sector masculí i així poder veure si l’endemà continuàvem el viatge o bé caldrien més atencions mèdiques, vam aventurar-nos a veure les ruïnes de Bagerhat en una visita d’un dia. Els monuments es tractaven bàsicament de mesquites i mausoleus del segle quinze (quan l’Islam va arribar a la zona de la mà dels mogols), repartits en varis indrets en mig de la selva i fets amb vermelloses totxanes de terra cuita (sorprenent però cert, a Bangladesh no hi ha ni una sola pedra, i absolutament tot es construeix amb aquest material, ja que el país és potser el delta més gran del món, que avarca des de les últimes muntanyes de l’Himàlaia fins al golf de Bengala, fent que el territori sigui com una gran maresma, completament fangosa i propensa a les inundacions de tot tipus, però molt fèrtil). Però el que realment ens va agradar de l’excursió va ser el Thakur Dighi Pond, un gran llac que segons deien les gents de l’indret era habitat per enormes cocodrils que, és clar, vam haver d’imaginar-nos.
Els mausoleus amagats entre la espessa verdor tropical.
Tan poca pedra tenen... que la grava la fan picant totxos!
Mentre els valents es dutxen...
... els malats fan la migdiada...
... i les fredoliques s'ho repensen.
De tornada cap a Khulna, i ja amb la foscor de la nit envoltant-ho tot, l’autobús va estar gairebé dues hores aturat per un piquet en mig del no res. Allà vam aprendre que quan hi ha un accident mortal, i el conductor es dedica a fugir per potes, com havia sigut el cas, els habitants més pròxims de la zona surten indignats al carrer i cremen neumàtics en mig de la carretera per a no deixar passar a ningú, i en molts casos acaba amb enfrontaments entre els manifestants i el RAB (Rapid Action Battalion); per sort, no va ser així en aquesta ocasió. Nosaltres vam plantejar-nos durant una bona estona si dir-los-hi que potser seria més productiu i menys contaminant ensenyar a conduir cívicament a tots els conductor de Bangladesh, però de seguida ens adonàrem que donada la magnitud del problema era millor deixar-los fer la seva i no intervenir gaire...
L’endemà, commocionats (paraula típica dels telenotícies!) pels successos del dia anterior, tot i veient les grans probabilitats de patir un accident en qualsevol moment, vam decidir envalentonar-nos i pujar a un altre bus, aquest cop en direcció a Mongla: la porta d’entrada del parc national de Sunderbans, i segons diuen l’espai salvatge amb més població de tigres de bengala del món, o segons com són nomenats en anglès, “The man eating tigers”, nom que els hi queda com anell al dit, ja que es mengen una mitja d’una persona cada tres dies!
L’arribada a Mongla va ser triomfal, i ja des del moment en que vam posar el primer peu a terra, i durant els dos dies següents, vam ser perseguits per un inseparable barquer que pretenia llogar-nos el seu vaixell per a fer l’excursió que et permet visitar les entranyes del parc (bé, no ben bé les entranyes... ja que l’única manera d’endinsar-se de debò dins el parc, i passar dues o tres nits al vaixell, és llogant un tour a agències governamentals, que cobren preus dissenyats per a butxaques estrangeres). I com que no en teníem prou amb la companyia de l’enganxós, un cop ens vam haver instal·lat a l’hotel, i ja preparats per a fer-nos una dutxeta, aparegué l’enganxós número dos, un altre barquer, aquest amb dots de guia (és a dir, amb més aptitud per a tocar la pera i menjar-te l’orella i part del cervell), que tampoc va deixar-nos sols ni un instant. Perseguits sempre per aquelles dues horripilants ombres, ens dedicàrem a passejar per la polsegosa Mongla, una petita ciutat a la qual només li falten els cavalls i els borratxos per a ser ben bé un típic escenari del far west; per a compensar tal mancança, ha estat farcida de ciclo-ricshaws i dones tapades de dalt a baix. Un cop ens allunyàvem del centre, però, apareixia una bella i complexa xarxa de camins zigzaguejant entre cases unifamiliars construïdes al costat del seu llac unifamiliar, envoltades de palmeres i verdor per tot arreu, i plenes d’una vida més simple i més alegre.
El venedor ambulant de sucs miraculosos.
Canviant el wisky pel chay!
Els duels pels partits de cricket
L'escola primària a les afores de Mongla.
Quina enveja passar-se tota la infantesa amb pilotes!
Com que d'aigua no n'hi falta, qualsevol estany pot servir de pica!
Qui a dit que cal una carrera de ponts i camins quan es disposa de bambú i es té aquesta imaginació!
Paisatges paradisiacs!
Veient com construeixen els vaixells, qualsevol hi puja!
L’endemà una altra inesperada descomposició matinal del Joaquim va truncar els nostres plans, i ens va obligar a retardar l’aventura un dia més. Per sort la cosa va quedar en un no res, i finalment, a primera hora del matí següent, ens trèiem les lleganyes dels ulls per a saltar del llit al llevar-se el sol, i ens acomodàvem a les cadires de plàstic de la coberta del petit vaixell que ens hauria de guiar pels canals del parc. L’aventura estava condemnada a no funcionar ja des del principi, i és que només sortir ja ens vam retardar d’una hora, hora en que el gran navegant que ens conduïa va dedicar, aprofitant que portava el dipòsit ple, per a fer encàrrecs personals aquí i allà, sota la nostra incrèdula mirada.
Com nosaltres, totes les petites barquetes es preparaven per llevar amarres.
Diuen que el tamany no importa...
La benvinguda que ens donaren els treballadors del parc no va ser tampoc la més agradable: una mà estesa amb un talonari rosa a la punta. A més del preu del tiquet d’entrada, només per trepitjar la plataforma ja havíem de pagar qui sap quin coi de propina, i després resulta que encara havíem de costejar les taxes d’entrada del vaixell, petit detallet que el nostre estimat barquer havia oblidat comentar-nos... Amb tanta discussió i cúmul de malentesos, i després d’adonar-nos que la nostra visita coincidia en divendres, i que sobre-poblats vaixells de turistes locals (que cridaven suficient com per espantar fins i tot els tigres de l’Àfrica) es preparaven a envair les aigües del parc nacional, vam acordar pagar el tradicional suborn a un guàrdia per a que ens deixés endinsar-nos per un dels canals que delimiten el parc, podent així vorejar-lo sense discutir per estranyes comissions en el preu de l’entrada, i sobretot en un ambient un pèl més íntim...
Amb el run-run, o més ben dit amb el monòton pop-pop del nostre petit vaixell, ens endinsàvem tranquil·lament pel petit canal, i mentre d’un costat podíem observar una densa selva superpoblada d’arbres de totes les formes i amb el color verd com a dominant, de l’altre costat, petits poblats sorgien entre els enormes espais desforestats i pintats d’un color més esgrogueït pel sol, on el pagesos cultiven primordialment arròs, el llegum estrella i omnipresent a tots els seus àpats. Emocionats al veure en un parell d’ocasions un dofí negre saltant per sobre la superfície de l’aigua, vàrem creure per uns instants que seria possible guaitar al rei del parc, o fins i tot algun cocodril, pobres il·lusos! La sola recompensa animal va ser guaitar com Kingfishers de colors llampants sobrevolaven a proximitat nostra, o també com el capità i el seu ajudant es fotien entre pit i esquena un quilo d’arròs amb verdures cadascú, a base d’enormes boles fetes només amb el palmell de la mà dreta, i molta destresa (destresa absolutament necessària quan la mà esquerra es fa servir per netejar-se el cul després de cagar i al lavabo no hi ha sabó!). Per altra banda, veure com les gents que habiten els petits poblats pesquen caminat pel marge del riu amb l’aigua fins al coll, arrossegant unes petites cistelles de bambú trenat, tot i el perill de ser atacats per qualsevol bestiota, va ser la grata sorpresa que evità que el viatget no fos un complet desastre.
Els canals límtrofs del parc.
Camps de conreu ben irrigats... i de l'altre costat, simpàtics banglas saludant des de casa!
Mentre el chef prepara el dinar, els altres es foten la migdiada.
Dones pescant moluscos i petits peixets
I inclús sense saber nedar, se les apanyaven per creuar a la vora on viuen les bèsties salvatges! arrrgggg!
Boirina de capvespe...
De tornada cap a Mongla vam descobrir amb recel que l’única manera de seguir el nostre viatge cap a l’est era agafant un altre autobús, i no pas amb ferri, que era i de bon tros la nostra preferència (encara que els vaixells també s’enfonsin, com feia cosa de dos mesos quan van morir una bona colla de les casi tres mil persones que, sobrecarregades, hi viatjaven!).
Però fins a la ciutat de Barishal, el polsegós i bonyegut trajecte no va estar pas tan malament. Per resumir, podríem dir que a part d’algun xoc frontal, podríem haver patir un enfonsament i un accident d’autobús al mateix temps, quan vam enfilar-nos a sobre una curiosa espècie de plataforma flotant amb motors, carregada de vehicles i gent, que ens ajudà a creuar fins a l’altre costat de la riba.
A un pam de l'aigua!
Després de recórrer mitja ciutat amb un rickshaw elèctric (admirable obra d’enginyeria xinesa per lluitar contra la contaminació) i un cop instal·lats en un hotel del centre, vam aprofitar la nostra estada a la urbe per a canviar la nostra dieta d’arròs i llenties picants, que veníem menjant d’ençà que vam creuar la frontera, per la d’un pollastre fregit i una sopa thai (gambes i verdures!) en un restaurant d’alt standing on servien els plats en mitges porcions o bé plenes (la cara de babaus que se’ns va quedar quan van arribar tres bols gegants de sopa!).
Vull una sopa!
En principi la nostra estada no havia de durar pas més d’un parell de dies, el temps de fer un tomb, recuperar energies i seguir endavant, però el ferri en direcció a Chittagong no sortia fins al cap de cinc, així que ens va tocar esperar. A aquest inesperat contratemps se’ns va sumar que l’Ona, castigada (tard però divinament, sense cap dubte aquest cop) per una conjuntivitis aguda que la retingué mig cega en la més completa penombra, i protegida de qualsevol lluminària amb unes ulleres de sol fins i tot a dintre l’habitació, es veia incapaç de seguir endavant, depenent en tot moment de les atencions de l’equip masculí. Aquells dies d’espera no van ser desaprofitats, ja que vam haver de visitar l’hospital per aconseguir arreglar aquella espontània ceguera (tota una experiència veure com s’organitzen els hospitals en aquests països!), vam il·lustrar-nos (els dos que encara s’hi veien, és clar!) una mica més sobre com prosseguir la nostra ruta, i vam començar a tramitar per fax els permisos necessaris per a visitar les zones tribals frontereres amb Myanmar (l’antigament anomenada Burma o Birmània); degut a la proximitat de Bangladesh amb la zona coneguda com el triangle d’or (Laos, Myanmar i Thailàndia), propensa d’alguna manera al tràfic d’opi i d’armes per tot el sud-est asiàtic, els turistes estrangers requereixen seguir una sèrie de formalitats amb el comissari de cada districte que es vol visitar.
Com absoultament a tot arreu a Bangladesh, a Barishal també dominen els ciclo-ricshaws!
Ricshaws i cues de pidolaires a la porta de la mesquita...
Així doncs, amb l’Ona recuperada i amb la burocràcia enllestida per part nostra, vam enfilar-nos per primer cop en un ferri amb destinació a Chittagong: el port marítim més gran i transitat de Bangladesh. L’atrotinat i particular ferri, que era un vaixell de pesca ingeniosament reconvertit per a passatgers (no com els de més luxe, plens de llums i atent personal engalardonat fins a la medul·la, i que en un primer moment varem confondre pel nostre, no!), va resultar ser bastant còmode tot i els minúsculs i superpoblats espais. Sort vam tenir de ser allotjats solets en una cabina amb dos lliteres i una petita escotilla per a respirar aire fresc, ja que de tant en tant es filtrava per sota la porta l’aroma del lavabo contigu, fet servir sense interrupció per les mil persones que dormitaven com podien tirats a qualsevol racó del pont. Tot i els inconvenients de viatjar amb enormes cucaratxes negres filtrant-se per qualsevol forat i passejant-se sobre els llits, el trajecte de vint-i-quatre hores va passar força ràpid; això sí, sempre amenitzat per la presència de curiosos seguidors allà on passejàvem, intentant fugir una mica del nostre claustre. I és que de fet va ser una viatge particularment còmic, perquè a l’hora de pujar nous passatgers, barques de fusta provinents de la costa s’apropaven carregades de gent a més no poder, com si en realitat ens dediquéssim a rescatar pasteres a punt de naufragar!
Superpoblat, dèiem, oi?
Doncs encara n'arreplegàvem més pel camí!
No ens estranya que alguns es dediquessin a pregar...
Desembarcar a Chittagong va ser més fàcil que trobar allotjament. En un primer moment la ciutat estava completament a les fosques, il·luminada tan sols pels fars del vehicles que hi circulaven, amb la zona per on havíem d’instal·lar-nos, al voltant de l’estació de trens, assetjada per petites barricades de policies armats fins a les dents i la majoria de botigues tancades a cal i cantó. La tensa situació que es respirava ens la va aclarir un amable policia amb un fusell d’assalt entravessat al l’esquena: els botiguers estaven en vaga i organitzant manifestacions amb el pretexte de que els venedors ambulants els hi robaven clients i a sobre no pagaven impostos. Tot plegat una situació ben complicada ja que en un país tan pobre, com és el cas de Bangladesh, la gent s’ha de buscar el pa de la manera que sigui!
La tassa d’atur al país és vertiginosa, amb més de la meitat de la població vivint per sota dels nivells de pobresa estipulats com a referència per la ONU (menys d’un dòlar al dia; comptant que molta gent no paga ni lloguer, ni llum, ni aigua, i tenint en compte que un dòlar dona per a molt aquí, tampoc estaria tan malament si tinguessin les necessitats bàsiques cobertes, que no és el cas!). És inevitable adonar-se que la majoria de les feines, sempre mal pagades, mal vistes i sobretot amb horaris inhumans, les fan els nens (l’explotació infantil, una altra gran realitat, i tot un repte per al país); segons el nostre punt de vista, que no ve a ser més que una opinió una mica superficial, sense conèixer el rerefons ni les entranyes de totes les coses, així és fàcil fer recompte i veure que una gran part dels homes adults en edat laboral, no té ni ofici ni benefici, quan són els seus fills els que treballen per a ells i porten els quartos per a que subsisteixi la família. Per altra banda, també es fa difícil pensar que si aquest nens no estiguessin treballant, es passarien el dia al carrer, potser jugant, potser pidolant o pitjor encara delinquint, perquè els pares segurament no els hi podrien assegurar una educació. Com dèiem abans, tot és una mica enrevessat, i si t’ho pares a pensar detingudament cada vegada es fa més difícil això d’intentar arreglar aquest món!
Tornant al que anàvem després d’aquesta espontània inspiració... als hotels de Chittagong no ens hi volien pas, sempre argumentant que estaven plens, i al final, l’únic que va voler allotjar-nos va resultar ser l’Hotel Eden, que tot i el seu nom, lluny estava de qualsevol similitud amb el paradís. Quan varem inspeccionar les habitacions, abans d’instal·lar-nos-hi definitivament, solament sentírem el sorollós carrer, quelcom d’habitual, podríem dir; però en tornar de sopar, el mulà de la mesquita del costat va començar un sermó per megafonia que va durar més que un discurs del Fidel Castro! En alguns moments, les ganes de dormir i de no sentir més aquella veu estrident i cridanera es sobreposaven amb les d’atemptar contra el centre religiós i fer-lo esclatar en mil trossets, i fins i tot una cruel i imaginativa còlera feia veure’ns entrar amb decisió, desprenent d’un àgil cop de canell el micròfon amb una mà, aixecant-li ràpidament la túnica amb l’altra, i endinsant-li fins a la més profunda cavitat del seu recte el monstruós aparell, tot i saber que una fuga de gas en aquell moment ens deixaria sords de per vida (però inclús això ens alliberaria de tal martiri!).
Per unanimitat vam decidir que la ciutat no estava feta per a nosaltres, així que tan bon punt vam acabar l’esmorzar, vam emprendre la nostra fugida agafant un autobús cap a Rangamati, un petit poble a la vora del vast llac Kaptai, limítrof amb Myanmar, on petites illes són habitades en la seva majoria per les gents de la tribu Chakma.
El turístic poblet ens va donar una pau i tranquil·litat inimaginables durant els llargs passejos pels seus petits carrers i basars, dormint en un petit hotel de nova construcció a sobre un petit port d’embarcament on desfilaven peixos de totes les formes i talles. La visita a peu fins a l’illa de Bana Vihara, on un monestir budista d’una secta exiliada de la veïna Myanmar resisteix com pot la pressió d’una república islàmica, ens instruí sobre la precària situació de les minories a la regió, i veient lo salvatge i purs que vivien una petita colònia Chakma en una illa propera, ens donà ganes de saber-ne més.
El llac Kaptai i algunes cases de Rangamati a la vora d'un petit port de raiers.
Aquí fins i tot els més menuts són experts navegants! I per amenitzar els vespres del basar.... un venedor ambulant de cures miraculoses!
Les curioses cases en alçada de Rangamati.
El llac Kaptai, a la vora de Rangamati, és més verd que blau!
Els avis tribals tot el dia fotent-li a la catximba de bambú!
Els chakma viuen en cases de bambú, algunes construides amb més encerts que les altres...
Les chakma, artesanes de tradició.
El buda que meditava, afamat, i una mongeta gegant que prou li treuria la gana!
No va ser molt difícil, ni gaire car, organitzar un petit vaixell privat per a visitar algunes illes més endinsades al llac, amb parada inclosa per un bany en mig d’aquell oceà d’aigües límpides com feia temps no vèiem. La primera parada la vam fer en una illa habitada per banglas, i després de fer un tomb i veure que res canviava la seva forma de vida dels que vivien a terra ferma, si no fos perquè havien de fer servir una petita canoa per desplaçar-se i que les cases estaven construïdes amb fang, perquè les deixalles les tiraven com si a la ciutat visquessin. Així que vam pressionar al nostre capità per a veure com realment vivien les tribus originàries de la regió, i aquest en va portar primer a una illa restaurant (on per increïble que fos nomes tenien cafè!), i finalment a una illa completament tribal. Va ser aquí on vam fer coneixença amb un professor jubilat que va explicar-nos amb ulls llagrimosos la història d’aquest país.
Patos al agua! Per si decàs, el barquer tenia el salvavides ben a mà (i tot i això, com patia...).
Els habitants de la primera illa passaven l'estona jugant al carrom, una spècie de billar asiàtic.
Antigament, el que avui es coneix com a Bangladesh no era més que petits reialmes hinduistes, budistes i animistes de diferents comunitats que vivien en completa harmonia amb la natura i el seu entorn, cultivant, pescant i caçant el seu menjar com venien fent des de sempre. Abans de l’ocupació anglesa, l’Islam va arribar amb només vint missioners que van capturar Bengala (regió de la qual l’actual Calcuta n’era la capital). La influència musulmana, que encara avui identifica al país, no va poder controlar la zona del sud-est (Chittagong i la frontera amb Myanmar), però amb la construcció de ponts, carreteres, mausoleus, mesquites i noves rutes de comerç van aportar prosperitat i tranquil·litat, així doncs va emergir del no res la petita ciutat de Dhaka, convertir-se més tard en la capital mogola de Bengala, i en la gran metròpolis que és en la nostra era. Amb l’arribada dels anglesos poc va canviar el seu ritme de vida en les zones tribals, ja que el títol de les terres els hi era reconegut, encara que a canvi d’explotacions de matèries primes. Va ser a l’hora de la partició i de la creació de Pakistan (Est i Oest, dividits per una Índia hindú) quan grans èxodes van tenir lloc; encara que les matances a Pakistan Est (l’actual Bangladesh) no fossin tan sanguinàries com les de l’altre costat, mig milió de persones van perdre la vida. I per si no fos prou difícil per una regió dirigida pel govern i les lleis del llunyà Pakistan Oest, una guerra civil va començar amb una clara intenció independentista quan l’Awami League (partit polític del Pakistan Est, que promovia la diferència dels idiomes urdú i bengalí) va guanyar les eleccions per majoria absoluta per després ser vetats d’entrar a l’assemblea nacional i formar govern. No va ser fins al mil nou-cents setanta-u, amb l’intervenció militar d’Índia, que va néixer la independent República Islàmica de Bangladesh, amb la capital a Dhaka, que ritma amb taka (la seva pròpia moneda), i amb una senyera molt semblant a la japonesa (verda amb un cercle vermell al centre).
Deixem una mica de banda l’historia, però no del tot. La idea de construir el llac Kaptai com a recurs hidroelèctric va ser dels Pakistanesos. Dit fet va obligar a les famílies indígenes que habitaven la zona a refugiar-se als turons, que avui són les illes que van quedar per sobre el nivell de l’aigua, submergint els seus camps de cultiu (i la seva font d’aliments essencial). A dia d’avui la situació tampoc els hi és gaire favorable, ja que després de que l’aigua els impedís cultivar, la llei els prohibí pescar, deixant-los així només la venta de pan i teles teixides manualment com a única, i insuficient font d’ingressos i subsistència; a tot això s´hi afegeix que quan una gran catàstrofe succeeix a la superpoblada plana, fent que la gent perdi les seves llars i camps de conreu (ja sigui per inundacions o ciclons, el país és un clar exemple del que passa amb el canvi climàtic), el govern els reubica a les àrees muntanyoses menys poblades, a aquesta zona que els anglesos van anomenar les Hill Tracts. La qüestió no és una manca de solidaritat envers aquestes gents que ho han perdut tot a la plana, sinó per la manera com aquests desplaçaments han desencadenat en una oberta discriminació envers els aborígens, i amb la instauració de camps militars al mig de la selva i la continua violació dels drets humans que estant patint per a ser expulsats (destrossant poblats sencers, matant tant als líders tribals com a qualsevol que els hi doni suport, obligant a abandonar-ho tot per després trobar-se pidolant per les ciutats de majoria bangla) se senten deixats de la mà de déu i amb una obscura visió del seu futur: desaparèixer!
Les illetes que treuen tímidament el cap sobre les aigües.
Al bazar i als ports comercials s'hi barregen població tribal i banglas de la plana.
El nostre pas per aquella petita illa Chakma, doncs, no ens va deixar pas gens indiferents. No solament vam ser abocats a la petita lluita quotidiana d’aquestes gents, sinó que vam poder conèixer la seva alegre i contagiosa manera de viure. Les dones d’aquell poble eren obertes i espontànies, fàcilment ens captivàren amb el seu esperit lliure i el seu fort caràcter. En aquella casa, mentre uns escoltaven la trista història que el professor tenia per explicar (havia aprofitat que no ens acompanyava cap guia per a poder obrir-se a aquells estrangers, i donar així ressò a la seva fràgil veu, sentint-se insòlitament lliure de parlar sense ser censurat), a la cuina les dones omplien la foscor de la sala amb estrepitoses rialles que esclataven espontàniament a cada moment, mentre el ritme de la tertúlia el marcaven les profundes bafarades dels dens fum que sortia d’una gran pipa de bambú, que circulava de mà en mà.
La simpàtica família chakma del professor d'anglès.
Quin goig veure aquesta llibertat d'esperit!
En una cuina chakma no hi pot faltar la pipa!
La curta estada en aquella petita illa va ser, de segur, el més bell i el més interessant d’aquella grata jornada en barca, jornada que transcorregué per aigües cristal·lines que relaxaven la serenor del dia, i acollien les petitíssimes barques de pescadors fent volar les seves xarxes. El paisatge es veia completat per illes d’espessa vegetació espargides aquí i allà, en les quals apareixien cases de fang o de bambú delicadament camuflades entre la verdor, i que prenien un to un tant melancòlic quan, a l’apropar-se el vespre, es veien embolicades per una lleugera boirina blanca.
L'activitat pesquera dels banglas!
Al cap vespre de tornada a Rangamati.
Les Hill Tracts ens havien sorprès gratament, i el fet de que les seves gents no tinguessin una tendència tan exagerada a observar, perseguir i rodejar l’estranger com els seus compatriotes de la plana, ens convencé per seguir fent ruta sense sortir de la zona, i així decidírem agafar un autobús que després de dues hores de viatge per polsegoses carreteres que travessaven un increïble paisatge de turons i més turons de selva, habitats només en petits racons per poblats tribals, o en alguns casos per comunitats bangla que s’estenien al voltant d’un bazar de cabanyes de fusta a la vora de la ruta, ens dugué fins a Banderban.
A la petita ciutat de Banderban la cerca d’allotjament fou una altra vegada una odissea, però finalment, gràcies a l’ajuda d’algun simpàtic local, vam anar a petar a un hotel regentat per un adorable jove que feu la vista grossa al veure que no dúiem el permís que se suposa és estrictament necessari per a visitar la zona (nosaltres ens servíem, de moment sense problemes i sempre amb un ampli somriure cada vegada que l’havíem hagut d’ensenyar als controls de policia del camí, de la trista fotocòpia d’un fax sense resposta que havíem enviat al cap de policia de la zona facilitant les nostres dades).
Al basar amb la mesquita com a epicentre...
... però a les afores, les estupes budistes ressalten sobre els turons.
I al temple budes preparats pel monzó!
Amb un estat de semi il·legalitat dedicàrem el dia següent a caminar. Vam caminar i caminar per una carretera que travessava alguns pobles (nosaltres en buscàvem un de particular, que segons ens havien dit era agradable i permetia conèixer la vida d’una tribu matriarcal, però immersos en la nostra pròpia xerrameca i un embadaliment un pèl crònic, ens devíem passar l’encreuament que hi duia), fins que, sota una intensa calor, els nostres passos ens portaren fins a un petit riu on un grup de dones i nens locals rentaven roba, petaven la xerrada i aprofitaven per fer-se una bona (i gèlida) dutxa. Vam aprofitar l’avinentesa per fer una parada tècnica i relaxar-nos una estona, moment en que el Gorka, desitjós d’interaccionar amb els habitants de la regió, els deleità amb una estrafolària dansa mentre intentava evitar que els seus peus, que relliscaven descontrolats sobre una pedra plena de mho, el duguessin, com la fatalitat del moment indicava, de cap a una bassa on s’acumulaven residus de sabó, d’olles brutes i qui sap quin cúmul d’altres detritus. La cabussada amb la que finalitzà l’espontània intervenció va provocar una estrepitosa rialla entre tots els presents, simpàtics i plens de sentit de l’humor com eren. Posteriorment fins i tot van oferir-se a ensenyar-li com es renten uns pantalons a mà al pobre damnificat, que intentava desfer-se de la brutícia de la seva indumentària amb bastant poca traça.
Un nen (no una nena!) cuidant del seu germà. I les dones indígenes ensenyant a fregar a mà els pantalons del Gorka!
Mirada curiosa dels més menuts al nostre pas.
De tornada, veient que no passava ni un sol autobús i temorosos de que se’ns fes fosc, vam reprendre els nostres dies d’autoestopistes i ens vam enfilar a una pick’up plena de joves turistes banglas que baixava a tot gas per les corbes de l’asfalt que serpentejava selva avall.
Això de vagar sense destí ens havia agradat, així que al dia següent ens vam dedicar a fer el mateix, aquesta vegada en ves de seguint la carretera, prenent el riu com a guia dels nostres passos. Com és costum en aquest país, la vora del riu estava poblada per innumerables peces de roba de colors estesa al sol, i algunes dones hi rentaven estris de cuina mentre els més petits xapotejaven entre jocs i rialles, o ajudaven als homes a transportar riu avall les peces de bambú lligades a mode de pastera. Una petita barca conduïda per un silenciós i encorbat avi servia de pont als vianants que desitjaven creuar; gràcies a aquest servei ens vam desplaçar fins a l’altra vora, on el passeig ens conduí pels camins d’un poble bangla, que es distingeix dels pobles tribals sobretot perquè les cases es troben molt més juntes les unes de les altres, estan construïdes de fang i no de bambú, hi viu més gent i s’observa molta més activitat pels seus espais, així com una vida molt més sorollosa. De somriures, com ja començava a ser costum, no ens en van pas faltar.
Voltant pel riu de Banderban.
Poquíssimes cases disposen d'aigua corrent, així que toca bombejar-la des de la bomba de la plaça.
El venedor ambulant d'olles (i com no, també burro de càrrega, quin remei!).
Al sortir del poble, mentre seguíem caminant pels camps, un home d’edat avançada, torrat pel sol i amb cara amigable, ens va oferir portar-nos amb la seva barca fins a l’últim poble que hi havia riu amunt. La idea ens va semblar bona, i el preu que demanava raonable, així que les ganes de deixar que el dia ens conduís al seu gust ens van fer acceptar. Quan vam veure que l’home s’apropava a una petita barqueta plena d’aigua que agonitzava a la vora del riu, ja era massa tard per fer-se enrere (val a dir que si el cabal hagués estat més profund del metre i escaig que feia, potser ens ho haguéssim repensat millor...). Després dels cinc minuts que l’avi va necessitar per a buidar la majoria de l’aigua que inundava el seu bot, ens hi vam enfilar i vam deixar que els seus minsos braços ens duguessin aigües amunt. L’excursió no va durar pas gaire, ja que a la punta de proa, on el Joaquim havia estacionat tot el seu pes, hi havia un forat per on l’aigua es filtrava amb ritme decidit. Després d’una altra parada per a buidar de nou el llac que s’havia format als nostres peus, i d’un intent de redistribució dels passatgers que pretenia (santa utopia!) mantenir el forat elevat per sobre el límit de l’aigua, ens vam veure obligats a dir-li al pobre home que ens deixés al primer lloc on pogués, abans de veure’ns obligats a continuar nedant!
Hauríem d'haver mirat més minuciosament la quantitat d'aigua a l'interior de la barca abans d'enfilar-nos-hi.
Aquell vespre arribàrem a Banderban cansats però alegres, perquè les llarguíssimes caminades per aquella zona no només ens havien portat per paisatges bonics i pobles peculiars, sinó que a més no havien estat pas mancades, ni de bon tros, d’anècdotes i rialles.
Amb el record encara fresc d’aquests dos fantàstics últims dies ens acomiadàvem, al matí següent i amb mocadoret de paper en mà per a eixugar-se els mocs i onejar a l’aire a mode d’adéu melodramàtic i pel·liculer, d’aquest company que ens havia omplert el cap d’històries i més històries (i qui ha de ser aquest sinó el Joaquim!), i que havia trencat el nostre ritme a duo per a carregar-nos de noves energies convertint-nos en un simpàtic trio que funcionava a la perfecció! Feia pena desfer-se del que ja era una part del viatge, però la nostra ruta mirava cap a destins diferents (ni farts de vi ens en anàvem nosaltres a sentir el Full Power de la costa turística del sud de la Índia!), així que ens vam haver de resignar a deixar-lo fugir dins aquell autobús destartalat,resar un parell d’ave marias per la seva seguretat, i emprendre els dos sols l’últim dia de descoberta per les Hill Tracts.
Per marxar de vegades fa falta empènyer l'autobús!
La pena de desfer-se del Joaquim es va veure ràpidament recompensada, perquè aquell va ser de bon tros el millor dia que vam passar a les Hill Tracts! Després de fer un rally en bus digne de veure (o més aviat digne de patir!), vam arribar a la segona muntanya més alta de Bangladesh, la Chimbuk Hill (d’uns vertiginosos mil cent cinquanta metres d’alçada!), que de muntanya no en té res, ja que la llarga caminada que normalment t’ha de dur fins al segon pic més alt de qualsevol lloc es va veure reduïda, en aquest cas, a dos minuts a peu pujant turó amunt des de la carretera, a on ens vam veure obligats a dissuadir un militar per a que ens deixés passar tot i no portar el guia obligatori. La recompensa no va venir per l’esforç que ens havia costat pujar, sinó perquè un cop a dalt del turó vam obtenir unes genials vistes panoràmiques de la zona, que ens descobriren que no pas gaire lluny d’on érem, un poble esperava a ser visitat...
Després d’un empinada baixada a través de la selva, vam seguir el primer camí que semblava portar a dit poble, i per a sorpresa, pel petit caminet vàrem topar amb silencioses gents d’ulls ametllats i robes senzilles, fent-nos pressentir que seguíem la direcció encertada. Entrar en aquell poble va ser com fer un salt en el temps i en l’espai; veient, ja de bon començament, dos mosses amb tota la pitrera a l’aire (quelcom d’impensable per una república islàmica!), esbatussant amb enormes pals grans quantitats de cereals. Les cases de grans dimensions i construïdes essencialment de bambú, s’alçaven a metres del terra, reservant la part inferior per a emmagatzemar llenya o per a criar suculents porquets. Les petites finestres per on alguns curiosos treien el cap per observar-nos amb naturalitat semblaven escotilles de grans vaixells de fusta. L’encontre amb un grup de nens amb dilatacions a les orelles i torsos despullats va convertir-se en un joc espontani d’una rialla contagiosa. Tot era calma, silenci i pau en aquell poble de no més de quinze cases, i fins i tot el temps semblava no tenir cap valor. Era estrany passejar-nos per lo més íntim de la vida d’aquella gent sense veure’ns rodejats de persones o assaltats a preguntes, ni envoltats de cares que ens convidessin a marxar; una agradable, lleugera i al mateix temps incòmoda indiferència ens convertia en estranys, però benvinguts, en persones ni més ni menys importants que ells mateixos. De totes maneres, el seu rostre (bell rostre el d’aquelles jovenetes!) delatava la gran curiositat que havia despertat la nostra visita, i els nostres moviments indecisos delataven també un desig de respecte, al mateix temps que un absolut desconeixement de la seva tradició, una distància excitant de penetrar. Ens haguéssim quedat hores i hores, però el nostre intrusisme havia sigut ja suficient, i la impossibilitat de comunicar-nos feia difícil pensar en arribar a un aprofundiment de les coses, així que desitjosos de trobar més pobles amagats entre la verdor, vam acomiadar-nos d’aquelles simpàtiques gents, i seguint les seves instruccions empreníem l’última aventura a través de la selva. Passant a través dels camps de cultiu i d’algunes cabanes per a guardar els estris, vam adonar-nos de que l’últim bus marxaria aviat, i a sobre, el militar que ens havia deixat passar devia d’estar preocupat ja, així que sense més miraments vam decidir pujar fins a la carretera i fer marxa enrere de camí cap a Banderban de nou.
Els nens flipant veient-se reproduits al petit aparell.
La càlida bellesa de les dones indígenes.
Aprofitant tots els espais per a transportar el que sigui.
Així, amb aquest dolç sabor de boca ple de descobriments deixàvem enrere les Hill Tracts i al mateix temps aquest escrit, esperant sempre deixant-vos amb les ganes de saber-ne més, però com sempre això ja serà per la següent entrega!
És l'hora dels adéus....
