Aquest petit blog espera ésser una llibreta de peripècies conjunta entre l'Ona i el Gorka durant els nostres viatges, exiliats com som i serem... i de bon gust!!!
"Alguns pensen que fan un viatge, però en realitat, és el viatge que et fa, o et desfà" (N. Bouvier)

Un tomb per les Cíclades: Naxos i Santorini

[del 25 d'octubre al 5 de novembre de 2008]

Arribem al ferri suats i a corre-cuita, amb un souvlaki a mitges a la mà, i amb dos pams de llengua a fora (sisplau, que algú ens ensenyi la manera de no fer sempre tard!). El cas és que trobem el vaixell, i encara millor: ens hi deixen pujar sense ni tan sols mirar els bitllets, visca la patxorra grega!

Després de passejar per coberta, prendre el sol i dormitar a estones, a la una de la nit el vaixell encara en marxa, ens escup al petit port de Naxos, on ens hi rep una ventolera de cal collons. Sense ganes de regatejar per una habitació, decidim fer ús de la tenda i acampar a la platja (un mariner ens aconsella anar al sud, segons ell hi fa menys vent). A l’hora de muntar la tenda ens adonem que allí hi venta igual que a qualsevol altre lloc, i decidim plantar el campament arrecerats darrere un bar abandonat a primera línia de platja (quin luxe!).

Al matí el vent persisteix, la qual cosa ens obliga a marxar a l’interior i posposar el nostre bany. De seguida descobrim que fer dit a l’illa no és tan evident, i ens costa dues hores ben bones que algú es digni a parar-se. Curiosament aquest algú és un hindú punjabi i dos amics, tots tres treballadors d’una cantera de marbre (aquí es foten un fart de picar pedra, i de recollir olives!).

A Halki la cosa està xunga, molt bonic el poble això sí, però no hi ha ni cristo, i això que és diumenge. Apa! sant tornem-hi al transport dels pobres i ens torna a parar el mateix paio, molt simpàtic, per cert, ja que ens va ajudar a buscar una habitació al següent poble: Filoti, un poble amb més animació i com a mínim un parell de tabernes obertes (que bé que sona taberna, taberna, fa venir gana i set a l’hora!), amb unes impressionants vistes sobre la vall, els seus conreus i camps d’oliveres. Vista l’expectativa de negoci dels llogaters, que volien vint euros per nit (no sé si es que som molt rates o ens creiem que estem a Calcuta i podem regatejar arreu...) vam tornar a dormir a l’hotel cinc estrelles, a sota d’una olivera, aquest cop, i com a companys d’habitació... porcs i cabres (i collons, quin coi de berridos que foten els porcs a la nit, que l’Ona no s’atrevia ni a sortir a fer el seu merescut i quotidià riuet de bona nit)!

El nostre company d'habitació: el porc cridaner, i el nostre magnífic campament, amb vistes de Filoti al fons.

El dia següent el sol no es va dignar a fer acte de presència, així que vam anar a buscar-lo una mica més amunt, vora la muntanya més alta de l’illa (el mont Zeus a 1000m i escaig) a on preteníem passar la nit. Una altra nit de cinc estrelles, i unes vistes acollonants sobre la manta d’oliveres als nostres peus, amb el mar al fons. El mar... ja teníem ganes de banyar-nos així que el dia següent, caminant caminant (i amb l’ajuda d’algun conductor) fèiem camí cap a Ano Sangri, ja més a propet del mar (les distàncies sense cotxe s’allarguen molt... avançar 5 km va ser tota una victòria!). I aquesta victòria va resultar acabar amb la visita d’unes ruïnes on ens va portar el conductor, molt emocionat, i a on, de pas, ens va deixar abandonats, sense adonar-se que tornar a les fosques des del mig del no-res és una mica complicat. Això sí, no tothom pot dir que ha acampat enmig d’un escenari tan privilegiat (sí, sí, vam plantar la tenda allí mateix, al peu del que quedava del temple: espectacular).


Anant a buscar el sol allà on no hi era, camí del Mont Zeus.


Campament a la zona de descans, on vam descansar de meravella...


Quin privilegi fer nit resguardats per les ruïnes dels temps antics!

Al matí, tot i voler despertar-nos ben d’hora a l’alba, un grup de turistes jubilats americans ens van entretenir amb les batalles que havien viscut arreu del món durant el passat segle! Això sí, es van disculpar per la incompetència del seu president unes quantes vegades, casi avergonyits. Ja se sap, uns tenen al Bush, uns altres van tenir a l’Aznar i nosaltres tenim el que tenim! (tampoc podem presumir gaire!). Al final vam aconseguir arribar a la tant desitjada platja, Mikra Vigli, que va resultar ser un balneari d’estiu sense ni tan sols una botiga oberta on comprar quelcom per menjar. És a dir, que després del banyet a les aigües cristal·lines del mar grec (això si, sense deixar de pensar amb tots els mortals que en aquells moments passaven fred intentant aclimatar-se a l’hivern que s’acosta), ens va tocar carregar-nos les motxilles i sant tornem-hi, caminar 5 km només per trobar un lloc per menjar va resultar ser esgotador! Aquella nit vam dormir a la platja de Plaka, i vam tenir un merescut descans, amb les vistes de l’illa de Paros com a recompensa, retallada sobra una posta de sol espectacular (el mar es va tornar rosa!).


Platja de Mikri Vigla

Posta de sol amb l'illa de Paros de rerefons

Després del bany matutí, vam ser pertorbats per tot un personatge. Resulta una mica incòmode que amb tant sols cinc minuts de conversa, algú t’expliqui les seves desventures sexuals, com per exemple i sense aprofundir gaire, aquella vegada que va ser sorprès per una menstruació espontània i inoportuna mentre practicava el famós 69! Com ja hem mencionat, el Yoannis era tot un personatge del qual ens vam haver de mig desempallegar! Tot un esplèndid dia de platja espatllat escoltant les seves histories. Però no hi ha mal que per bé no vingui i ens va ensenyar com obtenir un deliciós fruit dels cactus salvatges que creixen a peu de carretera.


El fruit de la passió!!! (la passió i pasciència que hi has de posar per no punxar-te al pelar-lo!)

Les postres de sol (sempre després de menjar-sopar)

Llac vermell que ens vam trobar de camí tornant de la platja de Plaka

Després d’una altra nit a la platja, vam decidir tornar a la civilització per informar-nos de com poder anar a visitar la famosa Santorini i prosseguir el nostre camí. Vam arribar a Hora, poble principal de Naxos, acompanyats d’una parella d’ancians grecs i el seu Fiat Tempra destartalat. Aquí vam descobrir la nostra estranya relació amb els horaris i destins del vaixells, un món apart totalment incomprensible per a les nostres ments. Descobrir que no hi ha ferris per seguir la nostra ruta, cosa que uns dies abans estava totalment confirmada, resulta una mica angoixant! Els horaris i les rutes fora de la temporada d’estiu canvien o s’anul·len contínuament sense cap criteri aparent! La nostra idea principal era visitar les illes de Naxos, Santorini, Creta, Rhodes i des de allà saltar al continent asiàtic, però segons les ultimes novetats és impossible anar de Santorini a Creta. De totes maneres no ens volem perdre l’oportunitat de visitar l’illa de Santorini, i decidim comprar el bitllet per l’endemà mateix.

Caminant... caminant amb destí a Hora

Cara de desesperació post visita a les agències dels ferris!

Vistes d'Hora des del port

Últim banyet abans d'enfilar cap a Santorini

Unes hores més tard arribem a Santorini enmig d’una boira espessa i ben emprenyadora que no ens deixa veure gaire res (diuen que és tot un espectacle acostar-se lentament a l’illa, i veure-la des del ferri, amb els seus pobles que semblen pics nevats i la seva espectacular forma de mitja lluna, provocada per l‘explosió violenta del volcà milers d’anys enrere). No passa res, Santorini és prou petit com perquè després d’uns dies l’haguem vist i revist des de tots els angles possibles; casi podríem descriure de memòria la seva caldera inundada, amb la petita illa de roca volcànica al mig. El ferri atraca en un petit port que, collons, està aïllat, separat dels pobles per un mur vertical, amb una única carretera que el serpenteja: no tenim gaires opcions, toca agafar l’únic bus que hi ha. Anem a petar a Fira, el poble principal, un gran aparador de souvenirs, hotels i tavernes, que cada dia, amb l’arribada dels creuers, s’inunda de turistes amb ganes de comprar qualsevol tonteria durant unes hores abans de tornar cap al vaixell: tal com diu el seu nom, és una bona fira de guiris per tot arreu! Ja des del principi el poble no ens enlluerna, però ens veiem obligats a llogar una habitació allà (a l’hivern diuen que a la resta de pobles està tot tancat). Després de regatejar una bona estona, i veient la impossibilitat de plantar la tenda, ens instal·lem a casa del Lefterios, un home ben agradable que regenta un petit hotelet de quatre habitacions equipades amb televisió, nevera i dutxa! Ens ha fet un bon preu a canvi de quedar-nos-hi per quatre dies, es fa de nit: acceptem.


Tot i el dia emboirat algo es veia: com diu en Kiku, sembla com si hagués nevat!


Fira, penjada sobre el que queda del volcà, i a la seva caldera, els ferris esperant a empassar-se els guiris de nou...

En la solitud del capvespre, Fira podia ser preciós...

El primer dia es va aixecar amb un fort vent que ens empenyia mentre caminàvem pels petits carrers de Fira, confirmant la visió que teníem de l’indret: un poble que segurament havia sigut molt bonic però que actualment havia perdut tota la seva identitat per culpa del turisme de masses. Com a mínim a mitja tarda vam poder contemplar les vistes de la caldera en un dia assolellat i realment vam quedar meravellats d’aquell magnífic espectacle natural.

El temps passa ràpid com sempre i en només quatre dies vam visitar casi tota l’illa. Vam descobrir la platja vermella (Red Beach), una impressionant platja de pedres volcàniques vermelles, amb una aigua turquesa que des de lluny ja ens va captivar. En baixar-hi vam poder disfrutar de la soledat enmig de la naturalesa més espectacular: la platja s’estenia sota un mur vertical de roca d’un roig intens. Feia mitja por veure els grans blocs de pedra que s’havien després del mur i ocupaven un extrem de la platja, però al mateix temps era preciós sentir-se tan petits... Està situada al sud de l’illa,i ens hi vam plantar en un tres i no res fen autoestop, però va resultar més difícil sortir, ja que els autobusos no hi van a l’hivern i els pocs turistes motoritzats la visiten amb un quad de lloguer sense ni tant sols provar de fer-se un bany: una foto i marxen.

El mur de roca volcànica és imponent!


Sembla sorra fina...


Però són infinit de petites pedres de tots el tons del roig al negre!

L’endemà ens vam dirigir a l’extrem oposat de l’illa, a Oia, el segon poble, que va resultar semblant a Fira, però molt més encantador. Els seus carrerons blancs plens de petites galeries d’art i algun que altre restaurant, amb cases pintades de colors, amb petites finestres i portes arreu, terrats coberts de gats i gossos fent la migdiada, escales amunt i escales avall... caminar-hi omple d’una calma plena de bellesa. Oia encara sembla conservar una mica més la seva pròpia identitat, tot i que durant l’estiu deu ser completament diferent, diuen que els turistes s’hi apilen per veure les precioses postes de sol cada dia, i de fet és des d’on millor es veuen. En aquell moment devíem ser unes vint persones, la majoria japonesos, intentant immortalitzar el moment que viuen a través de les seves càmeres de vídeo i foto. Com tots, també vam quedar-nos a mirar la posta de sol.


Quins collons!!


Els colors, les formes, i l'infinitud de carrers laberintístics penjats sobre el mar, fan del passeig per Oia una aventura!!


Als japonesos els hem esborrat amb el Photoshop!!


Si és que hi ha WiFi a tot arreu...!

A l’hotelet del Lefterios s’hi esta molt bé, però els dies pactats se’ns comencen a acabar i no tenim cap novetat sobre els possibles ferris a Creta. L’amable noia de l’agència de viatges ens assegura que l’endemà actualitzaran els horaris, i està completament convençuda que n’hi haurà un cap al nostre destí. Així que al següent matí ho tornem a demanar i tenim bones notícies: al final tenim ferri cap a Creta, però... sempre hi ha un però en aquest casos: surt a les tres de la matinada. No tenim gaires alternatives doncs. L’habitació l’hem de deixar a les onze del matí i no volem pagar una nit de més; sort que el Lefterios s’enrotlla i ens deixa tenir les motxilles en una saleta petita, i fins i tot ens deixa les claus per tancar-les. Tot enllestit, així que ja podem visitar Kamari, un petit poble coster de l’est de l’illa que ens recorda a Torrebandarra, Salou i voltants de la costa tarragonina. Tot està tancat i desert, sembla com si ens haguéssim colat a Port Aventura a l’hivern, però aquí l’única atracció fora de temporada que hem trobat oberta ha sigut l’excursió que hem fet fins a un collet proper, per després baixar per l’altre cantó fins al poble de Perissa, passant per un camí força escarpat. Allí ens ha sorprès troba-hi una església ortodoxa penjada en mig d’una muntanya que dóna vertigen. Una miqueta d’esport no fa mal a ningú, i la panoràmica des de dalt és acollonant, podem observar com és de petita l’illa, i lo difícil que és transportar-se uns kilòmetres a peu.

Vistes (vertiginoses) de Perissa i, com no, una dels milers (sense exagerar) d'esglésies i hermites que creixen com bolets per tot arreu!

A la tornada, com de costum havent patit lo nostre per trobar transport, ens espera el pitjor, mantenir-nos desperts fins a les tres del matí donant voltes pel carrer no és fàcil, i intentar mantenir els ulls oberts costa lo seu sense una festa i algun gintònic pel mig. Al final ho vam aconseguir, i després d’una bona estona de patiment al bus (baixar aquella carretera plena de paelles, a la velocitat que conduïa aquell animal i amb l’asfalt mullat que ens feia patinar a cada revolt no va ser el viatge més agradable), vam arribar al ferri, on només pujar-hi ens vam posar a dormir com vam poder, l’un pel terra amb el sac de dormir i l’altre ocupant tres butaques, sense més preocupació que la d’aclucar els ulls i deixar-se portar pel suau balanceig del vaixell, i arribar a terra ferma al matí, per continuar amb el nostre viatge en un lloc completament nou, i descobrir més i més cada vegada!!!


[Al capítol següent.........CRETA....... no us ho perdeu!]


10 comentaris:

Margarida Coll ha dit...

Això és un diàri, heu aconseguit fer compartir els moments!!!

Les fotos són molt bones !!!!

Com que a hores d'ara ja séreu en terres turques que us vagi molt bé

Petons

onaturalistic ha dit...

holaEi!!
Ja patia que no explicaveu res..
Estic amb la Margarida, això si que es un diari de viatge tu!(per cert, gracies pel comentari al blog Margarida!), i quina enveja tu, que aquí fot una rasca!
Ja m'he enganxat a les vostres peripècies i espero amb impaciència el pròxim capítol!
Salut i a pasar-ho bé!!

Anònim ha dit...

hola exiliats naltrus som en kiku i la lidia (els tiets de salt) i ens agrada molt la vostra aventura hem recordat quan naltrus i varem estar, tal com diu la tia margot les fotos son molt bones, ens sembla que el gorka no pasa gens de gana sel veu arreclat, be dons naltrus anem a dormir al nostre llit amb vistes a les escales del pis den kik1, apa dons deusiau, paseu bona nit a turquia. naltrusssss.....

jan de la bota gran ha dit...

Iep! M'agrada veure com disfruteu, en serio! A veure si us estireu una mica, i pengeu novetats almenys dos cops al mes!

Maria ha dit...

Juventud -divino tesoro-, a veure si poseu la crònica al dia!. En Gorka anuncia, en el facebook, que ja esteu a Turquia. Els que viatgem gratis, seguint les vostres peripècies, ens impacientem. Què serà de nosaltres quan estigueu més cap a l'orient i l'emoció i l'intriga siguin més grans?
Ptonàs

Margarida Coll ha dit...

la maria té raó. Això crea addicció als que estem lligats a la feina i vida quotidiana. Per tant ajudeu-nos a sommniar !!! que per aquí a part del Minoves i els seus contractes blindats no tenim gaire en que sommniar, més aviat la realitat ens aclapara i ens fa pensar que sóm uns il.lusos de tant honrats i bones persones.

nuria ha dit...

quina fava macos!!
tingueu seny i no us gasteu els centims amb tonteries!!

Maria ha dit...

... ja fa dies que esteu a Turquia i nosaltres també volem viatjar !

Anònim ha dit...

va, que volem foos del casament! jaja
aquest any l'esquiada no serà el amteix sense algú que se'n rigui del meu cul de mandril de les caigudes!!

Kerni ha dit...

quins aventurers que esteu fets!! que bo!

aquests carrers d'Oia són impressionants, però ojo no peleu masses cactus que encara us punxareu!! ;)

m'he incorporat amb retràs a la crònica, per això ara comento encara Naxos i Santorini, però ja us aniré seguint perquè aquesta crònica és magnífica!!

per cert, teniu destí final "l'Orient", oi? doncs si voleu trabessar tota Àsia imagino que abans d'arribar a Japó haureu de passar per Shanghai, per lo que us redirigeixo al blog que vaig fer també de diari del meu viatge del passat agost! ;)
mysweetshanghai.blogspot.com

una abraçada i molts records,

Cerni