EXILIATS D'OCCIDENT

EL TRIO CALAVERA SE’N VA D’EXCURSIÓ!

2010-03-24T16:55:00.032+01:00

[del 15 de gener al 7 de febrer del 2010]

Tot estava enllestit d’ençà la nit anterior per despertar-nos ben d’hora a la matinada, i començar a caminar fins a l’estació d’autobusos pels deserts i obscurs carrers de Calcuta. En la foscor vam pujar al giny (en millor estat que la majoria d’autobusos a la Índia, i amb la sorpresa d’un suculent esmorzar inclòs, quelcom d’inesperat!) que ens havia de portar fins a Benapole, el punt fronterer amb Bangladesh. Després d’haver estat desvetllats de la nostra mandra en varies ocasions per algunes protuberàncies a la carretera, fent que les nostres mirades de pànic es trobessin mentre sobrevolàvem els nostres seients, vam arribar a la frontera. Un cop allà, tot va seguir la rutina de sempre, emplenant papers i paperets per obtenir un segell de sortida i així poder tornar a omplir més paperets en una altra caseta més endavant per aquest cop rebre’n un d’entrada. L’anècdota circumstancial la va marcar el fet que l’home encarregat de controlar l’equipatge a l’entrada, en comptes de verificar res, va limitar-se a demanar-nos diners, a la qual cosa vam contestar amb una estrident rialla, i passant olímpicament d’ell ens vam endinsar ja a descobrir Bangladesh amb un gran somriure a la cara!

El poblet de Benapole no és més que una simple carretera polsegosa amb quatre restaurants i tres botigues al marge, tot molt típicament fronterer, però l’amabilitat de la gent ens va xocar de seguida: ningú ens empipava gens per a vendre’ns coses, i l’únic que percebíem eren mirades d’extrema curiositat i molts “hellos” per tot arreu. La curiositat arribava fins a tal extrem que en el moment que vam aturar-nos en un botigueta a fer un chay, unes quinze persones es van anar amuntegant per a observar detingudament com els turistes bevien el seu du-chay (exquisidesa bangla: te amb llet condensada). Per aprofitar l’espera del bus que ens havia de portar fins a Khulna, vam sortir de la carretera per endinsar-nos tot passejant pel primer camí que vàrem trobar, descobrint així un entramat de carreronets residencials ombrívols gràcies a la tupida vegetació selvàtica, amb petites casetes a la vorada d’enormes estanys d’aigües estancades de colors verdosos, on els nens xapotejaven apaciblement.

De camí cap a Khulna, ja enfilats al transport públic de Bangladesh, vam descobrir, estupefactes aquest cop, la dèria kamikaze d’aquesta població. La carretera no feia més de cinc metres d’ample, i la majoria de vehicles eren ciclo-rickshaws que s’havien d’apartar sota la pressió de les estridents botzinades d’autobusos i camions que jugaven a tota velocitat a veure qui s’acollonia l’últim, fotent-se a la cuneta d’un cop de volant i sense frenar, i passant a menys d’un pam l’un de l’altre. Ja havíem sentit parlar de l’enorme sinistralitat viària del país, però la realitat va superar la ficció de bon tros en veure un autobús ple de gom a gom que feia poc havia bolcat en aquell trajecte tan curt. I és que les senyals dels accidents estaven per tot arreu, ja que no vam veure ni tant sols un autobús que estigués sencer: o bé els hi faltava algun vidre (si aquests no estaven esquerdats de dalt a baix), o tenien algun costat ben abonyegat (o tots dos, tot depenent de les voltes i tombarelles que hagués volgut fer el pilot)!
Per sort, algun Déu va dignar-se a escoltar les nostres pregàries (les nostres cares blanques com el paper de fumar i les nostres mans suades, aferrades als seients en tot moment, ens delataven), i vam arribar a la ciutat sans i estalvis per a trobar un hotel per a descansar!

Al dia següent vam poder comprovar que el mateix Déu que havia sigut tan misericordiós amb nosaltres, havia castigat al Joaquim (en un primer lloc) i al Gorka (un dia més tard, per en foter-se de les desgràcies dels endemés) i va tombar-los al llit amb una bona dosis de febrades i descomposicions estomacals durant uns dies (d’això se’n diu arribar i besar el cul del sant, no?). Les nostres hipòtesis van descartar cap intervenció divina en l’assumpte en veure que l’única acompanyant femenina estava sencera i se’n fotia de tots dos sense ser degudament castigada, així que dit fenomen paranormal el vam associar més aviat a l’esmorzar de cigrons que ens havien regalat a l’autobús, i que l’Ona, amb una mica més de vista que els altres, no havia gosat ni tastar!

Deliris a quaranta graus de febre protegits per la mosquitera!

Potser va ser l'aigua marca ACME la responsable?

Amb dos membres de l’equip en tal condició física, l’Ona va haver d’assumir les tasques de noia dels encàrrecs, i fins i tot de mare en els moments més durs. Però de sobte, les ganes de sortir al carrer li van minvar després d’una fatídica tarda, quan en voler anar a fer un tomb i així conèixer una mica la ciutat, aquesta es va veure perseguida obstinadament per una massa de joves, i no tan joves, ultra-curiosos (o poder en zel, això no ho sabrem mai!), i va haver de tornar a refugiar-se a l’hotel per desfer-se dels admiradors acumulats durant el camí, una llarga processó que creixia per moments.

Això sí que és tenir un cap ple de destresa!

I això tenir-lo ple de pardals!

El senyor del gel!

El senyor de l'omnipresent du-chay.

I una cabra fredolica!

Bangladesh és sens dubte el país dels homes de càrrega.

Per a comprovar la recuperació del sector masculí i així poder veure si l’endemà continuàvem el viatge o bé caldrien més atencions mèdiques, vam aventurar-nos a veure les ruïnes de Bagerhat en una visita d’un dia. Els monuments es tractaven bàsicament de mesquites i mausoleus del segle quinze (quan l’Islam va arribar a la zona de la mà dels mogols), repartits en varis indrets en mig de la selva i fets amb vermelloses totxanes de terra cuita (sorprenent però cert, a Bangladesh no hi ha ni una sola pedra, i absolutament tot es construeix amb aquest material, ja que el país és potser el delta més gran del món, que avarca des de les últimes muntanyes de l’Himàlaia fins al golf de Bengala, fent que el territori sigui com una gran maresma, completament fangosa i propensa a les inundacions de tot tipus, però molt fèrtil). Però el que realment ens va agradar de l’excursió va ser el Thakur Dighi Pond, un gran llac que segons deien les gents de l’indret era habitat per enormes cocodrils que, és clar, vam haver d’imaginar-nos.

Els mausoleus amagats entre la espessa verdor tropical.

Tan poca pedra tenen... que la grava la fan picant totxos!

Mentre els valents es dutxen...

... els malats fan la migdiada...

... i les fredoliques s'ho repensen.

De tornada cap a Khulna, i ja amb la foscor de la nit envoltant-ho tot, l’autobús va estar gairebé dues hores aturat per un piquet en mig del no res. Allà vam aprendre que quan hi ha un accident mortal, i el conductor es dedica a fugir per potes, com havia sigut el cas, els habitants més pròxims de la zona surten indignats al carrer i cremen neumàtics en mig de la carretera per a no deixar passar a ningú, i en molts casos acaba amb enfrontaments entre els manifestants i el RAB (Rapid Action Battalion); per sort, no va ser així en aquesta ocasió. Nosaltres vam plantejar-nos durant una bona estona si dir-los-hi que potser seria més productiu i menys contaminant ensenyar a conduir cívicament a tots els conductor de Bangladesh, però de seguida ens adonàrem que donada la magnitud del problema era millor deixar-los fer la seva i no intervenir gaire...

L’endemà, commocionats (paraula típica dels telenotícies!) pels successos del dia anterior, tot i veient les grans probabilitats de patir un accident en qualsevol moment, vam decidir envalentonar-nos i pujar a un altre bus, aquest cop en direcció a Mongla: la porta d’entrada del parc national de Sunderbans, i segons diuen l’espai salvatge amb més població de tigres de bengala del món, o segons com són nomenats en anglès, “The man eating tigers”, nom que els hi queda com anell al dit, ja que es mengen una mitja d’una persona cada tres dies!

L’arribada a Mongla va ser triomfal, i ja des del moment en que vam posar el primer peu a terra, i durant els dos dies següents, vam ser perseguits per un inseparable barquer que pretenia llogar-nos el seu vaixell per a fer l’excursió que et permet visitar les entranyes del parc (bé, no ben bé les entranyes... ja que l’única manera d’endinsar-se de debò dins el parc, i passar dues o tres nits al vaixell, és llogant un tour a agències governamentals, que cobren preus dissenyats per a butxaques estrangeres). I com que no en teníem prou amb la companyia de l’enganxós, un cop ens vam haver instal·lat a l’hotel, i ja preparats per a fer-nos una dutxeta, aparegué l’enganxós número dos, un altre barquer, aquest amb dots de guia (és a dir, amb més aptitud per a tocar la pera i menjar-te l’orella i part del cervell), que tampoc va deixar-nos sols ni un instant. Perseguits sempre per aquelles dues horripilants ombres, ens dedicàrem a passejar per la polsegosa Mongla, una petita ciutat a la qual només li falten els cavalls i els borratxos per a ser ben bé un típic escenari del far west; per a compensar tal mancança, ha estat farcida de ciclo-ricshaws i dones tapades de dalt a baix. Un cop ens allunyàvem del centre, però, apareixia una bella i complexa xarxa de camins zigzaguejant entre cases unifamiliars construïdes al costat del seu llac unifamiliar, envoltades de palmeres i verdor per tot arreu, i plenes d’una vida més simple i més alegre.

El venedor ambulant de sucs miraculosos.

Canviant el wisky pel chay!

Els duels pels partits de cricket

L'escola primària a les afores de Mongla.

Quina enveja passar-se tota la infantesa amb pilotes!

Com que d'aigua no n'hi falta, qualsevol estany pot servir de pica!

Qui a dit que cal una carrera de ponts i camins quan es disposa de bambú i es té aquesta imaginació!

Paisatges paradisiacs!

Veient com construeixen els vaixells, qualsevol hi puja!

Després de dos llargs dies vam acordar que ja havíem passejat prou als dos inseparables gossets falders, que ens seguien sense descans com si portéssim llonganisses a les butxaques, i vam decidir que havia arribat el moment de fer una tria. Després d’una petita reunió amb cadascun d’ells, en la que calia fer el regateig necessari per a coordinar la visita al parc nacional per al següent dia, un dels jugadors va eliminar-se tot solet, i és que el barquer número dos, míster Soban, era com bé diu el seu nom, un sobador professional, que metrallava sense treva a l’Ona amb preguntes escopides a menys d’un pam de la seva cara, contestant-li a ella fins i tot les que li feien els seus dos companys, sers que degut a la seva masculinitat semblaven ser completament invisibles als ulls de tal individu.

L’endemà una altra inesperada descomposició matinal del Joaquim va truncar els nostres plans, i ens va obligar a retardar l’aventura un dia més. Per sort la cosa va quedar en un no res, i finalment, a primera hora del matí següent, ens trèiem les lleganyes dels ulls per a saltar del llit al llevar-se el sol, i ens acomodàvem a les cadires de plàstic de la coberta del petit vaixell que ens hauria de guiar pels canals del parc. L’aventura estava condemnada a no funcionar ja des del principi, i és que només sortir ja ens vam retardar d’una hora, hora en que el gran navegant que ens conduïa va dedicar, aprofitant que portava el dipòsit ple, per a fer encàrrecs personals aquí i allà, sota la nostra incrèdula mirada.

Com nosaltres, totes les petites barquetes es preparaven per llevar amarres.

Diuen que el tamany no importa...

La benvinguda que ens donaren els treballadors del parc no va ser tampoc la més agradable: una mà estesa amb un talonari rosa a la punta. A més del preu del tiquet d’entrada, només per trepitjar la plataforma ja havíem de pagar qui sap quin coi de propina, i després resulta que encara havíem de costejar les taxes d’entrada del vaixell, petit detallet que el nostre estimat barquer havia oblidat comentar-nos... Amb tanta discussió i cúmul de malentesos, i després d’adonar-nos que la nostra visita coincidia en divendres, i que sobre-poblats vaixells de turistes locals (que cridaven suficient com per espantar fins i tot els tigres de l’Àfrica) es preparaven a envair les aigües del parc nacional, vam acordar pagar el tradicional suborn a un guàrdia per a que ens deixés endinsar-nos per un dels canals que delimiten el parc, podent així vorejar-lo sense discutir per estranyes comissions en el preu de l’entrada, i sobretot en un ambient un pèl més íntim...

Amb el run-run, o més ben dit amb el monòton pop-pop del nostre petit vaixell, ens endinsàvem tranquil·lament pel petit canal, i mentre d’un costat podíem observar una densa selva superpoblada d’arbres de totes les formes i amb el color verd com a dominant, de l’altre costat, petits poblats sorgien entre els enormes espais desforestats i pintats d’un color més esgrogueït pel sol, on el pagesos cultiven primordialment arròs, el llegum estrella i omnipresent a tots els seus àpats. Emocionats al veure en un parell d’ocasions un dofí negre saltant per sobre la superfície de l’aigua, vàrem creure per uns instants que seria possible guaitar al rei del parc, o fins i tot algun cocodril, pobres il·lusos! La sola recompensa animal va ser guaitar com Kingfishers de colors llampants sobrevolaven a proximitat nostra, o també com el capità i el seu ajudant es fotien entre pit i esquena un quilo d’arròs amb verdures cadascú, a base d’enormes boles fetes només amb el palmell de la mà dreta, i molta destresa (destresa absolutament necessària quan la mà esquerra es fa servir per netejar-se el cul després de cagar i al lavabo no hi ha sabó!). Per altra banda, veure com les gents que habiten els petits poblats pesquen caminat pel marge del riu amb l’aigua fins al coll, arrossegant unes petites cistelles de bambú trenat, tot i el perill de ser atacats per qualsevol bestiota, va ser la grata sorpresa que evità que el viatget no fos un complet desastre.

Els canals límtrofs del parc.

Camps de conreu ben irrigats... i de l'altre costat, simpàtics banglas saludant des de casa!

Mentre el chef prepara el dinar, els altres es foten la migdiada.

Dones pescant moluscos i petits peixets

I inclús sense saber nedar, se les apanyaven per creuar a la vora on viuen les bèsties salvatges! arrrgggg!

Boirina de capvespe...

De tornada cap a Mongla vam descobrir amb recel que l’única manera de seguir el nostre viatge cap a l’est era agafant un altre autobús, i no pas amb ferri, que era i de bon tros la nostra preferència (encara que els vaixells també s’enfonsin, com feia cosa de dos mesos quan van morir una bona colla de les casi tres mil persones que, sobrecarregades, hi viatjaven!).
Però fins a la ciutat de Barishal, el polsegós i bonyegut trajecte no va estar pas tan malament. Per resumir, podríem dir que a part d’algun xoc frontal, podríem haver patir un enfonsament i un accident d’autobús al mateix temps, quan vam enfilar-nos a sobre una curiosa espècie de plataforma flotant amb motors, carregada de vehicles i gent, que ens ajudà a creuar fins a l’altre costat de la riba.

A un pam de l'aigua!

Després de recórrer mitja ciutat amb un rickshaw elèctric (admirable obra d’enginyeria xinesa per lluitar contra la contaminació) i un cop instal·lats en un hotel del centre, vam aprofitar la nostra estada a la urbe per a canviar la nostra dieta d’arròs i llenties picants, que veníem menjant d’ençà que vam creuar la frontera, per la d’un pollastre fregit i una sopa thai (gambes i verdures!) en un restaurant d’alt standing on servien els plats en mitges porcions o bé plenes (la cara de babaus que se’ns va quedar quan van arribar tres bols gegants de sopa!).

Vull una sopa!

En principi la nostra estada no havia de durar pas més d’un parell de dies, el temps de fer un tomb, recuperar energies i seguir endavant, però el ferri en direcció a Chittagong no sortia fins al cap de cinc, així que ens va tocar esperar. A aquest inesperat contratemps se’ns va sumar que l’Ona, castigada (tard però divinament, sense cap dubte aquest cop) per una conjuntivitis aguda que la retingué mig cega en la més completa penombra, i protegida de qualsevol lluminària amb unes ulleres de sol fins i tot a dintre l’habitació, es veia incapaç de seguir endavant, depenent en tot moment de les atencions de l’equip masculí. Aquells dies d’espera no van ser desaprofitats, ja que vam haver de visitar l’hospital per aconseguir arreglar aquella espontània ceguera (tota una experiència veure com s’organitzen els hospitals en aquests països!), vam il·lustrar-nos (els dos que encara s’hi veien, és clar!) una mica més sobre com prosseguir la nostra ruta, i vam començar a tramitar per fax els permisos necessaris per a visitar les zones tribals frontereres amb Myanmar (l’antigament anomenada Burma o Birmània); degut a la proximitat de Bangladesh amb la zona coneguda com el triangle d’or (Laos, Myanmar i Thailàndia), propensa d’alguna manera al tràfic d’opi i d’armes per tot el sud-est asiàtic, els turistes estrangers requereixen seguir una sèrie de formalitats amb el comissari de cada districte que es vol visitar.

Com absoultament a tot arreu a Bangladesh, a Barishal també dominen els ciclo-ricshaws!

Ricshaws i cues de pidolaires a la porta de la mesquita...

Així doncs, amb l’Ona recuperada i amb la burocràcia enllestida per part nostra, vam enfilar-nos per primer cop en un ferri amb destinació a Chittagong: el port marítim més gran i transitat de Bangladesh. L’atrotinat i particular ferri, que era un vaixell de pesca ingeniosament reconvertit per a passatgers (no com els de més luxe, plens de llums i atent personal engalardonat fins a la medul·la, i que en un primer moment varem confondre pel nostre, no!), va resultar ser bastant còmode tot i els minúsculs i superpoblats espais. Sort vam tenir de ser allotjats solets en una cabina amb dos lliteres i una petita escotilla per a respirar aire fresc, ja que de tant en tant es filtrava per sota la porta l’aroma del lavabo contigu, fet servir sense interrupció per les mil persones que dormitaven com podien tirats a qualsevol racó del pont. Tot i els inconvenients de viatjar amb enormes cucaratxes negres filtrant-se per qualsevol forat i passejant-se sobre els llits, el trajecte de vint-i-quatre hores va passar força ràpid; això sí, sempre amenitzat per la presència de curiosos seguidors allà on passejàvem, intentant fugir una mica del nostre claustre. I és que de fet va ser una viatge particularment còmic, perquè a l’hora de pujar nous passatgers, barques de fusta provinents de la costa s’apropaven carregades de gent a més no poder, com si en realitat ens dediquéssim a rescatar pasteres a punt de naufragar!

Superpoblat, dèiem, oi?

Doncs encara n'arreplegàvem més pel camí!

No ens estranya que alguns es dediquessin a pregar...

Desembarcar a Chittagong va ser més fàcil que trobar allotjament. En un primer moment la ciutat estava completament a les fosques, il·luminada tan sols pels fars del vehicles que hi circulaven, amb la zona per on havíem d’instal·lar-nos, al voltant de l’estació de trens, assetjada per petites barricades de policies armats fins a les dents i la majoria de botigues tancades a cal i cantó. La tensa situació que es respirava ens la va aclarir un amable policia amb un fusell d’assalt entravessat al l’esquena: els botiguers estaven en vaga i organitzant manifestacions amb el pretexte de que els venedors ambulants els hi robaven clients i a sobre no pagaven impostos. Tot plegat una situació ben complicada ja que en un país tan pobre, com és el cas de Bangladesh, la gent s’ha de buscar el pa de la manera que sigui!

La tassa d’atur al país és vertiginosa, amb més de la meitat de la població vivint per sota dels nivells de pobresa estipulats com a referència per la ONU (menys d’un dòlar al dia; comptant que molta gent no paga ni lloguer, ni llum, ni aigua, i tenint en compte que un dòlar dona per a molt aquí, tampoc estaria tan malament si tinguessin les necessitats bàsiques cobertes, que no és el cas!). És inevitable adonar-se que la majoria de les feines, sempre mal pagades, mal vistes i sobretot amb horaris inhumans, les fan els nens (l’explotació infantil, una altra gran realitat, i tot un repte per al país); segons el nostre punt de vista, que no ve a ser més que una opinió una mica superficial, sense conèixer el rerefons ni les entranyes de totes les coses, així és fàcil fer recompte i veure que una gran part dels homes adults en edat laboral, no té ni ofici ni benefici, quan són els seus fills els que treballen per a ells i porten els quartos per a que subsisteixi la família. Per altra banda, també es fa difícil pensar que si aquest nens no estiguessin treballant, es passarien el dia al carrer, potser jugant, potser pidolant o pitjor encara delinquint, perquè els pares segurament no els hi podrien assegurar una educació. Com dèiem abans, tot és una mica enrevessat, i si t’ho pares a pensar detingudament cada vegada es fa més difícil això d’intentar arreglar aquest món!

Tornant al que anàvem després d’aquesta espontània inspiració... als hotels de Chittagong no ens hi volien pas, sempre argumentant que estaven plens, i al final, l’únic que va voler allotjar-nos va resultar ser l’Hotel Eden, que tot i el seu nom, lluny estava de qualsevol similitud amb el paradís. Quan varem inspeccionar les habitacions, abans d’instal·lar-nos-hi definitivament, solament sentírem el sorollós carrer, quelcom d’habitual, podríem dir; però en tornar de sopar, el mulà de la mesquita del costat va començar un sermó per megafonia que va durar més que un discurs del Fidel Castro! En alguns moments, les ganes de dormir i de no sentir més aquella veu estrident i cridanera es sobreposaven amb les d’atemptar contra el centre religiós i fer-lo esclatar en mil trossets, i fins i tot una cruel i imaginativa còlera feia veure’ns entrar amb decisió, desprenent d’un àgil cop de canell el micròfon amb una mà, aixecant-li ràpidament la túnica amb l’altra, i endinsant-li fins a la més profunda cavitat del seu recte el monstruós aparell, tot i saber que una fuga de gas en aquell moment ens deixaria sords de per vida (però inclús això ens alliberaria de tal martiri!).

Per unanimitat vam decidir que la ciutat no estava feta per a nosaltres, així que tan bon punt vam acabar l’esmorzar, vam emprendre la nostra fugida agafant un autobús cap a Rangamati, un petit poble a la vora del vast llac Kaptai, limítrof amb Myanmar, on petites illes són habitades en la seva majoria per les gents de la tribu Chakma.

El turístic poblet ens va donar una pau i tranquil·litat inimaginables durant els llargs passejos pels seus petits carrers i basars, dormint en un petit hotel de nova construcció a sobre un petit port d’embarcament on desfilaven peixos de totes les formes i talles. La visita a peu fins a l’illa de Bana Vihara, on un monestir budista d’una secta exiliada de la veïna Myanmar resisteix com pot la pressió d’una república islàmica, ens instruí sobre la precària situació de les minories a la regió, i veient lo salvatge i purs que vivien una petita colònia Chakma en una illa propera, ens donà ganes de saber-ne més.

El llac Kaptai i algunes cases de Rangamati a la vora d'un petit port de raiers.

Aquí fins i tot els més menuts són experts navegants! I per amenitzar els vespres del basar.... un venedor ambulant de cures miraculoses!

Les curioses cases en alçada de Rangamati.

El llac Kaptai, a la vora de Rangamati, és més verd que blau!

Els avis tribals tot el dia fotent-li a la catximba de bambú!

Els chakma viuen en cases de bambú, algunes construides amb més encerts que les altres...

Les chakma, artesanes de tradició.

El buda que meditava, afamat, i una mongeta gegant que prou li treuria la gana!

No va ser molt difícil, ni gaire car, organitzar un petit vaixell privat per a visitar algunes illes més endinsades al llac, amb parada inclosa per un bany en mig d’aquell oceà d’aigües límpides com feia temps no vèiem. La primera parada la vam fer en una illa habitada per banglas, i després de fer un tomb i veure que res canviava la seva forma de vida dels que vivien a terra ferma, si no fos perquè havien de fer servir una petita canoa per desplaçar-se i que les cases estaven construïdes amb fang, perquè les deixalles les tiraven com si a la ciutat visquessin. Així que vam pressionar al nostre capità per a veure com realment vivien les tribus originàries de la regió, i aquest en va portar primer a una illa restaurant (on per increïble que fos nomes tenien cafè!), i finalment a una illa completament tribal. Va ser aquí on vam fer coneixença amb un professor jubilat que va explicar-nos amb ulls llagrimosos la història d’aquest país.

Patos al agua! Per si decàs, el barquer tenia el salvavides ben a mà (i tot i això, com patia...).

Els habitants de la primera illa passaven l'estona jugant al carrom, una spècie de billar asiàtic.

Antigament, el que avui es coneix com a Bangladesh no era més que petits reialmes hinduistes, budistes i animistes de diferents comunitats que vivien en completa harmonia amb la natura i el seu entorn, cultivant, pescant i caçant el seu menjar com venien fent des de sempre. Abans de l’ocupació anglesa, l’Islam va arribar amb només vint missioners que van capturar Bengala (regió de la qual l’actual Calcuta n’era la capital). La influència musulmana, que encara avui identifica al país, no va poder controlar la zona del sud-est (Chittagong i la frontera amb Myanmar), però amb la construcció de ponts, carreteres, mausoleus, mesquites i noves rutes de comerç van aportar prosperitat i tranquil·litat, així doncs va emergir del no res la petita ciutat de Dhaka, convertir-se més tard en la capital mogola de Bengala, i en la gran metròpolis que és en la nostra era. Amb l’arribada dels anglesos poc va canviar el seu ritme de vida en les zones tribals, ja que el títol de les terres els hi era reconegut, encara que a canvi d’explotacions de matèries primes. Va ser a l’hora de la partició i de la creació de Pakistan (Est i Oest, dividits per una Índia hindú) quan grans èxodes van tenir lloc; encara que les matances a Pakistan Est (l’actual Bangladesh) no fossin tan sanguinàries com les de l’altre costat, mig milió de persones van perdre la vida. I per si no fos prou difícil per una regió dirigida pel govern i les lleis del llunyà Pakistan Oest, una guerra civil va començar amb una clara intenció independentista quan l’Awami League (partit polític del Pakistan Est, que promovia la diferència dels idiomes urdú i bengalí) va guanyar les eleccions per majoria absoluta per després ser vetats d’entrar a l’assemblea nacional i formar govern. No va ser fins al mil nou-cents setanta-u, amb l’intervenció militar d’Índia, que va néixer la independent República Islàmica de Bangladesh, amb la capital a Dhaka, que ritma amb taka (la seva pròpia moneda), i amb una senyera molt semblant a la japonesa (verda amb un cercle vermell al centre).

Deixem una mica de banda l’historia, però no del tot. La idea de construir el llac Kaptai com a recurs hidroelèctric va ser dels Pakistanesos. Dit fet va obligar a les famílies indígenes que habitaven la zona a refugiar-se als turons, que avui són les illes que van quedar per sobre el nivell de l’aigua, submergint els seus camps de cultiu (i la seva font d’aliments essencial). A dia d’avui la situació tampoc els hi és gaire favorable, ja que després de que l’aigua els impedís cultivar, la llei els prohibí pescar, deixant-los així només la venta de pan i teles teixides manualment com a única, i insuficient font d’ingressos i subsistència; a tot això s´hi afegeix que quan una gran catàstrofe succeeix a la superpoblada plana, fent que la gent perdi les seves llars i camps de conreu (ja sigui per inundacions o ciclons, el país és un clar exemple del que passa amb el canvi climàtic), el govern els reubica a les àrees muntanyoses menys poblades, a aquesta zona que els anglesos van anomenar les Hill Tracts. La qüestió no és una manca de solidaritat envers aquestes gents que ho han perdut tot a la plana, sinó per la manera com aquests desplaçaments han desencadenat en una oberta discriminació envers els aborígens, i amb la instauració de camps militars al mig de la selva i la continua violació dels drets humans que estant patint per a ser expulsats (destrossant poblats sencers, matant tant als líders tribals com a qualsevol que els hi doni suport, obligant a abandonar-ho tot per després trobar-se pidolant per les ciutats de majoria bangla) se senten deixats de la mà de déu i amb una obscura visió del seu futur: desaparèixer!

Les illetes que treuen tímidament el cap sobre les aigües.

Al bazar i als ports comercials s'hi barregen població tribal i banglas de la plana.

El nostre pas per aquella petita illa Chakma, doncs, no ens va deixar pas gens indiferents. No solament vam ser abocats a la petita lluita quotidiana d’aquestes gents, sinó que vam poder conèixer la seva alegre i contagiosa manera de viure. Les dones d’aquell poble eren obertes i espontànies, fàcilment ens captivàren amb el seu esperit lliure i el seu fort caràcter. En aquella casa, mentre uns escoltaven la trista història que el professor tenia per explicar (havia aprofitat que no ens acompanyava cap guia per a poder obrir-se a aquells estrangers, i donar així ressò a la seva fràgil veu, sentint-se insòlitament lliure de parlar sense ser censurat), a la cuina les dones omplien la foscor de la sala amb estrepitoses rialles que esclataven espontàniament a cada moment, mentre el ritme de la tertúlia el marcaven les profundes bafarades dels dens fum que sortia d’una gran pipa de bambú, que circulava de mà en mà.

La simpàtica família chakma del professor d'anglès.

Quin goig veure aquesta llibertat d'esperit!

En una cuina chakma no hi pot faltar la pipa!

La curta estada en aquella petita illa va ser, de segur, el més bell i el més interessant d’aquella grata jornada en barca, jornada que transcorregué per aigües cristal·lines que relaxaven la serenor del dia, i acollien les petitíssimes barques de pescadors fent volar les seves xarxes. El paisatge es veia completat per illes d’espessa vegetació espargides aquí i allà, en les quals apareixien cases de fang o de bambú delicadament camuflades entre la verdor, i que prenien un to un tant melancòlic quan, a l’apropar-se el vespre, es veien embolicades per una lleugera boirina blanca.

L'activitat pesquera dels banglas!

Al cap vespre de tornada a Rangamati.

Les Hill Tracts ens havien sorprès gratament, i el fet de que les seves gents no tinguessin una tendència tan exagerada a observar, perseguir i rodejar l’estranger com els seus compatriotes de la plana, ens convencé per seguir fent ruta sense sortir de la zona, i així decidírem agafar un autobús que després de dues hores de viatge per polsegoses carreteres que travessaven un increïble paisatge de turons i més turons de selva, habitats només en petits racons per poblats tribals, o en alguns casos per comunitats bangla que s’estenien al voltant d’un bazar de cabanyes de fusta a la vora de la ruta, ens dugué fins a Banderban.

A la petita ciutat de Banderban la cerca d’allotjament fou una altra vegada una odissea, però finalment, gràcies a l’ajuda d’algun simpàtic local, vam anar a petar a un hotel regentat per un adorable jove que feu la vista grossa al veure que no dúiem el permís que se suposa és estrictament necessari per a visitar la zona (nosaltres ens servíem, de moment sense problemes i sempre amb un ampli somriure cada vegada que l’havíem hagut d’ensenyar als controls de policia del camí, de la trista fotocòpia d’un fax sense resposta que havíem enviat al cap de policia de la zona facilitant les nostres dades).

Al basar amb la mesquita com a epicentre...

... però a les afores, les estupes budistes ressalten sobre els turons.

I al temple budes preparats pel monzó!

Amb un estat de semi il·legalitat dedicàrem el dia següent a caminar. Vam caminar i caminar per una carretera que travessava alguns pobles (nosaltres en buscàvem un de particular, que segons ens havien dit era agradable i permetia conèixer la vida d’una tribu matriarcal, però immersos en la nostra pròpia xerrameca i un embadaliment un pèl crònic, ens devíem passar l’encreuament que hi duia), fins que, sota una intensa calor, els nostres passos ens portaren fins a un petit riu on un grup de dones i nens locals rentaven roba, petaven la xerrada i aprofitaven per fer-se una bona (i gèlida) dutxa. Vam aprofitar l’avinentesa per fer una parada tècnica i relaxar-nos una estona, moment en que el Gorka, desitjós d’interaccionar amb els habitants de la regió, els deleità amb una estrafolària dansa mentre intentava evitar que els seus peus, que relliscaven descontrolats sobre una pedra plena de mho, el duguessin, com la fatalitat del moment indicava, de cap a una bassa on s’acumulaven residus de sabó, d’olles brutes i qui sap quin cúmul d’altres detritus. La cabussada amb la que finalitzà l’espontània intervenció va provocar una estrepitosa rialla entre tots els presents, simpàtics i plens de sentit de l’humor com eren. Posteriorment fins i tot van oferir-se a ensenyar-li com es renten uns pantalons a mà al pobre damnificat, que intentava desfer-se de la brutícia de la seva indumentària amb bastant poca traça.

Un nen (no una nena!) cuidant del seu germà. I les dones indígenes ensenyant a fregar a mà els pantalons del Gorka!

Mirada curiosa dels més menuts al nostre pas.

De tornada, veient que no passava ni un sol autobús i temorosos de que se’ns fes fosc, vam reprendre els nostres dies d’autoestopistes i ens vam enfilar a una pick’up plena de joves turistes banglas que baixava a tot gas per les corbes de l’asfalt que serpentejava selva avall.

Això de vagar sense destí ens havia agradat, així que al dia següent ens vam dedicar a fer el mateix, aquesta vegada en ves de seguint la carretera, prenent el riu com a guia dels nostres passos. Com és costum en aquest país, la vora del riu estava poblada per innumerables peces de roba de colors estesa al sol, i algunes dones hi rentaven estris de cuina mentre els més petits xapotejaven entre jocs i rialles, o ajudaven als homes a transportar riu avall les peces de bambú lligades a mode de pastera. Una petita barca conduïda per un silenciós i encorbat avi servia de pont als vianants que desitjaven creuar; gràcies a aquest servei ens vam desplaçar fins a l’altra vora, on el passeig ens conduí pels camins d’un poble bangla, que es distingeix dels pobles tribals sobretot perquè les cases es troben molt més juntes les unes de les altres, estan construïdes de fang i no de bambú, hi viu més gent i s’observa molta més activitat pels seus espais, així com una vida molt més sorollosa. De somriures, com ja començava a ser costum, no ens en van pas faltar.

Voltant pel riu de Banderban.

Poquíssimes cases disposen d'aigua corrent, així que toca bombejar-la des de la bomba de la plaça.

El venedor ambulant d'olles (i com no, també burro de càrrega, quin remei!).

Al sortir del poble, mentre seguíem caminant pels camps, un home d’edat avançada, torrat pel sol i amb cara amigable, ens va oferir portar-nos amb la seva barca fins a l’últim poble que hi havia riu amunt. La idea ens va semblar bona, i el preu que demanava raonable, així que les ganes de deixar que el dia ens conduís al seu gust ens van fer acceptar. Quan vam veure que l’home s’apropava a una petita barqueta plena d’aigua que agonitzava a la vora del riu, ja era massa tard per fer-se enrere (val a dir que si el cabal hagués estat més profund del metre i escaig que feia, potser ens ho haguéssim repensat millor...). Després dels cinc minuts que l’avi va necessitar per a buidar la majoria de l’aigua que inundava el seu bot, ens hi vam enfilar i vam deixar que els seus minsos braços ens duguessin aigües amunt. L’excursió no va durar pas gaire, ja que a la punta de proa, on el Joaquim havia estacionat tot el seu pes, hi havia un forat per on l’aigua es filtrava amb ritme decidit. Després d’una altra parada per a buidar de nou el llac que s’havia format als nostres peus, i d’un intent de redistribució dels passatgers que pretenia (santa utopia!) mantenir el forat elevat per sobre el límit de l’aigua, ens vam veure obligats a dir-li al pobre home que ens deixés al primer lloc on pogués, abans de veure’ns obligats a continuar nedant!

Hauríem d'haver mirat més minuciosament la quantitat d'aigua a l'interior de la barca abans d'enfilar-nos-hi.

Aquell vespre arribàrem a Banderban cansats però alegres, perquè les llarguíssimes caminades per aquella zona no només ens havien portat per paisatges bonics i pobles peculiars, sinó que a més no havien estat pas mancades, ni de bon tros, d’anècdotes i rialles.

Amb el record encara fresc d’aquests dos fantàstics últims dies ens acomiadàvem, al matí següent i amb mocadoret de paper en mà per a eixugar-se els mocs i onejar a l’aire a mode d’adéu melodramàtic i pel·liculer, d’aquest company que ens havia omplert el cap d’històries i més històries (i qui ha de ser aquest sinó el Joaquim!), i que havia trencat el nostre ritme a duo per a carregar-nos de noves energies convertint-nos en un simpàtic trio que funcionava a la perfecció! Feia pena desfer-se del que ja era una part del viatge, però la nostra ruta mirava cap a destins diferents (ni farts de vi ens en anàvem nosaltres a sentir el Full Power de la costa turística del sud de la Índia!), així que ens vam haver de resignar a deixar-lo fugir dins aquell autobús destartalat,resar un parell d’ave marias per la seva seguretat, i emprendre els dos sols l’últim dia de descoberta per les Hill Tracts.

Per marxar de vegades fa falta empènyer l'autobús!

La pena de desfer-se del Joaquim es va veure ràpidament recompensada, perquè aquell va ser de bon tros el millor dia que vam passar a les Hill Tracts! Després de fer un rally en bus digne de veure (o més aviat digne de patir!), vam arribar a la segona muntanya més alta de Bangladesh, la Chimbuk Hill (d’uns vertiginosos mil cent cinquanta metres d’alçada!), que de muntanya no en té res, ja que la llarga caminada que normalment t’ha de dur fins al segon pic més alt de qualsevol lloc es va veure reduïda, en aquest cas, a dos minuts a peu pujant turó amunt des de la carretera, a on ens vam veure obligats a dissuadir un militar per a que ens deixés passar tot i no portar el guia obligatori. La recompensa no va venir per l’esforç que ens havia costat pujar, sinó perquè un cop a dalt del turó vam obtenir unes genials vistes panoràmiques de la zona, que ens descobriren que no pas gaire lluny d’on érem, un poble esperava a ser visitat...

Després d’un empinada baixada a través de la selva, vam seguir el primer camí que semblava portar a dit poble, i per a sorpresa, pel petit caminet vàrem topar amb silencioses gents d’ulls ametllats i robes senzilles, fent-nos pressentir que seguíem la direcció encertada. Entrar en aquell poble va ser com fer un salt en el temps i en l’espai; veient, ja de bon començament, dos mosses amb tota la pitrera a l’aire (quelcom d’impensable per una república islàmica!), esbatussant amb enormes pals grans quantitats de cereals. Les cases de grans dimensions i construïdes essencialment de bambú, s’alçaven a metres del terra, reservant la part inferior per a emmagatzemar llenya o per a criar suculents porquets. Les petites finestres per on alguns curiosos treien el cap per observar-nos amb naturalitat semblaven escotilles de grans vaixells de fusta. L’encontre amb un grup de nens amb dilatacions a les orelles i torsos despullats va convertir-se en un joc espontani d’una rialla contagiosa. Tot era calma, silenci i pau en aquell poble de no més de quinze cases, i fins i tot el temps semblava no tenir cap valor. Era estrany passejar-nos per lo més íntim de la vida d’aquella gent sense veure’ns rodejats de persones o assaltats a preguntes, ni envoltats de cares que ens convidessin a marxar; una agradable, lleugera i al mateix temps incòmoda indiferència ens convertia en estranys, però benvinguts, en persones ni més ni menys importants que ells mateixos. De totes maneres, el seu rostre (bell rostre el d’aquelles jovenetes!) delatava la gran curiositat que havia despertat la nostra visita, i els nostres moviments indecisos delataven també un desig de respecte, al mateix temps que un absolut desconeixement de la seva tradició, una distància excitant de penetrar. Ens haguéssim quedat hores i hores, però el nostre intrusisme havia sigut ja suficient, i la impossibilitat de comunicar-nos feia difícil pensar en arribar a un aprofundiment de les coses, així que desitjosos de trobar més pobles amagats entre la verdor, vam acomiadar-nos d’aquelles simpàtiques gents, i seguint les seves instruccions empreníem l’última aventura a través de la selva. Passant a través dels camps de cultiu i d’algunes cabanes per a guardar els estris, vam adonar-nos de que l’últim bus marxaria aviat, i a sobre, el militar que ens havia deixat passar devia d’estar preocupat ja, així que sense més miraments vam decidir pujar fins a la carretera i fer marxa enrere de camí cap a Banderban de nou.

Els nens flipant veient-se reproduits al petit aparell.

La càlida bellesa de les dones indígenes.

Aprofitant tots els espais per a transportar el que sigui.

Així, amb aquest dolç sabor de boca ple de descobriments deixàvem enrere les Hill Tracts i al mateix temps aquest escrit, esperant sempre deixant-vos amb les ganes de saber-ne més, però com sempre això ja serà per la següent entrega!

És l'hora dels adéus....

DE RIUS I ARBRES SAGRATS

2010-02-25T15:41:00.018+01:00

[del 14 de desembre del 2009 al 15 de gener del 2010]

A les vuit del vespre del catorze de desembre, amb tres hores i mitja de retràs, el tren número 4266 procedent de Haridwar arribava a l’estació de Varanasi; nosaltres arribàvem amb ell. Altra vegada jugàvem amb avantatja, perquè el Gorka havia estat allà uns anys abans, així que molt àgilment vam driblar-nos als conductors de rickshaw (els nostres implacables contrincants) que com sempre pretenien cobrar-nos estratosfèriques sumes de diners per fer les llarguíssimes i imaginàries distàncies que se suposava ens separaven del nostre destí. El nostre destí? Assi Ghat, la zona del casc antic que s’estén a la vora del riu Ganga, a la punta sud, ben bé cap al final (o al principi, depenent de com giris el mapa!), on finalment vam arribar conduits per l’únic ciclo-rickshaw que no s’havia molestat a dirgir-nos la paraula.

Varanasi es presenta com un excitant i caòtic aglutinament de vida urbana inclús enmig de la confusa il·luminació dels fars dels cotxes (l’única llum que hi ha la majoria dels vespres, durant el lapse de dues o tres hores en que sistemàticament cau la xarxa elèctrica que alimenta la ciutat, i quan els generadors encara no han tingut temps de prendre el seu sorollós relleu).

Aquesta ciutat, amb més de tres mil anys d’antiguitat, és potser la més vella dels nostres temps, i després d’haver acollit les primeres civilitzacions provinents de la conca de l’Indus, d’haver passat per les destructores mans d’emperadors mogols, d’haver aguantat a rajàs de tot tipus i inclús a uns britànics que compraven continents a base de tractats i pactes de dubtosa legalitat, ha arribat al segle vint-i-u amb una harmoniosa barreja de tradició i modernitat (més tradició que modernitat, segurament) que xoquen a simple vista.

Pels hindús, Varanasi, que s’estén just a la vora del riu Ganga (adorat com a la mare de tots els hindús, per si no ho recordeu del capítol anterior), és la ciutat de Shiva (la deïtat de la creació i la destrucció, i la tercera representació de Brahman), i per conseqüent el millor lloc per a que els devots hinduistes siguin cremats i així obtinguin una millor reencarnació en la següent vida terrenal (és com allò del premis dels xiclets: “sigue buscando!”), i pels simples viatgers com nosaltres, podríem dir que aquesta ciutat és com el màxim exponent del món hindú, capaç de sentir-se a flor de pell: la vida diària és fotogènica i colorida com en cap altre lloc, la tradició s’olora des de varis kilòmetres a la rodona, i cada pedra sembla contenir part de la història d’aquest univers. Però en realitat el que més atrau a estrangers de tot arreu és la possibilitat de poder jeure tranquil·lament tot fumant un cigarret, bevent un chay, i picant uns cacauets si hi ha gana, mentre els familiars d’un difunt preparen una pira funerària i li calen foc cerimoniosament; aquesta experiència, que pot ferir la sensibilitat de qualsevol, és la principal atracció de la ciutat, i no tan sols pels turistes sinó també pels autòctons, que en el seu temps lliure (que en tenen per donar i per vendre) van a veure com incineren cadàvers, exactament de la mateixa manera que els nostres avis van a guaitar les obres!

Shadus sentint l'espiritualitat a la ciutat de Shiva (Surya Namaskar!)

I eus aqui els repartidors de tanta espiritualitat en una botiga governamental de bang (boletes d'unes herbetes magiques que fan riure molt...)

Així que ja instal·lats a l’hotel Elvis (el nom no tenia res en comú amb l’entorn i tampoc sonava rock a totes hores, però l’habitació era decent i el preu més que barato!) ens disposàvem a viure la màgia d’aquell indret.

Durant els primers passejos pels ghats (que és com anomenen els locals al passeig i les escales que arriben fins al riu), la primera impressió arriba amb una vista general del Ganga, de les parets dels temples just a sobre els nostres caps i de la gran esplanada despoblada que hi ha a l’altra banda (en observar aquella planícia sense una sola construcció i veure els estrets i superpoblats carrerons pels quals has de passar fa creure que els hi agrada viure ben amuntegats, però pensant més detingudament en les grans crescudes del riu pel Monzó, una tremolor et recorre tot el cos a l’imaginar la quantitat d’aigua que cal per inundar aquell vast espai, i com deuen acabar les quatre barraques de fusta que han gosat instal·lar-s’hi!). No tarden gaire en arribar les primeres envestides de venedors ambulants oferint menjar, passejos en barca, opi, haixix, massatges, afaitats i rentades d’orella amb palets de cotó, o bé relats de passats, presents i futurs inconcrets... es relleven amb una tropa de criatures venent ofrenes per a la puja, postals, braçalets de tot tipus, o bé intentant canviar cèntims de qualsevol moneda de curs legal que turistes regalen veloçment per desempallegar-se dels seus assaltants, tot seguit dels pidolaires especialistes: dones armades amb criatures mal nodrides als braços, que pessiguen sense cap remordiment per a fer-los plorar al costat dels vianants, mutilats arrossegant-se pel terra implorant una ajuda per subsistir un dia més la seva miserable vida o shadus fent la becaina amb el do diví de sentir la presència de qualsevol que porti més de dos rúpies a la butxaca. Però les primeres impressions no són més que això, primeres impressions.

L'alba al Ganga.

El parking dels barquers...

... i el parking dels Babas!

Impressionant arquitectura la que queda per sobre els passejants.

Després de desempallegar-nos de les diferències culturals que ens separen, i començant a aprendre a veure lo més fascinant de les mil i una formes que pot tenir el buscar-se la vida de la societat hindú, el positivisme i la bellesa apareixen amb una simple mirada al cel, observant com una infinitat d’estels volants fets de paper de colors lluiten ferotgement entre si, mentre els seus pilots riuen amb innocència al tallar el fil de l’adversari, o observant la sinuosa vida d’una vaca fent la seva ruta rutinària en busca de quelcom per ruminar.

Compartint espai vital.

Varanasi és vívida, lleugera en el seu embús de sensacions; alegre dansaire en la coreografia del caos. Aquí és impossible no sentir la vida vibrar amb força, una vida que neix de l‘entramat de moltes vides, de la seva desordenada i espontània manera d’entrellaçar-se. L’essència d’aquest indret és l’inexplicable equilibri que emana de tal intríngulis de contrastos i incongruències. El seu aspecte, la fisonomia que dibuixen els seus carrers estrets, l’empedrat que serpenteja sota els peus dels caminants, les cases estretes de finestres petites i interiors obscurs, i el color gris blavós (color de carrers ombrívols protegint-se de la calor) de la pedra que la construeix, són el viu retrat d’una ciutat medieval, efecte que es veu potenciat per la continuïtat de paradetes de fruita esteses pel terra (on els seus venedors pesen la venta amb atrotinades balances manuals de ferro rovellat, i espanten la golafreria de les vaques a cops de bastó), l’anar i venir d’infants descalços vestint robes a punt de desfer-se, pidolaires arraconats a la porta dels temples (la manera natural que la resta de la gent té d’ignorar-los), homes religiosos religiosament adornats cremant barretes d’encens i pintant amb punts vermells els fronts dels devots, els canals d’aigua negra i pestilent que circulen arran de paret (la seva insalubritat), l’alegria de la música que contínuament ressona provinent de sitars, tablas, flautes o panderetes, la voluptuosa presència de vaques, toros i cabres (i de les seves tifes), dones amb saris recollint aigua d’una bomba manual al mig d’una petita placeta, roba estesa de coloraines penjant de les baranes, crits i rialles (espontani escàndol públic), venedors ambulants que canten amb la megafonia de la seva veu el seu eslògan publicitari particular i, sobretot, l’atapeïment de gent, botigues i productes de tot tipus acumulats els uns al costat dels altres (el puzle de l’existència a Varanasi).

Paradeta de verdures als peus dels vianants.

Qualsevol aparca un "water buffalo" d'una tona!

Precios combustible per a la cuina, tifes de vaca assecant-se a la paret (el mes divertit es recollir-les quan encara estan calentetes!).

Un dels Swamis encarregats d'oferir-te respostes a totes les preguntes metafisiques.

A que no sabeu que venen en aquesta vistosa botiga?

I si és als carrers on l’ombra veu passar la vida més íntima dels vianants, als ghats la llum i l’espai en són els reis, i és allí on transcorre gran part de l’activitat religiosa que succeeix fora dels temples: hindús de totes les castes, sexes i edats es banyen, remullen o neden (depèn del valor de cada un, o de la tolerància a la brutícia que es tingui!) a les aigües del Ganga, mentre altres fan pujes especials davant de figures de vaques o língams gegants (que vindria a ser la representació del penis de Shiva, actuació que pren credibilitat, sobretot, quan es dediquen a tirar-li llet de coco per sobre...), i un incessant arribar de cadàvers que seran lentament cremats sobre un piló de llenya encès sota l’atenta mirada de familiars (només als homes els és permès assistir a la cremació, segons les fons consultades es veu que les dones són massa bledes, i ploren...), curiosos i estrangers embadalits. L’aroma del crematori és aroma de pell rostida, i l’ambient té ben poc a veure amb el silenciós i lúgubre adéu d’un enterrament; aquí la mort és quelcom natural, igual de natural que la vida, quelcom que es sent amb tristesa però no amb temor, quelcom que no necessita ser amagat, apartat de la nostra vista: un s’acomiada de la vida en públic, igual que va viure-la.

Banys sagrats...

... a les critalines aigues del Ganga!

Languides hores als ghats.

Adorant el penis de Shiva en una puja.

La infinita quantitat de potingues que es necessita per dur a terme una bona puja!

Cau el vespre.

Durant una de les tardes que vam passar absolutament absorts veient consumir-se un cos des del principi fins a la fi, vam poder gaudir d’una peculiar cerimònia fúnebre: l’energètic concert d’un grup de familiars que, borratxos i col·locats de pan, tocaven música de tambors i ballaven amb gestos casi obscens. Més tard, fins i tot ens sorprengué veure com un noi eixugava els seus pantalons molls a la foguera d’un altre cadàver, al costat d’un grup de joves que, aprofitant un descuit de la família, baixaven de la barca que acabaven d’aparcar i es dedicaven a agafar llenya que encara cremava, la mullaven per apagar-la i se l’enduien (lladres de fogueres de difunts, això ja és l’hòstia!).

La foguera dels adeus al crematori petit!

La preparacio del famos i homnipresent pan!

Tota aquesta activitat religiosa no té l’exclusivitat dels ghats, sinó que comparteix espai amb incansables equips de bugaders que netegen i estenen quantitats infinites de roba, i sobretot amb barques i barquers que fan el trajecte a la vora del riu, amunt i avall, transportant a locals o passejant a turistes.

Un dels bugaders amb un distinctiu turbant.

Nosaltres no vam ser menys, i per celebrar com déu mana el dia de Nadal, vam llogar una barqueta, sense barquer això sí (que savis nosaltres també, veient que aquells escanyolits homes remaven en línia recta ens va fer pensar que seria com bufar i fer ampolles; i tant, el primer quart d’hora va ser fàcil, les dos hores i quart restants van ser bufant i quan vam abandonar els rems van aparèixer les ampolles!). Però en fi, entre les tombarelles que feia la barca mentre intentàvem corregir el rumb per a no col·lidir amb ningú, vam poder guaitar una especial sortida de sol des del bell mig de riu, i una nova i bonica perspectiva dels ghats que tan havíem caminat els dies anteriors!

La ciutat vista des del riu...

... i nosaltres vistos des de la barca!

Temples i natura a la vora de la universitat de Varanasi.

I per a desastres i celebracions, us relatarem com vam passar la nit de cap d’any, sopant en un restaurant italià, amb un parell d’ampolletes de vodka amagades a sota la taula, i a l’hora de voler sortir per a celebrar l’entrada d’any en comunitat, ens van donar les campanades en un obscur i insalubre carreró, mentre buscàvem ja desesperadament algun indret on sonés música de celebració. De festa no en vam trobar, però ens vam riure molt de nosaltres mateixos, que és el que compta!

Pero com a minim vam poder celebrar i viure la bogeria del Moharram musulma!

Així que els dies van transcórrer de pressa, entre llargues caminades de punta a punta de la ciutat, descobrint la normalitat de la vida fora del gueto turístic, intentant fer volar estels volants amb els millors pilots de la ciutat: els nens pidolaires (amb qui donava gust barrejar-se quan s’oblidaven de pidolar i es convertien en simples nens per uns instants), fent innumerables chays a qualsevol ombra, observant com passava la vida al voltant, o simplement deixant que el ritme de la ciutat de la mort ens atrapés als ghats funeraris. Però un cop més el temps corria en contra nostre, i un rendez-vous inesperat va sorgir a Calcuta: la visita del Joaquim! Així que amb l’intenció de tornar a fer parada a Varanasi abans de marxar, vam enfilar-nos a un tren matinal per fer una aturada a Bodhgaya, la ciutat on Buda es va il·luminar, ja de camí al nostre meeting.

Comerciants ambulants i cabres vestides (segons els locals les cabres es costipen a menys de quinze graus, per aixo les tapen be!).

En comptes de buscar bombes o armes, als centres comercials pijos et requisen el tabac per no atemptar contra la salut publica!

Qualsevol raco es bo per un partit de l'esport nacional per exelencia: el cricket!

Passejant... passejant, de vegades et trobes gent que en comptes de transportar objectes, transporta cadavers amb normalitat i alegria!

Tot va sortir malament aquella matinada. Després de llevar-nos a les quatre del matí i intentar agafar el tren de les cinc, tot i saber que els trens no són gaire puntuals aquí (les vies les van construir els anglesos i d’ençà no s’ha fet cap millora, al contrari, s’hi han afegit més trens, tots amb el sufix “express”, quina ironia!) i després d’estar esperant com a estaquirots al gèlid hall de l’estació durant més de dues hores, la reconfortant notícia ens va arribar de les mans del venedor de diaris: tres accidents ferroviaris deguts a l’intensa boira d’aquella nit havien col·lapsat la xarxa, i per a més ironies reconfortants, tots tres al nostre camí!

Però les peripècies no es van acabar aquí, ja que quan vam arribar a Bodhgaya vam descobrir amargament que el Dalai Lama havia organitzat unes classes multitudinàries, més de deu mil persones ho sabien i ho gaudien amb joia, però nosaltres no. Nosaltres no en teníem ni la més remota idea, i de fet si ho haguéssim sabut probablement l’hauríem esquivat, sobretot després de veure la que pot arribar a liar el calvo!

No hi havia gaires habitacions buides en tota la ciutat, i les poques que quedaven havien quintuplicat el seu preu (quina mina aquest Lama!). Per sort, Buda ens va guiar en el nostre obscur camí, i la nostra persistència va fer que trobéssim un hotel on llogaven llits en un immens dormitori a preus més o menys raonables. I potser allà va ser on vam viure l’experiència més màgica de Bodhgaya, protegits amb una llampant tela mosquitera de l’exèrcit de mosquits que per allà rondava, i observant amb atenció als nostres compis d’habitació: un camió sencer de bhutanesos!

Aquelles simples gents havien vingut des de Bhutan amuntegats al remolc d’un camió, i la majoria era la primera vegada que sortien del seu poble, com també pot ser que aquella pobra gent s’hagués gastat els estalvis de tota una vida per a venir a veure al seu master! Era al·lucinant veure totes aquelles cares arrugades i sempre somrients esperant amb nerviosisme el moment per a veure al Dalai Lama, aixecant-se tres hores abans de que sortís el sol per a preparar i esmorzar amb calma el seu te i el seu pa (i diguem seu perquè s’ho havien portat tot de casa, des dels llençols fins a les bombones de gas, passant per cada ingredient dels seus àpats!). Fins i tot vam poder viure de primera mà un dels actes més intensos de resistència-noviolència-activo-passiva, quan l’home que regentava l’hotel va voler organitzar una mica l’enrenou (i quin enrenou!), i se li va ocorre moure el llit d’una àvia de vuitanta anys per a fer més espai. L’àvia, indignada en veure que li prenien el llit, va asseure’s a la vora, sense immutar-se davant les explicacions que el pobre home li donava, ni davant la frenètica rialla de les més de cinquanta persones allà presents, i sobretot, sense deixar que moguessin el seu llit ni un sol mil·límetre fins a que la seva intèrpret no hi fos present. Quedar-nos asseguts al nostre raconet, guaitant els moviments de la troupe, dirigida per una menuda i jove monja budista que txapurrejava quelcom d’hindi i d’anglès, va ser tan apassionant com el més interessant documental del National Geographic: vam quedar fascinats amb la seva manera d’organitzar-se sense cap mena d’ordre, l’intensa olor a formatge de cabra ranci que desprenien, els problemes que tenien alguns per a trobar l’interruptor del lavabo (la majoria acabava fent les seves necessitats amb el llum apagat i la porta oberta), la manera com van organitzar els llits seguint la distribució familiar que devien tenir al poble, les àvies mastegant pan a totes hores, assegudes a la vora del llit sense entendre res del que passava al seu voltant, l’estesa d’olles, fogonets, tasses i demés utensilis a l’hora de fer el te, i sobretot el seu càlid sentit de comunitat, i les seves incansables ganes de riure i fer tertúlia! En aquella sala vam poder sentir la veritable fe, lo més tendre i ermós (i fins i tot còmic) del sentiment religiós...

Un peregri.

Estris de pregaria al mercat tibeta.

Bodhgaya és, com hem dit abans, l’indret on el Príncep Gautama Siddharta va adquirir el coneixement suprem meditant a sota un arbre, ara farà cosa de vint-i-sis segles, convertint-se així en Buda, i fundant ell tot solet una nova religió, a partir de les reflexions i crítiques sobre la seva religió d’origen (l’hinduisme) i altres aspectes filosòfics i metafísics varis. Amb el temps, al voltant del famós arbre, el boddhi tree, s’hi han anat construint temples budistes de tota mena i condició (n’hi ha un per cada comunitat budista del món), a més de monestirs, jardins i espais de meditació que acullen cada any a una gran quantitat de peregrins d’arreu. De fet, vindria a ser una mica com un parc temàtic dedicat al budisme, on donacions de budistes de tot el món han aixecat impressionants i diversos edificis, així com un enorme Buda de pedra de vint-i-cinc metres d’alçada (gentilesa dels nipons), que s’eleva imponent sobre les terres de la província més pobra de la Índia, Bihar. És curiós de fet, veure el xocant contrast que hi ha entre l’or i el bronze que decoren els refinats interiors dels diferents temples, o les seves belles arquitectures, amb la pobresa i senzillesa dels pobles rurals que els rodegen.

Un retrat un pel diferent del que estem acostumats a veure de Buda il.luminant-se!

Si els cristians van comencar amb un pessebre, els budistes van fer-ho amb un arbre... fins arribar a impressionants temples!

Un dels temples mes emblematics, el de Tailandia.

I el Buda gegant que tot ho veu!

Totes les religions tenen els seus dimonis, pero per als budistes aquests son fets de mantega!

Contrastos i divergencies entre l'interior dels temples...

... i la vida a l'exterior!

A Bodhgaya s’hi podien veure, bàsicament, tres coses: quantitats infinites de monjos i monges vestits amb les seves túniques morades meditant, passejant o fins i tot “turistejant” pels temples, i gairebé la mateixa quantitat de pidolaires que havien vingut des de tota la província en busca de la ració de bondat que els pogués pertocar, així com un bon grapat de peregrins tibetans que venien des de lluny per a veure al Dalai Lama.

Lluitant sense violencia per a la llibertat del Tibet.

Un mar de tuniques vermelles...

Families senceres de pidolaires professionals utilitzant sempre a la mes menuda de l'equip, abandonada al mig del carrer perque fassi mes pena!

I els simpatics peregrins d'origen tibeta.

Aquesta mescla de gents i condicions creava un paisatge que donava a la reflexió, sobretot quan en una de les tantes casetes en les que organitzacions budistes demanaven donatius per a construir noves estupes, més estàtues de Buda o rehabilitar temples destruïts, per exemple, el monjo que es dedicava a recollir dits donatius lluïa un rellotge d’or, mentre que a escassos metres d’ell una criatura que no aixecava dos pams de terra, bruta com una mala cosa i plena de mocs, intentava esgarrapar alguna rúpia als monjos que la ignoraven al passar. O quan, visitant l’espectacular tenda on una catifa de monjos cantava amb una veu profunda, tenebrosa, i realment absorbent un seguit de mantres budistes, un lama passava i donava, un per un, el sou diari que li pertoca a cada monjo.

Un jove monjo amb la paga del dia...

... i un altre que intenta guanyar-se-la d'una altra manera (davant la indiferencia de la multitud).

Competencia entre pidolaires.

No sembla tan dur renunciar a tot el que pot oferir una vida mundana per a dedicar-se exclusivament a la vida espiritual, quan s’espera que els que es facin càrrec del sacrifici que aquesta vida en teoria comporta siguin els demés! I no es tracta només pel fet de demanar donatius a tort i a dret, tot i tenir un salari fix net, sinó també del treball i sacrifici humà, i és que durant el temps que vam estar allà no vam veure ni a un sol monjo treballar (exceptuant als quatre jovenets que oferien te durant les classes), i de totes les activitats de jardineria, vigilància o neteja dels temples se’n feien càrrec treballadors locals. Fins i tot eren els propis pelegrins voluntaris els qui s’afanyaven a netejar els carrers i els espais fora dels temples a corre-cuita per a deixar-ho tot lluent per a l’arribada de la seva santedat, espais que havien estat acumulant bosses de plàstic i porqueria durant tot l’any sense que ningú se’n preocupés massa (així mateix ens ho explicava un estranger que portava ja un temps al poble, seguint un curs de meditació en un dels temples). Entre una multitud tan vasta de lames i monjos, és evident que no tots i cada un d’ells poden realment viure i entendre una verdadera vida de meditació i harmonia amb l’entorn...

Un petito flipant amb la fauna i la flora local!

L’esperit de religiositat, meditació, senzillesa i austeritat que es pot viure i respirar quan visites un monestir budista penjat en un poble de Laddakh, que evidentment existeix, i en molts altres indrets, no és en absolut el que nosaltres vam veure durant la nostra estada a Bodhgaya...

Al gran Lama va ser impossible copsar-lo més d’un parell de segons, entre la massa de peregrins que empenyia per darrera i la barrera de policies i guardes de seguretat que l’envoltava des de tots els angles, però donades les circumstàncies es feia inevitable passar a fer una ullada a les classes que cada dia oferia. Aquestes eren impartides en una immensa carpa enmig d’una esplanada plena fins a vessar de lames, peregrins i estrangers (entre ells un tal Richard Gere... i fins i tot l’honorable i inesperada presència d’una andorrana!), unes quantes hores al matí i unes quantes més a la tarda. Les classes, o discursos, eren en tibetà, i a vegades prou tècnics com per a fer-se un tant difícils de seguir si un no és un aplicat lector de filosofia budista (sobretot tenint en compte que la traducció simultània a l’anglès que es podia escoltar si es sintonitzava el dial correcte a la ràdio portàtil que tots i cada un dels estrangers duien, no era precisament una obra mestra), però de tan en quan el paio donava fe de la seva fama de tio simpàtic i catxondo i utilitzava un to molt més planer, fent fins i tot bromes amb el personal, o bé basant-se amb relats d’experiències per a il·lustrar conceptes més seriosos (com la seva sorpresa al saber que en alguns monestirs de Mongòlia els lames estaven casats i tenien fills! – aquests sí que deuen ser uns bons catxondos!-). De totes maneres, per lo distesos i distrets que estaven gran part dels assistents, la veritat és que no semblava que hi hagués pas més d’un vint per cent dels allà presents que entengués de la missa la meitat, però el sol fet de ser allà i sentir-lo és el que per a ells més contava (lo millor, el pic-nic i els grups de chay que els refugiats tibetans s’havien muntat al final de tot del recinte, completament a la seva!).

Barrera de policies controlant-ho tot.

Emocionants cantics budistes per anar escalfant motors abans de les classes.

Escrits sagrats!

Els dies de Bodhgaya havien arribat a la seva fi, i ara el que tocava era saltar al següent tren i dirigir-nos de pet al nostre encontre amb el Joaquim, que secretament ens esperava, un dia abans del que ens havia fet creure, a la ciutat de Calcuta!

I d’esperar se’n va fer un bon fart el pobre, perquè aquell tren que havia de sortir a les vuit del vespre va acabar fent-ho a les tres de la matinada (quina espera més tortuosa, allargant d’hora en hora la previsió de retràs!), així que ja podia esperar-nos a les set del matí a l’estació d’arribada, una eternitat si feia falta, perquè el nostre no va arribar a l’andana de l’estació de Calcuta fins a les dues de la tarda! Evidentment la paciència té un límit, i a aquelles alçades del dia la nostra sorpresa ja no hi era, així que vam haver d’esperar-nos a que un descompassat intercanvi d’e-mails i una bona dosi de casualitat fessin que acabéssim trobant-nos al bell mig d’un dels carrers del barri turístic!

I amb la retrobada, mil histories per compartir!

La celebració de tal esdeveniment va durar cinc dies, i casi cinc nits, entre explicacions inacabables de les batalles viscudes últimament, les cerveses, l’ampolla de rom Bacardi que el Joaquim portava de l’últim duty free visitat (que tot sigui dit, poc va durar en mans d’uns pobres abstemis circumstancials, com ho som nosaltres!) i les pertinents ressaques per a recuperar el seny! De Calcuta poc vam veure, només podem relatar l’estranya costum que tenen els bars de no deixar asseure’s lliurement als seus clients, que els rickshaws no tenen bicicleta, i que a les manifestacions s’hi ajunta molta gent!

Els curiosos gots de txupitos de chay!

Reminicencies de l'epoca colonial per tot arreu...

Kolkata es l'unic lloc a la India on encara existeixen els rickshaws humans.

Manifestacio dels treballadors del partit comunista (tota una costum a la ciutat, es veu).

Descans laboral.

Allotjats en un auster hotel del carrer Sudder, el gueto turístic, que no es més que un gran bazar, vam haver d’idear la nostra futura ruta en trio. En un primer moment, la idea principal era arreglar els permisos necessaris per a visitar els estats del nord-est, però un dels requisits primordials i incomprensible és que els grups de visitants han ser parells, els senars no són benvinguts. Davant de l’impossibilitat de que el Joaquim es desdoblés, o bé que es lligués a una acompanyant en un lapse de temps tan curt (que ben entès ens volgués acompanyar, això deu ser una possibilitat entre cent!), vam haver de passar al pla d’emergència. Lo desconegut i les ganes d’aventures ens cridava, per això vam presentar-nos a l’ambaixada de Bangladesh, per sol·licitar un visat turístic. L’ambaixador, molt amablement ens va comentar que seria tot un detall que truquéssim al nostre govern per recomanar-li que informés directament a les Nacions Unides de que Andorra existeix, ja que no sortia a cap de les seves llistes, tot atencions i consells l’home. Però al final li vam caure en gràcia i ens va cobrar la tarifa mínima a canvi d’una postal d’Andorra (la veritat és que ens esperàvem trobar-nos amb més dificultats a l’hora de subornar a un alt càrrec diplomàtic)!

Així que amb tot enllestit per a viure noves i emocionants aventures pel país més poblat del món, només ens quedava arreglar el portàtil del Joaquim (que el Gorka havia espatllat amb un simple i màgic “comprimir disco duro”, coses que li passen a la tecnologia!), però com sempre, això queda pel següent capítol d’exiliats, aquest cop amb la cooperació inestimable del Joaquim!

SHANTI ÍNDIA

2010-01-28T12:22:00.014+01:00

[del 22 de novembre al 13 de desembre del 2009]

Nets i polits vam abandonar la vall de Parvati, agafant un polsegós autobús després d’un altre, amb parades tècniques incloses: una per culpa d’una punxada, i l’altra per arreglar l’eix del darrera, que grinyolava com una mala cosa, no fos cas que caiguéssim per un dels immensos barrancs de l’Himàlaia!

A Shimla vam arribar-hi ja entrada la nit, i trobar una habitació pels seus empinats carrers no va ser pas tasca fàcil. Però després d’una exhausta sessió d’alpinisme urbà, i de trobar moltes portes tancades (amb alguns grunyits que sortien del seu darrere), un conserge va tenir la bondat d’obrir els ulls, fer-nos passar i oferir-nos una habitació; passades la una de la matinada no teníem gaires més opcions que fer un gran petonàs d’agraïment al bon home i posar-nos a dormir com uns socs!

Aquesta petita ciutat servia, a l’època de l’imperi britànic, com a capital colonial d’estiu, permetent així als alts buròcrates anglesos fugir dels calorosos monsons de la plana; d’aquest període queden encara algunes reminiscències que ja des de bon matí vam poder observar. Un bon grapat de normes cíviques queden presents i per a la posteritat en un lloc que no té res a veure amb una ciutat índia contemporània pròpiament dita, i les senyals informant de sancions per a llençar porqueries, escopir, pixar en una cantonada o bé fumar al carrer decoren estratègicament tots els espais públics, en contrast amb la gran àmplia majoria d’indrets a Índia, on la decoració es basa en gent pixant o cagant a qualsevol lloc, escopint els líquids residuals del pan que masteguen a totes hores (un petit embolcall fet amb fulles i farcit de nou moscada i d’una delirant barreja d’infinitud d’ingredients secrets, capaç de podrir i envermellir dents i genives fins a punts insospitables), i gent llençant al terra els productes que acaben de consumir sense ni tant sols preocupar-se de ser vistos... com bé ensenyen als turistes ja des del primer dia, així ho defineix el mantra hindú: Sab kush milega, tot és possible!

Més reminicències (cristianes) del pas dels anglesos...

I per fer complir les normes... uns policies amb l'uniforme de camuflatge.

La ciutat, construïda sobre la cresta d’un entramat de cinc turons muntanyosos, s’ha espargit ja fins al fons de la vall, i com per art de màgia, les cases s’apilen les unes a sobre les altres, servint de trampolins gegants a les famílies de micos que pul·lulen lliurement per tot arreu, fent de les seves. Els mercats es concentren als interminables laberints formats pels petits carreronets, deixant la part alta del turó com a Scandal Point, que d’escandalós no en té res, ja que és una tranquil·la zona per a vianants i curiosos que busquen des d’un passeig en poni fins a la compra de qualsevol souvenir entre les innumerables botigues a disposició. Després de tants anys encara queden de peu una bona colla d’edificis d’estil colonial, entre els quals cal remarcar un centre d’estudi que humilment emula l’escola de màgia de Howards, on estudia el petit Harry Potter!

Vistes de Shimla...

... i les seves cases encaixonades.

Quina feinada deuen tenir els electricistes!

A Shimla, una ciutat clarament benestant, es respira un lleuger ambient de diumenge: els vianants passegen sense pressa per l’amplitud de les places a dalt de tot del turó, sota el vast cel blau d’un dia serè; homes de cabells blancs s’asseuen als bancs a llegir el diari, mentre famílies senceres ocupen racons de la plaça menjant gelats o fotografiant la cara d’espant dels més menuts enfilats al llom d’un cavall de caminar estilitzat; joves vestits amb texans i samarretes de grups de música juguen amb els mòbils i es burlen els uns dels altres, riallers; i gent carregada amb bosses estampades amb logotips de marques internacionals fa la seva ruta, que comença a l’aparador d’una botiga de roba d’esport i acaba al menjador d’una pizzeria de menjar ràpid; la brisa és lleugera, el sol pàl·lid i l’ambient silenciós. A l’Scandal Point, un se sent més a prop de Suïssa que de qualsevol país del sud-est asiàtic!

L'Scandal Point a l'epicentre de... Ginebra!

Però Shimla no és només l’Scandal Point. Seguint per un carrer que puja, i que poc a poc abandona les cases per enfilar-se entre l’ombra d’un bosc d’arbres altíssims, s’arriba al temple de Hanuman: el déu mico, i doncs no és d’estranyar que el seu temple estigui poblat de macacos entremaliats, i que la gent hi pugi per reverenciar-los fent petites cerimònies i donant-los de menjar. I si la ciutat ja està plena de culs roses i ulls vidriosos grimpant d’un cable elèctric a l’altre (sempre preparats per a robar el menjar d’algun botiguer despistat), a les immediateses del temple la seva presència és més que abundant. De fet, durant tot el camí de pujada, venedors ambulants ofereixen la possibilitat de comprar o llogar un pal, que no serveix com a tercera cama per als vellets més encarcarats, com havíem pensat, sinó per a endinyar-li un bon cop de bastó als agosarats micos que assalten els visitants per a robar-los galetes, crispetes o bé les ulleres de sol! Nosaltres, per sort, ens devíem trobar amb la crème-de-la-crème de l’espècie, ja que vam passar una estona ben pacífica, rodejats de parelles que passaven el temps buscant-se puces els uns als altres.

I amb la mala baba que gasten alguns, potser sí que és necessari algun cop de bastó!

Aquí tenen una manera ben curiosa de buscar-se les puces!

Vam passar quatre dies passejant per aquella illa de civisme extremista (prohibit fumar fins i tot al carrer!), aquell nucli de netedat, o baixant pels carrers del bazar cap a zones més populars, un pèl més sorolloses i plenes d’una vida més atrafegada, més mundana, potser, i on hi conviuen atrofiats i vells edificis que sobreviuen mig amagats entre botigues, carreronets, sinuoses escales i minúsculs temples.

Vells edificis a punt de caure sobre un temple fet de pastís!

Després d’aquell petit parèntesis, decidirem tornar de nou a la verdadera Índia, i què millor que anar a un dels centres mundials del ioga i la meditació per a fer-ho de forma un pèl gradual: bitllet de bus cap a Rishikesh!

La jornada de bus cap a Rishikesh ens oferí un agradable trajecte per carreteres casi desertes, que avançaven per la part més alta d’un seguit de muntanyes vestides amb una densa verdor selvàtica, durant hores i hores. Un cop a la plana, i ja de nit, vam tenir la sort (o la desgràcia) de trobar-nos amb una interminable processó de bodes que col·lapsaven el tràfic de la ciutat de Dhera-Dun, enrederint la nostra arribada a destí més de dues hores, i il·lustrant-nos en les cerimònies matrimonials de la zona: un passadís de trompeters i timbalers vestits amb uniformes blancs tocaven música de festa per acompanyar al nuvi, que muntat a sobre un cavall, es feia seguir per una colorida núvia envoltada de familiars ballant al ritme de la música, darrere una caravana decorada amb llautó, llumenetes de coloraines i brillantines de tot tipus, organitzant un escàndol digne de l’ocasió.

Ja ben entrada la nit arribàrem a Rishikesh, on descobrírem amb amarga sorpresa que tots els hotels de la zona estaven plens fins a vessar: un recepcionista recent despertat del seu son ens informà que la raó de tal col·lapse hoteler era que un famós guru (líder espiritual) havia vingut a passar uns dies i a donar algun discurs. Així doncs, i sense pensar-ho dues vegades, vam plantar la tenda de campanya al bell mig d’una de les llargues patges creades al pas del riu Ganges.

Sense cap intrusió ni destorb per part de la banda de gossos que per allà voltava, més enllà de la sorollosa benvinguda que ens donaren (amb el conseqüent ensurt), ens vam despertar sota un cel blau, rodejats d’un preciós escenari dominat per la quietud de la platja, i amb una temperatura més que agradable, quelcom que ens sorprenia prou després d’haver estat tremolant de fred durant els últims dies. Mentre l’Ona partia en missió de reconeixement en busca d’un hotel, el Gorka es va quedar controlant les pertinences i guaitant les musaranyes.

Quina felicitat la de dormir gratis!

Primera visió de Rishikesh.

Rishikesh és famós al món occidental d’ençà l’època dels hippys i de les seves recerques místiques, i de fet disposà de la millor campanya de màrqueting possible en aquells temps, ja que els Beatles van venir per a seguir cursos de meditació en un reconegut ashram (centre espiritual), fent-ne així ressò entre tots els seus seguidors, que pogueren escoltar com les estrelles del pop explicaven que aquell màgic indret era la meca de l’espiritualitat, i on elaborades tècniques de meditació havien permès al seu guru l’art de levitar (en mig d’un yellow submarine i potser amb una gerricana plena de Lucy in the Skye with Diamonds!).

El reconeixement de Rishikesh com a indret de meditació i retir espiritual ni començava amb els Beatles ni tampoc es va acabar amb ells, i de fet avui en dia milions de persones, indis però també d’arreu del món, venen a fer algun curset que altre, a trobar-se amb el seu líder espiritual per a resoldre problemes personals, o a buscar-se a un mateix a traves del ioga i la meditació. Tan bon punt et passeges pels seus carrers, et veus atrafegat amb l’infinitud d’anuncis de tot tipus de classes que s’imparteixen arreu, des de tai-txi fins a cursos de cuina vegetariana, passant per lo tàntric i per lo esotèric, fent que una bona colla de turistes carregats amb els seus estris per a meditar o per a fer exercicis de caire celestial compartissin les nostres caminades, aprofitant fins i tot els moments en que un cambrer triga a portar-te un chay per a tancar els ulls i pensar que no pensen en el que pensen!

Nosaltres teniem una bona pregunta i no la van saber respondre: Quan costen els teus serveis?... La voluntat!... Doncs nosaltres de voluntat ben poca!

Així queden alguns després de les classes, repartint tot el seu amor a tort i dret!

La veritat és que si en un moment sí que pogué haver-hi hagut un verdader sentit religiós i espiritual en les activitats d’aquest indret (molts anys, dècades enrere...), i que encara quedin alguns swamis, gurus i babas sincers, el que nosaltres vèiem era la contemporaneïtat d’una espiritualitat venuda al negoci i a la falsedat, una gran màquina de fer diners o guanyar prestigi en nom de lo religiós i lo místic, i moltes ganes de deixar-se seduir per una il·lusió de trobament d’una consciència superior flotant en l’aire.

Rishikesh deu la seva importància a una estratègica situació geogràfica, ja que després del naixement a la glacera de Gaumuk, és un dels primers pobles (ara ja una ciutat) que hi ha a la vora del riu Ganga (o Ganges, que aquí tot té dos noms!), el que és el riu més sagrat de la Índia, considerat com una mare per a tots els hindús, les aigües del qual tenen la virtut de purificar cossos, ànimes i fins i tot anul·lar pecats!

Però si un no té ganes de fer un banyet, es veu que tirar una mica de llet també funciona!

La ciutat de Rihakesh és un bazar sorollós i ple de vida com ho és qualsevol ciutat a Índia, però és a l’altra vora del riu on s’instal·laren els místics, i on actualment hi ha, a part d’un bon grapat de temples i d’ashrams en forma de petites i pacífiques urbanitzacions amb jardins, i sales de meditació i pregària, un seguit de restaurants, hotels i botigues de souvenirs que han anat creixent amb el temps tot seguint la vora de riu. I és que el Ganga és la mare de Rishikesh, l’espectador omnipresent de la vida de peregrins, religiosos, pidolaires, curiosos i negociants, micos, vaques i gossos... el significat de la seva existència. Cada matí al llevar-se el sol, i cada vespre al pondre’s, els hindús s’apropen a la seva vora i fan la cerimònia de la puja: mentre canten (o sona la música distorsionada d’un vell cassette), alguns religiosos onegen grans espelmes de foc a la vora de l’aigua, i els fidels s’hi apropen per a fer l’ofrena, que consisteix en una petita barqueta feta de fulles contenint flors de colors, una barreta d’encens i una espelma encesa. Al vespre, és fàcil veure quantitat de llumetes que baixen cerimoniosament riu avall, abans de sucumbir en un ofec inevitable.

Els escolans oferint les seves dolçes veus celestials a l'hora de la puja.

Una mica descoordinats, els pugeros de Rishkesh!

Barquetes engalanades per a l'ocasió.

Moments de la cerimònia!

Rishikesh és un indret tranquil, pacífic, i potser per això ens deixàrem contagiar pel seu ritme calmat, i ens hi instal·làrem casi dues setmanes. L’entorn ens oferia mil possibilitats per aprendre ioga, tants cartells ens rodejaven que al final ens va acabar picant la curiositat, i la veritat és que el nostre cos, carregat i contracturat com estava després de tants dies carregant la casa a l’esquena, també semblava demanar-nos-ho a crits, així que decidírem anar a veure un ashram que el Gorka coneixia de la seva estada quatre anys abans, per a veure si podíem assistir a les classes matinals que es donaven a canvi del mòdic preu de cinc rúpies. Ens vam sorprendre en veure com havien canviat les coses durant aquests anys: les classes valien cent rúpies, no només en aquest ashram sinó a qualsevol lloc on preguntéssim (cent rúpies és el que val una nit d’hotel en una habitació senzilla, per exemple, i tenint en compte que a cada classe assisteixen normalment un mínim de cinc o sis persones, això significa que aquests mestres de la espiritualitat, segons els nostres humils càlculs, recapten, fent tan sols una classe al dia, el doble que el salari base mensual d’un treballador: això sí que és un bon negoci, sobretot tenint en compte que són mestres que en la majoria dels casos al·leguen haver renunciat a la vida material!). Com més ens endinsàvem en la quotidianitat de Rishikesh més decebuts estàvem, i més clar vèiem aquest gran negoci que és la religió (i tots els complements que pugui vestir), i que als nostres ulls, semblava impregnar-ho casi tot d’una falsedat insultant.

Un baba passejant davant un dels temples de la zona.

L'irònica imatge dels homes sants pidolant sota cartells anunciant hipotèques per a la llar.

Vida contemplativa al pati d'un ashram.

Situacions còmiques: les que suposadament dónen llet, intentant robar-la!

De totes maneres l’indret és bonic, i l’ambient indubtablement acollidor. Si els saps trobar, alguns racons poden apropar-te a íntims moments de meditació, al retrobament d’un mateix en el silenci, a la calma necessària per a deixar-se anar en el plaer d’existir...

Posta de sol a la vora del Ganges (des dón menuts pidolaires recullen les monedes que els vianants els tiren des del pont).

Les platges són d’una finíssima sorra blanca, i estan curiosament decorades amb grans pedres negres escampades arreu, que semblen tortugues gegants fent la migdiada sobre la sorra. Al voltant, la selva es cruspeix cada mil·límetre d’espai, habitada per arbres de curioses formes que es retallen al cap damunt dels turons, enmig de la boirina d’aquests dies d’hivern, que acull també gran quantitat de macacos, i una infinitud d’aranyotes i ocells de tota mena.

Un baba rentant els calçotets al riu!

Res a envejar a les platges del Carib.

La pacient venedora de barquetes.

Postes de sol de pel·lícula...

Enmig d’una selva que creix veloçment, al final del poble, hi ha el Maharishi Mahesh Yogi Ashram, popularment conegut com a Beatles Ashram, que va ser abandonat a finals dels anys noranta. Entre una frondosa vegetació que avança implacable, hi ha encara els edificis abandonats del centre, entre ells el famós Yellow Submarine, així com curioses cel·les de meditació, la casa del famós iogui i altres construccions que apareixen i desapareixen entre l’espessor de les herbes a mesura que un avança pel petit caminet que creua el recinte. L’indret té un ambient misteriós, i passejar-se per túnels amagats, saltar entre finestres trencades o imaginar-se què devia haver-hi allà abans que la selva prengués de nou el relleu, el fa sentir a un una mica com una espècie d’Indiana Jones de tres al quarto... (com un explorador d’aquests amb barrets estranys i pantalons curts amb mitjons fins als genolls que arrossega per pedres immenses l’emoció d’acabar de descobrir un temple mil·lenari!).

Vistes des de dalt del Beatles Ashram.

Les cúpules de meditació, on s'hi entrava per un forat al sostre!

IndiOna Jones descobrint les 108 cel·les de meditació amagades entre la jungla!

A les portes de la selva, acompanyats per curiosos i malignes animalets!

Pocs anys enrere, quan l’indret era menys conegut, el curiós passeig entre els edificis abandonats el comparties amb una banda de micos de cares fosques i pelatge blanc que s’enfilaven d’un edifici a l’altre, o controlaven els teus moviments amb atenció, i fins i tot podies trobar-te, en algunes èpoques, amb una petita manada d’elefants. Actualment el visiten persones casi a diari, i tota aquesta fauna ha anat retirant-se al pas dels nous visitants (tot i que en teoria està prohibida l’entrada, el nou guarda forestal que fa la ronda de vigilància et permet fer un volt per la zona si li pagues una comissió per a omplir-se la butxaqueta...). Nosaltres, indignats per aquest abús d’autoritat, vam trencar-nos la closca per a trobar un caminet d’entrada alternatiu, i així vam canviar l’emoció de l’encontre amb els desapareguts micos pel d’haver d’evitar un encontre menys agradable amb els pals dels guàrdies panxuts i malhumorats, i que en una altra ocasió que ens havien enxampat intentant entrar per vies més econòmiques ja ens havien avisat de lo indesitjable que era la nostra presència allà, i dels mètodes que utilitzaven per a fer fora als intrusos!

Aquest feia un metre d'alçada assegut!

La selva acull, a més de ruïnes de glòries passades, pobles, temples i una bona colla de cascades. Un matí assolellat vam decidir anar a fer un banyet en una d’elles, que es troba a un parell d’horetes caminant. Altre cop les coses havien canviat respecte la visita anterior, i allà on abans hi havia simplement un caminet de muntanya, ara hi lluïa un recent pintat cartell del departament forestal amb una sèrie de tarifes d’entrada (entrada a on, a la muntanya? Doncs sí!), amb una caseta de color vermell cridaner plantada al costat, on un home regalava tiquets a canvi d’un grapat de rúpies. Si és que el “tercer món” ha après la llissó i s’està “europeïtzant”, i en pro del civisme i el progrés ara resulta que s’ha de pagar fins i tot per a fer un volt en mig de la natura (deu ser que últimament Déu ha pujat la factura de l’aigua i augmentat el lloguer dels terrenys, i que el costós manteniment d’una cascada natural s’ha d’amortitzar d’alguna manera!).

Entre les dues cascades hi ha una bassa en un foradet... que és on nosaltres vam remullar el culet!

Uns dies abans de marxar, i com que havíem d’anar a l’estació de tren a comprar els bitllets cap al següent destí, vam aprofitar l’avinentesa per a fer una visita llampec a la propera Haridwar, que després de Varanasi és una de les ciutats del país més sagrades, on els devots hindús van per a netejar el seus karmes en forma de banys purificadors, i per a venerar la mare Ganga amb les seves ofrenes. Aquí pren lloc el Kumbh Mela, el festival religiós més gran del món, arribant a acollir fins a cent milions d’assistents en menys de dues setmanes. Aquest encontre de shadus, swamis i peregrins de tot el món s’organitza de forma rotativa entre quatre ciutats: Allahabad , Haridwar, Nasik i Ujjain, i passa per cadascuna d’elles només cada dotze anys, i per casualitat en menys d’un mes es feia en aquell indret. Tot aquest enrenou es remunta a l’època de la lluita per la supremacia entre el bé i el mal, segons les creences mitològiques hindús, quan, enmig de tot l’enrenou, Vishnú decidí llençar el recipient pel que lluitaven dimonis i déus, i que contenia el nèctar de la immortalitat, però quatre gotes s’escaparen i anaren a parar a la Terra, caient precisament en aquestes quatre ciutats.

Devotes en estat de trance "refregant-se" la flama purificadora pel rostre, a la puja de Haridwar.

Al visitar la ciutat vam poder presenciar com, a poc a poc però sense pausa, que diuen, la ciutat es preparava pel gran esdeveniment (una mica justos de temps, pensàvem nosaltres!), i una munió d’escanyolits treballadors s’apuraven a refer el passeig del riu, a construir fonts a cada racó de la ciutat, a aixecar i muntar de nou voreres i carreteres, mentre homes que deien treballar per l’estat es dedicaven a perseguir estrangers demanant diners per a netejar el Ganga que els ells mateixos embruten sense massa miraments. A més, un seguit de tendes s’aixecaven cerimoniosament a tot petit espai suficientment pla, amb famílies que ja havien vingut a fer negoci muntant restaurants improvisats, o botigues de qualsevol cosa, i segurament fins i tot magatzems preparats per apilar hostes els uns damunts dels altres durant la nit (als indis ja els hi agrada això de viure amuntegats, sentint el calor humà!).

Tot i que l’espectacle ha de ser una experiència impressionant, nosaltres no ens vèiem anímicament preparats per a suportar aquest circ multitudinari, caminant tot el dia en mig d’un mar de gent i suor, amb personatges que pretenen vendre’t i oferir-te lo inimaginable i més, i batallons de pidolaires vinguts des dels quatre racons del país preparats per a fer la temporada!
Així que després de les nostres dues setmanes per la zona, amb intents fallits per a fer qualsevol tipus de ioga, discussions amb guàrdies subornables i malhumorats, i decepcions en veure el rumb que està prenent el turisme al nord de la Índia, vam decidir que seria millor anar tirant, fent parada i fonda, i de pas tot sigui dit, per a celebrar les festes de Nadal en un indret més especial, a la ciutat de la mort, la més sagrada de les sagrades...: Chelo Varanasi!

I com de costum, aquí us regalem un somriure, perquè no us oblideu de nosaltres!

ADAPTACIÓ TURÍSTICA

2009-12-19T10:16:00.017+01:00

[del 23 d’octubre al 22 de novembre del 2009]

Amb sis mesos de retard, però d’una sola peça (que en realitat és el que compta!) arribàvem a la mística Índia! Omplir la paperassa necessària, llegir el tríptic sobre l’H1n1 i aconseguir un nou segell als passaports no va durar més de mitja hora, i el primer que vàrem fer va ser abandonar les nostres pertinences al primer xiringuito que vàrem trobar per a tornar fins a la porta que ens separava del nostre estimat Pakistan, per guaitar l’esdeveniment al que uns dies abans havíem fet tard: la famosa cerimònia de clausura!

L’ambient que allà es respirava ens va sobtar: hi havia milers de turistes de totes les nacionalitats, edats, colors i envergadures possibles, als quals els nostres ulls ja no estaven acostumats; les dones índies passejaven tranquil•lament embolicades en colorits saris o amb texans i samarreta, i potser una primera sensació de confortable alliberació va arribar a les nostres narius (no és que haguéssim estat empresonats, però després de tants mesos per terres musulmanes, algunes més light que les altres, tot sigui dit, no haver de portar casi obligatòriament un hijab al cap o la Shawal Kamiz com a uniforme per a passar més inadvertits, pot ser fàcilment percebut com un símptoma de llibertat...).

Asseguts entre la multitud allà congregada, vàrem presenciar l’espectacle (que s’assemblava més a un partit de futbol que a una cerimònia!): els guàrdies cridant interminables tons militars per megafonia, per després sortir al galop aixecant els peus fins a l’alçada del cap amb una tècnica casi humorística, seguits per tot el peloton fins a la porta, on els seus homòlegs pakis havien fet el mateix de manera simultània. El públic col•laborava agitant banderes índies, aplaudint, xiulant, i fins i tot insultant, animats per un guàrdia que feia de showman al mig de la pista, i amb l’inestimable col•laboració d’algun dansaire esporàdic. Tot i saber que es tracta d’una coreografia pactada, amb mirades militars i gestos de provocació, es fàcil percebre l’odi acumulat entre les dues nacions, enfrontades durant tant de temps; però el que feia més pena (sobretot en aquell moment, encara amb la tristesa a la boca de l’estómac per haver deixat enrere cinc mesos inoblidables a l’altra banda de la tanca) era veure com inclús els més avis es sumaven a la cridòria, denotant així que poc queda del legat de Gandhi!

Un agent de duanes indio i els enfrontaments entre les dues nacions

Fervor indio en la seva escència

Per acabar de rematar el show, van despenjar les banderes també de manera perfectament coordinada, com solament els militars són capaços de fer, amb les seves complicades maniobres, emulant màquines de matar tristament destinades a plegar un tros de roba en divuit plecs octogonals, sense flexionar els colzes ni fer servir els polses!

Desplegament de banderes a Attari.

Amb una multitud tremendament exaltada per tal desplegament d’intel•ligència militar, vam enfilar-nos a un autobús que ens va portar directament a Amritsar, la ciutat veïna, on teníem ja reservades un parell de nits al temple d’or. I no és pas que haguéssim planejat gastar el que ens quedava de pressupost a la suit d’un hotel luxós, sinó que pensàvem acomodar-nos a l’interior del temple sikh més venerat de tots, el Golden Temple.

Arribàrem sense tenir massa idea de qui són els sikhs i què és el Sikhisme; sabíem que són coneguts per a dur sempre un turbant pulcrament enrotllat al cap, i això ens va quedar ben clar mentre passejàvem pels carrers de la ciutat, sota la llum groguenca dels fanals i rodejats d’un fotimer de bicicletes i d’uns indis més alts del que esperàvem, més ben plantats, i sempre amb un colorit distintiu al voltant de la testa (i un amable somriure que ens acompanyava amb complicitat).

Entrar al recinte del temple significava passar del més pur caos (amb la conseqüent banda sonora de clàxons, motors, i crits) al silenci i la contenció, als gestos pausats i els passos tranquils en un obrir i tancar d’ulls. A dins, escampats per tot arreu al terra del pati on havíem anat a petar, hi havia desenes, centenars de persones embolicades amb una manta, dormint al terra, encaixades formant un puzle perfecte. En un racó, una porta conduïa al petit dormitori preparat per als estrangers, ple fins a vessar. Vam acomodar les coses en una taquilla, ens vam descalçar (tal com indiquen les normes) i decidirem caminar per investigar una mica, abandonant el complex exterior per endinsar-nos al temple en sí.

Puzle humà!

Aquell indret és quelcom fantàstic: a l’aire lliure, una gran piscina acull el petit edifici daurat, que sembla flotar sobre el seu propi reflex, tremolosa imatge dansant amb les petites onades de l’aigua, en aquells moments tan negra com la nit que ens acollia. Una passarel•la plena de gent condueix fins al temple, on unes veus cantaven contínuament els escrits del Guru Granth Sahib, el seu llibre sagrat, melodia que ressonava per tot arreu en el recinte, amb una solemne gravetat, plena de calma, d’una calidesa evolvent.

El Golden Temple a les fosques!

Meravellats per l’indret, i per la dolçor de l’ambient que s´hi vivia, la seva harmoniosa quietud, decidirem deixar-nos estar de dormitoris i punyetes, i fer com els quatre avis esquelètics que allà hi havia: embolicar-nos amb unes mantes ben gruixudes i fer nit sobre el marbre blanc, amb la companyia del fascinant paisatge. Però el que es presentava com una nit romàntica i tranquil•la acabà convertint-se en una obligada i horrible vigília... primer de tot ens despertà un home vestit amb faldilles grogues i empunyant una llança, mig escridassant-nos per quelcom que no enteníem, fent-nos senyes per a que dormíssim en una altra direcció (un sonat amb una llança... més ens valdrà fer-li cas! - l’endemà descobrírem que ens cridava l’atenció perquè està prohibit donar l’esquena al temple, o “ensenyar-li” els peus... si és que aquests estrangers no paren de fotre la pota!), al cap d’una horeta i escaig, un altre senyor amb les mateixes faldilles ens obligà a llevar-nos, assenyalant-nos una brigada de dones armades amb escombres i galledes d’aigua que avançaven veloces cap a nosaltres (brigada voluntària de neteja, que amb gran energia i a un ritme frenètic impropi d’aquelles hores de matinada, ho deixava tot net i lluent per al ritual de banys matinals – sempre amb aquell silenci...). L’espectacle era digne de veure, però les lleganyes ens complicaven la feina, així que optarem per desplaçar-nos fins a una sala pròxima, on alguna gent dormitava sobre una moqueta vermella: error! Quan ja havíem tornat a deixar-nos guanyar per la son, ens despertaren de nou: havíem anat a jeure al pavelló on es donava la missa del matí, ves tu per on; quina sort la nostra!

Poca conya amb els guerrers Sikhs

Tot i que donaven menjar gratuït, a Índia sempre hi ha quelcom que pidolar. Banys matinals per purificar-se.

A l'entrar al temple: reverència i petons...

La nit següent, més prudents, vam dormir al pati, amb la resta de peces del puzle; agradablement immersos en un somni molt més tranquil!

Ambient musical al temple.

Ja de dia ens dedicàrem a aprendre una mica més del Sikhisme, una religió relativament nova, que aparegué fa cosa de sis segles com a resposta al sistema de castes de l’Hinduisme, dominat per la casta dels Brahamans, i recollint influències d’altres religions, com l’Islam. El seu tret més particular, a més del fet de considerar-se guerrers que lluiten pel bé i la justícia (i així ho simbolitza la daga que molts duen penjada a la cintura, junt amb l’obligació de no tallar-se mai els cabells, que és el que amaguen a sota dels enormes turbants), és el respecte i acceptació de totes les persones, indiferentment de la seva casta o creença, que són igualment de benvingudes a passejar-se pel recinte del seu temple, així com a gaudir d’allotjament i àpats gratuïts. L’immens menjador ofereix uns cent mil àpats al dia (poca conya!), i tot funciona a base de donacions i voluntaris. Ens encantà aquesta idea de treball comunitari, la solidària i tan simpàtica energia que es respirava arreu, aquell senzill alhora que grandiós altruisme, i amb un gran entusiasme decidirem unir-nos a aquests voluntaris, donant suport al que creiem és un sistema exemplar, pagant el que vam consumir amb una hora de neteja de plats (els voluntaris hi posaven tantes ganes i bon humor, que a vegades fins i tot semblava que es barallessin per a ser el qui més plats netejava!), una hora de fer chapatis (si a algú li va tocar menjar-se un pa deformat, ja sap perquè...), i casi dues hores de pelar alls. Qui hauria de dir que va ser una experiència genial!

Dos nens Sikhs, que ja de ben petits porten les llargues melenes enrotllades al cap!

Els presumits Babas que s'engalanen abans les seves pregàries.

Files interminables d'afamats peregrins al menjador comunitari.

Brigada solidària de pela-patates

No podem imaginar com deuen ser els fogons!

I després dels àpats, tots a rentar plats!

Després de tres dies en els que vam sortir del temple en contades ocasions (la majoria per anar a fer un piti mig d’amagat en algun racó del basar, ja que el consum de tabac està estrictament prohibit no només dins el temple, sinó fins a cinc-cents metres a la rodona!), i havent gaudit de cada racó de pau, cada moment de calma, decidirem que ja era hora de tornar a la vida mundana de nou, i ben acomodats en un carretó arrossegat per un homenet sec i escanyolit al damunt d’una bicicleta, vam creuar el bulliciós basar d’Amritsar per segon cop, aquesta vegada per agafar un autobús en direcció a un indret de gran influència budista... Dharamsala.

Dharamsala, o més exactament McLeod Ganj (un poblet uns quants quilòmetres més amunt), es va oferir a acollir als tibetans que des de la dècada dels cinquanta hagueren de fugir del país degut a la violenta ocupació per part dels xinesos, i així actualment és llar del govern tibetà a l’exili, fet que ha convertit aquest petit turó de la Índia en un indret poblat de menuts homes i dones de rostres pàl•lids i ulls ametllats, “Om Mani Pedme Hums”,i faldilles vermelles oferint arrugats i absorts somriures als vianants. McLeod Ganj és com una petita illa tibetana en mig de les muntanyes de la Índia hindú.

El moviment per l'alliberació del Tibet és ben actiu en aquest petit poblet.

Al famós Dalai Lama no el vam veure pas (tot i que el passeig és un anar i venir de monjos budistes amagats darrere enormes ulleres de pasta i vidres de cul de got que s´hi assemblaven prou), es veu que té una llista d’espera eterna i a nosaltres el temps comença a acabar-se’ns, però sí que poguérem submergir-nos en el ressò de multitud d’om-mani-pedme-hum repetint-se dins el pati del temple en una missa budista, així com circular (sempre en el sentit de les agulles del rellotge!) pel passeig ple de banderes multicolors, petites estupes blanques, escrits sobre les pedres i alguns macacos a l’aguait per caçar el dinar de la jornada (i que en són de punyeters, aquests!) que rodeja el complex, intentant guanyar-nos un millor karma mentre fèiem rodar les rodes de pregària que hi ha arreu.

Una bona colla de monjos celebrant la seva missa budista!

Girar les rodes de pregària és equivalent a un milió d’om mani pedme hums i et salvarà del cicle de les reencarnacions!

En un indret busdista no hi poden faltar les banderetes i el colorido!

Tan monos que semblen i la mala baba que gasten!

El complex que acull la vivenda del Dalai Lama, el temple, i al govern tibetà és un pèl decepcionant (és a dir, lletjot) en quant a arquitectura, i perceptiblement mancat dels anys que atorguen als indrets aquella màgia que els fa especials, aquella aura que emana dels espais espirituals, on es pot apreciar l’antiguitat del pensar i del sentir reposada sobre cada objecte.

Una figura a l'interior del temple, de cuyo nombre, no puedo no quiero o no se acordarme!

La veritat és que nosaltres ens sentíem més impactats (un incòmode mareig...) per aquell nou paisatge que se’ns presentava: carrers convertits en centre comercial per a estrangers que vesteixen colorida roba hippy, s’apunten a cursos de ioga i compren postals, pintures budistes i herbes ayurvedes (medicina natural molt estesa a la Índia), a més d’una bona colla de souvenirs varis. Els quatre carrers principals de McLeod Ganj ens semblaven com unes rambles de Barcelona en ple estiu si canvies els toros, les sevillanes i els barrets mexicans per símbols de l’OM, banderes budistes, samarretes de free tibet i barretes d’encens, amb turistes passejant molt més que locals, restaurants oferint pizza, lasagna i delicious local tibetan food, i una bona colla d’agències de viatge. Enmig d’aquest ambient, costava saber-se en un país estranger, poder sentir la diferència de l’indret, poder viure la màgia del viatge, l’aventura d’aprendre, el descobriment...
Durant els dies que ens vam estar allà, alimentant-nos a base de menjar continental amb una golafreria tal, com si volguéssim recuperar tots els kilograms perduts pel camí en tan sols una setmana, començàvem a sentir-nos menys de viatge i més de vacances, quelcom que al principi ens entristí força..., però un cop digerida la idea, no semblava pas quelcom tan negatiu: ja ens hi acostumarem!

Estant de vacances com estàvem, el més difícil, com sempre, va ser marxar, i no pas per mandra sinó perquè a les cinc del matí qualsevol camina un parell de kilòmetres per enfilar-se a un autobús durant dotze hores. A la vall de Kullu vam arribar-hi quan es feia fosc, i després de fer un chay reconstructor i energètic a l’estació de Manali, vam seguir caminant per la carretera buscant una habitació vuit kilòmetres més amunt, al poblet de Vashisht. La recompensa que allà ens esperava bé mereixia el sacrifici: una petita piscina plena d’aigua termal al bell mig del poble.

Ens trobàvem al cor de l’Himàlaia, a la província d’Himachal Pradesh, coneguda per a la pràctica d’esports d’aventura i per ser el principal centre productor de txaras del país. Però el que a nosaltres ens atreia com un iman eren les aigües sulfuroses que, com per art de màgia, sortien per les petites canonades al mig dels carrers de Vashisht. Tot i que el fred era intens un cop el sol s’acomiadava darrere l’horitzó, i els núvols ens llançaven pluges malèfiques, fins i tot en forma de gel i neu, nosaltres no vam desistir dels nostres banys ni un sol dia, i de fet, podríem certificar que aquella va ser la època més neta de tot el viatge!

Mentre la gent es pelava de fred, nosaltres ens passàvem tres hores a dintre de l'aigua sota els flocs de neu que queien!

Vashisht és un poble de muntanya, construït al voltant del temple que acull les dues piscines d’aigües termals on, homes d’un costat i dones de l’altre, els habitants es submergeixen en les escaldants aigües, el sulfur de les quals sembla ser cura d’infinites malalties. Els carrerons, camuflats sota una capa de neu, aigua, pipi i caca de la vaca flaca, són petits caminets de pedra que uneixen unes cases amb les altres; grans cases amb teulats de gruixudíssimes pedres de llosa i balcons de fusta cuidadosament pintats amb colors vius i alegres, a vegades plens a vessar de palla per als animals o decorats amb sanefes de roba estesa al sol.

El temple de Vashisht...

... i els Babas, els seus habitants, fumant shilums!

El temple de Manu, al poble d'Old Manali... on hi han figures de vàries deitats hindús, entre les quals aquesta de Kala (o serà Durga?¿)

Les precioses cases himachalís, com sempre plenes de vida!

Si a Hunza assecaven albercocs... aquí assequen panotxes de blat de moro!

Les seves gents són tranquil•les i amigables, i alienes a l’anar i venir de visitants, fan la seva com han fet sempre. Les dones vesteixen una manta de quadres embolicada al voltant del cos, que ajudada amb un parell de pinces es converteix en un curiós vestit que fàcilment podria anomenar-se el sari d’hivern, i els homes porten, majestuosos, els seus gorrets himachalís distintius de la regió amb motius de varis colors que indiquen des de la casta fins a la feina del qui el porta!

Les dones, que porten les riqueses de la família penjades a la cara, i els homes amb el seu tarannà tranquil!

Trompetes anunciant la celebració d'una boda, per a que els recent casats passin un hivern calentonet!

És curiós veure com aquest petit poble ha convertit les aigües termals en el centre de la seva vida diària: durant els matins solejats, un continu desfilar de joves passava per la piscineta a fer un bany, una bona ensabonada, seguida de l’inevitable untada d’oli arreu dels seus petits cossos, i canviar-se de roba allà al mig, amb una depuradíssima tècnica per amagar les seves intimitats sota un petit mocadoret; al mateix temps, barallant-se per compartir els millors sortidors d’aigua amb els qui venien a dutxar-se, les dones es dedicaven a rentar infinitud d’estris per la cuina, així com grans galledes plenes de roba bruta. I el mèrit no està pas en el fet de ser net, sinó per la seva innata immunitat (innata o adquirida, tan se val...) per a mantenir la seva pell sota aquella aigua cremant més de cinc segons (temps màxim al que nosaltres havíem arribat, no sense escaldar-nos!). I a la tarda, quan els nens tornaven de l’escola, fàcilment podies veure’ls remullant els seus peus gelats (amb calçat inclòs!) sota l’aigua bullint, per recuperar l’escalfor corporal que la neu i el fred els havien robat de camí cap a casa!

Banys comunitaris al centre del poble.

I qui tingués una font d'aigua calenta inesgotable!

Nosaltres deixàvem que els locals es netegessin de dia, i ens esmunyíem a la piscina ja de nit, sols sota les estrelles, acompanyats d’un fosc silenci, i envoltats d’un immens núvol de vapor que ens protegia del fred i de la mirada furtiva d’algun inevitable voyeur.

Decidíem abandonar Vashisht uns dies més tard, però no pas els nostres càlids banys nocturns, ja que ens dirigíem cap a una altra vall de la zona anomenada Parvati, concretament al poble de Manikaram, famós també pel les seves... aigües termals!

Manikaram és ja un poble gran, i sota una bafarada de núvols de vapor, una vida un pèl més atrafegada habita a la part baixa de la vila, al costat del riu, per uns carrers poblats d’algunes botigues i de turistes majoritàriament locals. A Manikaram hi ha un parell de temples, un d’hinduista i un de sikh, molt més grans i vistosos que el petit edifici de Vashisht, també amb les corresponents piscines on els més atrevits (perquè aquí l’aigua arriba als setanta graus en molts punts, i fins a noranta en alguns!) feien el seu banyet espiritual, mentre els demés ens dedicàvem a travessar espessos núvols blancs intentant no ensopegar amb ningú. Allà, però, s’havien acabat els banys sota les estrelles, que havien passat a convertir-se en banys privats dins la petita piscina de què disposen molts dels hotels (i nosaltres ja ens havíem preocupat d’escollir bé).

Vistes del temple de Manikaram i el seu boiros interior!

Sensacions vaporoses!

Escalfant el cul a sobre d'una pedra calenteta, calenteta... i al fons del temple, un home meditant.

Tan calenta era l’aigua, que a la plaça del poble, en una minúscula piscineta al costat d’una pedra on avis, àvies i gossos s’asseien per escalfar-se, els locals hi deixaven bossetes d’arròs cuinant-se; una manera ben pràctica i econòmica de preparar els àpats!

Així doncs, nets com una patena, i potser un pèl descolorits, ens deixàvem carregar per un autobús per la sinuosa carretera que segueix pujant vall amunt, fins arribar al poble de Birshani, on la carretera arribava a la seva fi. I la veritat és que a Índia, arribar després d’un viatge en autobús sense cap ensurt important, és ja de per si tota una victòria.

La part alta de la vall de Parvati la coronen tres petits típics pobles de l’Himàlaia: Tosh, Kalga i Pulga, als quals s’hi pot arribar tan sols per un camí de muntanya, o si un és prou agosarat, fent servir l’inestable vagoneta que, gràcies a una tirolina, uneix cada poble amb Birshani (i amb el món motoritzat). Ben conscients de que la temporada turística s’havia acabat, i de que probablement seria difícil trobar pensions obertes, ens decantarem per allotjar-nos al més gran dels tres pobles, per assegurar-nos que la caminada fins allà no seria en va si ens ho trobàvem tot tancat, així que vam fer la poc menys de mitja horeta de camí que hi ha fins a Pulga, i ens instal•larem en una senzilla pensió cap al final del poble.

Pulga, Kalga i Tosh, així com altres pobles de la zona, allunyats de les vies principals, ben abastits d’aigua i a una alçada considerable, van ser descoberts al món estranger per hippys que anaven en busca de l’olla que hi ha al principi de cada arc de Sant Martí: el lloc d’on provenia la millor marihuana de la Índia, i on es produeix el més pur txaras hindú.

Nosaltres hi vam arribar ja ben avançada la temporada, i ja només hi quedaven els més fidels fumadors de shilums, estrangers que en molts casos han adoptat la Índia com a segona llar, i es passen llargs períodes a les muntanyes de l’Himàlaia. De turistes o viatgers, així més típics, que diguem, només quedàvem nosaltres. Millor, perquè es feia molt més fàcil descobrir l’encant del petit poble, i deixar escapar els dies fent vida de muntanya, a prop de la natura i un pèl solitària, amb lents passejos ben abrigats sota el suau sol d’hivern, abastint-nos de la llenya necessària per a no congelar-nos durant la nit, i fent pauses per meravellar-nos amb la construcció de les cases de Parvati, que com les de Vashisht, llueixen, presumides, grans balconades de colors i pràctics porxos de fusta que les rodegen.

Vistes dels conreus de Pulga

Impressionant l'escola... nens de tots els cursos fent-se classe a ells mateixos!

Ens perdérem en la lentitud d’aquests dies durant una setmana, durant la qual vam tenir temps de caminar fins a Kalga, menut poble de quatre cases escampades al damunt d’una petita clariana elevada, en el moment de la nostra visita, desproveït de cap tipus de vida humana perceptible, exceptuant la presència d’un baba (homes sants que es despreocupen de tota vida material per entregar-se a la meditació i a la vida espiritual), que vestit amb la típica túnica taronja, un vell anorac North Face també taronja, i una alegria contagiosa, se’ns apropà per entaular conversa i de pas fer junts el camí de tornada cap a llocs que semblessin un pèl més habitats.

Així assequen la palla a Kalga.

Un altre dia li va tocar el torn a Tosh, potser el poble més lluminós i simpàtic de tots tres, construït a la falda d’una vessant un pèl més pronunciada, i amb un camí accidentalment convertit en cascada degut al trencament d’algun canal a la part alta, amb cases pintades de colors aquí i allà, i una petita i càlida placeta on alguns homes s’havien reunit per jugar a cartes sota el sol.

La plaça major de Tosh.

Més amunt, a quatre hores de marxa, s’hi trobava la font d’aigües termals de Kirganga, tota una delícia de la natura que no vam poder assaborir degut a una nevada inesperada, retinguts així a l’habitació durant tot el dia, lluitant contra el fred i la neu que ens entrava pel precari sostre de llautó, proveïts tan sols d’un minúscul tandori (una espècie de forn-xemeneia) i de comptats trossos de fusta seca, i per desgràcia escoltant els obscurs mantras del nostre veí suec, una barreja de musica techno progressiva tan obscura com sorollosa! Per sort, el Bishal, el gerent i cuiner de la pensió, vestit amb el seu gorret himachalí i una vistosa americana vermella, ens obsequiava amb els seus deliciosos plats, que fets entre shilums i més shilums, és a dir amb les seves conseqüents tres hores de preparació, empanamenta i cocció, sortien fumejant d’un forn de llenya artesanal que ja li agradaria tenir al Bullí! En una d’aquelles interminables esperes, vam descobrir una inconfusible enganxina d’Andorra mig amagada tapant un forat d’un altaveu trencat, i en demanar quin dels vuitanta-cinc mil residents d’Andorra l’havia portat fins a aquell indret, la resposta ens va impactar: l’Uri! I mireu que n’hi ha d’Oriols al país, però només hi ha un Uri capaç d’arreglar un altaveu amb una pegatina al cor dels Himàlaies!

"Más madera! Más madera!"

Després de casi una setmana hivernal per les muntanyes de Parvati, amb l’esma justa per rentar-nos amb aigua la cara i les mans en comptades ocasions, vam haver de fer una parada més que justificada a Manikaram de nou, i mentre ens desenganxàvem amb una espàtula la ronya, camuflats sota els vapors termolúdics vam decidir el nostre pròxim destí, però això queda per a la pròxima fornada d’exiliats!

Escena de comiat de Manikaram i la vall de Parvati!

P.d : Des d’una de les ciutats més antigues i més místiques del món us desitgem que passeu un bon Nadal, unes felices festes, que us cagui molt el tió i tot això que es diu per aquestes dates cristianament assenyalades, i per no perdre el nostre inestimable costum pidolaire, podeu deixar els nostres regals al costat dels de l’any passat!!! Una abraçada molt gran a tots i no oblideu brindar per nosaltres, ja que nosaltres (aquest any sí, que la llei seca s’ha acabat) brindarem molt, i per tots!!!

COM MOLA EL QUE S’IMMOLA!

2009-11-24T13:14:00.013+01:00

[del 23 de setembre al 23 d’octubre del 2009]

Tocava jornada de neteja. Després de ben fregar tota la roba per desempallegar-nos de la pols que havíem acumulat durant els nostres dies a lo easy riders, encara vam haver d’agafar cubell i draps per netejar l’Honda fins a deixar-la impecable. La raó de tanta pulcritud no venia pas per una sobtada mania presumida, sinó perquè l’hora d’abandonar-la havia arribat, i ens tocava deixar-la ben lluent per començar amb bon peu una difícil tasca: buscar-li un nou amo!

El visat se’ns acabava uns deu dies més tard, i encara havíem de fer via cap al sud, aturar-nos a la capital per gestionar el visat indi, i arribar fins a la frontera! Així doncs el tema temps era un problema... : no ens podíem entretenir gaire, havíem de vendre la moto en menys de cinc dies.

A Hunza hi havíem deixat part del nostre equipatge, i volíem acomiadar-nos com és degut dels amics, de la família i de l’escola que tan bé ens havien acollit. Així doncs, la millor opció semblava ser vendre la moto al nostre camp base hunzenc: Karimabad. Durant el mes que ens havíem passat allà, amunt i avall amb l’Honda, van ser molts els qui se’ns aproparen interessats per aquell vell trastot que, carregat amb dues persones, avançava a totes les altres motocicletes a la mínima presència d’una pujada. Sí, la petita Honda tenia vint anys, però anava fina com una seda, així, pensàvem que encolomar-la a qualsevol jovenot amb quatre duros a la butxaca seria bufar i fer ampolles!

Abans d’agafar la Karakorum Highway amunt fins a Hunza, vam fer parada al taller de l’Amir per a que li fes una ullada i donés l’últim vist i plau. Va ser aleshores quan un home força esverat es va atansar prop d’on érem, dient que hi havia hagut dos morts al bazar de Gilgit, per on acabàvem de circular tan sols deu minuts abans. És l’únic que vam entendre de la seva codificació en urdú, però va ser suficient per convèncer-nos de que tocava posar la directa i sortir de la ciutat sense entretenir-nos!

Ja de nit, rebuts amb abraçades del Khouso i del Manzoor de nou, ens vam assabentar del succeït: havien tirat una granada de mà en una llibreria xiïta, a plena llum del dia, en ple centre de la ciutat, matant a l’acte a un home i un nen. Les raons venien a ser les mateixes que ja ens havien agafat per sorpresa un mes abans: la violència entre sunnites i xiïtes, que durant el ramazan s’havia intensificat. Passar gana i cardar poc posa de mala lluna a qualsevol, i si aquest qualsevol té a l’abast joguines com aquesta, la bronca està assegurada!

Però Hunza cau molt lluny de tot aquest entramat político-religiós, i allà el nostre únic mal de cap era si vendre la moto... o bé rifar-la! Aquesta última idea se’ns va ocorre de pujada, pensant en donar així l’oportunitat d’adquirir-la a algú que mai hagués pogut pagar-se un mitjà de transport, a canvi, és clar, d’un preu mòdic per a cada participació. Però vam desistir només pensant en tot l’enrenou que havíem d’organitzar amb tant poc temps. Llàstima, perquè a banda de ser una bona manera de repartir riquesa, ens ho haguéssim passat pipa!

El primer que vam fer en despertar-nos a la vall va ser visitar a la nostra família adoptiva d’Hyderabad, amb qui degut a problemes telefònics no vam poder comunicar-nos d’ençà la nostra partida, i que havien estat patint durant tot aquell temps. Resulta que ells havien entès que marxàvem per un parell de dies, i al veure que no apareixíem al final van acabar pensant que havíem marxat de Pakistan sense dir res, però en veure’ns per allà de nou van tranquil·litzar-se el suficient per desempallegar-se de les seves cares de sorpresa i canviar-les per unes abraçades! A l’escola vam ser obsequiats pels alumnes amb una dedicatòria que ells mateixos havien escrit, i pel professorat amb un bon plat de patates fregides i una tassa de chay salat al despatx de la directora!

Ara ja només ens quedava concentrar-nos en la missió principal! Els cartells anunciant la venta del nostre estimat ferrot donaren bons resultats, i en pocs dies vam reunir-nos amb una bona colla d’interessats, però va resultar que les mateixes raons que nosaltres utilitzàvem per a convèncer-los de la meravellosa compra que estaven a punt de fer (que aquella preciositat ens havia dut a tots dos, més l’equipatge, per carreteres on fins i tot els més preparats jeeps tenien problemes per circular!), per a ells només il·lustraven el precari estat en el que es devia trobar la moto després de la pallissa que li havíem fotut, i ni un de sol va voler provar-la, demanant des d’un bon principi un preu descaradament massa baix (d’altra banda, ens va semblar que s’havien posat tots d’acord per a fer-nos desistir i rebaixar el preu al màxim!). Vendre la moto havia passat de ser la cosa més fàcil del món, a complicar-se seriosament per moments. Els dies se’ns acabaven, el nostre pressupost no ens permetia perdre gaires diners en la revenda, i un nou entrebanc s’afegí a la ja de per si difícil tasca d’endossar el vehicle a algú d’una vegada per totes: resultava que els papers de què disposàvem no eren suficients, ja que ens faltava un document que autentifiqués que no havia estat robada (“cagun l’ou, l’Amir ens la va fotre ben doblegada!”).

Doncs el pas següent era evident: carregats de ràbia vam acabar d’arreglar-ho tot per marxar definitivament (molt a pesar nostre) de Karimabad i de la vall d’Hunza, i tornar un altre cop a Gilgit per reclamar el que era nostre (o en cas de no ser possible, a trencar-li la cara al qui ens havia estafat!). Però un cop a l’estació de busos (aquesta vegada portàvem massa equipatge per carregar a la moto, així que el pla era que el Gorka conduís sol de baixada mentre l’Ona acompanyava les pesades motxilles en transport públic), ens informaren de que a Gilgit la situació s’havia complicat, i que havien cancel·lat tots els trajectes de la jornada. Estàvem estancats: passar per Gilgit era la única via possible per sortir d’Hunza en direcció al sud!

Altre cop amb les motxilles a l’esquena tornàrem a la pensió del Khousho, on vam aprofitar per acabar d’informar-nos del que estava succeint exactament: la violència sectària s’havia apoderat de la petita ciutat, més de sis morts se sumaven ja a les de l’atac amb granada, i de moment l’exèrcit i la policia havien decretat l’estat d’alerta, tancant tant l’entrada com la sortida de Gilgit. La situació era desesperant: havíem de vendre la moto, als visats li quedaven menys d’una setmana per a caducar, i no podíem posar els peus a Gilgit perquè s’estaven matant a trets pels carrers! Forçosament vam decidir relaxar-nos una nit més a Karimabad, gaudir de la companya i dels àpats del Khouso i intentar seguir amb el mateix pla l’endemà ben d’hora al matí, si les coses es calmaven lo suficient!

Per sort, el primer autobús matutí va gosar fer el trajecte, i l’Ona juntament amb quatre turistes més s’hi va enfilar. El Gorka va esperar fins que la llum del sol escalfés prou per baixar solitàriament en moto.

Un cop a Gilgit, l’ambient era molt diferent del que havíem viscut pels mateixos carrers uns dies abans, tots els comerços tenien les persianes baixades, els basars estaven tancats, no hi havia ni un venedor ambulant i molts pocs vianants, i de no ser pels cotxes de policia (fortament armats, amb franctiradors apuntant davant i darrere del vehicle!) que patrullaven cada pocs minuts entre el més que fluid tràfic, haguéssim dit que estàvem en una ciutat fantasma!

Com ja venia a ser costum en nosaltres, ens vam instal·lar al Madina Guest House, on vam ser posats al dia de la situació res més arribar: segons ells tot estava tornant poc a poc a la normalitat, no hi havia cap problema en sortir de l’hotel de dia, però els carrers no eren prou segurs per a ningú durant la nit. I devia ser veritat, perquè de nit, no quedava ni una ànima, i en més d’una ocasió sentírem trets en la llunyania!

El cas és que, un cop a Gilgit, i sota tanta pressió “atmosfèrica”, vam intentar arreglar els nostres propis assumptes el més ràpidament possible. Durant el matí següent, vam anar a veure a l’Amir, que en explicar-li la nostra situació reaccionà tot desconcertat, assegurant-nos de que ell havia gestionat tota la paperassa correctament. Mentre la discussió feia bullir-nos la sang de desesperació, de sobte a l’Amir se li il·luminà el rostre, i va treure d’un calaix del seu caòtic despatx, el document que tenia la miraculosa propietat de transferir la moto de nom, demostrant la seva legalitat, com per art de màgia, i que fent honor al seu aire despistat s’havia descuidat de donar-nos dos mesos abans. Va ser poca la mala llet que li va agafar al Gorka, que en més d’una ocasió havia hagut d’anar a discutir a l’oficina de registre de vehicles. Així que entre crits i desesperació, l’Amir es haver de quedar la moto, obligat a buscar un comprador, pel seu compte, per un preu raonable, i en menys de dos dies! Mentrestant, l’Ona va anar a veure si a l’oficina de passaports, suplicant una mica, i argumentant que la situació a la ciutat no era gaire segura per anar movent-se amunt i avall, ens podien extendre els visats un parell de setmanes. I la cosa va funcionar millor de l’esperat!

Poc a poc, els comerços van anar obrint, i la gent començà a fer vida “normal”, encara que en l’ambient es respires quelcom... quelcom que denotava nerviosisme. Cada matí arribava a les nostres orelles el parte de la nit anterior: quatre morts a Bassen en un tiroteig al carrer de la botiga del Sukkur, i dos morts en un assalt a una furgoneta de passatgers! Sí, la situació s’estava normalitzant; i que passarà quan siguin les eleccions regionals a finals d’octubre? Només Alà ho sap! Per si de cas, més val no esperar-se per veure-ho!

Un cop vam rebre la trucada de l’Amir informant-nos de que havia trobat un comprador, i després d’haver confirmat el preu, vam començar a empaquetar i enllestir-ho tot pel llarg trajecte que ens esperava fins a Islamabad. Però als diaris i a la televisió, una mala notícia ens era anunciada... l’exèrcit pakistanès (ajudat dels famosos drone, els avions bombarders no tripulats dels USA) començava una ofensiva terrestre al Waziristan del sud, dins les zones tribals i on suposadament la majoria de talibans s’amaguen i preparen els seus atacs! La notícia ja feia dies que rondava per l’aire, però ara l’atac era imminent, i per a nosaltres, això no suposava res més que menys seguretat al país, on ja s’havien repartit talibans emprenyats que després de l’avís guillaven de la regió, escampant-se per la resta del territori sense cap control.

El trajecte d’autobús, que dura casi un dia sencer per si sol, el vam fer en comboi, juntament amb tots els vehicles que es dirigien al sud, passant de nit per les “perilloses” zones de l’Indus Kohistan, ja a la North-West Frontier Province, parant de tant en quan en algun control policial rutinari per a registrar la nostra presència al seus grans llibres de Petete.

Ben passat el mig dia, i ben destrossats també, arribàrem a la ciutat bessona d’Islamabad: Rawalpindi, on encara vam haver d’agafar un altre bus, aquest cop interurbà, que ens apropés fins a la capital, per a que, al final, poguéssim instal·lar-nos confortablement al lloc més econòmic i més proper a l’enclau diplomàtic: un càmping per turistes estrangers a Abpara Market, on compartíem espai amb mosquits, un parell de tendes militars, i individus uniformats que es passaven nit i dia pul·lulant per les immediateses o apuntant la porta d’entrada amb les seves armes! La seguretat està tan deteriorada a la capital pakistanesa que van decidir construir totes les ambaixades, consolats i alts comissionats dins d’una mateixa zona, maxi protegida, on en teoria tan sols s’hi pot accedir i moure’s en autobusos especials (sense motxilles, ni mòbils...) després d’haver passat per diversos detectors de metalls i els seus pertinents escrutinis físics; vaja, tota una història...

Islamabad, la gran metròpolis, no s’assemblava ni de lluny a la imatge que nosaltres teníem d’una gran urbe a Pakistan: els carrers són amples avingudes de tres carrils (disposant de passos de vianants i semàfors, mobiliari urbà que havíem oblidat completament!), que divideixen la ciutat en basars, zones o més aviat sectors (numerats com si fossin les caselles d’un tauler d’escacs!), tot plegat envoltat d’una espessa verdor que amaga els edificis. A la ciutat no hi ha un centre neuràlgic, i per moure’s la gent ha de passar per davant de les trinxeres policials disposades a cada cantonada o encreuament.

Mentre nosaltres traginàvem els nostres passaports per l’enclau diplomàtic en busca del visat indi, els talibans van enviar a un emissari disfressat de policia per a immolar-se a les oficines del World Food Program de la ONU, matant a sis persones. D’ençà, vam pensar que la seguretat del càmping no era la més adient (només ens separava de l’autovia del Kashmir una tanca de menys d’un metre d’alt!) i mentre tramitaven la nostra sol·licitud a l’ambaixada, vam decidir instal·lar-nos a Rawalpindi, en un edifici de totxanes i ciment, com a mínim!

Les vistes que dominen el cel de Pindi al caure el dia no poden ser mes tranquilitzadores...

I en arribar a la civilitzacio "moderna" no vam poder evitar el menjar escombreria i... de cap al pizza hut a oblidar l'arros i les llenties!

I per donar-nos la benvinguda, que millor que una cridoria fantasmagorica de mulhas a les quatre de la matinada!

A Pindi, com carinyosament anomenen la ciutat, la vida és molt més tradicional, molt més atapeïda i veloç, molt més asiàtica. Els carrers, configurats de la manera més aleatòria possible i segons les necessitats del moment, amaguen petits racons, comerços organitzats gremialment, i venedors ambulants per tot arreu, casi teletransportant-nos a l’edat mitjana, si no arriba a ser per la quantitat de vehicles que hi circulen a totes hores, i que tan naturalment es barregen amb rucs, cavalls i carruatges de tot tipus . Així que la nostra espera la vam passar descobrint basars, botiguetes, restaurants i mesquites entre l’entramat de Pindi. El que en aquell moment no sabíem era que a escassos carrers d’on estàvem allotjats, l’exèrcit té la seva base general (això ho haurien de mencionar a les guies de viatge!), i al tercer dia, quatre helicòpters ens despertaren sobrevolant la zona: un grup de militants havia protagonitzat un atac durant el matí. Al apropar-nos per a descobrir què era el que estava passant, els cossos de l’ordre que acordonaven la zona ens informaren del tiroteig, assegurant-nos que tot havia acabat, que podíem seguir passejant tranquils. Però al dia següent ens assabentarem que encara que en matessin quatre durant l’inici de la trifulga, uns quans havien aconseguit entrar, i carregats d’explosius com anaven, havien pres com a hostatges al personal de la base durant tot el dia, fins que a la matinada següent els van abatre a trets! Com si fos el pa de cada dia, la gent feia la seva vida, deixant ben de banda el que estava succeint al costat seu, mentre els mitjans de comunicació anunciaven la fatídica xifra de 190 morts en accions terroristes durant l’última setmana.

La rotonda de devant de casa: lloc d'encontre per a treballadors esperant a ser contractats; i la mesquita de la cantonada, desti d'un taxi que venia des de Barcelona!

Un pomer ambulant pel Raja Basar!

I un de mes establert al costat de l'estacio.

Que coi es aquest animal??!! Un conill gegant, una cabra ovellesca o que? Senyors entesos... necessitem respostes!

Com tunejar un camio a lo Paki!

Primer pas: quatre cops de martell per donar forma a les xapes de xatarra!

Segon: retallar i enganxar totes les enganxines de totes les coloraines possibles a l'abast.

I finalment clavar-ho tot amb quatre claus, passar l'ultima ma de pintura i ja tenim el nostre camio tunejat!

Mesquita sunnita al Raja Basar...

on alguns fidels van convidar-nos a coneixer l'historia i el significat de les decoracions de l'edifici.

I per ser un pais islamic, prou tolerants i orgullosos que estan d'ensenyar-nos a aquestes dones que fumen i llueixen la melena a l'aire: els seus travestits

Trenta segons al Raja Basar de Rawalpindi.

Començàvem a pensar que aquests barbuts ens seguien allà on anàvem, i un atac a la seu central de l’exèrcit començava a ser quelcom suficientment seriós com per a plantejar-nos ja, després de cinc mesos, una fugida accelerada, però no disposàvem de passaports, i el Gorka, altra vegada, patia una disenteria destructora que el retenia a escassos metres de l’inodor (que ja feia uns dies que havia començat a ser més que olorós...)! Coneixedors de que els talibans encara no havien atacat mai cap hospital, vam decidir anar a fer-hi una passejada i passar un ermós dia de pic-nic entre anàlisis de sang, de femta, i tres hores de solucions intravenoses que serviren, a part de per acollonir-nos una mica al principi (entres perquè et receptin unes pastilletes que aturin la cagalera, i sembla que al final acabin fen-te diàlisis!), per tornar a deixar el Gorka amb energies suficients per seguir endavant!

Despres de dinar suero i antibiotics, la millor manera de celebrar el nostre any viatgeru es amb un bon bistec amb patates!

Victoriosament, després d’una quants dies d’espera entre atemptat i atemptat, vam acabar recuperant els nostres documents (amb una calcomania més: sis mesos de llibertat a Índia!). L’incontrolable alegria que sentíem la vam haver d’invertir fent, després de tant temps, una visita cultural (a preparar-nos per l’Índia, i sentir de nou la sensació de fer el guiri!): passàrem la tarda a la majestuosa Faisal Mosque, el símbol d’Islamabad. El seu aspecte futurista fa que poc s’assembli a un centre religiós sunnita, sinó més aviat a un Guggenheim, o com a molt a l’oficina de turisme que hi haurà a la lluna d’aquí dos-cents anys (els pilars de la mesquita s’assemblen tant a un parell de coets, que els il·luminats de la CIA van anar a inspeccionar-ho en pensar-se que a aquests pakistanesos se’ls hi havia ocorregut la brillant idea de camuflar-hi míssils!).

La Faisal Mosque, amb els seus quatre missils preparats per a sortir volant en qualsevol moment.

L'ablucio, un moment molt important en la vida de qualsevol musulma.

Dins les naus espacials, tambe es prega!!

Preparats ja per guillar del país el més ràpidament possible, vam agafar el tren directament a Lahore, coneguda per ser la capital cultural. Allà, les notícies que vam rebre per part dels turistes reclosos a l’hotel no eren gaire esperançadores: aquell mateix matí, els talibans havien atacat la comissaria de policia de la cantonada, amb un balanç de vint morts! Ara ja no només ens perseguien, sinó que semblava que s’avancessin als nostres moviments! Aquesta vegada, i per primer cop a la vida, la nostra impuntualitat s’havia convertit en un punt positiu, i per sort, vam arribar lo suficientment tard!

Tot i la perillositat de la situació (al final semblava que s’havia posat de moda immolar-se, i cada dia hi havia un mínim de dos atacs suïcides!), el fet de que la gent fes vida amb normalitat ens empenyia a fer la nostra sense gaires paranoies, això sí, amb una mica de seny, intentant evitar les hores puntes als basars o escapant de les barricades policials, però en cap cas ens vam estar de res: visitant el zoo, fent alguna compra pels nombrosos basars, passejant-nos per l’interessantíssima ciutat vella fins acabar al preciós fort de Lahore, o passant una estona de lo més relaxant a la gran plaça roja de la Badshahi Mosque, d’estil mogol, captivats per la sensació de calmada amplitud que desprenia aquell espai. Fins i tot vam tolerar el luxe d’emborratxar-nos amb un vodka dolentíssim comprat il·legalment al Holiday Inn, per celebrar que ja feia un any que havíem iniciat el viatge (i com es va notar que feia mesos que corríem per països secs, perquè vam acabar amb un cap-rodo i una ressaca dignes de l’ocasió)!

Un dels pocs tigres blancs existents al mon esta al zoo de Lahore, acompanyat d'altres entranyables animalets...

La Badshahi Mosque, retallada per la llum del capvespre, on alguns aprofiten per resar, i d'altres per dormir!

Tambe es lloc d'encontre per aquells qui volen estar tranquils...

El voluptuos Samadhi del Maharaja Ranjit Singh vist des de la placa.

L'encarregat d'engreixar-nos a Lahore (el vam escollir perque sembla que se'n surt prou be...)

Un tipic menjador pakistanes, molt acollidor tot i les mirades dels comensals!

Lahore és una ciutat atrafegada, moderna alhora que caòtica, on sembla que el passat i el present s’abracin per donar caràcter als seus carrers, poblats de cabanyes a punt de caure construïdes a tocar d’imponents i indestructibles edificis colonials, amb acurats decorats esculpits a la pedra, i una infinita varietat de petits, grans i minúsculs mausoleus i mesquites, ocults arreu entre estrets carrers i botigues de tota mena; potser per això és fàcil sentir un cert misticisme que l’envolta, que d’alguna manera es camufla entre l’intensa i colorada vida que pobla amb densitat els basars, però que ha estat present a la ciutat des de fa segles: Lahore és sèu del sufisme a Pakistan, la branca mística de l’Islam.

Gent de Lahore... que barreja modernitat i tradicio...

Trenta segons de ciclorickshaws pels carrers de Lahore!

Algunes nits durant la setmana, sufís de tota la ciutat es reuneixen en mausoleus tocant música, mentre ballen fent cercles sobre ells mateixos (com els dervixos turcs), i omplen l’aire d’un dens fum provinent del charas que els ajuda a immergir-se en una consciència més mística, més espiritual; tot plegat amb la finalitat d’apropar-se més a Déu. Cada dijous es celebra una reunió d’aquest caire, oberta a qualsevol que vulgui assistir-hi, i és per això que vam decidir allargar la nostra estada a la ciutat fins a la següent, per viure el que diuen és un espectacle increïblement absorbent, ple d’una màgia i una força molt especials. Per desgràcia, l’amenaça dels atacs seguia sent la nostra mosca collonera, i els mateixos organitzadors van recomanar que no hi assistissin estrangers, una mica temorosos de poder ser el següent objectiu. Així doncs, tot i que molt a pesar nostre, vam desistir d’anar-hi, però per compensar-nos, el propietari de l’hotel on estàvem allotjats, fill d’una famosa família de tradició sufí, va organitzar un petit concert a la terrassa de la pensió, on vam poder gaudir d’una música realment envolvent (encara que, evidentment, no va ser el mateix, faltava la màgia de l’espontaneïtat, i tot el misticisme, fent que a estones semblés més un circ per a turistes que un encontre espiritual).

Nit de musica Sufi a la pensio.

Anunci que varem trobar pel carrer que mostra una altra activitat mistica, la gimnastica religiosa!

L’últim dia abans de sortir del país, ja amb el visat caducat des de feia una setmana (donada la situació, ni emmanillats pensàvem posar els peus en un edifici oficial per allargar el visat un altre cop, i si algú ens hagués demanat explicacions és el que pensàvem cantar-li!), vam apropar-nos fins a la frontera, no pas per creuar-la (encara no!), sinó per observar la cerimònia de clausura que cada tarda té lloc. Per desgràcia, després de dos hores de trajecte, i donant fama a la nostra puntualitat, vam fer tard, vam treure el cap just quan la gent començava a marxar... així, desmoralitzats, vam haver de fer, un altre cop, les dos hores de tornada cap a l’hotel!

Per pujar els anims, que millor que gaudir d'aquest delicios plat de yogurt, pasta de patata, pa, salsa de mango i amanida, tot barrejat amb un bon picant!

L’endemà, havent vingut per un parell de setmanes i quedant-nos-hi cinc mesos, vam decidir que era hora de seguir, de deixar enrere Pakistan, començant a marcar noves destinacions al mapa, i aprofitant al màxim el poc temps de viatge que ens quedava (després de vagar durant un any, quatre mesos no són res, “i quina barra aquest dos..” pensarà més d’un!). Així que després de compartir un rickshaw (petit tricicle motoritzat que fa la feina de mini taxi, d’ús molt estès arreu d’Àsia) amb una altra turista, i apropar-nos fins a la frontera, ens va tocar fer les últimes trucades als amics per acomiadar-nos. Un cop al gran hall d’embarcament, va ser l’hora de revisar l’equipatge, però va resultar que no hi havia electricitat per fer anar la màquina de rajos x (ves per on, a aquestes alçades ja no ens va sorprendre gens ni mica...), i l’amable agent, veient que es feia tard i que la frontera tancaria en uns minuts, va limitar-se a fer quatre preguntes, per pura formalitat, per acabar desitjant-nos un molt bon viatge. A l’hora d’enllestir els tràmits burocràtics, i després d’omplir un formulari a corre-cuita, els agents de duanes, tot i haver vist que els nostres visats estaven caducats des de feia dies, van fer la vista grossa (grossíssima!), i van estampar-nos el tampó de sortida sense ni tant sols mencionar-ho, amb el més sincer somriure dibuixat als rostres, convidant-nos a visitar el seu país un altre cop!

Creuant les enormes portes que separen Pakistan de l’Índia, i viceversa, una melancolia ens va envair, recordant amb una precoç nostàlgia tots els màgics moments amb que aquest país i les seves gents ens han acollit, no com a estrangers sinó com a hostes; i deixant de banda els perills que voltar per segons quins llocs pot comportar, Pakistan ha sigut, sens dubte, una gran i inesperada sorpresa que ens ha convençut de que algun dia, no molt llunyà, inshala,haurem de tornar a visitar als que ja considerem els nostres amics, i deixar que aquest país ens torni a emocionar de nou, enriquint-nos amb la seva calidesa i humanitat, i tenyint els nostres sentits de nous i excitants colors, i de tots els seus matisos!

Foto de comiat a la porta de la frontera: Joda Hafes Pakistan!

CULTURES ANCESTRALS

2009-10-31T13:51:00.015+01:00

[del 3 al 23 de setembre del 2009]

Altre cop al que ja s’havia convertit, sense adonar-nos-en, en el nostre camp base al nord de Pakistan. A Gilgit ens van caldre: tot un dia per eixugar-nos els litres d’aigua freda engolits tornant d’Astore, i un parell més per visitar als coneguts, arreglar la pèrdua d’oli que patia la moto i de pas aprofitar per deixar-nos créixer el cul lo suficient per no patir clavant-nos els ossos de tants saltironets i tantes hores asseguts a l’Honda.

Ens dirigíem a Chitral, en varies etapes, com ens agrada a nosaltres, sense presses, tot seguint el riu, parant als pobles quan estiguéssim cansats, fins arribar al pas de Shandur, a tres mil vuit-cents deu metres d’alçada, per després baixar per les verdes valls chitralis.

El districte de Chitral, de majoria musulmana sunnita, i amb alguns assentaments ismaelites i kalashas, fa frontera directa amb el sud est afganès (actualment, potser la zona més problemàtica de tot Afganistan). D’ençà de l’operació militar a la vall de Swat, limítrofa amb aquest districte així com amb el de Peshawar, la capital de les North West Frontier Province, aquestes s’han convertit en zones un pèl conflictives a Pakistan. Per això vam decidir ser prudents i anar tantejant el terreny poc a poc, tenint en compte els consells dels amics.

La primera etapa ens va portar fins a Gupis, un petit poble a cent vint kilòmetres de Gilgit, on vam fer parada i fonda, aprofitant per passejar pel seu carrer bazar i trobar quelcom per menjar durant les hores de dejú del ramazan. Vam tenir sort, perquè, tot i que nosaltres no en teníem ni idea, estàvem en una zona majoritàriament ismaelita, és a dir, que majoritàriament no segueix el dejú gaire estrictament (per no dir gens!). Algunes senyals ens indicaven, efectivament, que tornàvem a trobar-nos en terres de l’Aga Khan, ja que gradualment les dones s’havien anat desempallegant dels mocadors al cap, i es podien veure més homes ajudant a treballar el camp.

I quin parc mes xulo que tenen a Gupis!

Al matí següent seguirem avançant a tocar del riu Ghizar, un riu absolutament cristal·lí, i d’un color blau turquesa tan intens, que se’ns feia difícil de creure que no portés ni conservants ni colorants! El fascinant riu, que ja des de segles enrere s’havia dedicat a fer-se pas entre les fosques roques, marcava el nostre camí: asfalt que algunes vegades tenia tan poc espai per avançar, que havia de penetrar el penya-segat formant casi un túnel (enorme paraigües de roca que, als nostres ulls, semblava vulnerable de caure en qualsevol instant!). Aquí i allà, camuflats entre la natura, apareixien petits pobles de tres o quatre cases, a vegades comunicats a la vall principal només a través d’una precària tirolina amb una vagoneta de fusta...

Feia sol i estàvem contents, i tot i que no havíem avançat ni dues hores, quan ens vam trobar en un punt elevat que dominava una immensa plana de terrasses d’herba que ja començava a esgrogueir-se, amb un riu tranquil que serpentejava a la vora d’algunes cases, vam sentir que havíem d’aturar-nos-hi; no podíem perdre’ns l’oportunitat d’una passejada de tarda per aquell indret tan pacífic. El poble es deia Phander, i allí vam fer-hi nit, després de compartir caminada amb rucs que carregaven l’última herba de l’estiu cap a caseta, i un munt de famílies afanyant-se per recollir-ho tot abans no arribessin les primeres nevades!

L'esplanada de Phander plena de camps de cultiu!

Si a algu no li arriben les postals, ja sabeu perque es...

Aqui els ramaders normalment son els mes menuts de casa.

I com que de crema solar no en gasten, es fa servir el fang!

L’endemà ens esperava una etapa força dura, ja que pocs kilòmetres després de Phander la carretera perdia l’asfalt que la feia fàcilment transitable per convertir-se en un camí de sorra i pedres: alegria, que tornem a la muntanya russa! A més, havíem planejat arribar a Buni, on un home que havíem conegut un parell de setmanes abans ens havia convidat a dormir, que segons els locals quedava a aproximadament a unes set hores de camí. Tot i que la boteruda pista anava guanyant alçada amb insistència, el primer tram fins al poble de Teru (on les nenes de l’escola feien classe al mig del camp, suposem que aprofitant els últims dies de caloreta) ens va passar volant, i en un obrir i tancar d’ulls ens vam plantar al punt més alt de la carretera, el pas de Shandur. Sí, finalment havíem arribat a Shandur, però el policia que s’encarregava d’anotar els noms de tots els qui per allà passen, ens va donar la notícia: “em sembla que arribeu una mica tard pel festival de polo... va ser fa dos mesos!” Ja ho diguem nosaltres ja, això de la puntualitat no és lo nostre! I de fet, ja ens havia semblat difícil organitzar un partit, per satisfer als únics turistes allà presents, amb el policia i els quatre yaks que pasturaven pel camp! Ens va sorprendre que tothom ens hagués parlat tant del camp de polo i ningú ens mencionés l’enorme llac d’aigua cristal·lina que hi ha just al darrere, i que va incitar-nos a parar un moment i fer una capbussada ràpida!

Es evidentissim que aixo es un camp de polo no?

Després de travessar l’enorme plana, les coses es van complicar, que una cosa és pujar i l’altra baixar, la pista seguia per una pronunciada pendent durant onze kilòmetres, fins al poble de Sor Laspur, encaixonat al fons de la vall. Les baixades per aquestes carreteres poden ser l’equivalent a un “rodeo”, la moto es descontrola amb tant pes i comença a brincar com un toro salvatge, fent picar el manillar amb els esmortidors davanters, mentre nosaltres anem saltant i relliscant pel seient, fent que una parada a temps sigui l’única manera de tornar a prendre les rendes de l’assumpte!

Esta clar que d'espai no ens en sobrava ni una mica!

Sense ni una sola caiguda, però amb més d’un ensurt, així vam arribar a Mastuj, que era ja l’últim poble abans d’arribar a destí. Ai, senyor, si les coses fossin sempre tan fàcils com semblen! A Mastuj ens vam trobar amb un encreuament de camins darrera l’altre, i amb estranyes indicacions dels locals, que semblaven intentar dir-nos que la via habitual que comunicava amb Buni estava tallada: el pont havia caigut (segurament ens explicaren més detalls, però prou vam fer aconseguint entre quatre paraules dels seus discursos en urdú!), i feia falta donar una mica de volta. Una mica? Tant llarga era la desviació fins al següent pont, que en més d’un moment la desesperació ens havia convençut de que anàvem ben errats! Al final, mira quina sort, va resultar que no, que de perduts res, havíem trobat el pont i vam seguir per una pista de terra que començava a pujar per carreronets entre les cases d’un poble.

Lamentablement, en any han caigut ja quatre cotxes en aquest mateix pont, amb les concequents morts...

Al deixar el poble endarrere, poc a poc la pista es va anar cobrint de pols i més pols, i de més pedres, de pedres cada vegada més grosses, fins que es va fer evident que era una pista nova, i que encara estava en construcció (i construir una carretera en aquesta zona significa, literalment, foradar la roca a vegades casi vertical fins a fer-hi un foradet suficientment gran)! Vam haver de seguir, un pèl acollonits, per corbes tancades que pujaven i baixaven amb desnivells poc pràctics, que diríem, amb una moto que s’ensorrava entre la pols més fina que us pugueu imaginar. I per si no en teníem prou, de sorpreses, encara ens vam topar amb un nou obstacle: darrere un núvol de pols gegant, un màquina excavadora gratava la roca fent saltar enormes blocs de pedra, que més que obrir camí el que feia era bloquejar-lo! Tres hores de rellotge vam haver d’esperar-nos per a que el maquinista s’adonés que s’havia fet fosc, i que quatre cotxes ensorrats de pols esperaven a que acabés de desfer el sidral que havia organitzat. L’aftari (moment de pregar i trencar el dejú del dia!) havia arribat, i d’entre els embolcalls de mantes polsegoses que esperaven resignats, van aparèixer rostres afamats preparats per endrapar tot el que trobessin, fruits, galetes, aigua, cigarrets i haixix, tot a la vegada: mentre mastegaven s’ajudaven de glops d’aigua per empassar-ho de pressa i així fumar una calada ràpida per tot seguit reprendre el procés. Quins animalets! Les pomes que ens van oferir les acceptàrem com a caigudes del cel, considerant que no havíem menjat res, i begut lo just, durant tot el dia!

Mentre uns treballen...

... els altres preguen perque obrin la carretera!

Quan la carretera va ésser oberta, la nit ja s’havia fet ben fosca, i d’entre els cotxes que ens acompanyaven, uns patans (ètnia que originàriament habita les zones tribals de Pakistan i del sud d’Afganistan, i que ha defensat les seves terres de totes les invasions al llarg de la història, mantenint un domini tribal en àrees on el govern no té cap mena de control, i on actualment es dóna un extens suport als extremistes) es van oferir a seguir-nos per il·luminar-nos el camí i cuidar de que no ens passés res. Amb la pinta de talibans que feien, i quins trossos de pa (si és que no es poden tenir prejudicis i fotre a tothom al mateix sac)!

Una hora i mitja més tard, i animats pel cotxe escombra en més d’una ocasió on l’abandonament semblava abraçar-nos, vam acomiadar-nos dels nostres benefactors en arribar al check post policial de Buni, on vam ser rebuts amb un refresc i cares de sorpresa. Allí, ningú tenia ni remota idea d’on podia ser l’adreça que dúiem apuntada en un paper, i on havíem estat convidats, i per insistents que fóssim, no vam aconseguir fer-hi cap, així que vam acabar dormint en una pensió al centre del poble, rendits, esgotats, i ben arrebossats de pols.

A Buni ens hi vam estar dos dies expulsant mocs ben negres. Canviar la moto per les tranquil.les caminades del bazar i de les afores del poble va resultar ideal. Ens perdíem per un laberint de murs de fang que resguarden la collita del mos salvatge de cabres i vaques, absorts per l’anar i venir d’una multitud de nens i nenes amb uniformes de totes les formes i colors, que ens saludaven amb timidesa al creuar-nos de camí cap a casa. En una d’aquelles caminades, vam conèixer a un personatge ben particular, que assegurava ser el descendent d’un militar alemany, que perdut per aquelles llunyanies, es va enamorar d’una noia i s’hi va quedar a viure, i amb la pinta de pare noel que feia no ho vam dubtar gaire! Va ser ell el primer en parlar-nos del que havia succeït a la vall de Kalash uns dies abans: un grup de “desconeguts” havien segrestat a un cooperant d’una ONG grega, que havia estat treballant a la zona els últims setze anys, matant d’un tret al policia que l’escortava! La notícia ens va confondre, i mentre la gent amb la qual ens topàvem ens deia que tinguéssim compte pel camí, que “problem, problem”, la policia gallardejava un “no problem, no problem”! Així que mig acollonits, però un pèl més confiats al veure que al registre de la policia hi contaven uns quants estrangers que havien fet el mateix trajecte pocs dies abans, i desconfiant de qualsevol barbut que ens creuéssim pel camí, vam marxar cap a Chitral.

Senyores i senyors... una benzinera a Buni!

La carretera tornava a estar asfaltada, però des de la primera accelerada matutina, notàvem que quelcom no funcionava bé: el que abans havia sigut el valent brunzit del motor de l’Honda, ara s’havia convertit en una simfonia de pets descompassats. Tanta pols havia embrutat el carburador, i no podíem passar de trenta! Per sort, al següent poble ens vam creuar amb un mecànic, que en explicar-li el nostre problema va desmuntar mitja moto, va netejar totes les peces i les va tornar a muntar en menys de deu minuts. S’evidencià que hi tenia el cul pelat només observant els seus precisos moviments, sense casi ni mirar les peces mentre xerrava tranquil·lament amb els curiosos que al voltant anaven acumulant-se. El preu que ens va cobrar per tal reparació: un bondadós somriure junt amb un “no, please, you are my guest”!

En ruta de nou, mirant de cua d’ull que no ens sortís cap barbut amb un bazuca sota el braç disposat a fer la seva jihad mentre creuàvem pels seus pacífics pobles, on els nens jugaven tranquil·lament al costat de la carretera, les dones treballaven tranquil·lament els seu verds camps i els homes esperaven més que tranquil·lament el moment de l’aftari sota l’ombra dels arbres. Malgrat els temors, aquell nou territori ens acollí amb una calidesa desmesurada: cares amables dels vianants que avançàvem, sempre preparats per a oferir-nos una simpàtica salutació, movent la mà o bé cridant “angrès, angrès”!

Si el que fa mes por no son els talibans, sino els llangardaixos gegants!

De petites encara es deixen fer fotos!

A l’arribar a Chitral ens vam instal·lar en un hotel ben bé al mig del bazar, l’hotel del Farooq, un jove adinerat que ens deixà una de les millors habitacions en les que hem estat per un preu més que miserable. Allí compartírem l’aftari del dia amb tres germans de Peshawar que havien vingut a vendre qui sap quina enganyifa de medicina, plantant-se a les places dels pobles i fent el preparat discurset (és fàcil imaginar-se homes i dones arremolinats al voltant del seu maletí, comentat lo bé que els aniria la miraculosa substància, i preparats per comprar-ne un bon grapat: ben bé com als dibuixos de Lucky Luck!).

Chitral des de l'aire

Chitral ens va sorprendre molt gratament! Si és veritat que és una ciutat (petitíssima ciutat, de fet) de majoria sunnita conservadora, també ho és que les seves gents són de lo més acollidor, simpàtic i alegre que ens hem trobat en aquest viatge. Originàriament poblat per l’ètnia chitrali, que parla la llengua khoa, i antigament organitzats en un petit reialme que desaparegué cap als anys setanta, actualment té una gran presència de patans provinents d’Afganistan i d’altres territoris de Pakistan, que des de fa dècades han anat a arribant a la zona mesclant-se de forma natural amb els locals, creant així la nova demografia que ara mateix defineix el nou Chitral. Altre cop, es feia molt difícil veure dones pel carrer, i les poques que vam veure duien el famós burkha, o en el millor dels casos es mostraven al món només a través d’una petita obertura per als ulls.

Pues aixo... burkhas caminant pel carrer!

Caminant pel basar, era fàcil entretenir-se amb converses superficials aquí i allà, de riallers barbuts que es mostraven encantats de que ens haguéssim pres la molèstia de conèixer la seva zona, i que inevitablement ens oferien te a dojo, tot i que ells mantenien estrictament el seu dejú. És clar que en una zona on la presència de la religió té tanta importància en la vida diària, a no tothom li sembla bé que els estrangers es passin el dejú pel forro dels collons a tocar dels seus morros (tot i que el mateix Islam exempta als viatgers de seguir-lo, a més dels malalts, els infants, i les dones embarassades), així que durant aquest període ens va tocar amagar-nos a l’habitació de la pensió cada vegada que necessitàvem fer un mos! No cal dir que de restaurants oberts, ni un!

Fritanga!!!!!!

Trenta segons de la vida quotidiana pels carrers de Chitral...

I aixi quedava el mateix indret tans sols deu minuts despres, quan ja havia sonat la sirena anunciant el moment de l'aftari!

Dubtem que hi hagi ningu que pagui la llum... pero el que si que deu estar entretingut es l'electricista!

Chitral ens agradava, ens sentíem atrets per lo tradicional i autèntic de les seves gents, per la diversitat que s’amagava sota la repetitiva vestimenta del shawar kamiz, per la possibilitat de fer amics i entaular conversa a qualsevol lloc i en qualsevol moment, i per lo excitant d’estar vivint l’experiència de conèixer aquesta cultura actualment tan temuda des del món occidental (que tant es desconeix i mal interpreta, també), de mesclar-nos en la seva vida, de deixar que ens expliquin com veuen ells les coses, la situació actual, els conflictes, com ens veuen a nosaltres; de deixar-nos estimar no com a turistes, sinó com a hostes, i d’aprendre tant sobre aquest món islàmic tan ric i tan divers. A més, també cal dir-ho, de viure en les pròpies carns l’evident rebuig dibuixat al rostre dels qui són estrets de mires i regeixen la seva vida per les ensenyances d’un islam deformat, i que no tenen masses ganes de veure el que per a ells representa la perversió d’occident passejant-se alegrement pels carrers de casa seva (afortunadament, una minoria).

La bonica mesquita de Chitral, famosa per les seves cupules en forma de ceba.

I la porta d'entrada, que resguarda estudiants memoritzant el Quran i converses entre mulhas.

Diuen que l'ablucio es la meitat de l'Islam.

A part de passejar bazar amunt i bazar avall, observant detingudament la quotidianitat de les seves vides, també vam tenir la sort de penetrar les muralles del fort, acompanyats per un membre de la família del Mir de Chitral, que ens convidà a entrar tot i que les visites estiguessin prohibides, i ens va fer les veus de guia, tot orgullós del seu reial i històric llinatge. Així, vam ser acompanyats a traves de l’enorme patí, visitant la torre dels guàrdies a mig caure, la mesquita amb dos estudiants en plena acció, la cuina i el pati on guarden els canons, vestigis robats als britànics després de la guerra amb Rússia. Durant el passeig pels enormes camps de cultiu, també de la seva propietat, vam ser sorpresos per la gran loquacitat amb la que conversava aquell adolescent educat, i tan amablement humil, escoltant afirmacions tan sinceres com que el talibans no són ni musulmans ni persones, i que al seu entendre no hi ha cap diferència entre sunnites i xiïtes, que tots dos són germans i s’haurien de comportar com a tals!

Encara que anticuats, segurament funcionen...

Disposats a conèixer més sobre la regió, al dia següent vam marxar cap a Garam Chashma, un poble majoritàriament ismaelita situat a trenta kilòmetres nord-oest, just abans de la frontera afgana i famós per disposar de fonts d’aigües termals.

Un cop al poble, després de tres tortuoses hores de pistes i camins, vam arribar al que crèiem que era l’únic hotel; aquest disposava d’una immaculada piscina d’aigua termal al pati, perfecta per relaxar-nos-hi durant hores, però per desgracia divina la nostra presència va ser rebutjada argumentant que la temporada s’havia acabat i que estaven fent reformes. Per sort, passejant pel basar, altres hotels ens van acollir.

La paranoia terrorista havia desaparegut durant els últims dies, fins que malauradament, el jove, simpàtic i extravertit propietari de la pensió on ens allotjàvem ens va informar de que devíem registrar la nostra presència a la comissaria urgentment. En tornar d’omplir els llibres policials, vam esser assaltats per un oficial al mig del carrer, que pel to que emprava amb el nostre amfitrió, denotava cert perill, i va fer jurar-li que seria la nostra ombra al llarg de la nostra estada a allà! Nosaltres vam entendre que la frontera estava molt a prop, que les forces de l’ONU (és a dir, les forces d’ocupació) duien a terme maniobres (terme militar per no dir massacres) just de l’altre costat, i que la situació devia de ser def con cinco! En realitat, però, en aquell poble s´hi estava ben tranquil, i l’únic que podia denotar quelcom de perill era el nerviosisme i l’esverament dels quatre polis de torn!

Aquella mateixa tarda l’Imran, que seguint les instruccions ens acompanyava a tot arreu, ens dugué al hamam del poble: una petita caseta amb quatre habitacionetes que feien de dutxa-banyera-sauna, on hi arribava aigua termal canalitzada. Mentre esperàvem el nostre torn, observàvem els joves locals que sortien de la seva sessió de neteja setmanal, nets i polits i, sobretot, ben clenxinats, mirant-se al mirall durant hores i hores mentre es pentinaven amb dedicació. El Gorka va ser el valent que escollí utilitzar la sala on hi arribava tan sols aigua calenta; l’Ona, més prudent, es va esmunyir en una dutxa on, molt enginyosament, havien aconseguit fer un trencaclosques de tubs i aixetes manualment empalmades que aconseguien barrejar l’aigua bullint amb una mica d’aigua freda (al Gorka, finalment, li va tocar treure el cap i demanar per un bon cubell d’aigua gelada, que allò cremava massa!). Cadascú al seu petit recinte, vam disfrutar d’un magnífic bany d’aigua calenta, relaxadament submergits dins el petit contenidor de ciment, i envoltats d’un immens núvol de vapor. Enmig del plaer d’aquell moment, i observant les teranyines que envaïen l’indret, el tap fet de mitjons vells que permetia que la piscineta s’omplís, els sacs de tela que feien de paret, i la molsa que s’escampava des dels raconets, ens adonarem de que si en unes altres circumstàncies ens haguessin ensenyat aquell lloc, ens haguéssim compadit molt profundament de les pobres persones que havien de banyar-se en tals condicions! I tant que vam gaudir-ho... quines coses que té la vida!

El super hamam des de fora... i els resultats de l'enginy dels locals mes manetes!

Aqui no li agradaria tenir una luxosa sauna com aquesta a casa!?

Quan ja marxàvem de Garam Chashma, després d’haver investigat la part més elevada del poble, on un canal d’aigua cobert de fustes fa d’avinguda principal, i després d’haver-nos passat mitja hora ben bona lligant les nostres pertinències a la moto dins del pati de la pensió, ens adonàrem de que no passàvem per la porta! Quin parell de sapastres! Se’ns va quedar una cara de tontos... i tot els allà presents tronxant-se de riure! No ens va quedar més remei que tornar a desfer-ho tot de nou, i lligar-ho un cop a fora!

Aixi adornen les cases a Garam Chashma... amb caquetes (que un cop seques serviran per fer foc)!

Partit de futbol al pati de l'escola.

Abans de marxar encara ens vam haver d’aturar de nou a casa els policies per anunciar la nostra partida: allí, un home amb el cap xorrejant sang explicava com algú l’havia apedregat al sortir del centre religiós ismaelita, i ningú li prestava la més mínima atenció (tot i que al preguntar ens van dir que s’havia obert el cap jugant a criquet – quina espècie de criquet deuen jugar ens aquestes contrades!- el nostre bàsic vocabulari ens havia permès entendre perfectament quina era la realitat de la situació, i sentir de quina manera aquell home, i la comunitat que en aquell cas representava, eren absolutament ignorats). Ja ens havien explicat que la veloç expansió de la comunitat musulmana sunnita estava colonitzant i marginant comunitats que viuen allí des de fa centenars d’anys, com els ismaïlites o els kalasha, però aquí se’ns evidencià de quina manera estan perdent terreny davant els nous habitants, que normalment ocupen els càrrecs administratius.

Així que després d’haver deixat córrer uns dies d’ençà del segrest del grec i sense sentir-ne més noves, vam optar per registrar-nos a l’oficina general de policia de Chitral, encarregada d’estendre els permisos necessaris, i visitar les tres valls habitades per la comunitat Kalasha. Aquesta tribu, que ancestralment va dominar la regió però actualment està en perill d’extinció, ha vist com la seva comunitat ha passat de cent mil a tres mil membres en menys de cent anys. Els Kalasha són l’única comunitat pagana i animista que encara manté en vida les seves creences i tradicions en una zona completament convertida a l’Islam (aquesta regió havia estat anomenada Kafiristan: la terra dels infidels, però al llarg dels segles, la resta dels seus habitants s’anaren convertint, en molts casos a punta d’espasa, i així, el cantó actualment afganès ha passat a anomenar-se Nuristan: la terra il·luminada).

Ayon, l'ultim poble abans d'arribar a les valls kalasha.

Els Kalasha, amb un aspecte físic molt semblant al d’Europistan, asseguren ser descendents d’una tropa perduda de l’exèrcit d’Alexandre el Gran, i tenir orígens grecs. Tot i que algun estudi genètic podria donar-los la raó, la majoria de resultats recolzen més la idea de que siguin, de fet, una tribu aborigen molt pura, és a dir, molt poc mesclada amb altres comunitats.

I si que s'assemblen una mica a "nosaltres", si ens oblidem del pentinat i les coloraines!

El camí, un cop endinsant-nos per les seves valls, Bumburet, Rumbur i Birir, estava completament desert, només vam haver de registrar-nos en un control policial a mig trajecte entre la vall més gran (Bumburet: més turística, però majoritàriament musulmana) i la mitjana (Rumbur, que acull el major nombre de famílies kalasha). Nosaltres ens dirigíem a aquesta última, evitant l’escenari del segrest ocorregut a la vall veïna. Allà vam creuar-nos amb els primers habitants, que ens saludaven al nostre pas, i en arribar al poble de Grom vam ser rebuts amb gran efusivitat per l’Engineer Khan (que no és que sigui enginyer, sinó que el seu pare el va batejar intuint que aquesta paraula denotava saviesa i prosperitat!), el propietari de la primera pensió del poble, on hi faríem nit. Després, la seva dona i la seva filla gran (totes dues adornades amb els pentinats i els colorits vestits tradicionals, que no duen només en ocasions especials, sinó cada dia!), van venir a presentar-se totes soles, i a xerrar naturalment amb nosaltres, la qual cosa ens va sorprendre força. Aquelles dones desprenien normalitat i conversaven amb nosaltres sense tapar-se ni la cara, ni el cabell, ni la boca per ocultar un riure nerviós en no saber què dir, sense tabús culturals ni religiosos, tan lluny de la majoria de dones musulmanes que ens hem creuat al llarg del viatge. Quina gran bafarada d’aire fresc!

... o de llet materna!

Aleshores, després d’instal·lar-nos en una preciosa habitació de fusta, i just abans de tenir temps de visitar el centre del poble, ja imaginant que allargaríem força la nostra estada per aquelles valls amb aquelles entranyes gents que deixaven que les seves dones s’expressessin amb llibertat en presència d’uns complets desconeguts, va ser quan cinc policies armats amb metralletes van fer acte de presència. Ens feren seure i escoltar amb atenció, i ajudats d’un Engineer que ens traduïa el que deien, ens informaren de com estava la situació amb el grec segrestat: l’havien portat al Nuristan, des d’on havien comunicat que volien bescanviar al treballador solidari per un parell de caps d’Al-Quaeda empresonats per l’exèrcit pakistanès. Per precaució i seguint les normes de seguretat, doncs, ens assignarien a tres policies armats com a escorta personal, i sota cap circumstància podríem sortir de la pensió sense ells. Es donava per suposat que l’Egineer Khan hauria de preparar una habitació i menjar per a ells, és a dir, fer-se càrrec de les seves despeses (i llevar-se a les tres del matí per preparar-los l’últim àpat abans del dejú!). A cap de nosaltres li agradava gens aquella situació forçosa: els policies preferien estar a casa seva, nosaltres no tindríem llibertat de moviment, i el propietari havia d’alimentar a cinc hostes pel preu de dos! Així que vam argumentar i re-argumentar la situació amb el cap dels policies, i fins i tot li vam proposar la millor solució per no ser el blanc perfecte en el que ens convertiríem envoltats de tres polis: vam gosar demanar-li que ens deixessin un parell de kalashnikovs i molta munició, que marxessin a sopar tranquil·lament amb les seves famílies, que era ramazan, que si cap sospitós se’ns atansava, ja ens en ocuparíem nosaltres de fer-lo fora! Els va fer tanta gràcia que com a mínim van marxar rient, però tant sí com sí, tres polis estarien disposats a donar la vida per nosaltres, “you are our guests”!

Aquella tarda no vam tenir esma per passejar-nos pel petit i pacífic poble amb tres metralletes donant la nota al nostre voltant, i vam aprofitar la vesprada per fer coneixença amb els policies, mentre decidíem abandonar la zona l’endemà mateix.

Foto de familia amb la nostra escorta personal (qualsevol surt al carrer aixi!)

Per sort, mentre l’Engineer Khan ens convidava a provar el seu vi casolà (sens dubte el millor vi que hem begut l’últim any!), els policies van quedar-se al pis de baix, i vam poder gaudir de les seves divertidíssimes històries tranquil·lament.

Al matí següent, l’Engineer ens despertà amb una notícia: “hi ha hagut una mort a la vall de Birir”. Ja començava a tremolar-nos tot... “Què significa això? Que ha passat?”. Ben alegrement ens explicà que estàvem de sort i que es tractava d’una bona notícia! Resulta que un home gran (per no dir vell i que se’ns traumatitzi el personal!) havia mort, i tindríem l’oportunitat de presenciar un funeral kalasha! En aquell moment no sabíem pas amb quina cara mirar-nos-el, “ens pren el pèl o què, aquest paio?”. El cas és que quan un kalasha mor, es convida a tota la comunitat a assistir a la festa (sí, sí, heu llegit bé: festa!) del seu enterro, i com que nosaltres estàvem allà, també podíem donar-nos per convidats. Tot i que seguíem ben sorpresos, i no massa convençuts de com podria ser vista la nostra irrupció en una cerimònia tan íntima, vam fer un volt ràpid pel poble (havíem aconseguit fer pena als policies, i van accedir a que només un ens acompanyés, vestit de paisà i sense armes), empaquetar de nou l’equipatge a la moto, i acomiadar-nos d’una escorta que no tenia manera de seguir-nos, com no fos a peu, per conduir l’horeta que ens separava de la vall de Birir.

Decoracio amb fusta al temple de Grom, i vistes des del mateix temple.

Pero ja siguin musulmans, ismaelites o kalasha hi ha coses que no canvien... les dones sempre renten la roba!

La nostra arribada a Birir, segons semblava, ja havia estat anunciada, ja que tan bon punt vam baixar de la moto, ja teníem a dos policies de paisà explicant-nos que ens deixaven quedar-nos aquella nit sense escorta, però havíem de prometre que al matí següent marxaríem definitivament. Promès!

Poc després, quan ens instal·làvem a casa d’una família que havia muntat una espècie de guest house acollint els visitants a casa seva, ens arribà la major sorpresa que un agent de l’ordre ens ha donat mai a la vida: l’home, també kalasha, era normalment l’únic poli del poble, i per això es va apropar per a presentar-se i recollir les nostres dades al llibre de registres (vaja, a seguir el ritual!). Quan ja havíem deixat formalitats de costat i conversàvem lleugerament al voltant d’una tassa de te, el simpàtic policia es tragué una peça de charas (com anomenen el haixix a la regió) de la butxaca, encengué un misto, començà a cremar-lo, i amb tota la despreocupació del món es va liar un porro per oferir-nos-el i donar-nos la benvinguda tot dient “welcome to kalash”! Ens vam quedar sense paraules... començàvem a sentir-nos molt bé envoltats d’aquesta gent tan oberta i tan fàcil!

Un autentic poble kalasha, amb les cases ben apilades!

Tipic aspecte dels carrers d'un poble kalasha.

De quina manera tan surrealista havíem sigut rebuts per aquella comunitat: a Rumbur ens escorten tres policies armats, ens emborratxen, després ens conviden a un funeral, un cop a Birir el policia del poble ens fuma com a benvinguda, i nosaltres que no sabíem ni què collons pensar entre tanta pressió, tant policial com terrorista! Per sort, l’amable policia s’oferí a ensenyar-nos el camí del temple on el funeral ja feia tres dies que havia començat...

Seguint un petit caminet per la muntanya, on s’apilaven, les unes a sobre les altres, cases fetes de fusta i pedra, amb enormes terrasses utilitzades principalment com a cuina, menjador, sala d’estar i corral de cabres i gallines, vam ser guiats pels transeünts entre “shupratra bay, shupratra baba” (literalment: hola germà, hola germana!), encaixades de mans i somriures efusius. En arribar al temple, construït a la part més elevada del poblet, un grup de dones d’avançada edat (per no dir les més velles del poble!) assegudes a l’entrada va rebre’ns. No sabíem ben bé quina cara posar, ni què dir, i vam limitar-nos a jeure al seu costat i intentar comunicar-nos. Una noieta va trencar la nostra precaució en convidar-nos a entrar al temple. Un cop a dintre l’impacte va ser més real que l’olor del cadàver en descomposició. En una enorme sala completament desproveïda de cap mena de mobles ni adorns, excepte l’improvisat llit que acollia el cadàver, amb el terra de sorra i una obertura al sostre com a única il·luminació, tres dones cantaven amb sons guturals, passant repetidament la mà dreta per sobre del difunt fent formes circulars; la que vam suposar era la vídua estava asseguda al peus amb el cap encongit sobre el pit, i tots els allà presents s’ho miraven detingudament. Observant aquell procés cerimonial, un home va atansar-se (amb una cigarret a la mà), va destapar la cara del difunt, i se’l va quedar mirant amb gest d’aprovació mentre feia una calada, va marxar a un racó per agafar un enorme tambor i va començar a tocar.

El ritual en el seu moment mes intim.

Mentre seguíem asseguts en un raconet del temple, una mica intimidats i amb ganes de passar completament inadvertits, no ens perdíem detall de res... Poc a poc els convidats de les altres valls van anar arribant, acompanyant la foscor de la nit que s’apropava. En un parell d’horetes l’espai començà a omplir-se de gent, i s’inicià el verdader espectacle. Primerament, van aparèixer unes enormes olles plenes d’un formatge fortíssim i molt pa, i la gent es va anar apilant al seu voltant per gaudir de la seva ració, nosaltres inclosos, és clar! Compartint àpat amb un parell de joves que parlaven anglès, vam començar a ser il·lustrats sobre els significats i costums de les tradicions kalasha: ens explicaren que ells celebren els naixements, i que per això quan algú moria també havien de celebrar-ho, per honrar la seva vida, i les demés famílies assistien portant alegria a la festa per alleujar la pena dels més pròxims, mentre s’ajudava a l’ànima a abandonar el cos per marxar cap al cel, o a on se suposa que vagin les ànimes kalasha...

I no sabem ben be on van, pero diriem que abans de partir es passegen una estona entre nosaltres, o aixo sembla!

Al tornar a entrar al temple allò s’havia convertit en un verdader ritual xamànic: veus d’ultratomba cantaven omplint l’espai amb una greu vibració, els homes havien convertit l’aire en una massa densa de fum provinent del charas que fumaven a tothora, els vestits colorits de les dones flotaven donant voltes per la sala, movent l’olor fètida d’un cos putrefacte, i creant un ambient que col·locava només d’entrar. Cada vegada més drogats ens deixàvem endur per la intensitat del moment, i ens perdíem enmig d’aquell dens ambient ple de màgia.

El principi de la festa, quan encara estava tot ben tranquil...

I la banda sonora del que va ser despres!

Normalment, aquestes cerimònies són generosament regades amb vi i alcohol de producció local, acabant en una borratxera comunitària, en la que participen igualment homes i dones, però aquesta vegada faltava poc per la recol·lecta, i les provisions de l’any anterior s’havien esgotat!

Cada vegada que un nou grup de famílies (que a vegades arribaven caminant des de remots pobles) feia acte de presència, un avi s’asseia a prop del difunt, i aprofitant el momentani silenci, explicava alguna llegenda, sent aquesta la manera com els kalasha han transmès la seva cultura, tradició i història, generació rere generació.

Cap a les dues de la nit, quan ja feia més de sis hores que érem allà, vam decidir deixar la festa per als locals i marxar a fer nones, prometent als presents que hi tornaríem l’endemà per a l’enterro. Al matí següent, però, vam arribar un pèl tard, i el pobre home ja feia estona que jeia sota terra (i ja li tocava, després de tres dies!), però vam arribar a temps per unir-nos a l’esmorzar popular que s’havia organitzat al terrat del temple: puré de mantega i uns bons talls de carn de xai! La majoria dels allà presents no havien dormit, ballant i cantant tota la nit, i l’ambient que es respirava ens transportava als matins de les festes majors més esbojarrades a casa nostra, amb la petita diferència que aquí els fiesteros eren majoritàriament avis! Allò era, ben bé, com un matí de rave!

Ben be, aixo sembla tret dels dibuixos de l'Asterix i l'Obelix... i aquesta es clavada a la peixatera!

I es nota que adoren la carn (no nomes els nens, tambe les dones endrapaven aixi!)

Havíem promès partir aquell mateix dia, i no volíem complicacions, així que de nou ens calçarem la moto i, molt entristits, deixàvem enrere aquesta gent, que en tan sols un parell de dies havia aconseguit robar-nos el cor. Aquella nit havíem viscut una experiència que mai més oblidarem, bonica, intensa, dramàtica i tan plena de vida!

A Chitral vam arribar-hi puntuals per celebrar l’adéu dels dejús tortuosos, i unir-nos als chitralis en la seva festivitat més important, l’Eid: l’últim dia del mes de ramazan (que vindria a ser l’equivalent al nostre Nadal). Els carrers s’ompliren de gent que menjava dolços i fregits, i envaïa les botigues per comprar roba i regals pels familiars. Alegres de veure’ns immersos en aquell ambient festiu, vam anar a veure al Farooq, que a part de ser propietari de l’hotel també té una botiga de teles. Amb tota l’eufòria de la celebració, i generós com és, ens va donar també el nostre regal d’Eid, un parell de teles per a que ens féssim una shalwar kamiz nova!

La pregaria del dia de l'Eid es tan popular, que ja no hi caben a dins la mesquita.

El camí de retorn a Giglit va transcórrer més tranquil·lament, ja sense preocupar-nos ni de talibans, ni de segrestos, ni de res més que els records que ens asseguraven haver viscut un moment únic, haver conegut gent tan especial, haver-nos deixat submergir en la més rica diversitat de Pakistan.

I el mes increible de tot: no vam patir ni una sola punxada, i aixo que aqui es el pa de cada dia!

Després de dos dies per les muntanyes un altre cop, i d’una dura etapa de més de deu hores a sobre l’incansable Honda, arribàrem a Gilgit. Aquest cop mentalitzats de que s’havien acabat les aventures amb la moto, de que hauríem de començar a pensar en vendre-la, fos com fos (no sense pressa, ja que els visats se’ns caducaven aviat), i en anar tramitant la burocràcia que ens permetria seguir cap a l’Índia. Però com sempre, us deixem amb la mel als llavis i tot això queda per al següent capítol: “Com mola el que s’immola!”